divendres, 23 de desembre del 2016

Cursa de la UAB, cursa nova, per a mi

En una de les pujades (Foto: UAB)
Feia temps que volia fer-la. Està aprop de casa i, sobretot, perquè vaig estudiar allà la carrera de Ciències de la Informació. Aleshores se'n deia així de la carrera de periodisme. Era ben conscient que la Cursa de la UAB, per la ubicació de la Universitat Autònoma, tindria pujades i baixades notables. I no em vaig equivocar. Els primers 3,5 quilòmetres, més o menys, és practicament tot una baixada important. Fàcil agafar una bona velocitat. Conscient que després caldria remuntar el què haviem baixat, vaig pensar que el millor era no cremar-me en excés en aquesta primera part. Un cop tornats al recinte universitari, cap el quilòmetre 6, és quan realment la cursa s'endureix. D'una banda pel cansament acumulat i, de l'altra, perquè les pujades llargues són una constant. La palma se l'emporta la pujada cap a la Facultat de Veterinària. Llarga i duríssima. Per mi, impossible anar més ràpid de 6m/km. Com sempre em vaig anar motivant mirant d'atrapar les noies que tenia al davant. En l'últim quilòmetre vaig proposar-me atrapar l'última que veia. A 300 metres de la meta ho vaig aconseguir. En total vaig invertir 45m i 47s  La llàstima és que la cursa era un pelet curta: 9,85 quilòmetres, em va marcar el GPS. La marca era massa bona. Jo comptava en fer 47m, ben bé. En qualsevol cas, vaig quedar molt content. Ah!... i a


La classificació. Just per davant de la segona noia.
més vaig quedar segon de al categoria d'edat, en la que van córrer 22 persones. 2n de 22. Està bé.
  Bon Nadal a tothom !!!    

dilluns, 12 de desembre del 2016

Millor marca de l'any en 10 Km !!!

Diumenge vaig córrer la Sansi de Viladecans. Tant els 5 km com els 10 km. Les dues curses. Una darrera de l'altra. L'any passat es feia només la de 5 Km i em va sortir una marca molt bona: 20m 33s. Millor marca del 2015 en la distància. El recorregut és molt pla i si el vent et respecta, es pot fer un bon registre. Enguany no tenia clar com afrontar les dues curses; reservar en el 5K per prémer l'accelerador en el 10K ? Anar ràpid al 5.000 i afluixar en el 10.000 ? Al final vaig decidir fer el més assenyat: anar per sensacions i no preocupar-me. A la prova de 5km vaig veure com la llebre dels 20m se m'escapava de bon començament. Ni en broma em veia capaç d'anar a 4m/km. Jo a la meva. Vaig anar fent i vaig acabar en 21m i 52s.  No era per tirar coets, però correcte. Durant bona part de la cursa em descobria pensant en el 10.000 de després; que si estaria massa cansat... Potser això em va fer frenar una mica, ni que fos inconscientment.
En ple esforç en el 5.000
 I va arribar el 10.000. Com que em van donar un pitrall que m'ho permetia, vaig sortir a la primera tongada, on estan els que corren més. Sensació estranya al quedar-me enderrerit, al notar que em quedava dels últims. No és que corri molt, jo, ja ho sabeu, però sempre hi tinc al darrera molts altres corredors. Vaig pensar que quan m'atrapessin els de la segona tongada ja estaria més tranquil en aquest sentit. Curiós. Quan això va passar, vaig veure que no hi havia tanta gent com havia imaginat que em superava. A més el pas pel 5.000 va ser 21,43, o sigui més ràpid que la cursa de 5K que havia fet abans. Confirmació que anava a un ritme molt bo. Massa i tot, potser. Com sol ser habitual, vaig decidir arriscar. Vaig fer els meus càlculs i vaig veure que la millor marca de l'any estava al meu abast. El repte era baixar dels 44m, ja que la MMA era 44,04. Vaig mirar de donar el màxim. Aniria de segons... Vaig encarar la recta de meta. Al veure el crono, vaig comprovar que ho aconseguiria !!! 43m 53s. Marca superada per 9 segons, que em van saber a glòria ! I vaig quedar el quart de la meva categoria d'edat. No baixava dels 44m des del 31 de desembre del 2015, a la Sant Silvestre Barcelonesa de Sant Cugat del Vallès.
Molt content abans de fer el 10.000
Diumenge que ve faré els 10km de la UAB, per la Marató de TV3, que és aquell mateix dia. 

dimecres, 7 de desembre del 2016

Mitja de Mataró i Sant Andreu

Cap el Km 16,5 de la mitja de Mataró (Foto: Joan Castellà)
Dues curses en 3 dies. Un esforç notable per a mi. I les he superades amb bona nota. Diumenge vaig córrer la Mitja Marató de Mataró, un de les curses que procuro no perdre'm. Ja l'he fet 9 cops. El debut va ser al 2003 amb 1h 28m 26s. Una marca que és una quimera per a mi, en l'actualitat. Ara corro en 10 minuts més, ben be.
Content a la meta de Mataró (Sònia Jurnet)
 La idea era mirar de baixar de 1h 39m, ja que al 2015 vaig fer 1h 39m 48s. Vaig sortir una mica pel darrera de la llebre d'1h i 45m que era en Jorfer, de Corredors.cat. A l'alçada del km 1 el vaig sobrepassar. Un primer quilòmetre que vaig fer en 5m i 11s. Molt lent per l'objectiu de baixar de 1h 39m, però ja hi hauria temps de mirar de recuperar. La primera part de la mitja de Mataró et porta fins aprop d'Argentona, amb la carretera fent tobogans. Em vaig trobar força bé en aquest tram, avançant corredors, cosa que sempre anima. A partir del km 6 hi ha una part, pel centre de Mataró, més favorable. Allà vaig atrapar la llebre de 1h 40m, que era el gran Manolo M., també de Corredors.cat. Allò em va donar la confiança de pensar que, si no defallia, podria aconseguir un bon registre. Al pas pel quilòmetre 10 el crono marcava 45,38. Em vaig espantar una mica perquè ara en un 10.000 em costa molt baixar dels 45m. Per tant, anava molt ràpid. Però ja se sap que qui no arrisca, no pisca. I com tantes altres vegades, vaig pensar que si havia de petar, ja petaria. Si heu fet mai la mitja de Mataró, sabreu que l'últim km i mig és dur, perquè s'ha de remuntar fins a la sortida, al Camí de la Geganta, des del nivell de mar. És la principal característica de la cursa: la seva duresa final.
  Cap el quilòmetre 12 em vaig enganxar amb un corredor dels Lluïsos de Mataró que portava un ritme gairebé calcat al meu. Vam anar plegats fins a la pujada final. O sigui, uns 7 quilòmetres. 4,34-36-38-32-36-39-39 van ser els parcials del 12 al 18. Em va anar molt bé perquè era la part més complicada, la de la nacional-II, Després, a l'arribar a la pujada final, vaig perdre el meu company de viatge; no sé si em va passar o es va quedar endarrera. A la meta no el vaig veure. Em sap greu, perquè va fer una feina molt bona per a mi. I li volia agraïr. Si llegeixes aquesta entrada, moltes gràcies ! Total que vaig entrar a meta en 1h 37m i 37s. I contentíssim perquè ara baixar de 1h 40m en mitja marató representa per a mi un esforç considerable. El parcial dels primers 10 Qm va ser, com deia, de 45,38 i el pas pel Qm 20 el parcial va ser de 46,41. Escassament 1m 03s més. Tenint en compte la pujada, està prou be. Sense l'ajut del corredor dels Lluïsos de Mataró, no hauria estat possible, sens dubte.
Esforç a Sant Andreu
Amb en Txabi Albert
  I dimarts 6 de desembre em vaig retrobar amb la cursa de Sant Andreu, a Barcelona. 5 km molt ràpids. Sempre la fan el 6 de desembre. I ja han complert 38 anys. Només l'havia feta una vegada, al 2007 amb un temps de 19m 21s. Eren altres temps. Ara, 9 anys després, l'objectiu era baixar dels 22m, tenint en compte l'esforç fet a Mataró. No tinc parcial de cada quilòmetre, ja que o no hi havia marques o jo no les vaig saber veure. La cursa va començar amb 50 minuts de retard perquè l'ambulància no arribava. 50 minuts  drets esperant per sortir. A l'haver-me refredat vaig sortir amb una certa por de no trencar-me. Sortosament, no va passar res d'això. Vaig anar remuntant posicions tota la cursa, passant un grapat de noies, també. Vaig acabar en 21m i 42 segons 2m i 21s més lent que al 2007, cosa ben normal. L'important és que sabia què podria fer de temps i vaig encertar. I em vaig trobar força bé. En cap moment em va ni passar pel cap un possible cansament per haver fer Mataró dos dies abans.
  Diumenge que ve tinc previst una nova experiència: córrer dues curses consecutives: el 5.000 i el 10.000 de La Sansi de Viladecans. M'anirà be de cara a la preparació per a la Marató de Tarragona. Espero poder córrer diumenge perquè aquest tarda hauré fet un mal gest i ara tinc l'esquena a l'alçada del lumbago, ben tocada. De moment, gairebé no puc ni caminar. Aviam com evoluciona...





