Centenària

11.000 i escaig corredors, sinònim d'embús a la sortida (Foto: Carlos Sánchez)

   

Parlo de la mítica Jean Bouin, que ha arribat a l'edició número 100, moltes edicions més que qualsevol altra cursa de casa nostra. L'he corregut 16 vegades des del llunyà 2007 quan la vaig fer per primera vegada, a banda d'un cop, no sé l'any, que la vaig córrer com a escolar. Recordo, això sí, que vaig passar un fred de nassos, cosa que em va desmotivar a córrer... fins els 36 anys!

 Ara al 2023 ja sabia que, malgrat que el recorregut l'han fet més benèvol, faria el pitjor temps de sempre. Fa ja un cert temps que no baixo dels 50 minuts en un 10K --des del maig, concretament-- i començo a pensar que igual ja no baixaré mai més. La meva intenció era acostar-me el més possible a baixar de 50 minuts i vist així, la cosa no va anar malament del tot. Vaig completar la cursa en 50m i 25 segons, per tant, satisfet. Intentar baixar de 50 quedarà per a un altra ocasió. Pròxima cita, el 6 de desembree, la cursa de Sant Andreu, 5 Km.

 

11 anys després!

Arribada a la meta. Braços amunt pel Martí (Foto, Agustí Caudet)

Feia 11 anys que no corria la Mitja de l'Espirall, la més antiga de Catalunya, a Vilafranca del Penedès. Ja tocava tornar-hi...! La primera vegada que la vaig fer, al 2008, va ploure durant tota la cursa, cosa que la ve endurir encara més. Perquè aquesta és una mitja que no la regalen, precisament, atlèticament parlant.

Les 4 vegades que havia fet abans, 2008, 2010, 2011 i 2012, m'havia mogut entre 1h 31 minuts del 2011, el millor registre, fins l'hora i 35 minuts del 2010. Ara estava clar que fer-la en 1h 50 seria un èxit espaterrant.

Va fer una temperatura ideal per a mi. No feia gens de fred, vaja... Em vaig trobar molt bé tota la cursa, ben conscient que és una mena de tobogan constant de pujades i baixades. Vaig marcar uns per mi ara correctes, 1h 52m i 37segons a un ritme de 5.20. Inexorablement em vaig acostant a les 2 hores en mitja marató. El temps no perdona. Vejam quan de temps ho puc aguantar. Pròxima cita, la més tradicional de totes: la Jean Bouin, que enguany arriba a l'edició núm
ero 100.

Velocitat de creuer

Entrant a meta (Foto: organització)

   

El títol d'aquesta entrada no es refereix a la meva velocitat en curses o entrenaments. Es refereix a què, darrerament, estic tornant a la velocitat habitual en quan a sumar curses. La idea és fer-ne una cada setmana de promig. Aquestes últimes setmanes ho he pogut fer al no haver incompatibilitats laborals. Diumenge vaig fer la cursa de Les Franqueses del Vallès. Era la 5a vegada que la feia. Recorregut nou en relació a l'última vegada que l'havia corregut: al 2017. Aleshores en 45m i 23s. Absolutament impossible, ara. La idea era acostar-me als 52 minuts. I la veritat és que vaig quedar satisfet perquè vaig fer 51,57, però, sobretot, perquè tots els objectius que m'anava fixant durat la cursa els vaig anar assolint. Vull dir, la idea era atrapar a aquell o aquella corredor/a que tenia uns metres per davant i ho vaig anar aconseguint. 

   Cursa molt ben organitzada i que recomano encaridament. Com ja he explicat en aquest blog, les curses que organitzen gent corredora es noten. I aquesta n'és una. Els de 4 el Km i en Jaume Aragonès saben què els el què tenen entre mans. Moltes felicitats!

   Pròxima cita, Mitja de l'Espirall, 19 de novembre.

Nou doblet

Suant al cansalada a Lavern Subirats (Foto: organització)

  Feia temps que no feia un doblet, concretament des del juliol del 2021, per tant ja tocava... El 4 i 5 de novembre el vaig fer. Eren dos 10 mils força durs, tot sigui dit. Dissabte vaig fer la cursa Lluís Companys, que commemora l'Olimpíada Popular del 1936. Ja l'havia corregut dues vegades anteriorment, a l'abril del 2008 --abans de començar aquest blog-- i al 2009. El recorregut ha canviat notablement i s'ha ampliat fins els 10 km. Abans eren entre 5,5 i 6. Es respecte, això sí, que la cursa transcorre per la muntanya olímpica. Ara se surt de l'estadi Serrahima on hi ha el final, també. Pujades notables. La cursa no estava homologada i era curta; feia uns 9,6 Km. Vaig acabar-la en 50 minuts i 13 segons. Prou satisfet. 

  I diumenge m'esperava una força clàssica en el meu calendari: el 10K de Lavern-Subirats, a l'Alt Penedès. Era la sisena vegada que la feia. Cursa amb bones pujadetes que no permeten fer un gran registre. El guanyador va acabar en 37 minuts, per a què us feu una idea. Jo la vaig completar en 54 minuts i 32 segons, el meu pitjor registre de sempre, però satisfet per la "tralla" del dia anterior. Pensava que no podria baixar dels 55-56 minuts i mira! I vaig fer la segona volta sensiblement més ràpida que la primera. Felicitats al amics de Lavern perquè tenen una cursa magnífica i amb versió 5Km, versió caminada i versió Trail de 17 Km. Vaja, per tots els gustos...

  Pròxima cita, 12 de novembre el 10K de Les Franqueses del Vallès; el 19 de novembre, la mitja de l'Espirall, a Vilafranca del Penedès i el 26 espero no faltar a la cita de l'edició 100 de la Jean Bouin. 

   

 

Feia 4 anys que no corria a Santa Margarida i els Monjos

Arribant a la meta, al camp de futbol (Foto: Raimon Gatell)

Avui he corregut per 6a vegada a Santa Margarida i els Monjos, el cros de tardor, força pla que és un circuit de 5 Km al qual se li donen dues voltes. Ja sabia que hi faria el pitjor registre de sempre. Al 2019, l'últim cop que hi havia participat, vaig escriure a l'entrada on explicava la cursa:

   

 Segurament d'aqui a uns anys --probablement, no d'aquí massa-- miraré amb nostàlgia quan vaig ser capaç al 2019,  de baixar dels 52 minuts.

