Adaptar-se a les circumstàncies

 Diuen que el ser humà s'adapta a les circumstàncies que li toca viure. El confinament obligat per la crisi del coronavirus, així ens ho està demostrant. Els corredors ens espavilem --com tothom-- per tractar que l'impacte sobre la nostra activitat atlètica sigui el més petit possible. És clar, però, que tot depèn de les "instal·lacions"

Corrent al voltant de casa, sense sortir al carrer, per suposat! (Foto: M. Majoral)

que hom pugui disposar. Jo no em puc queixar. Al viure en una casa unifamiliar puc fer un recorregut en forma de U que fa 100 metres en total. I és absolutament pla. He arribat a fer fins a 12 quilòmetres en una sola sessió, o sigui 120 voltes. En principi no vull fer sessions més llarges per a no agobiar-me de tanta repetició. Es tracta de mantenir-se i no de susbtituïr els entrenaments. Aquesta setmana he fet un total de 41 quilòmetres, rècord del confinament, tot corrent 5 dies. Em sembla més que correcte. La setmana vinent és possible que sigui l'última abans que se'ns deixi córrer un altre cop pel carrer. Veurem si serà finalment així o no... De moment, seguim corrent a casa. És el què toca. Espero que esteu tots bé. 

Confinament

Corrent pel jardí

 Diumenge 5 d'abril vaig cumplir el  23è dia de confinament per la COVID-19, el coronavirus. Val a dir que les dues primeres setmanes completes  --del 16 al 29 de març-- vaig treballar presencialment a TV3. Des de l'aleshores el confinament és total i he fet la primera setmana de teletreball. Tinc la sort de tenir una sortida exterior, al viure en una urbanització i no en un pis. Això em permet --sense sortir al carrer, òbviament-- fer un petit trajecte i córrer a l'aire lliure. En total tinc un recorregut de 50 metres envoltant la casa. Com que no és possible envoltar-la del tot, el circuit té forma d'U. Per tant, anar i tornar són 100 metres. Ho vaig mesurar amb el Google Earth. Des del 18 de març he fet en aquest petit circuit 79 quilòmetres, repartits en 12 sessions. Diumenge 5 d'abril és el dia que més n'he fet: 10,2 quilòmetres. O sigui, 102 voltes. Aquesta primera setmana d'abril he sumat 40 quilòmetres. Són força menys dels que feia habitualment --entre 55 i 60-- però tenint en compte les circumstàncies que estem vivint, no em puc queixar gens ni mica.

Cursa virtual, amb pitrall

       El coronavirus ens té a tots trasbalsats. No sabem què ens depararà el futur més immediat. Ens contagiarem? No ens contagiarem?  Quan durarà la pandèmia? Com serà el món un cop s'acabi la crisi sanitària? Realment s'acabarà la pandèmia? Es trobarà la vacuna? Són només algunes de les preguntes que ens fem tots. Sort en tenim de tantes i tantes persones que treballen infatigablement per a superar aquesta situació, que ens sembla irreal, però que és ben certa. El personal sanitari és el que rep més aplaudiments, lògicament, però no són els únics que fan una feina indispensable. També hi ha el personal de neteja; els que treballen en el sector de l'alimentació o els transportistes que fan que els productes arribin a les prestatgeries.; els mitjans de comunicació, que ens ajuden a entendre les claus de la situació i en els quals esperem sentir un dia, no massa llunyà, la frase: "la pandèmia s'ha acabat" ... I com no, l'onada de solidaritat que neix entre tots nosaltres, vers els més propers, o vers els veïns, o els que estan més allunyats. Ara mateix és difícil, molt difícil, però s'ha d'intentar ser positius. De tot plegat hem d'aconseguir extreure'n un món millor. Hem de convertir el què estem vivint, això sí, en una finestra d'oportunitat.
  Ara mateix hem de seguir lluitant. Tots. No queda altra.

L'última abans del coronavirus

 

Va fer un dia de caloreta (Foto: Txabi Albert)

  El 8 de març vaig córrer l'última cursa abans de l'ordre de confinament per l'esclat de la propagació del coronavirus. Va ser a la Marató del Mediterrani, cursa que conserva el nom, però que, a dreta llei, no fa la distància de marató. Fa 5, 10, 15, 21Km, una mitja de relleus per parelles (cada corredor feia una mitja sencera). També es podien fer 23,8 Km-26,5 Km o 29,2 Km. Distàncies per a tots els gustos, però no els 42,195Km. Després d'haver fet la Marató de Les Vies Verdes la setmana anterior, l'1 de març, i tenir previst fer la Marató de Barcelona el 15 de març, vaig pensar que el dia 8 --entre una i altra marató--, fer una tiradeta de 15km ja m'era suficient. Però el dia abans de córrer els 15Km  es va anunciar la suspensió de Barcelona pel coronavirus i el seu ajornament fins el 25 d'octubre.
    No vaig canviar els meus plans i vaig sortir en la cursa dels 15km. Bastant rapidet per a mí, per sota dels 5m/km. La veritat és que la cursa se'm va fer molt llarga i un pèl monòtona. Vaig acabar en 1h 17m i 9s. Un ritme de 5m 08s/Km. 7 dies després de Les Vies Verdes, ja em va semblar bé.
    Després vaig córrer dimarts dia 10 una horeta... i s'ha acabat. El coronavirus em va treure les ganes de córrer. A més, em va semblar que seria una frivolitat anar a córrer quan ja es començava a recomenar que era millor quedar-se a casa. Confinar-se, vaja. Pocs dies després, ja es va prohibir sortir a córrer, passejar... Em vaig avançar uns dies.
    No tinc ni idea de quan tornaré a córrer. Ara mateix és evident que això és el de menys. Es tracta de superar aquesta crisi sanitària tant bèstia que ho està posant tot potes enlaire: el món de l'esport, l'economia... Serà un autèntic drama, ens podem tèmer, per a moltíssimes persones que es poden quedar sense feina ja que el confinament pot allargar-se vés a saber quan de temps. I moltes empreses no podran aguantar les pèrdues. Les ajudes externes que puguin rebre per no desaparèixer, es fan imprescindibles... Un autèntic sotrac mundial. Veurem com evolucionen les coses. Ara mateix la situació no convida gens a l'optimisme... 

Víes Verdes: la número 57

Acabar una marató sempre és un motiu de satisfacció !

       Completada la marató número 57. La de les Vies Verdes, de Girona  a Platja d'Aro. L'última vegada que l'havia fet va ser al 2018. Aleshores vaig trobar-me malament hores abans de l'inici de la cursa i vaig estar aprop de no fer-la. Al final em vaig decidir, però, i la vaig acabar en 4h i 5 minuts. Ara les coses han canviat molt, després del meu pas pel quiròfan a l'abril i al setembre del 2018. Ara baixar de les 4 hores en una marató és pràcticament una quimera. Aquest diumenge a Platja d'Aro hauria firmat encantat les 4h 5m de fa 2 anys. És més, ara després de la marató de Tarragona del 2 de febrer, fins i tot veig complicat fer-na una tota corrent.

No recordava gens que els primers 25-27 km tendeixen a pujar...

