dilluns, 27 de març de 2017

5.000 i 10.000 post marató

Diuen els entesos que després de fer una marató convé descansar. Bé. Els que estem pirats per això del córrer diria que no ho cumplim gaire. És cert que a mesura que passen els anys, les recuperacions són més lentes. Explico el meu pla de recuperació després de la marató de Barcelona:

Sortida de la Transplant Run, amb l'Arcadi i el Vicenç (Foto: R. Franco)
Dilluns, 13 març: 500 metres (7 minuts) estava baldat !!
Dimarts, 14 març:  2,69 km (20m) trotant mooolt suau...
Dimecres, 15 març: DESCANS
Dijous, 16 març: Partit de tenis, (2 horetes...!!)  
Divendres, 17 març: DESCANS
Dissabte, 18 març: 6,56 km (40m)
Diumenge, 19 març TRANSPLANT RUN 5 Km

Segur que qualsevol fisio, recuperador, etcétera, es posaria les mans al cap. Especialment pel partit de tenis de dijous. De bojos. En Jordi Torras de Resport, em va dir al respecte que "els fondistes haurieu de tenir prohibit córrer d'una altra manera que no fos en línia recta". El cert és que jugo a tenis un o dos cops l'any, com a molt. No em vaig poder escapar de jugar aquell dijous. I ho vaig notar. I a més vaig perdre, 7 a 6 i 6 a 4... Vaig tenir unes agulletes als glutis que no me'ls podia ni palpar... Dissabte ja estava una mica millor, però com veieu, incapaç d'anar un pelet rapidet. I em vaig presentar a córrer la Transplant Run, diumenge, just 7 dies després de la marató. Em vaig trobar bé físicament, amb una certa por que la lesió al bíceps femoral es reproduís. Sortosament no va passar, però el què si que va passar és que no tirava ni p'atrás. Vaig sortir amb l'Arcadi i el Vicenç Solé. Vaig pensar que no m'atraparien. No només em van atrapar a poc de la sortida, sinó que tots dos em van deixar endarrera amb una facilitat esfereïdora. Em costava un munt anar per sota de 5m/km. I com que el recorregut té algunes pujades, el meu ritme se'm feia extremadament lent. Vist ara amb una certa perspectiva està clar que a 7 dies d'haver fet una marató i havent fet una recuperació  sui generis,  poques prestacions es podien esperar de la meva cursa. Finalment vaig acabar amb uns tristos 24m 31s. El Vicenç també havia fet la marató de Barcelona 7 dies abans, i em va treure crec que 2 minuts, gairebé. I té un quants anys més que jo. És d'una altra pasta, en Vicenç...., si bé no devia jugar a tenis dues hores com jo, he, he... En definitiva, l'important era donar suport a la causa, que be s'ho valia.

 La segona setmana post marató ha anat així:

Dilluns, 20 març: 6,76 km (44min.)
Dimarts, 21 març: 9,16 km (1h)
Dimecres; 22 març: DESCANS i Fisio (amb el gran Jim Serrano)
Dijous, 23 març: 10,15 km (1h)
Divendres, 24 març: DESCANS
Dissabte, 25 març: DESCANS
Diumenge, 26 març: Cursa 10 Km MAGIC Badalona Running

Potser una recuperació una mica més endreçadeta. A diferència de l'any passat, no ha plogut abans de la cursa de Badalona. He sortit molt endarrerit, Per darrera de la llebre dels 60 minuts. Ràpidament l'he superat i també a la dels 55m. Aleshores he vist per davant, lògicament, la llebre dels 50 minuts. L'he atrapada poc després del km 4, que hauria d'haver passat --la llebre-- en 20 minuts. Segons els meus càlculs l'ha passat en uns 19 minuts. Li he dit que anava massa ràpid. M'ha dit que convenia fer un calaix de segons per les pujades que venien després. Be, és una manera de veure-ho. Jo crec que la llebre ha de mirar de marcar el ritme exacte en pla, anar més lent a les pujades i tractar de recuperar-lo a les baixades. Això de fer calaix de temps en el pla --com era el cas-- em sembla que és un desgast que crema els que confien en la llebre per aconseguir el seu objectiu. En fi. Són maneres de veure-ho..
A poc de la meta a la Magic Badalona Running, al costat del pavelló de la Penya (Foto: Runkm)

He passat el Km 5 en 23m i 40s. Això volia dir que si doblava faria 47m 20s. Immediatament l'objectiu s'ha convertit en baixar dels 46m i mirar d'acostar-me als 45m, ja que la meva millor marca del 2017 és 44,40. He apretat el què he pogut. La pujada des del creuament de la via per sota fins a dalt de tot del Parc de Can Solei i Ca l'Arnús, entre els km 5 i 6, l'he gestionada tant bé com he pogut. Era una pujada llarga i sostinguda. Al final m'he plantat a la meta en 46 min i 23s. Això vol dir que he fet els segons 5km en 22m 43s, 57s més ràpids que el primer 5.000. Suficient per estar satisfet.
Amb voluntaris a Badalona (Foto: Manel Fernández)

He completat les dues setmanes post marató amb dues curses més al sarró. La setmana que ve, el 2 d'abril, us espero a tots a la Cursa de la Justícia Social a Terrassa. Són 5 Km, només. I és una cursa molt especial. No hi falteu !!







dimecres, 15 de març de 2017

Marató de Barcelona: la més lenta, però la més celebrada

A 300 metres de la meta, cridant a la família (Foto: Biel Bonastre)
Amb l'edició d'enguany, he corregut la Marató de Barcelona 15 vegades. I aquesta última edició és en la que he aconseguit el pitjor registre: 3h 52m 1s. Però puc assegurar que és una de les vegades que m'he sentit més satisfet de creuar la línia de meta. Intentaré explicar-ho. D'entrada cal dir que acabar una marató sempre és una satisfacció immensa. Totes les que he intentat les he acabades menys una, la de Priorat, l'any passat, per un imponderable.
Sense l'ajut de Resport no hauria pogut fer la Marató. Simply The best ! (Foto: Resport)
El cas és que em presentava a la marató de Barcelona amb força dubtes de si l'aconseguiria acabar o no. Una lesió al bíceps femoral de la cama dreta va tenir la culpa. El dia després de la mitja de Granollers, 6 de febrer, començo a notar una molèstia anormal a la cama dreta. No li dono més importància i el 9 de febrer faig una tirada llarga de 25km pensant ja en la marató de Barcelona. La molèstia continua. Finalment vaig a Resport Clínic i el Dr. Ferran Abat em diu que tinc un petit trencament. Jo, com que sóc fondista i, com a tal, estic acostumat a córrer amb dolors, ni m'havia enterat. Durant 5 dies em tracten intensament. Fem EPI, gimnàs, indiba, fisioteràpia, estiraments... Em pregunten quan tinc la pròxima cursa. "La Maratest, el 19 de febrer. Són 30 km" En Jordi Torras, fisio, no em diu res, però noto que no gosa dir-me que no la faci. Ràpidament apunto: "En faré 21, només". En Jordi em diu immediatament: "Millor". Surto a la Maratest i recaic en la lesió, tot i fer només 15 quilòmetres. Queden 3 setmanes per a la marató de Barcelona. Decideixo que si no corro ni un metre fins el 12 de març, m'és igual. Em vull recuperar bé del trencament d'11 mil·límetres que tinc. Haig d'arribar sigui com sigui a la marató perquè és la meva número 50 i es corre el dia del meu 56è aniversari. A Resport posen tots els mitjans per ajudar-me a aconseguir l'objectiu. Em curen del tot. Són uns cracks !!! I arriba el gran dia. El organitzadors de la Marató em van concedir el dorsal número 50. Em feia il·lusió dur-lo per celebrar la meva cinquantena marató. A Barcelona he fet la meva primera marató, la 5, la 25, la 30 i ara la 50. Quan vaig fer la 25, al 2010, també em van concedir el dorsal, aleshores el 25, lògicament.
Corrent amb en Xavi Sanz (Foto: Blanca de la Sotilla)