 

dimarts, 29 de novembre del 2016

La més clàssica de les clàssiques

Impressionant poder córrer per la Gran Via (Foto: JJ Vico)
 L'he correguda 11 vegades. La Jean Bouin té 93 edicions. Moltíssimes més que qualsevol altra cursa. Les que més en tenen, a casa nostra, no arriben a la quarantena, les que més. Diumenge, sortosament, no va fer gens de fred, i es va poder córrer amb comoditat. Anar molt abrigat sempre és una mica incòmode per a mi. De seguida vaig veure que no em sortiria una gran cursa ja que, fins i tot abans d'arribar a la Gran Via, no aconseguia posar-me per sota de 4,30m/km (ritme de 45m). Una mica després, ja a la Gran Via, anava a estones a 4,35. Per tant, l'objectiu de baixar dels 45m, tenint en compte que els últims 2 km pel Paral.lel i el carrer Lleida, tenen pujada suau al començament i costeruda al final, no eren els més idonis per rebaixar temps al final de la cursa. Si baixava de 47m ja em semblaria un bon registre, donades les circumstàncies.
4,40 el km 1, per l'embús de corredors. Vaig sortir al tercer calaix. El què em tocava per marca. El km 2: 4,34; el 3: 4,33; el 4: 4,27 i el 5: 4,26. En progressió, però insuficient per baixar de 45 minuts. El temps de pas pel 5.000: 22m 22s. Caldria pràcticament doblar per fer sub45. Impensable amb les pujades finals que comentava. A l'arribar al Paral.lel, per la meva sorpresa vaig veure que aguantava el ritme. Així vaig passar els km 6 i 7 en 4,33 i 4,35, respectivament. I encara millor el km 8, amb el millor registre de tots: 4,17 !. Això em va animar a intentar fer els dos últims km el millor possible. La pujada del carrer Lleida em va fer marcar el 9 en 5,01. I l'últim km, amb el final de la pujada i la baixada del carrer de la Guàrdia Urbana, em va portar a fer un registre de 4,35. En total, 45m i 45s, que em va deixar prou satisfet, tot i ser la pitjor marca que mai he fet a la Jean Bouin. Però el què és important per a mi és que m'ho vaig passar molt bé, com gairebé sempre, mirant de donar el màxim.
La premsa sempre exagera...

Els meus temps històrics a la Jean Bouin són aquests:

1997: 34,08 (eren 8km)
2007: 40,48 (10km)
2008: 40,50
2009: 43,06
2010: 42,19
2011: 42,18
2012: 41,56
2013: 44,23
2014: 45,29
2015: 44,53
2016; 45,45.

Vaig estar 9 anys, del 1998 al 2006, sense fer-la.
Diumenge toca la mitja de Mataró. Objectiu: baixar de 1h 39m. L'any passat vaig baixar pels pèls de 1h 40m. Veurem quin pà s'hi dona enguany.


 

dimarts, 22 de novembre del 2016

10 km d'Alella: Podi...!!!

Al podi ! (Foto: Ferran Cardona)
No havia fet mai aquesta cursa a Alella. Enguany era la tercera edició. Discorre, bàsicament, al costat de la riera i, per tant, és una cursa amb una llarguíssima pujada i una llarguíssima baixada. Tot plegat s'ha de fer 2 cops, al ser un circuit de 5 Km. També hi ha cursa de 5km. Es tracta d'una prova molt familiar. Erem molt poquets, però ben avinguts ;-)))  Em vaig trobar, com m'imaginava, un bon amic de fa anys, en Ferran Cardona. Viu a El Masnou, per tant molt apropet d'Alella. Després d'escalfar una mica per la mateixa riera, sortida ! Primer, cap amunt, aproximadament un km, que se'm va fer molt llarg. Després girar cúa i cap avall. Una baixada de uns 2'5 km per després tornar a remuntar fins a dalt de tot del circuit, repetir la gran baixada i remuntar novament fins a la meta. Les curses on es repeteix circuit m'agraden perquè, a la segona volta, ja saps el què t'espera. Al ser pocs participants, em vaig veure barallant-me amb les noies que em va semblar que eren les que lluitaven per la victòria femenina. Una d'elles se'm va escapar a la baixada, però a la remuntada llarga de la riera, la vaig, atrapar. L'altra em va atrapar en una de les pujades. Em vaig enganxar a ella, cosa que em va ajudar a pujar a ritme. Crec que l'esforç que va fer li devia passar factura perquè a la baixada la vaig deixar endarrera.  L'última remuntada de la riera --ben bé 1km i mig-- es fa especialment dura. Vaig entrar, finalment, el 20è de la general. Una gran classificació, però crec que no erem més de 100 o 120 corredors. El que més il·lusió em va fer és que vaig quedar el segon de la meva categoria d'edat. No acostumo a fer podis, evidentment. Per tant, molt content. El registre em va entusiasmar: 44m 26s ! Però al comprovar el GPS, em marcava 9,76 km. O sigui, una cursa curta. L'organitzador, en Sergi del Río, em va dir que a ell li havia sortit 10k amb el seu GPS quan la va mesurar. Bé. És el que tenen els GPS. Em guio més, en aquest cas, per la marca. 44,26 en un 10 mil amb pujades llargues, encara que amb baixades igualment llargues, la meva experiència em diu que no recuperes tant a la baixada. La marca, excessivament bona per a mí: la tercera millor de l'any. Em sembla irreal. La setmana passada en el 10K de Sant Feliu, gairebé tot pla, vaig fer 45,14. No quadra. Però tant se val. La cursa està molt bé. I m'agrada que sigui familiar. I tenir opcions de podi, com no !!! Hi tornaré. Diumenge arriba la més clàssica: la Jean Bouin.
Amb en Ferran Cardona (Foto: selfie)
Patint a la Riera (Foto: F. Cardona)