        La idea era intentar baixar de les 4 hores. Per això vaig sortir amb en Xevi Avellana, que era la llebre de les 4 hores. Quan portàvem escassament 7 quilòmetres de cursa, ja no vaig poder seguir el ritme. Durant 5-6 quilòmetres més el veia a 40-45 segons de distància per davant meu, però poc a poc se'm va anar distanciant i el vaig perdre de vista. Sempre dic que a les curses de llarga distància cal tenir objectius per poder-les completar amb eficàcia. Com que veia que no podria baixar de les 4 hores, l'objectiu va passar a ser baixar de les 4,05 de fa 2 anys. El problema és que, com a Tarragona, no vaig ser capaç de completar-la tota corrent. A partir del km 33, més o menys, vaig haver de caminar petits trams... Evidentment vaig perdre molt de temps. Total que l'objectiu de 4,05 es va fondre com un terròs de sucre. Nou objectiu: fer millor temps que a Tarragona un mes abans. En l'últim quilòmetre vaig atrapar en Xevi Avellana. Com jo, havia punxat espectacularment. El vaig deixar endarrera i vaig enfilar els últims metres. 4h 15m 50s Almenys, efectivament, una mica millor que a Tarragona. 1 minut i uns segons millor. Com dic sempre, qui no es conforma és ben bé perquè no ho vol...

Amb en Xevi Avellana, poc abans de la sortida a Girona

        Em dic que encara gràcies que puc córrer i acabar com pugui les maratons que faig. Altres que hagin pogut passar el què vaig passar jo, potser no podrien fer-les... Però costa acostumar-se a acumular tants i tants minuts tant ràpidament. Haig de pensar que segurament d'aquí a poc, ja no podré baixar de les 4h i mitja i recordaré amb nostàlgia que al 2020 vaig fer la de les Vies Verdes de Girona en menys de 4h i 16m.
       Ara el 8 de març toquen els 15 Km de la Marató del Mediterrani i el 15 de març, la Marató de Barcelona...  si finalment el coronavirus no impedeix que es faci!
     
     

Cursa nova a Sant Pere de Ribes

Amb en Jordi Eroles. El selfie, el va fer ell

  Que quedi clar que va ser una cursa nova per a mi, ja que mai no l'havia feta. Em refereixo al Cross de Sant Pau de Sant Pere de Ribes, que celebrava l'edició número 53. Desde la Marató del Priorat, a l'octubre, que no feia cap cursa de muntanya. Em vaig decidir per provar aquest cross. És llarg, ja que són 13 quilòmetres i una mica més (13,24 em va sortir al GPS). Consisteix, bàsicament, en pujar al cim del Montgròs i tornar-lo a baixar. Vaig coincidir amb en Jordi Eroles, company dels informatius a TV3, que viu a Sant Pere i que ha fet la cursa un munt de cops. Em va explicar com era el recorregut i val a dir que em van anar molt bé les seves explicacions. La pujada és entretinguda perquè es pot fer molt bé, donat que els ascensos no són massa llargs i es combinen amb plans i fins i tot amb lleugeres baixades. Fins que arribes al peu del Montgròs. Tal com m'havia dit en Jordi, una bona estona per caminar. I efectivament. Almenys per a mi, així va ser. Al fer el cim estàs cap al km7, una mica més de la meitat de la cursa. El que més em preocupa de les curses de muntanya --ja ho sabeu els que seguiu el blog-- són els descensos, especialment si són tècnics. En Jordi m'havia dit que, majoritàriament, aquí era tot pista per baixar còmodament. I així va ser, certament. Vaig poder córrer la baixada amb tranquilitat, doncs.

Abans de sortir la Maite Rísquez, també de TV3, ens va fer aquesta foto

Vaig arribar a la meta en 1h 34m i 57s, uns 5 minuts més tard que en Jordi. Pensava que em treuria més temps, la veritat. Per tant, vaig quedar satisfet. La cursa em va agradar força. Les vistes, impressionants. No descarto tornar-hi.

Vaja punxada a Tarragona...!

"Derrotadillu" a l'arribar a meta, però la foto de la Blanca, m'encanta !

  Les xifres no enganyen: primera mitja, 1h 58m 34s.; segona mitja: 2h 18m 25s. Pràcticament 20 minuts més ! Un autèntic desastre, es miri com es miri. La veritat és que mai no havia punxat tant en una marató d'asfalt. Avui corria la de Tarragona, la Marató, per sisena vegada. L'última, fa 2 anys, vaig fer-la en 3h 50m. I, com avui, també vaig acabar descontent. Després de les meves visites a l'hospital al 2018, ja sé que el meu rendiment ha baixat notablement, però no pensava fer-ho tant malament, la veritat. Ha fet calor i vent --especialment a la part final de al cursa-- però no és excusa. La calor la suporto molt bé i el vent el notes quan no tires. La meva intenció era baixar de les 4 hores. Ritme: 5,41/km. Per mirar d'assegurar-me el tret, he decidit fer un Galloway, ja que en anteriors maratons m'havia donat bon resultat. Dit i fet. Però no recordava que a Tarragona el Galloway no havia funcionat com jo volia. Cada 2 Km, fins el 28, he fet petites caminades de 50s. Això ha fet que el grup de les llebres de les 4 hores i jo anéssim gairebé plegats molts quilòmetres. Em sobrepassaven quan caminava i els atrapava quan corria. Segurament aquí haurà estat el meu error. En els intervals corrent he anat sensiblement més ràpid del què em tocaria. I això ha quedat palesat al passar la mitja perquè el parcial de 1h 58m 34s implicava un ritme de 5,37, incloen-t'hi els intervals de 50s caminant cada 2 Km ! Per tant havia anat massa ràpid, de totes totes. I el pitjor de tot és que no n'he estat pas conscient. A partir del km 25 he vist que m'alentia notablement. Ja no feia cap quilòmetre per sota de 6 minuts, ni de lluny, tret del 28 --l'últim amb caminada-- perquè tenia una baixadeta. No em preocupava perquè a partir d'aquest punt la idea era fer-los tots corrent, fins a la meta. Fins a la meta...?? I una merda !! Quan he arribat al 29, de cop el mur ha caigut a sobre meu. A més a més, quedava el segon pas per l'espigó, la part més dura del circuit, psicològicament parlant. I tant ha caigut el mur a sobre meu, que m'he posat a caminar ! I encara estava a 13km de la meta ! I a partir d'aquí he alternat caminades més o menys llargues, de fins a 2 minuts ben bé, amb estones de trot. Lògicament el crono s'ha disparat. El Km 35, per exemple, l'he fet en 8,52 !!! A poc a poc he anat veient que no només no baixaria de les 4 hores sinó que m'aniria més a munt de les 4h 10m. Al final, 4h 16m 59s. Un petit gran desastre, però almenys l'he acabada. El millor de tot és que, al fer tantes estones de caminades, muscularment em trobo molt bé. Segurament demà podré córrer una estoneta.

