dissabte, 20 d’abril del 2013

Cross Can Caralleu: és divertida, la muntanya !

Ha fet molt bon dia
Poder còrrer per la muntanya a Barcelona mateix és un autèntic luxe. El Parc de Collserola permet aquesta rara avis en el calendari de curses de la ciutat. Com que que fa dues setmanes vaig fer la mitja marató de la Ruta dels Íbers (muntanya) i dissabte passat Medijocs (muntanya) vés per on que avui hi he tornat. El Cross de Can Caralleu, que ja fa uns quants anys que es fa, és una cursa compensada. Té tot el que crec que busca un corredor de muntanya, amb corriols, bones pujades i baixades més o menys tècniques. Pel que fa a mí, estic confirmant que el fet d'entrenar a la urbanització on visc --amb pujades i baixades continuades-- encara que sempre faig asfalt, em dona una capacitat de pujar trotant el que faci falta força notable, crec. Prefereixo trotar, per lent que sigui, que posar-me a caminar, sempre que sigui possible, evidentment. Si a mitja pujada em posés a caminar, després em costaria molt tornar a trotar més endavant. Ja he comprovat que si la pujada és llarga, avanço a molts corredors. Alguns d'ells després em passen a les baixades, però sempre en són menys, especialment si hi ha corriols, perquè hi ha poc espai per avançar. Evidentment si la pujada és estreta, difícilment puc avançar ningú, però si és una pista, per exemple, la cosa canvia.
Cap problema als peus
  Fent aquest tàctica he acabat els 14 km en 1h 28m 16s. El guanyador ha fet 1h pelada i  la primera noia 1h 24m. M'han superat 4 fèmines, i la que ha quedat cinquena, Maria Martínez Pérez, l'he passada just a la línia d'arribada. Tampoc ho hauré fet tant malament, dic jo... he, he !. Un cop acabada la cursa he trotat una miqueta pel camp de futbol artificial de Can Caralleu i m'ha anat perfecte !! He corregut amb les Gel Nimbus 14 d'Asics, que encara que no són de muntanya m'han anat molt bé.
    Diumenge vinent no crec que faci cap cursa ja que tinc la final del BOBS, el Barcelona Open Banc de Sabadell, el torneig compte de Godó de tenis. Reapareixeré dissabte 4 de maig a la cursa Fenexy Race de Calella i diumenge 5, la Cursa de maig de Llorenç del Penedès, totes dues de 10 Km.

dilluns, 15 d’abril del 2013

He tornat a fer un doblet

Una gran representacio del club a Medijocs
La doctora Puentes, darrera meu
 Feia temps que no en feia cap.
Els doblets m'agraden, perquè són exigents, sobretot pel que fa a la segona cursa, normalment, diumenge. Dissabte vaig fer la cursa de Medijocs, a Sant Cugat. Una cursa molt familiar, que té com a ànima organitzativa a la doctora Yolanda Puentes. Un encant. Ella i la cursa. És una prova en la que els participants són personal sanitari i alguns convidats, com jo mateix. Es tracta d'un cross al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat que ens porta fins a Can Borrell. En total 8,2 Km. L'he arribat a fer en 34m. Dissabte, però, no vaig estar del tot fi i vaig acabar en 37 minuts. Segurament,  el fet de pensar que al dia següent tenia la Mitja de Calella Costa Maresme em va fer reservar-me, ni que fos inconscientment. En qualsevol cas, Medijocs és una cursa molt agradable que faig sempre que puc.
En els últims quilòmetres de la mitja de Calella (Foto: Grau Garcia)
  I diumenge vaig fer cap a Calella per a participar per quarta vegada a la mitja. És una prova on sempre bufa una miqueta el vent, especialment de tornada cap a Calella, en els últims quilòmetres. Tenia por que la calor em perjudiqués, i per això em vaig hidratar més de l'habitual. Total que abans de completar el primer quilòmetre vaig haver d'aturar-me per treure el líquid que em sobrava. Vaig haver de pixar, vaja.... Vaig perdre uns 20 segons. La cursa té grans rectes molt llargues que fa que tingui poca variació i et porta fins a Pineda, Santa Sussana i Malgrat, per tornar després pel mateix recorregut fins a Calella. Vaig estar-me tota la cursa fent càlculs. Un cop vist el ritme que portava en els primers Km, vaig veure que no em seria fàcil baixar de 1h 40m. A partir del Km 11, que vaig passar en 50m,  vaig veure que sí que podria baixar sense massa problemes. Això em va animar i vaig augmentar el ritme tot el que vaig poder. De 4,30 a què anava, em vaig posar a estones a 4,10 fins i tot per sota. Si algun atleta em passava, m'enganxava a ell com una paparra per intentar fer-lo servir de llebre improvisada el màxim de temps possible. Gràcies a això vaig acabar els últims quilòmetres a bon ritme, però a canvi, em vaig quedar sense esma per esprintar, i tres o quatre atletes em van passar en els últims metres. Al final, 1h 36m 25s. Satisfet. De fet vaig anar una miqueta més ràpid que a Medijocs de promig per Km ! Aquesta tarda, a l'Esport3, reportatge de la mitja a les 18,48h. Passaré llista ! ;-))
L'entrada a la meta (Foto:Àngel Badallo)



