La Llagosta, gran marca!

Poc després de la sortida (Foto: Carlos Sánchez)

Estic encantat amb La Llagosta. Aquest 2026 hi corria per 5a vegada. I he fet el segon millor resultat de sempre. Vaig córrer al 2008 el 10K per primera vegada. 40:39. Era jove... No hi vaig tornar fins el 2022. També vaig fer el 10K, ja en 48 minuts. Al 2023 estava mig lesionat i vaig trigar 56 minuts. Al 2025 vaig fer el 5K, ja que era la primera cursa que feia després de l'operació de menisc. I aquest diumenge ha arribat la 5a participació. Després dels 50:26 de la setmana passada a La Mercè (MMA) no aspirava a res en especial a La Llagosta. Està clar, però, que un cop comença la cursa, depenent de com vagi en els primers 2-3 km, veig de què puc ser capaç. El cert és que m'he trobat molt bé i he anat veient que era capaç de mantenir-me uns quants segons per sota dels 5m/Km, ritme exigent per a mí. El cas és que he passat l'equador de la cursa en 24:41. 

El pas pel Km 5, primera volta (Foto: Carlos Sánchez)

Si era capaç de mantenir el ritme, baixava dels 50 minuts!! Motivació de cara a la segona volta. Però l'esforç m'ha acabat passant factura. He acabat entrant a meta en 50:07. M'he quedat molt aprop, però molt satisfet per la segona MMA en 8 dies.

L'entrada a meta (Foto: Carlos Sánchez)

Amb l'organitzador, Josep Lluís Blanco (Foto: ell)

   

La "prova del delicte"

   

  Intentaré el sub-50 segurament a la Cursa de Bombers, del 8 de novembre. Seguirem informant! ;-) 

Una Cursa de la Mercè molt i molt especial

Del "bracetrunning" amb en Josep Valent, al Paral·lel (Foto: Ferran Mascaró)

El meu genoll no està al 100x100 i ho noto quan entreno, però quan competeixo no noto pas res. Diria que a l'anar sensiblement més ràpid en les curses, la cosa va infinitament millor. I la cursa de la Mercè va seguir en aquesta línia. Després d'haver fet 52:35 com a millor marca en un 10K aquest 2026, a Olesa de Montserrat, al juny, el meu objectiu era mirar de superar aquest registre. El cert és que em vaig trobar molt bé des del primer metre. En bona part gràcies al Josep Lluís Blanco, l'organitzador de la cursa, que molt amablement em va concedir un dorsal extremadament baix --el 49--, cosa que em va permetre sortir al davant de tot. Amb l'elit. Òbviament, em vaig col·locar a la dreta de tot per no molestar al moltíssims corredors i corredores molt més ràpids que jo. Ben bé fins el km 2,5 no van parar d'avançar-me atletes. Anava veient que corria una mica per sota dels 5m/Km, i per tant, anava acumulant uns quants segons de marge cada 1.000 metres. Marge per baixar fins i tot dels 50 minuts!. Sabia que al Paral·lel, la cosa es complicaria una mica pel pendent. Però aleshores... sorpresa! Sento una veu familiar, em giro i em trobo en Ferran Mascaró i el seu fill Josep --en JosepValent, a les xarxes socials-- que té trastorn de l'espectre autista greu, o sigui, autisme sever en grau màxim. És un magnífic corredor, com ja va demostrar abastament a la mitja de Puigcerdà de fa un any. En Ferran, que sempre documenta les gestes atlètiques d'en Josep, va immortalitzar el moment amb el mòbil. Ells van seguir el seu ritme, clarament superior al meu, però em va anar molt bé, perquè vaig intentar que triguessin el màxim possible en allunyar-se i això em va permetre superar el tram del Paral·lel a un millor ritme que si no els hagués trobat. Gràcies a això vaig entrar a meta en 50 minuts i 26 segons, un registre boníssim per a mí, que em dona esperances de poder encara baixar dels 50 minuts aquesta temporada, a l'hivern. En Ferran i en Josep van completar la cursa en 47 minuts. 

