dijous, 26 de desembre del 2013

Punt final al 2013 atlètic

Tenia previst acabar l'any atlètic amb la Sant Silvestre de Terrassa avui dia de Sant Esteve, però no ha estat possible. Ahir, dia de Nadal, vaig fer la meva última cursa del 2013, tot corrent la Cursa del Gall d'Indi de Capellades. Quan vaig acabar i vaig marxar cap a casa per dinar, em vaig començar a trobar malament. El resultat va ser que em vaig dutxar i em vaig ficar al llit. Em vaig aixecar una estoneta per menjar una mica de sopa de Nadal i me'n vaig tornar al llit i no m'he llevat fins avui a les 12 del migdia !! No sé exactament què he tingut; de fet encara no estic recuperat del tot. He tingut febre, però tampoc res de l'altre món, fins a 38,5 de màxima. Alguna cosa del sopar de la nit del 24 potser no em va sentar bé perquè he anat de líquids tot el dia... En fi, espero anar-ho superant perquè ara començo una setmana seguida de treballar, del 27 de desembre al 2 de gener i cal estar en bones condicions...
Amb l'Arcadi, minuts abans de començar a la cursa de Capellades (Foto: Elisabet Valero)
 La cursa de Capellades fa més de 30 anys  que es fa --crec que era l'edició número 31-- i no n'havia sentit a parlar mai. Hi vam anar l'Arcadi i jo. És una cursa de uns 4,5 Km, tota per asfalt, en la que es pot córrer força. L'Arcadi arrossega unes importants molèsties a les costelles intercostals i ha de córrer amb faixa i és per això que em va estranyar que seguís el meu ritme amb facilitat. Però no només això; en els trams que hi havia pujada no el podia seguir jo a ell. Vaig pensar que potser els meus entrenaments per la Marató de la Costa Daurada a Tarragona del 19 de gener m'estaven alentint i no li vaig donar més importància. Potser l'explicació, com va apuntar el mateix Arcadi, és que estava incubant alguna cosa, ves a saber...
Total, vaig acabar en 19m i 43s a un ritme de 4m 22s el Km, no pas per tirar coets, evidentment. És el què hi ha. L'any que ve vull tornar-hi. Aviam si seré capaç de córrer una miqueta més ràpid...! La cursa em va agradar molt. Si el dia de Nadal voleu fer espai pels àpats nadalencs, apunteu-vos-la. Val la pena !

La pròxima cita atlètica serà el 12 de gener. Per primera vegada correré la cursa Mar i Murtra de Blanes. 20 Km durets, però que per a mí no ho seran tant --espero !-- ja que me la prendre amb calma a l'estar només a una setmana de la Marató de la Costa Daurada a Tarragona.

Bon any 2014 a tothom !!!

divendres, 20 de desembre del 2013

A voltes amb la pregunta del 9N


 Avui he fet un rodatge suau de 45 minuts per recuperar-me de la tirada d'ahir de 30 Km. I vet aquí que de cop m'ha vingut al cap la pregunta del referèndum del 9N. I aleshores he pensat: com és que no s'ha fet a l'inrevés ? M'explico.

 La pregunta és:

1- Vol que Catalunya esdevingui un estat ?
2.- En cas afirmatiu, vol que sigui un estat independent ?

Crec que la formulació hauria d'haver estat::

1- Vol que Catalunya sigui un estat independent ?
2- En cas negatiu, vol que esdevingui un estat ?

El cert és que s'ha arribat al punt que som ara bàsicament perquè hi ha hagut una gran manifestació al 2012 i la Via Catalana al 2013, que han reclamat la independència sense embuts. Per tant, relegar a la segona part de la pregunta la qüestió central, la independència, no em sembla lògic. És més. Em sorprèn que ERC i la CUP hagin acabat acceptant-la.
En aquesta segona formulació els independentistes votarien Sí a la primera pregunta i no haurien de fer res més. La segona pregunta seria la referida al federalisme, o a l'anomenada tercera via. Com a opcions que han sorgit com a resposta a l'auge de l'independentisme, entenc que hi han d'anar al darrera. Un votant federalista votaria possiblement No i Sí; i un que volgués mantenir la situació actual votaria No i No.

En definitiva, la pregunta del 9N obliga als independentistes a expressar-se dues vegades (Sí-Si) En canvi els unionistes amb un NO a la primera qüestió en tenen prou.

   

dilluns, 16 de desembre del 2013

De Sallent a Salou, per segon any consecutiu

A poc de l'arribada a Sallent (Foto: Cristina Fàbregas)
Igual que al 2012, he dedicat el cap de setmana a córrer la Milla Nadalenca de Sallent, dissabte, i la Mitja de Salou, diumenge. A Sallent es feia la segona edició de la Milla que organitza l'Associació de Pares i Mares de l'Escola Vedruna, on l'Arcadi i la Cris porten la Fiona. La cursa ha estat gairebé calcada a la de l'any passat. Un cop donada la sortida no he pogut aguantar més de 300 o 400 metres el que finalment ha estat el vencedor, que ha estat el mateix de l'any passat. M'he quedat sol en la segona posició i ha quedat molt clar de seguida que els de darrera meu no m'atraparien. He intentat mantenir el ritme el màxim possible. Finalment he entrat en 6m i 15s, un parell de segons més ràpid que l'any passat i en la mateixa posició: segon. La cursa era una de les moltes activitats que aquest cap de setmana es feien per recaptar fons per la Marató de TV3.

Entrada a la meta a Sallent (Foto: Cristina Fábregas)

Amb l'Arcadi, la Cris i la Fiona

I diumenge, la mitja de Salou. Ha fet un dia espectacular. Un sol increïble, que ha fet més "suportable" la segona part de al cursa, que és força dura. He acabat en 1h 35m i 9s que és 3m i 36s més lent que l'any passat (1h 31m 33s). Aquesta diferència notable la justifico --amb raó o sense-- per la quantitat de curses que he fet enguany. La fatiga muscular acumulada entenc que s'ha de notar. En qualsevol cas he millorat notablement --de 3 minuts--, el registre fet a la mitja de Mataró de fa dues setmanes. Per tant, satisfet. M'he sentit, com sempre, com a casa gràcies al Juanan Fernández, a la Mònica Martin i el Joan Carles Gramun i tot l'equip de Running Solutions. Segueixo la preparació per a la Marató de Tarragona, del 19 de gener. Serà difícil repetir el sub 3,30 de l'any passat, però ho intentaré, probablement, sabent que baixar de 3,40 serà l'objectiu real. 
Amb la Mònica Martín a Salou. Un encant de noia
  Amb la d'avui porto ja 54 curses al 2013. La intenció és acabar l'any amb dues més, tot corrent a Capellades el dia de Nadal i a Terrassa o al Riu Ripoll el dia de Sant Esteve. No faré cap Sant  Silvestre el dia 31.