dilluns, 14 de novembre del 2016

Cursa perfecta... menys al final

Entrada a meta. (Foto JL Blanco)
 Els 10 Km de Sant Feliu de Llobregat era la primera cursa dues setmanes després de la Marató de les Vies Verdes de Tortosa. Completament recuperat dels 42,195 metres, no tenia cap idea en especial, tret de veure què podia aconseguir amb el meu sacre que no acabo de recuperar del tot. He sortit just al darrera d'en Jordi Fernández, en Jorfer, de Corredors.cat que era la llebre dels 45 minuts (ritme 4,30) Recordo que l'any passat, la llebre va sortir a tota castanya i no la vaig poder atrapar en tota la cursa. Aleshores vaig acabar en 45m i 23s. No havia consultat aquesta dada abans de la cursa d'avui. M'hauria servit de referència. Bé. Avui en Jorfer ha marcat el ritme molt bé. Jo em sorprenia perquè veia que no em costava excessivament seguir-lo. Anavem passant quilòmetres i circulavem amb uns pocs segons de marge per baixar dels 45 minuts. O sigui que perfecte. Com que el recorregut eren dues voltes de 5km, al passar pel Km 8,5 començava una zona on no bufava el vent. He pensat que, si no defallia i arribava a aquella zona amb en Jorfer, miraria de prèmer els dents i anar tot el ràpid que pogués per arribar a la meta. Dit i fet. Quan hem arribat a la zona prevista m'he escapat del grup. M'he posat per moments a 4,15, que per mí és una velocitat més que notable i més al km 8,5 d'un 10.000. En aquell moment estava convençut que tenia opcions, a més clares, de baixar dels 45m. Al pas pel km 9 portava 40m i 51s. No ho he vist en aquell moment perquè només estava pendent de deixar-ho tot per baixar dels 45m. El què no sabia en aquell moment --ho he sabut després, consultant el cronòmetre-- és que el parcial del 8 al 9 havia sortit en 5,04!!!  Impossible perquè la meva velocitat com deia, era clarament per sota dels 4,30 en els segons 500 metres d'aquest quilòmetre. Per tant era un quilòmetre clarament massa llarg. Però insisteixo que jo no ho sabia. A falta de uns 600 metres per a la meta, veig, per a la meva sorpresa, que en Jorfer m'avança. No entenc res. Si ell ha d'anar a 4,30 i jo vaig a 4,20-25, perquè m'atrapa ? A l'arribar al carrer on haviem fet la sortida, ho he entés. En comptes d'anar directe cap a l'entrada a la pista d'atletisme, hem hagut de fer uns metres girant cap a l'altre costat. Aleshores he comprès que no baixaria dels 45 minuts per molt que corrés... i segurament en Jorfer tampoc. Ell ha apretat de valent. S'ha posat a 3,35, m'ha comentat després. Ha entrat a meta en 45m i 6s i jo en 45m i 14s. A la llebre dels 40m i a la dels 50m els ha passat el mateix: no han pogut clavar el temps. I les llebres són corredors que poden fer els ritmes que els demanen de manera sobrada, lògicament. Hem comentat la jugada, comparat els GPS i l'explicació semblava clara. El km del 8 al 9 era el què era llarg. El GPS no enganyava: marcava 1,15 km. Els altres km de la cursa oscil.laven entre els 0,95 i 1,03km. Per tant quan en Jorfer s'ha adonat que ho tindria difícil per quadrar els 45m és quan ha apretat de valent. Però ja no hi havia marge per recuperar. Bé. Una anècdota més. El més positiu de tot és que he millorat el registre del 2015 en 9 segons (45,23 per 45,14). I això ja és molt, tenint en compte que cada cop em costa més mantenir els temps any a any. O sigui que qui no es consola és ben bé perquè no ho vol.
Feia molt que no veia l'Andrei 
En Xèpkin, un gran tipus de 2m 10cm (Fotos JL Blanco)

dimarts, 1 de novembre del 2016

Fet un Galloway a la MVV de Tortosa

 El volia provar a la Marató d'Empúries, al maig, però la tramuntana va obligar a anul·lar-la i només es va fer la mitja, on també el vaig posar en pràctica.
La sortida, a Horta de Sant Joan (Imatge: Canal Terres de l'Ebre)

      Com a assaig. Però volia fer-ho en els 42,195 Km. I el dia marcat al calendari era el 30 d'octubre, a Tortosa. Com ja he explicat en diverses ocasions, el mètode Galloway consisteix en reservar-se muscularment per anar més ràpid al final. Més detalls, aquí. Ho vaig fer i estic força satisfet del resultat.
La idea era caminar 1 minut cada dos quilòmetres, des del quilòmetre 2 fins el 28. I fer els últims 14 corrent sense fer més caminades. Dit i fet. La idea era anar per sota de 5m/km en els trams corrent i després, a partir del 28, intentar acostar-me al màxim a 5m/km i allunyar-me al màxim dels 6m/km, especialment del 32 al 42. Aquest últims 10 Km es converteixen en gairebé un calvari a l'estar trinxat. Si arribes relativament menys trinxat, se suposa que correràs més ràpid. Volia comprovar si això era així o no.
Entrant a meta, braços enlaire, pel Martí (Foto: M. Majoral)
  A la segona caminada que vaig fer es van apuntar a fer-les amb mí dos corredors d'Andorra, en Cèsar Ferreira i en David Isal. Vam anar el tres plegats controlant que no ens deixéssim cap caminada. I anàvem fent en els trams de córrer mirant de col·locar-nos en ritmes d'entre 4,45 i 5m/km. La Marató de les Vies Verdes de Tortosa tendeix a baixar a la primera mitja, però en la segona, el terreny és més pla i també hi ha rectes eternes en les que el terreny pica cap amunt. Poc, però cap a munt. I quan portes 25-26km a les cames, la cosa es nota. En David portava un cronòmetre que li predeia el temps final de la marató si manteniem el ritme. 3h 36m li sortia. Jo estava encantat ! Fa 2 anys, a Tortosa, vaig fer 3h 41m i l'any passat, 3h 52m. Enguany vam passar la mitja en 1h 52m. Doblar era arribar en 3h 44m. No era un mal registre, tenint en compte que hauriem fet 14 minuts, en total, caminant. A l'alçada del km 32-33 hi havia una baixada molt notable seguida d'una pujada diabòlica. A la baixada, crec que el Cèsar es va ressentir d'alguna cosa. Jo ni me'n vaig assabentar. Al cap d'uns minuts vaig girar el cap i no els vaig veure. Ni al Cèsar ni al David. Em va saber greu. Però ja només pensava en acabar quan abans millor. I estava en els quilòmetres on s'havia de veure si les caminades dels primers 28 quilòmetres havien fet el seu efecte. I jo entenc que sí. En les últimes maratons que he fet, baixar de 6m/km en els últims 7-8-9 quilòmetres em costa moltíssim. Ahir mirava el crono moltes més vegades de l'habitual. I en aquesta part final de la cursa vaig veure que sempre anava entre 5,15 en els millors moments i 5,45 quan em costava més. Per tant la millora era notable ! Resultat: vaig entrar a meta en 3h 43m 53s. 8 minuts millor que al 2015 ! Em sembla un resultat del mètode Galloway ben positiu. És cert que l'any passat va fer una calor bestial. La cursa es feia a mitjans de maig i ens va agafar un dia de calor. Comparada amb la marató feta al 2014 només vaig trigar 3 minuts més. Però el fet més important, trobo, és que, efectivament, el mètode et preserva muscularment. Ja ho vaig notar a l'arribar a la meta. No estava, ni de lluny, tan adolorit de cames com segur estaria si hagués fet tota la cursa corrent. I aquest matí he corregut 10 minutets i no he anat tant encarcarat com estic el dia després d'una marató. Ahir la segona mitja em va sortir 8 segons més ràpid que la primera. O sigui que vaig doblar, pràcticament. Els maratonians sabem com és de difícil fet el mateix temps en les dues mitges. El normal és sumar una quantitat de minuts molt notable en els segons 21,097 Km.
  Al mes de gener del 2017, a la Marató de Tarragona, tornaré a provar el mètode Galloway. Aviam què tal va. Al gener del 2016 vag fer 3h 38m 55s. Si tornés a baixar 8 minuts, seria bestial ! Si sóc capaç d'acabar en 3h 37m, ja estaria encantat de la vida. Cal ser una mica realista. Veurem què passa.
   

