diumenge, 25 d’octubre de 2020

La Marató virtual

   Aquesta setmana es va anunciar per sorpresa que al 2020 hi hauria Marató de Barcelona. Una marató ben diferent ja que, donada la situació provocada per la pandèmia, només podrà ser virtual. Al llarg d'una setmana --del 8 al 15 de novembre-- es podran completar els 42km i 195 metres de què consta una marató normal. La marató virtual de Barcelona, a més a més, col·labora amb la Marató de TV3 que aquest any està dedicada a la lluita contra la Covid-19.

                                Tiradeta de 16,5 km avui per Sant Cugat del Vallès

   Està clar que això no és una marató, ni de lluny. No crec que ningú hagi de tenir dubtes sobre això. En 7 dies, a raó de 6 km diaris, es pot completar la marató virtual. Una de les gràcies de la Marató real és que, al fer-se tots els quilòmetres seguits, portem el nostre cos a un esforç molt notable i que només es pot arribar a completar si ens hem entrenat convenientment. Lluitem contra la fatiga i el cansament, el mal de cames, les ganes d'acabar... i quan arribem a la meta, la satisfacció és màxima pel repte superat. Tant si és la primera marató que hom fa com si és la cinquena, la vint-i-quatrena o la 123a. És la màgia de la marató. 

  La marató virtual que han anunciat els organitzadors de la marató de Barcelona em sembla una iniciativa lloable des del punt de vista d'intentar mantenir viva la il·lusió per la mítica prova, en un any on és del tot impossible fer la marató tradicional. I em sembla perfecte per intentar engrescar nous corredors a atrevir-se a fer una marató. Una de veritat. Els maratonians tenim clar que el que es farà del 8 al 15 de novembre no serà una marató. Ni que es fessin tots els quilòmetres seguits. Aleshores seria una tirada, no llarga, llarguíssima. Però insisteixo que em sembla bé que es faci alguna cosa per mantenir, d'alguna manera, l'esperit de la marató en aquest 2020. I si algú considera que ha fet una marató corrent els 42,195 km en diversos dies, doncs és ben lliure de fer-ho. Però penso que s'estarà enganyant.

  La setmana del 8 al 15 de novembre suposo que faré els meus entrenaments normalment. Segurament faré més de 42,195Km. Però no afegiré cap marató al meu palmarès que n'inclou 57. 57 maratons de veritat.

dimarts, 29 de setembre de 2020

Poc a poc, en tots els sentits

    La sortida. Amb el gran Àngel Vinyeta, del CN. Sabadell, al darrera. Vam sortir els últims                                 

 Ara, amb la situació de pandèmia, les curses que faig són esporàdiques. La motivació se m'ha reduït en un percentatge molt important. Entreno menys quilòmetres setmanalment i, com dic, participo en moltes menys competicions. També és cert que n'hi ha moltes menys. Tant és així que en tres mesos exactes he corregut dues curses: La Milla de l'Hospital de Sant Pau i aquest diumenge el Lloret Trail. O sigui, que he passat de sumar pràcticament almenys una cursa cada cap de setmana, a fer-ne dues en 90 dies ! És la "nova normalitat". I caldrà acostumar-s'hi perquè ves a saber quan tornarem a veure curses multitudinàries. Digue-me pessimista, però igual no les tornarem a veure mai més...

                  Tots molt disciplinats a la sortida, guardant la distància de seguretat

  Bé, el cas és que aquest diumenge, com deia, he corregut la Lloret Trail. Hi havia dues versions, 5 i 12 quilòmetres. Donats els meus entrenaments justets, ni vaig gosar pensar en fer la prova llarga. A més, no sóc gens bó anant per la muntanya. Per l'asfalt tampoc sóc bó, evidentment, però hi estic més acostumat. Sabia que la cursa --de la mà de La Sansi d'en Josep Lluís Blanco-- era dura. Quan t'expliquen que una cursa és dura, em passa que hi tinc molta prevenció, i després penso que no n'hi havia per tant. I a Lloret em va passar una mica això. Penso que en una propera edició, trotaré més estona i caminaré menys. Vaig acabar en 32 minuts i 49 segons, que significa un ritme de 6,39 m/km, ja que la distància que em va marcar el GPS van ser 4,92 Km. A la muntanya el ritme és impossible. El guanyador va fer 19 minuts, i la primera noia, 23. Penso que amb un pèl més d'entrenament hauria pogut acostar-me als 30 minuts o fins i tot fer-ne 29. En fi, ja ho veurem quan la torni a fer. 

