Debut i èxit a Santa Coloma

Enfilant l'últim quilòmetre (Foto: Pako Beer)

Mai no havia fet la mitja marató de Santa Coloma de Gramenet. S'hi fa també un 10.000 que sí que havia corregut una vegada, concretament el 9 de febrer del 2014. Aquell dia vaig fer de llebre de la Imma Casares, companya meva de feina a TV3. Una segona vegada havia corregut a Santa Coloma: el 31 d'agost del 2019. Aleshores va ser un 5.000. Així que ja tocava córrer la mitja colomenca. Després de fer 1h i 51m a Granollers la setmana anterior, la veritat és que no pensava que em sortís tant bé com em va sortir. Feia molt de fred a primera hora --la cursa era a les 9 del matí-- i no pensava que les mes prestacions fossin massa bones. El cas, però, és que em vaig trobar molt bé des del primer metre. I veia que anava a ritmes força bons. En la primera part de la mitja es circula bàsicament pel casc urbà de Sant Coloma i ja cap al 9 i mig s'enfila la carretera cap a Montcada i Reixach. Poc a poc anava passant corredors i el meu ritme no defallia. Veia que podria baixar de 1h 50m sense problemes per poc que mantingués el ritme. Al girar en el km 14,5 per tornar cap a Santa Coloma vaig veure que la Núria Salvat, a la qual havia passat en el km 2, em trepitjava els talons. Vaig mirar d'accelerar una mica per evitar que m'atrapés. Això va fer que cap el km 16 divisés en la llunyania la Maria José Moscoso. La vaig atrapar cap el km 18, i això em va motivar a mirar de fer un crono realment notable per a mí. Dit i fet. Vaig acabar en 1h 47m i 14 segons, la millor marca en mitja des del novembre del 2019. Aleshores, a Lleida, vaig fer 1h 46m 34s. 

El podi d'Egipte reunit a Santa Coloma! (Foto: Mercè Jané)

Com us podeu imaginar vaig quedar molt satisfet de la marca a Santa Coloma. A més a més, perquè no és una mitja senzilla, donat que es puja i es baixa gairebé de manera constant. Un trencacames, vaja...   

Mitja de Granollers: 15a vegada

El pas per La Garriga (Foto Carles Boix)

És la mitja que he fet més cops: 15. Cal córrer-la amb molt de cap perquè cal reservar forces per la baixada. Això vol dir ser prudent a la pujada per poder recuperar temps a la baixada. Si has estat agoserat a la pujada, a la baixada no tires.

Hem sortit plegats amb l'Arcadi a ritme de 5,45, és a dir per fer un mica més de 2 hores. A partir del km 3 m'he escapat i m'he posat a 5,35. Em trobava còmode, fins i tot fent algun km per sota de 5,20. Un cop arribats al km 11, a La Garriga, la cursa va de baixada, amb alguna pujada, que he pogut superar prou bé.

Feia estona que divisava en la llunyania el grup de les llebres de 1h 55m. M'he posat com a objectiu atrapar-les. Ho he aconseguit en el km 13 que ja he cobert en 4,59. Els últims quilòmetres els he fet en 4,52-51-52-45-41. Una bona progressió que m'ha permès acabar en 1h 51m 11s. Marca mediocre, però és en el què em moc ara en les mitges. Baixar de 1h 50m ja hauria estat un gran registre, per a mí. Tres setmanes després de la marató de Luxor i amb l'isquio esquerra tocat des de fa temps, m'ha semblat, però, acceptable, el crono. I content d'haver estat capaç de recuperar abastament a la baixada el temps perdut a la pujada.

El video l'ha fet la Ximena Belén.  

Seguim!  

San Antoni: el 10 mil que més vegades he fet

L'esforç dels últims metres (Foto: Pako Beer)

La Cursa del barri de Sant Antoni de Barcelona és una de les clàssiques de la capital catalana. L'he correguda 17 vegades. Es dóna per iniciada la temporada de curses populars amb ella. És molt multitudinària. Fàcilment s'arriba als 4.000 corredors. És molt plana i es poden fer bons registres. En 6 ocasions he baixat dels 40 minuts, i en 4 d'elles, per sota dels 39 minuts. Fa molts anys d'això, evidentment. Després de la marató de Luxor, tenia curiositat per saber com respondria, 9 dies després. Al 2004, després de fer la marató de Marràqueix, just una setmana després, vaig córrer a Sant Antoni. Vaig fer 40,25, que em va semblar una marca dolenta, donat que en aquella època baixava regularment dels 40 minuts, però lògica perquè no estava del tot recuperat de la marató marroquina. Ara, 19 anys després, es donava una situacio similar post marató. Em vaig fixar com a objectiu baixar dels 50 minuts. Vaig sortir força endavant, amb espai per córrer, però veia que no baixava dels 5m/Km, per tant era complicat aconseguir ser sub 50. Però a la Gran Via em vaig començar a trobar més lleuger. Corria uns quants segons per sota de 5m/Km. Continuava sent molt complicat baixar dels 50 minuts perquè el marge era molt estret, però almenys ho podia intentar. Poc abans de girar per Passeig de Gràcia per anar cap a Plaça de Catalunya em va passar la Núria Salvat. Em va deixar endarrera, però vaig veure que no se m'allunyava gaire. Poc abans d'arribar a la Plaça Universitat la vaig atrapar i em vaig posar a la seva roda per aprofitar-me de la seva estela. Aleshores vam arribara l'alçada d'en Vicenç Solé. El bo d'en Vicenç va advertir la Núria: "Tens al Bonastre just al darrera teu!" Aleshores la Núria va canviar de ritme i ja em va ser del tot impossible seguir-la. Vaig passar la meitat de la cursa en 24 minuts i 37 segons. El marge per baixar dels 50 minuts anava creixent. Això em va animar. Algun quilòmetre el vaig fer a 4,50. La pujada del Paral·lel al Km 7 la vaig superar sense entrebancs i sense perdre ritme. Total, que vaig completar la cursa en 49 minuts i 5 segons, molt aprop, doncs de ser sub 49. Per tant, vaig quedar prou satisfet! Per cert, la Núria em va treure al final gairebé 2 minuts. Està forta!

