dilluns, 29 de gener del 2018

No sempre pots acabar content

Cap el km 14. Bon ambient ! (Foto: Blanca de la Sotilla)
És el què hi ha. A la Marató de Tarragona buscava com a molt estar per sota de 3h 45m, amb el desig soterrat de baixar de 3h 40m. No va poder ser. A final 3h 50m 17s. Vaig decidir-me, finalment per tornar a usar el mètode Galloway. En altres ocasions m'havia anat força bé, però ahir, no. No és culpa del bo d'en Jeff, en Jeff Galloway, sinó meva. Està clar que, com diu la màxima, vals el què entrenes. Ja fa temps que amb prou feines arribo als 60 km a la setmana, això les setmanes que entreno força. Normalment em moc entre els 45 i els 55 km. I amb aquest escàs bagatge quilomètric poca cosa es pot fer. Ahir, fins el km 34 vaig anar raonablement bé, però a partir d'allà se'm va acabar la gasolina. També vaig cometre un error de creure'm que seria capaç de baixar de 3,45. Tot i les caminades cada 2 Km del Galloway, el grup amb les llebres que anaven a ritme de 3,45 les tenia lluny, darrera meu. Lentament, però inexorablement, se m'anaven acostant. A l'alçada del quilòmetre 28, on vaig fer la meva última caminada Galloway de 50 segons, em van superar, just mentre jo caminava. Vaig pensar, ja els atraparé perquè ara ja no faig cap caminada més fins a la meta. Vaig comprovar que em costava molt apropar-m'hi. Finalment, però, els vaig caçar en el quilòmetre 31. I aquí va arribar el gran error. Com que la meva idea era baixar de 3,45 vaig decidir superar-los i anar sol, pràcticament, quan arribava la part més dura de la cursa. Físicament, a l'encarar els últims quilòmetres, i psicològicament perquè tornavem a Tarragona centre, des del Camp Clar, on estava la meta, repetint quilòmetres per la carretera. Se'm va fer una muntanya, la veritat. Al km 34 el grup de llebres de 3,45 em va superar irremeiablement. Allí vaig ser conscient que no podria seguir-les de cap de les maneres. Estava clar que havia jugat les meves cartes malament, quan no vaig optar per anar arropat amb el grup després de l'esforç que havia fet per enllaçar en el km 31. Just se'm van escapar en una rotonda en pujada on m'havia passat el mateix al 2014. Aleshores, però, era el grup de 3h 30m. i era el Km 39.
La nova equipació de Joma, molt "xula" (Foto: Blanca de la Sotilla)
    Els minuts en marató, s'acumulen ràpidament. Ahir vaig intentar almenys baixar de 3,50. Creia que ho podria aconseguir, però un aturada inevitable en el 35,5 per posar-me bé l'alça que portava a la sabatilla dreta --per preservar el taló que tinc malmès-- m'ho va impedir. Almenys vaig perdre 1 minutet, ja que vaig haver de seure a terra, descalçar-me i posar bé l'alça.
   Va fer un dia de calor, però tampoc va ser excessiu. La conclusió que trec és que, evidentment, haig de fer més quilòmetres. Els 32 de Sitges, del 14 de gener, em van semblar que em donaven garanties. Autoengany. El què s'entrena en marató és per realment rendir en els últims 10. Fins els 32, qualsevol corredor de fons pot fer-los amb un entrenament mínim. Per marató, l'entrenament ha de ser màxim.
 Braços amunt pel Martí (Foto: Mònica Majoral)
  Pel que fa al Galloway, el fet de fer les caminades cada 2 km fa que quan corro els intervals entre caminades vagi més ràpid del què tocaria, crec. És com una cosa inconscient. Com si volgués recuperar el què perdo caminant. Potser és un error, també.
  En fi, com deia, 3h 50m 17s. Marató número 52. Al final és amb el què m'haig de quedar. El 18 de febrer, la previsió és fer la Marató de les Vies Verdes, de Girona a Platja d'Aro. No faré Galloway, i miraré de controlar el ritme des del començament. La gràcia que té aquest món de les maratons és que si sóc capaç de fer 3h 49m seré el tipus més feliç de la terra. Bàsicament la prepararé corrent dues mitges: Granollers, aquest diumenge, 4 de febrer i Barcelona, el dia 11. Pocs rodatges faré. Aviam com respondré a les Vies Verdes..

