dilluns, 11 de desembre de 2017

He tornat a Tona

       Per segona vegada he corregut la Cursa Atlètica de Tona. Una cursa que sempre es disputa el dia 8 de desembre. L'havia fet al 2009, i hi tenia una espineta clavada perquè aquella vegada em vaig lesionar. Ara, 8 anys després, no hi he tingut cap problema, més enllà de les molèsties més o menys cròniques que arrossego, però que no m'impedeixen córrer. De moment. Toco fusta...
El recorregut m'ha semblat bastant similar al que havia fet al 2009, amb dos canvis importants. El primer, que es puja fins a la pista d'atletisme, i el segon és que no acaba en pujada. De fet, quan arribes a la pista d'atletisme, ja tot és baixada fins a la meta, ben bé els 2 últims quilòmetres. Com que l'inici de la cursa és també en baixada, la sortida és en estampida. Quan s'acaba la baixada inicial, la cosa es comença a regularitzar. La pujada fins a la pista d'atletisme és llarga. Com que en les pujades em defenso bastant bé, crec, poc a poc vaig anar superant les noies que tenia a la vista. I vaig arribar a la pista d'atletisme abans que elles. A la baixada cap d'elles no em va superar. Vaig arribar a la meta en 25m i 42s. 1m i 7s més lent que fa 8 anys. És clar que aleshores el recorregut era un pèl més dur, amb el final en pujada esmentat i, com deia, vaig acabar lesionat.
 Resumint. Em vaig treure una espineta que tenia clavada.
Diumenge correré la Mitja de Vilanova. Ja toca fer una mitja, --no en faig cap des de Granollers, al febrer-- i més encara perquè el 28 de gener tinc previst fer la Marató de Tarragona

dijous, 7 de desembre de 2017

Millorant a Sant Andreu

Km 2, aproximadament (Foto: David Patán)
  No sóc molt donat a córrer curses curtes. De les 708 que porto a dia d'avui, només n'he fet 38 de 5 quilòmetres. En 20 anys corrent, no és gaire. És clar també que fins fa relativament poc temps, les curses d'aquesta distància no proliferaven tant com ara. Un dels 5.000 popular més veterans és el del barri de Sant Andreu, que sempre es fa el 6 de desembre. El vaig fer per primer cop al 2007 amb uns 19m 21s i, per una cosa o altre, no hi vaig tornar fins l'any passat. Aleshores vaig fer 21m 42s. Per tant, l'objectiu d'enguany era veure si seria capaç de millorar aquell registre. Sortida una mica estreta, però de seguida es gira a la dreta deixant la Rambla de Fabra i Puig i hi ha una mica més d'espai. Vaig sortir molt endavant i això em va permetre fer els dos primers quilòmetres molt ràpid. No vaig veure el primer punt quilomètric, però sí el segon, i vaig marcar 8m 12s (promig de 4,06) Ràpid per a mí. Una mica després del km 1 la Linda Arnott em va passar. Em vaig enganxar a ella, però era massa ràpida per a mi. Això ja em semblava més normal, que no pas el què va passar diumenge a la cursa contra el càncer, quan la vaig superar.
    Em vaig oblidar d'ella i jo a la meva. El tercer quilòmetre el vaig passar en 4,22. Una mica lent, però veia que no em passava ningú i jo anava atrapant corredors; per tant, bones sensacions. I això que el pas pel km 4 vaig marcar 4,31. Mal registre. En l'últim mil, vaig intentar compensar-ho. Ni que fos una mica: 4,23. Total, sumant-li les dècimes, 21m 30s. 12 segons millor que fa un any. Encantat ! Per cert, la Linda Arnott va fer 20,57.
   Demà dia 8 de desembre, torno a córrer a Tona, on sempre es corre el 8 de desembre. Serà el segon cop. La vaig fer al 2009.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Per fi surto satisfet del Fòrum

Diumenge vaig córrer la 1a edició de la cursa Barcelona, en marxa contra el càncer. 10 Km, però en realitat era sensiblement més curta. El GPS em va marcar 9,58 Km. Tan se val perquè vaig quedar satisfet. És curiós que només començar a fer l'escalfament ja vaig notar de manera immediata que em trobava bé. Ja havia tingut aquesta sensació al juny, a la cursa de Sant Joan Despí. I vaig acabar fent la millor marca de l'any en 10Km. Poc abans del Km 1 vaig veure que la Núria Salvat m'atrapava. Em va sorprendre veure-la només amb camiseta de tirants i pantalons; és a dir, com si no fos hivern. I feia fresqueta. Jo anava amb buff al coll i a les orelles, escalfabraços i escalfabessons a més de camiseta de màniga curta i guants i res no em va sobrar.
Sortida (Foto: organització)
Vaig decidir mirar de seguir el ritme de la Núria. Veia que l'aguantava bé. Cap al km 2,5 vaig decidir augmentar una mica el ritme i vaig deixar-la. Vaig pensar que ja m'atraparia més tard. Em trobava a gust. Fins i tot vaig veure que tenia opcions d'acostar-me a la Linda Arnott, una corredora que és la líder de la categoria F45 de la Lliga Championchip i que normalment veig com se m'escapa irremeiablement a totes les curses... perquè corre més que jo. Em va sorprendre veure-la a poca distància. El cas és que la vaig atrapar a l'alçada del Km 4 i escaig. Vam començar aleshores una cursa tàctica. Vaig comprovar que en les baixades i les pujades se m'escapava uns metres, però en el pla li recuperava terreny. Això em va fer pensar que a la segona volta tindria opcions de superar-la si jo aguantava el ritme. A la Jean Bouin, fa una setmana, va entrar 3 minuts abans que jo ! Era esperable, doncs, que en un moment donat ella canviés de ritme i no la pogués seguir. Però els quilòmetres anaven passant i aquest moment no arribava. En la segona volta, aprofitant els trams de pla, que eren la majoria, vaig mantenir-la uns metres darrera meu. Estava clar des de feia estona que el meu objectiu era guanyar-la. En passar el km 9, però, va enllaçar. Ens ho jugariem tot en els últims 1.000 metres. Tàctica a tope. M'agraden els finals així. En l'últim descens abans de la recta de meta ella va prémer l'accelerador, però vaig aguantar al seu costat. Últim gir a l'esquerra i recta de meta. Llarga. Potser 250 metres ben bons. Temps suficient per pensar què fer. Atacar des de lluny o esperar als últims 50-60 metres i fer un esprint explosiu ? Vaig optar per la primera opció. Vaig incrementar paulatinament el ritme... i la Linda no em va seguir ! Això em va animar a accelerar encara més. Al final, 42m i 19s La Linda Arnott va entrar 4 segons darrera meu. Objectu complert. La Núria Salvat va entrar 59s després que jo. Em va dir que al començament de la cursa, ni es sentia les cames pel fred. Ho va pagar amb una derrota...;-)) Quan fa fred, cal abrigar-se, almenys una mica...
  Content d'haver corregut bé al Fòrum. Les altres curses que hi havia fet fins ara, no havia sortit satisfet de les meves prestacions. En concret a la Transplant Run del 2014 i del 2017 i a la UniRun del 2015.