La pròxima cursa probablement serà ja la mitja de Granollers, donat que la de Terrassa no la podré fer, el 29 de gener, al treballar matí i tarda aquell diumenge.  

Un luxe de marató: 61-61-61

Una més al sarró! (Foto Victor Seco)

 

El títol d'aquesta entrada estava cantat. Vaig córrer la Marató de Luxor, a Egipte, el 13 de gener. Va ser la que fa 61 del meu palmarès, ara que tinc 61 anys, perquè vaig nèixer al 1961. Una mena de triplet per a fer la meva última marató. Aquesta és la meva intenció: no córrer cap altre marató, però en el meu interior hi ha una veueta que em diu: "no t'enganyis; en correràs més". La veritat és que si hagués fet la marató de Luxor i l'hagués acabat amb males sensacions ara em seria més fàcil retirar-me. Però va ser just el contrari. 

L'avituallament, bàsic (Foto: Víctor Seco)

Em vaig trobar molt a gust durant tota la cursa. Es tractava de fer 4 voltes a un circuit de 10 Km, amb 2 Km més --un d'entrada al circuit i un de sortida, després de la quarta volta-- per tornar a la meta. Pràcticament tot pla. Escassament vam acabar la cursa 60 participants. Vaig quedar el 30è i primer de la categoria de 60-69 anys. Erem 7 corredors, tot just, d'aquesta franja d'edat. Un altre motiu per no pensar en no fer cap altre marató mai més. Sóc conscient que les trobaria a faltar, a més de pensar que em restaria motivació per córrer, si no en fes cap altre. 

La història de mil·lers d'anys d'Egipte, testimoni de la marató (Foto: Víctor Seco) 

Vaig acabar en 4h 8m i 58s, un registre sensiblement millor que les últimes maratons on no he baixat de 4h 14m. L'explicació és senzilla: van col·locar un gir on no tocava i el resultat és que es van menjar un quilòmetre. Per tant, si hagués estat tot correcte, hauria acabat en 4h 14m, molt probablement, igual que en la marató número 60, feta a Barcelona al maig del 2022. Córrer a Egipte va ser espectacular; sortida a les 7 del matí, per evitar la canícula, ja que quan surt el sol s'arriba a temperatures de 25 graus fàcilment, quan al començar la cursa és de 9-10 graus, com a molt. La marató va ser una més de les activitats que vam fer a Egipte durant 11 dies. Òbviament vam veure les piràmides, el temple d'Abu Simbel, El Caire i vam fer un creuer pel Nil, com a coses més destacades que es fan habitualment a Egipte com a turista. Amb marató o no, almenys una vegada a la vida anar a Egipte és recomenable.

En Víctor Seco immortalitzant l'arribada (Foto: Cristina Fábregas)

Acabar l'any com mana la tradició

En l'inici del 5K de la cursa del Capó, amb en Biel treient la llengua (Foto JJVico)

 

El 31 de desembre és un dia especial pels corredors: molts de nosaltres acomiadem l'any corrent. Ja sabeu, les curses de Sant Silvestre. Aquest 2022, gràcies a un descobriment de l'Arcadi, hem pogut acomiadar l'any fent més d'una cursa. En el meu cas he pogut combinar fins a tres curses en un dia, cosa que no està gens malament. A la Universitat Politècnica de Catalunya, a tocar del canal olímpic, és on estudia el meu fill Biel. Doncs resulta que enguany allà mateix s'hi feia la Cursa del Capó, amb la particularitat que hi havia versió de 5 quilòmetres i versió de 10 quilòmetres. I eren compatibles, perquè la segona cursa, el 10K, començava 40 minuts més tard que la de 5 quilòmetres. L'Arcadi i jo no ens ho vam pensar dos cops i ens vam apuntar a les dues curses. Ell, pensant en la Marató de Luxor, que farem plegats el 13 de gener, va fer un escalfament llarg --tiradeta prèvia-- de 5Km més, per a completar-ne un total de 20.

Amb l'Arcadi, durant el 5K (Foto JJ Vico)

El 5K el vaig fer amb en Biel. Va aguantar molt bé fins el Km 3. No està acostumat a córrer i em va demanar arribats, a aquest punt, d'afluixar el ritme. Així ho vam fer. Vaig acabar en 25 minuts i 29 segons, i ell en uns quants segons menys, perquè em va esprintar. Per a mi va ser un escalfament ideal pel 10K que venia, com deia, immediatament, gairebé. Per cert, vaig quedar segon de la categoria de més de 60 anys, però només hi havia premi pel primer. Per molt que hagués corregut, no l'hauria atrapat perquè va fer 20 minuts i escaig. Inabastable per mí.

Dues voltes més al circuit de 5Km --2,5 dels quals es fan voltant el canal Olímpic-- era el 10K. Em vaig trobar força bé i vaig acabar en 49m 9s. Tot el què sigui baixar de 50 minuts en un 10K està molt bé per a mí. Havent fet un 5.000 abans i quedar-me aprop de baixar dels 49 minuts em va deixar prou satisfet.

La sortida del 10K (Foto JJ Vico)

A la tarda del 31, l'Arcadi treballava, però jo tenia festa I m'en vaig anar cap a Sabadell a córrer la Cursa de Cap d'Any, que arribava a l'onzena edició. També hi havia un 5K i un 10K, però en aquest cas, no eren compatibles, ja que totes dues curses sortien alhora. Vaig apuntar-me al 10, evidentment. Primera volta, a veure-les venir. El meu germà Manuel, que feia el 5K, em va anar deixant endarrera fins que el vaig perdre de vista. Ell va acabar en 25 minuts i pocs segons i jo vaig passar l'equador del 10Km en 27 minuts i 15 segons. L'isquio de la cama dreta fa temps que el tinc tocat i entre l'esforç del matí i la por a trencar-me a tants pocs dies de la Marató de Luxor, a Egipte, del 13 de gener, vaig mirar de no arriscar. La segona volta va ser molt diferent. Em vaig sentir com una mena de diesel que es va escalfant. L'isquio va deixar de molestar i vaig anar sensiblement més ràdid: 24m 51s la segona volta per acabar en 52m i 6s, molt aprop del minut 51, doncs, cosa que em va semblar raonablement bé, per les circumstàncies. O sigui, completades 3 curses en un sol dia amb un total de 25 quilòmetres, 15 al matí i 10 a la tarda.

