dimecres, 22 de juliol del 2015

600 curses al sac....!!!!

Finalment vaig decidir anar a la cursa de la Floresta, dissabte 18 de juliol, ja que allà completaria la cursa número 600 del meu palmarès. Sempre m'han tractat molt bé allà, exquisidament, millor dit i no podia fallar. Les meves molèsties a l'isquio de la cama esquerra no em van impedir córrer, gràcies a la mà miraculosa del Jim Serrano. El dia anterior em va descarregar completament la zona, que d'altra banda, ja tocava...
Un número que fa patxoca !
Amb l'Empar, a La Floresta
A la Floresta cal córrer amb seny perquè tot i ser curta, 7,2 Km, és completament trencacames. La calor a dos quarts de 7 de la tarda era molt notable. Estàvem inscrits 135 corredors. Al final, però, vam ser 97 els què vam acabar la prova. Vaig fer pràcticament tota la cursa acompanyat del meu company a TV3, Francesc Sòria. Un molt bon corredor i triatleta que va optar per acompanyar-me tota la cursa. Ell anava gairebé xiulant i jo al límit. És el què té ser jove, he, he... Sort d'ell, perquè si no el meu temps hauria estat més dolent, sens dubte. Bona part de la cursa vaig estar barellant-me amb l'Àlvar Fernández, de corredors.cat. A les pujades se m'escapava i a les baixades m'hi acostava. A les acaballes de la cursa, el vaig passar en un descens el més ràpid que vaig poder per intentar que pensés que ja no em podria superar. L'estratègia no em va servir de res perquè encara quedava una última pujadota que no m'esperava i que em va fer la guitza. L'Àlvar em va atrapar i en l'últim descens, ara sí, va ser ell qui em va fer l'hatxassu final per entrar a meta 3 segons abans que jo. Al final vaig fer 34m i 49s. Va ser una lluita maca d'estratègia en la que ell va sortir guanyador. Felicitats, company !!
També vam coincidir amb l'Empar Moliner, periodista, escriptora, articulista, analista... i també corredora. Va fer una gran cursa, com ho demostra el fet que va guanyar la seva categoria ! Gran, Empar !!
  Dimarts vaig anar a què em miressin les molèsties a l'isquio. Confirmat trencament d'1,5 cm x 3mm. Ho recuperaré ràpid gràcies a ReSport amb el Dr. Ferran Abat i el seu equip. Estan al Club Natació Sant Andreu, a Barcelona. Així que, aviat a cremar asfalt novament...!



dimarts, 14 de juliol del 2015

La calor i la humitat apreten...!


Ha estat un cap de setmana de molta calor, com està sent habitual aquest juliol. Dissabte a la nit vaig córrer els 10 Km de la Gavà Night Run que organitza Diversport. Uns 400 corredors. Terreny absolutament plà. Vaig sortir bé de ritme per sota de 4,30. Últimament surto així en la majoria de 10 mils i després punxo. El tema es tracta en quanta estona trigo a punxar. A Gavà va ser cap el quilòmetre 5'5. Aleshores em vaig posar a 4,40.4,45. Cap el quilòmetre 7,5 un corredor jove de Gavà, a jutjar per la camiseta que portava, es va posar al meu costat en l'única pujadeta que hi havia en tot el recorregut. Una pujadeta d'escassament 30 metres, però suficients perquè jo baixés el meu ritme. Ell ho va notar i em va animar a seguir-lo. Vaig pensar que de què el podria seguir... Però va resultar que em va dir això perquè tenia la intenció d'ajudar-me a arribar a la meta. Em va comentar que abans de fer la cursa, havia donat una volta més al circuit de 5 Km, per tant anava ben sobrat de forces. El cert és que va aconseguir perfectament el fet de portar-me a la meta, fins el punt que en els dos últims quilòmetres vaig tornar a posar-me per sota dels 4,30, amb un últim quilòmetre fet a 4,17 ! Vaig arribar fos a la meta, això sí. Vaig voler agraïr-li a aquesta llebre inesperada el seu ajut, però el vaig perdre de vista immediatament. Llàstima....! Si llegeix això, moltes gràcies ! Vaig parar el crono en 46 minuts i 48 segons. Tenint en compte el què entreno en aquesta època --poc-- i la humitat que hi havia, ja em puc donar per satisfet. Al ser la cursa a les 10 de la nit, no em vaig ficar al llit ben bé fins les dues de la matinada. I el despertador va sonar a les 5,30, tres hores i mitja després...


Amb el gran Carles Castillejo, el millor maratonià català
Diumenge la cita era a la Vila Olímpica, a Barcelona. Un altre 10.000. Per intentar evitar al màxim els efectes de la calor, la cursa començava a dos quarts de 9 del matí. Amb tot fins a tres participants va haver de ser hospitalitzats per cops de calor. En el moment d'escriure això, l'últim que sé és que un d'ells va quedar ingressat per tal de tenir-lo en observació. Espero que a hores d'ara ja estigui absolutament recuperat...

