dilluns, 8 d’abril de 2013

El camí dels Íbers: una cursa amb un gran futur

Després d'una setmana sense fer cap cursa, diumenge vaig tornar-hi. Els que em seguiu ja sabeu que no sóc precisament un gran amant de les curses de muntanya. No hi tinc res en contra d'elles. És només que em fan molt de respecte i sobretot, al no ser un habitual, sempre que en faig alguna vaig amb por de no torçar-me un turmell, si més no. 
Poc després de la sortida
 El cas és que ahir vaig estar amb els companys de feina Arcadi Alibés, Artur Peguera i Josep Maria Puig, a la primera edició del Camí dels Íbers, a la Roca del Vallès. Una cursa de 21,5 Km de muntanya. Ens hi va convidar la Maria Fernández, la presentadora d'esports del TN Migdia, que és de la Roca. Ella i el seu marit, corredor de muntanya, estaven involucrats en l'organització. La veritat és que vam quedar encantats. El paratge és magnífic --de fet, com  tants i tants indrets del nostre país-- i els organitzadors s'hi van esmerçar per a què no hi faltés cap detall. Ja dic que no sóc corredor de muntanya, però em va semblar que, per exemple, tots els corriols per on vam passar estaven perfectament indicats per evitar que ningú es pogués perdre.

La pujadeta del començament
  Pel que fa a la cursa en sí, em va semblar dura, com totes les de muntanya, però en tot cas molt ben compensada. Les pujades no eren especialment llargues i la immensa majoria tenien algun troç més o menys llarg de pla o de baixada per a recuperar, ni que fos pocs metres. És clar que altres dirien que era un trencacames, però és que la muntanya ja és això...
   Erem uns 300 corredors. Després de la sortida i uns primers metres pels carrers del poble, vam arribar a un mur impressionant, encara d'asfalt, que pràcticament tothom va pujar trotant. Potser perquè tant d'hora posar-se a caminar no hauria quedat bé. Un cop superat aquest primer escull, ja s'entrava al bosc. Corriols tendint a pujar, però recordo la sensació de pensar que ja portàvem 2 o 3 quilòmetres i que les pujades no acabaven d'arribar. Cap el Km 4 o 5 segon escull important. Un talla focs que va obligar-nos a tots no només a caminar, sinó a posar-nos a estones de 4 grapes per arribar fins a dalt de tot. Sortosament ja no hi va haver cap parany més com aquell en tota la cursa... uf !!

L'arribada
   Cap el Km 10, veig que tinc ben aprop, una mica per davant, en Josep Maria Puig al qual no havia vist des de la sortida. Finalment l'atrapo i em poso al darrera d'ell. Coincidint amb una pujada notable, on fins i tot s'havia col.locat una corda per ajudar-nos a pujar, en Josep Maria em treu uns metres que augmenten en número quan comencem a baixar. Tant és així que el perdo de vista. Les baixades són el meu punt feble en les curses de muntanya: com ja he dit, sempre em fa por caure i prendre mal. El resultat és que els corredors que passo a les pujades, ja que apuro trotar el màxim d'estona possible, després irremisiblement em superen en els descensos. És una tècnica baixar ràpid. La tècnica que jo vaig usar va ser una altra: aprofitar els avituallaments per passar a molts corredors que s'hi estaven aturats alimentant-se o refrescant-se. Jo, amb un glop d'aigua ja vaig fer. Així en vaig passar almenys una vintena. Ens els descensos em van passar, com deia, força corredors, però mai tants. Cadascú usa les seves armes...
  Els últims quilòmetres, ja amb les cames trinxadetes, la cosa es va fer llarga. Al tornar a entrar a La Roca, vam haver de desfer la pujada que haviem fet a l'inici i ,és clar, ara era una baixada de vertígen, per a mí. D'aquelles que penses: "si em deixo anar, la freqüència de la meva gambada no em permetrà anar tant ràpid i acabaré rodolant". Per tant, l'acabes fent frenan-te.
   Al final, el 21,5 Km els vaig completar en 2h 33m i 57s. El Josep Maria Puig va entrar un parell de minuts abans, i 11 minuts després van entrar l'Artur i l'Arcadi.
Amb l'Artur, la Cristina, la Fiona, l'Arcadi, el Josep Maria, el Toni i la Maria
    L'any passat vaig fer una altra de muntanya, la de la Roca Negra, que em va semblar més dura. De fet, més o menys la mateixa distància, la vaig cobrir en 2h 50m.

    Aquest cap de setmana la previsió són dues curses: dissabte Medijocs, a Sant Cugat, 8 Km de muntanya molt més suau que el Camí dels Íbers, i diumenge, a Calella, la mitja marató Costa-Maresme.


   

1 comentari:

Raúl Muñoz ha dit...

De tant en tant fer una escapadeta a la muntanya ja va bé. A veure si ens veiem a Calella. Salutacions!