Quin ull que vaig tenir! 4 anys després no he pogut baixar dels 54 minuts. 54,07, he fet exactament. He lluitat tota la cursa per mirar de fer-ho el millor possible, però la "maquinària" dóna pel què dona. De les 6 participacions a la cursa, en tres he baixat dels 50m i en tres els he superat. El pitjor registre, aquest d'avui. I de llarg. La meva idea era mirar d'acostar-me als 52-53 minuts i no ho he aconseguit. Si la setmana passada vaig fer 50,16 a Lleida, força plana i tota en asfalt, preveure 2-3 minuts més avui em semblava el normal. Doncs han estat gairebé 4 minuts més. El que més m'agrada, però, de córrer curses és la competitivitat. Els objectius que m'he proposat els he anat aconseguint. Als km 1,5 he passat a una noia. 500-600 metres després m'ha avançat ella, i se m'ha escapat una mica. He anat perseguint-la i en el 6, l'he tornada a atrapar. I aleshores he aconseguit deixar-la enrera. Diria que ha sortit massa forta i que ha pagat l'esforç en la segona volta.

  Diumenge que ve no faré cap cursa, ja que treballo el cap de setmana. 

Prou bé a Lleida

Molt somrient en el primer quilòmetre

Com ja vaig explicar en entrades anteriors, vaig haver de descartar la meva participació a la Marató de Lleida, ja que la lesió al bessó em va impedir entrenar mínimament per ser a la línia de sortida. Bé, vaig ser-hi, però per fer el 10.000. Després dels 56 minuts 12 segons de La Llagosta el passat 24 de setembre, estava clar que ara ho faria sensiblement millor, a la capital del Segrià. I així va ser. Durant els tres primers quilòmetres vaig tenir en Jordi Sanuy, company d'Esports de TV3, darrera meu. A partir d'aquell moment, però, va fer un canvi de ritme que no vaig ser capaç de seguir. La meva lluita, vist que anava força bé, era si seria capaç de baixar dels 50 minuts. M'hi vaig quedar a prop. Les pujades que hi havia en el km 8 i en el 9, m'ho van impedir. 50m 16s i ben content. En Sanuy va aconseguir baixar dels 50m. Va fer 49 minuts i escaig.

Tots els que vam córrer. L'Arcadi no hi és perquè la marató va començar abans (Foto: Mònica Majoral)

 Va ser un bon cap de setmana amb l'Arcadi, la Cris, la Fiona, la Mònica, l'Agustí, la Mercè, en Jordi i la Maribel. Vam fer una interessant visita a La Seu Vella i vam menjar molt bé; massa i tot...! Pròxima cita, els 10K de Santa Margarida i els Monjos, dissabte 21 d'octubre. És un cros. Si aconsegueixo baixar dels 53 minuts, crec que estarà prou bé. 

Ja recuperat!

Saludant al Carlos Sánchez, el fotògraf

 Sembla que el bessó de la cama esquerra ja està curat. Ja tocava! Cap molèstia a la Cursa Nick Horta de 5Km que he fet aquest diumenge 1 d'octubre. És una cursa dura perquè bona part d'ella, ben bé fins el km 3,5, és en pujada. L'últim km i mig la baixada és notable. Però es fa difícil recuperar el què has perdut pujant ja que fins que no recuperes l'alè ja queda ben poc per la meta. Era la quarta vegada que la feia. Al 2012, 21m 15s; al 2014, 22m 15s i al 2017, 22m 24s. Òbviament ja sabia que ara, 6 anys després, faria un temps molt més discret. La idea era si seria capaç d'acostar-me als 25 minuts. Vaig anar tota la cursa amb l'Arcadi, que precisament complia 64 anys diumenge. En alguns trams ell em treia uns metres, en altres li treia jo. Al final vam entrar en el mateix segon, jo per davant d'ell perquè el vaig esprintar en els últims 20 metres. Què dolent que sóc.. he, he, he... Vam fer 25 minuts i 34 segons.

Amb l'Arcadi, poc abans de començar la cursa (Foto Pako Beer)

 Com deia, el més important és que la lesió al bessó sembla que ja està completament recuperada. La broma m'ha costat perdre'm la Marató de Lleida a l'haver estat tot el mes de setembre sense poder pràcticament entrenar. Ara l'objectiu maratonià és la Marató de Barcelona del 10 de març.   

Llum al final del túnel

El pas per la primera volta, al costat de la llebre de 5:30 (55m)

El 3 de setembre vaig decidir aturar-me una setmana. El bessó de la cama esquerra em crucificava. Des d'aquell dia fins avui, 27 de setembre, han passat 24 dies. He corregut en 6 d'ells. 4 sessions de 20 minuts, una cursa de 10Km --de la que en parlaré en aquesta entrada-- i una sessió de 40 minuts. En altres paraules: he prioritzat el descans per mirar de recuperar-me

Aquesta última sessió de 40 minuts l'he feta avui. Per primera vegada en aquests 24 dies m'he trobat raonablement bé. Sembla que el problema al bessó està superat. Creuo els dits...

El mes de setembre sense poder entrenar m'ha fet desistir de córrer la Marató de Lleida del 15 d'octubre. L'any passat tampoc la vaig poder fer, perquè vaig agafar covid la mateixa setmana de la marató. És el més assenyat i més encara quan aquest últim diumenge vaig provar aviam què tal rendia i, sobretot, com estava el bessó, als 10Km de La Llagosta. L'any passat em va anar prou bé: vaig fer 48m i 24s. 

Com poden canviar les coses d'un any a l'altre... Ja sabia que no m'aproparia al registre del 2022 ni en broma. Amb baixar dels 55m ja em conformava, donat el meu estat físic.