 

                                                                  El moment de l'arribada

   La cursa es va fer amb totes les mesures de prevenció sanitàries possibles, amb sortides esglaonades, com es va fer a la cursa de la Mercè, a Barcelona --també organitzada per La Sansi-- una setmana abans. És veritat que un cop en cursa, és bastant inevitable que en algun moment sigui impossible respectar la distància de seguretat, com quan avances o t'avancen. El risc zero no existeix, però es minimitza notablement amb tot el protocol sanitari que es va posar en pràctica.

  Ara no sé quan faré la propera cursa, potser a Sant Vicenç dels Horts el 18 d'octubre, 10 Km. Ara vaig sumant curses poc a poc. I, com que entreno menys, també corro més a poc a poc.


diumenge, 28 de juny de 2020

Per fi, la 800 !!!

La mascareta, fins l'últim moment (Foto: Juan Núñez)
Portava molt de temps esperant per sumar la cursa 800. L'espera, però, ha valgut la pena. Vaig tenir l'honor de ser un dels 101 escollits per participar en la 1a Milla de l'Hospital de Sant Pau, la primera cursa a Barcelona post-Covid19. Els organitzadors feia temps que estaven treballant per poder fer viable la cursa, aplican-t'hi totes les mesures de seguretat sanitàries d'obligat compliment. Tots vam passar control de temperatura; portàvem mascareta excepte durant la cursa i en tot moment es va mantenir la distància de seguretat. Un notabilíssim esforç de l'organització, de la mà del Dr. Ricard Serra i de l'Andreu Ballbé de Championchip. Sense el seu treball incansable dels últims mesos, hauria estat impossible fer un esdeveniment així.
  Com deia, es va limitar l'aforament a 100 participants ---al final 101 van entrar en meta-- amb sortida cada 4 segons i de 2 en dos. Es tractava de fer 6 voltes al circuit d'uns 880 metres. En total em van sortir 5,27 quilòmetres (uns 878 metres per volta), segons el GPS. Tot i fer 6 voltes, només es comptabilitzaven, a efectes de classificació, les dues més ràpides, fetes seguides. La meva idea era fer-ne dues d'escalfament, dues de fortes i dues per acabar, de refredament. En arribar al recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau, vaig estar parlant amb en Carles Castillejo, 4 vegades olímpic. La presència d'ell, d'en Reyes Estévez, doble medallista mundial en el 1.500, i d'en Josep Lluís Blanco, olímpic als 3.000 obstacles o de l'Anna Bové, grans atletes de renom, van prestigiar la cursa. La victòria, però, va ser per Josep Díaz, un segon abans que Estévez i per Nerea Costal, també un segon per davant de Bové.
Amb la Cristina, la Fiona, l'Arcadi i l'Anna Bové (Foto: Pako Beer)
De la conversa amb en Castillejo em va quedar clar que seria millor fer 3-2-1, el què em va dir que faria ell. 3 d'escalfament, dues fortes i una per refredar. Millor, vaig pensar, perquè amb la calor que hi feia --la cursa començava a les 6 de la tarda-- no em venia gens de gust escalfar. D'altra banda, el circuit el coneixia prou bé, ja que allà mateix s'hi fa la Cursa Científica, que he disputat fins a 8 vegades, la primera al 2002, i l 'última al 2019. La Científica és de fons, fons. Es tracta de fer el circuit tants cops com puguis durant dues hores. Estava clar que ahir al fer només 6 voltes i dues d'elles el més ràpid possible, la cosa seria ben diferent.

Darrera dels "cracks", poc abans de la sortida. Amb mascareta, darrera de Bové, el vencedor, Josep Díaz
Dit i fet. A la quarta volta vaig canviar de ritme, impossible de mantenir, d'altra banda, perquè els desnivells són constants. Un puja i baixa força dur. Vaig fer les voltes en aquests registres: 4,20-4,14-4,24-3,59-3,59-4,38. Com a curiositat la quarta volta la vaig fer en 3,59,9 i la cinquena en 3,59,7. El temps oficial que em van donar va ser de 8m 0s, a l'arrodonir els temps. Dels 101 participants vaig finalitzar el 48, o sigui, a la primera meitat. Molt content. Es va notar que, de fet, no he deixat de córrer ni quan el confinament, ni en la desescalada.
En ple esforç, a la cinquena volta (Foto: Pako Beer, crec)
Si voleu més fotos i vídeos de la prova, els trobareu aquí, i també aquí o aquí.
Ara, a seguir entrenant tot confiant que la Marató de Barcelona, el 25 d'octubre  es pugui disputar.

