divendres, 9 de novembre de 2018

He tornat a la vida...!

Poc després de sortir de la UCI
    Jo mateix em vaig donar per acabat. Per mort. Literal. Però no era la meva hora i he tornat. Anem a pams. El 5 de setembre vaig tornar a anar a urgències amb dolor abdominal i mal a l'espatlla. Per mi estava clar. Després de l'experiència de l'abril amb l'oclusió intestinal, tenia força números que la cosa s'hagués repetit. Doncs bé, va resultar que sí que tenia novament problemes al budell, però ara pitjor: havia fet una perforació, que havia començat amb una suboclusió que es va complicar. Em van operar d'urgència la matinada del 5 al 6 de setembre. La cosa no va acabar d'anar del tot bé, perquè en les hores posteriors a la intervenció, no millorava, ans al contrari. En aquest punt el paper del meu germà Manuel, metge, va ser decisiu per a salvar-me la vida. Vaig fer un xoc sèptic i no va haver més opció que tornar a intervenir --tornar-me a obrir, vaja-- per solucionar la situació. 3 dies, dues operacions. La cosa va estar tant justa, que li van dir a la meva dona, la Mònica, que es preparés perquè podria anar-me'n a l'altre barri. Sortosament la segona operació va anar molt bé, Vaig ingressar a la UCI on vaig estar intubat i dormit 7 dies. Finalment, el 14 de setembre em vaig despertar. La quantitat de medicaments que m'havien administrat, juntament amb adrenalina, morfina i tota mena de drogues per a què els meus òrgans tornéssin a funcionar a ple rendiment, tenen dos efectes colaterals habituals. Un, que tens alucinacions i veus la realitat distorsionada. I el segon, que t'infles de manera espectacular. Jo, que peso al voltant del 72-73 kilos, vaig passar a pesar-ne 90 !! Les cames eren com potes d'elefant; el dits dels peus, autèntics botifarrons; no podia ni aixecar els braços. Havia de recuperar-me a base de desinflar-me amb diurètics. Em vaig passar una setmana orinant gairebé de manera constant, especialment a la nit. El cert, malgrat tot, és que cada dia estava clarament millor que el dia anterior. Tots els metges i personal sanitari concidien a dir-me que el fet que fos esportista habitual m'estava ajudant a recuperar-me molt ràpidament. Vaig haver de reaprendre a caminar. Quan ja em podia valer per mí mateix en un 70%, més o menys, em van enviar a casa.
L'Arcadi, en una de les visites que em va fer a l'hospital
Era el 28 de setembre. La Mònica ha estat el puntal bàsic per a la meva recuperació. Ella i el meu germà Manuel. La Mònica ha estat sempre pendent de mi, a tothora. Sense ella, igual encara estaria a l'hospital, a hores d'ara.
       Ara m'haig d'anar recuperant, especialment a l'hora de guanyar massa muscular. Ara peso escassament 67 kilos. Vaig arribar fa una setmana a pesar-ne 65. Massa poc. Des d'aquí també vull agraïr molt especialment tot el personal sanitari que em va atendre a la Mútua de Terrassa. Sense ells, òbviament, ja estaria acompanyant el meu nebot Martí, el meu àngel al cel. Són més d'un centenar les persones, des de cirurgians fins a personal de la neteja, passant per lliterers, infermers i infermeres, els que van tenir cura de mi en un moment o altre. Els estaré eternament agraït a tots i cadascun d'ells. També vull agraïr a la meva família i a tants i tants amics i companys de feina que han estat en tot moment pendents de la meva evolució. Moltes gràcies a tots. Com diu "El Foraster", sou molt bona gent !!!
Primer "rodatget" després de 2 mesos aturat
      Ahir em van treure l'últim drenatge que portava i ho vaig celebrar començant a córrer. 1m i 30s. 200 metres. Poquet a poquet m'aniré recuperant. Espero !
      Aquest és el llistat que vaig poder fer del personal de la Mútua de Terrassa. Segur que m'he deixat algun nom. Espero que em disculpin els que m'hagi pogut descuidar. Infinites gràcies a totes i tots !!
     
Àlex Sánchez, auxiliar
Ainara Muñoz, raigs X
Alba Ramírez, auxiliar
Alba Rivera, auxiliar
Alba Tomàs, enfermera
Albert Sánchez, metge
Alícia Jiménez, infermera
Amanda Regueiro, infermera
Ana Osorio, infermera
Andrea Arús, auxiliar
Andrea Navarro, raigs X
Àngela Abril, auxiliar
Anna Bartolí, infermera
Anna García, fisioterapeuta
Anna, auxiliar
Ares, radiòloga
Ariadna Til, Clínica del dolor
Beatriz Montes, auxiliar
Belén Villén, auxiliar
Cabeza, Cristina, cirurgiana
Carmen Pérez, auxiliar
Cèlia Benaiges, banc de sang
Christian Castillo, infermer
Christian González, auxiliar
Cristina Cabezas, estudiant en pràctiques
Cristina Fernández, infermera
Cristina Lluch, metge UCI
Cristina Plata, auxiliar
Cristina, UCSI
Daniel Costa, cirurgià
Desiré Martínez, auxiliar
Doctora San José
Elisabeth Bellart, auxiliar
Elvira Alibama, Infermera
Emilio Muñoz, cirurgià
Encarna Fenoy, auxiliar
Encarni Alcaide, neteja
Ester Medina, neteja 

Fina, infermera UCI
Glòria Ramírez, infermera
Goreti, metge  resident
Isabel Xerta, metge UCI
Javier González, metge
Javier Osorio, cirurgià
Jessica Yañez, auxiliar
Joan, lliterer
Jorge González, cirurgià TAC
Jose Fernández, infermer
Josep Andrada, auxiliar
Joseph El Maddahi, lliterer
Juanma Fernández Alcaide, infermer
Júlia Montoya, auxiliar
Julián Moreno, radiòleg
Karina Miranda, auxiliar
Karina Quintero, auxiliar
Lali Ros, auxiliar
Laura Maestro, auxiliar
Laura Rocamora, cirurgiana
Laura Sobreroca, metge resident
Laura Triguero, infermera
Laura Vergara, auxiliar
Laura, radiòloga
Lia Cristina, infermera
Lidia Moreno, estudiant en pràctiques d’auxiliar
Lilia Martínez, cirurgiana
Lourdes Bru, infermera
Manuel Juliàn, radiòleg
Mar Lozano, infermera
Marcos López, infermer
Mari Carmen Pereña, auxiliar
Maria Gallofré, cirurgiana
Marian Pasos, Infermera
Mariano Carreño, lliterer
Marina Carós, infermera
Marina Molina, auxiliar
Marta Vilalta, infermera
Mateo Pérez, lliterer
Mina Ezaeme, auxiliar
Mireia Murcia, infermera
Mònica Gómez, auxiliar
Mònica Pérez, anestesista
Mònica, Infermera
Montse Giró, neteja
Montse Padrós, auxiliar
Montse Parra, auxiliar
Nil Camañes, infermer
Noèlia Pérez, cirurgiana
Nuri, auxiliar
Ono Morales, auxiliar
Pedro Cuadrado, lliterer
Pepi Avilés, neteja
Pol Martínez, infermer
Pol, lliterer
Queralt, Infermera UCI
Rafaela López, neteja
Rosa Cortadellas, banc de sang
Sandra Castillo, infermera
Sandra Oliveres, infermera
Saray Cabacas
Silvia Àlvarez, infermera
Sònia Castillo, infermera
Sònia Espinar, neteja
Sònia Navarro, infermera
Tomás, infermer
Toni Granado, auxiliar
Vanessa Alcarraz, infermera
William Alcántara, becari
Yolanda Membrilla, neteja
Yolanda, auxiliar