 

dimecres, 29 de novembre de 2017

Una altra Jean Bouin al sarró

Ja van 12 edicions de la Jean Bouin que he corregut. La primera la vaig córrer al 1997. Després vaig estar 10 anys sense fer-la. Des que vaig reaparèixer al 2007, no he faltat a cap edició. I només puc dir que estic satisfet del resultat obtingut aquest any. El temps, 44m 47s. suposa el millor registre a la Jean Bouin dels últims 4 anys ! No em puc queixar. Diria que la clau del crono aconseguit van ser els primers 5 Km. Són més favorables que la segona part on hi ha la pujada final pel carrer Lleida, que és dura al ser en l'ultim quilòmetre, havent passat pel Paral·lel que també desgasta notablement.
Braços amunt. Li dedico al Martí (Foto: Gabriel Miquel)
En el primer 5.000 vaig divisar que tenia la Núria Salvat a poca distància. Poc a poc m'hi vaig anar acostant i poc abans del pas del 5 Km la vaig atrapar. A l'alçada de l'Arc de Triomf, en concret. La vaig superar, però abans del quilòmetre 6 ja es va posar a la meva alçada. Aleshores ella em va superar. A l'alçada de Colon ja em treia 10 segons. Vaig pensar que igual al Paral·lel tindria una oportunitat per acostar-m'hi, però està forta i res de res. Fins i tot la vaig perdre de vista. Va entrar a meta en 44,16. Em va treure 31 segons en 5 quilòmetres ! Quina jabata !! Ara valoro més haver-la superat a l'agost a Castellbisbal...
  Resumint. Una clàssica, la Jean Bouin, a la qual procuro no faltar.
 Aquest pròxim diumenge correré els 10Km contra el Càncer al Fòrum de Barcelona. Si esteu buscant un bon recorregut no hi falteu. Es pot fer cursa de 5 Km, també, al ser dues voltes a un circuit de 5.000 metres.  Animeu-vos !


dimarts, 21 de novembre de 2017

Dóna gust córrer a Les Franqueses !

  Porten 6 edicions i n'he fetes quatre. La Cursa Solidària De Les Franqueses de 10 quilòmetres és d'aquelles curses que es nota que al darrera hi ha un equip humà format per corredors. Els amics d'A 4 el Km mimen la cursa, mimen els participants, bossa del corredor ben farcideta, vestuaris, dutxes, guardarroba ben ampli, entrepà de butifarra, circuit perfectament marcat,... ho tenen tot molt ben pensat i controlat i, al final, s'aconsegueixen els resultats. Altres curses més o menys similars en quan a població que les acull, resulta que no arriben al número de corredors de Les Franqueses. Ara estem en crisi de participació perquè com que hi ha tanta oferta, no hi ha tants corredors com per omplir totes les curses. Algunes ho noten de manera dramàtica. Comença a ser habitual veure curses on amb prou feines tenen un centenar d'atletes arribats a meta. I així no surten els números, segur. No és el cas de Les Franqueses. I ja porten donats 28.000€ per ajudar a lluitar contra el càncer de ronyó. Amb el bon saber i fer del bon amic Jaume Aragonès van arribar a meta 450 corredors, una xifra que, insisteixo, tal com està el pati, està molt i molt bé. Els corredors saben apreciar on hi ha una cursa amb cara i ulls i és allà on van a córrer.
   L'any passat no hi vaig participar. Va ser quan es va canviar el circuit, que és de 5 quilòmetres i al qual se li fan dues voltes. No hi ha cursa de 5 quilòmetres, però. Bàsicament el què s'ha canviat és un parell de carrers costeruts i el fet de baixar i pujar, a cada volta, el carrer que porta fins a l'ajuntament de Les Franqueses. El resultat és que hi ha menys pujades. La part més dura és a l'inici de cada volta i això s'agraeix ja que tens temps de recuperar-te.
Just quan vaig atrapar la Montse Cote (Foto: organització)
  Vaig coincidir amb el meu company d'esports al 324 Jordi Sanuy. Està fet un crack ! Li ha agafat fort, això del córrer ;-) Per cert, té un blog de cinema que està... de cine...! ;-)) Vam sortir plegats, però com que encara vaig una miqueta més ràpid que ell --aviat em superarà-- el vaig deixar de seguida. Vaig veure que la llebre de 45 minuts estava per davant meu, però encara que em va semblar que podria acostar-m'hi, el cert és que se m'anava escapant poc a poc. La meva intenció era baixar dels 47 minuts per tant, tenir la llebre de 45m per davant ja m'estava bé. Vaig passar el 5.000 en 22,44. Estava claríssim que ni en broma podria acostar-me als registres que havia fet al 2014: 44,11; i al 2015: 44,03. En tot cas, aspirar a superar els 46,38 que havia fet al 2013, en la meva primera participació. És clar que aquell any venia de les 5 Milles de Cerdanyola del dia anterior.
  Al començar la segona volta vaig observar que dos rivals habituals meus, en Jaume Termes i la Montserrat Cote, tampoc no podien seguir la llebre dels 45 minuts. I els tenia suficientment a prop com per intentar atrapar-los. Estaven uns 10-12 segons per davant. En 5 quilòmetres igual ho aconseguiria. Poc a poc m'hi vaig anar acostant, però a l'alçada del quilòmetre 9 encara em portaven 4-5 segons. El repte d'intentar atrapar-los era notable, però m'hi vaig posar. La Montse portava llebre i en Jaume anava just darrera d'ells. En l'última baixada abans de la recta de meta vaig prémer l'accelerador tot el què vaig poder. Això em va donar l'opció d'enllaçar. El Jaume va canviar de ritme i se'n va anar directe a la meta. A la Montse la vaig atrapar a falta de 100-120m per a la meta. Pensava que ja la guanyava. Però aleshores la seva llebre la va agafar de la mà i la va arrossegar, literalment, cap a la meta. I van entrar un parell de segons davant meu. Jo ja no tenia cap canvi més. Ja els havia esgotat per agafar-los...
Amb en Jordi Sanuy, company al 324. Va fer 48,43
    Al final 45 minuts i 23 segons vaig fer. I mirant la classificació, vaig comprovar que, en temps real, vaig superar tant en Jaume Termes (45,34) com a la Montse Cote (45,37). O sigui que, com dic sovint: encantat de la vida !!
    Diumenge que ve arriba la clàssica Jean Bouin. Cita inel·ludible ! 

dimarts, 14 de novembre de 2017

Estrena de cursa a Mataró

Entrant a meta amb en Ruben Esteba (Foto: organització)
      Ho he comentat en diverses ocasions aquí; m'agrada estrenar curses. Penso que és una manera de donar suport a qui s'arrisca a posar-ne en marxa una de nova. I ara que n'hi ha tantes i tanta competència que fa que el número de participants baixi, és molt lloable que hi hagi qui tiri endavant una experiència com la de posar en marxa una cursa popular.