Que bé se'ns veu ! Era al començament (Foto: Pako Pota)
   Havia acordat amb en Xavi Sanz, experimentat corredor, fer la marató plegats, ja que ell volia provar el mètode Galloway, que jo ja havia aplicat a Tortosa i a Tarragona amb resultats satisfactoris. Anem a ritme tranquil fent les caminades d'1 minut cada 2 Km. A l'arribar al km 16, l'Enric López Vilalta, que m'esperava allà, em fa una entrevista en directe per a la transmissió que està fent TV3 de la marató, en la qual explico el mètode Galloway. Això fa que caminem gairebé 3 minuts en comptes d'un. Ho compensem fent la següent caminada al km 19 en comptes del 18. En fem una al 21 i l´última al 23. A partir d'aquí, tot corrent fins el final. Haviem passat la mitja marató en 1h 55m 04s, per la qual cosa vaig pensar que com a que a la segona mitja només fariem una caminada --la ja esmentada del km 23-- per poc que les coses anessin bé, l'objectiu d'acabar per sota de les 4 hores estava perfectament a l'abast. Però els dubtes sempre hi eren. De la lesió al bíceps femoral, ni rastre. Resport, com deia, havia fet una feina magnífica ! El dubte era si amb el poc entrenament que havia fet al final patiria més del compte. Només haver fet Galloway fins el 23, quan el mètode aconsella fins el 28... tot de dubtes que s'acumulen al cap. El ritme es va alentir, com és normal, però al final vam poder acabar per sota de les 4 hores i amb un marge de 8 minuts. Per estar satisfet. Sabia que, per la lesió i el poc entrenament, com a màxim, podia aspirar a això, baixar de les 4 hores. Aconseguir-ho va ser una gran satisfacció !! La segona mitja va ser més lenta que la primera: 1h 56m 57s. Normalment aplicant Galloway ha de sortir més ràpida la segona mitja. Ateses les circumstàncies, però, ja està prou bé. L'ajut del Xavi Sanz va ser crucial. Va quedar trinxat perquè no està acostumat a patejar quasi 4 hores l'asfalt... ;-))

Entrevistat pel Quique a la transmissió de la Marató per TV3, per explicar el mètode Galloway
Patint al Paral·lel,  Km 41. I en Xavi Sanz tant fresc (Foto: David Patán)
  Per acabar la festa, al meva família, dona, dos fills i la parella del gran, van venir a celebrar la meva 50a marató i els meus 56 anys. Vam fer un bon dinar al Xop d'Or, a l'avinguda del Paral·lel. Si voleu fer un bon àpat i a bon preu, és el lloc on heu d'anar, ja us ho dic, també ! Emocionant. Una gran festa, tot plegat !


Amb en Xavi Sanz i en David Escudé, comissionat d'Esports de l'ajuntament de Barcelona (Foto: Arcadi Alibés)


Amb en Quique López Vilalta i l'Arcadi, que també va fer la transmissió per TV3. Això és un trident !!



Al Xop d'Or van tenir un detall amb un pastisset pel meu aniversari (Foto: Biel Bonastre)
En José Manuel Cancio va completar la seva marató número 100 !! Chapeau!!
Que els dos fills i la dona em vinguin a veure un dia important per a mi, és... Buahh!!!


dissabte, 25 de febrer de 2017

Vull arribar a Barcelona !!!!

Amb la Isabel Abril i en Jesús Leal a la Maratest. Ells van fer els 30km. (Foto: Blanca de la Sotilla)
  El 12 de març és la Marató de Barcelona. Després de 2 anys sense fer-la perquè l'hem transmès en directe per TV3, al 2015 i al 2016, ara hi tornaré. En principi, passi el què passi. Perquè dic això ? Doncs perquè des de fa 14 dies que estic lesionat. Bíceps femoral de la cama dreta. Després de la Mitja de Granollers, el 5 de febrer, vaig començar a notar molèsties. No li vaig donar més importància. Tant és així que el 9 de febrer vaig fer una tirada de 26 km. Al dia següent, una ecografia va certificar que tenia un trencament al bíceps femoral. Vaig estar 4 dies aturat i fent recuperació a Resport. Li vaig dir al fisio, en Jordi Torras --fisio també del KH7 Granollers, per cert-- que la meva intenció era córrer la Maratest el 19 de febrer, de cara a la preparació per a la Marató de Barcelona. Vam quedar que faria 21 km i no pas els 30, per si de cas. Aquella setmana vaig córrer 2 dies, 40 i 50 min., respectivament. Cap molèstia. Tot ok. A la Maratest escalfo una miqueta, tot perfecte. Em poso una mica endarrera per a no sortir espitat. Però als 100 metres d'haver començat, em noto el bíceps femoral molt carregat. No entenc res. Em quedo descol·locat. No sé què fer. Plego...? Segueixo...? Decideixo seguir. La molèstia no despareix, com desitjava. Cap el km 8 i escaig, crec notar que la cosa va millorant. Amb tot, em dic que res de fer 21 km. Faré una volta --15km-- i prou. En el Km 12, més o menys, veig que vaig bastant bé. Se'm passa pel cap fer els 21 que tenia pensat en un principi, però al final s'imposa la cordura. Plego en el 15. 1h 13m 46s, 25 segons més lent que tres anys endarrera. Aleshores en vaig fer 21 perquè feia una setmana que havia fet una marató i no volia forçar massa...
  El cas és què havia recaigut del bíceps femoral. El Dr. Ferran Abat, de Resport, em confirma, al dia següent, 20 de febrer, que el trencament és d'11 mil.límetres. M'aplica EPI. Prenc una decisió. Vull recuperar-me bé. Si fa falta, no correré ni un dia fins el 12 de març a la marató. Poden ser tres setmanes senceres sense córrer. Però no vull tornar a recaure. Entenc que el fons ja el tinc, si bé no em fa cap gràcia no córrer res en 21 dies i reaparèixer amb 42km. Però és el què hi ha. Aquesta setmana he anat cada dia a Resport per a sotmetre'm a fisio i a Indiba, a més de fer els excèntrics i els estiraments que em diuen. Tot sigui a fi de be. Està clar que si m'hagués estalviat de fer la Maratest, ara igual podria córrer la Mitja de Gavà. Ara hi haig de renunciar, amb gran pena.
E
El 12 de març, espero tornar a passar per aquí ! (Foto: Trienjoy)
  El dia de la Marató de Barcelona, el 12 de març, és el meu aniversari --56 anys, ja-- i si Deu vol, serà la meva marató número 50. Per tant, estigui com estigui, sortiré. Espero acabar-la. Faré el sistema Galloway. Segurament fins el km 22 o 24, ja veurem.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Un bon registre a la mitja de Granollers