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Prou bé a la mitja de Sant Cugat

Pas pel Km 5, aproximadament, al costat del CAR (Foto: David)
Des del 2010 que no feia la mitja de Sant Cugat. Després dels mals resultats de la semana passada, especialment a Correbarri, volia veure què tal em desenvolupava en una mitja dura, perquè la de Sant Cugat ho és per les notables pujades que té. No feia una mitja des del maig, la d'Empúries, que va tenir una tramuntanada bestial. Tot i ser conscient que la mitja de Sant Cugat és dura, la meva intenció era mirar de baixar de 1h 40m. Necessitava un ritme de 4,40, més o menys. L'última vegada que l'havia fet, al 2010, vaig invertir-hi 1h 37m. Potser era agoserat buscar el sub 1h 40m, però està bé posar-se reptes. He escalfat després de posar-me abundosament crema escalfadora al meu taló d'Aquil·les particular, o sigui, la zona del sacre esquerra, i m'he notat molt bé des del primer moment. Cap molèstia en tota la cursa, la qual cosa és molt. El que no comptava és que el canvi en el circuit que m'havien comentat a la sortida era per endurir-lo. Especialment, la primera meitat de la prova. Hem anat a parar fins als estudis de TVE a Sant Cugat. No hi havia ni un quilòmetre que fos pla del tot. De fet tota la cursa ha estat un constant pujar i baixar. He vist clarament de seguida que baixar de 1h 40m era impensable. En el km 7 he passat en 35m 08s, per tant, amb prou feines anava a ritme per fer 1h 45m. Canvi d'objectiu: aviam si aconseguia acabar més aprop de l'1h 40m que de l'1h 45m. M'ha semblat que era el més assenyat que podia fer. Del Km 7 al 9 he guanyat uns quants segons al crono i he passat el km 10 en 49m 08s, que era 4 segons més ràpid que el 10 mil de Correbarri de la setmana passada. Portava molta tralla, la setmana passada, però tenint en compte els desnivells fins arribar al km 10 d'avui, el registre m'ha animat molt. La segona part de la mitja ja era terreny més conegut, repetint els carrers habituals de la cursa DIR i també de la Sant Silvestre Barcelonesa. He anat de menys a més clarament i atrapant molts dels atletes que tenia a pocs metres davant meu. Tot plegat m'ha animat i força. El km 20 l'he passat en 1h 37m 40s. Això vol dir que del km 10 al 20 he fet un parcial de 48m 32s, o sigui 36 segons més ràpid, que el primer 10.000, cosa que m'ha agradat perquè tot i que el recorregut era més favorable, també és cert que hi havia algunes pujades notables, al marge del cansament acumulat que, indefectiblement, vas tenint a mesura que la cursa avança. I no he notat cap cansament en cap moment. Total que he acabat en 1h 42m exactes. L'ultim parcial de 1,097 km fet en 4m 20s.  Total, objectiu complert: he acabat més aprop de 1h 40m que de 1h 45m. Per tant, encantat de la vida...! Per cert, el guanyador ha fet 1h 14m, un temps indicatiu de la duresa de la prova. També indicatiu que no hi havia élite de gran nivell.

  La setmana que ve, tranquilitat: Dilluns, 40m; dimarts, 30m; dimecres: 20m. Dijous, divendres i dissabte, descans, total. I diumenge, la Marató de Tortosa.
Km 10,5. (Foto: David blogmaldito)

  Per tercer cop. Serà la meva número 48. Espero...  Ah, i posaré en pràctica el mètode Galloway, aviam què surt.   

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Una "matxacada", es nota...

A poc d'arribar a la meta a Santa Margarida i els Monjos
Aquest cap de setmana he tornat a fer un doblet, cosa que no feia des del mes de maig. He corregut a Santa Margarida i els Monjos, dissabte i el Correbarri, diumenge. Tots dues de 10 km, però de característiques ben diferents. A Santa Margarida i els Monjos es tracta d'un cross molt maco, sense desnivells, pràcticament, que per tercer any consecutiu em prenc com un rodatge. I el Correbarri és una cursa absolutament plana, a Barcelona, multitudinària, i que encara no havia fet mai. Als doblets que havia fet anteriorment sempre reservava el divendres per a descansar. Aquesta vegada, no. Divendres vaig fer un rodatge de 24km, en 2h i 36s. (no calculeu el ritme, que em fa vergonya...) perquè necessito acumular alguns quilometrets de cara a la Marató de Tortosa del dia 30 d'octubre. Queden 14 dies. El resultat va ser que dissabte, a Santa Margarida i els Monjos, va ser el primer 10.000 de la meva vida en què em va ser impossible baixar dels 50 minuts, quan aquest era l'objectiu. Al passar el primer 5.000 en 26m 41s, estava clar que baixar dels 50 minuts em seria impossible. Tot i això, ho vaig intentar. La Jackeline Gómez em va ajudar, però ni així. Vaig acabar en 51m 30s, o sigui que la segona volta la vaig fer en 24,49, 52 segons més ràpid que la primera. L'esforç del dia anterior em passava factura. No hi havia hagut temps material de recuperar-me mínimament. I diumenge, el Correbarri. A l'alçada del km 1,5 he hagut d'aturar-me a fer un riu. 20 segons. Després de l'experiència del dia anterior, l'objectiu no podia ser un altre que baixar dels 50 minuts,i, en tot cas, si la cosa anava bé, baixar dels 49 minuts. Els pas pel 5.000: 25m 14s. Si premia l'accelerador en el segon 5.000, podia baixar dels 50 minuts. Això m'ha animat. També que he estat tota la cursa passant corredors. El segon parcial l'he fet en 23,58 i he acabat en 49m 12s. Si no m'hagués hagut d'aturar per fer un riu, hauria baixat dels 49 minuts. Bé. Vistes les circumstàncies ja explicades i la tralla des de divendres, ho dono per bó. En qualsevol cas, està clar que estic lluny, dels 44,04 de la millor marca del 2016. La vaig fer al juny. Les marques, però, s'han de comparar en la mateixa època de l'any. He de dir que quan vaig començar a córrer, al 1997, els primers 10.000 els feia en 49 minuts. Ara, pràcticament 20 anys després, corro en aquells ritmes, encara. No em puc queixar !
A la primera volta, l'Arcadi se m'escapava...
Amb José Luis Soriano, regidor d'esports de SMIEM


Diumenge que vé estaré a Sant Cugat, si deu vol, per a fer-hi la mitja. Serà l'última tiradeta abans de la Marató de Tortosa. L'objectiu a Sant Cugat: sub 1h 40m. L'última vegada que hi vaig córrer, al 2010, vaig fer 1h 37m. Veurem. 

diumenge, 9 d’octubre del 2016

A la tercera ha anat la vençuda !!

L'esplanada de meta, abans de començar
     Després dels dos abandonaments en les dues últimes curses per problemes físics, avui he pogut fer sense massa problemes, els 10Km de Sant Andreu de la Barca. El turmell que em vaig torçar el cap de setmana passat, diria que ja està a ple rendiment. I l'esquena que em va fer plegar fa dues setmanes, sembla que gairebé també. Ara torno als problemes al sacre de la part esquerra. Crema escalfadora a tope i anar fent. Però està clar que ho haig de solucionar, entre altres coses perquè em fa córrer --i entrenar-- amb por i indefectiblement, més lent.
El meu crono d'avui

     Feia 5 anys que no corria a Sant Andreu de la Barca. Un 10.000 amb alguns tobogans que no permet fer uns grans registres. Al 2011 vaig córrer en 41m i 54s, un registre absolutament impossible per a mí, no en aquest 10.000 sinó en qualsevol. La meva idea avui era, si el saccre m'ho permetia, mirar d'acostar-me als 45m o fer un 46 curt. He escalfat el millor que he pogut. He vist de seguida que el sacre em respectaria, però el què dic: noto que no puc anar massa ràpid. A la segona volta, però, he passat a unes quantes de les noies que al començament de la cursa m'havien passat a mí. Sempre està bé motivar-se per intentar anar més ràpid. He passat la primera volta en 23 minuts i 23 segons, per tant he pensat que baixar de 47 seria un què, perquè voldria dir que hauria mantingut el ritme, que ja és molt. Dit i fet. He acabat en 46m 42s, per tant he fet la segona volta 4 segons més ràpid que la primera, cosa que no està gens malament. Com ja sabeu els que sigueu seguidors d'aquest blog, ara un 10.000 en el qual faci 45 minuts ja està prou bé per a mi. I això si és pla, que avui no era el cas. A més a més cal afegir que divendres vaig fer un rodatge d'1h 45m i dissabte un altre de 1h 30m, Per tant portava una bona tralla dels dos últims dies.