Poc després de la sortida, mig "amagat" (Foto: organització)
       Diumenge vaig córrer la cursa que el Col·legi d'Advocats de Mataró ha creat per celebrar els 150 anys del col·legi d'advocats mataroní. Una cursa de 10 quilòmetres. El recorregut, magnífic. Pràcticament pla al 100%. Hi havia tres llebres:  40, 45 i 50 minuts. Vaig optar per seguir la dels 45 minuts, que és el què crec que podia fer en un recorregut pla si el vent ens respectava. De seguida em vaig adonar que corria molt còmode a una mica menys de 4,30, que és el ritme de 45 minuts. Fins i tot tenia esma per comentar coses amb la llebre. Per exemple, que els quilòmetres anaven sortint una mica curts. L apart mé scomplicada per a mi va ser l'escullera, perquè és on més va bufar el vent. Vaig haver de fer un bon esforç per tal de no quedar-me endarrera. En les curses en què vaig en el grup de 45m., sempre intento aguantar el màxim de temps possible per acabar superant del mínim possible la franja dels 45m. Pensava que passaria el mateix tard o d'hora. Al sortir de l'escullera, ja enfilant el quilòmetre 5, la llebre se'm va escapar entre 5 i 10 metres. Poca distància, però anant jo al meu límit de velocitat, veia que em quedaria sol si em despenjava. Vaig aguantar com vaig poder i vaiog aconseguir enllaçar novament bans del quilòmetre 6. I això va ser clau. Després de donar una volta pel Tecnocampus, vaig veure que podrtioa aconseguir un bon registre. Seguia amb el grup sense dificultats i ja haviem superat el quilòmetre 8. En superar el 9, ja es divisava l'arc de meta. I no m'ho vaig pensar més. Vaig deixar el grup per mirar d'aconseguir baixar el màxim de temps possible dels 45 minuts. Se'm va enganxar en Ruben Esteba. Li vaig dir, a falta de 400-500 metres per a la meta, que l'objectiu era atrapar la noia que teniem una mica per davant.
Amb en Josep Miquel Riera, un gran atleta. Va acabar el 16è en 37m 52s (Foto: Salva Carbonell)
Finalment, però, no va ser possible. Va resultar que la noia en qüestió va ser la guanyadora de la prova femenina, Txell Avilés, que va entrar en 43m i 28s. Vaig entrar amb en Ruben 4 segons després, o sigui en 43m i 32s.  Seria una marca extraordinària per a mi. Millor marca de l'any en 10 Qm superant de 39 segons l'anterior, que era del juny, a Sant Joan Despí. Però al mirar el rellotge vaig veure que el recorregut em marcava 9,81 quilòmetres, o sigui almenys 200 metres curta, o fins i tot una mica més per allò que cal deixar uns 100-150 metres de marge per considerar que la cursa està ben mesurada. Els organitzadors van explicar que, efectivament, li faltaven almenys uns 200 metres. No vaig estar decebut perquè ja n'era conscient, com havia apuntat la llebre dels 45 minuts, que la cursa tenia pinta de ser curta. Cap problema. Vaig fer els meus càlculs. Havia  fet 9,81 quilòmetres a ritme de 4,26/Qm. Tal com em vaig trobar tota la cursa i vaig demostrar-me en l'últim quilòmetre, crec que hauria estat capaç de fer els 10 quilòmetres a 4,26. Això hauria suposat una marca de 44m i 20s. A només 9 segons de la millor marca del 2017. O sigui que encantat de la vida !!!  Vaig quedar el 42è de 159 arribats a meta.
      Diumenge que ve, 19 de novembre, toquen els 10 Qm de Les Franqueses.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Lavern-Subirats, com sempre: magnífica cursa !

A la baixada de meta (Foto: Ferran Cardona)
  Ja és una clàssica del meu calendari, la cursa de 10 Qm de Lavern-Subirats. Cursa familiar, amb molts regals per a tothom --fins i tot sorteigen una tele !--, tots els serveis necessaris --sempre em fan l'entrepà vegetarià, tot un detall-- molt bé de preu --10€--. Per tot plegat crec que van augmentant en número de corredors. També fan cursa de 5 quilòmetres, una caminada i una cursa per la serralada, de 17 Qm.

Amb en Ferran i la Maria Dolors
O sigui que hi ha opcions per a tot tipus de corredors. La cursa de 10 quilòmetres són dues voltes a un circuit mixt terra-asfalt, on predomina l'asfalt. Les tres vegades que havia corregut anteriorment vaig fer 45,06 (2013); 45,57(2014); i 47;19(2015). Vista la progressió, tenia clar que, enguany, si baixava dels 50 minuts, podria estar content. La primera volta, amb un tram amb força fangueix per la pluja del dia anterior, l'he passat en 25,02. Ho he sabut després, mirant les classificacions, perquè m'he deixat el cronòmetre-GPS a casa. Si arribo a portar-lo, dubto que hagués aconseguit baixar de 50m. La segona volta l'he feta millor: en 24m 14s. Per tant he acabat en 49m i 16s. No em puc queixar. És el què hi ha. El recorregut té les seves pujadetes, especialment dura l'última, per entrar a Lavern. Però en el seu conjunt és un traçat que m'agrada. Sempre que pugui, hi aniré.


No m'hi he pogut resistir !! (Foto Ferran Cardona)
   Com és habitual he coincidit amb en Ferran Cardona i la seva mare, la Maria Dolors Senz. Increïble dona. Té 92 anys i 4-5 cops a la setmana fa 30 piscines !! I un dia juga a la canasta. "Per mantenir el cap clar", m'ha dit. Imparable !! Un exemple.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Caloreta a Sant Vicenç dels Horts

  Avui he corregut els 10 Km de Sant Vicenç dels Horts. Una cursa jove, la primera edició de la qual es va fer al 2009. Jo la vaig córrer per primera vegada just l'any següent, al 2010. El cert és que no ho recordava. Sort que ho tinc tot ben ordenadet i puc evitar que se'm passin curses que he disputat abans. Mirant la crònica d'aquella primera participació a Sant Vicenç dels Horts, va fer força fred i vaig tenir un problema que em va fer perdre temps. I el meu germà Manuel em va guanyar per primera vegada en un 10.000. Jo estava a una setmana de fer la marató de la Costa Daurada a Salou. Ell va correr molt bé. Jo no tant.
  Avui he sortit força avançat. Només 4 segons de decalatge amb el temps oficial. La cursa està molt bé. Té una part de pujada al principi, però després és molt plana. Ha fet força calor per l'època de l'any que estem. M'he trobat bé corrent, i he pensat que estava anant força ràpid. Però el crono em deia que no anava tant ràpid com creia. El cas és que he anat fent el què faig habitualment: posar-me petits objectius que consisteixen en mirar d'atrapar els atletes que tinc per davant. N'he passat uns quants; 47m 36s. No és per tirar coets, però almenys és millor que la setmana passada a Santa Margarida i els Monjos. És clar que era un cross.
Ha fet una matinal ben assolellada a Sant Vicenç dels Horts, avui
ha estat prou bé. El final en pujada pica una mica, però he fet finals en pujada molt més durs que no pas el d'avui. Cap problema. Al final uns discrets
Ara aviam si augmento una mica el quilometratge perque estic molt manta, últimament. Haig d'arribar almenys als 60 quilòmetres setmanals perquè ara no arribo ni als 50. I això no pot ser... Al gener tinc la Marató de Tarragona i cal posar-s'hi ja que queda poc més de 2 mesos.
  Diumenge que vé, toca el 10 mil de Lavern Subirats. Cursa dura, maca, i en al qual em tracten molt bé. Sempre que puc, hi vaig. Estaré cansadet perquè el dia abans hauré dormit poc ja que transmetré a  partirt de tres quarts de 9 per l'Esport3 el partit de la Superlliga de Voleibol masculí entre el Sant Pere i Sant Pau de Tarragona i el FC Barcelona. Arribaré a casa tard, segur. Ja explicaré com va tot plegat !