Arribada a la meta (Foto: Championchip)





  Estic satisfet perquè a Granollers vaig fer diumenge una bona cursa. A més es tracta de la mitja més tradicional de Catalunya i crec que la segona més multitudinària --9.000 corredors-- després de la de Barcelona --17.500 corredors--. Com que ja s'acosta la Marató de Barcelona, és qüestió d'acumular quilòmetres. I la mitja de Granollers procuro fer-la sempre. L'any passat vaig fer 1h 41m llargs i per tant l'objectiu que m'havia fixat era rebaixar aquest temps i, a ser possible, baixar d'1h 40m. Poc després de la sortida, les llebres de 1h 45m em van passar. Anaven molt ràpid. Jo anava a 4,50 i cada cop les tenia més lluny. Segurament se'n deurien adonar i poc a poc vaig veure que em començava a acostar. A diferència del 2016, en què em costava molt anar a 5 en el primer tram fins a La Garriga, enguany veia que anava a 4,50-55 sense problemes. Cap el km 7 vaig atrapar a les llebres i com que mantenia el ritme, les vaig anar deixant enrera. El primer objectiu que m'havia fixat era passar el km 11 per sota dels 55m i si podia ser per sota dels 54m, millor. Els vaig passar en 54,43. Poc marge. Això m'obligava a fer la tornada fins a Granollers més ràpid del què potser podria. I és que a la tornada hi ha diverses rampes que no et permeten anar a gran velocitat durant molts quilòmetres. Per moments, però, era capaç d'acostar-me a 4m/km i en algun moment fins i tot baixar de 4. L'objectiu de baixar de 1h 40m no el vaig aconseguir. Vaig fer 1h 40m 26s. Una llàstima perquè el dia va ser molt bo per córrer. Va fer vent, però jo no el vaig notar, tot sigui dit. Ara mateix, el meu llindar en mitja marató és 1h 40m. Baixar d'aquest registre és una molt bona marca per a mi. Per tant, no està malament...
Amb l'Arcadi, a poc de començar
Patint per mirar de baixar 1h 40m
  Pròxima cita, 19 de febrer, la Maratest. 30km. Objectiu, baixar de les 2h 30m (5m/km). Abans, però, la cita de la Mitja Marató de Barcelona, el dia 12 de febrer. No la correré perquè la transmetré en directe amb el gran Roger Roca. Aviam si la Florence Kiplagat torna a batre --seria el tercer cop-- el rècord del món femení a Barcelona !
 

Quan veus la meta des de lluny, sembla que no arriba mai (Foto: Championchip)
 
 
 
 

dilluns, 30 de gener de 2017

Primer 10K de l'any a Vilafranca

Primera volta (Foto : Cristina Fábregas)
Sprint (Foto: Jackeline Gómez)

  Com sol ser habitual cada any, el primer o un dels primers 10K que faig és a Vilafranca del Penedès. Porten ja 7 anys fent la cursa i cada any van a més. Una cursa amb gran futur, sens dubte. Aquest any, a més, ha participat --i ha guanyat-- en Carles Castillejo amb rècord inclòs (29m 59s). Pel què fa a mi, una setmana després de la Marató de Tarragona, es tractava de veure com em trobava. I no em puc queixar. Al conèixer el recorregut, ja sabia on podia intentar prémer l'accelerador i on podia anar a ritme. El circuit de 5km --s'hi fan dues voltes-- és força pla, si bé hi ha alguns falsos plans que alenteixen una mica. La meva idea era mirar de baixar dels 45m. Tot i que vaig passar el primer 5.000 en 22,37, em veia capaç d'augmentar el ritme en el segon 5.000 per baixar, ni que fos justet, dels 45m. Com sempre, em vaig anar motivant mirant d'atrapar les noies que tenia a l'abast. Unes quantes van anar caient. Per cert, abans que se m'oblidi: cada quilòmetre estava perfectament marcat i a més tenia control de pas pel cronometratge. Un autèntic luxe. No ho havia vist mai en cap cursa ! La segona volta la vaig fer sensiblement millor: en 22m 03s. 34 segons més ràpid que la primera ! No està gens malament. Vaig acabar en 44m 40s de temps real. L'oficial, 45,06, ja que vaig sortit endarrerit 26 segons, que és el temps que vaig trigar a passar per l'arc de sortida.

Arribada a meta (Foto: Runnedia Novotiming)

   Tot plegat, una bona cursa, que ja és una de les fixes del meu calendari atlètic. Un agraïment a l'Anna Doblas, la regidora d'esports de Vilafranca, que sempre té a bé convidar-nos als de TV3. 


diumenge, 22 de gener de 2017

Tarragona: la 49a marató, a la butxaca.

Ja tinc 49 maratons a la butxaca. Encara que si fos tiquismiquis la d'avui no la comptaria com a marató: era curta. Almenys 900 metres. Però si vaig comptar com a Marató la del Priorat del 2015, avui faig el mateix amb la de Tarragona. No l'homologaré com a millor marca del 2017, això sí.
Arribada braços enlaire. Pel Martí, com sempre (Foto: Biel Bonastre)
S'havia previst vent, fred i potser pluja. A l'hora de la veritat, fred poc, pluja poquissima i vent una mica, sí, però sense exageracions, trobo. El que sí que ha passat és que el circuit era curt. L'explicació és que el dia abans es va tancar l'escullera del Port de Tarragona, per on es feien els primers 5 quilòmetres i els 5 últims, per les inclemències meteorològiques. Això va obligar l'equip d'organització de Runningsolutions a fer honor més que mai al seu nom, per trobar una solució. I no era fàcil. Només hi havia dues alternatives: la senzilla que era anul·lar la prova, i la complicada, que era redissenyar el circuit i fer les 3 curses. Perquè eren tres: 10K, 30K i 42K. I van optar per aquesta última. A la tarda i nit de dissabte van estar fent un circuit per a què l'endemà poguessim córrer. Feina encomiable. I molt difícil per la premura de temps. I se'n van sortir gairebé amb la màxima nota. Només ha faltat que tots els km estessin marcats (s'entén que pel poc temps de què disposaven no deurien poder fer-ho) i que el recorregut del 42K tingués la distància que tocava. I no. Una llàstima perquè Runningsolutions, amb el seu director al capdevant, el Juanan Fernández, es mereixien un èxit esclatant després de la currada que van fer.