En Josep, un exemple de superació

La Gemma, la mare d'en Josep

    El què no sabia és que el gran Domingo Catalán també va córrer la cursa. Va ser un gran homenatge a la seva estimada "hijeta", la Rosa, que malauradament ens va deixar el passat 11 de setembre. El Josep Lluis Blanco li va fer lliurament d'una samarreta amb el dorsal de la Rosa. Un gran detall! 

La samarreta més emotiva

El Mingu, en ple esforç

El cros més dur... i podi!!!!

Podi de la categoria a l'Ametlla de Merola!

    No sóc un corredor de cros. Ni en faig per preparar la temporada. Però hi ha un cros que he fet un grapat de vegades. El de l'Ametlla de Merola, --la cursa de l'Arcadi-- al Bergadà. L'última vegada que l'havia fet va ser al 2017. En aquests últims anys, per diversos motius, no hi havia pogut anar. En aquella última participació vaig completar-lo en 47 minuts. Araia que ni en broma em podria acostar a aquell registre. De fet, l'objectiu era baixar dels 60 minuts. 

    La duresa de la cursa la marca sobretot, les tres pujades gairebé consecutives que t'hi trobes cap a la meitat del circuit. Continuo pujant bé, però ara molt més lent que abans, evidentment. Vaig completar la primera volta en 28 minuts i 51 segons, per tant, si era capaç de doblar, baixava segur de l'hora. En la segona volta, esperonat per la Marta Oliveró, il·lustre ultrafondista a la qual feia moltíssim que no veia, vaig poder anar un pelet més ràpid: 28:13. En total, 57:14. Objectiu complert i amb escreix! Si hagués baixat de 57m hauria estat apoteòsic!

   Encabat la cursa veig l'Arcadi i em diu: "No marxis, que has fet podi de categoria!" Em va fer una il·lusió molt gran. Poquíssimes vegades he pujat a un podi en una cursa. Es podien comptar amb els dits d'un mà. És així perquè fins ara havia pujat 5 cops:

2012: Milla nadalenca de Sallent,      2n absolut

2012: Cros RC de Polo,                       2n categoria 50 anys

2013: Cursa Vallparadís (Terrassa),   1r categoria 50 anys

2013: Milla nadalenca Sallent,            2n absolut

2016: 10 Km Alella                               2n categoria 55 anys     

  A partir d'ara hauré d'usar ja els dits també de l'altra mà! ;-))

Novament a Viladecans

En una de les poques rampes que hi havia (Foto: David Patán, blog maldito)

  

     No havia corregut mai la cursa de Festa Major de Viladecans en la versió de 5Km. L'havia corregut, quan eren 10Km, al 2008 i al 2009. La meva intenció, avui, era mirar de baixar dels 25 minuts. Només començar de seguida he vist que l'Elena Segura em passava. Gran referent, ara mateix, per a mi. Durant una poca estona hem anat a la par, però de seguida he notat que jo anava massa forçat. Poc a poc m'ha anat prenent segons i cada cop la veia més lluny. Estàvem anant un mica per sota de 5m/km a estones, però ella anava uns segons millor que jo. Almenys he estat molt regular. He fet els km 1, 2 i 4 a 5:00, el 3 l'he fet a 5:03 i els últims 850 metres, a 5:06. la cursa , segons el meu GPS, ha estat curta. A l'Elena també li ha marcat un centenar de metres menys. He acabat en 24:26, segons el meu crono: 24:33 segons el xip, que és del qual cal fiar-se més. L'Elena ha arribat 30 segons abans que jo. Del tot impossible, com dic, atrapar-la. Està en forma. Al juliol sí que vaig poder superar-la, també era a Viladecans, a la Sansi, que es corre pels polígons que envolten el Parc de La Marina, i no pas per dins de la vila, com era el cas de la d'avui. Aquell dia vaig superar l'Elena de 8 segons.

A pocs metres de la meta (Foto: Carlos Sánchez)

Pròxima cita: Cursa de l'Ametlla de Merola --la cursa de l'Arcadi--, aquest diumenge. Fa uns quants anys que no la feia, tants com 9!! Serà la 15a vegada que la correré.