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Santa Margarida i els Monjos: un bon cross

A punt de completar la segona volta (Foto: Raimon Gatell)
           Una vegada més he corregut a Santa Margarida i els Monjos. En aquest cas sense la companyia de l'Arcadi, donat que ell corria aquest cap de setmana la marató de Venècia. Ja és la quarta vegada que hi prenc i sempre m'ha semblat una cursa molt recomenable. És un cross en un circuit de 5 quilòmetres al qual se li donen dues voltes. La primera vegada que hi vaig córrer, al 2014, vaig fer 47,28; al 2015: 49,28 i l'any passat: 51,30. Ens la vam prendre amb molta calma, amb l'Arcadi, al 2016. A la segona volta vam voler remuntar per mirar de baixar dels 50 minuts, però haviem perdut massa temps a la primera volta. Aquest diumenge tenia entre cella i cella mirar de baixar dels 50 minuts. Tenis dubtes, donat que 6 dies abans havia corregut la Marató del Priorat. Com em passa algunes vegades, em vaig deixar el GPS. Tocaria córrer a cegues. Sempre prefereixo tenir referències temporals per saber com vaig. Ho vaig suplir preguntant als corredors del voltant. Al pas pel Qm 2, 10m i uns pocs segons. Calia prémer una mica per poder baixar dels 50 minuts. El pas pel 5, una mica menys de 25 minuts, per tant, mooolt justet. El repte estava clar: baixar dels 50m, just el què m'havia fixat en començar. I aleshores vaig posar en pràctica la meva tàctica preferida: caçar noies. Això em va anar motivant i en la segona volta en vaig atrapar i superar 3 o 4. Total, que em vaig plantar a la meta en 49m i 31s. Objectiu complert ! Si més no, pràcticament el mateix temps que fa 2 anys. I aleshores no venia de marató. O sigui que prou bé.
         Aquest proper diumenge correré els 10 Qm de Sant Vicenç dels Horts. M'hi han convidat. Aviam si us animeu a venir. Serà la primera vegada que hi correré. Ja us explicaré com hagi anat. Com sempre !

dimarts, 17 d’octubre de 2017

700 curses al sarró... Gràcies, Priorat !!

Es corre entre vinyes la Marató del Priorat (Foto: Blanca de la Sotilla)
  Acabar la Marató del Priorat --la meva marató número 51-- ha estat una gran alegria. Es tractava de la meva cursa número 700 en poc més de 20 anys, i volia treure'm l'espineta del 2016 en què vaig haver de plegar al km 23 per culpa d'una torçada de turmell. Tot aconseguit. Molt content. La cursa ja la començo a tenir una mica pamadeta. Ja l'he feta 3 cops. Si bé la part final ha canviat una mica. En la primera edició, al 2014, en la qual va fer més calor de les 4 que s'han fet, el tram final de la carretera amb una rampa final esfereïdora, era duríssim. Des del 2015 ha estat canviat, cosa que s'agraeix.  El meu únic objectiu era mirar de millorar el registre del primer any: 5h 57m. No n'estava gaire segur d'aconseguir-ho perquè els entrenaments que faig són generalment curtets i no acumulo molts quilòmetres. Una tirada de 26 quilòmetres va ser l'entrenament més llarg que vaig fer. Però com diu l'Arcadi "el fons ja el tenim", i em vaig fiar d'això. No cal matxacar-se a fer quilòmetres i quilòmetres quan el que vols és acabar la cursa i ser capaç de continuar fent maratons més enllà dels 70 anys. Aquesta és la meva aspiració. I no més.
Arribada a meta !!! (Foto: Novotiming)
   Vaig sortir tranquil, com sempre, diposat a fer la meva cursa sense preocupar-me de gaire res més. Només de no ensopegar i, sobretot, de no perdre de vista les marques que magníficament bé sempre posa l'organització. Un 10 ! No vaig notar molèsties especials tret de les plantes dels peus després de trepitjar hores i hores pedres i més pedres. Vaig tenir la sensació de no ser capaç de trotar tantes estones com en la primera edició, i de caminar més, però el cas és que el cronòmetre em va marcar al final unes per a mí més que bones 5 hores 45 minuts i 46 segons, superant de llarg les 5h 57m del primer any, però lluny de les 5h 11m del 2015. Però aleshores la cursa era sensiblement curta. Pràcticament 2 quilòmetres menys.
Sortint de l'últim avituallament. Qm 37 (Foto: Blanca de la Sotilla)
  Un cop a meta, l'arròs no hi va faltar, com sempre !! Un gran avituallament final, sens dubte ! I els organitzadors van regalar-me un magnífic pastís amb un 700 en espelmes per celebrar la meva cursa número 700. Un detallàs !!
   L'any vinent espero poder tornar-hi, si bé es

Negociant els corriols. Cal estar atent (Foto: Blanca de la Sotilla)


probable que la marató no es faci; tan sols la mitja. En qualsevol cas, val la pena anar a córrer al Priorat. Els vins, ja ho sabeu, no hi falten en els avituallaments. Un autèntic luxe.
Quin detall, el pastís. Moltes gràcies ! (Foto: Rafa Pérez)
 

diumenge, 8 d’octubre de 2017

A una cursa de les 700!!



     No coneixia la Cursa Marrameu de Gelida. La vaig trobar per internet i era just el que buscava a una setmana de fer la Marató del Priorat: una cursa de muntanya, que no fos massa llarga (15 Qm), però que em permetés estar una bona estona trotant, per tal de fer un últim entrenament de cara al Priorat. A més, ha estat la meva cursa número 699. Per tant, si tot va bé i no em passa com l'any passat, a la Marató del Priorat faré la meva cursa número 700 i la marató número 51. Com que divendres vaig fer una sessió de 2h 45m, i avui he trigat 1h 49m i 54s en completar els 15 quilòmetres, crec que ha estat una bona posada apunt per a diumenge que ve. La Cursa Marrameu passa per uns paratges realment molt macos. Té una pujada amb molta pedra que, més que una pujada, és una paret. Sort que ja m'havien avisat. Impossible córrer per aquell pendent, almenys per a mi. Era qüestió de prendre-se-la amb calma. Eren ben bé 2 quilòmetres de pendent. L'he fet xerrant amb un altre corredor, de 55 anys, per tant era de la meva categoria. Quan l'hem completada i hem iniciat el descens, el meu company de pujada ràpidament m'ha deixat. A la meta m'ha tret, finalment, 6 minuts i ha quedat segon de la categoria. Jo no he entrat al podi, però no sé si he quadt quart o més endarrera. Ja sabeu que les baixades a les curses de muntanya són el meu gran taló d'Aquil·les. Em fa molta por caure i fer-me mal i les faig molt a poc a poc. A més de la cursa de 15 quilòmetres s'hi feia una de 8,5 quilòmetres i una marxa popular. Els corredors no arribavem als 100 entre les dues curses, diria. Pocs però ben avinguts... La cursa tenia tots els serveis, fins i tot massatge. Inevitablement he acabat fent la cursa absolutament sol. És molt important que les marques --eren cintes-- estiguin molt ben posades. I ho estaven. Bona feina dels organitzadors. Només he trobat a faltar una marca ja a la tornada a Gelida, dins del casc urbà. He preguntat on era el camp de futbol, que era d'on haviem sortit, i cap problema.
Al castell de Gelida,  a la part final de la cursa. Montserrat, al fons
  En resum, una bona experiència, avui, que per poc que pugui, repetiré. A més m'han dit que la gran pujadota igual l'eliminen...
 

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Trail Nocturn a Vallirana... i referèndum !!