Molt content just després d'arribar a la meta (Foto: Òscar Martinez 

 Pel què fa a la meva cursa, com ja tenia clar, he tornat a posar en pràctica el mètode Galloway. Cada 2 km fins el 28, caminar 1 minut. Els últims 14km ja sense caminades. Com que els km no estaven marcats, havia de calcular gairebé a ull. El meu crono no em serveix gaire ja que en dies rúfols com avui, especialment, em costa molt veure-hi les xifres. No porto les ulleres del cerca quan corro, he, he...  Total que he decidit aplicar el mètode fins el km 24 i a partir d'allà, tot corrent --18km-- fins a la meta. La mitja marató l'havia passada en 1h 52m, segons els meus càlculs. A destacar que la llebre de 3h 45m anava a un ritme molt per sobre del què li tocava. La tenia força per davant meu i jo veia que, si jo no defallia, podria acabar en 3h 40m. I la llebre havia sortit per darrera meu ! Tot un despropòsit, la veritat. L'últim cop que m'he creuat amb la llebre anava pràcticament sola. No m'estranya. Deu haver reventat tothom. Com era previsible, he anat recullint cadàvers en els últims 18Km, que he intentat fer el més aprop possible dels 5m/km. Si els feia a aquest ritme tots ells, gairebé baixaria de 3h 40m. L'any passat vaig fer a Tarragona 3,38,59. o sigui que la cosa estaria així així. He anat fent. Aguantava el ritme prou bé, però les pujades en una marató són matadores, per poc pendent que tinguin, a la part final del recorregut. De fet, tota la marató és un trencacames de pujar i baixar. En aquest sentit, el Galloway m'ha anat bé per preservar-me físicament pels últims 18km. Amb tot ja he vist a les acaballes que molt dificilment baixaria de les 3h 40m. La meva sorpresa ha estat majúscula quan després de l'últim gir he vist que ja enfilàvem cap a meta. No fariem els 42km 195m com després s'ha confirmat. 41km i 240m, m'ha sortit al meu GPS. És cert que hem passat per un túnel on es devia perdre la cobertura i que el dia era molt tapadot, cosa que no ajuda el GPS, tampoc. El cas és que he creuat la meta en 3h 35m i 58s.una marca que corroborava el què deia el GPS, que li faltaven metres. De tota manera, qui no s'acontenta és ben be perquè no ho vol. Encara que hagués trigat 6 minuts més, tirant llarg, per fer els 900 metres que faltaven, hauria fet 3,41,59, pràcticament 2 minuts millor que a Tortosa el 30 d'octubre. I a Tortosa la primera mitja fa baixada. A Tarragona tot era un trencacames. O sigui, que la marca d'avui està moooolt bé !!! ah... i a més, físicament m'he quedat molt bé. El sistema Galloway, no sé si m'ajuda molt o poc a millorar marques. A mí, de moment, sí. Però sí que puc certificar que, físicament, em deixa molt millor del què quedava abans, després d'una marató.

Propera medalla, la de 50a marató ! (Foto: Mònica Majoral)

La pròxima marató, la de Barcelona el 12 de març, el dia del meu 56 aniversari. Potser faré Galloway fins el 20 o el 22, només. Seguiré provant. En qualsevol cas, el Galloway també és una manera d'assegurar-me no sortir espitat...

 Diumenge que ve, seguint la tradició, faré els 10 Km de Vilafranca. Objectiu: baixar dels 45m.  

diumenge, 15 de gener de 2017

4 anys després, torno a Sitges

A meta (Foto: Albert Oviedo)
Està clar que és una mitja especial per a mi. A Sitges --on ja he corregut la mitja 11 cops-- vaig fer la mitja més ràpida de la meva vida, la meva MMP en la distància, al 2003. Ja fa 14 anys, mare meva ! Va ser un dia en què el Sebas Guim, company de feina a TV3 i gran corredor --té un magnífic blog que us recomano-- em va fer de llebre. Una llebre de luxe. Vaig acabar gràcies a ell en 1h 22m i 29s. I així quedarà com la meva plusmarca en mitja marató. Ja sabeu que ara baixar de 1h 40m em costa Deu i ajuda...
 Avui, a una setmana de la Marató de Tarragona, no volia arriscar gens ni mica. A més a més, portava 2 dies sense córrer perquè des de dijous que arrossego un constipat notable, d'aquells de rajar el nas sense parar i tossir sorollosament. Sortosament, res de febre. I és per això que m'he decidit a no faltar a Sitges. Però m'he abrigat notablement per evitar ensurts de cara a Tarragona. Al final, no hauria calgut anar tant abrigat, però en aquests casos, millor pecar per excés que no per defecte. Sempre et pots treure roba.
  Poc abans de la sortida m'he adonat que m'havia deixat el rellotge a casa. He pensat que millor; així correria per sensacions. Un cop hem començat he anat fent. Segons els meu càlculs anava una mica per sota de 5m/km. Molt còmode, cap problema. La llebre de 5m/km estava una mica darrera meu a 1 minutet, aproximadament. Quan hem passat el 10 he preguntat a una corredora el temps que duiem. M'ha dit que 49m. Perfecte. Càlculs clavats. M'he dit, aviam si seria capaç d'apretar una miqueta en la 2a volta. Tampoc no m'hi he esforçat gaire, tot sigui dit. Al final he acabat en 1h 44m 31s i amb molt bones sensacions d'haver fet una tiradeta a ritme de marató.
Avui he coincidit amb l'Arcadi (Foto: Francesc Polonio)
  Aviam com anirà diumenge que ve a la Marató de Tarragona ! Si deu vol serà la meva marató número 49. Tornaré a posar en pràctica el mètode Galloway, com vaig fer a la Marató de Tortosa.

diumenge, 8 de gener de 2017

Estrena del 2017 amb fresqueta...!

La sortida
  Vaig trobar de casualitat la cursa de Sant Julià de Cerdanyola. La 1a edició de la cursa de Reis, per fer-la el 8 de gener. 5 quilòmetres, majoritàriament per corriols de muntanya. Tot i que és una mica lluny de casa, em vaig decidir. Ja sabeu que, si puc, m'agrada recolzar les curses que s'estrenen. Sortosament la cursa era a les 11h i, per tant, no em calia matinar tant. M'ha semblat que Sant Julià de Cerdanyola, al cor del Berguedà, és un poble preciós. I el recorregut també. Després d'un breu pas pel nucli urbà --breu perquè el poble és petit-- abans del km 1 ja hem tocat camí. Ja sabeu també que per la muntanya vaig amb molt de compte. No és el meu habitat natural, i menys encara a dues setmanes de la marató de Tarragona. No fos cas que em lesionés per una caiguda o em torcés un turmell amb una pedra o una branca. La cursa té més pujades que les que m'havien dit, però ja hi comptava. L'experiència és un grau. "Res... una pujadeta i després tot baixada..." frase calcada que es va repetint a totes les curses de muntanya que faig. El que sí que és cert és que les baixades avui no eren tècniques, ni les pujades tampoc, especialment, cosa que he agraït. Després dels 21 km que vaig fer dissabte, diria que he sortit força lent. En el primer km i mig, força corredors em superaven i he tingut aquesta impressió. Tot i que el caminet tenia ja pendent, el km 1 l'he passat en 4,49, cosa que m'ha semblat correcte. Poc a poc la cosa s'ha anat regularitzant i quan més s'empinava la cursa, més corredors anava passant. Curiosa la gebre blanca que hi havia. Era com córrer sobre neu però sense cap relliscada. És com sorra blanca gairebé, que dona una imatge preciosa, per cert.
A l'inici, just quan he superat la Teresa, que ha sortit rapidíssima ! (Imatge extreta del video de La Marieta)
Alguns joveníssims atletes del JAB, la Joventut Atlètica de Berga, em motivaven especialment per intentar atrapar-los. A poc a poc han anat caient.  Alguns d'ells no ha estat fins a l'últim quilòmetre que els he pogut superar. És un últim quilòmetre que tot és asfalt i amb una baixada molt notable. Tant notable que he cobert l'últim km a 3,25 m/km, per mi un ritme impensable en qualsevol cas. En aquesta baixada he atrapat tots els nois i noies del JAB que tenia al meu abast. L'últim ha caigut en l'última pujadeta abans d'encarar la recta de meta, després de la gran baixada. Un dels nois s'ha volgut fer una foto amb mí a l'arribada. M'he sentit una mica com Novak Djokovic l'altre dia amb el selfie que li va demanar Horacio Zeballos després que el serbi el guanyés a Doha. ;-))).
A la Teresa i a mí ens han entrevistat
Amb els amics de la Teresa
  Total, he arribat a la meta en 28m i 53s. Erem uns 160 corredors. Crec que he entrat entre els 40-45 primers. El guanyador m'han dit que a trigat uns 20 minuts. La cursa era de 5,4 quilòmetres, no de 5Km. Satisfet. Cursa molt maca. La primera del 2017.
   A la cursa he coincidit amb la Teresa Sánchez Farràs, una vella amiga de fa molts anys i que feia molt que no veia.
  Diumenge que vé, a una setmana de la Marató de Tarragona, faré la Mitja de Sitges.