 

diumenge, 1 de desembre del 2013

52 curses: objectiu complert !!!!

Amb la Wai-Shan, a Vilanova
A Mataró (Foto W.S-Serradell)
Aquest era un cap de setmana especial perquè era el que havia de servir-me per acabar les 52 curses en un any. Fins ara el meu rècord eren 47. I han caigut. Dissabte vaig anar a la Fenexy Race de Vilanova i la Geltrú. 10 Km a dos quarts de 8 de la tarda. Temia fred i em vaig abrigar força, però després, a l'estar el cel tapat, gairebé em va sobrar roba. Eren dues voltes de 5 Km pels volts del passeig marítim. Tot absolutament pla, tret d'un petit pont, No més de 10 metres. Vaig acabar amb uns estratosfèrics 41m 43s impensables. I tant impensables. A la cursa li faltaven almenys uns 250 sinó 300 metres, reconeguts pels organitzadors. Res a dir perquè ja avisaven que la cursa no estava homologada. L'important era ajudar a aconseguir fons per lluitar contra les lesions medul·lars. Amb tot, em van dir que l'any vinent miraran d'afegir aquests metres que faltaven. La cursa és ideal per fer bons cronos. Era la meva cursa 51 del 2013. Vaig acabar 5è de la categoria de més de 50 anys. Satisfet.
A Mataró (Foto W.S-Serradell)
  I avui he anat a rematar l'objectiu de les 52 a laMitja de Mataró, primera mitja que he fet aquesta temporada, i cinquena de l'any. El meu objectiu era mirar de baixar de 1h 36m. Massa agoserat, tenint en compte la cursa d'ahir. A més, els meus entrenaments no em permeten aspirar a tant. La idea era passar el 10.000 per sota dels 45m. Fiasco; 45,31. Fins el Km 16 i escaig he anat a ritme d'entre 4,30 i 4,37, que justet, justet, em permetia almenys fer 1h 36m. Ja sabia què l'últim 1.500 és dur a Mataró perquè puges del mar a la meta que està ben amunt. Pujada notable. El ritme baixa considerablement. L'últim Km l'he fet a ritme de 5,21. Costava. Total que he completat la cursa en 1h 38m 6s, el meu pitjor crono de sempre a Mataró. Els parcials, cada 5 Km han estat 22,40;  22,51; 22,53 i 24,22. La clau ha estat que he començat a defallir en el ritme abans d'arribar l'inici de la pujada final.  Dia perfecte per córrer, ha arribat a fer caloreta. He acabat traient-me els buffs que portava. Hi ha havia 223 corredors de la meva categoria i he quedat el 56. I el 762 de la general de gairebé 2.200 acabats. M'ha agradat molt poder-me fer una foto amb el gran Salva Carbonell, l'anima del club Maimakansu de Mataró, organitzadors d'aquesta magnífica cursa que arribava avui a la 16a edició.
Amb en Salva Carbonell. Mai no es cansa



  Aquest mes de desembre segurament només faré una o dues curses nadalenques, a banda de la Mitja de Salou, el 15 de desembre, donat que treballo els altres tres caps de setmana.

diumenge, 24 de novembre del 2013

50 curses en un any !

Un grapat d'arcs a la zona de meta
  El millor de la cursa d'avui, la 90a edició de la Jean Bouin, és que amb ella ja sumo 50 curses completades al 2013, de les quals 20 han estat deu mils. Una bonica xifra, oi ? Pel que fa a les meves prestacions atlètiques, avui estic decebut. He acabat amb uns molt mediocres per a mi 44m 23s. Cal tenir en compte que l'any passat vaig fer 41m 56s, és a dir, 2m 27s més ràpid. Un sotrac important. Puc trobar les excuses que vulgui; que si el circuit era un pel llarguet, que si feia fred, que si anava massa abrigat i m'ha sobrat roba, que si tantes curses desgasten molt i al final de l'any no es pot rendir tant... Res. El cas és que la màxima aquella de "tant entrenes, tan corres" és ben certa. Ara entreno menys quilometratge i això s'ha d'acabar notant. Al gener d'aquest any vaig fer els 10 Km de Vilafranca en 42m 5s, una marca que ara mateix em sembla estratosfèrica. Si al 2014 repeteixo a Vilafranca, no em veig capaç d'acostar-me a aquest registre. És el que hi ha... Convindrà, ja que no faig sèries, almenys augmentar el quilometratge. Avui no he sortit especialment al davant, però bona part de la cursa he estat avançat per molts corredors i corredores. No era capaç de seguir el ritme de ningú. Un fiasco, vaja..
Gairebé m'escapo de pla (Foto: Wai-Shan Serradell)
   En fi. No em fustigo més que no cal. Pel que fa a la cursa, trobo que el petit canvi de recorregut a la part final és interessant. D'una banda deixar el Paral·lel tot girant a la dreta a la Ronda de Sant Antoni i després, un cop arribats al Palau dels Esports, girar pel carrer de la Guàrdia Urbana en comptes de voltar les columnes de Puig i Cadafalch, em sembla un encert que s'agraeix. Es fa menys feixuga la part final. Per a mi ha estat, però, un altre motiu de decepció: amb un final més favorable he fet un temps dolent. Perdó, que he dit que no em fustigaria més...
Les orelles mes les haig d'abrigar
  El cap de setmana que ve toca nou doblet. Dissabte a la tarda correré la Fenexy Race a Vilanova i la Geltrú, 10 Km solidaris per la cura de les lesions medul·lars. I diumenge una clàssica: la Mitja Marató de Mataró. Serà la primera mitja de la temporada i 5a de l'any. Ja toca pujar distància perquè el 19 de gener tinc la Marató de Tarragona. I voldria fer-la dignament, no com avui...


                       

dilluns, 18 de novembre del 2013

Superat el rècord de curses en un any !!

