dilluns, 30 de gener del 2017

Primer 10K de l'any a Vilafranca

Primera volta (Foto : Cristina Fábregas)
Sprint (Foto: Jackeline Gómez)

  Com sol ser habitual cada any, el primer o un dels primers 10K que faig és a Vilafranca del Penedès. Porten ja 7 anys fent la cursa i cada any van a més. Una cursa amb gran futur, sens dubte. Aquest any, a més, ha participat --i ha guanyat-- en Carles Castillejo amb rècord inclòs (29m 59s). Pel què fa a mi, una setmana després de la Marató de Tarragona, es tractava de veure com em trobava. I no em puc queixar. Al conèixer el recorregut, ja sabia on podia intentar prémer l'accelerador i on podia anar a ritme. El circuit de 5km --s'hi fan dues voltes-- és força pla, si bé hi ha alguns falsos plans que alenteixen una mica. La meva idea era mirar de baixar dels 45m. Tot i que vaig passar el primer 5.000 en 22,37, em veia capaç d'augmentar el ritme en el segon 5.000 per baixar, ni que fos justet, dels 45m. Com sempre, em vaig anar motivant mirant d'atrapar les noies que tenia a l'abast. Unes quantes van anar caient. Per cert, abans que se m'oblidi: cada quilòmetre estava perfectament marcat i a més tenia control de pas pel cronometratge. Un autèntic luxe. No ho havia vist mai en cap cursa ! La segona volta la vaig fer sensiblement millor: en 22m 03s. 34 segons més ràpid que la primera ! No està gens malament. Vaig acabar en 44m 40s de temps real. L'oficial, 45,06, ja que vaig sortit endarrerit 26 segons, que és el temps que vaig trigar a passar per l'arc de sortida.

Arribada a meta (Foto: Runnedia Novotiming)

   Tot plegat, una bona cursa, que ja és una de les fixes del meu calendari atlètic. Un agraïment a l'Anna Doblas, la regidora d'esports de Vilafranca, que sempre té a bé convidar-nos als de TV3. 


diumenge, 22 de gener del 2017

Tarragona: la 49a marató, a la butxaca.

Ja tinc 49 maratons a la butxaca. Encara que si fos tiquismiquis la d'avui no la comptaria com a marató: era curta. Almenys 900 metres. Però si vaig comptar com a Marató la del Priorat del 2015, avui faig el mateix amb la de Tarragona. No l'homologaré com a millor marca del 2017, això sí.
Arribada braços enlaire. Pel Martí, com sempre (Foto: Biel Bonastre)
S'havia previst vent, fred i potser pluja. A l'hora de la veritat, fred poc, pluja poquissima i vent una mica, sí, però sense exageracions, trobo. El que sí que ha passat és que el circuit era curt. L'explicació és que el dia abans es va tancar l'escullera del Port de Tarragona, per on es feien els primers 5 quilòmetres i els 5 últims, per les inclemències meteorològiques. Això va obligar l'equip d'organització de Runningsolutions a fer honor més que mai al seu nom, per trobar una solució. I no era fàcil. Només hi havia dues alternatives: la senzilla que era anul·lar la prova, i la complicada, que era redissenyar el circuit i fer les 3 curses. Perquè eren tres: 10K, 30K i 42K. I van optar per aquesta última. A la tarda i nit de dissabte van estar fent un circuit per a què l'endemà poguessim córrer. Feina encomiable. I molt difícil per la premura de temps. I se'n van sortir gairebé amb la màxima nota. Només ha faltat que tots els km estessin marcats (s'entén que pel poc temps de què disposaven no deurien poder fer-ho) i que el recorregut del 42K tingués la distància que tocava. I no. Una llàstima perquè Runningsolutions, amb el seu director al capdevant, el Juanan Fernández, es mereixien un èxit esclatant després de la currada que van fer.