diumenge, 19 d’agost de 2018

Previsible

Al Km 5 (Foto: Teresa Recuero)
  Ha estat un dels pitjors registres --sinó el pitjor-- en relació a l'any anterior, que mai no he fet en una cursa. Ha estat a la Cursa de Festa Major de Castellbisbal. 6,2 Km. Avui l'he fet per 9a vegada. Cursa dura amb pujades llargues que, juntament amb la calor, la fan especialment complicada. Sabia que avui no seria capaç de córrer per sota dels 30 minuts, com en les 8 edicions anteriors. Estic en una fase de la meva activitat atlètica complicada. Principalment perquè arrossego un dolor notable a l'isquiotibial de la cama dreta des de fa molt de temps. El problema és que ara s'ha agreujat i només puc córrer --per anomenar-ho d'alguna manera-- després de fer grans sessions d'estiraments. I encara, perquè la molèstia és notable i no desaparaiex a l'escalfar. Tinc ganes d'intentar resoldre el problema, si hi ha alguna manera, definitivament. Fins i tot sembla no descartable passar pel quiròfan. Però això depèn del què diguin els metges... El cas és que ara mateix no puc córrer gens ràpid perquè em fa mal la cama dreta, a l'intentar allargar la passa. A les baixades vaig lent, a les pujades vaig lent, al pla vaig lent... Vaig lent a tot arreu i és clar, el crono es dispara. L'any passat, a Castellbisbal vaig acabar molt content donat que vaig fer un registre molt bo per mi: 28m 19s. Portava anys empitjorant els temps, edició rera edició, i al 2017 vaig trencar, per fi, la ratxa. Però avui, com deia, ja sabia que ni en broma aconseguiria un temps similar. He anat veient com companys als que normalment guanyo en qualsevol distància, avui em superaven i jo era incapaç ni d'intentar seguir-los. Mirava de conformar-me dient-me a mi mateix que almenys podia participar a la cursa. Però m'autoenganyava. El que m'agrada és competir. I amb l'isquio o el què sigui que tinc a la cama dreta no hi ha manera de competir. I això m'entristeix... m'afecta. Quan ha acabat la cursa me n'he anat al cotxe i he estat una bona estona pensant. Fins i tot se m'ha passat pel cap deixar de córrer... Ufff...! En fi, perdoneu els pensaments negatius, però són els que tenia en aquell moment... Per cert, que no se'm descuidi. Avui ha acabat en 32 minuts i 31 segons, 4m i 22s més lent que l'any passat. Molt decebedor. Ja sabia que després de l'oclusió intestinal de l'abril, els meus registres es ressentirien. Però no pensava que tant. Se li ha afegit l'isquio i tot plegat és un gran desastre atlètic per a mi.

Però seguirem !     

dimecres, 1 d’agost de 2018

Feia molt de temps que no feia un doblet

Primers quilòmetres a l'Espluga (Foto: M. Majoral)
       Aquest últim cap de setmana he tornat a fer un doblet. Amb la calor que fa, no està malament. Divendres 27 vaig córrer al Circuit de Catalunya, l'Allianze Night Run, 10 km, en els que participaven també els germans Márquez, el Marc i l'Alex, els dos pilots de motos.Van ser capaços de córrer tots dos en 39m i 27 segons. No hi ha res com ser jove...
L'any passat vaig fer aquesta cursa en 47,54. Sabia que, enguany, si era capaç de baixar dels 50 minuts em podia donar per més que satisfet. Va fer molta calor, cosa que també ja sabiem tots els corredors. Al final vaig acabar en 50 minuts i 7 segons, per tant, no tant lluny de l'objectiu prefixat. Ho vaig donar per bo.
Esgotat a l'acabar al Circuit (Foto: M. Majoral)


       I al dia següent, dissabte 28 de juliol, vaig tornar a córrer a l'Espluga de Francolí. 15 km a partir de les 7 de la tarda. Calor inhumana sempre que l'he feta. Carretera amunt fins el Monestir de Poblet, i tirar més amunt per arribar al km 8 i mig i després tot de baixada fins a l'Espluga. Vaig ser massa optimista al pensar que podria intentar baixar d'1h i 15m, ritme de 5m/km. Si no ho havia aconseguit el dia anterior al circuit, era evident que a l'Espluga no aniria a 5 de promig. Ja ho vaig veure de seguida que el meu ritme era sensiblement més lent, però confiava en recuperar a la baixada. Quan vaig enfilar el retorn cap a la meta, el temps acumulat era tant alt que em vaig posar com a meta mirar de no superar de gaire 1h 21m. També es va revelar com a agoserat aquest objectiu. Al final vaig fer 1h 23m 49s. Un petit desastre, tot sigui dit. A l'Espluga hi tinc la meva millor marca de 15km de sempre (1h 0m 26s, fets al 2001) També vaig fer-hi 1h 3m, 1h 8m i 1h 9m, aquest últim registre fet al 2011.
Abans de començar, a l'Espluga (Foto: M. Majoral)
       És el què hi ha. Han passat molts anys des que vaig començar a córrer i les marques són, desde de fa temps, sensiblement pitjors. Ja fa molt de temps que entreno menys i l'única qualitat que faig és a les curses. Les sèries, per exemple, fa molt de temps que no en faig. Això i els anys que van passant expliquen la devallada. 1h 23m em semblarà una gran marca quan no baixi de l'hora i mitja, que, veient com van les coses, serà aviat... Els meus problemes a l'isquiotibial ara ja són una murga. No és descartable la intervenció quirúrgica. El problema és que podria suposar 6 mesos de recuperació sense córrer... Al setembre m'hi poso seriosament. De moment, anar tirant...   

divendres, 20 de juliol de 2018

Ara toca calor

          Aquest és un estiu atlèticament diferent per a mi. Com que vaig estar aturat un mes a l'abril per l'oclusió intestinal que vaig tenir, entenc que ara no haig de fer l'aturada estival habitual. Haig d'entrenar perquè el 7 d'octubre tinc previst tornar a fer la Marató del Priorat; i una setmana més tard, la mitja o el 10 mil de Tossa de Mar, ja veurem... El cas és que ara fa molta calor i les sessions són curtes quan per nassos haig de córrer a migdia per qüestions d'horaris laborals. Quan tinc festa, corro cap a quarts de 8 de la tarda i puc fer sessions més llargues. Ja n'he fet un parell de 75 minuts.