dilluns, 2 de gener de 2017

Se'm dona be córrer el 31 de desembre

  Feia força anys que no corria la Sant Silvestre de Barcelona. La Cursa dels Nassos, vaja. Concretament, des del 2009. O sigui, fa 7 anys. Recordo que vaig passar un fred bestial perquè vaig deixar la roba al cotxe, que estava aparcat una mica allunyat de la meta. Em vaig quedar mig glaçat en el trajecte fins arribar-hi. I se'm van treure les ganes de tornar-hi. Va ser un error meu, ja que a l'acabar la cursa vaig comentar la jugada amb altres corredors i em va agafar fred. Coses que passen... Però aquest any vaig decidir tornar-hi. És una cursa molt ràpida. De fet, la meva millor marca de sempre en un 10K és de la Sant Silvestre de Barcelona del 2002 (37m 45s)  Han passat ja 14 anys !! Deixem-nos de batalletes i anem al tema.
Poc abans de començar. Al fons, de groc, en Josep Lluís Blanco (Foto: selfie)
  Al matí del 31 de desembre vaig anar a córrer a quarts de 8 del matí amb els amics del Domingo Catalán, amb l'Arcadi Alibés. Des de la botiga del Mingu fins a l'ajuntament de Barcelona i tornar. Un total de 6,83 quilòmetres en poc més de 40 minuts. Ritme molt suau que ja m'anava bé de cara a la cursa de la tarda. Després, esmorzar de ca l'ample. Tant ample que ja ni vaig dinar. I a primera hora de la tarda, cap a la Cursa dels Nassos. Com que l'organitzador, en José Luís Blanco, va tenir la gentilesa de donar-me un pitrall com si fos jo d'elit --em va donar el número 49-- vaig poder deixar la meva bossa al costat de la meta i vigilada. Fred no en passaria, com al 2009, estava clar. Vaig poder escalfar còmodament, parlar una miqueta amb el gran Carles Castillejo, que guanyaria la cursa per sisena vegada, i situar-me en el primer calaix de sortida, just darrera dels grans favorits,. Em vaig posar a un costat per intentar destorbar el mínim en la sortida. Amb 12 corredors que van acabar la cursa per sota dels 30 minuts, ja us podeu imaginar com era la sortida des d'allà al davant...
En els primers metres em vaig arribar a posar a 2,52!!! Un autèntic esprint per a mi. Tot i això hi havia un grapat de corredors que em passaven. Bestial !! L'avantatge de sortir tant endavant és que de seguida tens espai per córrer. El problema és que en els primers quilòmetres et passa molta gent. Es tracta de no desanimar-se, evidentment, fins que la cosa es regularitza. Vaig passar el primer quilòmetre en 4,05, un ritme inusitat per a mi. Però notava que anava força be; sense anar ofegat, diguem-ne, per a la meva sorpresa. El pas pel 5.000 va ser de 21m i 29s. En cas de doblar baixaria dels 43 minuts per 2 segons. Un objectiu certament complicat. Em va motivar veure que, almenys, la millor marca de l'any estava a l'abast, igual que vaig aconseguir just un any abans a la Sant Silvestre de Sant Cugat del Vallès. A la Cursa dels Nassos estava en disposició, si no defallia notablement, en superar el registre de La Sansi de Viladecans de l'11 de desembre. La part de la Diagonal, des de la Torre Agbar fins el carrer Selva de Mar, on hi havia la meta, es fa molt llarga. Són 1.800 metres que són eterns. Em va sorprendre que a pocs metres de la meta, la llebre dels 45 minuts em va avançar mirant d'esperonar la seva gent. Estava sol. Lògic. Si jo lluitava per baixar dels 43 minuts i ell marcava els 45 minuts, ningú no el va poder seguir... Finalment vaig entrar en 42 minuts i 57 segons. Feia 2 anys i mig que no baixava dels 43 minuts, per tant, encantat de la vida. 56 segons millor que la segona millor marca del 2016 !!. Està clar que a la Cursa dels Nassos es pot córrer moltíssim.
  Bon Any 2017 a tothom !!!
   

divendres, 23 de desembre de 2016

Cursa de la UAB, cursa nova, per a mi

En una de les pujades (Foto: UAB)
Feia temps que volia fer-la. Està aprop de casa i, sobretot, perquè vaig estudiar allà la carrera de Ciències de la Informació. Aleshores se'n deia així de la carrera de periodisme. Era ben conscient que la Cursa de la UAB, per la ubicació de la Universitat Autònoma, tindria pujades i baixades notables. I no em vaig equivocar. Els primers 3,5 quilòmetres, més o menys, és practicament tot una baixada important. Fàcil agafar una bona velocitat. Conscient que després caldria remuntar el què haviem baixat, vaig pensar que el millor era no cremar-me en excés en aquesta primera part. Un cop tornats al recinte universitari, cap el quilòmetre 6, és quan realment la cursa s'endureix. D'una banda pel cansament acumulat i, de l'altra, perquè les pujades llargues són una constant. La palma se l'emporta la pujada cap a la Facultat de Veterinària. Llarga i duríssima. Per mi, impossible anar més ràpid de 6m/km. Com sempre em vaig anar motivant mirant d'atrapar les noies que tenia al davant. En l'últim quilòmetre vaig proposar-me atrapar l'última que veia. A 300 metres de la meta ho vaig aconseguir. En total vaig invertir 45m i 47s  La llàstima és que la cursa era un pelet curta: 9,85 quilòmetres, em va marcar el GPS. La marca era massa bona. Jo comptava en fer 47m, ben bé. En qualsevol cas, vaig quedar molt content. Ah!... i a


La classificació. Just per davant de la segona noia.
més vaig quedar segon de al categoria d'edat, en la que van córrer 22 persones. 2n de 22. Està bé.
  Bon Nadal a tothom !!!    

dilluns, 12 de desembre de 2016

Millor marca de l'any en 10 Km !!!