dimarts, 23 de gener del 2018

He tornat a la cursa de Sant Antoni

Segon pas per la Gran Via (Foto Cristina Fábregas)
Feia 6 anys que no corria a Sant Antoni. Bàsicament perquè coincidia el mateix diumenge de la Marató de Tarragona. Enguany, com que la marató tarragonina és una setmana després, he pogut tornar a fer el 10.000 que més vegades he corregut. Amb l'edició del 2018 ja són 14 vegades. El primer cop va ser al 1999. I hi tinc bons registres: 4 cops vaig córrer en 38 minuts i 2 més en 39 minuts. Està clar que és una cursa molt ràpida. Normalment, al ser al gener, fa molta fresqueta. Aquest any, però, no. De tota manera vaig anar força abrigadet, per si de cas hi havia alguna ratxa de vent que em pogués afectar el coll, per exemple. La del 2018 era un edició especial donat que s'arribava a l'edició número 40. Poques curses poden presumir d'haver-se mantingut tants anys. I la de Sant Antoni té una salut de ferro. Gairebé 4.000 acabats és un autèntic luxe, ara que hi ha tanta oferta de curses populars.
Acabava de superar la llebre dels 45m (Foto: Carlos Sánchez)
   Vaig sortir en el calaix que em tocava, el tercer, i això va fer que creués la línia de sortida uns 45 segons més tard del tret oficial. Cap problema. Ja a l'escalfament m'havia trobat molt bé. Havia descansat completament de córrer divendres i dissabte i ho vaig notar de seguida. Portava bon ritme. Vaig passar el 5.000 en 22m i 14s. Si doblava, baixava dels 45minuts. La llebre d'aquest ritme la vaig acabar superant cap el km 6 i escaig. No tenia clar si després notaria l'esforç i la llebre em passaria. El cert, però, és que vaig seguir anant molt bé. Prèviament, al km 2, havia atrapat el meu germà Manuel sense cap dificultat. Doblar el temps no seria senzill perquè al segon 5.000 hi ha un Km al Paral·lel, fins gairebé arribar a la Plaça d'Espanya. I la part final fins a la plaça, puja. Va resultar, però que a l'iniciar el pas pel Paral·lel vaig veure que tenia possibilitats d'atrapar la Linda Arnott. Això em va motivar perquè poques vegades la puc superar, com vaig poder fer a la Cursa Contra el Càncer, al Fòrum. I encara més, un cop superada la Linda --no va tenir el seu dia, està clar, perquè ella val 42 minuts a Sant Antoni, com a mínim-- vaig divisar que el Vicenç Solé també podia caure. Nova dosi de motivació. Dit i fet. El vaig atrapar a l'acabar el Paral·lel. Atrapar la llebre de 45m, la Linda i el Vicenç, van ser motivacions extra que em van permetre fer el segon 5.000 gairebé calcat al primer: 22m 16s. Per tant vaig acabar en 44m 30s. Tenint en compte que al 2017 el meu millor 10.000 va ser a Sant Joan Despí amb 44,11, no em puc queixar. Vaig acabar molt content. Com sabeu, fer menys de 45m en un 10.000 per a mí ara està molt bé. Vaig coincidir, a més del meu germà Manel, amb la meva germana Núria, el seu marit, el Jordi i el seu fill, l'Arnau. Només va córrer la Núria. Ja està molt a prop de baixar de l'hora. Va fer 1h 0m 41s. Ho aconseguirà segur. Des de Nassos fins a Sant Antoni, ha baixat quasi 2 minuts la seva marca.
Amb el Jordi, el Manuel, la Núria i l'Arnau
   Ara toca descansar fins la Marató de Tarragona. Aquest cop no faré el mètode Galloway. Aviam què surt.  