La prova del trist crono aconseguit. He sortit endarrerit, òbviament( Foto: Blanca de la Sotilla)

   La idea ara serà fer la Marató de les Vies Verdes de l'1 de març, tota corrent --res de Galloway-- i aviam si seré capaç d'acostar-me a les 4h. Al 2018 la vaig fer en 4h 5m tot i que no em trobava bé. Si repetís aquest crono, per a mi seria un gran èxit després del fiasco d'avui.  En qualsevol cas, seguim !

He tornat a Mollet, l'última abans de la Marató de Tarragona

       Havia corregut la cursa d'els Gallecs, a Mollet ara fa 7 anys, concretament el 26 de maig del 2013. No crec que fos la cursa de Sant Vicenç, com ho era avui. Bàsicament per la data. A més, diria que el sentit de la cursa era gairebé a la inversa que avui...  El cas és que hi he tornat i ja sabia que ni en broma podria fer el registre que vaig aconseguir a la meva primera participació. A més a més, va ser un cap de setmana en el que vaig empalmar fins a tres curses, sent la de Mollet l'última. Eren tres 10 mils i vaig fer 44, 41 i 47 minuts a Els Gallecs. Avui, amb baixar dels 53 minuts em donava per satisfet, ja que diumenge vinent correré la Marató de Tarragona i no convenia cremar-se en excés.

A  poc de la sortida (Foto: Pako Beer)

      He sortit molt endarrerit i això ha fet que els 2 primers quilòmetres, tot i ser favorables amb tendència a baixar, els hagi fet tant sols en 4,53 i 4,50, respectivament. Després venia la part més dura en què es pujava, a través del Parc dels Pinetons, fins Els Gallecs. Recorregut maco amb vistes magnífiques.

Entrant a la pista d'atletisme on hi havia la meta (Foto: Pako Beer)

      Una miqueta de fang, però no gaire, tenint en compte la tempesta Glòria d'aquesta setmana. He mirat de mantenir un ritme alt, fins i tot en la pujada del km 9, que és dura perquè, a més, és en la part final del recorregut. He acabat en 50 minuts i 50 segons. En una cursa  de puja i baixa com aquesta, m'ha semblat que no estava malament. Era la cursa número 793 i el 10 Km número 292.

Sant Antoni: la que més

  Diumenge vaig tornar a la cursa de Sant Antoni. Cursa molt especial per a mi per diversos motius: és la que cursa que més vegades he corregut --16 cops--; hi tinc uns quants registres per sota dels 40 i dels 39 minuts; i és la cursa on vaig reaparèixer ara fa un any després del meu últim ingrés hospitalari. Aquell dia vaig trigar 56 minuts en completar la cursa.
 

A poc d'entrar a la meta (Foto: Carles Sánchez)

       Aquesta vegada la meva idea era intentar fer un bon registre, que ara és baixar dels 47 minuts per posar-me en el mateix minut --el 46-- on tinc la millor marca dels últims 365 dies, feta a la Sant Silvestre de Sabadell. Sortosament, els meus problemes de possible lumbàlgia em van abandonar definitivament el dia anterior i vaig poder córrer amb normalitat. Com que vaig sortir força endavant, molts corredors més ràpids em van passar. Això sempre em desanima una mica perquè em quedo amb la sensació d'anar lent. Vaig ser molt regular, això sí, en la major part del recorregut. Del Km 1 al 7, tots els vaig fer entre 4,41 i 4,44, tret del Km 4, que em va sortir a 4,54, no sé perquè. El 8 i el 9, on hi havia la pujada del Paral·lel, els vaig fer en 4,53 i 4,54, i el més ràpid de tots, va ser l'últim: 4,40. Total 47m 42s, per tant lluny de la meva aspiració de fer un sub 47. De fet no em preocupa gens i, en tot cas, ja m'està bé perquè tinc la marató de Tarragona a tocar --el 2 de febrer-- i els entrenaments ja estan fets. Ara estic en època de tappering, o sigui, època de baixada de volum d'entrenaments per arribar el millor possible el dia de la marató. Un cop acabada la cursa de Sant Antoni, per cert, vaig anar a treballar al canal 324 i vaig narrar el resum de la cursa. El reportatge el podeu trobar AQUÍ.

Somrient un cop acabada la cursa (Foto: Juan Núñez)

    Diumenge que ve correré a Mollet del Vallès la Cursa de Sant Vicenç de 10 Km, com a últim entrenament de qualitat abans de Tarragona.   

Sitges, nou doblet 2 anys després

 Igual que vaig fer al 2018 --aleshores amb l'Arcadi-- aquest diumenge vaig repetir el doblet a la Mitja de Sitges. A les 9 del matí, el Quart de Marató (10.549 metres) i a les 10, la Mitja Marató en sí. Total 31,646 quilòmetres.  Com fa 2 anys, es tractava de fer una bona tirada llarga de cara a la Marató de Tarragona, que enguany és el dia 2 de febrer. Tenia clar que el Quart de Marató l'havia de fer una miqueta rapidet per assegurar que arribava a temps a la sortida de la mitja. Al 2018 vam arribar a la sortida de la mitja... i ja feia 5 minuts que havia començat !

Al Quart de Marató de Sitges (Foto: JJ Vico)

     Dit i fet. Al Quart de Mitja em vaig posar a velocitat de creuer, a 5m/km. Ara com ara no és poca velocitat per a mi, però anava relativament còmode. Total que vaig acabar la primera de les tres voltes que havia de fer en 52 minuts i 51 segons (just 5m/km). Amb tot vaig tenir el temps just per avituallar-me una mica, posar-me el xip groc a la sabatilla i anar a la sortida de la Mitja, que estava situada a uns 300 metres de l'arribada del Quart. Vaig arribar quan ja es feia el compte enrera de la sortida. Millor impossible. Al començar la mitja --segona volta al circuit per a mi-- vaig notar una punxada de lumbàlgia a la part dreta de l'esquena. Poc a poc va anar desapareixent la molèstia i me'n vaig oblidar. Em vaig posar a velocitat entre 5,10 i 5,15 ben conscient que encara em quedava una bona quilometrada. Vaig anar fent fins acabar en 1h 50m 57s, realment millor del què m'esperava, tenint en compte que al novembre, a Lleida, vaig fer 1h 46m 34s, la meva millor marca de la temporada en mitja.

La sortida de la Mitja de Sitges (Foto: JJ Vico)

   Resumint. Molt satisfet perquè fa tot just 10 mesos, a la Maratest d'El Prat (30Km) vaig córrer en 2h 58m. A Sitges vaig fer 2h 43m, sumant les dues curses, i no van ser 30 Km sinó 31,64. Millora molt notable, doncs. Ritme 5,10Km. Si sóc capaç de mantenir aquest ritme 35 Km, a la marató de Tarragona em pot sortir un registre prou bó. Amb córrer a 5,20-5,25 ja estaria més que satisfet. Veuré si aplicaré o no el mètode Galloway.

L'arribada de la Mitja (Foto: JJ Vico)

   Només un però. Dilluns i dimarts no he corregut gens ni mica. La molèstia lumbar ha anat a més i he preferit descansar aquests dos dies, ja que em molestava prou al trotar. Espero que no sigui res. Diumenge tinc previst córrer la clàssica Cursa de Sant Antoni de 10Km, a Barcelona.