A mitja pujada, amb cara d'esforç (Foto Pako Beer)
           Diumenge vaig córrer els 5km del Poble Sec, tot estrenant una nova camiseta Joma, comodíssima, per cert...  Era la segona vegada que feia aquesta cursa. La primera vegada va ser fa 5 anys, al 2013.Un circuit de 2km i mig al qual es fan dues voltes. Hi ha una pujada no molt dura però sí llarga que endureix notablement la cursa. Sortosament els edificis i els arbres deixen una bona part del circuit protegit del sol, cosa que s'agraeix. Però la temperatura és alta. Vaig completar la primera volta en 11m i 54s i la segona en 12m i 19s, per a un total de 24m i 14s. No és pas un temps per llançar coets, evidentment, però ateses les circumstàncies i d'on vinc, el dono per bó. La incògnita ara mateix és si d'aquí a uns mesos seré capaç de fer un 5.000 per sota dels 23 minuts, com abans de l'oclusió, i acostant-me als 21m en cas d'estar bé...
 
          En el moment d'escriure aquestes ratlles no sé quina serà la pròxima cursa. És possible que el 27 de juliol corri al circuit de Catalunya els 10Km
amb els germans Marc i Àlex Márquez i al dia següent m'animi a córrer els 15km de l'Espluga de Francolí. Veurem.

dilluns, 11 de juny de 2018

Reaparició per fi !

Entrada a la meta. Mans enlaire. Pel Martí (Foto JJ Vico)
         2 mesos i 2 dies després de l'última cursa, la Mitja d'Igualada, el 8 d'abril, ahir vaig reaparèixer en una cursa després de l'oclusió intestinal que vaig tenir i que em va obligar a passar pel quiròfan. Des del 9 de maig que paulatinament vaig augmentant els minuts de córrer i ara ja estic en 26 minuts. Poc més d'aquest temps era el que esparava fer a la cursa de 5Km de Sant Adrià de Besòs contra l'ELA. M'hi va acompanyar l'Arcadi Alibés, en un gest que li vaig agraïr molt, perquè em feia il·lusió que corrés amb mi en un dia important, al meu costat.
        Molt d'ambient a la sortida. A l'haver perdut massa muscular a les cames, tenia dubtes sobre si em farien mal o no. Ens vam posar a seguir la llebre de 5m/Km --que era en Xavi Crespo-- si bé la idea que tenia era anar una mica per sobre de 5. Cap el Km 2,5 es bifurcava la cursa. La llebre va seguir la ruta de la versió 10Km. Vam remuntar el riu i aviat ja enfilàvem cap a la meta. Vam veure amb l'Arcadi que podriem baixar dels 26 minuts. Perfecte! No pensava baixar dels 27, per tant molt bé. Cap el 4,5 vaig notar les cames cansadetes, com si portes 14-15km en una mitja, més o menys. Però cap problema. Vam entrar en 25m i 30s, a 5,06 de promig el quilòmetre. Fantàstic! I sense forçar ni una mica. L'Arcadi,

Amb un gran amic (Foto JJ Vico)
perquè no volia que se li compliqués el tendó d'Aquil·les i jo perquè reapareixia. Bones sensacions ! L'any vinent vull repetir. Suposu que aleshores faré el 10K.
        La pròxima cursa no sé quina serà. Segurament al juliol, tret que en trobi una el dia de Sant Joan.

diumenge, 3 de juny de 2018

Recuperant la normalitat

Al lliurament de premis a Martorell (foto: Manuel Jiménez)
  Avui he tornat a estar present en una cursa. No l'he correguda però hi he participat activament. He fet d'speaker a la 6a cursa i Marxa Solidària de Martorell. És el 5è any consecutiu que ho faig. Enguany, no hi volia faltar. La cursa, com sempre , ha estat un autèntic èxit. 700 incrits amb més de 500 acabats. Tal com estan últimament les curses, amb una gran oferta per la demanda que hi ha, es tracta de xifres respectables per a un 10K, allunyat de Barcelona capital.
Canvi de piles de la bateria del micro (Foto: Manuel Jiménez)
 Diumenge que ve sí que m'estrenaré corrent si tot va bé. Correré els 5Km de la Cursa per l'ELA a San Adrià de Besòs.
  Si podeu, veniu. La causa s'ho mereix.
Amb en Manuel Jiménez (Foto: ell mateix)

diumenge, 29 d’abril de 2018

De l'asfalt al quiròfan

Entrant a la meta a la mitja d'Igualada (foto: organització)
   El 8 d'abril vaig córrer la Mitja Marató d'Igualada. Va ser un dia plujós. L'aigua no ens va abandonar en tota la cursa. Sortosament no va fer fred. Erem poquets corredors, en la linia del què es porta últimament a l'haver tant oferta de curses. Sense més incidències vaig acabar la cursa --que és bastant dura, amb constants pujades i baixades--, en una 1h 45m i 56s, un temps que em va semblar correcte tenint en compte el perfil de la cursa i la pluja. Al cap de 5 minuts d'acabar, m'en vaig anar cap el cotxe que tenia en un pàrquing molt a prop de la meta. Hi vaig arribar tremolant de fred. Vaig pensar que un cop em posés roba seca i engegués la calefacció del cotxe, ja em recuperaria. I, efectivament, així va ser. Però a la poca estona de sortir d'Igualada, vaig començar a sentir un mal de panxa notable. A l'alçada de Collbató em vaig aturar. Vaig tirar el seient cap enrera per mirar de descansar una mica, però el dolor abdominal no remetia. Vaig continuar. Abans d'arribar a casa vaig haver de fer una segona aturada, però tampoc no va servir per calmar el dolor. Un cop a casa, no podia ni sortir del cotxe del mal que tenia. Vaig estar tota la tarda recargolant-me pel terra, literalment. Tota mena de calmants no acabaven de fer-me efecte. Se'm va fer una muntanya anar a urgències i vaig fer nit a casa. Va ser una nit infernal de dolor. A les 8 del matí del dilluns 9 d'abril vam anar a urgències. A les 5 de la tarda m'operaven d'una oclusió intestinal. La doctora Judith Camps, la cirurgiana, em va salvar la vida. Ho explico AQUÍ. Ara estic en recuperació. Fins el 9 de maig no correré ni un metre, seguint instruccions de la Dra. Camps. A fe que li faré cas. Calculo que a principis d'estiu reapareixeré en alguna cursa.

dilluns, 2 d’abril de 2018

Doblet a Canovelles

Sortida del 10Km. Erem poc més de 200 corredors (Foto: Carles Sánchez)
      Dilluns de Pàsqua i córrer a Canovelles són gairebé sinònims. Tota la vida s'hi havia fet una cursa de 15 quilòmetres. Enguany, però, la cosa ha canviat. Ara es fan dues curses seguides: una de 5 quilòmetres i una de 10 quilòmetres. Per horaris es poden fer les dues. No és el mateix que fer la de 15km, però com a sucedani no està malament. La llàstima és que la participació ha caigut en picat. A la cursa de 5 km hi hem près part poc més de 50 corredors. A poc de començar, hi havia una pujada que déu n'hi do. He trigat, finalment, 23m 28s i he acabat en la 13a posició, 5è de la meva categoria que començava als 40 anys. Una llàstima tant poca gent, ja que el recorregut és bo. Tant una cursa com l'altra passen en bona part pel recorregut que tenia la de 15 quilòmetres. Entre el 5.000 i el 10.000 he tingut temps per estirar, tornar a trotar, canviar-me còmodament el pitrall --no pas com ens va passar a l'Arcadi i a mí a la Mitja de Sitges d'aquest any-- i he pogut preparar-me sense cap problema.
Sortida del 5.000. Erem 52 corredors. Sembla com si anés el primer, oi? (Foto Carles Sánchez)

 Les dues curses han estat perfectament puntuals i totes dues m'han donat la distància exacte en el GPS. La bossa del corredor, molt completa i l'avituallament final, també. En definitiva, tot m'ha semblat molt bé. La llàstima, com dic, és que érem poquets. La crisi en la que està el món del córrer popular, amb pèrdua de participants a totes les curses o gairebé totes, s'ha vist avui amb tota la seva cruesa. El 10.000 l'he acabat en 48m 40s. Hi havia dues pujadotes molt notables. Per tot plegat, no estic decebut. He anat atrapant tots els corredors que m'he anat marcant com a objectiu, menys un, en l'últim quilòmetre. Espero que la cursa es mantingui i que l'any que ve tingui més participació. Seria una pena que una clàssica com Canovelles, encara que els 15km ja no es facin, acabés desapareixent...    