Poc abans de la Nit del Mussol a Vallirana
No és el meu tipus de cursa predilecte, una de muntanya i menys encara si la faig de nit. Vaig tenir una experiència a la Burriac Atac al 2014. Entenc que hi hagi molta gent a qui li agradi el risc, però jo ja sóc gran i la muntanya em fa por. I de nit... Ho trobo perillós. En aquesta ocasió, però, m'anava molt bé córrer el Trail Nocturn d'El Mussol de Vallirana per vàries raons. Primer, al ser muntanya, m'interessava de cara a la preparació per a la Marató del Priorat del 15 d'octubre. Segon, al no ser massa distància --l0 Qm-- podria ser un bon entrenament. I tercer, perquè em permetia seguir aspirant a quadrar la cursa número 700 amb la Marató del Priorat. Ara ja sumo 698 curses fetes des del 21 de setembre del 1997. Diumenge 8 faré la del Marrameu, també de muntanya, però aleshores serà de dia. De la cursa de Vallirana el més impactant, per a mi sens dubte, el primer quilòmetre i on hi ha uns pendents per carrers costeruts "realment espectaculars" com diria en Jaume Rius, excompany meu a TV3, ja jubilat. La resta, el normal de muntanya: pujades molt notables, baixades tècniques,... el previsible. Amb la foscor trobo que es fa molt més complicat. En aquest tipus de curses sempre m'admiro de no trobar-me corredors que se l'han fumut de lloros per ser massa agosarats en els descensos...
  Com sempre a les curses de muntanya, vaig anar fent sense preocupar-me pel temps que hi invertiria en completar-la. La màxima prioritat era arribar sà i estalvi. Ho vaig aconseguir en 1 hora i 24 minuts i 49 segons. Temps més que correcte per a mi, tenint en compte que la cursa superava els 10 Qm i les dificultats en forma d'ascensos i descensos molt notables.
  La pròxima cita, la Cursa Marrameu, de muntanya com deia, diumenge 15 d'octubre. Seran 15 quilòmetres.
Votant al Referèndum de l'1-0 del 2017
 No vull deixar de dir que l'1 d'octubre vaig tenir l'honor de presidir una mesa electoral en el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Va ser una experiència inoblidable, amb el neguit de pensar tot el dia que en qualsevol moment podria venir la Guàrdia Civil o la Policia a endur-se les urnes. Per sort, no van venir en tot el dia. Va ser un dia de solidaritat, de democràcia i de país. Un dia històric. 
 


Vaig fer de president de mesa al Referèndum de l'1-0

dimarts, 26 de setembre de 2017

He tornat a Horta


   Ha estat la tercera vegada. El tercer cop que corria el 5 Qm de la cursa Nick Horta. Una cursa que ja ha arribat als 8 anys de vida. Va nèixer amb l'únic objectiu de ser una prova solidària. L'alma mater de la cursa és la Maria José Moscoso. Una atleta a la que ni tan sols un trasplantament l'ha fet deixar la seva gran afició: l'atletisme. Fins el punt que aquest passat mes de juny va quedar campiona mundial, als Jocs Mundials que es van fer a Màlaga, exclusivament per a esportistes transplantats. Es va endur unes quantes medalles en diverses proves atlètiques !!.
En ple esforç (Foto facilitada per Gabriel Miquel)
  Abans havia corregut la cursa Nick Horta al 2012, fent un registre de 21m i 15s i també al 2014. Aleshores vaig trigar un minut més, exactament.
   La cursa no te la regalen. Vull dir que és dura perquè es puja i baixa de manera gairebé constant. La primera part, fins el Qm 3,5 aproximadament, tendeix a pujar notablement, mentre que l'últim quilòmetre i mig és més de baixada. En qualsevol cas, recorregut exigent. Em vaig trobar força bé, però vaig ser conscient de seguida que em costaria baixar dels 23 minuts. La llebre de 4,30m/Qm (22m 30s de temps objectiu) la tenia uns metres per davant, però no aconseguia enllaçar amb ella. Finalment, en una baixada, ja ben avançada la cursa, la vaig poder fins i tot superar. Aquest esforç va tenir premi perquè vaig poder acabar en 22m i 24s, just per davant de la llebre amb un promig de 4,28m/Qm. O sigui, dintre de les circumstàncies, content.
  El pròxim cap de setmana no correré cap cursa. El dia 1 d'octubre tinc una cita... amb les urnes !  


divendres, 22 de setembre de 2017

Un altre cop a l'Ametlla de Merola i... 20 anys de curses !!

Corrent pels carrers de la Colònia (Foto: organització)
Diumenge vaig córrer una vegada més --i ja en van 14-- el  Cross de l'Ametlla de Merola. Cursa molt especial per a mi, no només perquè és la cursa de la vila natal de l'Arcadi, sinó perquè l'he feta un munt de vegades i també perquè la primera entrada d'aquest blog el vaig iniciar amb una foto feta en aquesta cursa, precisament. I ja ha plogut una mica...! Gairebé 9 anys.

Apurant a la recta de meta per baixar dels 48m. (Foto: Cristina Fábregas)
   Fa uns pocs anys van decidir canviar la direcció del circuit. Jo penso que així l'han endurit, perquè queda una pujada molt dura que es fa especialment durísima en la segona volta quan estàs més cansat, evidentment, però en fi...
   El meu objectiu aquest any era simplement fer-ho millor que al 2016, en què vaig baixar dels 50 minuts per 14 segons. Vaig passar el 5.000 en 24,01; per tant em veia en condicions de baixar fins i tot dels 48 minuts. Vaig suar de valent però al final vaig quedar content perquè ho vaig aconseguir. temps final: 47m i 56s. Per tant, la segona volta més ràpida. Si no et cremes molt en la primera volta, es pot millorar en la segona, ja que corres amb més espai. 23m 55s va ser el parcial de la 2a volta.
     I un aniversari: dimecres va complir-se exactament el 20è aniversari de la meva primera cursa. La de la Mercè, a Barcelona, feta el 21 de setembre del 1997. De d'aleshores, he corregut 695 curses més. Qui m'ho hauria de dir quan vaig començar...!

divendres, 15 de setembre de 2017

A la Diada sempre s'ha de córrer...

Primera volta a Bellaterra (Foto: La Sansi)
És un dia molt assenyalat, la Diada. I com a tal, sempre procuro fer alguna cursa. Repassant les meves estadístiques, però, veig que des del 2005 he faltat a la cita de l'11 de setembre al 2007, al 2012, 2013 i al 2014. Segur que era perquè treballava. Al 2010, en canvi, vaig córrer dues curses l'11 de setembre.
Resumint la cosa és així:

11/9/2005 Ametlla de Merola   10 Qm      44m 44s
11/9/2006 Mataró                      10 Qm      39m 59s
11/9/2008 Viladecans                10 Qm      42m 06s
11/9/2009 Viladecans                10 Qm      46m 23s
11/9/2010 S. Coloma Cervelló   4,67 Qm  20m 02s
11/9/2010 Castellar del Vallès    5,81 Qm  24m 16s
11/9/2011 Bellaterra                   5 Qm       21m 18s
11/9/2015 Bellaterra                   5 Qm       23m 17s
11/9/2016 Ametlla de Merola    10 Qm      49m 46s
11/9/2017 Bellaterra                   10 Qm      47m 49s

En ple esforç a Bellaterra (Foto: La Sansi)
Com es pot veure, aquest any he corregut a Bellaterra, la Sansi, que incorporava per primer cop la modalitat de 10 Qm. Dues voltes,doncs, al circuit. Un circuit dur, molt trencacames, que m'ha deixat satisfet perquè he baixat dels 48 minuts. He acabat el 5è de la categoria. Hi havia 21 corredors de la meva franja d'edat. Ha estat la meva cursa número 695.
Tant el Manuel Martínez, com el Jaume Terés em van guanyar. (Foto: La Sansi)
No sabia massa ben bé com em trobaria. El dia anterior a la cursa no vaig córrer gens perquè treballava. Diria que aquest fet va fer que em trobés força bé a Bellaterra. La primera volta la vaig passar en més de 24 minuts, un registre que em va sorprendre, ja que tenia la sensació d'haver anat més ràpid que el què em marcava el crono, però en fi... Vaig pensar immediatament que baixar dels 48 minuts era pràcticament impossible. Però per a la meva sorpresa vaig aconseguir-ho ! El circuit té una part de caminet molt maco, però la major part és asfalt.
Diumenge 17, toca la cursa de l'Arcadi (Foto: La Sansi)
  Aquest pròxim diumenge correré el Cross de l'Ametlla de Merola, molt clàssica. 10 Qm. És la cursa de l'Arcadi. No hi puc faltar !