Eren dues voltes de 5Km. Em vaig enganxar a la llebre de 5m 30s (55m) amb la idea de deixar-la en arribar al km 8 o 9, per fer sub55. La primera volta la vaig fer raonablement bé. El bessó aguantava, si bé notava carregat l'isquiotibial.

A l'iniciar la segona volta, la llebre es va quedar un pèl endarrerida ja que va ajudar altres corredors en l'avituallament que hi havia. Aleshores em vaig trobar sol i, fent-me l'homenet, vaig decidir prémer una mica l'accelerador, en comptes d'esperar la llebre, segons el què havia pensat com a estratègia de cursa.

De 5 al 7,5 vaig atrapar a un parell o tres de corredors, però mirant el crono, vaig poder comprovar que no anava més ràpid que a la primera volta. Anava igual, a 5,30-35. I per comprovar-ho em vaig girar i vaig veure que la llebre estava tot just uns pocs metres darrera meu.

Vaig pensar que era una tonteria desgastar-se i vaig frenar per a què m'atrapés i anar amb la llebre i reprendre l'estratègia inicial. Però aleshores, la sorpresa...

El meu germà Manuel em va passar per la pedra. Va fer 48m 57s

No vaig ser capaç de seguir-la! Em vaig anar quedant endarrerit. Fins i tot em va passar pel cap de plegar en vista del desastre que s'estava coent. I efectivament. Els últim 2 quilòmetres els vaig fer lentíssims. Total, uns tristos 56 minuts 12 segons. 

Arribant a la meta. Amb cara de circumstàncies... Braços amunt pel Martí, això sí!

Bé, és el què hi ha. Una lesió no curada del tot i sense poder entrenar comporta un resultat així. Són faves comptades...!

Seguim, però!!  

 

M'aturo una setmana

  No tinc altre remei. El bessó de la cama esquerra no millora. He provat tot el possible: massatge, cremes calentes, fredes, estiraments... i la cosa no canvia. El cas és que puc córrer, però molt lent. Potser tinc algun trencament. He decidit  parar del tot i provar el descans de córrer, aviam què. He corregut la cursa de Festa Major de Sabadell. Havien de ser 10Km però ha quedat en 9,66Km. El promig ha estat a un ritme de 5,26 m/Km per un crono de 52m i 26s.

A la foto del Pako Beer ja se'm veu la cara de poca pena que faig...

Molt decebedor. Confiava fer-ho millor que la setmana passada a Ripollet. I no. He anat més lent. A l'acabar al cursa he arribat coix fins on tenia el cotxe. Queda 1 mes i mig escàs per a la marató de Lleida. Parar una setmana és dolent en quant a l'entrenament, però pot ser bó --espero!-- per a la millora del bessó. Seguir entrenant com si no passés res podria ser pitjor. Seguiré informant.  

 

La pluja fa córrer més lent

Ens vam mullar de valent. Foto: Pako Beer

Poques vegades he corregut una cursa amb tant pluja com en l'edició d'enguany de la cursa de Festa Major de Ripollet. Sempre és l'últim diumenge d'agost i habitualment fa una calorada important. No ha estat el cas. Pluja sense parar tota la cursa. Refresca, això sí, però t'alenteix molt. Aquesta és una cursa que he fet 8 vegades. 1r cop al 2007; millor registre (43,31) al 2009. Aquest cop, 14 anys més tard, he trigat 10 minuts més (53,52) És llei de vida. Comptava en fer 51 o 52, però quasi 54, no m'ho esperava. En fi. L'edat, la mullena, els dolors que tinc a la cama esquerra, al bessó i a l'isquio... tot suma... suma minuts!

 Diumenge correré el 10K de la Festa Major de Sabadell. Espero fer-ho una mica millor.

 

13 anys després Les Santes, novament

Encarant els últims metres (Foto: Salva Carbonell Sr.)

 

El 2008 vaig córrer, fins avui per única vegada, els 5 Km de Les Santes, a Mataró. Aleshores tenia 49 anys. Vaig cobrir-la en 22m i 19s. Era un temps discret que en aquells temps podia fer pels ritmes que era capaç de portar. Sense anar més lluny, aquell any vaig fer dos 5K més que vaig cobrir en 20 minuts un d'ells i en 21 minuts, l'altre.  Ara les coses, evidentment, han canviat molt. 

El Pakobeer també m'ha "caçat" aprop de la meta

El GPS m'ha donat avui 5,25Km. I el crono ha marcat 27 minuts i 55 segons...! La veritat és que pensava fer una miqueta menys. Conscient de l'ascens notable que té la cursa i la calor, està clar que no és per fer grans registres. Pensava, però, que podria almenys baixar de 26m, però m'he quedat llunyíssim. No sempre es pot encertar en les previsions... 

Acabada la temporada

Poc després de la sortida, darrera del meu germà Manuel. Li vaig treure uns 20s (Foto: JJVico)

  Última cursa de la temporada abans de l'aturada de l'estiu. 5Km amb sortida i arriba al camp de l'Espanyol. L'any passat hi havia versió de 10Km, però enguany, no. No sabia massa ben bé què podria fer.  Porto temps entrenant molt poquet en quan a quilometratge i a més, he guanyat pes. A l'hora de la veritat, però, em vaig trobar millor que no pensava i vaig córrer dignament. Vaig acabar en 22 minuts i 51 segons. Baixar dels 23 minuts, ni que sigui de només 9 segons, em va semblar un resultat prou bo. Ara descansaré 15 dies i el 16 de juliol reapareixeré, segurament corrent els 5 Km del Poble Sec. Allà sí que amb prou feines baixaré dels 26 minuts. Bon estiu a tothom!