Va ploure abans de començar les 5 Milles
Després de no còrrer el cap de setmana passat, aquest he doblat fent dissabte les 5 Milles de Cerdanyola i diumenge els 10 Km de Les Franqueses. Dues magnífiques curses. Les 5 Milles, una clàssica de les curses de Catalunya, i els 10 de Les Franqueses tot just arribava a la segona edició, però com si l’haguessin fet tota la vida. És el que té que els organitzadors siguin corredors, com de fet sol passar en la majoria de curses, tot sigui dit...

Vaig estrenar els "manguitus" de Medilast
 La pluja va fer que pensés que les 5 Milles de Cerdanyola seria més dura del que de fet ja és. Encara que s’anunciï com a “gairebé plana”, el cert és que té algunes pujadetes que Deu ni do. Però la veritat és que durant la cursa miraculosament no va ploure i la temperatura era molt agradable. Vaig portar un bon ritme durant la cursa, intentant, com sempre, atrapar els corredors que tenia davant meu. Quan vaig arribar a la meta i vaig veure el temps que hi havia invertit, haig de reconèixer que vaig quedar decebut. 36m 7s. El pitjor registre, de llarg, que mai no he fet a les 5 Milles. L'últim cop que l'havia fet, al 2008, havia trigat 34m. No cal dir que la de dissabte va ser una marca molt mediocre, si la comparo amb les tres vegades que vaig còrrer en 30 minuts al 2000, 2001 i 2002. Aleshores era més jove... i entrenava més ! Tot compta, evidentment. És el que hi ha. Si l’any vinent hi torno i faig 35 minuts i escaig, estaré molt content.

Amb el més gran, en tots dos sentits. Miquel Pucurull
  I diumenge m’en vaig anar cap a Les Franqueses. El meu bon amic Jaume Aragonès de club A 4 el Km, n'és l'organitzador. Cursa familiar, molt ben muntada, amb un recorregut en franca pujada fins el Km 5 i escaig, gairebé 6 i la resta pràcticament tot en baixada. La pluja del dia abans va deixar les parts de la cursa que passaven per camins, ben enfangades, però no tan com esperava. A més  a més, va arribar a lluir el sol a estones i fins i tot em va sobrar roba. Per tant de fred res de res, cosa que sempre agraeixo perquè sóc un xic fredulic.
 
Amb el Jaume Aragonès, organitzador a Les Franqueses
  El primer 5.000 el vaig passar en 25m 7s, cosa que em va fer pensar en una marca força fluixa i que suaria de valent per baixar dels 50 minuts. Suar, vaig suar, això sí, especialment per atrapar dues noies, que crec que anaven quarta i cinquena. En la baixada a partir del Km 6 anaven força ràpid, però poc a poc m'hi vaig anar acostant. Una pujada passat el Km 7,5 va jugar a favor meu, perquè totes dues s'hi van quedar i vaig poder superar-les. Al final vaig creuar la línia de meta en 46m i 38s. Això vol dir que en la segona part de la cursa vaig fer els 5 Km en 21m 31s, molt més ràpid que els 5 Km primers.


   Amb aquestes dues curses he batut el meu rècord de curses fetes en un any. Fins ara la marca era de 47 i ara ja en porto 49. Diumenge que ve, a la Jean Bouin, faré doncs, si no hi ha cap impediment d'última hora, la cursa número 50 del 2013. 

diumenge, 3 de novembre del 2013

No coneixia Lavern Subirats. Ara no l'oblidaré !

No coneixia Lavern Subirats. Avui hi he estat per a participar en la cursa de les Caves de 10 Km que s'hi feia per tercer any. Cada cop queden menys curses amb l'encant d'aquesta. Organitzada per tot el poble, amb afecte per la pròpia cursa, pels corredors, pels forasters... Obsequis per a gairebé tothom, molt bon ambient, tot somriures, facilitats, amabilitat... En una paraula: magnífic tot plegat ! Són tres paraules, no una, ja ho sé...
El Pere Giménez m'ha guanyat l'esprint amb gran facilitat (Foto: Sergib)
En aquestes curses al cor de Catalunya és on més veig quin és el paper de TV3 a casa nostra. Ens tracten als corredors que a l'hora som treballadors de TV3, de meravella. La gent aprecia i s'estima TV3. Nosaltres personifiquem, d'alguna manera, "la tele", la nostra. I la gent la sent "seva". Com ha de ser, és clar que sí. I nosaltres som com "de casa". I la gent ens ho demostra constantment. Només podem tenir paraules d'agraïment. Parlo en plural no pas per deliris majestàtics --Deu m'en guardi-- sino perquè sovint amb l'Arcadi Alibés hem parlat d'aquest tema. Quan coincidim en alguna cursa per qualsevol contrada, sempre som tractats amb gran estimació. Això es nota i s'agraeix. Som com dipositaris d'aquest sentiment i la responsabilitat i alhora el privilegi, és molt gran. De veritat, moltes gràcies a tots. La "nostra" --perquè és de tots-- la feu gran vosaltres que ens feu confiança als que hi treballem. Les audiències així ho indiquen. Portem 16 mesos consecutius sent líders. I això és únicament i exclusivament mèrit dels espectadors, està clar.
Amb els organitzadors. Uns cracks !
  Però parlem una mica de la cursa. Hi ha l'opció de fer també una de 5Km ja que el circuit té aquesta distància. Els del 10.000 hem fet dues voltes. Hem sortit puntuals. Comença en baixada i això ha fet que hagi sortit més ràpid del què acostumo. La veritat és que la cursa, està molt bé... si realment t'han explicat ben bé que hi ha diverses rampes llargues que es fan "duretes" i que convé reservar-se una miqueta en la primera volta. Jo no sabia que hi havia "tobogans". I he pagat la novatada. Després d'un parell de pujades ja he vist que la cosa seria complicadeta. Normalment a la part final de les curses, i més si són dures, acostumo a passar a diversos corredors. Avui ha estat al contrari: el que era sobrepassat era jo, especialment en la segona volta. Amb tot, he passat el 5.000 en 22m i uns quants segons, que m'han sorprès perquè pensava que fàcilment faria 23m. almenys. Això m'ha animat una mica i he intentar mantenir el ritme per buscar sub 45m. Tenint en compte els desnivells, era un bon registre per a mí. Finalment he creuat la meta en 45m i 6s i 9è de la categoria. O sigui que no he quedat gaire lluny de l'objectiu. Per tant més que satisfet i més tenint en compte que estic amb molèsties a la planta del peu dret que avui, sortosament, han remès força. Per cert, al respecte de la categoria, no pensava que hi hauria 8 corredors de 52 o més anys per davant meu. Quin nivell !! Confirmat també en les fèmines. Fins a 4 han arribat a la meta abans que jo. Felicitats a totes elles !! Pel que fa al recorregut, un detall de qualitat que tots els quilòmetres estessin marcats.
Ambient magnífic durant tota la matinal atlètica
  Un cop acabada la cursa, els organitzadors m'han obsequiat amb unes ampolles de vi de la comarca, coca deliciosa i dues copes de cristall precioses. No tinc paraules. Moltíssimes gràcies. M'he sentit com a casa, de veritat. L'any que vé, per poc que pugui, repetiré.  

