divendres, 1 de novembre de 2013

La de l'Amistat és una cursa única

El Jordi ha fet 1h 16m 30s. Vaja fiera ! (Foto: M. Bonastre)
Dos anys després d'haver-la corregut per última vegada avui he tornat a fer la Cursa de l'Amistat. En podriem dir "la mare de totes les curses" perquè és diferent a totes les altres. Sobretot perquè conserva aquell encant que devien tenir les curses que corrien els pioners a casa nostra, com el mateix Francesc Mates, un dels grans referents de l'atletisme popular a casa nostra. La seva filla, la Myrna Mates, any rera any, treu la cursa endavant i ja van 33 edicions, amb moltes dificultats i problemes. Però cada any ho torna a aconseguir. A la cursa de l'Amistat d'enguany, els mateixos participants hem donat coses per a l'avituallament final a la meta. Era el preu del pitrall. I no hi ha faltat de res. Això són valors.
Amb el meu germà Manuel, que també l'ha correguda
  Uns 800 corredors hem sortit a les 8 en punt, com sempre, del Castell de Montjuic per anar a buscar el Parc d'Atraccions del Tibidabo. 16,5 Km aproximadament creuant tota Barcelona. Preciós. Cal còrrer amb seny perquè més de la meitat de la cursa és en pujada i les rampes més dures estan en els últims 3-4 quilòmetres. Dia radiant, temperatura ideal, res de fred... Jo tenia els dubtes del meu peu dret, que fa una setmana que m'està donant problemes. Espero que amb el canvi de plantilles --que ja tocava-- la cosa no vagi a més. He sortit amb en Jordi Gil, company de TV3, presentador de l'informatiu infantil i juvenil Info-K. No només és periodista sinó que és un gran triatleta. Ha completat el seu primer Iron Man, --no us perdeu la seva crònica de la gesta que va fer-- a més de ser un gran jugador de bàsquet. Una d'aquelles persones que faci l'esport que faci, el fa molt bé. Un crack, vaja.
Entrant al Parc del Tibidabo (Foto: Wai-Shan Serradell)
Ell anava comodíssim i jo, entre que m'escoltava el peu dret i tenia ganes de fer un riu, ja començava a patir. He preferit aleshores aturar-me a buidar i anar més tranquil. El seu ritme era massa ràpid per a mí. M'he passat bona part de la cursa avançant corredors. Sempre pensant en la carretera de Vallvidrera, la part final i més dura de la cursa, he mirat de reservar-me una mica. No tant com fa 2 anys, quan amb l'Arcadi vam anar passejant i vaig acabar en 1h 32m i 34s. Avui he anant una miqueta més ràpid i he completat els 16,64 Km en 1h 25m 14s. Per tant, molt content. L'arribada al parc d'atraccions sempre és molt agradable. Comentant amb altres corredors com ha anat la cursa. Quan em perdo aquesta cursa, per motius laborals gairebé sempre, em sap molt de greu. Sento com si perdés una amistat. Sortosament sempre és recuperable gràcies a l'empenta i l'esforç de la Myrna Mates i el seu equip de col.laboradors i voluntaris. No us canseu mai, si us plau !
  La d'avui ha estat la 46a cursa que he fet al 2013. Espero poder completar les 52 que pretenc fer, una per setmana, de promig, i tantes com anys tinc.Tot dependrà del meu peu dret, en el que espero no tenir el neurinoma de Morton, per cert. Diumenge correré els 10 Km de la cursa de les Caves, a Lavern (Subirats)

1 comentari:

Objetivo: Behobia ha dit...

Per mi es la millor cursa que es fa a Barcelona! Mentres pugui tornaré cada any!

Et deixo la meva crónica de la cursa per si vols fer una ullada:
http://objetivobehobia.blogspot.com.es/2013/11/cursa-de-lamistat-2013.html

Sort amb la lesió!