Cursa ben diferent, la dels 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio

La Diagonal de Barcelona, plena de corredors i corredores

Ha estat un dia molt especial. Ple d'emocions. Després de molts dies amb molta gent treballant --liderats pel Francesc Cano, de la CCMA, i la direcció esportiva de La Sansi-- perquè tot sortís bé, ha arribat el dia. I només es pot qual·lificar d'èxit el que s'ha vist entre els estudis de Catalunya Ràdio i TV3. Hi ha hagut una marea groga per la Diagonal que feia molta patxoca. 5.144 inscrits amb un total de 4.358 arribats a meta. És un percentatge molt alt. Avui els protagonistes, al marge dels guanyadors, eren tots els participants, els oients, els espectadors, que han pogut compartir competició esportiva amb moltes cares conegudes de TV3 i posar-los cara als homes i dones de la Ràdio Nacional de Catalunya. I la festa ha estat apoteòsica. He parlat amb un munt de persones, durant tota la matinal i ningú no feia el més mínim retret, ni la més mínima queixa. 

Artur Bossy ha sentenciat al carrera al pas pel quilòmetre 1 (Foto La Sansi)

Tothom estava encantat, des de l'Artur Bossy, gran seguidor de TV3 i Catalunya Ràdio, que ha guanyat la cursa de 6km en poc més de 18 minuts, passant per la Txell Soler, que ha guanyat la femenina en una mica més de 20 minuts seguida de Cristina Silva. La Txell i el seu marit, l'Abel Casalí, que ha estat el segon classificat, han hagut d'agafar un taxi per ser a temps a la sortida. I ho explicaven sense ni un bri de queixa, amb un somriure al rostre. I és que el transport de la meta a la sortida era complicat donat que no hi ha metro a prop ni de TV3 ni de Catalunya Ràdio.

Txell Soler, buscant el km 5. Ha estat massa forta per a les rivals. (Foto: Pako Beer)

 S'han posat busos-llançadora per desplaçar-se fins a l'estació de Sant Ildefons a Cornellà i d'allà anar fins l'Hospital Clínic i arribar caminant fins a Catalunya Ràdio. I el TRAM, per seguretat, deixava de circular de 7 a 10'30 del matí. Doncs bé, aquestes complicacions logístiques, inherents en una cursa lineal i no circular, com era el cas, no han provocat, ja dic, cap queixa, almenys que jo sàpiga. Les cares de felicitat de la gent al creuar la línia de meta parlaven per sí soles. Ha estat una festa, festa grossa per celebrar els 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio. I ho hem celebrat amb els oients i els telespectadors. Per molts anys!!! 

Vaig veure la cursa de d'una òptica inèdita per a mi: obrint cursa 

Encara baixo del 50 minuts...

Entrada a meta a la cursa DIR (Foto: DIR)

  

Com que la setmana passada no vaig fer l'entrada del blog que tocava de la Cursa de Nou Barris, en aquesta l'hi afegeixo, ja que aquest diumenge 21 de maig he fet la Cursa DIR Diagonal. Totes dues a Barcelona. Feia 7 anys que no feia la Cursa de Nou Barris, una clàssica que vaig córrer per primer cop al 2001 (38:57).  L'última vegada que l'havia disputat va ser al 2016 amb una marca de 44:19. És una cursa que ha canviat el recorregut. Bàsicament té una pujada notable poc abans de la meitat i destaca perquè la meta ja no està després d'una pujada, com era abans, sinó que acaba a la pista d'atletisme de Can Dragó. Vaig seguir les llebres dels 50 minuts tot el què vaig poder. A la pujada mencionada se'm van escapar. Vaig estar més de mitja cursa intentant atrapar-les, però no hi havia manera. Anaven massa ràpides. El Km 9, que tenia baixada, vaig posar-me per moments a 4:36, i ni així les vaig atrapar. Quan vam entrar a la pista de Can Dragó, les llebres van aturar-se gairebé en sec, m'imagino perquè devien veure el crono i que acabarien una trentena de segons per sota dels 50 minuts. Això em va permetre passar-les i acabar en 49m i 36s. Tenint en compte el pendent, em va semblar una marca correcte.

Enfilant cap el Km 9 de la cursa de Nou Barris (Foto: Pako Beer)

  I aquest diumenge he corregut la Cursa DIR Guàrdia Urbana, a Barcelona, també. És una cursa que té la majoria dels seus 10 quilòmetres en baixada. I es nota en les marques. L'any passat, però, no sé què va passar --feia calor, això sí-- i no vaig aconseguir baixar dels 50 minuts. Avui, però, m'he venjat d'aquell crono i he corregut en 48:07. Millor marca de l'any, però no homologable pel descens comentat. He passat el primer 5.000 en 23:35 i el segon l'he fet 57s més lent, en 24:32. Estic satisfet, però, ja que he fet tots els quilòmetres per sota de 5m/Km. Per mí ara, això està força bé. 

En ple esforç a la Cursa DIR (Foto: Pako Beer)

Ah! I he estrenat la samarreta de la Cursa dels 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio, del 18 de juny, de la qual en sóc el director. Inscriviu-vos, que us agradarà. Són només 6 quilòmetres. 

Entrevistat per en Roger Escapa, al Teatre Romea (Foto: Catalunya Ràdio)

Després en Roger Escapa, d'"El Suplement" de Catalunya Ràdio, m'ha entrevistat per parlar de la Cursa dels 40 anys... i també de més coses, com ara, el meu funeral...

 

 

No havia fet mai la nocturna de l'Hospitalet

     Ja tocava fer-la, ja que aquesta era la 13a edició. Havia corregut 10K a l'Hospitalet fa molt de temps. Concretament el 9 de maig del 1999 --al segle passat!-- en 40 minuts i 30 segons i, un any més tard, el 14 de maig del 2000 --encara al segle passat-- en 43 minuts i 32 segons.

10è de la categoria. Hi havia 62 corredors del meu grup d'edat

     

Ara les coses han canviat molt. Vull dir jo, especialment. Els temps que vaig fer aleshores són absolutament inabastables per a mí des de fa molt de temps, ja ho sabeu els seguidors del blog. Ara, amb 62 anys i amb un principi d'artritis a la zona sacra, cada cop que surto a córrer cal veure com em respondrà l'esquena. A l'Hospitalet, quan vaig escalfar una mica, vaig notar que no tenia cap molèstia. Bon senyal, vaig pensar.

