dimecres, 25 de maig del 2016

Com ha canviat la cursa de Nou Barris !

Arribant a la meta, a la pista de Can Dragó (Foto: web cursa Nou Barris)
  Feia 5 anys que no la feia. I hi he trobat molts canvis. D'entrada cal dir que la cursa no és ni de bon tros tan costeruda com abans. D'aquesta manera els registres poden ser més bons, evidentment. De tota manera, diumenge, en la que era la meva 7a participació a la cursa de Nou Barris, hi vaig fer el meu pitjor registre. Però això no és culpa del recorregut --insisteixo, més favorable-- sinó, almenys en el meu cas, perquè els anys passen i, simplement, corro menys que abans. També entreno menys que abans, tot s'ha de dir.
   La infraestructura de la cursa em va semblar magnífica: pàrquing gratuït al centre comercial Heron City, amb tot allà mateix: el lliurament de pitralls, el guardaroba, i la sortida al Passeig Andreu Nin, un carrer ben ample, a tocar de la pista d'atletisme de Can Dragó, on estava la meta. Acabar una cursa en una pista d'atletisme m'agrada molt. Em sento una mica més atleta...
   Com que la setmana anterior havia baixat dels 45 minuts a La Maquinista amb l'ajuda de la gran feina de la llebre, a Nou Barris tenia d'entrada la intenció de més o menys fer el mateix. Al posar-me al calaix que em tocava vaig veure que uns metres per davant meu estava la llebre de 40m (seria l'únic moment que la veuria, lògicament), i uns 30 metres per darrera meu, estava la llebre dels 45 minuts. Vaig pensar que ja m'agafaria i que aleshores aniria amb el grupet i, com la setmana passada, ja intentaria apretar en l'últim quilòmetre.
   Ràpidament vaig veure que em trobava còmode corrent. No sabia que el recorregut havia canviat tant i que ens estalviariem la pujada llarguíssima del passeig de Valldaura. Vam pujar la Via Júlia, això sí,
S'ha de patir (Foto: web cursa Nou Barris)
però no és el mateix. El cas és que vaig passar els 3 primers km per sota de 4,30 (ritme de 45m) En concret vaig marcar 4,21-4,16 i 4,29. Aquest parcial i no veure la llebre dels 45 minuts trepitjant-me els talons, com m'ha passat a altres curses en què m'ha acabat superant, em va animar. Al veure que anaven passant els quilòmetres i els desnivells els anava superant sense massa dificultats i sense perdre massa ritme, vaig pensar en mirar de superar la marca de la setmana anterior (44,48). El pas pel 5.000 va ser de 22m 18s. Un marge tan sols de 12 segons perquè el 4 i el 5 els vaig fer en 4,37 i 4,34, respectivament. La part més dura del circuit, però, ja estava feta. Efectivament, el segon 5.000 en va sortir rodó: 4,34-11-15-35-23 per un parcial de 21m 58s !! Ostensiblement millor que en els primers 5 Km. Total, 44m 20s. I fet sense llebre. Encantat de la vida !! El GPS em va marcar 10km i 100 metres, per tant dóno la cursa per ben mesurada. Encabat, una mica d'aigua, cap al cotxe i... fins la propera cursa de Nou Barris. Com deia al principi em va encantar la cursa, no només per haver millorat el registre de la setmana anterior, sinó per tota la infraestructura. Felicitats als organitzadors !  Ah! i un gran encert, també, el polo tècnic en comptes de les habituals samarretes. Per variar ! ;-)