Prou bé a Santa Coloma de Gramenet

A poc de la sortida (Foto: Carlos Sánchez)

    Vaig córrer a Santa Coloma de Gramenet, per Festa Major, al 2019. La cursa era de 5 Km teòrics, però, realment, va ser un pèl curta. Enguany hi vaig tornar i va resultar que no eren els 5 Km que jo pensava, sinó que van sortir, segons el GPS, 5,64 Km. En qualsevol cas vaig tenir bones sensacions. I vaig acabar en 29 minuts, a un ritme de 5,11 m/km. Per a mi ja està prou bé, tenint en compte la canícula que portem suportant des del mes de maig. Quan una cursa comença i acaba a una pista d'atletisme sempre té el seu què. A Santa Coloma el tenen. L'epicentre de la cursa és la pista d'atletisme Antoni Amorós. Magnífic. L'ultima vegada que vaig córrer per aquesta zona, en aquest cas a Sant Adrià de Besòs de 5 Km, en la cursa contra l'ELA, al juny, vaig anar molt més lent. A un ritme de 5:34.

Ja en els últims metres, a la pista Antoni Amorós (Foto: Carlos Sánchez)

Pròxima cursa, els 5 Km de la Diada, a Viladecans, l'11 de setembre. I, dos dies després, els 10 Km del Cross de l'Ametlla de Merola. 

   

5 anys després, repeteixo a Palau Solità i Plegamans

 El 30 d'agost vaig tornar, 5 anys després, a córrer la Cursa de Festa Major de Palau Solità i Plegamans. 6,8 Km, amb alguna pujadeta notable. Però es pot córrer força. Al 2021 recordo que la vaig córrer sense forçar gens. Ara al 2026, he donat tot el què tenia. I he acabat pràcticament en el mateix temps que aleshores! 35:32 al 2021; 35:33 al 2026. Això vol dir que mantinc els registres 5 anys després? Què va! Ja dic que fa 5 anys vaig fer-la amb molta tranquilitat, a diferència d'ara. Però estic satisfet entre d'altres coses perquè vaig tornar a coincir amb l'Andreu Ledesma, com a Castellbisbal una setmana abans. A Palau li vaig treure 3 minuts!

 En fi, que poguem córrer molts anys més!. El primer cap de setmana de setembre faré doblet. Dissabte, 5Km de Festa Major de Santa Coloma de Gramenet, i diumenge, els 10Km de Festa Major de Sabadell.

Feia molt que no corria a Castellbisbal

Arribant a meta, saludant al Martí, com sempre (Foto: Carlos Sánchez)

Tant com 7 anys. L'havia disputat per últim cop al 2018, 10 dies abans de la segona oclusió intestinal d'aquell any, que em va portar a la UCI i em va tenir a prop d'anar-me'n a l'altre barri. Castellbisbal és una cursa molt dura que vaig fer per primera vegada al 1999. La vaig completar en 24 minuts i 15 segons. Avui, 27 anys després, amb 65 anys, hi he invertit, exactament, 11 minuts més: 35m 15s. Són 6,3 Km.

 Avui no tenia bones sensacions, i així ha estat. Esperava baixar dels 35 minuts i, com deia, no ho he aconseguit. He vist que l'Elena Segura també hi era. A Viladecans la vaig superar, però avui amb prou feines l'he vista al començament i de seguida se m'ha escapat. També he vist que un company de tantes i tantes curses --l'Andreu Ledesma-- al que sempre guanyo, m'ha agafat un avantatge notable, de 30 segons ben bons, gairebé de seguida. Però Castellbisbal és dura, amb pujadotes llargues. En les dues últimes he vist que en alguns metres, l'Andreu caminava. Lògicament, això m'ha permès acostar-m'hi i a falta de de 300-400 metres per a la meta, en l'últim fals pla que hi havia, l'he atrapat quan caminava novament. Al superar-lo l'he motivat i hem iniciat un frec a frec per veure qui dels dos imposava la seva llei. He pensat que ell punxaria en l'última pujadeta abans de la meta, però no ha estat així. Qui ha punxat he estat jo. Ho havia donat tot i no me n'havia pogut desempallegar. Ha entrat a meta uns quants segons abans que jo.

