Tercer cop a Sant Vicenç dels Horts

   No tenia massa clar que el bessó que em va quedar tocat després de la Marató de Barcelona de diumenge passat, no em tornés a molestar als 10Km de Sant Vicenç dels Horts, on avui he corregut per tercera vegada. L'he notat una miqueta al principi, però després, res de res. Millor. Havia corregut a Sant Vicenç al 2010 i també al 2017, amb registres sensiblements millors que el d'avui. Però ja és això. Si de cas, he vist que de la primera a la segona participació --van passar 7 anys-- vaig afegir 3m 41s al registre. I de la segona participació a avui --han passat 4 anys-- he afegit 3m 30s. O sigui, que en menys anys he empitjorat gairebé el mateix, confirmant el què vinc observant des de fa temps: quan més gran et fas, més ràpidament s'acumulen els minuts... 

El recorregut de la Vicentina

  He sortit molt endarrerit per a tenir espai, i això m'ha comportat haver de fer uns bons eslàloms als primers quilòmetre. Abans del km 1 ja havia atrapat les llebres de sub-60 i sub-55, i com que veia que portava un ritme una mica per sota dels 5m/km he pensat que igual podria intentar atrapar les llebres de sub-50, tot i que el meu objectiu era fer 52 o 53 minuts. La cursa tendeix a planejar i a baixar al principi, pel casc urbà de Sant Vicenç i després hi ha una bona part --ben bé 6,5 km-- que són absolutament plans. He passat el 5 en 24,33, per tant anava en temps. Però era massa poc marge, perquè ja sabia que els últims 600 metres ben bé, són en pujada. El 6 l'he passat en 29,33 i això m'ha animat a intentar-ho. Però aleshores ha arribat el km 7, al girar cúa a la zona del riu, amb vent en contra. Un petit desastre. He marcat en aquest punt 35,29, o sigui, 29 segons per sobre de cop!! No sé què ha passat. Potser era llarg. L'he fet en 5,53!! No era normal... El 8 l'he fet en 5,25, una mica desanimat perquè la fita de sub-50 ja era impossible.  Els dos últims km he intentat seguir una noia que portava un ritme exigent però acceptable per a mi. M'ha  servit per marcar 5,03 i 4,59 en els dos últims quilòmetres. Total, 51m 06 segons. I content! Era el 10 mil número 298 que he fet. El 299 serà segurament la Jean Bouin, el 28 de novembre. I el 300, ja veurem on cau...

Marató de Barcelona-2021: ambulància

Pocs abans d'aturar-me pel bessó  (Foto:Cristina Fàbregas)

 Sembla estrany que a la Marató de Barcelona, que ja he completat 17 vegades, em pugui passar alguna cosa nova. Doncs aquesta vegada m'ha passat. Vaig ser evaquat en ambulància... Tranquils, estic perfectament, i a més vaig acabar la cursa, la meva 58a marató. Però anem a pams...

La idea era intentar fer 3h 59m, si bé tenia dubtes perquè la preparació que havia fet era molt justeta de quilòmetres. Segurament vaig ser massa agoserat. Em vaig col·locar just al darrera de les llebres de sub 4h. L'Arcadi, molt més intel·ligent, va preferir sortir més enrera a un ritme de 6m/km buscant les 4h 13m.

Evidentment, al començament vaig anar molt còmode al ritme de 5m/40s el Km. En el km 12 el bessó de la cama dreta em va començar a molestar, però no era un impediment per seguir corrent uns segons més lent. També feia estona que el pantaló em segava l'engonal. M'havia descuidat de posar-me vaselina... Quin desastre!! El cas és que a l'arribar a la mitja marató, 9 quilòmetres després, el bessó em va fer aturar. Em molestava massa. Vaig caminar uns 200 metres per a veure si li donava una mica de descans i vaig tornar a posar-me a trotar. Evidentment les llebres de les 4h ja eren absolutament inabastables per a mi. Canvi d'objectiu: aviam si seria capaç de fer un millor crono que les 4h 15m de l'última marató que havia fet  De fet, vaig aspirar a 4,05 i a 4,10, però va acabar sent impossible. Vaig seguir trotant fins el 35 a ritmes entre 5,55 i 6,10 intentant preservar el bessó el màxim possible. 