El recorregut era molt pla

     

Vaig sortir molt endavant i això va fer que d'entrada anés més ràpid del què tocava: 4,42, quan estic rodant gairebé a 7. Una diferència massa gran. El Km 2 i el 3 encara els vaig fer per sota de 5. De seguida vaig veire que baixar dels 50 minuts costaria, però creia que podria fer-ho. Els km 4, 5, 6, i 7 van sortir a 5,06-02-10-09. El sub50 perillava perquè el marge de segons estava gairebé exhaurit. Plovia, cosa que vaig agrair. Per mí i pel país... Vaig dir-me que havia de prémer l'accelerador. Em vaig anar enganxant a qualsevol corredor que em sobrepassés per intentar que em fes de llebre ni que fos durant uns metres... els que el pogués aguantar la velocitat. Això em va permetre fer el km 8 en 4,59, 10segons més ràpid que l'anterior. El 9 va ser 5,01 i el 10, esprintant, pràcticament, 4,47. Total objectiu sub50 complert, per un exigu marge, això sí: 49m 49 segons. Content, doncs.

    La pròxima cita no sé quan serà. Potser la Cursa DIR del 21 de maig. Veurem.    

Poc córrer, molt tenis

Amb l'extenista Tomàs Carbonell (esquerra) i Francesc Sòria, company a TV3

   

Aquesta darrera setama, del 17 al 23 d'abril, he estat trasnsmetent del Barceloan Open Banc Sabadell de tenis, el Trofeu Compte de Godó, a raó de 5-6 hores diàries. Poc temps em quedava per córrer. El dia abans de començar, o sigui, el diumenge 16 d'abril, vaig poder córrer la cursa dels Mossos d'Esquadra, a Badalona. 10 km, als quals els faltaven uns 200 metres, segons el meu GPS. Cursa molt plana, amb pujadeta final. No sabia com reaccionaria la meva esquena, ja que fa temps que arrossego unes molèsties que només em permeten entrenar molt lent. Vaig acabar en 50 minuts i 40 segons, cosa que no m'esperava. Em veia acostant-me als 53 minuts, almenys. Per tant, satisfet.

Sortida a la cursa del Mossos d'Esquadra (organització)

 Diumenge, com que la final del tenis (Alcaraz-Tsitsipas) era a les 16h, vaig poder córrer uns quilometrets al matí. Per no deixar al setmana a zero Km...! Dissabte que vé, 29 d'abril, tinc previst córrer la Cursa Nocturna de l'Hospitalet. També 10Km. Aviam què tal i aviam com respon l'esquena.

Debut i èxit a Santa Coloma

Enfilant l'últim quilòmetre (Foto: Pako Beer)

Mai no havia fet la mitja marató de Santa Coloma de Gramenet. S'hi fa també un 10.000 que sí que havia corregut una vegada, concretament el 9 de febrer del 2014. Aquell dia vaig fer de llebre de la Imma Casares, companya meva de feina a TV3. Una segona vegada havia corregut a Santa Coloma: el 31 d'agost del 2019. Aleshores va ser un 5.000. Així que ja tocava córrer la mitja colomenca. Després de fer 1h i 51m a Granollers la setmana anterior, la veritat és que no pensava que em sortís tant bé com em va sortir. Feia molt de fred a primera hora --la cursa era a les 9 del matí-- i no pensava que les mes prestacions fossin massa bones. El cas, però, és que em vaig trobar molt bé des del primer metre. I veia que anava a ritmes força bons. En la primera part de la mitja es circula bàsicament pel casc urbà de Sant Coloma i ja cap al 9 i mig s'enfila la carretera cap a Montcada i Reixach. Poc a poc anava passant corredors i el meu ritme no defallia. Veia que podria baixar de 1h 50m sense problemes per poc que mantingués el ritme. Al girar en el km 14,5 per tornar cap a Santa Coloma vaig veure que la Núria Salvat, a la qual havia passat en el km 2, em trepitjava els talons. Vaig mirar d'accelerar una mica per evitar que m'atrapés. Això va fer que cap el km 16 divisés en la llunyania la Maria José Moscoso. La vaig atrapar cap el km 18, i això em va motivar a mirar de fer un crono realment notable per a mí. Dit i fet. Vaig acabar en 1h 47m i 14 segons, la millor marca en mitja des del novembre del 2019. Aleshores, a Lleida, vaig fer 1h 46m 34s. 

El podi d'Egipte reunit a Santa Coloma! (Foto: Mercè Jané)

Com us podeu imaginar vaig quedar molt satisfet de la marca a Santa Coloma. A més a més, perquè no és una mitja senzilla, donat que es puja i es baixa gairebé de manera constant. Un trencacames, vaja...   

Mitja de Granollers: 15a vegada

El pas per La Garriga (Foto Carles Boix)

És la mitja que he fet més cops: 15. Cal córrer-la amb molt de cap perquè cal reservar forces per la baixada. Això vol dir ser prudent a la pujada per poder recuperar temps a la baixada. Si has estat agoserat a la pujada, a la baixada no tires.

Hem sortit plegats amb l'Arcadi a ritme de 5,45, és a dir per fer un mica més de 2 hores. A partir del km 3 m'he escapat i m'he posat a 5,35. Em trobava còmode, fins i tot fent algun km per sota de 5,20. Un cop arribats al km 11, a La Garriga, la cursa va de baixada, amb alguna pujada, que he pogut superar prou bé.

Feia estona que divisava en la llunyania el grup de les llebres de 1h 55m. M'he posat com a objectiu atrapar-les. Ho he aconseguit en el km 13 que ja he cobert en 4,59. Els últims quilòmetres els he fet en 4,52-51-52-45-41. Una bona progressió que m'ha permès acabar en 1h 51m 11s. Marca mediocre, però és en el què em moc ara en les mitges. Baixar de 1h 50m ja hauria estat un gran registre, per a mí. Tres setmanes després de la marató de Luxor i amb l'isquio esquerra tocat des de fa temps, m'ha semblat, però, acceptable, el crono. I content d'haver estat capaç de recuperar abastament a la baixada el temps perdut a la pujada.

El video l'ha fet la Ximena Belén.  

Seguim!  