     El cap de setmana que ve toca doblet: dissabte els 10km de Santa Margarida i els Monjos i diumenge els 10 Km del Correbarri, a Bacelona. Veurem com va.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Alguna cosa hauré trepitjat...

Sortida de la Marató del Priorat (foto: organització)
Tema lesions. Vaig a pams. A l'agost, quan ja estava recuperat d'unes molèsties lumbars que m'havien deixat ben baldat, vaig jugar a pàdel i me les vaig tornar a matxacar. Però podia córrer a base d'escalfar la zona afectada amb crema escalfadora Weapon to Win, que em va de fàbula. Per unes o altres raons no he pogut entrenar la Marató del Priorat com hauria volgut. A més cal afegir una contractura a l'esquena de ca l'ample que em vaig fer per haver traginat runa i pesos importants a casa, fa una setmana. Aquesta contractura em va obligar a abandonar diumenge passat la cursa del Trail Senders del Penedès, que era l'últim entrenament abans de la Marató del Priorat. Aquest dimarts vaig anar a Resport i em van fer un tractament miraculós, com ja esperava, que em va descontracturar l'esquena. Tant bé va anar, que al dia següent vaig córrer 40 minuts sense molèsties a l'esquena. Vaig recuperar, diguem-ne, les molèsties als lumbars, però com ja ha quedat dit, amb la crema escalfadora, cap problema. Dijous i divendres no vaig córrer ni un metre per mirar d'estar el més descansat possible de cara a la Marató del Priorat d'avui dissabte. Tercera edició. He corregut les dues primeres, al 2014 i al 2015. Gent molt maca de Falset i del Priorat que ens tracten a tots els corredors de meravella. Doncs bé. Aquest matí, quan m'estava vestint per a la cursa, fiblada a l'esquena sense haver fet cap gest forçat. S'encenen totes les alarmes. Em poso tota la crema escalfadora que puc. Troto una mica i nova fiblada a l'esquena. Ja em veig plegant com diumenge passat a les Cabanes del Penedès, a poc de donar-se la sortida. Comencem i als 200 emtres, nova fiblada. Decideixo continuar, aviam... I vaig fent quilòmetres escoltant-me contínuament. Veig que l'esquena va aguantant. Penso que si en un moment donat el dolor es fa insuportable, plego i llestos. Però no. Passo la mitja marató en 2h 31m. És un temps correcte, tenint en compte que al Km 11 haig de parar i demanar a uns amables veïns si tenen alguna tirita. M'està sortint una butllofa a un dit del peu dret. Segurament la primera vegada en 20 anys que me'n surt una corrent. Aleshores recordo que no m'he posat vaselina als peus....! Quin desastre ! La vaselina hauria evitat la butllofa, probablement. Arribo a Torroja del Priorat, on hi ha un avituallament espectacular. Val la pena aturar-se una estoneta per reposar forces. Km 23 i escaig. M'avituallo bé. Estic aturat uns 10 minutes encara no. Als 100 metres de l'avituallament, encara dins del poble, carrers asfaltats.... Pam....! Rebrincada del turmell esquerra. Fa mal. Me'l toco ràpid. Veig que no s'inflama, però em fa anar coix. Torno a l'avituallament. Amabilíssims, improvisen un "tapping" al turmell afectat. A l'altre peu, està a punt de saltar la pell de la butllofa. Amb la segona tirita recomposo la situació. Provo de caminar, i ni això. Impossible. Si quedéssin un parell de quilòmetres per a la meta ho hauria intentat, però en queden 19. Massa distància. Abandonament. El segon en 6 dies. Fins aquesda setmana en 20 anys només havia abandonat en una sola cursa. Ah... em descuidava. Intento trucar i enviar whats. Res. El mòbil no em deixa. Quan se m'acut una solució --desconnectar-lo del tot i tornar-lo a connectar-- la meva dona ja estava patint, perquè no sabia res de mí.

   O sigui que entre lesions, recaigudes, butllofes, rebrincades de turmell (sortosament sembla que no serà res), dos abandonaments en 6 dies i mòbils que no responen, segurament hauré trepitjat... merda, sí, merda, digue-m'ho clar. En fi. És el què hi ha. La pròxima marató prevista és el 30 d'octubre a Tortosa. Aviam com estaré...      

divendres, 23 de setembre del 2016

17 anys, 5 mesos, 12 dies

  Avui l'entrada no va del córrer. O sí. Del córrer en busca dels anhels. D'aquella pressa que té la joventut per aconseguir els seus objectius i metes. Una pressa jovenil que, els que som més grans normalment observem amb una certa distància i també amb un somriure perquè ens hi veiem reflectits quan erem joves.
   Dijous, 15 de setembre del 2016. 8 del matí. Ja fa estona que sento la Mònica, la meva dona, que parla molt alt. Estic molt adormit. Sóc d'aquells que, si puc, vaig a dormir tard. No entenc perquè crida, ni amb qui parla....   De cop i volta entra al dormitori xisclant, amb el telèfon a l'orella. "El Martí Bolló ha mort...!!" M'aixeco d'un salt. "Cooom...?" només encerto a dir. "El nostre Martí ha mort, Xavi...!" diu sanglotant sense parar.....  Incredulitat. En Martí ja estava recuperat del tot del greu accident de motocicleta que va tenir al mes de febrer. Li van haver de posar una petita pròtesi a la aorta, però no era cap impediment per a què fes vida normal. I la va fer. Durant aquesta mena de pròrroga de vida que va tenir de 7 mesos va aprovar el 1r de batxillerat de manera brillant, tot i que es va perdre 3 mesos de classes. És que el Martí era brillant. En tot. I es feia estimar. Per tothom. Fill únic del Josep Miquel i l'Anna Maria. Ella és cosina germana de la meva dona. Erem, doncs, el què a casa en dèiem tiets valencians. El vam tenir a l'estiu una setmana amb nosaltres de vacances al càmping on fa 17 anys que hi anem. Fins aquest estiu, no haviem trobat el moment. El Martí, el meu fill Biel, també de 17 anys, el cosí de tots dos, l'Aleix, de 18 i el germà de l'Aleix, l'Adrià, de 15 anys, tenien una química especial. N'estic segur. Ha estat duríssim per a tots tres saber que mai més podran compartir la seva creixença, els seus anhels, la seva vida, amb el seu més que cosí, amic, Martí. Al càmping se'ls veia tant feliços. Al 2017 volien repetir la trobada, com no, entre d'altres coses perquè el Marti va estar tres dies al llit amb angines. I així la setmaneta plegats encara es va fer més curta...
   "Li feien mal les cames quan va acabar l'entrenament de futbol..." Van cridar una ambulància i cap a Bellvitge... Pràcticament no va arribar viu al quiròfan... En un tres i no res havia passat de jugar a futbol, ple de vida, de ganes de fer coses, de pensar en el futur, fins i tot ja començava a tenir clar que volia tornar a anar en moto per recuperar la independència que li donava... a morir per culpa d'una trombosi. Així. Tal qual. Tant senzill. Duríssim. Especialment pels pares, està clar. El trasbalsament ha estat, és i serà etern. Només es podrà arribar a suportar sabent que el Martí ens observa des d'allà on sigui. On amb el pas del temps tots ens hi anirem trobant. Aleshores, Martí tú ens guiaràs, perquè ja et coneixeràs la casa. El que també és segur és que, en només una setmana, allà on siguis, tothom ja et deu estimar. Si al càmping en una setmana (amb tres dies al llit) vas deixar petja, allà on siguis --que intueixo que la gent és llesta-- ja se n'hauran adonat de qui és en Martí Bolló Bordas, un noi de 17 anys, 5 mesos i 12 dies. Depèn de gent com tú la sort del món. D'aquest món i de l'altre. Mai no t'oblidarem, Martí. Com tothom que t'ha conegut i fins i tot, com molta gent que no va tenir aquesta sort. La vida era el què venia just després.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Una clàssica: el Cross de l'Ametlla de Merola