Instants després de la sortida (Foto: Carlos Sánchez)

La pròxima cita serà la cursa Maria Victor de Palau Solità i Plegamans. La vaig fer fa 5 anys. Aviam si podré millorar el registre d'aleshores. Ho veig complicat, per no dir pràcticament impossible. Veurem... 

Les Santes de Mataró

He pogut superar el drac; però m'ha costat força (Foto: Blogmaldito)

Tercer cop que faig la cursa de Les Santes de Mataró. Ja tinc clar que la pròxima vegada que la faci no seré capaç de baixar dels 30 minuts. Enguany he fet 29:54. Pels pèls. Pensava que igual faria un minutet menys, però no ha estat possible. 3.000 corredors en una sortida que ja es queda petita, però sobretot els dos primers quilòmetres passa per carrers que són massa estrets. És un recorregut favorable en la primera part però no ho he pogut aprofitar a l'haver-me de frenar constantment per a no xocar amb ningú. I és que he sortit molt endarrerit. Potser un pèl massa. Els parcials: 5,46 el primer Km i 5,21 al segon. A l'haver baixada, eren per anar més ràpid. La pujadota del 4, quan ja venies de la del 3, han rematat un registre discret. És una cursa de la qual no pots esperar fer un bon registre. Fa 3 anys la vaig fer i al 2008, també. Aleshores vaig fer 22 minuts. Al 2023 vaig trigar-ne 27.

Encarant la meta (Foto: Salva Carbonell)

Descans actiu

La meta al Parc de la Marina de Viladecans (Foto: Carlos Sánchez)

 Com que aques dies fa una calor de nassos estic fent el descans actiu de temporada. Des del 20 de juny tan sols he corregut  5 dies i mai superant la mitja hora, tret de la Cursa Dani del 4 de juliol, que eren 10 km. Aquesta setmana vaig córrer dilluns 6, 29 minuts i dissabte 11 he fet la Sansi de Viladecans. 5 km. Ha fet una xafogor terrible. Des de la sortida m'he enganxat a la llebre de 5m/km. Podia aguantar el ritme prou bé. Fins i tot una mica abans del km 2, l'he deixada una mica enrera. No m'he pogut anar del tot i he arribat a la meta just per davant de la llebre. En total, 24 minuts i 52 segons. No estava per anar més ràpid. Fins i tot en l'últim quilòmetre se m'ha passat pel cap plegar. El pensar que després m'enfadaria amb mi mateix si ho feia, m'ha fet tirar fins el final. En definitiva, una altra cursa al sarró, i superant l'Elena Segura, cosa que no m'és gens fàcil d'aconseguir. Li vaig treure 8 segons, tot just, a la meta.

Amb en Josep Lluiís Blanco, l'organitzador, i la Carme Ballesteros, guanyadora de la categoria F55

Canícula

Pels carrers de Vilassar. Amb la cara, pagava (Foto: organització)

La calor que estar fent aquest estiu és espectacular. Ara un dia que estem a 35 graus és un dia de poca calor! Bé, el cas és que amb aquestes calorades, molt millor no córrer. L'aturada estiuenca en part la faig, també, per això. 

10 dies després de l'última cursa, o sigui el 30 de juny, vaig decidir sortir a córrer una mica. Tenia el cuquet, i també algun quilet afegit. Només van ser 20 minutets, cap al tard. Moltíssima calor. Un parell de dies després vaig fer el mateix: cap al tard i en aquest cas, 25 minuts. Em vaig trobar molt a gust. Més que suficient per fer la cursa Dani, a Vilassar de Mar; 10 Km començant a un quart de 10 de la nit. Evidentment, sense cap pressió. Era la primera vegada que la feia, aquesta cursa

El cert, però, és que em vaig trobar molt bé els primers quilòmetres, segurament pels descans actiu dels últims 14 dies. Vaig passar els primers 4 Km per sota de 5:06 de promig. Vaig pensar que això em podia permetre baixar dels 52 minuts, cosa que hauria estat una gran marca per a mi. 

El poc entrenament em va acabar passant factura. Els darrers 6 km vaig anar considerablement més lent i vaig acabar en 53:28, que vaig donar, però,  per bó. Penso que un 10K a l'hivern, amb entrenaments normals i un recorregut planer, podré acostar-me als 50 minuts. Ja ho veurem.