El 2022 ja és història. Felicitats a tothom, especialment als que seguiu aquest blog, ni que sigui de tant en tant....  Com diu en Quim Masferrer, "Sou molt bona geeeent!!!"

  

 

Viladecans i Vilanova

 

A la Sansi Viladecans (foto: Pako Beer)

Sento el retard en actualitzar el blog. La feina, ja se sap... Diumenge 11 de desembre vaig córrer la Sansi de Viladecans. 5 Km molt ràpids, si bé tenia clar que no milloraria el registre de Sant Andreu de dimarts de la mateixa setmana, ja que el dia abans de Viladecans vaig anar a l'esmorzar del Mingu, a ca l'Anglès, i sempre ho noto... perquè endrapo massa! A més a més, no sempre es pot fer marca. A Viladecans al final vaig aconseguir baixar dels 23 minuts... només d'1 segon! 22,59, doncs, que em va semblar correcte.

   I el diumenge següent, 18 de desembre, vaig fer la Mitja Marató de Vilanova, amb una tiradeta prèvia de 5,8 Km. Tot plegat, a modus de tiradeta llarga per a la Marató de Luxor del 13 de gener. En total, quasi 27'5 km, ja que cal afegir-hi els 0,598 quilòmetres que vaig fer trotant des del cotxe fins a la sortida, un cop feta la tiradeta prèvia. Bona part de la cursa vaig estar intentant atrapar les llebres de 1h 50m, però no vaig aconseguir-ho. A final em van quedar força lluny perquè vaig acabar en 1h 51m i 37s, 31 segons més que fa 1 any.  No està malament. Fa un any no havia fet tirada prèvia.

   

L'entrada a meta a Vilanova. Braços amunt, pel Martí, com sempre (foto: organització)

Ara em queden 3 curses per acabar l'any. Totes tres les faré el dia 31. La cursa del Capó.  Al matí un 5K seguit d'un 10K al Canal Olímpic, als 10h i a les 10,30h, respectivament. O sigui, que les hauré de fer seguides. I a la tarda, la cursa de Cap d'Any de Sabadell, que és un 10K, també. 

  

Gran registre a Sant Andreu!

 

Amb el Manuel i la Mayte, escalfant (Foto: Carlos Sánchez)

   No pensava pas que pogués fer tan bona marca el 6 de desembre als 5Km de Sant Andreu, a Barcelona. Una cursa molt ràpida però que amb el fred que hi fa habitualment o pel què sigui, poques vegades havia fet bons registres. Era la 6a vegada que la feia. Aquest cop la idea era baixar del 24 minuts. Vaig escalfar amb el meu germà Manuel i amb la Mayte Martin, una espectacular ultrafondista. Em va estranyar veure-la en una distància tant curta, però els corredors de fons tenim això: ens apuntem a totes....!

     No sé si serà per l'escalfament que vam fer --escassament 1,5 quilòmetre trotant, a tot estirar-- o què, però el cas és que vam sortir rapidet. Tant, que el km 1 el vam passar en 4,09, per a mí, un autèntic suicidi. Li vaig dir a la Mayte el ritme que portàvem i li va semblar perfecte. Em va agafar uns metres d'avantatge. Cap el km 2,5 em portava ben bé un centenar de metres. Vaig veure que estava atrapant l'Andreu Ballbé. Allò em va animar i vaig intentar acostar-m'hi. Ho vaig aconseguir 2 quilòmetres després, és a dir, a uns 500 metres de la meta. La Mayte l'havia superat i al fer-ho jo, l'Andreu es va picar, va canviar el ritme i ens va superar a tots dos. En la recta de meta vaig esprintar tot el que vaig poder per reduïr la diferència amb l'Andreu, vaig passar la Mayte i vaig entrar en 22 minuts i 24 segons, sensiblement millor que fa 1 any. Aleshores vaig fer 23,53, però el dia abans havia corregut la Pujada i Baixada a Guanta de 12 Km i, per tant, no estava per a llançar coets. 

Buscant el km 4 (Foto: Pako Beer)

    En qualsevol cas vaig quedar molt content pel registre. Feia 5 anys que no aconseguia una marca així en un 5K. A més, vaig guanyar l'Andreu en temps real per 8 segons, ja que ell, encara que va entrar a meta abans que jo, havia sortit més endavant. O sigui, vaig superar un atleta olímpic!! Per a mí un autèntic honor. El meu germà Manuel va fer uns magnífics 25,45. Per cert, aquesta cursa va ser la que fa 60 del meu palmarès en aquesta distància. En tinc tantes ja com maratons!

    Diumenge toca Viladecans. 5Km, també. El dia abans hi ha esmorzar amb el Mingu, o sigui que no crec que surti un bon registre com a Sant Andreu...;-)

La més clàssica de totes

 

Arribant a meta

  Amb aquest títol només em puc referir a una cursa: la Jean Bouin. 99 edicions la contemplen. Espero poder-la córrer l'any que ve, que serà l'any del centenari. La meva aspiració era modesta: amb fer menys de 51 minuts en tenia prou. Divendres havia corregut 1h 45m i, dissabte, 1 hora. Per tant. estava clar que no podria fer un bon registre, ja que, a més a més, abans de la cursa vaig fer, el mateix diumenge, mitja horeta.

    Vaig sortir veient que la llebre dels 50 minuts estava una mica per davant meu. Em vaig posar com a  objectiu atrapar-la, però no ho aconseguia. Segons el meu crono, jo circulava per sota dels 5m/km --uns quants segons per sota-- però no m'acostava. 

A la recta de meta

     Quan va arribar la part més complicada del recorregut, o sigui, els 2 últims quilòmetres, no havia aconseguit atrapar la llebre. Estava a punt de deixar-ho per impossible quan vaig veure que la llebre reduïa el ritme. Potser --vaig pensar-- es va adonar que havia anat massa ràpid. I ho vaig aprofitar. La vaig atrapar i la vaig deixar enrera. Com que l'últim quilòmetre ha estat suavitzat i veia en el meu crono que podia acostar-me als 48 minuts, vaig prèmer l'accelerador per mirar d'aconseguir-ho. No em vaig quedar lluny. Al final 49 minuts 16 segons, 5 segons més que en l'últim 10.000 a Sants.