dijous, 19 de maig del 2016

Un doblet inhabitual

Normalment els doblets acostumen a ser una cursa dissabte i una altra diumenge. Almenys en el meu cas. Però aquest últim cap de setmana va ser diferent. Al ser festiu dilluns 16 de maig, resulta que la Cursa de la Maquinista s'havia canviat de data. Fins ara era a finals de juny o bé ja al juliol. Un canvi de data que s'agraeix perquè la temperatura no era la mateixa, ni de lluny. Un amable whatsapp de l'organitzador, Jaume Grau, de Zona Vip Events, em va alertar del canvi. Al no treballar dilluns, m'anava de perles per fer el doblet. Però anem a pams.
Amb la Montse Aranda,  a La Maquinista (Foto: Daniel Garcia Bello) 
 El dia abans, diumenge 15, vaig córrer la Cursa del Casal Familiar de Viladecavalls. La presidenta del Casal, una bona amiga, l'Àngels Fàbregues, em recordava orgullosa que és la cursa més antiga de Catalunya. La primera edició es va fer al 1981. 36 edicions, ja ! Deu n'hi do. Jo feia 14 anys que no la corria. La vaig córrer al 2001 i al 2002. Em van dir que el recorregut havia variat. El cert és que no vaig saber trobar-hi cap canvi rellevant en relació a quan hi vaig córrer per últim cop. Aleshores vaig fer 47 minuts. Aquest diumenge, 53m 6s. Els anys no perdonen. Mirant la classificació d'enguany, hauria quedat 6è, si hagués fet 47 minuts, com fa 14 anys. 
   Vaig sortir bastant endarrerit. Anàvem junts els que feien una cursa de 3,5 km i els que fèiem la llarga: 11,5 km anunciats, però el GPS em va marcar 11km. Vaig sortir endarrerit, conscient que d'aquesta manera no em desbocaria al començament, com em passa sovint. Al pas per meta, comença la part dura del recorregut. Especialment la pujada al Castell. La part final de la pujada és terrorífica, però si no t'has cremat en excés en els primers 3 km i mig, es pot aguantar bé, si estàs mínimament acostumat a fer pujades. Jo ho estic. Pujant vaig deixar endarrera diversos corredors. A l'arribar a dalt era el 25. A la baixada vaig passar 4 corredors. O sigui vaig acabar el 21, curiosament el mateix número que portava en el pitrall. Quin ull, aquests de Viladecavalls...;-) Vaig quedar prou content.
Entrada a meta a La Maquinista (Foto: Run Magazin)
    I dilluns, com deia, vaig córrer a La Maquinista. 10 Km. Dubtes sobre si acusaria l'esforç del dia anterior. L'anècdota va ser que vaig estar apunt de perdre'm la cursa. Pensava que començava a les 10 i resultava que la sortida era a les 9 !! Jo tan tranquil pel recinte comercial, quan em trobo el Gustau Marín que em pregunta si faig la cursa. Li dic que sí, i em diu que està a punt de començar. Em vaig treure el xandall immediatament, em vaig posar el xip, li vaig donar la bossa i a córrer. Sense pitrall. No hi havia temps per a recullir-lo. Gràcies, Gustau ! Si no t'arribo a trobar, no hauria pogut córrer.   Just al meu costat estava la llebre dels 45m (ritme 4,30) Era la Montse Aranda. 

Amb l'Àngels Fàbregues a Viladecavalls (Foto: selfie)
 Vaig pensar que era ideal tenir-la al costat. L'objectiu estava clar: aguantar amb ella el màxim possible per mirar de no anar-me'n gaire més enllà dels 45 minuts. Dit i fet. La Montse portava el ritme clavat. Com un rellotge. En el Km 2 se'm va escapar una mica, just en el moment quan el gran Reyes Estévez, que devia estar passejant, perquè el vam passar, em va dir: "Que se t'escapa la llebre !"  Doncs no se'm va escapar, cosa de la qual estic molt content. Arribat al km 9, vaig prèmer l'accelerador i vaig aconseguir acabar en 45,02 oficial, per 44,48 real, que és el temps de veritat. Vaig quedar molt satisfet per no haver defallit, quan la cursa té les seves pujadetes, no pas costerudes, però si llargues. El paper de la Montse va ser vital per aconseguir la marca --la meva millor del 2016-- perquè baixava el ritme a les pujades i l'augmentava un pelet a les baixades. Exactament el què crec que ha de fer una llebre. Moltes altres no ho fan, la veritat. I moltes acaben les curses pràcticament en solitari.

Amb la Rosa Sánchez i la Montse Aranda (Foto: Gustau Marín)
     Aquest diumenge 22 de maig correré a la cursa de Nou Barris. 10 Km. També té desnivells. Més notables que a La Maquinista. Aviam com surt.