Entrant a meta  (foto: Cristina Fábregas)
  Ja són 13 cops que he corregut a l'Ametlla de Merola, al Bergadà. Un magnífic cross que ja fa 28 anys que es fa. És la cursa de l'Arcadi. El vaig córrer per primer cop al 1998. L'Ametlla de Merola és una antiga colònia tèxtil on l'Arcadi va viure els primers anys de la seva vida. I la cursa té un encant especial. L'Arcadi hi està molt a sobre. I es nota. Les meves molèsties al sacre sortosament no m'impedeixen córrer, però va quedar clar que en un cross dur --perquè ho és-- la meva velocitat queda minvada. A la sortida em vaig posar massa endavant i això em va obligar --a més, en ser els primers metres en baixada-- a anar molt més ràpid del què ara mateix puc. Bé, no vaig poder. El sacre em feia veure les estrelles. Com vaig poder vaig anar mig saltant apartant-me cap a la dreta per a no molestar. Sortosament les molèsties són només els primers metres. Després la cosa s'escalfa i puc anar tirant.  El primer 5.000 el vaig passar en 24,50. Justet per baixar dels 50 minuts. Normalment, a l'Ametlla faig el segon 5.000 més ràpid que el primer. Però ja sabia que faria el pitjor registre de sempre. I no em vaig equivocar. Vaig acabar el 49m i 46s. gairebé un minut més lent que al 2014 (48,59) i 2,29 més lent que l'any passat...! En fi... almenys vaig baixar dels 50 minuts. 19è de la categoria. Vaig avançar 9 posicions en el segon 5.000. Correcte.  Després de la cursa vam anar amb la Cris, l'Arcadi, la Fiona, els pares de la Cris, la meva dona i el meu fill petit, a la manifestació de la Diada a Berga, que era la què teniem més a prop. Gran experiència. Gran dia.
   Diumenge que vé, toca la cursa de la Mercè, i el 25 de setembre, l'última cursa abans de la Marató del Priorat: la Trail Senders Penedès de 12,5 km.  


Amb l'Arcadi, a la tarda a la Diada a Berga

dilluns, 5 de setembre del 2016

M'he retrassat...

Entrant a meta a la Cocollona
El títol d'aquesta entrada fa referència a què la setmana passada no vaig fer la crònica de la Cocollona, a Girona, que vaig córrer dissabte 27 d'agost. I avui diumenge he corregut els 10 Km del Poble Nou, a Barcelona. Demano disculpes pel retard. Parlaré de les dues curses. A la Cocollona normalment faig l'última cursa de l'estiu, ja que és l'últim dissabte d'agost. Era la quarta edició d'aquesta cursa nocturna que té com atractiu principal que passa la primera part pel casc antic gironí i la segona pel parc de la Devesa. Com que la cursa comença  ales 10 de la nit, has d'anar amb frontal perquè hi ha llocs on no hi ha la més mínima llum. Ja fa temps que arrossego molèsties al sacre, però mentre no les supero vaig tirant amb la crema escalfadora W2W que m'ajuda a enganyar el dolor. Ara ja tinc les plantilles noves i, a mesura que m'hi vagi adaptant, confio en oblidar aquestes molèsties. 
Esperant la sortida al Poble Nou (Foto: A. Oviedo)
   La cursa va ser com sempre. He corregut les 4 edicions que s'han fet fins ara. Surto endarrerit i així vaig passant corredors. Al 2015 vaig fer 45m 46s. Objectiu: millorar. No ho vaig aconseguir: 46m 21s. El consol és que el registre va ser millor que el de fa 2 anys (46m 45s). Qui no es consola és perquè no vol...
   I avui diumenge he estrenat cursa. Els 10 Km del Poble Nou. Pensava que l'havia fet alguna vegada anys endarrera, però no. Crema escalfadora i a córrer, si bé abans ha calgut esperar 45 minuts perquè, segons que ha explicat l'organització, les ambulàncies s'han presentat tard i sense el metge preceptiu. Ha calgut esperar-lo. El retard ens ha fet córrer amb més calor. A poc de la sortida m'he pogut enganxar a les llebres de 45m. M'ha sorprès que les seguia sense excessius problemes. Al voltant del km 2, però, les llebres se m'han començat a escapar. Pensava que la podria atrapar, però m'ha estat impossible. S'han posat a córrer crec que un pelet massa ràpid. Havien anat massa lentres al començament i estaven recuperant el terreny perdut.  Després he vist per la xarxa que havien acabat en 44,32, per tant sí, han anat rapidet. Bé. Com que se m'escapaven i cada cop les tenia més lluny, m'he centrat en un nou objectiu: mirar de baixar dels 46m. No era fàcil. La calor apretava. He serrat els dents, però ni així. Avui no era el dia, estava clar. Finalment he acabat en 46m 54s, justet per sota dels 47 minuts. No és per tirar coets, però després he vist que el GPS em marcava 10,21Km i si li faig cas, la cosa millora una miqueta...
   Molt bé l'avituallament al final de la cursa amb botifarra, gelat, iogur, i aigua. Perfecte ! Aviam si l'any que ve hi torno.

Amb en Ramon Beltra i el mític Domingo Catalán !

dilluns, 22 d’agost del 2016

Començada la temporada a Castellbisbal

L'arribada a Castellbisbal (Foto: Wai Shan Sarradell)
Com sol ser habitual, faig la primera cursa post vacances d'estiu a Castellbisbal. És la cursa de Festa Major. Curteta. 6,2 Qm. Però és dura perquè és un constant trencacames. No les tenia totes avui perquè fa uns quants dies que arrossego unes molèsties a l'esquena que m'han obligat a entrenar molt lentament. Castellbisbal és una població costeruda. No sé perquè, sempre que faig aquesat cursa, el meu crono es força més dolent que en l'última participació.

1999: 24,14
2005: 26,37    (+2,23)
2006: 27,03    (+0,45)
2009: 27,41    (+38)
2010: 28,03    (+22)
2015: 29,32    (+1,29)
  Veient els antecedents, el meu objectiu era intentar no superar la barrera dels 30 minuts. Ho veia complicat, per les molèsties esmentades, especialment. Però el què són les coses. Després de posar-me la crema escalfadora Weapon to Win m'he trobat força bé. Només tenia molèsties a la natja esquerra, però això estic segur que és degut a una injecció que m'he hagut de posar aquesta setmana. Ja passarà.
He superat els 56.000 Qm. !

  He sortit força endarrerit i he anat remuntant posicions tota la cursa. Especialment a les pujades. La idea de no superar la mitja hora de cursa la veia factible, però justet, justet. A les baixades he intentat prémer al màxim l'accelerador i  a les pujades buscava pujar a ritme intentant mantenir-lo. Me n'he sortit força bé. He acabat en 29m 39s, o sigui tan sols 7 segons més lent que l'any passat. Mirant les meves marques en aquesta cursa, observo que és l'increment més petit quan he repetit dos anys seguits. (2005-06: +45s; 2009-10: +22s; 2015-16: +7s) Vist així, vaig millorant !! Realment als números, xifres i estadístiques, els pots fer dir el què vulguis, he, he... 

