dimarts, 14 de novembre de 2017

Estrena de cursa a Mataró

Entrant a meta amb en Ruben Esteba (Foto: organització)
      Ho he comentat en diverses ocasions aquí; m'agrada estrenar curses. Penso que és una manera de donar suport a qui s'arrisca a posar-ne en marxa una de nova. I ara que n'hi ha tantes i tanta competència que fa que el número de participants baixi, és molt lloable que hi hagi qui tiri endavant una experiència com la de posar en marxa una cursa popular.

Poc després de la sortida, mig "amagat" (Foto: organització)
       Diumenge vaig córrer la cursa que el Col·legi d'Advocats de Mataró ha creat per celebrar els 150 anys del col·legi d'advocats mataroní. Una cursa de 10 quilòmetres. El recorregut, magnífic. Pràcticament pla al 100%. Hi havia tres llebres:  40, 45 i 50 minuts. Vaig optar per seguir la dels 45 minuts, que és el què crec que podia fer en un recorregut pla si el vent ens respectava. De seguida em vaig adonar que corria molt còmode a una mica menys de 4,30, que és el ritme de 45 minuts. Fins i tot tenia esma per comentar coses amb la llebre. Per exemple, que els quilòmetres anaven sortint una mica curts. L apart mé scomplicada per a mi va ser l'escullera, perquè és on més va bufar el vent. Vaig haver de fer un bon esforç per tal de no quedar-me endarrera. En les curses en què vaig en el grup de 45m., sempre intento aguantar el màxim de temps possible per acabar superant del mínim possible la franja dels 45m. Pensava que passaria el mateix tard o d'hora. Al sortir de l'escullera, ja enfilant el quilòmetre 5, la llebre se'm va escapar entre 5 i 10 metres. Poca distància, però anant jo al meu límit de velocitat, veia que em quedaria sol si em despenjava. Vaig aguantar com vaig poder i vaiog aconseguir enllaçar novament bans del quilòmetre 6. I això va ser clau. Després de donar una volta pel Tecnocampus, vaig veure que podrtioa aconseguir un bon registre. Seguia amb el grup sense dificultats i ja haviem superat el quilòmetre 8. En superar el 9, ja es divisava l'arc de meta. I no m'ho vaig pensar més. Vaig deixar el grup per mirar d'aconseguir baixar el màxim de temps possible dels 45 minuts. Se'm va enganxar en Ruben Esteba. Li vaig dir, a falta de 400-500 metres per a la meta, que l'objectiu era atrapar la noia que teniem una mica per davant.
Amb en Josep Miquel Riera, un gran atleta. Va acabar el 16è en 37m 52s (Foto: Salva Carbonell)
Finalment, però, no va ser possible. Va resultar que la noia en qüestió va ser la guanyadora de la prova femenina, Txell Avilés, que va entrar en 43m i 28s. Vaig entrar amb en Ruben 4 segons després, o sigui en 43m i 32s.  Seria una marca extraordinària per a mi. Millor marca de l'any en 10 Qm superant de 39 segons l'anterior, que era del juny, a Sant Joan Despí. Però al mirar el rellotge vaig veure que el recorregut em marcava 9,81 quilòmetres, o sigui almenys 200 metres curta, o fins i tot una mica més per allò que cal deixar uns 100-150 metres de marge per considerar que la cursa està ben mesurada. Els organitzadors van explicar que, efectivament, li faltaven almenys uns 200 metres. No vaig estar decebut perquè ja n'era conscient, com havia apuntat la llebre dels 45 minuts, que la cursa tenia pinta de ser curta. Cap problema. Vaig fer els meus càlculs. Havia  fet 9,81 quilòmetres a ritme de 4,26/Qm. Tal com em vaig trobar tota la cursa i vaig demostrar-me en l'últim quilòmetre, crec que hauria estat capaç de fer els 10 quilòmetres a 4,26. Això hauria suposat una marca de 44m i 20s. A només 9 segons de la millor marca del 2017. O sigui que encantat de la vida !!!  Vaig quedar el 42è de 159 arribats a meta.
      Diumenge que ve, 19 de novembre, toquen els 10 Qm de Les Franqueses.

1 comentari:

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

Enhorabona ! Totes 2 són marques excel.lents! Molt d'acord en quant a la motivació de fer una cursa nova i el suport a la iniciativa!