Seguiré aquest juliol fent descans actiu. Aquesta setmana només he corregut un dia. 29 minuts. I dissabte faré el 5K de Viladecans, de la Sansi. Amb tranquilitat. 

Bon resultat abans de l'aturada

Entrada a la meta al RCD Stadium (Foto: Pakobeer)

Dissabte 20 de juny vaig fer per tercera vegada la cursa de l'RCD Espanyol. Era un 5K. La primera vegada que la vaig fer, al 2022, era un 10K. A partir del 2023 es va convertir ja en una de 5Km. 

És una cursa nocturna que, al començar a quarts de 10, t'evites la gran calorada, tot i que la temperatura és alta. Com a anècdota, em vaig apuntar, també, a la "Yayo Run", cursa de 400 metres reservada a les persones majors de 65 anys. I com que fa ja 3 mesos que els vaig complir, m'hi vaig inscriure. Vaig pensar que seria un magnífic escalfament amb dorsal. A l'hora de la veritat, però, no la vaig córrer. La veritat és que em va fer mandra haver d'anar molt abans per a fer-la. A casa hi estava molt bé...! Quan vaig arribar a l'RCD Stadium vaig poder veure com entraven a meta els participants de la "Yayo Run". Em va fer enveja...;-).

Quan vaig anar a recullir el pitrall, la noia que em va atendre es va quedar encantada de veure'm. Em va reconèixer de la tele i es va voler fer una foto amb mí. Es diu Eli Garrido i em va explicar que s'està enganxant al córrer i que arribarà el dia que farà alguna marató. Magnífic, li vaig dir!!

Amb l'Eli Garrido; un encant de persona

La veritat és que a mesura que passa el temps, menys persones em reconeixen, cosa absolutament normal. És llei de vida. Els meus últims anys de feina a TV3 --ara ja estic jubilat des del març d'enguany--, les meves aparicions en pantalla eren força esporàdiques. Reconec, però, que em va fer il·lusió que l'Eli em reconegués. 

I quan minuts després vaig anar a deixar la bossa al guardaroba, una de les noies que atenia els corredors, també em va reconèixer! Doble sorpresa, la veritat!!

Pel què fa a la cursa, em va sortir molt millor del què m'hauria esperat, després del pobre registre de 15 dies abans a Sant Adrà de Besòs en la cursa per l'ELA. 

A Cornellà, els dos primers quilòmetres em van sortir en 4,44 i 4,41. Era un magnífic ritme per a mi, però tenia dubtes de si l'aguantaria tota la cursa. 4,47 i 4,49 van ser els passos pel Km 3 i el Km 4, respectivament, i l'últim en 4,45. Total, 23m i 25 segons. Millor marca de la temporada i fen-t'ho quasi 4 minuts i mig millor que a Sant Adrià. La millora tant gran només me l'explico --al marge de la diferència de temperatura--, pel canvi de sabatilles. Les Joma-R-1000 que vaig usar tant a Olesa la setmana passada, com a la cursa de l'Espanyol, em fan volar!!

Ara descans durant dues o tres setmanes sense córrer. Faré una mica de natació i els exercicis de manteniment que m'estan anant diria que perfecte, ara que ja fa 1 any i 1 mes de l'artroscòpia al menisc esquerre.

Sembla que per fi està oblidat l'"episodi menisc" 

Això ja està millor!

A Olesa. (Foto: Jaume Termes)

 Després del fiasco de la setmana passada a Sant Adrià, a la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat, 10Km, ho havia de fer una mica millor. I així va ser!. Em vaig calçar les Joma R-1000 i la millora va ser espectacular. Un recorregut de dues voltes de 5 Km, molt pla, amb força ombra en moltes estones. Un gran cursa, en definitiva. Vaig passar el primer 5.000 en 26:38. Si doblava feia 53:14. Vaig prèmer l'accelerador i vaig acabar en un temps de 52:35, fent el segon parcial en 25:57, amb l'últim Km a 4:51 m/Km. Per mi, tot plegat un grandíssim registre. Aquest últim km per sota de 5 em fa pensar que igual en algun 10K a l'hivern, puc intentar baixar dels 50 minuts. Veurem!