divendres, 1 de novembre del 2013

La de l'Amistat és una cursa única

El Jordi ha fet 1h 16m 30s. Vaja fiera ! (Foto: M. Bonastre)
Dos anys després d'haver-la corregut per última vegada avui he tornat a fer la Cursa de l'Amistat. En podriem dir "la mare de totes les curses" perquè és diferent a totes les altres. Sobretot perquè conserva aquell encant que devien tenir les curses que corrien els pioners a casa nostra, com el mateix Francesc Mates, un dels grans referents de l'atletisme popular a casa nostra. La seva filla, la Myrna Mates, any rera any, treu la cursa endavant i ja van 33 edicions, amb moltes dificultats i problemes. Però cada any ho torna a aconseguir. A la cursa de l'Amistat d'enguany, els mateixos participants hem donat coses per a l'avituallament final a la meta. Era el preu del pitrall. I no hi ha faltat de res. Això són valors.
Amb el meu germà Manuel, que també l'ha correguda
  Uns 800 corredors hem sortit a les 8 en punt, com sempre, del Castell de Montjuic per anar a buscar el Parc d'Atraccions del Tibidabo. 16,5 Km aproximadament creuant tota Barcelona. Preciós. Cal còrrer amb seny perquè més de la meitat de la cursa és en pujada i les rampes més dures estan en els últims 3-4 quilòmetres. Dia radiant, temperatura ideal, res de fred... Jo tenia els dubtes del meu peu dret, que fa una setmana que m'està donant problemes. Espero que amb el canvi de plantilles --que ja tocava-- la cosa no vagi a més. He sortit amb en Jordi Gil, company de TV3, presentador de l'informatiu infantil i juvenil Info-K. No només és periodista sinó que és un gran triatleta. Ha completat el seu primer Iron Man, --no us perdeu la seva crònica de la gesta que va fer-- a més de ser un gran jugador de bàsquet. Una d'aquelles persones que faci l'esport que faci, el fa molt bé. Un crack, vaja.
Entrant al Parc del Tibidabo (Foto: Wai-Shan Serradell)
Ell anava comodíssim i jo, entre que m'escoltava el peu dret i tenia ganes de fer un riu, ja començava a patir. He preferit aleshores aturar-me a buidar i anar més tranquil. El seu ritme era massa ràpid per a mí. M'he passat bona part de la cursa avançant corredors. Sempre pensant en la carretera de Vallvidrera, la part final i més dura de la cursa, he mirat de reservar-me una mica. No tant com fa 2 anys, quan amb l'Arcadi vam anar passejant i vaig acabar en 1h 32m i 34s. Avui he anant una miqueta més ràpid i he completat els 16,64 Km en 1h 25m 14s. Per tant, molt content. L'arribada al parc d'atraccions sempre és molt agradable. Comentant amb altres corredors com ha anat la cursa. Quan em perdo aquesta cursa, per motius laborals gairebé sempre, em sap molt de greu. Sento com si perdés una amistat. Sortosament sempre és recuperable gràcies a l'empenta i l'esforç de la Myrna Mates i el seu equip de col.laboradors i voluntaris. No us canseu mai, si us plau !
  La d'avui ha estat la 46a cursa que he fet al 2013. Espero poder completar les 52 que pretenc fer, una per setmana, de promig, i tantes com anys tinc.Tot dependrà del meu peu dret, en el que espero no tenir el neurinoma de Morton, per cert. Diumenge correré els 10 Km de la cursa de les Caves, a Lavern (Subirats)

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Cap de setmana ben especial

Com ja sabeu la majoria de seguidors d'aquest blog, normalment hi explico les meves aventures a les curses populars que faig. De tant en tant toco altres temes. Però molt de tant en tant. I avui és un d'aquests dies. El motiu s'ho val. La meva dona, la Mònica, va cumplir 50 anys divendres i em vaig reservar tot el cap de setmana per poder celebrar amb ella l'esdeveniment com es mereix.
Més que una limousine, sembla un tren !!
Sopar divendres a la nit amb la família i els amics més íntims, prèvia passejada amb limousine per Barcelona. Els 12 comensals, tots dins del vehícle!!  Però vam sopar en un molt bon restaurant. La Pomarada, del Passeig de Gràcia. Un sopar magnífic !!
Dissabte al matí vam sortir la Mònica i jo cap a Cambrils per dinar. Seguint la recomanació d'un company de feina, en Josep Coch, ho vam fer en un dels llocs més recomenables de la vila: Xavier Macarrilla Impecable.Vam menjar de meravella i ens van tractar com a reis. Si aneu a Cambrils, no podeu deixar d'anar-hi. Què bé s'hi menja !! I al davant del mar !!
Amb el xef, en Xavier Martí
Encabat el dinar, vam enfilar cap a Botarell,  a uns 12 Km de Cambrils, per a allotjar-nos a l'Hotel Cal Barber Senzillament perfecte, per relaxar-se, descansar, estar tranquil. Tot els detalls immillorables. A més disposa d'un spa amb dues piscines, una per nedar amb contracorrent, i una altra que és un jacuzzzi. Incorpora també un bany turc, una dutxa de xorros calents i freds, una zona de relax, i una terrasseta exterior per a prendre el sol o la fresca. La gràcia de tot plegat és que tot això ho pots gaudir de manera exclusiva durant 90 minuts. Perfecte !!
Què gran l'Spa !!
A l'entrada de Cal Barber
  Després el sopar, al restaurant de l'hotel, que està sortint al carrer a uns 80 metres carrer avall. El restaurant es diu "Blanc i Negre". Menjar a la brasa i altres especialitats. Tot magnífic.
Un esmorzar espectacular !!
  I al matí següent, un esmorzar d'allò més cuidat i presentat de manera exquisida. Tant com les viandes. En definitiva: un cap de setmana ben especial, sense curses, això sí.
  L'objectiu complert. Amb la meva cunyada Sandra, la germana de la Mònica, vam dissenyar tot el cap de setmana per a què fos inoblidable per a ella. I la Mònica m'ha assegurat que no ho oblidarà mai, que tot ha estat perfecte. Era l'objectiu ! Gràcies, especialment a la Sandra perquè s'hi ha posat en cos i ànima. I ha sortit tot rodó gràcies a la seva dedicació a la causa !!