Molt content just després d'arribar a la meta (Foto: Òscar Martinez 

 Pel què fa a la meva cursa, com ja tenia clar, he tornat a posar en pràctica el mètode Galloway. Cada 2 km fins el 28, caminar 1 minut. Els últims 14km ja sense caminades. Com que els km no estaven marcats, havia de calcular gairebé a ull. El meu crono no em serveix gaire ja que en dies rúfols com avui, especialment, em costa molt veure-hi les xifres. No porto les ulleres del cerca quan corro, he, he...  Total que he decidit aplicar el mètode fins el km 24 i a partir d'allà, tot corrent --18km-- fins a la meta. La mitja marató l'havia passada en 1h 52m, segons els meus càlculs. A destacar que la llebre de 3h 45m anava a un ritme molt per sobre del què li tocava. La tenia força per davant meu i jo veia que, si jo no defallia, podria acabar en 3h 40m. I la llebre havia sortit per darrera meu ! Tot un despropòsit, la veritat. L'últim cop que m'he creuat amb la llebre anava pràcticament sola. No m'estranya. Deu haver reventat tothom. Com era previsible, he anat recullint cadàvers en els últims 18Km, que he intentat fer el més aprop possible dels 5m/km. Si els feia a aquest ritme tots ells, gairebé baixaria de 3h 40m. L'any passat vaig fer a Tarragona 3,38,59. o sigui que la cosa estaria així així. He anat fent. Aguantava el ritme prou bé, però les pujades en una marató són matadores, per poc pendent que tinguin, a la part final del recorregut. De fet, tota la marató és un trencacames de pujar i baixar. En aquest sentit, el Galloway m'ha anat bé per preservar-me físicament pels últims 18km. Amb tot ja he vist a les acaballes que molt dificilment baixaria de les 3h 40m. La meva sorpresa ha estat majúscula quan després de l'últim gir he vist que ja enfilàvem cap a meta. No fariem els 42km 195m com després s'ha confirmat. 41km i 240m, m'ha sortit al meu GPS. És cert que hem passat per un túnel on es devia perdre la cobertura i que el dia era molt tapadot, cosa que no ajuda el GPS, tampoc. El cas és que he creuat la meta en 3h 35m i 58s.una marca que corroborava el què deia el GPS, que li faltaven metres. De tota manera, qui no s'acontenta és ben be perquè no ho vol. Encara que hagués trigat 6 minuts més, tirant llarg, per fer els 900 metres que faltaven, hauria fet 3,41,59, pràcticament 2 minuts millor que a Tortosa el 30 d'octubre. I a Tortosa la primera mitja fa baixada. A Tarragona tot era un trencacames. O sigui, que la marca d'avui està moooolt bé !!! ah... i a més, físicament m'he quedat molt bé. El sistema Galloway, no sé si m'ajuda molt o poc a millorar marques. A mí, de moment, sí. Però sí que puc certificar que, físicament, em deixa molt millor del què quedava abans, després d'una marató.

Propera medalla, la de 50a marató ! (Foto: Mònica Majoral)

La pròxima marató, la de Barcelona el 12 de març, el dia del meu 56 aniversari. Potser faré Galloway fins el 20 o el 22, només. Seguiré provant. En qualsevol cas, el Galloway també és una manera d'assegurar-me no sortir espitat...

 Diumenge que ve, seguint la tradició, faré els 10 Km de Vilafranca. Objectiu: baixar dels 45m.  

diumenge, 15 de gener del 2017

4 anys després, torno a Sitges

A meta (Foto: Albert Oviedo)
Està clar que és una mitja especial per a mi. A Sitges --on ja he corregut la mitja 11 cops-- vaig fer la mitja més ràpida de la meva vida, la meva MMP en la distància, al 2003. Ja fa 14 anys, mare meva ! Va ser un dia en què el Sebas Guim, company de feina a TV3 i gran corredor --té un magnífic blog que us recomano-- em va fer de llebre. Una llebre de luxe. Vaig acabar gràcies a ell en 1h 22m i 29s. I així quedarà com la meva plusmarca en mitja marató. Ja sabeu que ara baixar de 1h 40m em costa Deu i ajuda...
 Avui, a una setmana de la Marató de Tarragona, no volia arriscar gens ni mica. A més a més, portava 2 dies sense córrer perquè des de dijous que arrossego un constipat notable, d'aquells de rajar el nas sense parar i tossir sorollosament. Sortosament, res de febre. I és per això que m'he decidit a no faltar a Sitges. Però m'he abrigat notablement per evitar ensurts de cara a Tarragona. Al final, no hauria calgut anar tant abrigat, però en aquests casos, millor pecar per excés que no per defecte. Sempre et pots treure roba.
  Poc abans de la sortida m'he adonat que m'havia deixat el rellotge a casa. He pensat que millor; així correria per sensacions. Un cop hem començat he anat fent. Segons els meu càlculs anava una mica per sota de 5m/km. Molt còmode, cap problema. La llebre de 5m/km estava una mica darrera meu a 1 minutet, aproximadament. Quan hem passat el 10 he preguntat a una corredora el temps que duiem. M'ha dit que 49m. Perfecte. Càlculs clavats. M'he dit, aviam si seria capaç d'apretar una miqueta en la 2a volta. Tampoc no m'hi he esforçat gaire, tot sigui dit. Al final he acabat en 1h 44m 31s i amb molt bones sensacions d'haver fet una tiradeta a ritme de marató.
Avui he coincidit amb l'Arcadi (Foto: Francesc Polonio)
  Aviam com anirà diumenge que ve a la Marató de Tarragona ! Si deu vol serà la meva marató número 49. Tornaré a posar en pràctica el mètode Galloway, com vaig fer a la Marató de Tortosa.