Arribada del 10Km (Foto: Carles Sánchez)
Avui he estrenat les sabatilles Joma Marathon. Senzillament perfectes !!
Diumenge que ve, 8 d'abril, tinc previst córrer la Mitja Marató de l'Anoia, a Igualada.

diumenge, 25 de març de 2018

Mitja de Montornès, millor marca de l'any

Quan la vam fer amb l'Arcadi, al 1999
  No em puc queixar. Feia 8 anys que no corria la mitja de Montornès, una de les clàssiques de Catalunya. Avui arribava a les 25 edicions. És una de les primeres mitges que vaig còrrer. Amb la d'avui l'he feta 9 cops. La primera vegada que la vaig córrer va ser al 1999. Va ser, aleshores, la meva setena mitja. La vaig córrer amb l'Arcadi Alibés, provant el ritme de marató que posaria en pràctica  a la meva primera marató, que va ser a Barcelona, unes setmanes després. Voliem fer 1h 45m (ritme de 5m/Km) i sense voler vam fer 1h 41m. Ha plogut des d'aleshores; com una mica avui. Però durant la cursa no he notat que plogués, la veritat.
Amb en Jordi Sanuy (TV3) i en Salvador Grau, avui, abans de començar
  He sortit amb la idea de fer-ho millor que a la Mitja de Barcelona (1h 43m) M'he deixat portar i cap el km 1 m'ha atrapat el grup que, liderat pel Manolo Mora, buscava completar al cursa en 1h 40m. Com que era un grup nombrós, m'ha semblat bé quedar-me amb ells. A l'alçada del km 4,5 hi havia una pujada que m'ha endarrerit. He pensat que perdia el grup irremeiablement, però no. Cap el km 5 i escaig hi havia un carrer en baixada i sorprenentment per mi, he aconseguit tornar a enllaçar.  He pensat que m'aniria molt bé anar amb ells, especialment per a fer la pujada que hi havia per sortir del casc urbà de Montornès i agafar la carretera de La Roca. En el grup hi havia el gran "Suso" Garcia Bragado, que anava marxant. M'ha impressionat veure amb quina facilitat era capaç d'anar marxant quan nosaltres corriem. M'ha semblat que anava molt concentrat en el què feia i he pensat que devia ser un bon entrenament per a ell. Quan hem passat el Km 10, m'he espantat. L'he passat 9 segons més ràpid que la setmana passada el 10.000 de Badalona ! Tenint en compte que ja haviem fet algunes pujades, més aviat llargues i sostingudes, he tingut clar que no seria capaç de mantenir aquell ritme massa estona més. De fet, ja li havia dit feia estona al Manolo Mora que aniria en el grup tot el qué pogués, fins que reventés, i que després ja acabaria la cursa com bonament pogués. Poc abans d'arribar a la Roca, on es gira cúa, km 13 i escaig, el grup de 1h 40m ja el tenia una cinquantena de metres per davant i ja era conscient que no tornaria a enllaçar. Aleshores m'he centrat en mirar de sostenir un ritme constant el més alt possible. En la tornada cap a Montornès, m'han passat uns quants atletes. I jo he passat a una noia, que també havia quedat despenjada del grup de 1h 40m. Cap el km 17 m'he adonat que portava el cronòmetre aturat. Havia pitjat algun botó equivocat, segur. He preguntat quan portàvem al corredor que tenia al costat i m'ha dit "1h 28m". Jo tenia 1h 23m, per tant feia 5 minuts que el tenia aturat. Del Km 19 al 20 hi havia l'últim fals pla, amb clara tendència a pujar. L'últim km és tot en baixada. Al final he entrat en 1h 40m 49s, una marca més que bona per a mi perquè suposa la millor de l'any, després de Granollers (1h 46m) i Barcelona (1h 43m). És clar que aquestes dues mitges les vaig fer entre maratons. Granollers, just una setmana després de la Marató de Tarragona, i Barcelona, just la setmana següent de Granollers i una setmana abans de la Marató de Les Vies Verdes. Dit d'una altra manera, era impossible que corrés rapidet ni una ni l'altra. Avui la situació era ben diferent; i s'ha notat en el temps final, que està més aprop de 1h 38m 27s que vaig fer a Vilanova i la Geltrú al desembre. Vilanova és molt més plana que Montornès.
Pròxima cita, dilluns 2 d'abril, dilluns de Pasqua, la Cursa de la Mona, a Canovelles.10km.

dissabte, 24 de març de 2018

Doble competència

La setmana post marató de Barcelona la vaig completar amb dues curses: dissabte 17 de març, les 5 Milles de Valldoreix i dumenge 18, els 10 Km de la Badalona Running. A Valldoreix em vaig trobar amb l'Empar Moliner. Cada dia corre més ràpid, aquesta dona! El circuit era molt sinuós; trencacames, vaja; de fet tal com m'esperava si bé tot era asfaltat. Al 98 i al 99 hi havia anat a córrer, però aleshores era més curta --no arribava als 6 Km-- i era per pista, si bé la recordo com força dura, també. Enguany, 19 anys després doncs, vaig sortir rapidet i vaig passar l'Empar. Pensava que ja no m'atraparia, però una mica abans de la meitat de la cursa em va agafar. Era una part més aviat plana. Vaig poder deixar-la endarrera uns quants metres que al final em van ser suficients per superar-la d'uns 10-12 segons a la meta. Vaig acabar en 39m i 18s, un registre que em va deixar satisfet perquè aspirava a baixar dels 40 minuts. Segur que la competència amb l'Empar em va servir per córrer més ràpid.