Primera cursa del 2020, a Cornellà

       Com en dues ocasions anteriors, al 2016 i al 2018, he començat al nou any corrent la cursa de 5Km de Cornellà, la cursa de Reis. És dureta ja que acaba amb una pujada llarga d'uns 450-500 metres que, si hi arribes just de forces, t'ho fa passar malament. N'era ben conscient perquè recordava perfectament el recorregut. Tot i que bona part del recorregut té baixada, després, evidentment, l'has de remuntar per arribar a la meta.

Iniciant l'última pujada a Cornellà (Foto: Pako Beer)

       Feia fred. Amb en Vicenç Solé hem escalfat uns minutets --pocs, tot sigui dit-- perquè ens hem protegit de la baixa temperatura al lloc on es donaven els dorsals, fins poc abans de començar la cursa. Sort, perquè estar-se al carrer no venia gens de gust. Val a dir que durant la cursa el vent no ha bufat, o molt poquet, i convenientment abrigat com anava jo, no hi ha hagut cap problema.
       El Vicenç m'ha deixat a la sortida, cap al quilòmetre 2,5 l'he passat, però al 3,5 m'ha avançat ell i ja no l'he pogut atrapar. Estic content de com he pujat l'última rampa, a bon ritme. He acabat en 23 minuts exactes --7 segons per darrera del Vicenç-- un registre que millora els 23,09 que tenia de millor marca de l'any del 2019. No es pot començar millor un nou any, oi ?
        La setmana que vé segurament correré la Mitja de Sitges. Serà l'última tirada llarga abans de la Marató de Tarragona del 2/2/20, perquè miraré de fer, prèviament a la Mitja, el Quart de Marató que surt 1 hora abans, per sumar a Sitges 32 km. Ja ho vaig fer al 2018 i va anar força bé.
Veurem ara què tal.

Cap d'Any excepcional !

Acabar l'any amb el bon regust de fer no una, sino dues MMA és magnífic. El 29 de desembre vaig fer 47,27 als 10Km de Badalona. MMA del 2019 en aquell moment. Ho explico a l'entrada anterior a aquesta. I el 31 de de desembre, en l'última cursa de l'any, la Sant Silvestre de Sabadell-Cursa de Cap d'Any, li vaig tornar a fer una bona mossegada al registre de Badalona.

Sortida Cursa de Cap d'Any de Sabadell

  A Sabadell no hi anava a córrer el 31 de desembre des del 2011. Ja tocava. I vaig tocar bé ! El recorregut eren dues voltes a un circuit de 5Km. Per a mí, molt ben dissenyat. És veritat que hi havia molts girs, però no em van molestar gens ni mica. La clau per a fer un circuit ràpid per part de l'organització va ser fer que els tres primers km fóssin en franca baixada i, per tant, la tornada eren 2 pujant. Una pujada sostinguda, per la Rambla de Sabadell. Un traçat que conec bé per haver-hi corregut un munt de vegades, a l'octubre, al 10K del Club Natació Sabadell. La clau de la cursa de Sant Silvestre, estava clara: córrer el màxim de ràpid per la Rambla. De fet, era un sol quilòmetre, ja que l'últim km del circuit ja era més pla. 

   Vaig passar el 5.000 en 23m i 11 segons. Si era capaç de doblar, acabava en 46,22, una retallada important a la marca de Badalona. Fer aquest càlcul em va tranquilitzar. Vaig pensar què fer a la segona volta. El dubte era si aguantaria o no el ritme de la primera. M'ensorarria a La Rambla ? Per si això passava, vaig decidir mantenir el màxim possible el ritme que portava, entre 4,30 i 4,35. El km de la Rambla el vaig fer en 5,19.

   La segona volta la vaig començar molt fort, passant el km 6 en 4,16, el més ràpid dels 10 que vaig fer. El 7 i el 8, clavats en 4,36. El 9 -- aquí era la clau-- el vaig fer en 5,20. Només un segon més que a la primera volta. O sigui aguantant la pujada de La rambla perfectament. Ara ja només es tractava de donar-ho tot en l'últim Km, perquè la MMA estava assegurada. Vaig entrar en 46m 34s, 53 segons més ràpid que dos dies abans a Badalona. Estava exultant ! I més encara quan vaig mirar el GPS i vaig veure que marcava 10,17 Km. O sigui que era correcta la distància ! Més no podia demanar. Quan vaig fer la primera cursa --al gener del 2019, al barri de Sant Antoni de Barcelona-- després de passar per l'hospital, vaig fer 56 minuts. Un any després, 10 minuts menys !! Seguim !

    Començaré el 2020 corrent la Cursa de Reis, el 5 de gener, de Cornellà. Són 5 Km, però té una pujada dura poc abans d'acabar. Bon any a tothom !!!

Completíssim últim cap de setmana de l'any

Trotant per fer espai per l'emorzar  amb en Josep Maria Farrés, en Xavi Sanz i en Benito Ojeda (Foto: Txabi Albert)

L'últim cap de setmana del 2019 ha estat ben farcit de curses. He fet un total de 4, que no està gens malament. I, a més a més, amb la rúbrica d'una millor marca de l'any. Què més es pot demanar?  Anem a pams. Dissabte 28 al matí vam quedar per fer un dels esmorzars del Mingu per a desitjar-nos un bon 2020. Abans, però, petit entrenament de 8'5 quilòmetres cap a Bellvitge, tot molt planer, petant la xerrada amb el gran Benito Ojeda, de qui parlo en el llibre, per cert.  Després de l'esmorzar pantagruèlic, vam anar a fer la Cursa Cronoescalada Solidària de Corredors.cat. Inscripció: una joguina. Es tracta de pujar les escales de Montjuic des de la Font Màgica fins al mirador del Palau Nacional, i tornar a baixar. Escassament 400 metres, però, és clar, són durs, i més encara quan no havia escalfat gens ni mica. Al pujar les escales, t'acaben cremant les cames. Per a mi, impossible fer-les totes corrent. Quan arribes a dalt de tot, la baixada és fa molt complicada perquè les cames estan "descontrolades" i la sensació que pots caure és molt alta. Per a no arriscar, no vaig gosar baixar els esglaons de dos en dos i els vaig fer d'1 en 1.  Vaig acabar en 3 minuts i 38segons, el 23è classificat de 64 participants. Prou bé ! Al 2013 també havia fet una cursa el tram final de la qual va ser pujar les mateixes escales, però aleshores va ser un error en el circuit !

El meu segon plat de l'esmorzar...!

A la tarda, segona cursa del dia. 1Km a la pista coberta de Sabadell. No havia corregut mai en pista coberta i em feia gràcia fer-ho.  L'última referència que tenia d'1km en pista va ser a Granollers --en pista de 400 metres-- al 2013. Vaig marcar aleshores 3m 32s. Estava clar que a Sabadell faria un temps molt pitjor. A la meva sèrie erem 4 corredors. Al començar, en Lluís Guamis es va escapar ràpidament; un segon corredor, en Daniel López,  i jo, vam quedar aparellats i darrera nostre hi havia el darrer, en Francisco Díaz Plata. Amb en Daniel vam començar una lluita per la segona plaça. Però no va durar gaire. A partir de la segona volta de les 5 que haviem de fer, paulatinament se'm va anar escapant. En Lluís va guanyar en 3,09; en Daniel va fer 3,39; jo 3,56 i en Francisco, 4,36. Content, en qualsevol cas, per baixar del 4 minuts, que era l'objectiu que m'havia fixat.