   He coincidit a la cursa amb l'Arcadi i també amb el meu cunyat Roger. Els he superat a tots dos. No m'ho esperava pas, abans de començar, la veritat. Ah!! Abans de començar hem vist la Wai-Shan Sarradell. Ha perdut 50 quilos. Bestial ! Està molt millor. Felicitats i a seguir, Wai !

dimecres, 20 de juliol del 2016

Temporada acabada a La Floresta

  Normalment a La Floresta és on començo la temporada, però enguany he decidit acabar-la en aquesta vila del Vallès Occidental. Ara faré tres setmanes de descans de córrer per recarregar les piles. La Cursa de La Floresta ha passat a convertir-se en un Trail de muntanya i ha passat de dissabte a la tarda a diumenge al matí. Abans eren poc més  de 7 quilòmetres i ara en són 10,4. Erem poquets. A la meta vam entrar, segons la classificació, 143 persones. Vaig quedar el 77 i el 12 de la meva categoria. La veritat és que pensava que de la meva edat quedaria una miqueta millor, almenys "top ten". Però no. Deu ser que entre els que fan muntanya hi ha personal granadet...
  Amb la por d'una gran calorada em vaig prendre la cursa amb molta calma. Cap el Km 3 em va atrapar l'Empar Moliner, que entrena per la zona. En un tram de baixada havia de fer esforços per a què no se m'escapés. A la primera gran pujada la vaig deixar una mica enrera. En qualsevol cas, està clar que aviat em superarà sense dificultats. A la segona gran pujada, per llarga, vaig superar diversos corredors. Les pujades em van bé. La meva creu són les baixades tècniques. N'hi havia una, que sortosament no era gaire llarga, que va servir perquè alguns corredors que havia superat en la pujada anterior m'avancessin. Ja hi estic acostumat, però és clar, no m'agrada que m'avancin... :-(
  Vaig acabar amb un temps de 1h 0 minuts i 53s. si bé oficialment em van posar un temps de 59m 51s. Sincerament no entenc tanta diferència perquè, al ser poquets, no vaig trigar tant a trepitjar la catifa, segur...
   A final satisfet. Li vaig treure quasi un minut a l'Empar. Ella va guanyar la seva categoria d'edat. Felicitats, Empar !!

dilluns, 11 de juliol del 2016

La penúltima de la temporada

Esprintant (Foto Sergi)
Esprintant (Foto: Albert Oviedo)

Ahir vaig córrer novament, i ja en van 10, la cursa de la Vila Olímpica. Una clàssica de l'estiu, si bé no sempre s'ha fet en aquesta època de l'any. S'havia anunciat una calor molt important i certament en va fer. En aquests casos mai no vaig al màxim perquè no vull ensurts. La cursa, però, en bona part, va per carrers amb molta ombra i això ajuda a fer-la més suportable des del punt de vista de la temperatura. No tenia cap objectiu de marca en especial. Només tenia clar que no aniria a buscar el sub 45, per no patir. 1.700 corredors vam completar la cursa que va guanyar el Juanma Álvarez. Em vaig posar sense problemes entre 4,30 i 4,45. Em va semblar un bon ritme que no em faria patir, més cap al 4,40 que cap el 4,30, que ara mateix és el meu màxim en deu mils, més o menys. Abans del km 1, però, vaig haver de parar per a fer una micció. Coses que passen...  Això va fer que passés el primer km en 5,20. La mitja cursa va caure en 24m i 6s. Un ritme per a fer 48,12 que ja em semblava bé. Però per aquelles coses de les curses i perquè, en definitiva, anem a competir, em vaig proposar fer el segon 5.000 més ràpid que el primer. No era difícil. No es tractava de fer cap bogeria. Amb seguir al mateix ritme i no tenir cap aturada tècnica més, estava clar que ho aconseguiria. Em vaig trobar molt bé i vaig anar avançant corredors. Vaig entrar a meta en 47m i 46s, o sigui 26s més ràpid que al ritme de la primera part de la cursa. Perfecte ! Era la penúltima cursa que feia aquesta temporada, abans del descans estiuenc. La cursa de la Vila Olímpica es va convertir ahir en l'11a del meu palmarès que almenys he corregut 10 cops. El rànquing està així:

1. Marató Barcelona (14 vegades)
2. 10km Sant Antoni (13)
3. 10km Ametlla de Merola (12)
4. Cursa de la Mercè (10)
    1/2 Sitges (10)
    1/2 Barcelona (10)
    10km Sant Muç (10)
    Jean Bouin (10)
    1/2 Granollers (10)
    1/2 Gavà (10)
    10km Vila Olímpica (10).

Abans de començar (foto: Gabriel Miquel)
  Totes elles espero fer-les moltes vegades més ! Pel què fa a l'organització de la cursa de la Vila Olímpica, hi havia molts ulls fixant-s'hi un cop aquest any ha canviat d'organitzadors. Jo no vaig veure canvis significatius. Només alguns detalls. A falta de 15 minuts per l'inici de la cursa, la cúa del guardarroba era llarguíssima. No sé com s'ho devien fer per a què tothom arribés a temps. Potser hi havia poques cabines d'WC. També hi havia cúes importants. Em van dir que et cobraven 2€ per dutxar-te. En un dia calurós, la dutxa hauria d'estar inclosa en la inscripció. Els organitzadors van assegurar que ho estudiarien per l'any que ve. La bossa del corredor em va semblar molt completa, Llàstima que l'Aquarius que ens van lliurar a la meta estava calent... Molt positiu que hi hagués dos avituallaments durant la cursa, al km 5 i al 7,5. A la segona part és quan més falta fa l'aigua, que n'hi ha d'haver per tothom. No sé si els corredors més lents en van tenir també. Espero que sí. És el més important, sobretot quan fa calor. Molt bé que hi haguéssin arcs que espolvorejaven l'aigua per refrescar. A mitja cursa vaig veure passar una ambulància. Espero que ningú no prengués mal...
  Diumenge que ve, 17 de juliol, acabaré la meva temporada amb els 14km de la cursa de La Floresta.

dilluns, 4 de juliol del 2016

Tot com estava previst, a Pallejà

Al costat de la llebre dels 50 minuts. Va fer una feina excel.lent (Foto Cursa Pallejà)
Els 10 Km de Pallejà és una clàssica del començament de juliol. 37 edicions, ja. Deu n'hi do. Són dues voltes a un circuit majoritàriament pla. Com que hi acostuma a fer força calor, mai no busco marca. Normalment faig la primera volta molt tranquila i a la segona m'esforço una miqueta més, però sense exagerar. Per a aquesta edició vaig decidir fer la primera volta a 5m/km i a la segona mirar de guanyar un parell de minutets i fer-la en 23m. Poc després de donar-se la sortida em vaig deixar agafar pel grup que anava a ritme de 5m/km (llebre de 50m) per anar ben arropat al ritme còmode que tenia previst. Va ser una primera volta molt agradable per a mí. Gaudint de la cursa, sense cap estrès. A falta d'uns 200 metres per fer el primer 5.000 --que vaig fer en 24,44-- ja em vaig trobar uns metres per davant del grup. I vaig començar a prèmer una miqueta l'accelerador. En comptes d'anar a 5, vaig posar-me entre 4,40 i 4,50 de promig. Suficient per acabar la segona volta en 23,21 per a un total de 48m 05s. Just dos minutets menys dels 50m. El què tenia pensat abans de començar. O sigui que perfecte. A més em van quedar ànims per esprintar amb un altre corredor, al qual finalment no vaig poder superar. En l'últim quilòmetre em va voler acompanyar la Jackeline Gómez, gran corredora que havia guanyat la cursa de 5km. Felicitats, campiona ! Com deia, cursa molt agradable. I si a més dissenyes una estratègia per aconseguir un objectiu i surt tot com tenies planejat, oli en un llum ! Va fer caloreta, però res insuperable. A l'acabar, el millor la síndria ben fresqueta ! Al 2017 hi tornaré, a Pallejà.
Amb la petita gran Jackeline Gómez (Foto: Francisco. Polonio)
  Em queden dues curses per acabar la temporada. Diumenge 10, la Vila Olímpica i diumenge 17, La Floresta. Després faré una aturada d'almenys 3 setmanes i... sant tornem-hi !