     O sigui, donades les circumstàncies, vaig quedar prou satisfet. 

         

   

11 anys sense córrer el Cross de Sants!

Ha fet un caloreta notable, però la cursa té molta ombra (Foto: Pako Beer)

     L'última vegada que vaig fer el Cross de Sants en el seu format tradicional --cursa de 10 Km-- va ser al 2011. També el vaig córrer l'any anterior, al 2010 i al 1997. Aleshores, al 97, fa 25 anys, ja, va ser el meu primer 10.000, dels 303 que ara mateix ja he corregut. És, per tant, una cursa que aprecio especialment. L'any passat, al 2021, per culpa de la Covid-19 es va córrer en format 5 km, i al mes de maig.

A punt d'encarar la recta final (Foto: Pako Beer)

  Avui la idea era sumar quilòmetres de cara a la marató de Luxor del 13 de gener, que serà l'última de la meva carrera atlètica. Ahir dissabte vaig córrer una mica més de 9 quilòmetres molt suaus i avui he fet 5,66 km abans de la cursa, també molt suaus. I tant suaus: a ritme de 7m/km...

Els primers metres de la cursa (Foto Pako Beer)

   He sortit força endarrerit i he passat el 5.000 en 24m i 47s. Res de l'altre món, però és per on em moc ara. Anar gaire més ràpid de 5m/Km em costa Deu i ajuda. M'ha motivat la possibilitat de superar la

Montse Cote i al final ho fet sobradament, en més d'un minut i mig. No m'he notat especialment cansat en cap moment. Els dolors d'esquena que dimarts em van aconsellar que descansés, no han aparegut. Ni tan sols m'he recordat que els havia tingut. He acabat en 49m i 11 segons, o sigui que he fet el segon 5.000 més ràpid: 24m 24s. O sigui, 23 segons més ràpida la segona part. Satisfet. Ah! I a més he anat més ràpid que fa 25 anys! 8 segons més ràpid, exactament.

  Possiblement la pròxima cursa que faré serà ja la Jean Bouin, el 27 de novembre   

Canvi de plans obligats

 

Les dues ratlletes no enganyen

Doncs no he pogut fer la Marató de Lleida, finalment. La idea de fer a la capital del Segrià la meva última cursa de 42,195 km ha quedat descartada ja que dimarts de la setmana de la matató vaig donar positiu de Covid. Dos dies fumudet i vaig decidir no fer-la. Era el més assenyat, està clar. He pogut córrer encara un parell de dies 25 minutets i 1 horeta per comprovar que ja estava recuperat, o almenys en el bon camí. Dilluns 31 d'octubre ja torno a treballar. Covid superat. Finalment l'última marató de la meva vida la faré a Luxor, a Egipte, el pròxim 13 de gener. Hi tenia programat fer allà la mitja, però aquest imprevist del Covid m'ha obligat a canviar de plans. Serà un bon final de maratons, sens dubte! I a més, seguiré mantenint el meu 61-61-61 perquè faig els 62 el 12 de març. Així, que, tot ok!

L'última abans de la Marató de Lleida

   

Entrant a meta (foto: Cristina Fábregas)

  Diumenge vaig córrer la Mitja de Mollerussa. Era la segona vegada que la feia en 17 anys. Ja tocava tornar-hi! La meva idea era baixar de 1h 50m. A Calella, un mes abans, ho havia aconseguit sense excessius problemes. Per tant, no em semblava agosserat aspirar al mateix, si més no. Vaig usar la mateixa tàctica que aquell dia, és a dir, anar amb la llebre de 1h 50m fins el km 17 o 18 i a partir d'alla anar-me'n per aconseguir l'objectiu. Al córrer en el Pla d'Urgell, comptava que el desnivell seria mínim, imperceptible. I així va ser... fins el km 7,5. A partir d'aquell punt la carretera es començava a empinar i vaig veure com el grupet de 1h 50m se m'escapava irremeiablement. Vaig intentar que no fos així, però va ser endebades. Ells anaven al ritme prefixat. Era jo qui perdia velocitat. Vaig ser ben conscient que el sub 1h 50m era ja del tot impossible. Nou objectiu; sub 1h 52m. Vaig fer el què faig habitualment en situacions similars: buscar objectius propers i intentar superar-los; és a dir, atrapar els corredors que tenia per davant.

     Finalment vaig entrar a meta en 1h 51m i 51s. Lluny de l'objectiu previst, però ja em va estar bé. El 30 d'octubre arribarà la meva última marató, la de Lleida, i tampoc no era qüestió de cremar-me a Mollerussa... 

     Després de la cursa, bon dinar amb la Cris, l'Arcadi la Fiona, i en Domingo Catalán i la Rosa, la seva dona.

El dinar a Mollerussa, magnífic

    El cap de setmana 22-23 d'octubre no faré cap cursa. Estaré diumenge al Pont de Suert on m'han fet l'honor d'escollir-me Majoral dels Pirineus, a la Fira de la Girella. Espero estar a l'alçada!  

Millor marca dels dos últims anys!!

Braços amunt, pel Martí (Foto: Xavier Ballart)

     Sovint explico a les entrades d'aquest blog que les marques que hom fa indefectiblement van empitjorant a mesura que passen els anys. I és així, sens dubte. Per això estic tant content d'haver aconseguit a La Llagosta  --on hi havia corregut per primera i única vegada al 2008-- un gran registre per a mi en la cursa de 10Km. Vaig acabar en 48 minuts i 24s, i això suposa la millor marca que he fet en un 10.000 des del gener del 2020. He corregut 11 vegades una cursa de 10K des que a la de Sant Antoni del 2020 vaig fer 47m i 42s  Com dic, una gran satisfacció. A més a més vaig ser molt regular. Primer 5.000, 24,22; segon 5000, 24,02. O sigui fins i tot un pelet més ràpid. Els parcials de cada km; 5,02-4,52-4,52-4,48-4,55-4,49-4,49-4,49,4,49,4,38. El primer va ser el més lent donat que prefereixo sortir al darrera per no començar espitat --i pagar-ho després-- a l'haver de passar corredors més lents que jo. I l'últim va ser el més ràpid ja que vaig prèmer l'accelerador per passar primer i evitar que em passés després, l'Anna Belén Miguel.
   En definitiva, bona cursa i bon entrenament de cara a la Marató de Lleida del 30 d'octubre. 