Sortida  del  1K en pista de Sabadell (Foto: organització)

  I arribem a diumenge a Badalona. S'hi feien un 5K i un 10K de la Sant Silvestre Barcelonesa, traslladada de Sant Cugat a la vila costanera. El 5K els vaig fer amb l'Arcadi, tot trotant i escalfant de cara al 10K. El 5.000 el vam acabar en 27m i 54s, a un ritme de 5m 29s/Km. Aquest escalfament em devia anar bé perquè el 10K em va sortir molt bé; tant que hi vaig fer la meva millor marca de l'any, superant l'anterior (48,58 al maig, a Mataró) de manera clara. Vaig sortir a bon ritme i al pas pel Km 3 em va confirmar que si era capaç de mantenir-me a ritme de 4m 45s/km superava els 48,58 folgadament. I a 4,45 anava relativament còmode. Una mica abans d'arribar al km 5 em va passar la Núria Salvat, amb la qual feia temps que no coincidíem en cap cursa.  Per a la meva sorpresa, vaig veure que no se m'allunyava més enllà dels 30 o 40 metres. Això em va animar fins el punt que al km 7 la vaig atrapar. Em vaig col·locar a la seva roda, aprofitant-me de la seva estel·la. Vaig pensar en aguantar allà fins el km 8 almenys i intentar superar-la en els últims 2 km. Però el que són les coses.  Per voler més, em vaig quedar amb menys. Vaig ser ruc. Al km 7 i mig vaig escullir una estratègia equivocada: la vaig atacar amb la intenció de distanciar-la. Massa d'hora. Quedava encara una pujada, la de passar per sota de la via del tren, poc abans del km 8. La Núria em va superar amb una facilitat esfereïdora en el tram amb pendent, i no només això: em va treure uns metres, ben bons, que va anar augmentant paulatinament. Va acabar molt forta i va entrar a meta en 47 minuts justos. Jo vaig fer 47, 27, que, com deia, suposa la millor marca del 2019 superant l'anterior en 1 minut i 31 segons ! O sigui, que vaig quedar contentíssim !!

Al 10K de Badalona (Foto:  Jaume Termes)

  Acabo el 2019 corrent la Sant Silvestre de Sabadell, la Cap d'any Race .Serà un bon test. No crec que pugui baixar d'aquests 47,27, però si la cosa es posa bé, ho intentaré, no ho dubteu...!

Les tradicions s'han de mantenir

  La diada de Sant Esteve és un bon dia per córrer. Després de l'àpat del dia de Nadal, convé fer una mica d'exercici per a fer forat pels canalons del 26 de desembre. Enguany he tornat a la cursa del Riu Ripoll, a Sabadell, per vuitena vegada. Vaig córrer aquesta cursa per primer cop al 2004, o sigui que hi he celebrat els 15 anys del primer cop que vaig anar-hi. Com passa el temps de ràpid, mare meva...!

Sortida, amb l'Arcadi, de groc, al meu costat (Imatge: Sabadell és esport)

  Com en moltes altres ocasions, he anat amb l'Arcadi. Ell només s'ha perdut una de les 18 edicions de la cursa. Amb molèsties ell de lumbàlgia, hem sortit poc a poc, fins el km 2. A partir d'allà, lentament l'he anat distanciant. He agafat un bon ritme i he anat remuntant posicions i passant un grapat de corredors i corredores. Al final he acabat els 9 Km en 45 minuts i 31 segons, a un ritme global de 5,02. De fet una cursa molt intel·ligent per part meva perquè el fet d'anar lent els primers 2 Km m'ha permès acabar bastant fort.
  Ara ja només em queden per acabar l'any atlètic la Sant Silvestre de Badalona, diumenge 29, i la Sant Silvestre de Sabadell, dimarts 31. Totes dues de 10 quilòmetres. No tinc clar, encara si dissabte 28 faré o no el 1.000 a la pista coberta de Sabadell. Tinc fresca a la memòria la lesió que em vaig fer a la Milla Catalana del 2014, també al desembre i no tinc clar si anar-hi o no. Veurem. En qualsevol cas, molt bon any 2020 a tothom !

De Tossa a Sant Sadurní

A Tossa  juro que no vaig fer la cursa en moto! (Foto: F. Tossa)

     He tingut una setmana ben farcideta de feina i arribo a la meva cita amb el blog amb retard. Em sap greu pels bons amics de Tossa de Mar, on hi vaig córrer la Pre-Sant Silvestre que hi fan cada any poc abans de Nadal. Enguany va ser el 15 de desembre. Vaig estar-hi el cap de semana perquè el dia abans, dissabte, hi vaig presentar --30a presentació, ja-- el meu llibre "100 Històries del Córrer", de Cossetània. La veritat és que va ser un cap de setmana magnífic acompanyat a tothora pel Lluís Soler, el president dels Fondistes de Tossa, i la seva dona, la Meri. Ens van tractar com a reis. Impressionant ! La presentació del llibre va ser una de les millors que he viscut, juntament amb la de Lavern Subirats o la de Blanes, per citar-ne un parell, sense ànim de desmerèixer cap de les altres, per suposat. Totes són molt d'agraïr i així ho faig des d'aquí.

Presentant el llibre a la Nau de Tossa, amb l'alcaldessa, Imma Colom, en Carles Couso i en Lluís Soler (Foto: M.  Majoral)

Bona representació dels Fondistes de Tossa

      La cursa era de 5 Km. Vaig sortir molt ràpid, tot sabent que hi havia la duríssima --encara que curta-- pujada al mirador de l'Ava Gardner, a l'alçada del km 1,5. Després, més o menys planejant pel Passeig de Mar per ja anar a buscar la meta. Una dura pujada --per llarga-- fins a la caserna de la Guàrdia Civil i que no m'esperava, em va alentir força. Al final vaig acabar en 23 minuts i 14 segons, que, vistes les dues pujades, no em va semblar un temps dolent per a mi. Vaig esprintar i vaig superar la primera noia classificada. Com en els vells temps... ;-)

L'esprint (Foto: F. de Tossa)

     I aquest diumenge, 22 de desembre, he corregut per segona vegada la Cursa de Nadal de Sant Sadurní d'Anoia. Era la tercera edició. La primera, al 2017, la vaig córrer amb l'Arcadi. És una cursa molt especial per a mi, aquesta. El motiu és que aquell dia, --era el 24 de desembre--, tot trotant-la i petant la xerrada, va sorgir la idea d'escriure el meu  llibre. I la cosa va començar a agafar forma. Escassament 14 mesos després "100 Històries del córrer" ja estava a les llibreries.
     Avui l'Arcadi finalment no ha pogut venir. He pensat que com que 2 anys enrera l'haviem fet molt tranquils, ara intentaria córrer una mica més. El resultat ha estat que m'ha semblat molt més dura que al 2017 i que hi havia pujades a dojo. M'ha costat i he acabat en 59 minuts i 27 segons. La referència de temps, en curses així, és el què hagi aconseguit el guanyador. Sembla que ha fet 41 minuts. No sé si era un corredor de cert nivell o no, però penso que indica la duresa del recorregut. A més ha fet un vent notable que quan coincidia de cara en una pujada...