diumenge, 3 de setembre de 2017

Dues estrenes

A l'últim cap de setmana de vacances he fet dues curses que mai no havia corregut abans. Dissabte vaig fer els 5 Qm de Festa Major de Santa Perpètua de Mogoda. De fet, no era la primera vegada que corria en aquest població. Ja ho havia fet al 2009, aleshores en una cursa de 10 Qm. que em va agradar molt. Desconec si encara es fa.
Entrant a meta a Santa Perpètua, per davant d'Andrea Carroggio  (Foto: M. Majoral) 


Martí Bolló, sempre en el cor (Foto: M. Majoral)
La cursa de Festa Major de Santa Perpètua es corre, bàsicament, pel Parc Central. Una meravella. Un espai molt gran, pel qual es pot córrer de manera molt agradable. Després de l'escalfament, vaig sortir bastant endarrera. En total vam acabar la cursa 176 corredors. Poquets. Però aquesta crec que és ja una tendència de totes les curses que es fan a Catalunya. Hi ha tanta oferta, que el número d'inscripcions se'n ressent, ja que no hi ha tants corredors per a tantes curses... Però aquest és un altre tema.

 De seguida em vaig adonar que anava bastant ràpid. Almenys és la impressió que vaig tenir. Al ser pocs i haver categories cada 5 anys, vaig pensar que igual "pillava". Poc abans de l'única pujada notable de tot el recorregut, vaig aconseguir superar un atleta que, pel seu aspecte,  podia ser de la meva categoria. Es va posar darrera meu i no va ser fins pràcticament l'últim quilòmetre que no vaig aconseguir desempellagar-me'n. Vaig tenir encara esma per superar poc abans de la meta, la quarta noia, Andrea Carroggio Díaz-Plaja, que va entrar un segon darrera meu. Just abans, havia entrat la tercera noia, Maria Isabel Íñiguez. Tot i que va fer 4 segons menys que jo de temps oficial (21,22 i jo 21,26) en temps real la vaig superar (21,20, ella; 21,19, jo). O sigui que content. A més el registre de 21,19 suposa millor marca del 2017 en 5.000. Per estar satisfet. El cert, però, és que quan vaig comprovar el GPS, aquest em marcava 4,38 Qm. Distància curtíssima   Això voldria dir que havia fet el recorregut a un ritme de 4,52 ?? Tampoc seria tant lent. Ja dic que em vaig notar força ràpid. La veritat és que no sé què va passar amb la distància. Al final vaig optar per donar-la per bona. Si els organitzadors diuen que són 5 Qm, doncs 5 Qm. I la marca, al sarró!
A Santa Perpètua, fa 8 anys, ja

 Fnalment vaig quedar segon de la categoria d'edat --de 55 a 60 anys-- en la qual hi havia 10 corredors. Només hi havia trofeu pel primer, així que em vaig quedar sense "pillar" res... El primer de la categoria em va treure 1 minut. Per tant, no vaig tenir opció.

A Sant Llorenç d'Hortons 

  I diumenge, estrena a la cursa de muntanya de Sant Llorenç d'Hortons. La cursa entre vinyes. Com deia, tampoc no l'havia feta mai. M'ha agradat. Pensava que seria més dura, però el cert és que després de les pujades de la primera meitat de la cursa, que és de 10 Qm, el recorregut tendeix a baixar --amb alguna altra pujadeta, això sí-- i es pot córrer bastant. La Núria Rovira, que el dia anterior havia fet Matadepera (10 Qm) a molt bon ritme, també corria a Sant Llorenç. Només començar, ja he vist que no li podria disputar la cursa com en altres ocasions. A més com jo no havia escalfat gens ni mica, he preferit prendre-m'ho amb calma, sabent que la primera part de la cursa era la més dura. M'han passat pocs corredors i jo n'he passat força més, especialment a les baixades, cosa que m'ha agradat perquè com sabeu els seguidors del blog, sóc molt patata en els descensos de muntanya. És clar que avui no hi havia corriols i pràcticament tot era pista. Finalment he acabat en 51m i 49s. Exactament 1 minut i 40 segons després que la Núria, que ha fet 50,09. Gran cursa, la seva. No hi ha res com ser jove...;-) M'he retrobat amb dos vells coneguts que feia molt que no veia: El Tino Palencia i el Miguel Esteban, tots dos de Martorell. M'ha fet il·lusió trobar-me'ls.

He entrat el 115 de 257 acabats. No és per llançar coets, però ho dóno per bo de cara a la preparació de la Marató del Priorat del 15 d'octubre.








dimarts, 29 d’agost de 2017

Una de curta i una amb un final inesperat...

A la cursa de La Farga, a l'esprint amb en Josep Lluís Olivé (Foto: organització)
         Els corredors de fons preferim, habitualment, fer curses més o menys llargues. Aquest cap de setmana passat vaig fer dues curses. Dissabte, una de nova per a mi: la cursa de La Farga. És la cursa popular de la Festa Major de Sants. La distància: 2 quilòmetres. Molt curteta, però vaig voler fer-la pensant en una mena d'entrenament de velocitat, per agafar una mica de guspira, diguem-ne. Mai no havia fet una cursa d'aquesta distància, pero sí que he fet unes quantes milles. Es tractava de fer dues voltes a un circuit d'un quilòmetre. El vaig fer caminant, primer, per veure com era. Hi havia algun pendent, però poca cosa. A la sortida erem com un centenar de corredors. Carrers estrets amb pilones que feien témer per algun xoc. Sortosament, no va passar res. La sortida era en baixada i això fa que surtis molt ràpid. A la primera volta, just a poc de completar-la, en Josep Lluís Olivé, expert corredor de molts anys, em va passar com un llamp. Però no em va treure massa diferència. Un mica abans d'encarar el carrer d'Olzinelles, que té una pujada llarga i sostinguda, vaig recuperar-li la diferència i el vaig superar. En arribar al mateix punt on a la primera volta m'havia atacat, va tornar a fer-ho. Ja estava previngut, però. Vam arribar a la recta final, uns 80 metres fins a meta, en lleugera pujada, on ens haviem de jugar qui superava l'altra. Es preveia un esprint a tope ;-))) Però va durar poc. En Josep Lluís va renunciar de seguida a lluitar potser al veure que no em podria superar. Almenys és la impressió que vaig tenir. Altres vegades a mí m'ha passat. Començar un esprint i veure de seguida que el teu competidor és més fort que tú i renunciar a lluitar-hi per a no fer un esforç inútil. Vaig acabar en 8 minuts i 9 segons, que significa un ritme de 4m i 4s el quilòmetre. Suposant que el recorregut fóssin 2.000 metres i no menys, el crono em va deixar prou satisfet.