dilluns, 7 d’octubre del 2013

A Can Pep Guardiola

Km 9'5, les pedretes em van fer la guitza (Foto: Nat Teresa)
Feia anys que volia còrrer a Santpedor, però per una cosa o altre no havia pogut fer-ho. Per fi, dissabte vaig poder-hi anar. Després de treballar de 5 a 14,30h vaig fer cap a la vila de naixement de Josep Guardiola, per a fer la cursa de 10 quilòmetres que organitza des de fa més de 20 anys la Penya Blaugrana de la localitat. Me n'havien parlat molt bé i certament la cursa està molt i molt bé. Almenys a mi em va agradar molt. M'havien advertit que no era fàcil, que hi havia pujades notables. Com sol passar en aquests casos, a l'hora de la veritat no em va semblar tant dura ni les pujades insuperables. Ni molt menys...! Després d'escalfar suaument una miqueta em vaig col.locar cap a la meitat del grup d'uns 700 corredors per a no sortir massa ràpid i pagar-ho després. Em vaig trobar aleshores l'Anna Cos, una bona amiga, gran corredora incansable. D'aquelles persones que gaudeixen corrent de veritat. Es manté a un gran nivell com ho demostra que va guanyar, per enèsima vegada, la seva categoria d'edat. Li vaig explicar el meu objectiu d'acabar el 2013 havent fet 52 curses, una per setmana de promig, i em va fer veure que, a més, coincidiria amb la meva edat, 52 anys. No hi havia pensat en això. Gràcies, Anna!!

Moment de la sortida de 700 corredors (Foto:Antoni Puiggros)
  Tret de sortida i a còrrer. Els primers 2 Km i mig es fan pel casc urbà de Santpedor. Després ja se surt a fora. La tarda era assolellada i els colors del sol amb la natura eren certament preciosos. Ja sabia que la dificultat de la cursa estava en la segona meitat. Certament els primers 5 Km els vaig passar molt bé en 21m i 23s. Ja sabia que no doblaria de cap de les maneres. Tenia la idea de baixar de 46m. A la segona part de la cursa sovintejaven les rampes però eren curtes i sempre seguides de pla o baixada, ideal per a recuperar-se. Un pendent llarg cap el Km 7,5 d'aproximadament 1.000 metres tampoc no em va semblar una cosa excessiva. L'última part era una baixada pronunciada fins arribar a Santpedor i encara la llarga recta de meta. L'única pega que vaig tenir és que vaig equivocar-me en l'elecció de les sabatilles. Les Asics Hypper Speed, que són lleugeres, però d'asfalt, amb forats a la sola. Vaig haver d'aturar-me fins a tres cops per a treure'm algunes pedretes que s'hi havien quedat enganxades.
Esprint poderós ! (foto: Cristina Fábregas)
   Vaig estar tota la cursa motivat, com normalment estic sempre, per intentar atrapar els corredors que tenia al davant. Vaig aconseguir molts d'aquests "micro-objectius". En la recta final vaig coincidir amb un corredor que portava un bon ritme. Vaig planejar un final. Acostar-m'hi amb paciència i a pocs metres de la meta atacar-lo. Dit i fet. No va respondre el meu atac i ben content vaig entrar en 44m i 44s. Com em va fer veure un tuitaire, córrer a can Guardiola, el mític 4 del Barça, i fer 44,44, té la seva gràcia.  
Compartint pàgina al Regio7 amb la Txell Calduch (Foto: Antoni Puiggros)
   Em va semblar molt encertat que hi haguessin dos avituallaments en comptes d'un de sol com és habitual en la majoria de curses de 10 Km. Només hi vaig trobar a faltar un servei de guardarroba per poder deixar la bossa. Molt content també de poder retrobar la Txell Calduch, ja recuperada de la seva llarga lesió. Va guanyar la cursa femenina, com no podia ser d'una altra manera.  Un agraïment a la Cristina Fábregas. Va ser una grata sorpresa trobar-me-la, amb la seva filla Fiona, és clar. Cada cop que la veig, la veig més gran, aquesta nena. Ja és això. Les criatures solen crèixer, he, he... Sorpresa, deia, perquè el seu home, l'Arcadi Alibés, estava treballant en el mateix lloc que havia deixat jo a quarts de tres !!                              