A pocs metres de la meta a Sant Sadurní (Foto: Iban Pérez)

       Amb l'Arcadi, al 2017, vam fer 1h 2 minuts. No sé si l'han endurit una mica, a mí m'ha semblat que sí, o és que ja no dóno més de sí. 3 minutets de diferència no és gaire... Però he quedat satisfet especialment perquè en l'últims quilòmetre i mig he passat a dues noies després de molta estona d'intentar-ho. He acabat amb força !
     
 

Dues que han quedat en una

       Aquest cap de setmana tenia previst córrer dues curses: divendres els 5 Km de Sant Andreu i diumenge els 10Km de la Sansi de Viladecans. Al final, només he corregut a Sant Andreu. Anem a pams. Cada 6 de desembre, aprofitant que es festiu, el Club Natació Sant Andreu organitza la cursa de 5Km pels carrers del barri barceloní. Cursa molt plana i molt ràpida, que he fet ja unes quantes vegades. Aquest cop, l'aspiració era baixar dels 23 minuts. Vaig sortir ràpid i al pas pel km 2 fins i tot anava una mica per sota de l'objectiu final, o sigui que magnífic, però a l'arribar al km 3 ja ho havia perdut tot i m'havia posat uns quants segons --massa segons--, per sobre. Cert desànim i encara que ho vaig intentar, no vaig poder baixar dels 23 minuts. Em vaig quedar en 23 minuts i 9 segons, el pitjor registre de sempre en aquesta cursa. Però és el què hi ha.

Patint a la cursa de Sant Andreu (Foto: David Patan)

 I diumenge m'he llevat d'hora per anar a Viladecans a córrer La Sansi. Però tenia mal de cap, no tenia gana --cosa estranya en mi a aquelles hores-- i tenia nàusees. Com que havia dormit poc i malament, he optat pel que m'ha semblat més assenyat. Tot i que ja estava amb la roba esportiva posada, he decidit quedar-me a casa. M'he quedat al sofà i m'he quedat ben adormit fins a quarts de 12 ! Això vol dir que el cos em reclamava descansar. Aquest cap de setmana he tornat al 324 a presentar els esports i com que això significa plegar a la 1 de la matinada i ficar-me al llit no abans de les 2, està clar que ho he notat.

Presentant al 324

  Diumenge que ve, tinc previst córrer la cursa de Nadal de Tossa de Mar, que ara mateix no sé si és de 5 o 10 Km. Ja ho averigüaré. I el dia abans, 14 de desembre, per la tarda, hi presentaré el meu llibre, "100 Històries del córrer". Serà la presentació número 30, crec. Deu n'hi do !

Figueres, una molt bona mitja marató

Arribada a l'esprint (Foto: M. Majoral)

     No l'havia correguda mai. La d'avui era la quarta edició. Ja feia un anys, però, que em rondava pel cap fer-la, però per una cosa o per una altra no hi havia pogut anar. Enguany van contactar amb mí quan va sortir el meu llibre, o sigui al febrer, i ja me la vaig anotar a l'agenda. Els organitzadors de la Mitja de Figueres, amb la grandíssima Montse Rigall, no són amables, no... el següent!  Tot facilitats; em van buscar un hotel meravellós, vam dinar de fàbula, vaig poder presentar el llibre a la Fira del Corredor... què més podia demanar ? Doncs que no fes tramuntana i que no ens mullèssim. I que no fes fred. Doncs dit i fet! Dia senzillament espectacular per a córrer. Efectivament, la mitja de Figueres és molt plana, una de les més planes de Catalunya, sens dubte. Tenia la curiositat de veure si podria rendir tant bé com a la mitja de Lleida (1,46,34) o com a la Jean Bouin, on em vaig haver de parar i tot per fer un resset.

Amb la Montse Rigall, a la presentació del llibre (Foto: M. Majoral)

    D'entrada no em volia excedir en la sortida, que és en baixada, i que no em passés com a la Bouin, on després ho vaig pagar amb escreix. M'he col·locat exactament on em tocava: amb la llebre de 1h 50m, perquè el què volia era anar a aquest ritme i, si em trobava bé, en un moment donat, anar-me'n. He seguit el pla de cursa com si fos una llei. He notat, però, que no anava tant còmode com a Lleida. Malgrat això, en el km 7,5 he decidit deixar el grup i veure com resultava la cosa. Circulàvem al voltant de 5,10 m/km. M'he posat a 5-5 i poc i m'he escapat amb facilitat. Tenia el dubte de si aguantaria, donat que encara quedaven gairebé 2 terços de cursa. M'he anat motivant atrapant els corredors que tenia per davant, cosa que, a més a més, m'ha permès mantenir un ritme rapidet. De tant en tant mirava endarrera per veure on estava el grup d'1h 50m. Poc a poc els he anat distanciant.

Gran ambient a la fira del corredor, on vaig presentar el llibre (Foto: M. Majoral)

He mantingut un nivell prou bó i he acabat en 1h 48m 7s, a 1m i 33s del registre de Lleida. Tampoc està tant malament. Diria que està dins dels paràmetres normals. El que és important és que si en la primera part de l'any no era capaç de baixar de 1h 50m, ara puc baixar d'aquest registre en dues mitges fetes amb dues setmanes de diferència. Potser sí que aconseguiré tornar a córrer una mitja per sota de 5m/km. No em falta gaire, però encara queda... Veurem. La d'avui era la meva cursa número 779, la 132a mitja, la 40a cursa del 2019, un any que espero acabar amb 47 curses. És a dir, aquest mes de desembre en tinc previstes 7 més. 5Km Sant Andreu (dia 6); 10Km Viladecans (8); 10Km Tossa de Mar (15); 10km Sant Sadurní d'Anoia (22); 9 Km Riu Ripoll (26); 10Km Badalona (29); Sant Silvestre-Nassos (31). Potser igual puc afegir la del Gall d'Indi, de Capellades (25) I si el 31 no treballo, igual puc fer doblet i fer una altra Sant Silvestre al matí. Serien 9 curses l'últim més de l'any. O sigui que si tot surt bé, em quedaré ben aprop de les 800 curses. Espero arribar a aquesta xifra cap a l'abril del 2020.

 
   Per si algú l'interessa l'esprint en imatges, aquí el teniu. Ja us aviso que no espereu gran cosa...

Jean Bouin: esperava fer-ho una mica millor...