Regressió

Escalfant, amb en Xavi Sanz (Foto:Blogmaldito)

Que el títol d'aquesta entrada no espanti ningú. La regressió no és per haver recaigut en la lesió al menisc esquerre, sortosament per a mí. És per anar enrera en els temps que faig a les curses. Vaig augmentant el volum quilomètric que faig, setmana rera setmana, però això no es tradueix en millors registres. Just al contrari. D'aquí el títol de l'entrada. El 7 de juny vaig córrer per segona vegada la cursa de 5 Km contra l'ELA de Sant Adrià de Besòs. L'havia feta al 2019, per reaparèixer a les curses després de les meves operacions per les oclusions intestinals, que vaig passar al 2018.

Al Km 1. Ja feia mala cara...(Foto: Blogmaldito)

Enguany aspirava a fer com a màxim 26 minuts curt. Què equivocat estava! Vaig acabar amb uns decebedors 27 minuts i 51 segons. Una marca pèssima es miri per on es miri. No hi ha excuses. La calor l'aguanto bé. En va fer, però tampoc no era un forn. I la cursa és plana al 90 per cent. En fi, és el què hi ha. Aviam si a la pròxima cursa --la del Foc, a Olesa de Montserrat, el 14 de juny-- ho faig un pelet millor. Serà un 10K, però.

Cursa nova

A totes les curses, dorsals exhaurits. La febre del córrer

No havia corregut mai la Cursa de la Vall d'Hebron. És jove. Era la tercera edició. De 5 Km, si bé el GPS m'ha marcat 4,86. O sigui, curta, segur. Quasi que millor perquè es recorregut és dur, amb moltes pujades --algunes amb pendents importants-- i amb baixades on almenys et pots refer una mica. He acabat amb uns discrets 29 minuts 9 segons. Ja ho faré millor. Del menisc ja pràcticament ni me'n recordo. Pròxima cita, diumenge que ve, la Cursa contra l'ELA de Sant Adrià de Besòs. 5Km. Segur que aniré més ràpid ja que és pràcticament plana del tot.  

Coses que passen...

La veritat és que tenia força coll avall que faria el 10K de la cursa DIR per sota dels 53 minuts. Al ser un recorregut amb tendència a baixar, confiava en aconseguir-ho. I no. Després dels dos últims 10K (53:21 a Montgat i 53:27 al Delta Prat) no era descabellat buscar els 52 minuts.

Amb en Josep Maria Morera. No coincidiem des de Doha 2025. M'ha guanyat de 17 segons (Foto: Teresa) 

Però les coses no surten com un voldria. I avui ha estat així. De seguida he vist que no ho aconseguiria. A 5:20 el Km feia 53:20; molt justet, només 1 segon de marge, per millorar el registre de Montgat i gràcies. Fins el km 4 he aconseguit esgarrapar uns segons (5:19-17-15-11). Però al Km 5 ho he perdut tot: 5:37. Ni idea de perquè ha sortit tant lent.

El segon 5 mil ha sortit més lent (5:24-27-28-26-19) He acabat amb un decebedor 54:05. Curiosament cada 10K que faig ara vaig més lent que l'anterior. Aviam si al 2027 la Cursa del DIR la faig millor. Al 2022 vaig fer-la en 50:24, que em va decebre, també, perquè estava per baixar dels 50 minuts. A l'any següent vaig fer 48.07, un gran registre per a mi. Tant de bó ara es repetís la història de baixar 2 minuts a l'any següent. 

Esperava una mica a més...

   Pensava que a la Cursa Delta Prat --que no corria des de fa 15 anys-- ho faria una miqueta millor que a Montgat. Però no. A la vila maresmenca vaig acabar en 53,12. Com a el Prat el recorregut era totalment pla, aspirava a, almenys, fer un millor registre. Però no. Em vaig haver de conformar amb 53,27, o sigui 15 segons més lent. És el què hi ha. Hi ha dies que les coses no surten com esperes, i aquest cop va ser un dia d'aquests. Què hi farem...!

A meta (Foto: PakoBeer)

    Em vaig trobar molt bé tota la cursa, si bé no vaig aconseguir baixar de 5,15/Km en cap quilòmetre. I a fe que ho vaig intentar.