Gran mitja a Calella

En ple esforç (Foto: organització)

 

    Tres anys després he tornat a córrer la Mitja Marató de Calella-Maresme.  7a vegada que la disputava. Abans es feia al març o a l'abril, i ara l'han passada al setembre. Enguany ha coincidit amb la Cursa de la Mercè, però la participació, malgrat això, ha estat força notable. Un dels encerts de l'organització ha estat posar la cursa a dos quarts de 9 del matí. D'aquesta manera ens hem estalviat la canícula que, a 18 de setembre, encara podia ser força important. No va ser així, sortosament.

   La meva idea era aprofitar la cursa per a fer un bon entrenament de cara a la Marató de Lleida del 30 d'octubre. I és per això que vaig decidir fer uns quants quilòmetres previs. Vaig fer 40 minuts per a un total de 6,3 quilòmetres. Em van servir, a més a més, per comprovar que les cames les tenia perfectament. I és que no les tenia totes ja que el dia abans vam estar caminant molt anant de compres per Calella, i a la nit vaig acabar dormint poc perquè les cames em feien mal.

Amb el grup de 1h 50m (Foto: organització)

   Vaig sortir enganxat a la llebre de 1h 55m, però de seguida vaig veure que no era el meu ritme. I abans del km 1 vaig anar a buscar el grup de 1h 50m. Abans del km 2 ja estava amb ells. Una llebre espectaclar, que quadrava cada km, em va donar confiança. Em trobava molt a gust. Vaig pensar d'anar en el grup fins el km 18 i aleshores deixar-lo per assegurar-me el sub 1h 50m. 

                                                       L'entrada a meta (Foto: organització)

     Tot va anar tal com preveia fins el km 15,5 on hi havia l'últim avituallament. Allí vaig perdre de vista la llebre, que es va quedar una mica endarrera, m'imagino que ajudant a algú del grup. Aleshores vaig decidir que me n'anava amb la idea d'intentar millorar l'1h 48m 10s que havia marcat a la Mitja de Granollers com a millor registre del 2022 en la distància. Sortosament em vaig poder enganxar a dos nois i no vaig haver d'anar sol. Vaig estar amb ells un parell de km. Per moments anàvem a 4,45! Per a mí, molt ràpid. No els vaig poder seguir més i els últims 3 km me'ls vaig passar intentat objectius més petits; per exemple, simplement mirar d'atrapar el corredor que tenia davant. Total que vaig creuar la meta en 1h 48m i 31s, a escassament 21s de la marca de Granollers. Més que correcte, comptant que havia fet 6km previs. Bon entrenament, en definitiva. Les meves felicitacions als organitzadors. La Mitja Calella-BCN Maresme és una gran cursa. Tot perfecte, km ben senyalitzats, gran avituallament final; em vaig descuidar el xip groc i me'n van facilitar un de blanc de manera immediata.... Vaja, tot fantàstic! Moltes gràcies, amics! 

Un altre 5.000 estiuenc

Al fons, la plaça de l'ajuntament, on hi havia la sortida i la meta (foto: selfie)

 

   Feia 5 anys que no corria la cursa de la Festa Major de Manlleu, que es disputa cada 15 d'agost. És un 5K ràpid que només té una mica de pujada a l'inici de la cursa, i, per tant, és passa sense cap problema, perquè encara estàs ben fresc. Hi ha un altra part amb pujadeta cap el km 2, però també la vaig passar sense angúnies. En relació a fa 5 anys, el recorregut ha variat una miqueta. Recordo que a l'arribar a la plaça de l'ajuntament s'hi donava la volta completa per accedir a la meta. Ara s'arriba a la plaça per un altre carrer i s'accedeix a la meta sense haver de donar la volta. Diria que s'ha augmentat el metratge quan es circula al costat del riu Ter, que és la part que no està asfaltada. Bona part d'ombra que a l'estiu s'agraeix molt. Vaig fer una cursa força regular. L'aspiració era fer-ho una mica millor que al Poble Sec (25,07). No em puc queixar: vaig acabar en 24,28 per tant, ben satisfet per l'objectiu aconseguit. Ara la meva velocitat amb prou feines és baixar dels 5m/km.

    La pròxima cita potser serà Castellbisbal, el 21 d'agost. Encara no està decidit.

Al Poble Sec sempre fa calor

Rematant la pujada més llarga del recorregut (Foto Pako Beer)

Una cursa clàssica estiuenca a Barcelona és la de Poble Sec. Són 5 Km pel barri en un circuit de 2,5Km, al qual es dones dues voltes. Per l'epoca de l'any, òbviament fa calor, però es fa suportable perqu`+e la cursa és curta i, sobretot, perquè el circuit està molt arreserat i pràcticament tot ell té ombra. Era la tercera vegada que hi participava. Vaig debutar-hi al 2013 amb un temps de 22,16. No hi vaig tornar fins 5 anys després, al 2018. Alehores ja vaig trigar 24,14. Recordo que em vaig quedar amb un cert mal regust perquè les pujades que hi ha em van semblar molt dures. Ara, al fer-la per tercer cop al 2022, vaig plantejar-me ser moderat i fer una primera volta tranquil·la i una segona prement l'accelerador. És fàcil en aquesta cursa sortir tranquil ja que al ser estrets els carrers és molt complicat avançar corredors. L'únic que has de fer es col·locar-te ben enrera a la sortida per tenir molts corredors per davant que et facin de tap i així no accelerar-te en excés a la primera volta. Dit i fet. Fins ben bé el km 1,5 no vaig poder córrer amb comoditat, amb espai. Vaig passar per meta en la primera volta en 13 minuts justos. 

El primer pas per meta (Foto: Mònica Majoral)

En cas de doblar, hauria fet 26 minuts. Un temps molt dolent. La llebre del 30 minuts feia estona que l'havia superada, però la llebre dels 25 minuts no la veia, de lluny com la devia tenir. En la segona volta vaig accelerar i em vaig trobar molt bé, tot sigui dit. Les pujades que 5 anys enrera se m'havien atravessat, les vaig fer sense que em semblessin res de l'altre món. Vaig completar la segona volta en 12m i 7s per un total, doncs de 25m 7s. Fer la segona volta 53 segons més ràpid que la primera em va semblar magnífic. Al 2018 els parcials van ser 11,54 i 12,19. Massa ràpid la primera i ho vaig pagar a la segona. Sempre és millor córrer de menys a més. Les sensacions que et queden són més positives. I així va ser aquest calurós diumenge del 2022.