diumenge, 3 de maig de 2020

Final del confinament... total

Un cop acabada "La Desconfinada" (Foto: M. Majoral) 
    Ha acabat el confinament dur. El de no sortir de casa més que per l'imprescindible, com anar a treballar, anar a comprar, anar a la farmàcia... Des de dissabte que podem córrer al carrer un cop al dia. De de 6 a 10 del matí o de de 8 a 11 de la nit. De moment, he corregut tant dissabte com diumenge, al matí. Entre setmana, probablement correré a partir de les 8 de la tarda. Per acomiadar el confinament "dur" què millor que fer-ho en una cursa. Amb el cornavirus les curses són diferents. No hi ha classificació, però sí inscripció i pitrall. Per això les compto com a curses. En aquestes setmanes de confinament n'he fet dues. El 28 de març la "Jo corro a casa contra el coronavirus" (10 Km) i ahir "La Desconfinada" En 1 hora vaig fer 9,91 km. Sensació d'alliberament total. Els minuts em van passar volant, a diferència de córrer a casa. Les sessions semblava que no havien d'acabar mai...!
   Una altra cosa serà quan podrem tornar a fer una cursa com abans. Sóc pessimista, què voleu que us digui. No m'estranyaria gens ni mica que no hi hagués cap cursa fins el 2021, i no pas al gener, sinó més aviat cap al juny, com a mínim... Fins que no hi hagi vacuna, la veritat es que no veig cap opció que hi hagi cap cursa. El risc de contagi seria massa alt. Tant de bó m'equivoqui i hi hagi novament curses molt abans... Veurem.

diumenge, 26 d’abril de 2020

Adaptar-se a les circumstàncies

 Diuen que el ser humà s'adapta a les circumstàncies que li toca viure. El confinament obligat per la crisi del coronavirus, així ens ho està demostrant. Els corredors ens espavilem --com tothom-- per tractar que l'impacte sobre la nostra activitat atlètica sigui el més petit possible. És clar, però, que tot depèn de les "instal·lacions"
Corrent al voltant de casa, sense sortir al carrer, per suposat! (Foto: M. Majoral)
que hom pugui disposar. Jo no em puc queixar. Al viure en una casa unifamiliar puc fer un recorregut en forma de U que fa 100 metres en total. I és absolutament pla. He arribat a fer fins a 12 quilòmetres en una sola sessió, o sigui 120 voltes. En principi no vull fer sessions més llarges per a no agobiar-me de tanta repetició. Es tracta de mantenir-se i no de susbtituïr els entrenaments. Aquesta setmana he fet un total de 41 quilòmetres, rècord del confinament, tot corrent 5 dies. Em sembla més que correcte. La setmana vinent és possible que sigui l'última abans que se'ns deixi córrer un altre cop pel carrer. Veurem si serà finalment així o no... De moment, seguim corrent a casa. És el què toca. Espero que esteu tots bé. 

dilluns, 6 d’abril de 2020

Confinament

Corrent pel jardí
 Diumenge 5 d'abril vaig cumplir el  23è dia de confinament per la COVID-19, el coronavirus. Val a dir que les dues primeres setmanes completes  --del 16 al 29 de març-- vaig treballar presencialment a TV3. Des de l'aleshores el confinament és total i he fet la primera setmana de teletreball. Tinc la sort de tenir una sortida exterior, al viure en una urbanització i no en un pis. Això em permet --sense sortir al carrer, òbviament-- fer un petit trajecte i córrer a l'aire lliure. En total tinc un recorregut de 50 metres envoltant la casa. Com que no és possible envoltar-la del tot, el circuit té forma d'U. Per tant, anar i tornar són 100 metres. Ho vaig mesurar amb el Google Earth. Des del 18 de març he fet en aquest petit circuit 79 quilòmetres, repartits en 12 sessions. Diumenge 5 d'abril és el dia que més n'he fet: 10,2 quilòmetres. O sigui, 102 voltes. Aquesta primera setmana d'abril he sumat 40 quilòmetres. Són força menys dels que feia habitualment --entre 55 i 60-- però tenint en compte les circumstàncies que estem vivint, no em puc queixar gens ni mica.
Cursa virtual, amb pitrall
       El coronavirus ens té a tots trasbalsats. No sabem què ens depararà el futur més immediat. Ens contagiarem? No ens contagiarem?  Quan durarà la pandèmia? Com serà el món un cop s'acabi la crisi sanitària? Realment s'acabarà la pandèmia? Es trobarà la vacuna? Són només algunes de les preguntes que ens fem tots. Sort en tenim de tantes i tantes persones que treballen infatigablement per a superar aquesta situació, que ens sembla irreal, però que és ben certa. El personal sanitari és el que rep més aplaudiments, lògicament, però no són els únics que fan una feina indispensable. També hi ha el personal de neteja; els que treballen en el sector de l'alimentació o els transportistes que fan que els productes arribin a les prestatgeries.; els mitjans de comunicació, que ens ajuden a entendre les claus de la situació i en els quals esperem sentir un dia, no massa llunyà, la frase: "la pandèmia s'ha acabat" ... I com no, l'onada de solidaritat que neix entre tots nosaltres, vers els més propers, o vers els veïns, o els que estan més allunyats. Ara mateix és difícil, molt difícil, però s'ha d'intentar ser positius. De tot plegat hem d'aconseguir extreure'n un món millor. Hem de convertir el què estem vivint, això sí, en una finestra d'oportunitat.
  Ara mateix hem de seguir lluitant. Tots. No queda altra.