Cara de patiment a la meta de la Vila Olímpica

Vaig sortir del primer calaix al ser convidat de l'organització i això em va permetre córrer còmodament des del principi. Hi havia uns 2.000 corredors. Per la meva sorpresa em vaig trobar anant a 4,20-4,25 sense dificultats. Sens dubte, la crema escalfadora Weapon to Win que m'havia posat als dos isquios, havia fet perfectament la seva funció, com sempre que la necessito. Em vaig trobar ficat en un grupet en el que anaven tres noies dels Lluisos de Mataró i que portaven una llebre del seu club. Els vaig preguntar quin crono volien fer. Em van dir que 45 minuts. Era el què jo buscava. Amb tot, crec que anaven una mica ràpid. 45 minuts és 4m 30s/Km i anaven a estones a 4,20 i també a 4,15. Però com em trobava bé, vaig decidir seguir-les. Cap el quilòmetre 3'5-4, vaig començar a pagar l'esforç. Les noies de Mataró es van anar allunyant irremisiblement. Començava aleshores una altra cursa per a mí. Vaig passar el 5 per sota dels 23 minuts. Vaig pensar que si amb el què havia corregut en la primera part de la cursa amb prou feines havia baixat de 23 minuts, tindria molt difícil baixar dels 47 minuts. La calor apretava. La llebre dels 45 minuts em va atrapar en el quilòmetre 7. Fins aquell moment encara somniava amb ser capaç de baixar dels 45m. Quan em van superar, en comptes de pensar positivament ("m'ha atrapat en el Km 7 i no pas en el 3 com en curses anteriors"), vaig pensar negativament ("cada vegada vaig més lent, estic pagant l'esforç d'ahir, encara em queden 3 quilòmetres, quina calor, quin calvari..."). Tant és així que cap el km 8 vaig sentir la necessitat irrefrenable d'aturar-me. Bé, irrefrenable no ho va ser perquè en l'últim instant vaig decidir no aturar-me. Vaig continuar més amb el cor que amb les cames. Aleshores vaig divisar el què seria la meva salvació: faltaven 1.500 metres per la meta i vaig veure que el meu company a TV3, l'Alex Castells, anava per davant meu a uns 200 metres. Jo pensava que el tenia al darrera. Veure'l em va motivar a intentar atrapar-lo. Poc a poc m'hi vaig acostar i finalment, a uns 500 metres de la meta el vaig atrapar. El vaig deixar enrera i vaig creuar la línia de meta en 46 minuts i 55 segons. Només 7 segons més lent que el dia anterior. Per tot el què he explicat em va semblar un temps correctíssim. Com dic sovint, qui no es conforma és perquè no vol...!


Amb l'Àlex, al "Mulla't..."

Després de la cursa de la Vila Olímpica, l'Àlex i jo vam anar al DIR Diagonal a donar suport a la campanya "Mulla't per l'Esclerosi Múltiple" per ajudar a millorar les condicions de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.  

Amb el VIPS del Mulla't.  Em veieu... ?

El cap de setmana que vé m'espera la Cursa de La Floresta. Serà dissabte a la tarda, a les 18,30h. Calor segur. 8 quilòmetres. Serà la meva cursa número 600. La 500 també la vaig fer a La Floresta. Casualitats de la vida. !!    


dimecres, 8 de juliol del 2015

El "caloret"

Aprofitant una baixadeta (Foto: Francesc Polonio)
Diumenge vaig córrer per segona vegada la cursa de 10 Km de Pallejà. La primera havia estat l'any passat. És tracta d'una cursa força plana, que consisteix en donar dues voltes a un circuit de 5 quilòmetres. Per l'època de l'any en què es celebra, el principal enemic és la calor, lògicament. Després de la calorada de la setmana passada a La Maquinista, tenia clar que no pensava prèmer l'accelerador a Pallejà. Després d'una cursa on vaig forçar, ara tocava una de més tranquileta. És el què cal fer quan fa tanta calor. La idea era anar amb la llebre de 50m i als últims 2 quilòmetres deixar-la per acabar en 49 minuts. Així ho vam planejar amb l'Arcadi, ja que, com passa sovint, vam tornar a coincidir. I és que ens agraden les mateixes curses, més o menys.
Amb la llebre de 50m ja al darrera (Foto: Wai Shan)
  Només donar-se el tret de sortida ja vam veure que la llebre de 50 minuts anava més ràpid del què li tocava. Vam decidir que nosaltres seguiriem el pla previst. Anàvem com un rellotge. La llebre ens portava uns 20 segons d'avantatge en el Km 3. Nosaltres clavàvem els quilòmetres a 5 minuts cada un. La llebre, potser adonant-se que anava un pelet ràpid, va frenar el seu ritme. Poc a poc ens hi vam anar acostant. Vam passar el km 4 en 20 minuts exactes i al pas del 5 en 24'50 i amb la llebre ja darrera nostre. Ja haviem escalfat i això va fer que sense gairebé adonar-nos ens poséssim a 4,50. Aleshores vam divisar que la Mayte Martín estava al nostre abast. La vam atrapar cap el km 7. Ella corria a batzegades, ara més ràpida, ara més lenta, i ens passava uns metres i després la tornàvem a atrapar. Així fins el km 8 i escaig, més o menys. Com que sóc competitiu de mena vaig posar-me aleshores dos objectius: superar la Mayte i baixar dels 49 minuts. L'Arcadi no va voler forçar i es va quedar un pelet endarrera. En l'últim quilòmetre em vaig posar a 4,30 i fins i tot menys, a estones, i en vaig tenir suficient per aconseguir els dos objectius. Al final, 48m 55s. I molt content. Els corredors sabem que començar tranquilet una cursa i acabar-la amb una miqueta de vivesa és molt agradable. En canvi, estar patint tota la cursa... és dur.
  Aquesta setmana, doblet. Dissabte a la nit, Gava Night Run i diumenge al matí, la cursa de la Vila Olimpica. Totes dues de 10 quilòmetres. Amb elles completaré 599 curses. La 600 la tinc prevista a La Floresta el dia 18 de juliol. Curiosament a la Floresta vaig córrer la cursa número 500 del meu palmarès.