   Ara no faré cap cursa més fins l'agost. Bon estiu!  

De nou un doblet

La meta estava a l'interior de l'RCD Stadium (Foto JJ Vico)

 

L'última vegada que vaig fer un doblet va ser fa 7 mesos. O sigui, que ja tocava. Dissabte 3 de juliol vaig córrer la cursa de 10 Km de Cornellà, cursa nocturna, que començava a dos quarts de 10 de la nit. Córrer al vespre, a l'estiu s'agraeix. Tenia ganes de fer-la perquè el circuit transita per molts del llocs on entreno habitualment a l'estar a tocar de TV3. Sortida i arribada a l'RCD Stadium de l'Espanyol. L'arribada, a dins del camp de futbol. L'Espanyol col·labora activament en la cursa. Vaig sortir força endavant i això va fer que corrés els 2 primers quilòmetres en 4m 32s cada un d'ells. Ritme ràpid per a mí i ho vaig pagar en els tres següents que vaig fer en 4,43-4,50- i 5,00 El primer 5.000 passat en 23m 39s. Prou bé. El segon 5.000 em vaig regularitzar notablement al fer 4'50-54-54-54 i l'últim en 3,58. 23,32 de parcial i un global d'uns espectaculars, per a mi, 47m 11s. No podia ser i menys encara quan feia un parell de setmanes que havia fet 53 minuts a la Cursa de Foc d'Olesa de Montserrat. Explicació: era curta. El GPS em va marcar 9,8Km en comptes de 10 Km. Si hagués fet 10Km, crec que hauria pogut fer tranquilament menys de 49 minuts i hauria fet MMA. O sigui, en qualsevol cas vaig quedar molt satisfet.  El recorregut eren dues voltes a un circuit de 5 Km.

Completant els últims metres (Foto JJ Vico)

I al matí següent, diumenge 4 de juliol vaig anar a Barberà del Vallès a córrer la cursa de 5Km de Festa Major. L'únic objectiu era no cremar-me i gaudir del recorregut, que és més costerut del què hom podia pensar. Vaig acabar en 24m i 6s, que no està gens malament. Aprop de sub24. Content. Ara mateix no tinc cap cursa prevista. El cap de setmana 9 i 10 de juliol treballo i no podré competir. Buscarem alguna coseta pel cap de setmana 16 i 17 de juliol.

Curses d'estiu

Dedicada al Martí, com sempre (Foto: organització)

 La idea que tenia per aquesta època de l'any era descansar almenys 3 setmanes i no córrer gens en aquest període. Però he hagut d'escurçar aquest interval perquè la bàscula m'ha espantat. Així que he estat escassament 11 dies sense córrer. El 19 de juny vaig tornar a la Cursa del Foc, a Olesa de Montserrat, per fer-hi la cursa per quarta vegada. Ja l'havia correg
ut al 2015, 2016 i 2017. Sortosament, el dia no va ser excessivament calurós. Dues voltes a un circuit molt pla de 5 Km cada una. Al tenir molèsties lumbars des de feia molts dies, vaig decidir que sortiria molt relaxat. La idea, fer entre 50 i 55m. Em vaig enganxar a la llebre de 55m i al cap de poc més d'1 km, al notar que l'esquena no em molestava, vaig accelerar paulatinament, buscant l'objectiu prefixat. Primera volta feta en 27,05 i la segona més rapideta: 25,54. Per tant, acabada en 53 minuts. Objectiu complert. Com sempre dic, cal saber on estàs en cada moment de la temporada per no sortir a un ritme massa ràpid que després puguis pagar.  La pròxima cita serà doble, si tot va be. Dissabte 2 de juliol faré els 10Km nocturns de Cornellà i diumenge 3 al matí els 5Km de la Festa Major de Barberà del Vallès

   

Ha caigut el 10K número 300!!

A Diagonal Mar, Km 8 més o menys (Foto: David Patán)

         Ha trigat, però finalment he pogut fer la cursa de 10 Km número 300 del meu historial. Per qüestions diverses --bàsicament laborals-- no havia pogut fer cap 10K en tot el 2022. Finalment, diumenge va arribar el dia. Va ser a la cursa DIR Guàrdia Urbana de Barcelona. Una cursa curiosa perquè es fa per tota la Diagonal. Un luxe que, per un dia, la principal artèria de Barcelona l'envaïm per unes hores els corredors i no els cotxes. Tendeix a baixar, al sortir del Palau Reial i acabar a la Ronda Litoral. Després de deixar el cotxe aprop de la meta, vam anar amb l'Arcadi en metro fins a la sortida. Un recorregut llarg perquè cal fer-hi un transbordament i això fa que estiguis més estona en metro que després corrent! 

Abans de la sortida (Foto DIR)

       Vaig sortir rapidet per a mi, a 4,42m/Km, els dos primers km. Com que tinc algun quilet de més, vaig acabar pagant l'esforç. El 5.000 el vaig passar en 24m 17s. En cas de doblar, 48,34, que hauria estat prou bé per a mi; però com dic, vaig acabar pagant el ritme dels 2 primers quilòmetres. En la segona part de la cursa vaig ser incapaç de fer cap km per sota de 5. El millor el vaig fer en 5,08 i el nové en 5,26! Petit desastre que es va traduïr en un parcial de 26,09, el segon 5K per un total de la cursa de 50m 26s. Era la tercera vegada que la corria. Al 2013 vaig fer 41,15 i al 2017, 44,28. Seguirem!! 