dilluns, 27 de juny del 2016

No ens vam cremar a la Cursa del Foc

Entrant a meta a la Cursa del Foc (Foto: Esther Peiroten)
      Per segon any consecutiu vaig fer la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. Al 2015 me la vaig prendre amb calma, conscient que la calor podria ser un factor a tenir molt en compte. I vaig acabar-la una mica per sobre dels 48 minuts, sense patir gens, lògicament. La sorpresa aquest any va ser que un parell d'hores abans de la cursa va caure un xàfec d'estiu, d'aquells intensos però molt curts de durada. La veritat es que va anar molt bé perquè va refrescar una mica l'ambient. No tenia cap intenció de marca especial, simplement anar una mica més ràpid que l'any passat. Després del tret de sortida vaig veure'm força endarrerit, cosa que ja m'agrada, com he comentat en diverses ocasions. Els meus parcials en el primer 5.000 van ser 4,11-34-45-41-39. Tenint en comptes les pujades que hi havia i que no forçava, ja estava prou bé. El pas pel km 5, 22m 51s. Una mica més lent que al ritme de 45m. La llebre d'aquest temps em va atrapar una mica abans del km 4 i se'm va escapar. Però no definitivament. Vaig veure que tenia opcions de reenganxar-m'hi i així ho vaig fer. Cap el Km 7,5 vaig tornar a enllaçar. Em trobava bé i veia que tenia forces. Tant és així que vaig decidir deixar-la endarrera... en un tram on hi havia pujada ! Fa un temps això no ho hauria aconseguit ni fart de vi, però com he vingut comentant les últimes setmanes, darrerament em trobo molt bé en els 10 mils. Dit i fet. Els meus parcials van millorar en el segon 5.000. (4,27-20-34-34-20) El vaig completar en 22m i 18 segons, 33segons més ràpid que els primers 5km ! Fantàstic ! A meta el temps final 45m 9s, una molt bona marca en la línia de les últimes curses. Tenint en compte les pujades que té la Cursa del Foc, el crono em va deixar molt content ! 3 minuts més ràpid que l'any passat. Perfecte ! Un bon tall de síndria que refresca espectacularment i un altre 10.000 a la butxaca. Diumenge que ve toca Pallejà; el 10 de juliol, la Vila Olímpica; i per acabar la temporada, la cursa de La Floresta, el dia 17 de juliol. Després vindran 3 setmanes de descans i reprendre l'activitat atlètica a principis d'agost pensant ja en la Marató de Tortosa del 30 d'octubre.

dimecres, 22 de juny del 2016

Estic millor que l'any passat

  Per aquestes dates, al 2015, no era capaç de baixar del 45m en un 10.000 pla. No hi havia manera. Aquest any estic fregant la barrera de baixar dels 44 minuts. Com ja he apuntat en altres entrades, estic convençut que es deu a dos factors. D'una banda, a què ara peso un parell de quilos menys que aleshores. I de l'altra, que per fí sembla que he solucionat les meves molèsties als isquiotibials. Resport i el Dr. Ferran Abat i el seu equip han estat vitals en aquest aspecte. Per fi corro sense cap mena de dolor en els isquios.
A les primeres rampes (foto: Jaume Aragonès)
  Diumenge vaig repetir l'experiència de córrer els 10km de Bellavista, una barri de Les Franqueses del Vallès. Enguany arribaven a la 30a edició i l'organitzador, en Ramon Berruezo, havia contactat amb mí al gener, crec recordar, per demanar-me que hi participés. Es tracta d'una cursa amb moltes pujades i baixades --tobogans-- però que em va agradar. Entenc que per baixar dels 50 minuts t'hi has d'esforçar força. Fa un any vaig acabar en 49m i 42s. És una cursa que comença en baixada i per això és fàcil sortir massa ràpid. I cal tenir molt clar que després les pujades passaran factura. A la tornada cap a la meta hi ha molta baixada i es pot recuperar bastant, si no t'has cremat pujant. Així m'ho vaig prendre. Vaig sortir força endarrerit per a no embalar-me en excés en el primer km. I la cosa va anar molt bé. Sortosament no va fer una calor asfixiant --tot i que tolero prou bé les altes temperatures-- i vaig anar pujant amb bon ritme. Un 60% aproximadament de la cursa és en pistes de terra. Quan vaig arribar al punt més allunyat de la meta vaig comptar que anava el 120. Una posició molt discreta, ja que van acabar la cursa 262 corredors. En la tornada, però, estava amb prou forces per anar recuperant posicions. I així va ser. Al final, després d'haver-fet algun km en 3,39 i haver arribat en alguna baixada a posar-me a 3,09, vaig arribar a la meta en el lloc 88 de la general. Una bona remuntada. Sempre dic que començar endarrerit i passar altres corredors durant tota la cursa anima molt. Però el millor va ser el crono. Vaig acabar en 47m i 52s. Gairebé 2 minuts menys que l'any passat !! Contentíssim !


En un dels descensos vertiginosos, en el Km 9. Sóc el pitrall 43 (Foto: Cursa Bellavista)

   Aquest proper diumenge correré la Cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. 10 Km. L'any passat me la vaig prendre amb molta calma. Per poc que apreti una miqueta, ho faré millor que fa 365 dies. Veurem.

dilluns, 13 de juny del 2016

Anem millorant

 Diumenge vaig córrer una cursa molt jove. Tot just arribava a la segona edició. La Cursa Besòs-Maresme, que enguany afegia la possibilitat de córrer 5 o 10 km. Circuit de dues voltes a la zona de Diagonal Mar, a Barcelona. Un recorregut absolutament pla. El dia va acompanyar molt. Bona temperatura, poca calor, humitat la justa, cel tapadet, carrers amplis, llebres des dels 40 als 60 minuts... Tot plegat molt complet. Ah..! I amb la presència del maratonià olímpic Nacho Cáceres com a figura destacada, que va córrer i guanyar la cursa dels 10 Km, com no...!

L'entrada a meta (Foto: Run Magazine)
Pel que fa a mí, la nit anterior només vaig dormir 4 hores. És el què té treballar fins tard els caps de setmana. Però ja m'hi vaig acostumant. Després d'escalfar una miqueta amb el meu meu germà Manel i els meus companys de TV3, Imma Casares i Quim Robert (quin crack, el Quim, baixant com sempre dels 40 minuts...!) ja estava llest per començar. Davant meu, a pocs metres estava la llebre dels 50 minuts. A poc del tret de sortida la vaig superar sense dificultats. Abans del km 1 vaig divisar el grupet on anaven les llebres del 45 minuts. Em vaig proposar enganxar-m'hi, però sense cremar-me amb l'esforç suplementari. Poc abans del Km 2 ja estava amb ells. Vaig anar molt còmode amb el grup. Les dues llebres de Corresolidaris ho van fer magníficament bé. Clavaven tots els km al ritme de 4,30. A mí ja m'anava bé perquè tenia un coixinet d'uns 30s, perquè havia sortit per darrera d'ells. La meva idea era mirar de deixar-los endarrera en el km 8 per baixar clarament dels 45 minuts. No vaig notar cap esforç especial per seguir el ritme que marcaven. Fins i tot tenia esma per conversar amb ells. De tant en tant, això sí. A l'arribar al 8 vaig dubtar d'anar-me'n o no. Vaig pensar que 2 km més ràpids se'm podien fer molt llargs. Al cap d'uns centenars de metres, però, em vaig decidir. En alguns moments vaig ser capaç de posar-me per sota de 4m/km. Total que em vaig plantar a la meta en 44m i 4s, millor marca de l'any. Si m'hagués decidit al km 8 a deixar el grupet, potser hauria baixat fins i tot dels 44m, una gran fita per a mí. Vaig acabar molt content, com és lògic. Fa relativament poc els 45m eren una barrera infranquejable i ara corro en 44m amb assiduitat. No entreno més que abans. Simplement, estic controlant el meu pes. Abans estava en 73-74 kg i ara estic en 71-72. Per a mí que és això. La motxil·la pesa menys...
     Diumenge que ve correré els 10km de Bellavista, que arriba a la 30a edició, ja. Una cursa per pista de muntanya, però no tècnica. L'any passat vaig aconseguir per poquet baixar dels 50m. Aviam.