A Ripollet, saludant l'autora de la imatge (Foto: Wai-shan Tang Serradell)
     I diumenge vaig córrer a Ripollet, els 10 Km que s'hi fan cada any, també per festa major, l'últim diumenge d'agost. Dues voltes de 5 quilòmetres. Una cursa que he fet 7 cops en els últims 11 anys. El millor registre el vaig aconseguir al 2009, amb 43m i 31s. Generalment, però, me la prenia com una cursa amb la qual feia la reentréé de la temporada i sempre he fet registres sensiblement pitjors a la meva millor marca de l'any corresponent. Així, per exemple, al 2009, que com dic vaig fer 43,31, vaig acabar l'any amb una MMA de 40,34 O sigui 3 minuts més a Ripollet. Altres anys, com al 2012, per exemple, 45,36 a Ripollet i 41,34 de MMA, o sigui 4 minuts més. L'última vegada que havia corregut a Ripollet havia estat el 2013, amb un registre de 45,08. Tenint en compte la calor que normalment hi fa i la duresa del circuit, enguany no esperava cap marca excepcional. Com que ara uns 44m en un 10.000 és per a mí una gran marca --ara mateix tinc 44,11 de MM del 2017-- la meva aspiració era fer a Ripollet uns 47 minuts. Com sempre dic, cal saber on ets en cada moment de la teva vida atlètica per a no emportar-te grans decepcions. La primera gran pujada del circuit l'han canviat de carrer, intueixo que amb la intenció de fer-la una miqueta menys dura, cosa que s'agraeix. Al poc de la sortida em trobo a la Núria Salvat. Em diu que farà la primera volta lenta i que mirarà de fer la segona més ràpid. Jo em trobo bé i no dubto en mirar de fer una bona primera volta, però acabo fent-la en 23 minuts i 24 segons, justet per fer els 47 minuts que deia si doblava. No veia gaire clar aconseguir doblar, la veritat. A la segona volta, pensant en el què m'havia dit la Núria, que miraria de fer-la més ràpid el meu objectiu era que no m'atrapés. De tant en tant mirava furtivament endarrera a veure on era. No la vaig veure. Pensava que estava llunyet. Però poc abans de la pujada per arribar a la Rambla de Ripollet, on hi ha l'últim quilòmetre i mig de la cursa, la veig que m'està trepitjant els talons. Això em crea una mena de curtcircuit atlètic. Tant, que decideixo aturar-me en sec...! Lògicament, la Núria es sorprèn. Em diu "Què fas ?" I em sobrepassa. Reprenc la marxa corrent després d'escassament 3 o 4 segons aturat. La Núria m'agafa uns 70-80 metres. La Rambla, com deia, és un final de cursa llarg i dur amb algunes parts del carrer amb lleugera pujada. Intento motivar-me per acabar el més ràpid possible. Quina millor motivació que intentar atrapar-la ? Intento ser molt calculador. Penso en acostar-m'hi al màxim a ella i en els últims 70 metres jugar-me-la amb un esprint. Sé que serà molt difícil perquè acostar-me a la Núria requerirà un gran esforç extra que després podria pagar a l'esprint --si arribava a produïr-se, és clar !-- tenint en compte, a més, que la Núria té una bona força terminal. Començo l'estratègia. En els trams on la Rambla puja una miqueta és on crec que puc acostar-m'hi. Els metres, però, se m'acaben, i els que li retallo són poquets. Segurament no podré atrapar-la de cap manera, penso, però no tinc la intenció de renunciar a intentar-ho. Quan falten uns 100-120 metres pel final, però, apareix un element distorsionador que tira per terra tota la meva estratègia ... ;-)) l'Andreu Ballbé, que havia fet la prova de 5 Qm, s'apropa a la Núria i li diu cridant: "Compte que el Bonastre et vol atrapar...!" I es posa a córrer al seu costat. La Núria canvia la marxa espectacularment i amb una llebre de luxe com l'Andreu, arriba a meta clarament per davant meu. Em treu al final 13 segons. La intromissió de l'Andreu va acabar impedint l'esprint que jo pretenia disputar amb la Núria. Instants després, tots tres comentàvem la jugada tot rient... Vaig acabar en 47 minuts i 32 segons, el pitjor registre fet mai a Ripollet, cosa que ja sabia que seria així. Només em va quedar una espineta clavada de la meva actuació: haver-me aturat.
  El cap de setmana que vé faré dues curses que no he fet mai. Dissabte, els 5 Qm de Santa Perpètua de Mogoda, i diumenge, els 10 Qm de Sant Llorenç d'Hortons. Cursa de muntanya, aquesta última, entre vinyes, que em servirà de preparació per a la Marató del Priorat del 15 d'octubre











  
  

dilluns, 21 d’agost de 2017

Per fi milloro a Castellbisbal !!!!

Somrient abans de començar
La Cursa de Festa Major de Castellbisbal és una de les que tenia travessada des de sempre. No pas perquè no sigui una bona cursa, magnífica, diria, sinó perquè sempre que l'havia feta, mai no havia aconseguit millorar el crono. Sempre empitjorant-lo. I me'n feia creus. Els seguidors d'aquest blog igual ja coneixeu la història. Des que la vaig fer per primera vegada al 1999 (24m 15s) fins l'any passat (29m 39s) l'havia fet 7 cops. I, com dic, sempre empitjorant els registres. És una cursa curta --6,2 Qm-- però dura per la calor, però, sobretot, pel perfil, amb pujades llargues i costerudes, dues d'elles especialment. La més suau de les tres pujades que té, és al final. Tot plegat fa que sigui un autèntic repte, especialment en una època de l'any en què la majoria de corredors estem amb poc entrenament a les cames. Aquest any he coincidit amb la meva rival últimament, la Nuria Salvat. Vam escalfar plegats. A la sortida ella va sortir espiritada. Estava convençut que la perdria de vista i que em tornaria a batre. Però en aquesta ocasió vaig observar que no m'agafava més de 10 segons d'avantatge. Poquet a poquet m'hi vaig anar acostant i al descens de la segona pujada, cap el quilòmetre 5, més o menys, la vaig atrapar. Pensava que seria definitiu per superar-la aquesta vegada, però en una penúltima pujada --just on s'havia donat la sortida, en direcció oposada-- em va tornar a enganxar. Segurament l'esforç li va passar factura, donat que en l'última pujada ja no em va poder seguir. En aquell últim ascens vaig motivar-me intentant superar la que seria segona classificada femenina, Sandra Sancho. La vaig superar a meta per un segon ! Va ser una bona lluita per acabar la cursa. La Núria Salvat va entrar tercera, 21 segons darrera meu. El millor, però, per a mí, va ser el crono: 28m i 19s !!! Per fi millorava a Castellbisbal. Un minut i 20 segons millor que fa un any !! Espectacular ! Acostant-me al registre de fa 7 anys (28,03). Aviam si serà un bon presagi per aquesta temporada !
Una mica darrera meu, la Sandra Sancho (Foto: Francesc Polonio)
  A la tarda vaig acostar-me a les Rambles. Els altars de flors, espelmes, missatges i records per a les víctimes de l'atemptat de Barcelona del 17 d'agost, impressionen. Et deixen sense paraules i el cor encongit. Un dels morts, en Xavier, era un nen de 3 anys de Rubí.

Les Rambles. Impressionant



dimarts, 15 d’agost de 2017

Ja tocava córrer a Manlleu !!