dilluns, 16 de març de 2020

L'última abans del coronavirus

 
Va fer un dia de caloreta (Foto: Txabi Albert)
  El 8 de març vaig córrer l'última cursa abans de l'ordre de confinament per l'esclat de la propagació del coronavirus. Va ser a la Marató del Mediterrani, cursa que conserva el nom, però que, a dreta llei, no fa la distància de marató. Fa 5, 10, 15, 21Km, una mitja de relleus per parelles (cada corredor feia una mitja sencera). També es podien fer 23,8 Km-26,5 Km o 29,2 Km. Distàncies per a tots els gustos, però no els 42,195Km. Després d'haver fet la Marató de Les Vies Verdes la setmana anterior, l'1 de març, i tenir previst fer la Marató de Barcelona el 15 de març, vaig pensar que el dia 8 --entre una i altra marató--, fer una tiradeta de 15km ja m'era suficient. Però el dia abans de córrer els 15Km  es va anunciar la suspensió de Barcelona pel coronavirus i el seu ajornament fins el 25 d'octubre.
    No vaig canviar els meus plans i vaig sortir en la cursa dels 15km. Bastant rapidet per a mí, per sota dels 5m/km. La veritat és que la cursa se'm va fer molt llarga i un pèl monòtona. Vaig acabar en 1h 17m i 9s. Un ritme de 5m 08s/Km. 7 dies després de Les Vies Verdes, ja em va semblar bé.
    Després vaig córrer dimarts dia 10 una horeta... i s'ha acabat. El coronavirus em va treure les ganes de córrer. A més, em va semblar que seria una frivolitat anar a córrer quan ja es començava a recomenar que era millor quedar-se a casa. Confinar-se, vaja. Pocs dies després, ja es va prohibir sortir a córrer, passejar... Em vaig avançar uns dies.
    No tinc ni idea de quan tornaré a córrer. Ara mateix és evident que això és el de menys. Es tracta de superar aquesta crisi sanitària tant bèstia que ho està posant tot potes enlaire: el món de l'esport, l'economia... Serà un autèntic drama, ens podem tèmer, per a moltíssimes persones que es poden quedar sense feina ja que el confinament pot allargar-se vés a saber quan de temps. I moltes empreses no podran aguantar les pèrdues. Les ajudes externes que puguin rebre per no desaparèixer, es fan imprescindibles... Un autèntic sotrac mundial. Veurem com evolucionen les coses. Ara mateix la situació no convida gens a l'optimisme... 

divendres, 6 de març de 2020

Víes Verdes: la número 57

Acabar una marató sempre és un motiu de satisfacció !
       Completada la marató número 57. La de les Vies Verdes, de Girona  a Platja d'Aro. L'última vegada que l'havia fet va ser al 2018. Aleshores vaig trobar-me malament hores abans de l'inici de la cursa i vaig estar aprop de no fer-la. Al final em vaig decidir, però, i la vaig acabar en 4h i 5 minuts. Ara les coses han canviat molt, després del meu pas pel quiròfan a l'abril i al setembre del 2018. Ara baixar de les 4 hores en una marató és pràcticament una quimera. Aquest diumenge a Platja d'Aro hauria firmat encantat les 4h 5m de fa 2 anys. És més, ara després de la marató de Tarragona del 2 de febrer, fins i tot veig complicat fer-na una tota corrent.
No recordava gens que els primers 25-27 km tendeixen a pujar...
        La idea era intentar baixar de les 4 hores. Per això vaig sortir amb en Xevi Avellana, que era la llebre de les 4 hores. Quan portàvem escassament 7 quilòmetres de cursa, ja no vaig poder seguir el ritme. Durant 5-6 quilòmetres més el veia a 40-45 segons de distància per davant meu, però poc a poc se'm va anar distanciant i el vaig perdre de vista. Sempre dic que a les curses de llarga distància cal tenir objectius per poder-les completar amb eficàcia. Com que veia que no podria baixar de les 4 hores, l'objectiu va passar a ser baixar de les 4,05 de fa 2 anys. El problema és que, com a Tarragona, no vaig ser capaç de completar-la tota corrent. A partir del km 33, més o menys, vaig haver de caminar petits trams... Evidentment vaig perdre molt de temps. Total que l'objectiu de 4,05 es va fondre com un terròs de sucre. Nou objectiu: fer millor temps que a Tarragona un mes abans. En l'últim quilòmetre vaig atrapar en Xevi Avellana. Com jo, havia punxat espectacularment. El vaig deixar endarrera i vaig enfilar els últims metres. 4h 15m 50s Almenys, efectivament, una mica millor que a Tarragona. 1 minut i uns segons millor. Com dic sempre, qui no es conforma és ben bé perquè no ho vol...
Amb en Xevi Avellana, poc abans de la sortida a Girona
        Em dic que encara gràcies que puc córrer i acabar com pugui les maratons que faig. Altres que hagin pogut passar el què vaig passar jo, potser no podrien fer-les... Però costa acostumar-se a acumular tants i tants minuts tant ràpidament. Haig de pensar que segurament d'aquí a poc, ja no podré baixar de les 4h i mitja i recordaré amb nostàlgia que al 2020 vaig fer la de les Vies Verdes de Girona en menys de 4h i 16m.
       Ara el 8 de març toquen els 15 Km de la Marató del Mediterrani i el 15 de març, la Marató de Barcelona...  si finalment el coronavirus no impedeix que es faci!
     