   Cursa número 911. El pròxim cap de setmana no faré cap cursa. Reapareixeré el 24 de maig a la cursa del DIR. 10Km.

Ja ho tindriem

Entrant a meta, a Montgat (Foto: Abel Teixidó)

Això espero. Però vull anar amb peus de plom, després de les dues recaigudes. Però no puc evitar ser optimista. Avui he fet el 10K de Montgat. L'havia corregut al 2019. M'he l'he près com un test. Gairebé 6 mesos i mig després de l'últim 10K i la veritat és que he quedat satisfet. No pel crono, que no ha estat res de l'altre món, com esperava, sinó perquè no he tingut la més mínima molèstia al menisc. Cada cursa que faig sembla certificar que ja estic recuperat del tot. Caldrà esperar a la tardor, quan començaré a fer alguna mitja, aviam què tal anirà. L'objectiu és fer la Marató de Barcelona al 2027. 

  A Montgat aspirava a fer 55 minuts. I a fe de deu que la cursa m'ha sortit molt bé. Era dureta --no la recordava així-- però he vist que podia baixar de 54m i fins i tot gairebé dels 53m. La primera volta l'he fet per sota dels 27 minuts, per tant he pensat que el sub55 estava pràcticament garantit. I així ha estat. La segona volta he anat un pèl més ràpid. Dos segons, tot just (26:37, la primera volta; 26:35, la segona) O sigui que he estat molt regular per acabar en 53:12. 

Pròxima cita, el 10K de la cursa Delta-Prat, al Prat de Llobregat. La vaig fer al 2011, en 42 minuts. Ara, ni fart de vi faria aquest crono. Ja m'agradaria...!

 El gran Abel Teixidó. Ha acabat 4t en la nostra categoria de +65. 46 minuts, ha fet

Una passa més

A Medijocs 2026 (Foto: Carlos Sánchez)

Estic ben convençut. Cada dia que passa, faig una passa més en la plena recuperació del menisc. Aquest cap de setmana he provat un doblet. Dues curses de 7Km. Dissabte, Medijocs, i diumenge la del Riu, a Cornellà. Sensacions molt bones. I cap problema.

La clàssica de Medijocs, que feia per 10a vegada --l'última l'havia fet fa 9 anys-- ha hagut d'adaptar-se a la pesta porcina. Al no poder-se córrer per Collcerola, la van traslladar al Parc de Can Mates, de Sant Cugat, també. Bon recorregut, un parell de pujades, una forta i una altra llarga. Em va agradar molt la cursa. 

Vaig coincidir, per primera vegada des del 2018, en una mateixa competició, amb el meu germà Manuel i la meva germana Núria. Feia 8 anys que això no passava. Des de la cursa de Sant Antoni del gener del 2018.

Amb en Manuel i la Núria. Vaja triplet!!

Em va sortir una bona cursa, a Medijocs. No tenia clar ser capaç baixar dels 40 minuts, i ho vaig fer amb escreix: 37:18, a 5,20/Km. Encantat de la vida, com gairebé sempre, d'altra banda...-;). I el menisc sense queixar-se, que és el més important

I 24 hores després tornava a fer la Cursa del Riu, a Cornellà, per tercera vegada. Al 2021, en plena post pandèmia, i encara amb mascareta a la sortida, la vaig fer amb l'Arcadi. Després vaig repetir al 2024, i ara al 2026. He tornat a coincidir amb l'Arcadi i el Xavi Sanz. Amb l'Arcadi no coincidiem en una cursa des de la Marató de Doha del 2025, on em va petar definitivament el menisc.

Amb en Xavi Sanz i l'Arcadi, a la cursa del Riu

El Xavi ha acabat en 29 minuts, mentre que l'Arcadi i jo ens ho hem près amb molta calma. Ell, perquè fa tot just una setmana que va córrer la Marató de Belgrad i va patir molt als últims 10 quilòmetres; i jo perquè no volia forçar gens ni mica, després de l'esforç del dia anterior.