L'Empar és la que va de taronja, al fons. (Foto: Oriol Gracia) 
  I al dia següent, cap a Badalona. De seguida vaig notar, al començar la cursa de 10Km, que molt ràpid no podria anar. La duresa de la cursa del dia anterior em passaria factura segur, i així va ser. Vaig sortir amb el Xavi Sanz a un ritme de 4,45-4,50. Abans del quilòmetre 2 se'ns va enganxar el meu germà Manuel. Tenia ganes de córrer i això em va esperonar, per allò de l'esperit competitiu fraternal. Vam passar el 5.000 per sota dels 24 minuts i al voltant del km 6, el Manuel se'm va escapar en un terreny en pujada per un parc. Pensava que ja se'n aniria irremeiablement, però no va ser així. A les baixades no podia forçar gaire perquè té els meniscs malmesos i això em va permetre enllaçar. Vam seguir els tres plegats, fins el km 8,2, aproximadament. Allà, aprofitant una petita baixada, vaig fer un atac per mirar de deixar-lo clavat. Em pensava que haviem passat el Km 9 i no el 8. Gran error. Poc després de passar, ara sí, el Km 9, el Manuel em va atrapar. Vaig anar a roda d'ell fins els últims 100 metres. Allà ho vaig donar tot a l'esprint.... però em va superar de menys de mig segon, diria. Va ser una cursa molt divertida ! Vaig acabar en 47m 43s.
Amb en Xavi i en Manuel, a Badalona
Entenc que en condicions normals, o sigui, sense haver fet una cursa el dia abans i no venint de marató del diumenge anterior, podria haver fet un parell de minuts menys, ben bé. 
Just després de l'esprint final (Foto: Albert Oviedo)

diumenge, 11 de març de 2018

No hi ha res com córrer la Marató de casa


Al principi, Km 2 (Foto: Marató Barcelona)

            La Marató de Barcelona ja fa anys que està consolidada en el panorama internacional. Enguany ha baixat el número de participants, però tan se val. Continua sent una magnífica marató que no té res a envejar a les grans maratons mundials. Avui tenia clar que no faria un Galloway. La meva aspiració era millorar les 3h 52m de l'any passat i, si era possible, baixar de les 3h 50m de Tarragona del gener. He sortit a ritme de 5,15-5,20 i m'ha anat prou bé. He passat la mitja en 1h 52m 35s. Tenia un marge prou ampli per intentar baixar de les 3h 50m. La MMA pràcticament la tenia a la butxaca si no defallia espectacularment, cosa que sempre pot passar... Pensava que em farien mal les cames en arribar més o menys al km 35-36. Però no. La feina del Jim Serrano a massatge, dimecres, ha estat magnífica ! 3h 48m i 43s, millor marca de l'any i superant en 17 minuts el crono de la Marató de les Vies Verdes de fa tres setmanes. Que la tercera marató en un mes i mig acabi sent la que he fet el millor temps, és un motiu de satisfacció. No confondre amb un motivo de profundo orgullo y honda satisfacción, si us plau...  Tots els objectius complerts: millor que l'any passat i millor que a Tarragona, al gener. Què més puc demanar ? Ha estat la meva marató numero 54 i la 16a vegada que corro la de Barcelona. És la cursa, comptant totes les distàncies, que més cops he fet.
Km 17, crec, amb la regatista olímpica Natàlia Viadufresne, de lila, per davant meu. (Foto: Cristina Fábregas)
Segurament també hauran tingut a veure els tres gels que m'he près a partir del Km 24-25, més o menys. M'he pres un cada 5 quilòmetres. Diria que m'han donat l'energia necessària per a no defallir. Poc abans del km 36 m'han atrapat les llebres de 3h i 45m. Les he seguit tota l'estona que he pogut, pero era un mal lloc, ja que hi havia la pujada de l'Arc de Triomf i tot seguit la de la Ronda de Sant Pere fins a la plaça Catalunya. Les he aguantat fins a l'Arc de Triomf. Més ja no he pogut. Almenys m'han servit per pujar pel passeig de Lluís Companys a ritme. No m'ha preocupat perquè calculava que podia baixar amb un cert marge de les 3h 50. La clau eren els 2 últims fatídics quilòmetres del Paral·lel. Els he negociat prou be i he acabat en 3h 48m 43s. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar-me en Josep Llauradó, company d'escola des de pàrvuls fins el batxillerat. Ha corregut com un desesperat per fer-me una gran foto !
Km 35,5 (Foto: Josep Llauradó)
   Ara tocarà descansar una mica aquesta setmana perquè dissabte17 tinc previst fer les 5 milles de Valldoreix, i diumenge 18, els 10km de la BDN Running. Seguim !!

dimecres, 7 de març de 2018

Cursa de la Mona a Canovelles, el 2 d'abril


 La tradicional Cursa de Fons de Canovelles del dilluns de Pàsqua --enguany és el 2 d'abril-- passa dels 15 quilòmetres habituals a dues curses de 5 i 10 km. I la cursa canvia també de nom. Es diu Cursa de la Mona. Nom escaient, ja que es correrà just el dia de les Mones. Els que voldrieu fer els 15 km igual que abans, de fet ho podreu fer, ja que entre la sortida d'una i altra cursa hi ha 1 hora i 15 minuts de diferència. Aquesta és la meva intenció. M'he inscrit a totes dues curses per a fer una bona sessió doble: dues curses en un sol matí. No hi ha moltes curses on això es pugui fer i val la pena aprofitar-ho. Us animeu a fer una cursa o l'altra o totes dues ? Valdrà la pena, segur. No sé exactament si el recorregut ha variat en relació a la tradicional cursa de 15 quilòmetres. Al ser les
curses més curtes, entenc que sí. De tota manera, imagino que part dels circuits seran igual. En fi. El 2 d'abril, en tot cas, sortirem de dubtes.
  Per informació i inscripcions, aneu AQUÍ. Ens veiem a Canovelles !

dimarts, 6 de març de 2018

Unirun per segon cop

Segona vegada que he fet la Unirun, la cursa de les Universitats catalanes. Té una gran tirada. Entre 3.500 i 4.000 corredors hi van prendre part. Tenint en compte com està el pati de les curses en els últims temps, amb la immensa majoria baixant de participació, aquestes són xifres notables. I està molt bé, també, perquè molts participants són universitaris, o sigui, joves. El relleu dels que sóm més grans són ells.
A la baixada final, uns 500 metres abans d'arribar a la meta
 La Unirun es corre pel Parc del Fòrum. Ja l'havia feta al 2015 i recordo que no vaig quedar gaire satisfet amb el meu crono. En l'edició del 2018 s'ha canviat el sentit de la marxa, de manera que la cursa acaba amb una notable baixada abans de la recta final. És cert que per arribar a la baixada cal fer primer fer una pujada notable: la de pont del Port del Fòrum. Al 2015 vaig trigar 31m i 05s. Diumenge vaig fer 40 segons més, 31,45. Vaig començar tranquil pensant que en una setmana m'espera la marató de Barcelona. No volia arriscar gens ni mica. Em vaig trobar bastant bé i vaig anar de menys a més, cosa que sempre està bé. Ara ja estic concentrat per a la meva tercera marató del 2018. Buscaré baixar de 3h 50m. I no faré Galloway. Aviam.

dilluns, 26 de febrer de 2018

10 mil post marató

  Aquest diumenge no he volgut fer la Mitja de Gavà. M'ha semblat que després d'haver fet, les últimes 4 setmanes, Marató-Mitja-Mitja-Marató, ara fer una nova mitja marató podria ser excessiu. Però tenia dubtes, ja que l'11 de març faré la Marató de Barcelona, també sense Galloway, i no m'hauria anat malament, potser, fer més quilòmetres. En fi. Al final em vaig decidir per a fer els 10 Km que també es podien fer a Gavà. Cada cop són més les curses que ofereixen la possibilitat de córrer distàncies diferents. Està clar que és per mirar d'atraure el màxim de corredors.
  No tenia cap objectiu especial de marca. Simplement volia veure què donaven de sí les meves cames. Com és habitual, les noies que tenia al davant eren l'objectiu. Totes les que vaig anar veient les vaig anar atrapant, especialment en la segona part de la cursa, quan ja tornàvem cap a la Bòvila, on hi havia la meta.
Abans de començar la cursa (Foto: selfie)
  Vaig intentar apretar a estones, però em vaig quedar en uns modests 47m 05s. Pensava que podria almenys fer 46m, però no va poder ser. Tampoc em vaig quedar tant lluny, tot sigui dit. L'important és que últimament em recupero molt ràpidament de cames. Com si m'hagués endurit més, no sé... Avui he fet 1h 15 minuts sense forçar gens i estic perfecte. Dimecres, si tot va bé, faré una sessió llargueta, 2h i 30m, pensant en la marató de Barcelona. Diumenge 4 correré la Unirun, la cursa de les Universitats, al Fòrum. Seran una mica menys de 7 quilòmetres. Aviam què tal va. 