     

dimarts, 11 de febrer de 2020

Cursa nova a Sant Pere de Ribes

Amb en Jordi Eroles. El selfie, el va fer ell
  Que quedi clar que va ser una cursa nova per a mi, ja que mai no l'havia feta. Em refereixo al Cross de Sant Pau de Sant Pere de Ribes, que celebrava l'edició número 53. Desde la Marató del Priorat, a l'octubre, que no feia cap cursa de muntanya. Em vaig decidir per provar aquest cross. És llarg, ja que són 13 quilòmetres i una mica més (13,24 em va sortir al GPS). Consisteix, bàsicament, en pujar al cim del Montgròs i tornar-lo a baixar. Vaig coincidir amb en Jordi Eroles, company dels informatius a TV3, que viu a Sant Pere i que ha fet la cursa un munt de cops. Em va explicar com era el recorregut i val a dir que em van anar molt bé les seves explicacions. La pujada és entretinguda perquè es pot fer molt bé, donat que els ascensos no són massa llargs i es combinen amb plans i fins i tot amb lleugeres baixades. Fins que arribes al peu del Montgròs. Tal com m'havia dit en Jordi, una bona estona per caminar. I efectivament. Almenys per a mi, així va ser. Al fer el cim estàs cap al km7, una mica més de la meitat de la cursa. El que més em preocupa de les curses de muntanya --ja ho sabeu els que seguiu el blog-- són els descensos, especialment si són tècnics. En Jordi m'havia dit que, majoritàriament, aquí era tot pista per baixar còmodament. I així va ser, certament. Vaig poder córrer la baixada amb tranquilitat, doncs.
Abans de sortir la Maite Rísquez, també de TV3, ens va fer aquesta foto
Vaig arribar a la meta en 1h 34m i 57s, uns 5 minuts més tard que en Jordi. Pensava que em treuria més temps, la veritat. Per tant, vaig quedar satisfet. La cursa em va agradar força. Les vistes, impressionants. No descarto tornar-hi.

diumenge, 2 de febrer de 2020

Vaja punxada a Tarragona...!