diumenge, 8 de gener del 2017

Estrena del 2017 amb fresqueta...!

La sortida
  Vaig trobar de casualitat la cursa de Sant Julià de Cerdanyola. La 1a edició de la cursa de Reis, per fer-la el 8 de gener. 5 quilòmetres, majoritàriament per corriols de muntanya. Tot i que és una mica lluny de casa, em vaig decidir. Ja sabeu que, si puc, m'agrada recolzar les curses que s'estrenen. Sortosament la cursa era a les 11h i, per tant, no em calia matinar tant. M'ha semblat que Sant Julià de Cerdanyola, al cor del Berguedà, és un poble preciós. I el recorregut també. Després d'un breu pas pel nucli urbà --breu perquè el poble és petit-- abans del km 1 ja hem tocat camí. Ja sabeu també que per la muntanya vaig amb molt de compte. No és el meu habitat natural, i menys encara a dues setmanes de la marató de Tarragona. No fos cas que em lesionés per una caiguda o em torcés un turmell amb una pedra o una branca. La cursa té més pujades que les que m'havien dit, però ja hi comptava. L'experiència és un grau. "Res... una pujadeta i després tot baixada..." frase calcada que es va repetint a totes les curses de muntanya que faig. El que sí que és cert és que les baixades avui no eren tècniques, ni les pujades tampoc, especialment, cosa que he agraït. Després dels 21 km que vaig fer dissabte, diria que he sortit força lent. En el primer km i mig, força corredors em superaven i he tingut aquesta impressió. Tot i que el caminet tenia ja pendent, el km 1 l'he passat en 4,49, cosa que m'ha semblat correcte. Poc a poc la cosa s'ha anat regularitzant i quan més s'empinava la cursa, més corredors anava passant. Curiosa la gebre blanca que hi havia. Era com córrer sobre neu però sense cap relliscada. És com sorra blanca gairebé, que dona una imatge preciosa, per cert.
A l'inici, just quan he superat la Teresa, que ha sortit rapidíssima ! (Imatge extreta del video de La Marieta)
Alguns joveníssims atletes del JAB, la Joventut Atlètica de Berga, em motivaven especialment per intentar atrapar-los. A poc a poc han anat caient.  Alguns d'ells no ha estat fins a l'últim quilòmetre que els he pogut superar. És un últim quilòmetre que tot és asfalt i amb una baixada molt notable. Tant notable que he cobert l'últim km a 3,25 m/km, per mi un ritme impensable en qualsevol cas. En aquesta baixada he atrapat tots els nois i noies del JAB que tenia al meu abast. L'últim ha caigut en l'última pujadeta abans d'encarar la recta de meta, després de la gran baixada. Un dels nois s'ha volgut fer una foto amb mí a l'arribada. M'he sentit una mica com Novak Djokovic l'altre dia amb el selfie que li va demanar Horacio Zeballos després que el serbi el guanyés a Doha. ;-))).
A la Teresa i a mí ens han entrevistat
Amb els amics de la Teresa
  Total, he arribat a la meta en 28m i 53s. Erem uns 160 corredors. Crec que he entrat entre els 40-45 primers. El guanyador m'han dit que a trigat uns 20 minuts. La cursa era de 5,4 quilòmetres, no de 5Km. Satisfet. Cursa molt maca. La primera del 2017.
   A la cursa he coincidit amb la Teresa Sánchez Farràs, una vella amiga de fa molts anys i que feia molt que no veia.
  Diumenge que vé, a una setmana de la Marató de Tarragona, faré la Mitja de Sitges.