divendres, 23 de febrer de 2018

Solidaritat i 2n cop a la Marató de les Vies Verdes de Girona

Als 5Km de Vic, amb l'Arcadi, la Fiona, la Cris i els pares de la Cris (Foto: Cándido Ferreiro)
    Cap de setmana complet amb la cursa de 5km de Vic pels Drets Humans i Solidaritat amb els presos polítics, dissabte, i la marató de les Vies Verdes de Girona, diumenge. Dissabte era qüestió d'anar molt tranquil i així ho vaig fer amb l'Arcadi i el Roger, el meu cunyat. A més ens vam escapar de la pluja que hi estava mig anunciada. Tot perfecte.


A 2,5 km de la meta de Platja d'Aro (Foto: MVV)
        La primera vegada que havia fet, al 2014, la Marató de les Vies Verdes, anava de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Vaig fer 3h i 37m. Aquell dia aspirava a les 3,30 i no vaig quedar del tot satisfet. Diumenge passat hi vaig tornar. Acabava a Platja d'Aro, però el recorregut era, bàsicament, el mateix. Ho vaig passar malament els primers 10 quilòmetres, donat que tenia l'estòmac amb cremor. Alguna cosa del sopar del dia abans no em devia sentar del tot bé. No vaig esmorzar res. Tenia por que la cosa empitjorés. A més a més no tenia gana. Vaig sopesar la possibilitat de no prendre la sortida, però al final em vaig decidir. A partir del km 10 em vaig començar a trobar una mica millor. Això em va permetre augmentar una miqueta la velocitat, que havia estat molt lenta fins aleshores. Vaig passar el 10.000 en 59,46. Per tant tenia molt complicat baixar de les 4 hores. La mitja la baix passar en 2h 2m. Anava prou bé físicament --que era un altre dels meus dubtes-- i no em feia mal res en especial. No vaig fer el Galloway i al final vaig completar la prova en 4h i 5m. Segona mitja en 2h 3m. Almenys mantenint al regularitat i, sobretot, acabant físicament molt bé. Sense dolors i recuperant-me molt ràpidament.
Al camí de l'antic carrilet (Foto: MVV)
Segurament això és degut al fet que la major part del recorregut és sobre terra. Ja tinc, doncs, 53 maratons completades. La pròxima cita, la de Barcelona, l'11 de març. Objectiu, baixar de 3h 50m. No faré Galloway. Serà la 3a marató en 3 mesos.

Entrant a meta (Foto: Sandra Majoral)

dijous, 15 de febrer de 2018

Mitja de Barcelona cap a les Vies Verdes



A la recta de meta (Foto: David Patán)
En el meu camí cap a la segona marató del 2018, la de les Vies Verdes Girona-Platja d'Aro del 18 de febrer, diumenge vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona. No la feia des del 2015. Aleshores vaig fer 1h 41m que em va semblar un temps molt dolent, ja que era la primera vegada que superava els 100 minuts en una mitja d'asfalt. Aquest diumenge le scoses eren ben diferents. Després de la Marató de Tarragona (28 de gener) i la Mitja de Granollers (4 de febrer) aquest era el tercer cap de setmana amb una bona quilometrada. De fet, la base de l'entrenament --per dir-ho així-- per a la Marató de Les Vies Verdes. Es tractava de fer quilòmetres, però sense passar-me, per a no cremar-me, ja que entre una marató i l'altre només hi ha tres setmanes. Una mena de manteniment era el que pretenia. Vaig sortir a la mitja de Barcelona amb tranquilitat, amb l'Arcadi. Al ser absolutament plana, vam posar-nos ràpidament entre 5 i 5,05. Anàvem molt còmodes. Jo tenia la intenció de anar un pèl més ràpid a partir del Km 10 o de l'11. L'Arcadi preferia seguir al mateix ritme. Vam passar el Km 10 en 50m i 40 segons, a ritme de 5,04; per tant, perfecte. A partir de l'11 vaig prémer una mica l'accelerador. Em vaig posar entre 4,45 i 4,50. El cert és que en els últims 2-3 quilòmetres vaig tenir la sensació de no poder anar més ràpid encara que hagués volgut. Total que vaig entrar en 1h 43m i 16s, clarament millor que a Granollers, cosa esperable. Encara molt lluny de l'1h 38m del desembre a Vilanova, però allà vaig donar-ho tot. A Barcelona, com explicava, vaig ser conservador els primers 11 Km. Vaig donar per bo el crono.
   Diumenge, arriba la Marató de les Vies Verdes de Girona  a Platja d'Aro. Segona marató de l'any, i segon cop que faré aquesta marató. La primera va ser al 2014, però aleshores acabava a Sant Feliu de Guíxols. No faré Galloway. No tinc cap dubte que els últims quilòmetres em costaran Déu i ajuda. Estic curt de quilometratge, però espero sortir-me'n, com en tantes altres ocasions. També tinc clar que dilluns estaré ben tocat de cames. El Galloway sí que em permet una molt millor recuperació. Comprovadíssim.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Content a Granollers

Passant per La Garriga (Foto: Carles Boix)
La mitja de Granollers, per molts és la més clàssica de les que es fan a Catalunya, tot i que no és la que ha celebrat més edicions. És una cursa en la qual tradicionalment faig força més minuts que els que  habitualment faig en una mitja. El perfil és complicat. Puges fins a La Garriga els primers 10 quilòmetres i després baixes bastant fins a Granollers. Dic "bastant", perquè a la tornada també et trobes rampes. Si no has regulat bé al pujar, aquestes rampes de tornada es fan dures. Una setmana després de la Marató de Tarragona no volia arriscar. Em notava recuperat, però encara que els últims tres dies --dijous, divendres i dissabte-- havia descansat del tot, no volia prémer l'accelerador, per si de cas. L'Arcadi estava en la mateixa situació que jo, ja que venia de la Marató de Marràqueix de la setmana passada. Hem anat plegats entre 5,15 i 5,19 fins a La Garriga. Els 10Km els hem passat en 53 minuts. L'objectiu que ens hem fixat era, almenys, baixar de 1h 50m. Com que l'Arcadi és una calcul·ladora, ràpidament m'ha dit que si anàvem a 5m/km fins a la meta, acabariem amb 1h 49m. De seguida ens hem posat, gairebé sense voler, a 4,50. Per tant anàvem perfectament. Cap el km 17 he premut una miqueta més aviam què era capaç de fer. M'he començat a notar els isquios carregadets, però ni rastre del dolor al calcani del taló dret. Plantilles i sabatilles noves sembla que estan acabant amb els dolors. Tant de bó... De seguida m'he posat a competir amb el corredors que tenia aprop. És que sóc incorregible... He anat accelerant i he acabat fent un parell de quilòmetres a 4,29 i 4'26. Total que he arribat a meta en 1h 46m 12s. L'Arcadi ha entrat 51segons darrera meu. Aquest registre d'avui m'indica que a lamitja de Barcelona, la setmana que ve, hauria d'estar per sota de 1h 40m. Però no apretaré tant, ja que el diumenge següent faré la Marató de Les Vies Verdes, de Girona a Platja d'Aro, i no voldria lesionar-me. Amb baixar de 1h 45m ja serà suficient. Ritme de 5m/km, anar fent i al final mirar de superar la llebre per baixar de l'hora i 45 minuts.
A pocs minuts de començar. Darrera meu, l'Arcadi i el gran Domingo Catalán (Foto: JL Blanco)
Amb l'Arcadi, en Lluís Puig i en Jordi Sanuy. En Jordi, és company a TV3