"Derrotadillu" a l'arribar a meta, però la foto de la Blanca, m'encanta !
  Les xifres no enganyen: primera mitja, 1h 58m 34s.; segona mitja: 2h 18m 25s. Pràcticament 20 minuts més ! Un autèntic desastre, es miri com es miri. La veritat és que mai no havia punxat tant en una marató d'asfalt. Avui corria la de Tarragona, la Marató, per sisena vegada. L'última, fa 2 anys, vaig fer-la en 3h 50m. I, com avui, també vaig acabar descontent. Després de les meves visites a l'hospital al 2018, ja sé que el meu rendiment ha baixat notablement, però no pensava fer-ho tant malament, la veritat. Ha fet calor i vent --especialment a la part final de al cursa-- però no és excusa. La calor la suporto molt bé i el vent el notes quan no tires. La meva intenció era baixar de les 4 hores. Ritme: 5,41/km. Per mirar d'assegurar-me el tret, he decidit fer un Galloway, ja que en anteriors maratons m'havia donat bon resultat. Dit i fet. Però no recordava que a Tarragona el Galloway no havia funcionat com jo volia. Cada 2 Km, fins el 28, he fet petites caminades de 50s. Això ha fet que el grup de les llebres de les 4 hores i jo anéssim gairebé plegats molts quilòmetres. Em sobrepassaven quan caminava i els atrapava quan corria. Segurament aquí haurà estat el meu error. En els intervals corrent he anat sensiblement més ràpid del què em tocaria. I això ha quedat palesat al passar la mitja perquè el parcial de 1h 58m 34s implicava un ritme de 5,37, incloen-t'hi els intervals de 50s caminant cada 2 Km ! Per tant havia anat massa ràpid, de totes totes. I el pitjor de tot és que no n'he estat pas conscient. A partir del km 25 he vist que m'alentia notablement. Ja no feia cap quilòmetre per sota de 6 minuts, ni de lluny, tret del 28 --l'últim amb caminada-- perquè tenia una baixadeta. No em preocupava perquè a partir d'aquest punt la idea era fer-los tots corrent, fins a la meta. Fins a la meta...?? I una merda !! Quan he arribat al 29, de cop el mur ha caigut a sobre meu. A més a més, quedava el segon pas per l'espigó, la part més dura del circuit, psicològicament parlant. I tant ha caigut el mur a sobre meu, que m'he posat a caminar ! I encara estava a 13km de la meta ! I a partir d'aquí he alternat caminades més o menys llargues, de fins a 2 minuts ben bé, amb estones de trot. Lògicament el crono s'ha disparat. El Km 35, per exemple, l'he fet en 8,52 !!! A poc a poc he anat veient que no només no baixaria de les 4 hores sinó que m'aniria més a munt de les 4h 10m. Al final, 4h 16m 59s. Un petit gran desastre, però almenys l'he acabada. El millor de tot és que, al fer tantes estones de caminades, muscularment em trobo molt bé. Segurament demà podré córrer una estoneta.
La prova del trist crono aconseguit. He sortit endarrerit, òbviament( Foto: Blanca de la Sotilla)

   La idea ara serà fer la Marató de les Vies Verdes de l'1 de març, tota corrent --res de Galloway-- i aviam si seré capaç d'acostar-me a les 4h. Al 2018 la vaig fer en 4h 5m tot i que no em trobava bé. Si repetís aquest crono, per a mi seria un gran èxit després del fiasco d'avui.  En qualsevol cas, seguim !

diumenge, 26 de gener de 2020

He tornat a Mollet, l'última abans de la Marató de Tarragona

       Havia corregut la cursa d'els Gallecs, a Mollet ara fa 7 anys, concretament el 26 de maig del 2013. No crec que fos la cursa de Sant Vicenç, com ho era avui. Bàsicament per la data. A més, diria que el sentit de la cursa era gairebé a la inversa que avui...  El cas és que hi he tornat i ja sabia que ni en broma podria fer el registre que vaig aconseguir a la meva primera participació. A més a més, va ser un cap de setmana en el que vaig empalmar fins a tres curses, sent la de Mollet l'última. Eren tres 10 mils i vaig fer 44, 41 i 47 minuts a Els Gallecs. Avui, amb baixar dels 53 minuts em donava per satisfet, ja que diumenge vinent correré la Marató de Tarragona i no convenia cremar-se en excés.

A  poc de la sortida (Foto: Pako Beer)
      He sortit molt endarrerit i això ha fet que els 2 primers quilòmetres, tot i ser favorables amb tendència a baixar, els hagi fet tant sols en 4,53 i 4,50, respectivament. Després venia la part més dura en què es pujava, a través del Parc dels Pinetons, fins Els Gallecs. Recorregut maco amb vistes magnífiques.

Entrant a la pista d'atletisme on hi havia la meta (Foto: Pako Beer)
      Una miqueta de fang, però no gaire, tenint en compte la tempesta Glòria d'aquesta setmana. He mirat de mantenir un ritme alt, fins i tot en la pujada del km 9, que és dura perquè, a més, és en la part final del recorregut. He acabat en 50 minuts i 50 segons. En una cursa  de puja i baixa com aquesta, m'ha semblat que no estava malament. Era la cursa número 793 i el 10 Km número 292.

dimarts, 21 de gener de 2020

Sant Antoni: la que més

  Diumenge vaig tornar a la cursa de Sant Antoni. Cursa molt especial per a mi per diversos motius: és la que cursa que més vegades he corregut --16 cops--; hi tinc uns quants registres per sota dels 40 i dels 39 minuts; i és la cursa on vaig reaparèixer ara fa un any després del meu últim ingrés hospitalari. Aquell dia vaig trigar 56 minuts en completar la cursa.
 