A la Plaça de Fra Bernadí de Manlleu, on hi havia la sortida i la meta
La cursa de Festa Major de Manlleu ha complert enguany 40 edicions. En són moltíssimes. Feia anys que la tenia entre cella i cella. Al ser sempre el 15 d'agost, sovint estava fora de vacances i no hi podia anar. Aquest any sí que ha estat possible. Em vaig inscriure amb prou antel·lació. Tanta que quan la vaig formalitzar era tot just el 5è de la llista d'inscrits. I m'han donat el dorsal número 5. M'imagino, doncs, que s'assignaven per ordre estricte d'inscripció. Després d'escalfar una miqueta i de les curses infantils, hem sortit 231 corredors a fer un circuit molt planer amb un parell de pujades, tan sols. Hem anat cap el parc del riu Ter, on segurament hi havia la part més lenta del circuit, després de les dues pujades (la mateixa, que es fa dos cops). Dic part lenta perquè al ser la superfície d'una mena de grava petita, inevitablement rellisques una mica a cada passa, i això t'alenteix. A la part final d'aquesta zona, cap el Km 3, m'ha atrapat en Vicenç Solé. És incombustible. No l'he pogut seguir. De cap de les maneres. Poc abans d'arribar a la magnífica plaça de Fra Bernadí, he caçat l'atleta local Laura Soler. Feia estona que estava intentant atrapar-la. Quan pensava que la feina ja estava feta, ha fet un canvi espectacular, ja dins de la plaça, que m'ha deixat clavat. Quin esprint, mare meva !!  Al final he entrat en 22 minuts i 47 segons. El registre no és res de l'altre món --aspirava a baixar dels 22 minuts-- però el dóno per bo pel poc entrenament que porto, la calor, la grava petita i les dues pujades que hem fet. El Vicenç m'ha tret entre 5 i 10segons, aproximadament. La cursa m'ha agradat. Cursa de la vella escola, diria. Gratuïta, amb una aigua per refrescar-se a l'acabar, i res més. De fet, als corredors no ens fa falta res més per fer els què ens agrada, que és córrer. Al 2008 vaig córrer la cursa de Policies que es feia entre Manlleu i Vic. Eren 10 Km. Va ser el 25 de maig, un dia que va ploure moltíssim. Va guanyar la cursa el gran Carles Castillejo. Aquest pròxim diumenge, segurament correré la cursa de Festa Major de Castellbisbal. Aviam què tal se'm dona...

dimarts, 1 d’agost de 2017

Bagà: gran debut familiar

En Jordi, l'Arnau, la Núria, la Mònica i un servidor, després de la cursa de Bagà
Diumenge vaig córrer per primera vegada la Cursa Popular de Festa Major de Bagà. Cursa exigent per la pujada de la primera part, però agraïda per la baixada que té a la tornada cap a Bagà per la Via del Nicolau. En total, 8 quilòmetres. Just la setmana anterior havia reprès els meus entrenaments. Per tant, era evident que molt no podia demanar-me, en quant a registre. Pocs corredors a la sortida. Mirant la classificació, només van acabar la cursa 34 corredors; o sigui, la cursa amb menys participació que recordo, tret d'una a Can Mir, on visc, feta al 1998, on crec que amb prou feines erem una quinzena de corredors.

Suant la cansalada a la pujada

La Núria, també suant... Quina jabata !! 

L'Arnau a meta; com si no hagués fet cap esforç !

Cunyaaaaaaao...! Gran, Jordi !!

Amb el gest i la cara de felicitat, paga, la Núria ! Proud of you, sister !!
I aquí, què me'n dieu ? Amb la seva copa !!!
 
Cursa agradable i que serà recordada en els anals de món del córrer perquè va significar el debut de la meva germana Núria, del seu marit, Jordi i del fill d'ambdós, l'Arnau.Vam passar un cap de setmana plegats molt agradable. El dia abans de la cursa vam fer tot el recorregut caminant. Va ser perfecte, perquè al dia següent, en cursa, al fer-la corrent, va ser tot molt més ràpid. La Núria va trigar 1h i 4 minuts. Al ser tan poquets els participants, fins i tot li va tocar una copa ! Estava exultant. Arribar i moldre ! En Jordi va fer uns més que magnífics 51 minuts, superant unes molèsties a la part baixa d'un bessó. L'Arnau va córrer la cursa de 3 Km i va baixar dels 20 minuts (19,58). Té futur com a corredor, segur, si s'hi dedica. Jo vaig acabar en 43m 17s, en el lloc 18 de la general i el 3r de la meva categoria. Només hi havia trofeu pels dos primers de cada categoria, així que res de res en quant a copa per a mi.
Medalles per a tothom !
  La cursa, tenint en compte que era molt petita en quant a participació, tenia tots els detalls. Avituallaments, ben marcada perquè ningú no es perdés, gran avituallament final, lliurament de trofeus a una sala d'actes on tothom estava perfectament assegut còmodament, i on vam poder veure el vídeo de la cursa amb les nostres arribades respectives, curses de nens, medalles per a tots els participants, nens i adults, fotos de totes les arribades i de tots els participants en cursa... Magnífic, vaja, tot plegat. L'any que ve espero tornar-hi. Ja li he dit a la Núria que millorarà ostensiblement el seu registre. No tinc cap dubte. I en Jordi i l'Arnau, segur que també milloren ! I que no se m'oblidi: a la tarda vam anar tots a caminar fins a Guardiola de Bergadà, per a completar la Via del Nicolau i vam tornar a Bagà pel camí Ral. Uns 6 km més. Estan forts aquests parents meus !

dilluns, 17 de juliol de 2017

Completat el triplet !

El "drem team" a Mataró (Foto: Anna Jurado)
El triplet del cap de setmana el vaig completar corrent la Mitja marató per relleus de Mataró dissabte a la tarda i, diumenge al matí, el 2n Trial de la Floresta. La mitja per relleus la vaig fer juntament amb l'Andreu Ballbé i el Vicenç Solé. Aspiràvem a guanyar la categoria de 180 anys. Vam quedar segons per 1 minut. Val a dir que només hi havia 2 equips a la categoria... ;-) Em va tocar fer el primer relleu. 7,03 km a les 7 de al tarda. Feia calor notable. Vaig completar el recorregut, que eren 6 voltes a un circuit de poc mé sd'1 quilòmetre, en 32m i 35s. L'Andreu va baixar dels 32m i el Vicenç va córrer 6 segons més ràpid que jo. Tots tres molts regulars. Millorant el registre que ells havien fet l'any passat, amb en Josep Maria Antentas, en un global de 15 segons. Qui no es conforma és ben be perquè no ho vol.
Un pas per meta a Mataró (Foto: Organització) 
Poc abans de començar a La Floresta
  I diumenge, cap a La Floresta a fer el Trial de 10,5 km. La referència de l'any anterior era haver baixat dels 60 minuts per uns pocs segons. El recorregut era idèntic, però tots vam coincidir que la calor era superior. La cursa començava a les 9 del matí, però a aquella hora el sol ja pica notablement. Les pujades es feien eternes. Cap el km 8, una rampa que no m'esperava em va esgotar psicològicament i no vaig poder evitar la temptació de posar-me a caminar uns metres. Entenc que era necessari. I em va anar bé. Ja no vaig caminar ni un metre més. Vaig creuar la línia de meta, en 1h 4m i 54s, pràcticament 5 minuts més lent que al 2016. Justifico el pobre resultat amb el fet de no entrenar al juliol, la calor, i el cansament acumulat de les curses de divendres i dissabte. A més, el Trial de La Floresta era la més llarga de les tres.
  Ara segurament no faré cap altra cursa fins l'agost ja que els dos pròxims caps de setmana tinc sortides familiars. Però probablement


la setmana vinent reprendré els entrenaments, que ja toca. Estic agafant uns quilets que convindria perdre.