diumenge, 14 de gener del 2018

Sitges: una altra novetat

  Està clar que cal buscar-se noves motivacions a les curses i més encara quan les repetim. És el cas del què he fet avui a la Mitja de Sitges, una clàssica que ja he corregut 12 vegades. Com que d'aquí a dues setmanes (28 de gener) tinc previst córrer la Marató de Tarragona, avui era un bon dia per a fer una tirada llarga. 32 quilòmetres. Sitges és ideal perquè abans de la mitja es fa, 1 hora abans, un quart de Marató (10.549 metres). Es tracta de fer les dues curses seguides: el Quart, a les 9, i la Mitja, a les 10. L'Arcadi ja ho havia fet algun any, i com que ell també corre marató el dia 28 de gener (Marràqueix), li anava perfecte fer les dues curses, com, de fet, ja ha fet en anys anteriors. Jo, en canvi, m'estrenava en la novetat.
Molt somrients amb l'Arcadi (Foto: Silvero)

  L'únic requisit era fer el Quart en menys d'1 hora per tal de tenir temps d'incorporar-nos a la sortida de la Mitja. Dit i fet. Hem sortit molt tranquils, a 5,30, ja que no haviem escalfat gens. No ens calia, ja que anàvem a fer 32 quilòmetres. L'Arcadi arrossega és seus eterns problemes al tendó d'Aquil·les i jo ara tinc inflamat el calcani del turmell dret. Els dos correm amb alça. Ell, als dos peus. Jo, només al dret.
  Mol tranquilament hem acabat el Quart de Marató en 57 minuts i 38 segons. Un ritme de 5,28. Sense notar les nostres respectives molèsties, pràcticament. Aleshores, com si fos una triatló, ha arribat la "transició". Haviem de canviar-nos el xip i el pitrall i anar fins a la sortida de la Mitja, que estava a uns 300 metres de distància. El pitrall el portàvem assota del del Quart i, per tant, ha estat fàcil posar-se el que tocava. Pel que fa al xip, calia treure's el blanc i posar-se el groc personal. Tot plegat, escassament un parell de minuts. Però quan hem arribat a la sortida de la Mitja, ja feia 5 minuts que havia començat !! Ha sortit puntualíssima, o millor dit, segurament abans d'hora. Potser la sortida del Quart s'ha retrassat una mica i tot s'ha anat acumulant... Hem seguit al mateix ritme de 5,25-5,30. Hem trigat un quilòmetre i mig en atrapar el cotxe escombra amb l'últim corredor. Aleshores m'he posat a comptar quants corredors anàvem passant. Un entreteniment com un altre. La segona volta al circuit l'hem fet una mica més ràpida que la primera, al voltant d'1 minut i escaig més depressa. Aleshores jo he accelerat una mica la marxa per fer una tercera volta una mica més alegre. L'Arcadi ha seguit al mateix ritme i ha completat les tres voltes mantenint-se a 5,30, just el què volia fer i sense molèsties. Jo he acabat la mitja en 1h 52m i 30s, a un ritme de 5,19, sensiblement més ràpid que el Quart, i també sense molèsties al calcani. Per tant, prova-test molt satisfactòria ! Ah... he comptat corredors superats fins el final. N'he passat 289 segons la classificació oficial. A mí me n'havien sortit uns 320. M'hauré descomptat... Diumenge que vé toca el 10.000 que més cops he fet: el de Sant Antoni, a Barcelona. Serà l'edició número 40 de la prova, la cursa del Conesa.