diumenge, 29 de setembre del 2013

Doblet de muntanya

Aquest cap de setmana he fet un doblet de muntanya, cosa que no recordo haver fet mai abans. Dissabte vaig anar fins Les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, a tocar d'Olot, per a còrrer els 10 Km nocturns que s'hi feien a partir de les 9 de la nit. També hi havia una versió de 21 km, però vaig optar per la cursa més curta. La muntanya no és el meu fort, evidentment, i menys de nit. A l'arribar-m'hi, vaig passar per Sant Feliu de Pallerols i vaig recordar la meva participació, juntament amb el meu germà Manuel, l'Arcadi Alibés i el Sebas Guim, en la Trailwalker del 2012. Sant Feliu de Pallerols és el poble on viu la mítica maratoniana Quima Casas. Més de 166 maratons a les seves esquenes. Tot un referent !
  La cursa de Les Planes d'Hostoles, al ser nocturna, fa que el frontal sigui imprescindible, evidentment. A la primera part es podia còrrer força. No sabria dir més o menys en quin quilòmetre, hi havia una pujada que obligava a anar de quatre grapes. A més el terra era molt relliscós al ser de sorra, pràcticament. Una pujada, no sé si tècnica, però sí complicada per a mí. Hauria estat bé que l'organització hi hagués col.locat una corda. Hauria fet l'ascens més còmode i ràpid. Vaig pensar que, malgrat tot, era molt millor pujar-la que no pas baixar-la. Hauria estat perillosíssima, trobo. Vaig sentir després, a la meta, que algú deia que anava bé aquella pujada perquè "permetia descansar". Doncs jo va ser on més vaig suar !! A part feia caloreta, també...
Un cop acabada la cursa de Les Planes d'Hostoles
  A les curses de muntanya on més pateixo és en els descensos. I ahir no va ser l'excepció. Algunes baixades amb esglaons, branques, pedres, pendent... Vaig haver de deixar passar diversos corredors per no provocar algun tap. A les pujades anteriors els havia superat. Una vegada més, confirmat que a les curses de muntanya saber gestionar les baixades tècniques és un què molt important. Crec que la tècnica té, en aquest cas, un component important: no tenir por a les baixades. I jo en tinc. A la part final del recorregut hi havia almenys un parell de quilòmetres que passaven per la via verda. Nou record per a la Trailwalker, evidentment. Allà vaig poder atrapar a un dels corredors que m'havia superat en una de les baixades. Vaig arribar a la meta en 1h 2m i 32s. El Fore va indicar que havia fet 9 Km. El ritme, doncs, lentíssim: 6,43m/km. En muntanya això no compta gaire. Els primers van fer uns 43 minuts, em van dir.
   En resum, bona experiència, la cursa de Les Planes d'Hostoles.
Esprintant a Les Cabanyes del Penedès  (Foto: Anna Sadurní)
  I avui diumenge he anat a Les Cabanyes del Penedès per a prendre part en la cursa de 12,7 Km que passava entre les vinyes i camins de la zona. No era una cursa estrictament de muntanya. De fet, la major part del recorregut es feia per camins prou amples. No hi havia grans pendents. El més costerut era un tram que es feia per asfalt. He sortit molt conservador, força endarrera, per evitar que no em passés factura l'esforç de la nit anterior. Això ha fet que fins el km 2, pràcticament, no pogués córrer amb certa comoditat d'espai. La cursa era prou concorreguda, amb uns 700 atletes. Cap el Km 7,5 he estat a punt de caure en un revolt peraltat a l'inrevés. Pels pèls he pogut evitar una caiguda que segur que hauria estat dolorosa. L'objectiu que m'he marcat era fer millor temps que ahir a Les Planes d'Hostoles. Ho he aconseguit a l'acabar en 1h 0m i 1s. He esprintat per mirar de baixar del 60 minuts sense premi, per ben poc. Si no hagués sortit tant endarrera, segur que ho hauria aconseguit. El meu temps oficial han estat 49 segons més, que és el que he trigat en passar per l'arc de sortida. Bona cursa, bon ambient, bon recorregut, bona temperatura. A mí m'agrada més la calor que el fred, si bé a la Mitja de l'Espirall, al desembre, em defenso força bé.                      
   Al mes d'octubre treballaré els caps de setmana al matí, així que només podré córrer curses de dissabte a la tarda. Faré la dels 10 Km de la Penya Blaugrana de Santpedor, la vila natal del Pep Guardiola, dissabte 5 d'octubre. Dissabte 12 no tinc res previst. Si en coneixeu alguna que es faci a la tarda, m'ho dieu, si us plau... El 19 no en faré cap segur perquè aquell cap de setmana el reservo completament perquè la meva dona fa 50 anys i s'ha de celebrar com cal ! I el 26 d'octubre no en tinc cap de prevista. El mateix que pel 12 d'octubre, si en sabeu d'alguna, aviseu-me !

diumenge, 22 de setembre del 2013

Del neoprè a Andorra

Sóc el de l'esquerra de tot (Foto Victòria Gràcia)
Aquest ha estat un cap de setmana atípic, per a mi. Tot va començar divendres amb les lliçons magistrals del triatleta professional, Cesc Godoy, que ens va explicar els secrets de la natació, o almenys alguns d'aquests secrets en la triatló. Vam nedar amb neoprè. Ens va explicar com posar-nos-lo, com treure-nos-lo... Conec força triatletes i tots m'havien comentat com és de fàcil rebre cops i puntades en el sector de natació, especialment al començament. Per tant jo vaig decidir sortir molt endarrerit, esperant que els primers sortissin. Erem uns 40. S'havia d'arribar a la boia, que estava a uns 150 metres. Per tant, 300 metres perquè s'havia de tornar...! Socors....! Per a mi, una distància estratosfèrica, si ja em canso en una piscina de 25m !! Per acabar-ho d'adobar, el mar estava lleugerament picadet, i com que vas a contra ones, la sensació de no avançar res de res, era molt elevada per a mi. No vaig ser capaç de fer els 150m seguits. Ni en broma. Vaig aturar-me almenys un parell de cops per reposar i fer una mica de braça. Al veure que encara avançava menys, vaig decidir seguir amb l'estil (?) crawl. El meu crawl, vull dir. A l'arribar a la boia, instruccions del Cesc Godoy. Molt interessants i segur que seran molt útils als que participin a la Garmin de Barcelona del 6 d'octubre. No serà el meu cas. Al marge que estaré treballant aquell dia tot el matí, no m'apuntaria a cap triatló sense haver entrenat mínimament especialment la natació.
Amb el Cesc Godoy (Foto: V. Gràcia)
Caldrà treballar... el fotoshop !! (Foto:Pablo Bosch)
   Després de les instruccions, tornada cap a la platja. Certament el neoprè dóna una flotabilitat espectacular. Però una cosa és flotar i l'altra avançar nedant. Vaig pensar que al nadar a favor de les onades, la cosa seria més senzilla. Doncs no !. Igual que a l'anada a la boia, no avançava. Després d'una bona estona vaig veure que la majoria dels companys ja estaven a la platja. Esperant. No era l'últim, jo, però gairebé. Finalment arribo. Per a la meva sorpresa, resulta que ... hem de tornar a la boia perquè ara practicarem com envoltar-la. No podria haver una boia més a prop ?, pensava jo... Doncs sant torne-m'hi. Aconsegueixo arribar. Dels últims lògicament,  i el Cesc Godoy ens explica i ens ensenya la tècnica de nedar com a waterpolistes, amb el cap a munt per no perdre de vista la boia. Ens diu que és bó combinar aquest manera de nedar amb l'habitual de respirar per un costat per a no desviar-nos. Envoltem la boia dos cops i tornem cap a la platja. Començo a estar cansat, però menys del què pensava. Jo respiro cap a l'esquerra i noto que el meu braç dret pràcticament no surt de l'aigua. Finalment arribo a la platja. Quan em poso dret noto que no puc mantenir l'equilibri. No estic marejat, em trobo bé, però no puc estar-me dret. Em deixo caure a la sorra. Em recupero. M'aixeco i el Cesc Godoy diu que ens ensenyarà a treure'ns el neoprè. Al.leluia, penso. Això vol dir que la sessió s'acaba. No per res, però ja em veia tornant a la boia per tercera vegada...
  Ens canviem i fem una sessió de còrrer. Aquí estic molt més tranquil. Corro al costat del Cesc Godoy tota la sessió. Fem 4,7 Km a ritme de 5m 10s/Km. Cap problema. Almenys aquí no desentono...
És preciós còrrer a Andorra ! (Foto: Championchip)
   Resumint: he provat el neoprè. La veritat, però, és que veig difícil que un dia m'aventuri a fer una triatló, si bé és cert que mai no se sap. Per a fer-ho hauria d'invertir en material, com per exemple una bicicleta mínimament correcta. I l'economia no està per gaires alegries. A més, com ja he dit, hauria d'entrenar la natació. I si ja em costa trobar temps per còrrer, haver de nedar i anar amb bici... ufff, se'm fa una muntanya !! Realment un dels motius pels quals admiro als triatletes és per precisament aquesta capacitat de sacrifici d'entrenar tres disciplines. Jo amb una ja faig, la veritat... En qualsevol cas, moltes gràcies al Cesc Godoy, als amics de Garmin, i a la Victòria Gràcia d'Asics per convidar-me a viure una experiència inèdita per a mi.
Arribada. Un pèl perjudicat (Foto: Yair B)
  I avui diumenge he corregut els 10 Km d'Anyòs Park, a Andorra. Hem estat amb la família des de dissabte al migdia. 24 hores intenses. Els amics d'Anyós ens han tractat com a autèntics reis. Moltes gràcies  a l'Albert Salvador i tot el seu equip. Són uns grans professionals. Pel que fa a la cursa, la part més dura eren els últims 300-400 metres fins a la meta amb una curta rampa final duríssima. La resta de la cursa, sensacional. Força troç de pla per començar, uns 2 quilòmetres, lleugera pujada fins el 2,5 i girar cúa. Allà he vist que anava més o menys el 36. He anat treballant-me les posicions i he passat un parell d'atletes. Fins a la rampa final que comentava, crec que anava el 34 o el 35. En l'últim revolt abans d'entrar a la meta, 3 o 4 corredors m'han esprintat inopinadament, pel pendent que hi havia, davant de la meva impotència. No sé si hauré entrat entres els 40 primers, finalment. Tant se val. No esperava fer el temps que he fet. He acabat en 44m i 7s, quan pensava que amb fer 45 llargs ja seria un bon temps. Al sortir davant de tot he anat els 2 primers Km a molt bon ritme, fins i tot baixant de 4 (3,55), el primer. Content, doncs, finalment per aquest cap de setmana aquàtico-atlètic.
  El cap de setmana que vé dues curses faré. Dissabte, 10 Km nocturns de muntanya (ai, mare...!) a Les Planes d'Hostoles. I diumenge, 12,7 Km de muntanya també, però de dia, a Les Cabanyes del 
Penedès. Aviam què tal tot plegat...!              