A poc d'entrar a la meta (Foto: Carles Sánchez)
       Aquesta vegada la meva idea era intentar fer un bon registre, que ara és baixar dels 47 minuts per posar-me en el mateix minut --el 46-- on tinc la millor marca dels últims 365 dies, feta a la Sant Silvestre de Sabadell. Sortosament, els meus problemes de possible lumbàlgia em van abandonar definitivament el dia anterior i vaig poder córrer amb normalitat. Com que vaig sortir força endavant, molts corredors més ràpids em van passar. Això sempre em desanima una mica perquè em quedo amb la sensació d'anar lent. Vaig ser molt regular, això sí, en la major part del recorregut. Del Km 1 al 7, tots els vaig fer entre 4,41 i 4,44, tret del Km 4, que em va sortir a 4,54, no sé perquè. El 8 i el 9, on hi havia la pujada del Paral·lel, els vaig fer en 4,53 i 4,54, i el més ràpid de tots, va ser l'últim: 4,40. Total 47m 42s, per tant lluny de la meva aspiració de fer un sub 47. De fet no em preocupa gens i, en tot cas, ja m'està bé perquè tinc la marató de Tarragona a tocar --el 2 de febrer-- i els entrenaments ja estan fets. Ara estic en època de tappering, o sigui, època de baixada de volum d'entrenaments per arribar el millor possible el dia de la marató. Un cop acabada la cursa de Sant Antoni, per cert, vaig anar a treballar al canal 324 i vaig narrar el resum de la cursa. El reportatge el podeu trobar AQUÍ.

Somrient un cop acabada la cursa (Foto: Juan Núñez)
    Diumenge que ve correré a Mollet del Vallès la Cursa de Sant Vicenç de 10 Km, com a últim entrenament de qualitat abans de Tarragona.   

dimarts, 14 de gener de 2020

Sitges, nou doblet 2 anys després

 Igual que vaig fer al 2018 --aleshores amb l'Arcadi-- aquest diumenge vaig repetir el doblet a la Mitja de Sitges. A les 9 del matí, el Quart de Marató (10.549 metres) i a les 10, la Mitja Marató en sí. Total 31,646 quilòmetres.  Com fa 2 anys, es tractava de fer una bona tirada llarga de cara a la Marató de Tarragona, que enguany és el dia 2 de febrer. Tenia clar que el Quart de Marató l'havia de fer una miqueta rapidet per assegurar que arribava a temps a la sortida de la mitja. Al 2018 vam arribar a la sortida de la mitja... i ja feia 5 minuts que havia començat !
Al Quart de Marató de Sitges (Foto: JJ Vico)
     Dit i fet. Al Quart de Mitja em vaig posar a velocitat de creuer, a 5m/km. Ara com ara no és poca velocitat per a mi, però anava relativament còmode. Total que vaig acabar la primera de les tres voltes que havia de fer en 52 minuts i 51 segons (just 5m/km). Amb tot vaig tenir el temps just per avituallar-me una mica, posar-me el xip groc a la sabatilla i anar a la sortida de la Mitja, que estava situada a uns 300 metres de l'arribada del Quart. Vaig arribar quan ja es feia el compte enrera de la sortida. Millor impossible. Al començar la mitja --segona volta al circuit per a mi-- vaig notar una punxada de lumbàlgia a la part dreta de l'esquena. Poc a poc va anar desapareixent la molèstia i me'n vaig oblidar. Em vaig posar a velocitat entre 5,10 i 5,15 ben conscient que encara em quedava una bona quilometrada. Vaig anar fent fins acabar en 1h 50m 57s, realment millor del què m'esperava, tenint en compte que al novembre, a Lleida, vaig fer 1h 46m 34s, la meva millor marca de la temporada en mitja.
La sortida de la Mitja de Sitges (Foto: JJ Vico)
   Resumint. Molt satisfet perquè fa tot just 10 mesos, a la Maratest d'El Prat (30Km) vaig córrer en 2h 58m. A Sitges vaig fer 2h 43m, sumant les dues curses, i no van ser 30 Km sinó 31,64. Millora molt notable, doncs. Ritme 5,10Km. Si sóc capaç de mantenir aquest ritme 35 Km, a la marató de Tarragona em pot sortir un registre prou bó. Amb córrer a 5,20-5,25 ja estaria més que satisfet. Veuré si aplicaré o no el mètode Galloway.
L'arribada de la Mitja (Foto: JJ Vico)
   Només un però. Dilluns i dimarts no he corregut gens ni mica. La molèstia lumbar ha anat a més i he preferit descansar aquests dos dies, ja que em molestava prou al trotar. Espero que no sigui res. Diumenge tinc previst córrer la clàssica Cursa de Sant Antoni de 10Km, a Barcelona.