dilluns, 29 de gener de 2018

No sempre pots acabar content

Cap el km 14. Bon ambient ! (Foto: Blanca de la Sotilla)
És el què hi ha. A la Marató de Tarragona buscava com a molt estar per sota de 3h 45m, amb el desig soterrat de baixar de 3h 40m. No va poder ser. A final 3h 50m 17s. Vaig decidir-me, finalment per tornar a usar el mètode Galloway. En altres ocasions m'havia anat força bé, però ahir, no. No és culpa del bo d'en Jeff, en Jeff Galloway, sinó meva. Està clar que, com diu la màxima, vals el què entrenes. Ja fa temps que amb prou feines arribo als 60 km a la setmana, això les setmanes que entreno força. Normalment em moc entre els 45 i els 55 km. I amb aquest escàs bagatge quilomètric poca cosa es pot fer. Ahir, fins el km 34 vaig anar raonablement bé, però a partir d'allà se'm va acabar la gasolina. També vaig cometre un error de creure'm que seria capaç de baixar de 3,45. Tot i les caminades cada 2 Km del Galloway, el grup amb les llebres que anaven a ritme de 3,45 les tenia lluny, darrera meu. Lentament, però inexorablement, se m'anaven acostant. A l'alçada del quilòmetre 28, on vaig fer la meva última caminada Galloway de 50 segons, em van superar, just mentre jo caminava. Vaig pensar, ja els atraparé perquè ara ja no faig cap caminada més fins a la meta. Vaig comprovar que em costava molt apropar-m'hi. Finalment, però, els vaig caçar en el quilòmetre 31. I aquí va arribar el gran error. Com que la meva idea era baixar de 3,45 vaig decidir superar-los i anar sol, pràcticament, quan arribava la part més dura de la cursa. Físicament, a l'encarar els últims quilòmetres, i psicològicament perquè tornavem a Tarragona centre, des del Camp Clar, on estava la meta, repetint quilòmetres per la carretera. Se'm va fer una muntanya, la veritat. Al km 34 el grup de llebres de 3,45 em va superar irremeiablement. Allí vaig ser conscient que no podria seguir-les de cap de les maneres. Estava clar que havia jugat les meves cartes malament, quan no vaig optar per anar arropat amb el grup després de l'esforç que havia fet per enllaçar en el km 31. Just se'm van escapar en una rotonda en pujada on m'havia passat el mateix al 2014. Aleshores, però, era el grup de 3h 30m. i era el Km 39.
La nova equipació de Joma, molt "xula" (Foto: Blanca de la Sotilla)
    Els minuts en marató, s'acumulen ràpidament. Ahir vaig intentar almenys baixar de 3,50. Creia que ho podria aconseguir, però un aturada inevitable en el 35,5 per posar-me bé l'alça que portava a la sabatilla dreta --per preservar el taló que tinc malmès-- m'ho va impedir. Almenys vaig perdre 1 minutet, ja que vaig haver de seure a terra, descalçar-me i posar bé l'alça.
   Va fer un dia de calor, però tampoc va ser excessiu. La conclusió que trec és que, evidentment, haig de fer més quilòmetres. Els 32 de Sitges, del 14 de gener, em van semblar que em donaven garanties. Autoengany. El què s'entrena en marató és per realment rendir en els últims 10. Fins els 32, qualsevol corredor de fons pot fer-los amb un entrenament mínim. Per marató, l'entrenament ha de ser màxim.
 Braços amunt pel Martí (Foto: Mònica Majoral)
  Pel que fa al Galloway, el fet de fer les caminades cada 2 km fa que quan corro els intervals entre caminades vagi més ràpid del què tocaria, crec. És com una cosa inconscient. Com si volgués recuperar el què perdo caminant. Potser és un error, també.
  En fi, com deia, 3h 50m 17s. Marató número 52. Al final és amb el què m'haig de quedar, bàscament. El 18 de febrer, la previsió és fer la Marató de les Vies Verdes, de Girona a Platja d'Aro. No faré Galloway, i miraré de controlar el ritme des del començament. La gràcia que té aquest món de les maratons és que si sóc capaç de fer 3h 49m seré el tipus més feliç de la terra. Bàsicament la prepararé corrent dues mitges: Granollers, aquest diumenge, 4 de febrer i Barcelona, el dia 11. Pocs rodatges faré. Aviam com respondré a les Vies Verdes..

dimarts, 23 de gener de 2018

He tornat a la cursa de Sant Antoni

Segon pas per la Gran Via (Foto Cristina Fábregas)
Feia 6 anys que no corria a Sant Antoni. Bàsicament perquè coincidia el mateix diumenge de la Marató de Tarragona. Enguany, com que la marató tarragonina és una setmana després, he pogut tornar a fer el 10.000 que més vegades he corregut. Amb l'edició del 2018 ja són 14 vegades. El primer cop va ser al 1999. I hi tinc bons registres: 4 cops vaig córrer en 38 minuts i 2 més en 39 minuts. Està clar que és una cursa molt ràpida. Normalment, al ser al gener, fa molta fresqueta. Aquest any, però, no. De tota manera vaig anar força abrigadet, per si de cas hi havia alguna ratxa de vent que em pogués afectar el coll, per exemple. La del 2018 era un edició especial donat que s'arribava a l'edició número 40. Poques curses poden presumir d'haver-se mantingut tants anys. I la de Sant Antoni té una salut de ferro. Gairebé 4.000 acabats és un autèntic luxe, ara que hi ha tanta oferta de curses populars.
Acabava de superar la llebre dels 45m (Foto: Carlos Sánchez)
   Vaig sortir en el calaix que em tocava, el tercer, i això va fer que creués la línia de sortida uns 45 segons més tard del tret oficial. Cap problema. Ja a l'escalfament m'havia trobat molt bé. Havia descansat completament de córrer divendres i dissabte i ho vaig notar de seguida. Portava bon ritme. Vaig passar el 5.000 en 22m i 14s. Si doblava, baixava dels 45minuts. La llebre d'aquest ritme la vaig acabar superant cap el km 6 i escaig. No tenia clar si després notaria l'esforç i la llebre em passaria. El cert, però, és que vaig seguir anant molt bé. Prèviament, al km 2, havia atrapat el meu germà Manuel sense cap dificultat. Doblar el temps no seria senzill perquè al segon 5.000 hi ha un Km al Paral·lel, fins gairebé arribar a la Plaça d'Espanya. I la part final fins a la plaça, puja. Va resultar, però que a l'iniciar el pas pel Paral·lel vaig veure que tenia possibilitats d'atrapar la Linda Arnott. Això em va motivar perquè poques vegades la puc superar, com vaig poder fer a la Cursa Contra el Càncer, al Fòrum. I encara més, un cop superada la Linda --no va tenir el seu dia, està clar, perquè ella val 42 minuts a Sant Antoni, com a mínim-- vaig divisar que el Vicenç Solé també podia caure. Nova dosi de motivació. Dit i fet. El vaig atrapar a l'acabar el Paral·lel. Atrapar la llebre de 45m, la Linda i el Vicenç, van ser motivacions extra que em van permetre fer el segon 5.000 gairebé calcat al primer: 22m 16s. Per tant vaig acabar en 44m 30s. Tenint en compte que al 2017 el meu millor 10.000 va ser a Sant Joan Despí amb 44,11, no em puc queixar. Vaig acabar molt content. Com sabeu, fer menys de 45m en un 10.000 per a mí ara està molt bé. Vaig coincidir, a més del meu germà Manel, amb la meva germana Núria, el seu marit, el Jordi i el seu fill, l'Arnau. Només va córrer la Núria. Ja està molt a prop de baixar de l'hora. Va fer 1h 0m 41s. Ho aconseguirà segur. Des de Nassos fins a Sant Antoni, ha baixat quasi 2 minuts la seva marca.
Amb el Jordi, el Manuel, la Núria i l'Arnau
   Ara toca descansar fins la Marató de Tarragona. Aquest cop no faré el mètode Galloway. Aviam què surt.  