Diumenge vaig córrer la Sansi de Viladecans. Tant els 5 km com els 10 km. Les dues curses. Una darrera de l'altra. L'any passat es feia només la de 5 Km i em va sortir una marca molt bona: 20m 33s. Millor marca del 2015 en la distància. El recorregut és molt pla i si el vent et respecta, es pot fer un bon registre. Enguany no tenia clar com afrontar les dues curses; reservar en el 5K per prémer l'accelerador en el 10K ? Anar ràpid al 5.000 i afluixar en el 10.000 ? Al final vaig decidir fer el més assenyat: anar per sensacions i no preocupar-me. A la prova de 5km vaig veure com la llebre dels 20m se m'escapava de bon començament. Ni en broma em veia capaç d'anar a 4m/km. Jo a la meva. Vaig anar fent i vaig acabar en 21m i 52s.  No era per tirar coets, però correcte. Durant bona part de la cursa em descobria pensant en el 10.000 de després; que si estaria massa cansat... Potser això em va fer frenar una mica, ni que fos inconscientment.
En ple esforç en el 5.000
 I va arribar el 10.000. Com que em van donar un pitrall que m'ho permetia, vaig sortir a la primera tongada, on estan els que corren més. Sensació estranya al quedar-me enderrerit, al notar que em quedava dels últims. No és que corri molt, jo, ja ho sabeu, però sempre hi tinc al darrera molts altres corredors. Vaig pensar que quan m'atrapessin els de la segona tongada ja estaria més tranquil en aquest sentit. Curiós. Quan això va passar, vaig veure que no hi havia tanta gent com havia imaginat que em superava. A més el pas pel 5.000 va ser 21,43, o sigui més ràpid que la cursa de 5K que havia fet abans. Confirmació que anava a un ritme molt bo. Massa i tot, potser. Com sol ser habitual, vaig decidir arriscar. Vaig fer els meus càlculs i vaig veure que la millor marca de l'any estava al meu abast. El repte era baixar dels 44m, ja que la MMA era 44,04. Vaig mirar de donar el màxim. Aniria de segons... Vaig encarar la recta de meta. Al veure el crono, vaig comprovar que ho aconseguiria !!! 43m 53s. Marca superada per 9 segons, que em van saber a glòria ! I vaig quedar el quart de la meva categoria d'edat. No baixava dels 44m des del 31 de desembre del 2015, a la Sant Silvestre Barcelonesa de Sant Cugat del Vallès.
Molt content abans de fer el 10.000
Diumenge que ve faré els 10km de la UAB, per la Marató de TV3, que és aquell mateix dia. 

dimecres, 7 de desembre de 2016

Mitja de Mataró i Sant Andreu

Cap el Km 16,5 de la mitja de Mataró (Foto: Joan Castellà)
Dues curses en 3 dies. Un esforç notable per a mi. I les he superades amb bona nota. Diumenge vaig córrer la Mitja Marató de Mataró, un de les curses que procuro no perdre'm. Ja l'he fet 9 cops. El debut va ser al 2003 amb 1h 28m 26s. Una marca que és una quimera per a mi, en l'actualitat. Ara corro en 10 minuts més, ben be.
Content a la meta de Mataró (Sònia Jurnet)
 La idea era mirar de baixar de 1h 39m, ja que al 2015 vaig fer 1h 39m 48s. Vaig sortir una mica pel darrera de la llebre d'1h i 45m que era en Jorfer, de Corredors.cat. A l'alçada del km 1 el vaig sobrepassar. Un primer quilòmetre que vaig fer en 5m i 11s. Molt lent per l'objectiu de baixar de 1h 39m, però ja hi hauria temps de mirar de recuperar. La primera part de la mitja de Mataró et porta fins aprop d'Argentona, amb la carretera fent tobogans. Em vaig trobar força bé en aquest tram, avançant corredors, cosa que sempre anima. A partir del km 6 hi ha una part, pel centre de Mataró, més favorable. Allà vaig atrapar la llebre de 1h 40m, que era el gran Manolo M., també de Corredors.cat. Allò em va donar la confiança de pensar que, si no defallia, podria aconseguir un bon registre. Al pas pel quilòmetre 10 el crono marcava 45,38. Em vaig espantar una mica perquè ara en un 10.000 em costa molt baixar dels 45m. Per tant, anava molt ràpid. Però ja se sap que qui no arrisca, no pisca. I com tantes altres vegades, vaig pensar que si havia de petar, ja petaria. Si heu fet mai la mitja de Mataró, sabreu que l'últim km i mig és dur, perquè s'ha de remuntar fins a la sortida, al Camí de la Geganta, des del nivell de mar. És la principal característica de la cursa: la seva duresa final.
  Cap el quilòmetre 12 em vaig enganxar amb un corredor dels Lluïsos de Mataró que portava un ritme gairebé calcat al meu. Vam anar plegats fins a la pujada final. O sigui, uns 7 quilòmetres. 4,34-36-38-32-36-39-39 van ser els parcials del 12 al 18. Em va anar molt bé perquè era la part més complicada, la de la nacional-II, Després, a l'arribar a la pujada final, vaig perdre el meu company de viatge; no sé si em va passar o es va quedar endarrera. A la meta no el vaig veure. Em sap greu, perquè va fer una feina molt bona per a mi. I li volia agraïr. Si llegeixes aquesta entrada, moltes gràcies ! Total que vaig entrar a meta en 1h 37m i 37s. I contentíssim perquè ara baixar de 1h 40m en mitja marató representa per a mi un esforç considerable. El parcial dels primers 10 Qm va ser, com deia, de 45,38 i el pas pel Qm 20 el parcial va ser de 46,41. Escassament 1m 03s més. Tenint en compte la pujada, està prou be. Sense l'ajut del corredor dels Lluïsos de Mataró, no hauria estat possible, sens dubte.
Esforç a Sant Andreu
Amb en Txabi Albert
  I dimarts 6 de desembre em vaig retrobar amb la cursa de Sant Andreu, a Barcelona. 5 km molt ràpids. Sempre la fan el 6 de desembre. I ja han complert 38 anys. Només l'havia feta una vegada, al 2007 amb un temps de 19m 21s. Eren altres temps. Ara, 9 anys després, l'objectiu era baixar dels 22m, tenint en compte l'esforç fet a Mataró. No tinc parcial de cada quilòmetre, ja que o no hi havia marques o jo no les vaig saber veure. La cursa va començar amb 50 minuts de retard perquè l'ambulància no arribava. 50 minuts  drets esperant per sortir. A l'haver-me refredat vaig sortir amb una certa por de no trencar-me. Sortosament, no va passar res d'això. Vaig anar remuntant posicions tota la cursa, passant un grapat de noies, també. Vaig acabar en 21m i 42 segons 2m i 21s més lent que al 2007, cosa ben normal. L'important és que sabia què podria fer de temps i vaig encertar. I em vaig trobar força bé. En cap moment em va ni passar pel cap un possible cansament per haver fer Mataró dos dies abans.
  Diumenge que ve tinc previst una nova experiència: córrer dues curses consecutives: el 5.000 i el 10.000 de La Sansi de Viladecans. M'anirà be de cara a la preparació per a la Marató de Tarragona. Espero poder córrer diumenge perquè aquest tarda hauré fet un mal gest i ara tinc l'esquena a l'alçada del lumbago, ben tocada. De moment, gairebé no puc ni caminar. Aviam com evoluciona...