San Antoni: el 10 mil que més vegades he fet

L'esforç dels últims metres (Foto: Pako Beer)

La Cursa del barri de Sant Antoni de Barcelona és una de les clàssiques de la capital catalana. L'he correguda 17 vegades. Es dóna per iniciada la temporada de curses populars amb ella. És molt multitudinària. Fàcilment s'arriba als 4.000 corredors. És molt plana i es poden fer bons registres. En 6 ocasions he baixat dels 40 minuts, i en 4 d'elles, per sota dels 39 minuts. Fa molts anys d'això, evidentment. Després de la marató de Luxor, tenia curiositat per saber com respondria, 9 dies després. Al 2004, després de fer la marató de Marràqueix, just una setmana després, vaig córrer a Sant Antoni. Vaig fer 40,25, que em va semblar una marca dolenta, donat que en aquella època baixava regularment dels 40 minuts, però lògica perquè no estava del tot recuperat de la marató marroquina. Ara, 19 anys després, es donava una situacio similar post marató. Em vaig fixar com a objectiu baixar dels 50 minuts. Vaig sortir força endavant, amb espai per córrer, però veia que no baixava dels 5m/Km, per tant era complicat aconseguir ser sub 50. Però a la Gran Via em vaig començar a trobar més lleuger. Corria uns quants segons per sota de 5m/Km. Continuava sent molt complicat baixar dels 50 minuts perquè el marge era molt estret, però almenys ho podia intentar. Poc abans de girar per Passeig de Gràcia per anar cap a Plaça de Catalunya em va passar la Núria Salvat. Em va deixar endarrera, però vaig veure que no se m'allunyava gaire. Poc abans d'arribar a la Plaça Universitat la vaig atrapar i em vaig posar a la seva roda per aprofitar-me de la seva estela. Aleshores vam arribara l'alçada d'en Vicenç Solé. El bo d'en Vicenç va advertir la Núria: "Tens al Bonastre just al darrera teu!" Aleshores la Núria va canviar de ritme i ja em va ser del tot impossible seguir-la. Vaig passar la meitat de la cursa en 24 minuts i 37 segons. El marge per baixar dels 50 minuts anava creixent. Això em va animar. Algun quilòmetre el vaig fer a 4,50. La pujada del Paral·lel al Km 7 la vaig superar sense entrebancs i sense perdre ritme. Total, que vaig completar la cursa en 49 minuts i 5 segons, molt aprop, doncs de ser sub 49. Per tant, vaig quedar prou satisfet! Per cert, la Núria em va treure al final gairebé 2 minuts. Està forta!

La pròxima cursa probablement serà ja la mitja de Granollers, donat que la de Terrassa no la podré fer, el 29 de gener, al treballar matí i tarda aquell diumenge.  

Un luxe de marató: 61-61-61

Una més al sarró! (Foto Victor Seco)

 

El títol d'aquesta entrada estava cantat. Vaig córrer la Marató de Luxor, a Egipte, el 13 de gener. Va ser la que fa 61 del meu palmarès, ara que tinc 61 anys, perquè vaig nèixer al 1961. Una mena de triplet per a fer la meva última marató. Aquesta és la meva intenció: no córrer cap altre marató, però en el meu interior hi ha una veueta que em diu: "no t'enganyis; en correràs més". La veritat és que si hagués fet la marató de Luxor i l'hagués acabat amb males sensacions ara em seria més fàcil retirar-me. Però va ser just el contrari. 

L'avituallament, bàsic (Foto: Víctor Seco)

Em vaig trobar molt a gust durant tota la cursa. Es tractava de fer 4 voltes a un circuit de 10 Km, amb 2 Km més --un d'entrada al circuit i un de sortida, després de la quarta volta-- per tornar a la meta. Pràcticament tot pla. Escassament vam acabar la cursa 60 participants. Vaig quedar el 30è i primer de la categoria de 60-69 anys. Erem 7 corredors, tot just, d'aquesta franja d'edat. Un altre motiu per no pensar en no fer cap altre marató mai més. Sóc conscient que les trobaria a faltar, a més de pensar que em restaria motivació per córrer, si no en fes cap altre. 

La història de mil·lers d'anys d'Egipte, testimoni de la marató (Foto: Víctor Seco) 

Vaig acabar en 4h 8m i 58s, un registre sensiblement millor que les últimes maratons on no he baixat de 4h 14m. L'explicació és senzilla: van col·locar un gir on no tocava i el resultat és que es van menjar un quilòmetre. Per tant, si hagués estat tot correcte, hauria acabat en 4h 14m, molt probablement, igual que en la marató número 60, feta a Barcelona al maig del 2022. Córrer a Egipte va ser espectacular; sortida a les 7 del matí, per evitar la canícula, ja que quan surt el sol s'arriba a temperatures de 25 graus fàcilment, quan al començar la cursa és de 9-10 graus, com a molt. La marató va ser una més de les activitats que vam fer a Egipte durant 11 dies. Òbviament vam veure les piràmides, el temple d'Abu Simbel, El Caire i vam fer un creuer pel Nil, com a coses més destacades que es fan habitualment a Egipte com a turista. Amb marató o no, almenys una vegada a la vida anar a Egipte és recomenable.

En Víctor Seco immortalitzant l'arribada (Foto: Cristina Fábregas)

Acabar l'any com mana la tradició

En l'inici del 5K de la cursa del Capó, amb en Biel treient la llengua (Foto JJVico)

 

El 31 de desembre és un dia especial pels corredors: molts de nosaltres acomiadem l'any corrent. Ja sabeu, les curses de Sant Silvestre. Aquest 2022, gràcies a un descobriment de l'Arcadi, hem pogut acomiadar l'any fent més d'una cursa. En el meu cas he pogut combinar fins a tres curses en un dia, cosa que no està gens malament. A la Universitat Politècnica de Catalunya, a tocar del canal olímpic, és on estudia el meu fill Biel. Doncs resulta que enguany allà mateix s'hi feia la Cursa del Capó, amb la particularitat que hi havia versió de 5 quilòmetres i versió de 10 quilòmetres. I eren compatibles, perquè la segona cursa, el 10K, començava 40 minuts més tard que la de 5 quilòmetres. L'Arcadi i jo no ens ho vam pensar dos cops i ens vam apuntar a les dues curses. Ell, pensant en la Marató de Luxor, que farem plegats el 13 de gener, va fer un escalfament llarg --tiradeta prèvia-- de 5Km més, per a completar-ne un total de 20.