diumenge, 14 de gener de 2018

Sitges: una altra novetat

  Està clar que cal buscar-se noves motivacions a les curses i més encara quan les repetim. És el cas del què he fet avui a la Mitja de Sitges, una clàssica que ja he corregut 12 vegades. Com que d'aquí a dues setmanes (28 de gener) tinc previst córrer la Marató de Tarragona, avui era un bon dia per a fer una tirada llarga. 32 quilòmetres. Sitges és ideal perquè abans de la mitja es fa, 1 hora abans, un quart de Marató (10.549 metres). Es tracta de fer les dues curses seguides: el Quart, a les 9, i la Mitja, a les 10. L'Arcadi ja ho havia fet algun any, i com que ell també corre marató el dia 28 de gener (Marràqueix), li anava perfecte fer les dues curses, com, de fet, ja ha fet en anys anteriors. Jo, en canvi, m'estrenava en la novetat.
Molt somrients amb l'Arcadi (Foto: Silvero)

  L'únic requisit era fer el Quart en menys d'1 hora per tal de tenir temps d'incorporar-nos a la sortida de la Mitja. Dit i fet. Hem sortit molt tranquils, a 5,30, ja que no haviem escalfat gens. No ens calia, ja que anàvem a fer 32 quilòmetres. L'Arcadi arrossega és seus eterns problemes al tendó d'Aquil·les i jo ara tincs inflamat el calcani del turmell dret. Els dos correm amb alça. Ell, als dos peus. Jo, només al dret.
  Mol tranquilament hem acabat el Quart de Marató en 57 minuts i 38 segons. Un ritme de 5,28. Sense notar les nostres respectives molèsties, pràcticament. Aleshores, com si fos una triatló, ha arribat la "transició". Haviem de canviar-nos el xip i el pitrall i anar fins a la sortida de la Mitja, que estava a uns 300 metres de distància. El pitrall el portàvem assota del del Quart i, per tant, ha estat fàcil posar-se el que tocava. Pel que fa al xip, calia treure's el blanc i posar-se el groc personal. Tot plegat, escassament un parell de minuts. Però quan hem arribat a la sortida de la Mitja, ja feia 5 minuts que havia començat !! Ha sortit puntualíssima, o millor dit, segurament abans d'hora. Potser la sortida del Quart s'ha retrassat una mica i tot s'ha anat acumulant... Hem seguit al mateix ritme de 5,25-5,30. Hem trigat un quilòmetre i mig en atrapar el cotxe escombra amb l'últim corredor. Aleshores m'he posat a comptar quants corredors anàvem passant. Un entreteniment com un altre. La segona volta al circuit l'hem fet una mica més ràpida que la primera, al voltant d'1 minut i escaig més depressa. Aleshores jo he accelerat una mica la marxa per fer una tercera volta una mica més alegre. L'Arcadi ha seguit al mateix ritme i ha completat les tres voltes mantenint-se a 5,30, just el què volia fer i sense molèsties. Jo he acabat la mitja en 1h 52m i 30s, a un ritme de 5,19, sensiblement més ràpid que el Quart, i també sense molèsties al calcani. Per tant, prova-test molt satisfactòria ! Ah... he comptat corredors superats fins el final. N'he passat 289 segons la classificació oficial. A mí me n'havien sortit uns 320. M'hauré descomptat... Diumenge que vé toca el 10.000 que més cops he fet: el de Sant Antoni, a Barcelona. Serà l'edició número 40 de la prova, la cursa del Conesa.

dilluns, 8 de gener de 2018

Inaugurat el 2018 atlètic

A la rotonda de la Carretera d'Esplugues, Km 4 (Foto: David Patan)
  El 2018 l'he començat corrent els 5 km de la cursa de Reis de Cornellà. Vaig estar-me els dos dies anteriors, divendres i dissabte, sense córrer per tal de recuperar-me el millor possible de la bursitis que tinc al calcani del turmell dret i que ja fa temps que em fa la guitza. Pensava, aleshores, que estaria més descansat i que podria fer una bona cursa. Ens va ploure. Sortosament no va fer gaire fred. Vaig escalfar molt poquet, escassament 5 minuts si arribava. La sortida, en pujada. De seguida vaig adonar-me que no seria el meu dia. Anava massa lent. La Núria Salvat em va donar la impressió que sortia com una moto, i així va ser perquè de seguida la vaig perdre de vista. Cap el Km 1 i escaig em va passar el Vicenç Solé. Té 64 anys i és incombustible. També el vaig gairebé perdre de vista en poca estona. Jo, a la meva. Mirant de fer-ho el millor posible. Patint per no relliscar en algun pas de vianants amb la pintura blanca. Vaig acabar amb uns discrets 22m 41s. El meu germà Manuel també em va guanyar. Em va treure 18 segons. Hi ha alguns pendents en el recorregut, però penso que puc fer-ho una mica millor. Almenys baixar dels 22 minuts o gairebé. La Núria i el Vicenç també em van superar. Espectaculars els 21,19 que va fer la Núria. El Vicenç va fer 22,14.

A poc d'entrar a meta (Foto: Carles Sánchez)
  Avui dilluns he anat al fisio, per mirar això del calcani i demà m'ho mirarà el traumatòleg, el Ferran Abat, de Resport. No és partidari de fer cap infiltració. El dolor que tinc no és invalidant, però, és molest. Ahir, a Cornellà, vaig estar-hi pendent. Diumenge tinc previst fer el Quart de Marató de Sitges i tot seguit, el mateix matí, la Mitja de Sitges, com a última tirada de 32 km per a la Marató de Tarragona del 28 de gener.