diumenge, 15 de setembre del 2013

Ja he corregut 10 cops a l'Ametlla de Merola

La d'avui era una cursa especial. De fet sempre ho és perquè és la cursa del meu company i bon amic Arcadi Alibés. Però enguany, era més especial perquè, a més a més, complia la meva desena participació. I m'han regalat un preciós recordatori en forma de quadre amb els logos de cada una de les edicions en les que he participat. Un detallàs per part dels organitzadors, en una cursa on es mima l'atleta popular de manera exhaustiva. Està clar que malgrat la duresa del recorregut i la dura competència de la cursa de la Mercè, aquest és un dels motius pels quals mai no hi falten corredors, a l'Ametlla.
Amb la camiseta dels 25 anys i el record dels meus 10
Per celebrar que aquest any la cursa arribava a la seva 25a edició, als organitzadors se'ls va ocórrer que el sentit de la marxa fos a la inversa que en les 24 edicions anteriors. Interessant. El cert, però, és que la cursa s'ha endurit notablement. Hem pogut comprovar que hi havia una quantitat important de rampes que fins ara no teniem "controlades" perquè, lògicament, sempre eren en baixada. I a més es fan dues vegades perquè el circuit és de 5 Km i es fan dues voltes. Quan he passat pel Km 5 en una mica menys de 24m (23,46) ja he entès que el temps seria molt superior al d'altres anys. El més ràpid que he corregut mai a l'Ametlla ho vaig fer en 44,07 al 2004. Avui he acabat en 47,35. Diferència notable. El meu pitjor registre era, fins avui, 46,47.O sigui, 48 segons menys !! Està clar que la cursa era molt més dura. En Pol Guillén, que ha guanyat la cursa un munt de cops, ha fet crec que, més o menys, un minut més del que acostuma.
 Tant se val. La cursa és magnífica i l'ambient inigualable. Molt, molt recomanable.
 Diumenge que ve correré a Andorra. La cursa de 10 Km d'Anyós Park. Serà la meva 42a cursa de l'any. L'objectiu de fer-ne 52 al 2013 crec que no serà possible perquè a l'octubre i al desembre em tocarà treballar els caps de setmana de matins. Calculo que amb una mica de sort igual puc superar el rècord anual de curses. Fins ara l'any que n'he corregudes més n'he fet 47.

Detall de l'obsequi; 100 Km a l'Ametlla !!
             

dissabte, 14 de setembre del 2013

Novament la Petanca solidària

Per segona vegada en 3 anys he pogut assistir al Torneig de petanca solidària que es fa cada any a mitjans de setembre. Ja hi havia pres part al 2011. Bon ambient, molts amics, molt de sol, també. S'ha fet a Barcelona, als Jardins de Joan Brossa, que estan a Montjuic. He fet el millor que he pogut. Ens han deixat tirar un parell de boles. M'he quedat amb ganes de tirar-ne més, però érem molts i tampoc teniem tot el dia. L'important era fer acte de presència i donar suport a la iniciativa. Amics petanquistes, ja sabeu que podeu comptar amb mí. Segons les fotos que m'ha fet el Joan Manuel Parisi, no sembla que tingui tan mal estil, oi ?