Amb l'Arcadi, durant el 5K (Foto JJ Vico)

El 5K el vaig fer amb en Biel. Va aguantar molt bé fins el Km 3. No està acostumat a córrer i em va demanar arribats, a aquest punt, d'afluixar el ritme. Així ho vam fer. Vaig acabar en 25 minuts i 29 segons, i ell en uns quants segons menys, perquè em va esprintar. Per a mi va ser un escalfament ideal pel 10K que venia, com deia, immediatament, gairebé. Per cert, vaig quedar segon de la categoria de més de 60 anys, però només hi havia premi pel primer. Per molt que hagués corregut, no l'hauria atrapat perquè va fer 20 minuts i escaig. Inabastable per mí.

Dues voltes més al circuit de 5Km --2,5 dels quals es fan voltant el canal Olímpic-- era el 10K. Em vaig trobar força bé i vaig acabar en 49m 9s. Tot el què sigui baixar de 50 minuts en un 10K està molt bé per a mí. Havent fet un 5.000 abans i quedar-me aprop de baixar dels 49 minuts em va deixar prou satisfet.

La sortida del 10K (Foto JJ Vico)

A la tarda del 31, l'Arcadi treballava, però jo tenia festa I m'en vaig anar cap a Sabadell a córrer la Cursa de Cap d'Any, que arribava a l'onzena edició. També hi havia un 5K i un 10K, però en aquest cas, no eren compatibles, ja que totes dues curses sortien alhora. Vaig apuntar-me al 10, evidentment. Primera volta, a veure-les venir. El meu germà Manuel, que feia el 5K, em va anar deixant endarrera fins que el vaig perdre de vista. Ell va acabar en 25 minuts i pocs segons i jo vaig passar l'equador del 10Km en 27 minuts i 15 segons. L'isquio de la cama dreta fa temps que el tinc tocat i entre l'esforç del matí i la por a trencar-me a tants pocs dies de la Marató de Luxor, a Egipte, del 13 de gener, vaig mirar de no arriscar. La segona volta va ser molt diferent. Em vaig sentir com una mena de diesel que es va escalfant. L'isquio va deixar de molestar i vaig anar sensiblement més ràdid: 24m 51s la segona volta per acabar en 52m i 6s, molt aprop del minut 51, doncs, cosa que em va semblar raonablement bé, per les circumstàncies. O sigui, completades 3 curses en un sol dia amb un total de 25 quilòmetres, 15 al matí i 10 a la tarda.

El 2022 ja és història. Felicitats a tothom, especialment als que seguiu aquest blog, ni que sigui de tant en tant....  Com diu en Quim Masferrer, "Sou molt bona geeeent!!!"

  

 

Viladecans i Vilanova

 

A la Sansi Viladecans (foto: Pako Beer)

Sento el retard en actualitzar el blog. La feina, ja se sap... Diumenge 11 de desembre vaig córrer la Sansi de Viladecans. 5 Km molt ràpids, si bé tenia clar que no milloraria el registre de Sant Andreu de dimarts de la mateixa setmana, ja que el dia abans de Viladecans vaig anar a l'esmorzar del Mingu, a ca l'Anglès, i sempre ho noto... perquè endrapo massa! A més a més, no sempre es pot fer marca. A Viladecans al final vaig aconseguir baixar dels 23 minuts... només d'1 segon! 22,59, doncs, que em va semblar correcte.

   I el diumenge següent, 18 de desembre, vaig fer la Mitja Marató de Vilanova, amb una tiradeta prèvia de 5,8 Km. Tot plegat, a modus de tiradeta llarga per a la Marató de Luxor del 13 de gener. En total, quasi 27'5 km, ja que cal afegir-hi els 0,598 quilòmetres que vaig fer trotant des del cotxe fins a la sortida, un cop feta la tiradeta prèvia. Bona part de la cursa vaig estar intentant atrapar les llebres de 1h 50m, però no vaig aconseguir-ho. A final em van quedar força lluny perquè vaig acabar en 1h 51m i 37s, 31 segons més que fa 1 any.  No està malament. Fa un any no havia fet tirada prèvia.

   

L'entrada a meta a Vilanova. Braços amunt, pel Martí, com sempre (foto: organització)

Ara em queden 3 curses per acabar l'any. Totes tres les faré el dia 31. La cursa del Capó.  Al matí un 5K seguit d'un 10K al Canal Olímpic, als 10h i a les 10,30h, respectivament. O sigui, que les hauré de fer seguides. I a la tarda, la cursa de Cap d'Any de Sabadell, que és un 10K, també. 

  

Gran registre a Sant Andreu!

 

Amb el Manuel i la Mayte, escalfant (Foto: Carlos Sánchez)

   No pensava pas que pogués fer tan bona marca el 6 de desembre als 5Km de Sant Andreu, a Barcelona. Una cursa molt ràpida però que amb el fred que hi fa habitualment o pel què sigui, poques vegades havia fet bons registres. Era la 6a vegada que la feia. Aquest cop la idea era baixar del 24 minuts. Vaig escalfar amb el meu germà Manuel i amb la Mayte Martin, una espectacular ultrafondista. Em va estranyar veure-la en una distància tant curta, però els corredors de fons tenim això: ens apuntem a totes....!