Poc després de passar el Km 35 l'Arcadi i el Xavi Sanz em van atrapar. El Xavi es va voler quedar amb mí, per ajudar-me, però aleshores em vaig adonar, al parlar unes frases amb ells, que estava molt cansat. Al parlar em cansava. Es vaig dir que tiréssin que ja arribaria a meta, que no es preocupéssin per mí, i em vaig posar a caminar novament. Sabia perfectament, però, que podia acabar la cursa, ni que fos caminant i trotant a estonetes. Poc abans de passar per sota de l'Arc de Triomf, una mica abans d'arribar al km 36, vaig posar-me a trotar novament. I així ho vaig fer fins el Km 38, a la Via Laietana. Allà vaig tornar a caminar uns 100 metres. I d'allà fins el Km 39, trotant novament. Nova aturada per caminar uns segons i d'allí fins al final --els últims 3 quilòmetres-- ja els vaig fer trotant tots ells. El cas és que vaig acabar en 4h 17 minuts i 57 segons. L'Arcadi va fer 4h 16m.

Fins aquí, diriem que tot més o menys "normal", si bé vaig haver de caminar molt més del que mai hauria volgut...

Quan vaig creuar la línia d'arribada vaig sentir-me una mica "out", diguem-ne. De fet molts cops em passa a l'acabar alguna cursa, però al caminar uns metres de seguida ho supero, em recupero gairebé de manera immediata i no passa absolutament res. El cas és que ahir, al veure'm aturat, els de la Creu Roja em van oferir una cadira. La temptació va ser massa gran, potser... i m'hi vaig asseure. Crec que va ser pitjor, perquè aleshores sí que em vaig començar a marejar. Em van portar a la seva carpa i em van estirar en una llitera. Vaig agafar fred. Em van donar aigua i un líquid molt dolent de color taronja. Crec que m'aportava sals, però no podia amb ell... Van donar-me un plàtan, pel potasi, però tampoc no podia quasi menjar-lo.... Amb tot això em va agafar més i més fred i vaig començar a tremolar. Com que estava tovet, fins i tot vaig posar-me a plorar perquè pensava que mai més faria una marató. Les mantes que em posaven no m'evitaven les tremolors. En un moment de "calma" vaig poder parlar amb la Mònica, la meva dona, per telèfon i li vaig dir que vingués. Com que seguia tremolant, em van treure a fora de la carpa i em van asseure en una cadira perquè em toqués el sol, aviam si així em refeia... però tampoc. Només tenia ganes d'estirar-me. Un altra cop a la camilla... jo diria que la gent de la Creu Roja va preferir no córrer cap risc i van decidir enviar-me amb ambulància a l'Hospital Clínic. Just quan m'entraven a l'ambulància va arribar la Mònica, que es va espantar, lògicament, perquè com que haviem parlat per telèfon una estona abans, ella tenia la percepció que estava prou bé... Un cop a l'ambulància, amb bona temperatura, ja em vaig començar a refer. A més a més em van posar suero. En el box d'urgències em van fer un electrocardiograma. Tot normal. Van veure que estava perfectament i em van deixar anar a casa. Em van fer una prova del sucre i van comprovar que el tenia una mica alt. Em faré les proves per saber si tinc diabetis o no. De fet tinc familiars molt propers que en tenen. Total, havia fet una lipotímia i una hipotèrmia. La lipotímia, però, en cap moment em va fer perdre la consciència. La causa de la lipotímia sembla prou clara: d'un temps ençà faig la dieta de 16h sense menjar. Bàsicament em salto l'esmorzar. Per tant, vaig córrer la marató en dejú. Mal fet, evidentment. En tot cas, els dies de marató sí que haig d'esmorzar. Però he estat més radical. Deixo la dieta i passo a fer la de les 5 ingestes diàries. Segur que m'anirà millor. 

Quan els explicava als metges i als de la Creu Roja que estava en dejú des del sopar del dia anterior,  arrufaven el nas. El meu germà Manel, lògicament, ha estat més contundent... És la confiança... ;-))