Pujada del c/Lleida. Km 9 (Foto: Gabriel Miquel)

        És el que tenen les curses. La setmana passada a la mitja de Lleida em vaig trobar molt bé i vaig fer un gran registre. Avui, a la Jean Bouin Open de 10 Km, les coses no han anat com pretenia. La marca feta no era la que buscava. Ha estat una mica estrany, per a mí, perquè he corregut com un passarell. La mítica frase d'en Domingo Catalán "sortida de cavall, arribada de burro", és exactament el què m'ha passat avui. Al tenir un dorsal VIP que molt amablement em va facilitar l'organització, m'he posat massa endavant. I les curses que comencen a la Font Màgica, són molt ràpides perquè als 300 metres hi ha la baixada del carrer Lleida i la del carrer de Tamarit, abans d'arribar al Paral·lel. Això ha fet que sortís massa ràpid i ho he pagat amb escreix. El primer 5.000 l'he passat en 23,38, després d'haver fet les baixades esmentades, per sota de 4 en alguns moments. Per a mi, un suicidi. Aquesta cursa té la segona part força més complicada que la primera, perquè, al marge del Paral·lel, en l'últim quilòmetre hi ha la pujada del carrer Lleida --sensiblement més llarga que el trams que es baixa al km 1-- i això és nota si no has regulat bé. No és una cursa per fer marca, i jo en volia, de marca, perquè entenia que estava preparat per a obtenir-la. Tenia --i continuo tenint, de MMA-- 48,58. M'he agobiat de córrer i en el km 6,5 m'he aturat i he caminat uns 30 metres. Com per fer una mena de resset i a veure si millorava. Però ja estava tot el peix venut. No hi hauria MMA, seguríssim. He pujat el millor que he pogut el Paral·lel i el carrer Lleida i he acabat en 49m i 50s. O sigui, un segon 5.000 molt fluix en 26,12. Vistes les circumstàncies d'avui, em puc donar per satisfet d'haver baixat dels 50 minuts. El bon amic Vicenç Solé, al qual vaig superar la setmana passada a la Mitja de Lleida, avui m'ha tret 2 minuts llargs. El meu germà Manuel també m'ha superat amb molta claredat. És el què hi ha. Perquè no m'he trobat tant bé com a Lleida? No ho sé, tret que l'esmorzar de dissabte, després de fer 8 quilometrets, amb en Mingu Catalán, l'Arcadi, en Xavi Sanz, en Txabi Albert, l'Amado, la Montse Castelló i altres... m'hagi passat factura. No ho sé.. Potser tot plegat una mica...

Massa esmorzar, dissabte (Foto: Arcadi Alibés)

       La setmana vinent toca la Mitja de Figueres. No l'he feta mai. Algun 10K sí que he corregut a la capital de l'Alt Empordà, però. Aviam què tal anirà.
                                         

Com negar-s'hi! (Foto: jo mateix)

Lleida: sabia que ho podia fer bé.

Avui he corregut la Mitja de Lleida, molt amablement convidat per l'Ivan Espílez. No l'havia corregut mai, i la veritat és que m'ha agradat molt. És clar que quan una cursa surt bé, és a dir, surt un bon registre, la cursa ens sembla encara millor, evidentment...

Encarant ja la meta (Foto: Ciscu Larrull)

M'ha semblat una mitja molt ben organitzada, tots els quilòmetres marcats, tendeix a ser molt planera, si bé és cert que hi ha algun pendent notable, especialment del km 12,5 al 13,5 i del 19 al 20. Aquest últim pendent no és tan pronunciat, però al ser a les acaballes de la cursa "pica" més. Després d'escalfar una estoneta i d'haver comprovat que no feia el fred que m'imaginava que faria, m'he posat al calaix de sortida al costat de les llebres d'1h i 50m. L'objectiu estava clar: baixar d'1h 49m 52s que tenia com a millor marca d'enguany feta a la mitja de Banyoles al mes de març. El ritme que tocava avui per baixar era 5,13. He pensat que a 5,10 aniria còmode i que esgarraparia uns quants segons cada quilòmetre que al final em podrien servir. Abans de completar el primer quilòmetre he comprovat que 5,10 era massa lent per mi, avui. Anava molt frenat. He dubtat si quedar-me amb les llebres o tirar i anar més per sensacions. He optat per la segona opció. De seguida he vist que avui podria ser un molt bon dia per a intentar una bona retallada a la meva millor marca de l'any, com deia feta al març a Banyoles. Els primers 6 quilòmetres els he fet tots per sobre de 5m/km, però només uns quants segons. Entre 5 i 5,05 la majoria. Per tant, de seguida he vist que, si no defallia espectacularment, la MMA queia avui segur. Els següents 6 quilòmetres encara els he fet més ràpid, entre 4,49 i 4,59. He passat el km 12 en 1h i 11 segons, per tant el global de ritme era 5,01. He volgut més, aleshores: aviam si seria capaç de baixar de 1h 45m (5m/km de promig). Cada pas quilomètric veia que estava uns quants segons per sobre. Entre el km 12,5 i 13,5 hi ha les dues pujades més notables del recorregut i això m'ha allunyat del nou objectiu. He pogut passar en Vicenç Solé quan ell m'havia deixat a mi en el km 4, més o menys. Un altre motivació més. Habitualment ja no el supero mai. Avui, sí. El quilòmetre del 19 al 20, té també una pujada llarga i sostinguda que m'ha fet perdre tota opció de fer 1h 45m. Total, que he acabat en 1h 46m 34s, una marca boníssima per mi, ja que suposa 3 minuts i 18 segons millor que a Banyoles. Ja us podeu imaginar que he acabat molt satisfet. I amb la sensació que si la cursa hagués estat plana del tot, tipus mitja de Barcelona, per exemple, hauria tingut opcions de baixar fins i tot de 1h 45m. Està clar que els entrenaments de ritme sostingut a intèrvals curts em dóna un punt de velocitat magnífic. Les últimes setmanes he fet canvis de 30 segons, d'un minut, d'1 minut i mig i de 2 minuts.
   Aviam si la setmana que vé, a la Jean Bouin 10 quilòmetres, sóc capaç de baixar dels 48m 58s que vaig fer a Mataró, al maig. Per intentar-ho no quedarà...

Experiència ben diferent

Amb en Pol i el seu equip de portejadors (Foto: Humberto Vila)

 Diumenge vaig fer la  cursa de muntanya de Beuda, però no la vaig competir gens ni mica. El motiu és que vaig acompanyar en Pol Molinos i el seu pare, en Toni, que els seguidors d'aquest blog ja sabeu que formen el Proyecto Pol. Sortiran a la pròxima Marató de TV3, dedicada a les malalties minoritàries. A juny ja vaig fer una cursa a Sant Joan Despí ajudant en Pol, però ara ha estat ben diferent, al ser muntanya. Ajudar a què en Pol pugui participar en una cursa de muntanya, ens demostra que no hi ha reptes que no es puguin aconseguir. En Toni, son pare, és qui ho demostra dia rera dia. Ajudar-lo a fer gaudir un dia més de la seva vida a en Pol és un luxe, un privilegi, un regal, que els hem d'agraïr. Són un gran exemple a seguir. Visca la vida !

Arribant a meta (Foto: Humberto Vila)

Lavern ja forma part del meu calendari

Enguany ha estat la cinquena vegada que he corregut a Lavern Subirats. I com sempre, he quedat molt satisfet. Com ja vaig apuntar al blog, sabia que seria pràcticament impossible baixar dels 50 minuts. I aixi ha estat. He fet 51m 57s, el pitjor registre de sempre a Lavern, però, com dic, ja hi comptava. M'havia proposat baixar de 55 i baixar de 52 ha estat genial...!