Ja tinc 60 maratons

En el Km 32 ja veia que no se'm podia escapar. (Foto: Pako Beer)

    Són unes quantes, 60 maratons, està clar. Vaig escullir la de Barcelona per arribar a aquesta xifra. Tenia dubtes donat que, com ja és habitual, havia entrenat molt poc. A més utilitzaria per primera vegada sabatilles de carboni de Joma. A l'hora de la veritat, tot va anar millor del què havia imaginat. Després de l'experiència de la Marató de Barcelona del passat novembre, vaig esmorzar bé. De fet, vaig seguir perfectament allò que per córrer una cursa l'ideal és fer un DECP. O sigui arribar-hi Descansat, Esmorzat, Cagat i Pixat. Perdó per l'escatologia. Vaig aconseguir buidar del tot fins uns minutets abans de començar la cursa. Tenia clar que no deixaria escapar cap avituallament. En tots ells m'hidrataria i prendria gels quan me'ls oferissin. 

A l'alçada del Km 30 (Foto: Jimmi Pujol)

El primer va arribar al km 25. Vaig començar conservador, una mica per sobre del 6m/Km, amb l'objectiu de fer 4h 13m. A partir del Km 9, vaig veure que anava a 5,45 sense cap dificultat. Vaig haver de fer esforços per a no accelerar-me. Ho vaig aconseguir. Com a Castelló vaig acabar en 4h 17m, tot el què fos fer-ho millor ja m'estava bé. Anaven passant els quilòmetres i no m'arribava l'esgotament, el mur, o el que sigui. Em trobava molt còmode amb les sabatilles. Notava que l'isquio de la cama esquerra el tenia carregadet, però sortosament la cosa no va anar a més. Ja a la part final de la cursa veia molta gent al meu voltant que anava molt tocada. Jo en canvi em sentia molt bé, sense cap pensament negatiu d'aturar-me ni res per l'estil. Tot plegat, com deia, va acabar molt millor del què suposava. Al final, 4h 14m 46s, el millor registre de les últimes 5 maratons. Un petit gran èxit per mi. I les sabatilles de carboni de Joma em van anar molt bé. Fins i tot diria que em van preservar muscularment. Al dia següent de la cursa vaig fer 10 minutets de rodatge desentumidor i, a diferència d'altres vegades, no tenia les cames com uns pals.

                                           Km 37,5. Amb batucada i tot. (Jimmi Pujol)

Com deia, ha estat la marató número 60. La número 61 tinc previst fer-la a Lleida el 30 d'octubre. Serà la primera vegada que s'hi farà una a la capital del Segrià. I, després, em retiraré de fer maratons. Penso que a la meva edat, l'esforç d'acabar una marató és molt alt. Per suposat que seguiré corrent, però distàncies més curtes. A Lleida faré la marató 61, ara que tinc 61 anys, jo que vaig néixer l'any 61. Tot quadrat. Ah! I a Barcelona vaig fer aquest diumenge la marató per 18a vegada, o sigui, majoria d'edat de participacions a la Marató de Barcelona. 

       

Km 42 (Mònica Majoral)

                                Arribar a la meta en una marató sempre és molt emocionant!

Preparació per la Marató de Barcelona

A la mitja de Barcelona. Va fer fresqueta (Foto: Arnau Dausedas)

Disculpes als seguidors del bloc. La setmana passada no vaig actualitzar-lo i, com que això és un no parar, resulta que ja tinc dues curses més completades. 

Diumenge 27 de març vaig córrer la mitja de Montornès. L'últim cop que l'havia fet, al 2018, havia corregut en 1h i 40 minuts. Són registres que ja han quedat lluny per a mi, ho tinc assumidíssim. Enguany vaig completar la meva 10a participació a la prova en 1h 53m 49s. És una recorregut dur amb constants pujades i baixades que posen a prova al més pintat. Especialment quan s'agafa la carretera de La Roca. Al fer-ho una mica millor que a la del Mediterrani 7 dies abans, ja em vaig donar per satisfet.

Entrada a la meta a Montornès (foto: org.)

Com que la pandèmia ha obligat a canviar els calendaris, resultat que entre la mitja de Barcelona del 2021 i la del 2022, només han passat 5 mesos, escassament. Al l'octubre vaig fer-la en 1h 53m i 39s, però me la vaig prendre amb calma ja que preparava la Marató de Barcelona de 3 setmanes després. I vaig fer 8km previs abans de la mitja, per completar-ne 29. Ara, a l'abril, no he fet quilometratge previ, tot i que tinc novament la Marató de Barcelona tocar; a escassament 4 setmanes (es corre el 8 de maig). Volia provar si seria capaç de fer-la una mica "alegre". I no em puc queixar. He acabat en 1h 50m i 47s, o sigui 3 minuts i 2 segons més ràpid que a Montornès. Molt content!

A la Mitja de Barcelona, lluitant contra el crono (Foto: Arnau Dausedas)

    Diumenge que vé no faré cap cursa, molt probablement. Aprofitaré per a intentar fer el màxim de quilòmetres aquesta setmana.

  

 

Mediterrani: una mitja plana, però dura

Poc abans d'arribar a la meta, al canal olímpic (Foto: Arcadi Alibés)

    

    Ha estat la meva mitja marató número 140. Abans s'hi feia la Marató del Mediterrani en aquest recorregut, sortint del canal olímpic i transitant per Gavà mar. Es va deixar de fer la marató i va passar a convertir-se en mitja, 10K i 5K. L'havia fet 6 vegades quan era marató, però no pas des que es va convertir en mitja. En concret la vaig fer al 2005, 2007, 2008, 2010, 2011 i 2012.

A punt de completar els primers 10 Km (Foto: Arcadi Alibés)

 

  Tres setmanes després d'haver fet la marató de Castelló, calia veure com estava. Sabia que la cursa, tot i ser plana, seria dura donat que el vent podria prèmer força i perquè es tractava de fer dues voltes, amb una pujada curta però notable, que es fa 4 cops, ja que és un pont que creua l'autovia de Castelldefels. La volta al canal olímpic per a fer els 2,5 últims quilòmetres, també pica. La referència de 1h 48m de Granollers em semblava que podia ser vàlida. A mesura que anava fent quilòmetres intentava fer càlculs de temps d'arribada segons el ritme que portava. Fins el km 13 em veia acostant-me a 1h 50m, que ja em semblava bé. Però del 13 al 15 va fer un amica de vent que em va alentir. Després el cansament acumulat es va acabar notant i només vaig poder fer escassament 1h 54m 33s. Què hi farem! Aquest pròxim diumenge, a la mitja de Montornés, intentaré fer-ho una miqueta millor. L'últim cop que hi vaig córrer, al 2018, hi vaig fer la millor marca d'aquell any: 1h 40m 49s. Si ara fés 10 minuts més, estaria encantat de la vida!