dilluns, 8 de gener del 2018

Inaugurat el 2018 atlètic

A la rotonda de la Carretera d'Esplugues, Km 4 (Foto: David Patan)
  El 2018 l'he començat corrent els 5 km de la cursa de Reis de Cornellà. Vaig estar-me els dos dies anteriors, divendres i dissabte, sense córrer per tal de recuperar-me el millor possible de la bursitis que tinc al calcani del turmell dret i que ja fa temps que em fa la guitza. Pensava, aleshores, que estaria més descansat i que podria fer una bona cursa. Ens va ploure. Sortosament no va fer gaire fred. Vaig escalfar molt poquet, escassament 5 minuts si arribava. La sortida, en pujada. De seguida vaig adonar-me que no seria el meu dia. Anava massa lent. La Núria Salvat em va donar la impressió que sortia com una moto, i així va ser perquè de seguida la vaig perdre de vista. Cap el Km 1 i escaig em va passar el Vicenç Solé. Té 64 anys i és incombustible. També el vaig gairebé perdre de vista en poca estona. Jo, a la meva. Mirant de fer-ho el millor posible. Patint per no relliscar en algun pas de vianants amb la pintura blanca. Vaig acabar amb uns discrets 22m 41s. El meu germà Manuel també em va guanyar. Em va treure 18 segons. Hi ha alguns pendents en el recorregut, però penso que puc fer-ho una mica millor. Almenys baixar dels 22 minuts o gairebé. La Núria i el Vicenç també em van superar. Espectaculars els 21,19 que va fer la Núria. El Vicenç va fer 22,14.

A poc d'entrar a meta (Foto: Carles Sánchez)
  Avui dilluns he anat al fisio, per mirar això del calcani i demà m'ho mirarà el traumatòleg, el Ferran Abat, de Resport. No és partidari de fer cap infiltració. El dolor que tinc no és invalidant, però, és molest. Ahir, a Cornellà, vaig estar-hi pendent. Diumenge tinc previst fer el Quart de Marató de Sitges i tot seguit, el mateix matí, la Mitja de Sitges, com a última tirada de 32 km per a la Marató de Tarragona del 28 de gener.

dimarts, 2 de gener del 2018

No sempre es pot aconseguir

      Ja hi comptava. No veia factible tornar a fer MMA a la cursa dels Nassos, tal com havia fet al 2016 i tal com havia fet al 2015, en aquell cas, a la Sant Silvestre Barcelonesa de Sant Cugat del Vallès. Al 2017 era excessiu després de la tralla en curses que m'havia empescat l'última setmana de l'any. L'objectiu era una mica més modest.: baixar dels 45 minuts. Arribar als 44,11 (MMA del 2017) em semblava una quimera. Igual que fa un any, vaig poder sortir molt endavant gràcies al dorsal VIP que em va facilitar l'organització.  No vaig trigar ni 3 segons en passar per sota de l'arc de sortida. Tot plegat, magnífic. Els 2 primers quilòmetres els vaig passar en 8m i 8 segons (4,04 de promig) Un ritme sensacional, però impossible que l'aguantés. Però vaig pensar que el què calia era intentar anar el més ràpid possible. Durant els primers 3 quilòmetres em passava força gent. Lògic. Jo havia sortit molt endavant, i darrera meu hi havia molts corredors més ràpids. Poc a poc em vaig anar trobant a la meva posició natural. I vaig poder córrer amb molta comoditat. Vaig passar el 5.000 en 22,34, per tant la MMA estava pràcticament descartada. I la marca del 2016 a Nassos, encara més (42,57). Cap problema. Com explico, ja hi comptava. Vaig donar tot el què vaig poder i el segon 5 mil em va sortir un pelet més ràpid (22,30). En total, doncs, 45m 04s, molt a porop de l'objectiu de baixar dels 45 minuts. No puc estar satisfet, però no em sembla un mal registre ateses les circumstàncies. L'important es poder continuar corrent i sumant curses.
A la dreta de tot, amb el pitrall vermell i gorra de W2W negre, i samarreta verd-groc
     L'any 2018 el començaré el 7 de gener a la cursa de Reis de Cornellà de Llobregat. El 14 de gener faré el quart de marató i la mitja de Sitges, en total, quasi 32 quilòmetres; el dia 21 no faré cap cursa i el 28 de gener, primera gran cita de l'any: la Marató de Tarragona. Seguim.