dilluns, 8 d’abril del 2013

El camí dels Íbers: una cursa amb un gran futur

Després d'una setmana sense fer cap cursa, diumenge vaig tornar-hi. Els que em seguiu ja sabeu que no sóc precisament un gran amant de les curses de muntanya. No hi tinc res en contra d'elles. És només que em fan molt de respecte i sobretot, al no ser un habitual, sempre que en faig alguna vaig amb por de no torçar-me un turmell, si més no. 
Poc després de la sortida
 El cas és que ahir vaig estar amb els companys de feina Arcadi Alibés, Artur Peguera i Josep Maria Puig, a la primera edició del Camí dels Íbers, a la Roca del Vallès. Una cursa de 21,5 Km de muntanya. Ens hi va convidar la Maria Fernández, la presentadora d'esports del TN Migdia, que és de la Roca. Ella i el seu marit, corredor de muntanya, estaven involucrats en l'organització. La veritat és que vam quedar encantats. El paratge és magnífic --de fet, com  tants i tants indrets del nostre país-- i els organitzadors s'hi van esmerçar per a què no hi faltés cap detall. Ja dic que no sóc corredor de muntanya, però em va semblar que, per exemple, tots els corriols per on vam passar estaven perfectament indicats per evitar que ningú es pogués perdre.

La pujadeta del començament
  Pel que fa a la cursa en sí, em va semblar dura, com totes les de muntanya, però en tot cas molt ben compensada. Les pujades no eren especialment llargues i la immensa majoria tenien algun troç més o menys llarg de pla o de baixada per a recuperar, ni que fos pocs metres. És clar que altres dirien que era un trencacames, però és que la muntanya ja és això...
   Erem uns 300 corredors. Després de la sortida i uns primers metres pels carrers del poble, vam arribar a un mur impressionant, encara d'asfalt, que pràcticament tothom va pujar trotant. Potser perquè tant d'hora posar-se a caminar no hauria quedat bé. Un cop superat aquest primer escull, ja s'entrava al bosc. Corriols tendint a pujar, però recordo la sensació de pensar que ja portàvem 2 o 3 quilòmetres i que les pujades no acabaven d'arribar. Cap el Km 4 o 5 segon escull important. Un talla focs que va obligar-nos a tots no només a caminar, sinó a posar-nos a estones de 4 grapes per arribar fins a dalt de tot. Sortosament ja no hi va haver cap parany més com aquell en tota la cursa... uf !!

L'arribada
   Cap el Km 10, veig que tinc ben aprop, una mica per davant, en Josep Maria Puig al qual no havia vist des de la sortida. Finalment l'atrapo i em poso al darrera d'ell. Coincidint amb una pujada notable, on fins i tot s'havia col.locat una corda per ajudar-nos a pujar, en Josep Maria em treu uns metres que augmenten en número quan comencem a baixar. Tant és així que el perdo de vista. Les baixades són el meu punt feble en les curses de muntanya: com ja he dit, sempre em fa por caure i prendre mal. El resultat és que els corredors que passo a les pujades, ja que apuro trotar el màxim d'estona possible, després irremisiblement em superen en els descensos. És una tècnica baixar ràpid. La tècnica que jo vaig usar va ser una altra: aprofitar els avituallaments per passar a molts corredors que s'hi estaven aturats alimentant-se o refrescant-se. Jo, amb un glop d'aigua ja vaig fer. Així en vaig passar almenys una vintena. Ens els descensos em van passar, com deia, força corredors, però mai tants. Cadascú usa les seves armes...
  Els últims quilòmetres, ja amb les cames trinxadetes, la cosa es va fer llarga. Al tornar a entrar a La Roca, vam haver de desfer la pujada que haviem fet a l'inici i ,és clar, ara era una baixada de vertígen, per a mí. D'aquelles que penses: "si em deixo anar, la freqüència de la meva gambada no em permetrà anar tant ràpid i acabaré rodolant". Per tant, l'acabes fent frenan-te.
   Al final, el 21,5 Km els vaig completar en 2h 33m i 57s. El Josep Maria Puig va entrar un parell de minuts abans, i 11 minuts després van entrar l'Artur i l'Arcadi.
Amb l'Artur, la Cristina, la Fiona, l'Arcadi, el Josep Maria, el Toni i la Maria
    L'any passat vaig fer una altra de muntanya, la de la Roca Negra, que em va semblar més dura. De fet, més o menys la mateixa distància, la vaig cobrir en 2h 50m.

    Aquest cap de setmana la previsió són dues curses: dissabte Medijocs, a Sant Cugat, 8 Km de muntanya molt més suau que el Camí dels Íbers, i diumenge, a Calella, la mitja marató Costa-Maresme.