dilluns, 2 de gener del 2017

Se'm dona be córrer el 31 de desembre

  Feia força anys que no corria la Sant Silvestre de Barcelona. La Cursa dels Nassos, vaja. Concretament, des del 2009. O sigui, fa 7 anys. Recordo que vaig passar un fred bestial perquè vaig deixar la roba al cotxe, que estava aparcat una mica allunyat de la meta. Em vaig quedar mig glaçat en el trajecte fins arribar-hi. I se'm van treure les ganes de tornar-hi. Va ser un error meu, ja que a l'acabar la cursa vaig comentar la jugada amb altres corredors i em va agafar fred. Coses que passen... Però aquest any vaig decidir tornar-hi. És una cursa molt ràpida. De fet, la meva millor marca de sempre en un 10K és de la Sant Silvestre de Barcelona del 2002 (37m 45s)  Han passat ja 14 anys !! Deixem-nos de batalletes i anem al tema.
Poc abans de començar. Al fons, de groc, en Josep Lluís Blanco (Foto: selfie)
  Al matí del 31 de desembre vaig anar a córrer a quarts de 8 del matí amb els amics del Domingo Catalán, amb l'Arcadi Alibés. Des de la botiga del Mingu fins a l'ajuntament de Barcelona i tornar. Un total de 6,83 quilòmetres en poc més de 40 minuts. Ritme molt suau que ja m'anava bé de cara a la cursa de la tarda. Després, esmorzar de ca l'ample. Tant ample que ja ni vaig dinar. I a primera hora de la tarda, cap a la Cursa dels Nassos. Com que l'organitzador, en José Luís Blanco, va tenir la gentilesa de donar-me un pitrall com si fos jo d'elit --em va donar el número 49-- vaig poder deixar la meva bossa al costat de la meta i vigilada. Fred no en passaria, com al 2009, estava clar. Vaig poder escalfar còmodament, parlar una miqueta amb el gran Carles Castillejo, que guanyaria la cursa per sisena vegada, i situar-me en el primer calaix de sortida, just darrera dels grans favorits,. Em vaig posar a un costat per intentar destorbar el mínim en la sortida. Amb 12 corredors que van acabar la cursa per sota dels 30 minuts, ja us podeu imaginar com era la sortida des d'allà al davant...
En els primers metres em vaig arribar a posar a 2,52!!! Un autèntic esprint per a mi. Tot i això hi havia un grapat de corredors que em passaven. Bestial !! L'avantatge de sortir tant endavant és que de seguida tens espai per córrer. El problema és que en els primers quilòmetres et passa molta gent. Es tracta de no desanimar-se, evidentment, fins que la cosa es regularitza. Vaig passar el primer quilòmetre en 4,05, un ritme inusitat per a mi. Però notava que anava força be; sense anar ofegat, diguem-ne, per a la meva sorpresa. El pas pel 5.000 va ser de 21m i 29s. En cas de doblar baixaria dels 43 minuts per 2 segons. Un objectiu certament complicat. Em va motivar veure que, almenys, la millor marca de l'any estava a l'abast, igual que vaig aconseguir just un any abans a la Sant Silvestre de Sant Cugat del Vallès. A la Cursa dels Nassos estava en disposició, si no defallia notablement, en superar el registre de La Sansi de Viladecans de l'11 de desembre. La part de la Diagonal, des de la Torre Agbar fins el carrer Selva de Mar, on hi havia la meta, es fa molt llarga. Són 1.800 metres que són eterns. Em va sorprendre que a pocs metres de la meta, la llebre dels 45 minuts em va avançar mirant d'esperonar la seva gent. Estava sol. Lògic. Si jo lluitava per baixar dels 43 minuts i ell marcava els 45 minuts, ningú no el va poder seguir... Finalment vaig entrar en 42 minuts i 57 segons. Feia 2 anys i mig que no baixava dels 43 minuts, per tant, encantat de la vida. 56 segons millor que la segona millor marca del 2016 !!. Està clar que a la Cursa dels Nassos es pot córrer moltíssim.
  Bon Any 2017 a tothom !!!