Amb el gran Pep Plaza

Amb la mítica Núria Feliu
  Demà correré el cross de l'Ametlla de Merola. 10 Km. La cursa del poble de l'Arcadi. Enguany em fa especial il.lusió perquè serà la meva desena participació. I ahir vaig concretar la meva participació a la cursa de 10 Km de Santpedor de dissabte 5 d'octubre. Fa molts anys que hi volia anar i sembla que, per fi, ha arribat el dia ! Gràcies als amics de la Penya Blaugrana de Santpedor, que són els organitzadors.

dilluns, 9 de setembre del 2013

10 Km de Cervera: bon ambient, bona temperatura, bona cursa !

El pas per meta al Km 1 i escaig (Foto: F. Cervera)
Els 10 Km de Cervera, que organitzen els Fondistes de Cervera, és la cursa amb la que m'acomiadava de les vacances, ja que avui dilluns he tornat a la feina. No l'havia feta mai i la veritat és que em va agradar. Bona part de la cursa tendeix a pujar, però és tracta d'una pujada molt suportable, de les que m'agraden, ja que són rampes llargues que em permeten agafar un bon ritme de creuer. Vaig anar-hi amb el meu company de feina Arcadi Alibés i el cert és que ens vam sentir molt ben tractats i acompanyats per tots els corredors i els organitzadors. No recordo cap cursa en la que hi hagués més persones que volguessin fer-se fotos amb nosaltres. I encantats de la vida ! El problema seria que ningú no ens ho demanés...! Queda clar que TV3 és estimada arreu de Catalunya i els amics i companys corredors ens ho demostren cursa rera cursa cada setmana. Però insisteixo que com a Cervera, enlloc !!

Vaig estrenar els Medilast personalitzats
Quan es va donar el tret de sortida vaig notar immediatament que tenia ganes de fer un riu. Com és costum en mi, havia buidat uns minuts abans de la cursa, però es veu que la temperatura més baixa --ideal per còrrer això sí-- no ho va ser tant per a la meva bufeta. Aproximadament al Km 1,5 vaig trobar un lloc per deixar pes: el cementiri. Que em perdonin els que hi reposen, però havia d'alleujar-me. Vaig perdre uns 30 segons. L'aturada tècnica va fer que l'Arcadi em superés. Com del Km 2 al 4, aproximadament. el circuit tendeix a baixar,  no va ser fins l'inici de la pujada, al 4,5 aproximadament, que no el vaig poder atrapar. D'allà fins el pont de la via del tren, amb la rampa més dura del tot el recorregut, em vaig trobar molt bé. Després entrada a Cervera, i recorregut preciós pel casc antic de la ciutat; pas al costat de la reconeguda Universitat de Cervera i ja enfilar la part final amb un últim quilòmetre en baixada. Allí amb vaig trobar amb la corredora que va ser quarta classificada. Em vaig posar a la seva alçada. Vaig augmentar una mica el ritme per intentar deixar-la enrera, però va respondre al repte. Li vaig dir que fariem un final maco. Quedaven uns 800 metres per a la meta i anàvem clarament per sota de 4m/km, més o menys a 3,50. Li vaig dir que era d'hora per atacar, encara. Just vaig dir això i vaig dir-me doncs ara provaré jo a atacar-la. Dit i fet. El meu canvi de ritme no va tenir resposta en la meva rival. Vaig apurar els últims metres fins a la meta tot entrant en 44m i 36 segons. Sense l'aturada obligatòria del Km 1,5, gairebé hauria baixat dels 44m, per tant molt content amb el meu rendiment. Divendres havia fet un entrenament llarg de 21,5 Km. Felicitats als amics de Cervera perquè tenen una cursa que està molt bé. Em va sorprendre, això sí, que no fos puntuable per a la Lliga Championchip. Diumenge vinent, uns altres 10 Km, els del Cross de l'Ametlla de Merola, el poble de l'Arcadi, que arriba a l'edició número 25. Serà la meva desena participació, ja. Com passa el temps....!                              
 

dilluns, 2 de setembre del 2013

Nou objectiu: 52 curses

 Aquest cap de setmana he sumat dues curses més. Dissabte m'en vaig anar a Girona a córrer la primera edició de la Cocollona. 10 Km passant pel casc antic gironí i pel parc de la Devesa. La particularitat és que la cursa es fa de nit, amb sortida a les 22h. El frontal és imprescindible. Hi ha parts del recorregut que no tenen cap mena d'il.luminació i seria impossible fer la cursa sense enllumenat propi. Tot i això, hi havia corredors que no en portaven. Un risc molt alt, sincerament. Potser seria interessant plantejar-se no deixar prendre part a la cursa a qui no anés ben equipat amb llum pròpia per evitar possibles accidents.
Gran ambient a la Cocollona , a la Devesa de Girona
  La cursa va tenir 401 atletes acabats. Vaig completar els 10 Km en 43m i 26 segons. Un registre sensiblement millor que el de la setmana anterior a Ripollet. Per tan, satisfet. Em vaig trobar molt bé tota la cursa i vaig rendir satisfactòriament. Vaig quedar el quart de la meva categoria --majors de 50 anys--en la que tan sols érem 18 atletes. La cursa em va agradar molt. Al no fer gens de calor, es corria molt agradablement. Un cop acabada la prova, avituallament molt complet, com és habitual en les curses que organitza Diversport. Tan complet que vaig poder sopar i tot...!

Moment de patiment a Sant Quirze (Foto: Eva Pitarch)
 
Vaig arribar a casa a  una mica més enllà de la 1 de la matinada. A les 2 dormia i a les 7, diana perquè a les 10 tenia la segona cita del cap de setmana: la Cursa de Festa Major de Sant Quirze del Vallès. 5 Km. Recorregut ràpid al començament, amb tendència  a baixar. Després començaven les pujadetes... Ja el coneixia, a l'haver fet la prova l'any passat. Vaig còrrer amb un grapat de corredors residents a Sant Quirze: el meu germà Manuel, el meu cunyat Pere i els meus companys de feina Narcís Nogueres i Imma Casares. Un bon amic nostre, el Victor Garanto, va acabar segon absolut amb 16m i 30s.  Em va treure 5 minuts, al fer jo 21m 30s. Un registre més que bo per a mi, tenint en compte l'orografia i també la cursa del dia anterior a Girona. Per tant un cap de setmana en el que he completat la meva 39a cursa del 2013. Intentaré acabar l'any fent-ne 52, tantes com setmanes. Ara mateix ja en tinc programades fins a 46. Aviam si arribaré a la fita.
  De moment, la cursa número 40 del 2013 seran els 10 Km de Cervera el pròxim diumenge 8 de setembre, just el dia abans d'incorporar-me a la feina. Serà el meu últim dia de vacances