A la sortida (Foto: Ferran Cardona)

He coincidit, com sempre, amb en Ferran Cardona. Ha vingut acompanyat de la seva mare, la Dolors (94 anys) que està feta un gínjol, com sempre. També ha vingut la germana del Ferran, la Montserrat.

Amb la Carme i el petit Jofre (Foto: Jordi Munné)

El recorregut, com sempre. Trencacames, majoria d'asfalt, i amb notable pujades. M'he trobat prou bé, tot i que darrerament estic barallat amb la bàscula: no hi manera que baixi...! El cas és que he gaudit molt la cursa i de l'amabilitat dels bons amics de Lavern. Com sempre, m'han preparat un entrepà vegetarià deliciós, i a més m'han muntat una paradeta per a vendre el meu llibre. I deu n'hi do com s'ha venut !

A Lavern és on més llibres s'han venut !

La Cursa de Lavern és ja una de les fixes de la meva temporada. Allà estaré sempre que pugui.
Diumenge que vé corro la Cursa Beuda, a La Garrotxa. Cursa de muntanya que faré acompanyant el Pol Molinos, del Proyecto Pol. 

Si puc, hi vaig

El càncer és una de les malalties més conegudes, perquè difícil seria trobar a algú que no la visqui o l'hagi viscut de ben aprop. Sempre que hi ha alguna cursa que lluita contra el càncer, procuro anar-hi. Avui he pogut estar, finalment, a la cursa contra el càncer de pàncrees, a Terrassa. I dic que he pogut perquè en principi, no podia. Tenia previst fer, aquest diumenge, la Cursa de Bombers ja que hi havia de fer el reportatge que després s'emetria per l'Esport3; però com que la cursa es va ajornar per motius de seguretat, he pogut anar a Terrassa abans d'anar a treballar.

La cursa contra el càncer de pàncrees es fa a diverses ciutats

El meu pare va morir al 1996 de càncer de pàncrees i jo en vaig tenir un --no de pàncrees, sinó de colon amb metàstasi al fetge, 10 anys després--, al 2006.
Sabia que seria impossible fer un bon registre perquè el dia abans vaig fer un 10K i perquè el recorregut tenia uns quants trams, més o menys llarguets, de pujada. Baixar dels 26 minuts ja em semblava un bon registre. La veritat és que m'he trobat força bé, encantat amb les Joma noves, i he acabat amb uns bons per a mí 24,40. I el més important, sense notar-me cansat. Encara puc fer un doblet de cap de setmana --un 10K i un 5K-- sense problemes. Això és bó !
El cap de setmana que ve tinc previst córrer els 10Km de Lavern Subirats. Cursa dureta, però hi seré. Serà la 9a edició. N'he corregudes 4. Em temo que aquesta serà la primera vegada que superi els 50 minuts. L'últim cop vaig fer 49,16.  Va ser al 2017. Lluitaré, però, per tornar a baixar dels 50 minuts.

5 anys després del primer Tast

Un copa acabada la cursa (Foto: selfie)

Avui he tornat a córrer el Tast de Mitja, la cursa de 10 quilòmetres que surt de La Garriga i acaba a Granollers. Molt ràpida, tot i tenir un parell de pujades. La vaig fer per primer cop al 2014 i rellegint la crònica que vaig escriure aleshores,  comprovo que, tàcticament, la cursa va ser similar. El crono, no pas. Vaig acabar-la, aleshores, en 42 min. i 24s i avui he fet 45,37. Una bona diferència, que ja sabia que existiria. Però he quedat content perquè no pensava poder baixar de 46 minuts, la veritat. Dic que la cursa va ser tàcticament similar perquè en la primera part, com aleshores, he intentat atrapar una noia. Diria que ha flaquejat una mica a partir del Km 6 i l'he pogut superar amb claredat. També he passat al meu company a TV3, en Jordi Sanuy, l'home que més llibres llegeix i més pel·lícules veu. No sé d'on treu el temps per fer les altres coses...!
  En els últims 2 km i mig m'he "barellat" amb la Sara Argerich, que portava de llebre el seu entrenador. M'han passat a falta de 800 metres per la meta, però no m'he rendit. Poc a poc li he anat retallant diferència. Hem entrat a la pista d'atletisme, on es feien els últims 300 metres, gairebé plegats. Jo al darrera. He esperat els últims 100 metres per atacar-la i m'ha sortit bé. Al 2014 vaig fer el mateix amb un altra noia en el mateix punt de la cursa. Li he tret 2 segons. Comprovant els meus parcials, el km més ràpid que he fet ha estat l'últim (4,27). Igual que el 5è. El segon l'he fet en 4,28. El més lent, el 9è en 4,43. Es pujava un pont i s'ha notat. El quart l'he fet en 4,40. Els altres, entre 4,28 i 4,32. Força regular. Per cert, he pujat a la sortida de La Garriga amb la gran Marta Galimany, el seu entrenador i parella, en Jordi Toda i els pares de la Marta, en Jaume i la Maria Teresa. Tot un honor per a mi anar amb ells. La Marta ha guanyat la cursa femenina, superant el rècord de la prova i deixant-lo en 32,48.
 Demà diumenge correré el 5km de la Cursa contra el càncer de pàncrees, a Terrassa

Pitjor registre, però content

Aquest és un cross que m'agrada (Foto: Raimon Gatell)

 M'hauré d'anar acostumant. Igual que la setmana passada vaig fer el meu pitjor registre de sempre en una marató a la del Priorat, avui m'ha passat el mateix als 10K de Santa Margarida i els Monjos. Un cross molt pla que sempre l'havia fet amb tranquilitat i sense forçar la màquina. Per exemple, al 2017, la quarta vegada consecutiva que el corria, va coincidir que era just 6 dies després de la Marató del Priorat, precisament. Doncs bé, sense forçar gens ni mica vaig acabar en 49m i 31s. Avui ha estat la primera vegada que he mirat de disputar la cursa de veritat. I he fet 51m i 47s. Com deia, el pitjor registre de sempre a Santa Margarida. Després de la meva malatia de l'any passat, és el què hi ha. Perquè estic satisfet, potser us preguntareu. Doncs perquè primer, puc córrer, i segon, perquè he donat tot el que tenia. I quan es dóna tot, un no està obligat a més. Tant senzill com això. Com és habitual, m'he marcat diverses metes durant la cursa i la majoria les he anant assolint. Com per exemple, mirant el crono, he vist que podia aspirar a baixar dels 52 minuts. Doncs com ho he aconseguit, he quedat content. Segurament d'aqui a uns anys --probablement, no d'aquí massa-- miraré amb nostàlgia quan vaig ser capaç al 2019,  de baixar dels 52 minuts.

Amb cara de patiment, a poc d'entrar a meta (Foto: Raimon Gatell)

Els objectius de crono van canviant i cal gaudir els que s'aconsegueixen a cada moment. I avui ho he aconseguit. Així que endavant, que són dos dies !!