Corrent, xerrant i somrient, a la cursa del Riu (Foto: PakoBeer)

Total que hem acabat en 44 minuts i 34 segons, a un ritme de 6,22/Km, i xerrant tota la cursa i somrient.

La pròxima cita, una altra prova pel menisc. Divendres 1 de maig, els 10Km de Montgat.

El final del túnel

 Espero que, efectivament, ja estigui al final del túnel. Al desembre del 2024 vaig haver de parar de córrer perquè les molèsties al menisc dret m'impedien fer-ho. Diagnòstic al gener: menisc mig trencat. Recuperació conservadora ja que al gener del 2025 tenia programada la Marató de Doha. Amb infiltració de corticoides vaig gosar prendre la sortida. El menisc va aguantar fins el km 33. Era la primera vegada que em retirava en una marató.

 Decideixo passar pel quiròfan el 12 de maig del 2025, quan ja portava 4 mesos d'anar al gimnàs a fer reforçament de les cames. Al cap d'un mes de la intervenció començo a trotar molt suaument. Inicio magnetoteràpia. Durant l'estiu, la sessió més llarga que faig és de 3 quilòmetres. Com que no acabo de millorar, m'infiltren àcid haliurònic. La cosa va raonablement bé, però a mitjans d'agost, l'efecte de l'àcid s'acaba i torno cap enrera en la recuperació. 

 Em compro una genollera que m'ajuda i, poc a poc, a tornar a córrer. A mitjans de setembre ja sóc capaç de fer algunes sessions de més de 10 i 11 quilòmetres. Amb petites molèsties, això sí.

A l'última pujada a la Cursa de la Sanitat Catalana (Foto: Carlos Sánchez) 

  

Això m'anima i el 28 de setembre del 2025 torno a fer una cursa. A La Llagosta. 5 Km. Em va molt bé i la setmana següent corro els 5 Km, el 5 d'octubre, de Puigcerdà. Premo massa l'accelerador, però no passa res. Una setmana més tard, m'atreveixo ja a provar un 10K a Santa Maria de Palautordera. Corro tot el què puc, com si no estés en fase de recuperació. I ho pago. No estava preparat per a fer tres curses en tres caps de setmana seguits. Segona infiltració d'àcid haliurònic. No milloro. Amb el Dr. Raul Torres, que m'havia operat al maig, decidim fer una nova infiltració de corticoides. La millora és espectacular, però no deixa de ser un enmascarador. 

 El 18 de novembre del 2025, 6 mesos després de la intervenció, noto una fiblada molt forta al menisc i haig de parar immediatament de córrer. Camino coix. Em poso a plorar de ràbia i desesperació. Decideixo parar del tot de córrer durant 2 mesos i tornar a fer la recuperació. Començar de zero, vaja. Vaig al gimnàs pràcticament cada dia.

El 19 de gener del 2026 torno a provar de córrer. M'autodissenyo un pla de recuperació molt progressiu. Començo corrent 1 minut, augmentat 30 segons cada 2 dies. Al febrer, com que no tinc molèsties, decideixo augmentar 1 minut cada 2 dies, i a finals de febrer ja augmento 2 minuts cada dos dies. 

Amb aquest sistema, el 31 de març ja sóc capaç de córrer 1 hora sense molèsties. Ja fa unes setmanes que corro amb una genollera ajustable que em manté el genoll ben subjectat. La sensació que tinc és que em va molt bé.

Decideixo aleshores tornar a la competició. Ho vaig fer el 17 d'abril a la cursa de la Sanitat Catalana. 5,45 Km pels voltants de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Cursa amb bastant de muntanya amb pujades i baixades notables. Em prenc un voltaren mitja hora abans de començar. Corro tota la cursa sense cap molèstia. Entre la genollera i el voltarén, tot va perfecte. Acabo en 33 minuts i 1 segon, a una mitjana de 6,01 el km. En tot aquests mesos de recuperació, el més ràpid que havia anat era a 6,22 m/Km. O sigui, encantat de la vida.

Crec que sí que estic al final del túnel. 

Pròxima cita: el 25 d'abril, la Cursa de Medijocs, a Sant Cugat,  i, al dia següent, la cursa del Riu, a Cornellà. Totes dues són de 7 Km. Aviam com respondré.