    

                                 L'arribada a la meta, gravada per la Tere, la dona d'en Josep Morera.

Me'n falta una

Arribant a la meta amb en José Manuel Cancio (Foto M. Majoral)

           El 27 de febrer vaig completar a Castelló la marató número 59 del meu palmarès. No està gens malament. Després de l'experiència a la marató de Barcelona, al novembre, no vaig voler arriscar gens ni mica. Res de sortir a buscar les sub 4h, perquè encara que el registre d'1h 48m de la mitja de Granollers potser convidaria a intentar-ho, no les tenia totes, ja que el quilometratge que portava era curt. Dit i fet. Amb l'Arcadi i amb en Josep Morera ens vam enganxar a les llebres de 4h 15m i la veritat és que les vam deixar anar molt ràpidament perquè anaven massa ràpid. Nosaltres, a 6 minuts el Km i anar fent, amb l'objectiu de 4h 13m. Vam anar plegat fins el km 13. Allí l'Arcadi i jo vam fer una aturada tècnica a fer una pixadeta i el Josep se'ns va avançar. El teniem a una distància estable d'uns 200 metres. A partir del km 16 comença la part més dura d'questa marató, la part més avorrida i on va fer més calor. Arribar fins el Grau, a la platja i després arribar fins a un camp de golf, amb unes rectes interminables, i un cop superat, tornar a Castelló ciutat per a fer l'última part de la marató. En total 13-14km que es fan durs perquè sembla que no s'hagin d'acabar mai. Just quan vam arribar al 29 vaig deixar l'Arcadi una mica endarrera i me'n vaig anar a buscar en Josep. Cap al 32, crec recordar, el vaig atrapar i superar. Trobar la Mònica en diferents punts del recorregut a partir del 31 és un bé de Deu! Les forces van molt justes a aquelles alçades i qualsevol ajuda moral és molt ben rebuda.

          La Mònica em va donar un gel i me'l vaig cruspir del tot. En el km 41 vaig atrapar el José Manuel Cancio. Vam entrar plegats a meta perquè els meus intents de deixar-lo endarrera no van tenir cap èxit. El José Manuel tenia forces suficients per contrarrestar tots els meus atacs. Vaig acabar en 4h 17m i 49s (2h 07m, la primera mitja i 2h 10m, la segona) Almenys, bastant regular. 

Amb l'Arcadi i en Josep Morera, pocs abans de començar (Foto: M Majoral)

Ara estic a una sola marató de completar-ne 60. La idea és fer-la el 8 de maig, a Barcelona. I després, ja es veurà si en faré més o no...

Granollers, la mitja de referència

 

Era el Km 17. Encara somreia; sempre és bó!

Un corredor de fons que no hagi disputat mai la Mitja de Granollers té una assignatura pendent. No és el meu cas. És la mitja marató segurament més emblemàtica de Catalunya i, com a tal, s'ha de tenir al palmarès. Amb l'edició del 2022 ja l'he disputada 14 vegades. El primer cop, al 2001. Mare meva... ja fa 21 anys...

  Bé. El cas és que novament em vaig posar a la línia de sortida. Abans vaig fer amb l'Arcadi 6 km previs per a completar un total de 27, una tiradeta pensant en la marató de Castelló, el 27 de febrer. Com que l'Arcadi tenia molta pressa a l'acabar ja que entrava a treballar a migdia, vam sortir molt endavant, just després de l'elit. El resultat va ser que en pocs metres ja erem exactament els últims...!, donat que la següent onada no sortia fins un parell de minuts més tard que nosaltres. Situació nova... La mitja de Granollers surt del carrer del costat del Palau dels Esports, puja fins a La Garriga passant per Les Franqueses del Vallès. Al quilòmetre 10 gires cúa i es fa gairebé el mateix recorregut de tornada fins a la meta, que està situada al costat del Palau dels Esports de la capital vallesana.

  Vaig arribar a La Garriga en 53 minuts. I vaig arribar a la meta en 1h 48m i 10s; per mí una molt bona marca, pensant en Castelló. Content. Diumenge que vé no faré cap cursa i el 20 de febrer --a una setmana de Castelló-- ja veurem. Seguim. 

Feia molt que no feia la mitja de Terrassa

A la Rambla de Terrassa. Km 2 (Foto: David Patán)

 

En concret no corria la mitja de Terrassa des de fa 12 anys!  Així que ja tocava tornar-hi. El recorregut inevitablement és dur, pel relleu que té la ciutat. La veritat és que em va semblar més dur que l'última vegada. El circuit tenia algunes variacions, com per exemple que els últims 3km i mig són en baixada i pla, --amb l'excepció d'una rampeta al km 20 i escaig-- quan abans al km18 havies de remuntar tota la Rambla. Ara això és el km 2, i per tant vas molt més descansat.

Girant cap a la carretera de Martorell, després de l'última rampa del km 20 (Foto: David Patán) 

  Amb l'Arcadi vam decidir sortir amb l'Anna Cos que feia de llebre de 2h. Abans de passar pel Km 1, vaig veure que el ritme era massa lent per a mi i sense adonar-me, pràcticament, els vaig anar deixant endarrera. Una de las parts noves del circuit era remuntar l'Avinguda de Barcelona fins gairebé la plaça de la Dona. Hi havia una rampa final en aquest tram que deu n'hi do! Era el Km 8, tot just. I després de manera gairebé immediata arribava la pujada llarga i sostinguda de l'avinguda del Vallès. Això per citar només una de les parts exigents del circuit, perquè n'hi havia més... La meva referència era 1h 51m 06s que havia fet al desembre a Vilanova i la Geltrú, una mitja sensiblement més plana. A Terrassa vaig acabar finalment en 1h 51m i 55s. Un resultat que em va deixar prou satisfet perquè entenc que és una millora en relació a Vilanova, per la diferència notable de desnivells. 

Amb l'Arcadi i l'Anna Cos, poc després de la sortida, encara al primer Km (foto: David Patán)

 La pròxima cita la Mitja de Granollers, el 6 de febrer.