dilluns, 9 de maig del 2016

Enfangat al Parc de la Ciutadella

La Magdala trepitjant-me els talons (Foto: A. Navarro)
     Diumenge vaig córrer on no ho havia fet mai: el Parc de la Ciutadella de Barcelona. És un lloc que molts corredors usen per entrenar. No pas jo, al viure fora de Barcelona. Però m'atreia l'oportunitat de fer-ho i gràcies al Correblau ho vaig poder fer realitat. El Correblau és més que una cursa solidària. Pretén ser el referent a Barcelona en difondre la inclusió de l'alumnat amb TEA (trastorn de l'espectre autista) i contribuir a la defensa dels seus drets. Per tot plegat, em va semblar una bona oportunitat i aportar-hi el meu granet de sorra a la causa.
     Era la segona edició de la cursa. El dia no va acompanyar gaire, amb pluja i el terreny ben moll amb tolls i fang, que feia que alguns girs de 180 graus fóssin una mica perillosos. En un vaig estar a punt de caure. Això vol dir que devia anar prou ràpid... ;-)
Ben enfangat !
     Entre corredors i caminadors érem uns 300 participants. El nivell atlètic de la majoria de nosaltres no era per tirar coets, però això era el de menys. Vaig estar lluitant les dues voltes del recorregut amb una noia, Magdala Navarro, pitrall número 1, que anava en la tercera posició de la classificació femenina. La tenia enganxada a mí. Vaig intentar desempellegar-me d'ella en diverses ocasions, però no ho aconseguia. Vaig optar per mirar de mantenir el ritme i jugar-me-la en l'esprint final, arribat el cas. Quan vam encarar la llarga recta de meta, la Magdala em va avançar uns pocs metres. Vaig reaccionar bé i vaig recuperar la meva posició. Aleshores vaig augmentar una mica el ritme --poc, perquè les forces ja eren justetes-- i vaig tenir suficient per deixar-la endarrera i entrar a meta un parell de segons abans que ella en 21m i 12s i 15è de la general. Realment es podria dir que la Magdala em va fer de llebre per darrera durant tota la cursa, ja que em va fer mantenir un ritme alt perquè sinó m'hauria superat. Gràcies, Magdala, i felicitats per fer podi !
     Un cop acabada la cursa, va posar-se a ploure novament. Vaig haver de marxar ràpid per a no constipar-me, després de parlar una estona amb en Jaume Garcia, el vencedor absolut (17m 43s). Després, cap a la feina.    
       Per poc que pugui, l'any que ve repetiré.


dilluns, 2 de maig del 2016

Galloway i la tramuntana


Doncs em vaig quedar amb les ganes. Amb les ganes de provar el mètode Galloway a la marató d'Empúries. La tramuntana va aconsellar als organitzadors suspendre la marató. Amb bon criteri, tot s'ha de dir, perquè el vent era exagerat. En canvi sí que es va mantenir la mitja marató --que era Campionat de Catalunya-- i la cursa de 10 quilòmetres.

 Vaig decidir a última hora adaptar a la mitja marató el què tenia pensat per a la marató, que era fer 2km corrent + 1 minut caminant, fins el km 28 i després tot corrent fins a la meta. Vaig mantenir l'intèrval de 2 Km, però el caminar ho vaig reduir a 30s, al ser la meitat de la distància, fins el km 14 i després fer l'últim terç de la prova (7,097 km) corrent sense caminar més. 
  Puc dir que el resultat ha estat una experiència curiosa però que no sé si acabo d'interpretar correctament. D'entrada cal dir que no sabia quin ritme havia d'intentar. De fet estava més preocupat per la tramuntana que per altra cosa..
 Com un rellotge vaig fer les meves caminates als km 2, 4, 6, 8, 10, 12 i 14, per la sorpresa d'altres corredors que em preguntaven si em passava alguna cosa al veure'm caminar, especialment en els primers quilòmetres. Lògic...
Dissabte va fer un dia esplèndid, a l'Escala.
La degustació d'anxoves no hi va faltar !
  Vaig pensar que seria interessant anar una miqueta per sota de 5m/km per compensar la velocitat perduda en els trams de caminar. Cada vegada que caminava veia que m'acostava més a l'objectiu de 5m/km. Per tant tot, sobre rodes. Quan vaig arribar al km 14 anava clavat. 1h 10m (5m/km) Per tant vaig pensar que com que ja no caminaria més, tenia a l'abast d'acabar la cursa per sota d'1h 45m. Quedaven trams amb pujades notables, on a més a més, la tramuntana era més forta encara que no pas al començament de la cursa. Els últims 7,097 km em van sortir al final en 35m 16s (5,02) és a dir, una mica més lent que els 14 primers amb les caminades incloses. Se suposava que havia de fer els últims 7 més ràpids. La tramuntana ho va alterar tot. En qualsevol cas vaig quedar content de poder fer del 19 al 20 en 4,37 i d'allà a la meta (1,097 Km) en 4,50. Val a dir que vaig anar bona part d'aquests 2 quilòmetres amb un grup de corredors d'Atletisme Girona que intueixo que buscaven baixar d'1h 45m perquè van apretar de valent i em van fer córrer a mí també. Al final se'm van escapar. Ara com ara, fer del 19 al 20 en una mitja marató a 4,37 és molt bon registre per a mí. A aquests alçades d'una mitja no sóc capaç d'anar tant ràpid. Entenc que les caminates fins el km 14 em van permetre no desgastar-me tant i poder anar ràpid al final. De fet, aquesta és la filosofia del mètode Galloway. Així que vaig quedar content. 
   Ara només em quedarà comprovar si el mètode em surt bé a una marató. Serà, en principi, el 30 d'octubre a Tortosa. Abans hi haurà moltes altres curses, si Deu vol. Com per exemple, aquest diumenge, 8 de maig, a Barcelona. La cursa Correblau, 5 Km al Parc de la Ciutadella, en defensa dels drets de l'alumant amb TEA (trastorn de l'espectre autista). Apunteu-vos-hi.