     No sé si serà per l'escalfament que vam fer --escassament 1,5 quilòmetre trotant, a tot estirar-- o què, però el cas és que vam sortir rapidet. Tant, que el km 1 el vam passar en 4,09, per a mí, un autèntic suicidi. Li vaig dir a la Mayte el ritme que portàvem i li va semblar perfecte. Em va agafar uns metres d'avantatge. Cap el km 2,5 em portava ben bé un centenar de metres. Vaig veure que estava atrapant l'Andreu Ballbé. Allò em va animar i vaig intentar acostar-m'hi. Ho vaig aconseguir 2 quilòmetres després, és a dir, a uns 500 metres de la meta. La Mayte l'havia superat i al fer-ho jo, l'Andreu es va picar, va canviar el ritme i ens va superar a tots dos. En la recta de meta vaig esprintar tot el que vaig poder per reduïr la diferència amb l'Andreu, vaig passar la Mayte i vaig entrar en 22 minuts i 24 segons, sensiblement millor que fa 1 any. Aleshores vaig fer 23,53, però el dia abans havia corregut la Pujada i Baixada a Guanta de 12 Km i, per tant, no estava per a llançar coets. 

Buscant el km 4 (Foto: Pako Beer)

    En qualsevol cas vaig quedar molt content pel registre. Feia 5 anys que no aconseguia una marca així en un 5K. A més, vaig guanyar l'Andreu en temps real per 8 segons, ja que ell, encara que va entrar a meta abans que jo, havia sortit més endavant. O sigui, vaig superar un atleta olímpic!! Per a mí un autèntic honor. El meu germà Manuel va fer uns magnífics 25,45. Per cert, aquesta cursa va ser la que fa 60 del meu palmarès en aquesta distància. En tinc tantes ja com maratons!

    Diumenge toca Viladecans. 5Km, també. El dia abans hi ha esmorzar amb el Mingu, o sigui que no crec que surti un bon registre com a Sant Andreu...;-)

La més clàssica de totes

 

Arribant a meta

  Amb aquest títol només em puc referir a una cursa: la Jean Bouin. 99 edicions la contemplen. Espero poder-la córrer l'any que ve, que serà l'any del centenari. La meva aspiració era modesta: amb fer menys de 51 minuts en tenia prou. Divendres havia corregut 1h 45m i, dissabte, 1 hora. Per tant. estava clar que no podria fer un bon registre, ja que, a més a més, abans de la cursa vaig fer, el mateix diumenge, mitja horeta.

    Vaig sortir veient que la llebre dels 50 minuts estava una mica per davant meu. Em vaig posar com a  objectiu atrapar-la, però no ho aconseguia. Segons el meu crono, jo circulava per sota dels 5m/km --uns quants segons per sota-- però no m'acostava. 

A la recta de meta

     Quan va arribar la part més complicada del recorregut, o sigui, els 2 últims quilòmetres, no havia aconseguit atrapar la llebre. Estava a punt de deixar-ho per impossible quan vaig veure que la llebre reduïa el ritme. Potser --vaig pensar-- es va adonar que havia anat massa ràpid. I ho vaig aprofitar. La vaig atrapar i la vaig deixar enrera. Com que l'últim quilòmetre ha estat suavitzat i veia en el meu crono que podia acostar-me als 48 minuts, vaig prèmer l'accelerador per mirar d'aconseguir-ho. No em vaig quedar lluny. Al final 49 minuts 16 segons, 5 segons més que en l'últim 10.000 a Sants.

     O sigui, donades les circumstàncies, vaig quedar prou satisfet. 

         

   

11 anys sense córrer el Cross de Sants!

Ha fet un caloreta notable, però la cursa té molta ombra (Foto: Pako Beer)

     L'última vegada que vaig fer el Cross de Sants en el seu format tradicional --cursa de 10 Km-- va ser al 2011. També el vaig córrer l'any anterior, al 2010 i al 1997. Aleshores, al 97, fa 25 anys, ja, va ser el meu primer 10.000, dels 303 que ara mateix ja he corregut. És, per tant, una cursa que aprecio especialment. L'any passat, al 2021, per culpa de la Covid-19 es va córrer en format 5 km, i al mes de maig.

A punt d'encarar la recta final (Foto: Pako Beer)

  Avui la idea era sumar quilòmetres de cara a la marató de Luxor del 13 de gener, que serà l'última de la meva carrera atlètica. Ahir dissabte vaig córrer una mica més de 9 quilòmetres molt suaus i avui he fet 5,66 km abans de la cursa, també molt suaus. I tant suaus: a ritme de 7m/km...

Els primers metres de la cursa (Foto Pako Beer)

   He sortit força endarrerit i he passat el 5.000 en 24m i 47s. Res de l'altre món, però és per on em moc ara. Anar gaire més ràpid de 5m/Km em costa Deu i ajuda. M'ha motivat la possibilitat de superar la

Montse Cote i al final ho fet sobradament, en més d'un minut i mig. No m'he notat especialment cansat en cap moment. Els dolors d'esquena que dimarts em van aconsellar que descansés, no han aparegut. Ni tan sols m'he recordat que els havia tingut. He acabat en 49m i 11 segons, o sigui que he fet el segon 5.000 més ràpid: 24m 24s. O sigui, 23 segons més ràpida la segona part. Satisfet. Ah! I a més he anat més ràpid que fa 25 anys! 8 segons més ràpid, exactament.

  Possiblement la pròxima cursa que faré serà ja la Jean Bouin, el 27 de novembre   

Canvi de plans obligats

 

Les dues ratlletes no enganyen

Doncs no he pogut fer la Marató de Lleida, finalment. La idea de fer a la capital del Segrià la meva última cursa de 42,195 km ha quedat descartada ja que dimarts de la setmana de la matató vaig donar positiu de Covid. Dos dies fumudet i vaig decidir no fer-la. Era el més assenyat, està clar. He pogut córrer encara un parell de dies 25 minutets i 1 horeta per comprovar que ja estava recuperat, o almenys en el bon camí. Dilluns 31 d'octubre ja torno a treballar. Covid superat. Finalment l'última marató de la meva vida la faré a Luxor, a Egipte, el pròxim 13 de gener. Hi tenia programat fer allà la mitja, però aquest imprevist del Covid m'ha obligat a canviar de plans. Serà un bon final de maratons, sens dubte! I a més, seguiré mantenint el meu 61-61-61 perquè faig els 62 el 12 de març. Així, que, tot ok!