 

dimarts, 29 de novembre de 2016

La més clàssica de les clàssiques

Impressionant poder córrer per la Gran Via (Foto: JJ Vico)
 L'he correguda 11 vegades. La Jean Bouin té 93 edicions. Moltíssimes més que qualsevol altra cursa. Les que més en tenen, a casa nostra, no arriben a la quarantena, les que més. Diumenge, sortosament, no va fer gens de fred, i es va poder córrer amb comoditat. Anar molt abrigat sempre és una mica incòmode per a mi. De seguida vaig veure que no em sortiria una gran cursa ja que, fins i tot abans d'arribar a la Gran Via, no aconseguia posar-me per sota de 4,30m/km (ritme de 45m). Una mica després, ja a la Gran Via, anava a estones a 4,35. Per tant, l'objectiu de baixar dels 45m, tenint en compte que els últims 2 km pel Paral.lel i el carrer Lleida, tenen pujada suau al començament i costeruda al final, no eren els més idonis per rebaixar temps al final de la cursa. Si baixava de 47m ja em semblaria un bon registre, donades les circumstàncies.
4,40 el km 1, per l'embús de corredors. Vaig sortir al tercer calaix. El què em tocava per marca. El km 2: 4,34; el 3: 4,33; el 4: 4,27 i el 5: 4,26. En progressió, però insuficient per baixar de 45 minuts. El temps de pas pel 5.000: 22m 22s. Caldria pràcticament doblar per fer sub45. Impensable amb les pujades finals que comentava. A l'arribar al Paral.lel, per la meva sorpresa vaig veure que aguantava el ritme. Així vaig passar els km 6 i 7 en 4,33 i 4,35, respectivament. I encara millor el km 8, amb el millor registre de tots: 4,17 !. Això em va animar a intentar fer els dos últims km el millor possible. La pujada del carrer Lleida em va fer marcar el 9 en 5,01. I l'últim km, amb el final de la pujada i la baixada del carrer de la Guàrdia Urbana, em va portar a fer un registre de 4,35. En total, 45m i 45s, que em va deixar prou satisfet, tot i ser la pitjor marca que mai he fet a la Jean Bouin. Però el què és important per a mi és que m'ho vaig passar molt bé, com gairebé sempre, mirant de donar el màxim.
La premsa sempre exagera...

Els meus temps històrics a la Jean Bouin són aquests:

1997: 34,08 (eren 8km)
2007: 40,48 (10km)
2008: 40,50
2009: 43,06
2010: 42,19
2011: 42,18
2012: 41,56
2013: 44,23
2014: 45,29
2015: 44,53
2016; 45,45.

Vaig estar 9 anys, del 1998 al 2006, sense fer-la.
Diumenge toca la mitja de Mataró. Objectiu: baixar de 1h 39m. L'any passat vaig baixar pels pèls de 1h 40m. Veurem quin pà s'hi dona enguany.


 

dimarts, 22 de novembre de 2016

10 km d'Alella: Podi...!!!

Al podi ! (Foto: Ferran Cardona)
No havia fet mai aquesta cursa a Alella. Enguany era la tercera edició. Discorre, bàsicament, al costat de la riera i, per tant, és una cursa amb una llarguíssima pujada i una llarguíssima baixada. Tot plegat s'ha de fer 2 cops, al ser un circuit de 5 Km. També hi ha cursa de 5km. Es tracta d'una prova molt familiar. Erem molt poquets, però ben avinguts ;-)))  Em vaig trobar, com m'imaginava, un bon amic de fa anys, en Ferran Cardona. Viu a El Masnou, per tant molt apropet d'Alella. Després d'escalfar una mica per la mateixa riera, sortida ! Primer, cap amunt, aproximadament un km, que se'm va fer molt llarg. Després girar cúa i cap avall. Una baixada de uns 2'5 km per després tornar a remuntar fins a dalt de tot del circuit, repetir la gran baixada i remuntar novament fins a la meta. Les curses on es repeteix circuit m'agraden perquè, a la segona volta, ja saps el què t'espera. Al ser pocs participants, em vaig veure barallant-me amb les noies que em va semblar que eren les que lluitaven per la victòria femenina. Una d'elles se'm va escapar a la baixada, però a la remuntada llarga de la riera, la vaig, atrapar. L'altra em va atrapar en una de les pujades. Em vaig enganxar a ella, cosa que em va ajudar a pujar a ritme. Crec que l'esforç que va fer li devia passar factura perquè a la baixada la vaig deixar endarrera.  L'última remuntada de la riera --ben bé 1km i mig-- es fa especialment dura. Vaig entrar, finalment, el 20è de la general. Una gran classificació, però crec que no erem més de 100 o 120 corredors. El que més il·lusió em va fer és que vaig quedar el segon de la meva categoria d'edat. No acostumo a fer podis, evidentment. Per tant, molt content. El registre em va entusiasmar: 44m 26s ! Però al comprovar el GPS, em marcava 9,76 km. O sigui, una cursa curta. L'organitzador, en Sergi del Río, em va dir que a ell li havia sortit 10k amb el seu GPS quan la va mesurar. Bé. És el que tenen els GPS. Em guio més, en aquest cas, per la marca. 44,26 en un 10 mil amb pujades llargues, encara que amb baixades igualment llargues, la meva experiència em diu que no recuperes tant a la baixada. La marca, excessivament bona per a mí: la tercera millor de l'any. Em sembla irreal. La setmana passada en el 10K de Sant Feliu, gairebé tot pla, vaig fer 45,14. No quadra. Però tant se val. La cursa està molt bé. I m'agrada que sigui familiar. I tenir opcions de podi, com no !!! Hi tornaré. Diumenge arriba la més clàssica: la Jean Bouin.
Amb en Ferran Cardona (Foto: selfie)
Patint a la Riera (Foto: F. Cardona)