diumenge, 5 de gener de 2020

Primera cursa del 2020, a Cornellà

       Com en dues ocasions anteriors, al 2016 i al 2018, he començat al nou any corrent la cursa de 5Km de Cornellà, la cursa de Reis. És dureta ja que acaba amb una pujada llarga d'uns 450-500 metres que, si hi arribes just de forces, t'ho fa passar malament. N'era ben conscient perquè recordava perfectament el recorregut. Tot i que bona part del recorregut té baixada, després, evidentment, l'has de remuntar per arribar a la meta.
Iniciant l'última pujada a Cornellà (Foto: Pako Beer)
       Feia fred. Amb en Vicenç Solé hem escalfat uns minutets --pocs, tot sigui dit-- perquè ens hem protegit de la baixa temperatura al lloc on es donaven els dorsals, fins poc abans de començar la cursa. Sort, perquè estar-se al carrer no venia gens de gust. Val a dir que durant la cursa el vent no ha bufat, o molt poquet, i convenientment abrigat com anava jo, no hi ha hagut cap problema.
       El Vicenç m'ha deixat a la sortida, cap al quilòmetre 2,5 l'he passat, però al 3,5 m'ha avançat ell i ja no l'he pogut atrapar. Estic content de com he pujat l'última rampa, a bon ritme. He acabat en 23 minuts exactes --7 segons per darrera del Vicenç-- un registre que millora els 23,09 que tenia de millor marca de l'any del 2019. No es pot començar millor un nou any, oi ?
        La setmana que vé segurament correré la Mitja de Sitges. Serà l'última tirada llarga abans de la Marató de Tarragona del 2/2/20, perquè miraré de fer, prèviament a la Mitja, el Quart de Marató que surt 1 hora abans, per sumar a Sitges 32 km. Ja ho vaig fer al 2018 i va anar força bé.
Veurem ara què tal.

dimecres, 1 de gener de 2020

Cap d'Any exepcional !

Acabar l'any amb el bon regust de fer no una, sino dues MMA és magnífic. El 29 de desembre vaig fer 47,27 als 10Km de Badalona. MMA del 2019 en aquell moment. Ho explico a l'entrada anterior a aquesta. I el 31 de de desembre, en l'última cursa de l'any, la Sant Silvestre de Sabadell-Cursa de Cap d'Any, li vaig tornar a fer una bona mossegada al registre de Badalona.
Sortida Cursa de Cap d'Any de Sabadell
  A Sabadell no hi anava a córrer el 31 de desembre des del 2011. Ja tocava. I vaig tocar bé ! El recorregut eren dues voltes a un circuit de 5Km. Per a mí, molt ben dissenyat. És veritat que hi havia molts girs, però no em van molestar gens ni mica. La clau per a fer un circuit ràpid per part de l'organització va ser fer que els tres primers km fóssin en franca baixada i, per tant, la tornada eren 2 pujant. Una pujada sostinguda, per la Rambla de Sabadell. Un traçat que conec bé per haver-hi corregut un munt de vegades, a l'octubre, al 10K del Club Natació Sabadell. La clau de la cursa de Sant Silvestre, estava clara: córrer el màxim de ràpid per la Rambla. De fet, era un sol quilòmetre, ja que l'últim km del circuit ja era més pla. 
   Vaig passar el 5.000 en 23m i 11 segons. Si era capaç de doblar, acabava en 46,22, una retallada important a la marca de Badalona. Fer aquest càlcul em va tranquilitzar. Vaig pensar què fer a la segona volta. El dubte era si aguantaria o no el ritme de la primera. M'ensorarria a La Rambla ? Per si això passava, vaig decidir mantenir el màxim possible el ritme que portava, entre 4,30 i 4,35. El km de la Rambla el vaig fer en 5,19.
   La segona volta la vaig començar molt fort, passant el km 6 en 4,16, el més ràpid dels 10 que vaig fer. El 7 i el 8, clavats en 4,36. El 9 -- aquí era la clau-- el vaig fer en 5,20. Només un segon més que a la primera volta. O sigui aguantant la pujada de La rambla perfectament. Ara ja només es tractava de donar-ho tot en l'últim Km, perquè la MMA estava assegurada. Vaig entrar en 46m 34s, 53 segons més ràpid que dos dies abans a Badalona. Estava exultant ! I més encara quan vaig mirar el GPS i vaig veure que marcava 10,17 Km. O sigui que era correcta la distància ! Més no podia demanar. Quan vaig fer la primera cursa --al gener del 2019, al barri de Sant Antoni de Barcelona-- després de passar per l'hospital, vaig fer 56 minuts. Un any després, 10 minuts menys !! Seguim !
    Començaré el 2020 corrent la Cursa de Reis, el 5 de gener, de Cornellà. Són 5 Km, però té una pujada dura poc abans d'acabar. Bon any a tothom !!!