dilluns, 14 de novembre de 2016

Cursa perfecta... menys al final

Entrada a meta. (Foto JL Blanco)
 Els 10 Km de Sant Feliu de Llobregat era la primera cursa dues setmanes després de la Marató de les Vies Verdes de Tortosa. Completament recuperat dels 42,195 metres, no tenia cap idea en especial, tret de veure què podia aconseguir amb el meu sacre que no acabo de recuperar del tot. He sortit just al darrera d'en Jordi Fernández, en Jorfer, de Corredors.cat que era la llebre dels 45 minuts (ritme 4,30) Recordo que l'any passat, la llebre va sortir a tota castanya i no la vaig poder atrapar en tota la cursa. Aleshores vaig acabar en 45m i 23s. No havia consultat aquesta dada abans de la cursa d'avui. M'hauria servit de referència. Bé. Avui en Jorfer ha marcat el ritme molt bé. Jo em sorprenia perquè veia que no em costava excessivament seguir-lo. Anavem passant quilòmetres i circulavem amb uns pocs segons de marge per baixar desl 45 minuts. O sigui que perfecte. Com que el recorregut eren dues voltes de 5km, al passar pel Km 8,5 començava una zona on no bufava el vent. He pensat que, si no defallia i arribava a aquella zona amb en Jorfer, miraria de prèmer els dents i anar tot el ràpid que pogués per arribar a la meta. Dit i fet. Quan hem arribat a la zona prevista m'he escapat del grup. M'he posat per moments a 4,15, que per mí és una velocitat més que notable i més al km 8,5 d'un 10.000. En aquell moment estava convençut que tenia opcions, a més clares, de baixar dels 45m. Al pas pel km 9 portava 40m i 51s. No ho he vist en aquell moment perquè només estava pendent de deixar-ho tot per baixar dels 45m. El què no sabia en aquell moment --ho he sabut després, consultant el cronòmetre-- és que el parcial del 8 al 9 havia sortit en 5,04!!!  Impossible perquè la meva velocitat com deia, era clarament per sota dels 4,30 en els segons 500 metres d'aquest quilòmetre. Per tant era un quilòmetre clarament massa llarg. Però insisteixo que jo no ho sabia. A falta de uns 600 metres per a la meta, veig, per a la meva sorpresa, que en Jorfer m'avança. No entenc res. Si ell ha d'anar a 4,30 i jo vaig a 4,20-25, perquè m'atrapa ? A l'arribar al carrer on haviem fet la sortida, ho he entés. En comptes d'anar directe cap a l'entrada a la pista d'atletisme, hem hagut de fer uns metres girant cap a l'altre costat. Aleshores he comprès que no baixaria dels 45 minuts per molt que corrés... i segurament en Jorfer tampoc. Ell ha apretat de valent. S'ha posat a 3,35, m'ha comentat després. Ha entrat a meta en 45m i 6s i jo en 45m i 14s. A la llebre dels 40m i a la dels 50m els ha passat el mateix: no han pogut clavar el temps. I les llebres són corredors que poden fer els ritmes que els demanen de manera sobrada, lògicament. Hem comentat la jugada, comparat els GPS i l'explicació semblava clara. El km del 8 al 9 era el què era llarg. El GPS no enganyava: marcava 1,15 km. Els altres km de la cursa oscil.laven entre els 0,95 i 1,03km. Per tant quan en Jorfer s'ha adonat que ho tindria difícil per quadrar els 45m és quan ha apretat de valent. Però ja no hi havia marge per recuperar. Bé. Una anècdota més. El més positiu de tot és que he millorat el registre del 2015 en 9 segons (45,23 per 45,14). I això ja és molt, tenint en compte que cada cop em costa més mantenir els temps any a any. O sigui que qui no es consola és ben bé perquè no ho vol.
Feia molt que no veia l'Andrei 
En Xèpkin, un gran tipus de 2m 10cm (Fotos JL Blanco)

dimarts, 1 de novembre de 2016

Fet un Galloway a la MVV de Tortosa

 El volia provar a la Marató d'Empúries, al maig, però la tramuntana va obligar a anul·lar-la i només es va fer la mitja, on també el vaig posar en pràctica.
La sortida, a Horta de Sant Joan (Imatge: Canal Terres de l'Ebre)

      Com a assaig. Però volia fer-ho en els 42,195 Km. I el dia marcat al calendari era el 30 d'octubre, a Tortosa. Com ja he explicat en diverses ocasions, el mètode Galloway consisteix en reservar-se muscularment per anar més ràpid al final. Més detalls, aquí. Ho vaig fer i estic força satisfet del resultat.
La idea era caminar 1 minut cada dos quilòmetres, des del quilòmetre 2 fins el 28. I fer els últims 14 corrent sense fer més caminades. Dit i fet. La idea era anar per sota de 5m/km en els trams corrent i després, a partir del 28, intentar acostar-me al màxim a 5m/km i allunyar-me al màxim dels 6m/km, especialment del 32 al 42. Aquest últims 10 Km es converteixen en gairebé un calvari a l'estar trinxat. Si arribes relativament menys trinxat, se suposa que correràs més ràpid. Volia comprovar si això era així o no.
Entrant a meta, braços enlaire, pel Martí (Foto: M. Majoral)
  A la segona caminada que vaig fer es van apuntar a fer-les amb mí dos corredors d'Andorra, en Cèsar Ferreira i en David Isal. Vam anar el tres plegats controlant que no ens deixéssim cap caminada. I anàvem fent en els trams de córrer mirant de col·locar-nos en ritmes d'entre 4,45 i 5m/km. La Marató de les Vies Verdes de Tortosa tendeix a baixar a la primera mitja, però en la segona, el terreny és més pla i també hi ha rectes eternes en les que el terreny pica cap amunt. Poc, però cap a munt. I quan portes 25-26km a les cames, la cosa es nota. En David portava un cronòmetre que li predeia el temps final de la marató si manteniem el ritme. 3h 36m li sortia. Jo estava encantat ! Fa 2 anys, a Tortosa, vaig fer 3h 41m i l'any passat, 3h 52m. Enguany vam passar la mitja en 1h 52m. Doblar era arribar en 3h 44m. No era un mal registre, tenint en compte que hauriem fet 14 minuts, en total, caminant. A l'alçada del km 32-33 hi havia una baixada molt notable seguida d'una pujada diabòlica. A la baixada, crec que el Cèsar es va ressentir d'alguna cosa. Jo ni me'n vaig assabentar. Al cap d'uns minuts vaig girar el cap i no els vaig veure. Ni al Cèsar ni al David. Em va saber greu. Però ja només pensava en acabar quan abans millor. I estava en els quilòmetres on s'havia de veure si les caminades dels primers 28 quilòmetres havien fet el seu efecte. I jo entenc que sí. En les últimes maratons que he fet, baixar de 6m/km en els últims 7-8-9 quilòmetres em costa moltíssim. Ahir mirava el crono moltes més vegades de l'habitual. I en aquesta part final de la cursa vaig veure que sempre anava entre 5,15 en els millors moments i 5,45 quan em costava més. Per tant la millora era notable ! Resultat: vaig entrar a meta en 3h 43m 53s. 8 minuts millor que al 2015 ! Em sembla un resultat del mètode Galloway ben positiu. És cert que l'any passat va fer una calor bestial. La cursa es feia a mitjans de maig i ens va agafar un dia de calor. Comparada amb la marató feta al 2014 només vaig trigar 3 minuts més. Però el fet més important, trobo, és que, efectivament, el mètode et preserva muscularment. Ja ho vaig notar a l'arribar a la meta. No estava, ni de lluny, tan adolorit de cames com segur estaria si hagués fet tota la cursa corrent. I aquest matí he corregut 10 minutets i no he anat tant encarcarat com estic el dia després d'una marató. Ahir la segona mitja em va sortir 8 segons més ràpid que la primera. O sigui que vaig doblar, pràcticament. Els maratonians sabem com és de difícil fet el mateix temps en les dues mitges. El normal és sumar una quantitat de minuts molt notable en els segons 21,097 Km.
  Al mes de gener del 2017, a la Marató de Tarragona, tornaré a provar el mètode Galloway. Aviam què tal va. Al gener del 2016 vag fer 3h 38m 55s. Si tornés a baixar 8 minuts, seria bestial ! Si sóc capaç d'acabar en 3h 37m, ja estaria encantat de la vida. Cal ser una mica realista. Veurem què passa.