dimarts, 29 d’agost del 2017

Una de curta i una amb un final inesperat...

A la cursa de La Farga, a l'esprint amb en Josep Lluís Olivé (Foto: organització)
         Els corredors de fons preferim, habitualment, fer curses més o menys llargues. Aquest cap de setmana passat vaig fer dues curses. Dissabte, una de nova per a mi: la cursa de La Farga. És la cursa popular de la Festa Major de Sants. La distància: 2 quilòmetres. Molt curteta, però vaig voler fer-la pensant en una mena d'entrenament de velocitat, per agafar una mica de guspira, diguem-ne. Mai no havia fet una cursa d'aquesta distància, pero sí que he fet unes quantes milles. Es tractava de fer dues voltes a un circuit d'un quilòmetre. El vaig fer caminant, primer, per veure com era. Hi havia algun pendent, però poca cosa. A la sortida erem com un centenar de corredors. Carrers estrets amb pilones que feien témer per algun xoc. Sortosament, no va passar res. La sortida era en baixada i això fa que surtis molt ràpid. A la primera volta, just a poc de completar-la, en Josep Lluís Olivé, expert corredor de molts anys, em va passar com un llamp. Però no em va treure massa diferència. Un mica abans d'encarar el carrer d'Olzinelles, que té una pujada llarga i sostinguda, vaig recuperar-li la diferència i el vaig superar. En arribar al mateix punt on a la primera volta m'havia atacat, va tornar a fer-ho. Ja estava previngut, però. Vam arribar a la recta final, uns 80 metres fins a meta, en lleugera pujada, on ens haviem de jugar qui superava l'altra. Es preveia un esprint a tope ;-))) Però va durar poc. En Josep Lluís va renunciar de seguida a lluitar potser al veure que no em podria superar. Almenys és la impressió que vaig tenir. Altres vegades a mí m'ha passat. Començar un esprint i veure de seguida que el teu competidor és més fort que tú i renunciar a lluitar-hi per a no fer un esforç inútil. Vaig acabar en 8 minuts i 9 segons, que significa un ritme de 4m i 4s el quilòmetre. Suposant que el recorregut fóssin 2.000 metres i no menys, el crono em va deixar prou satisfet.

A Ripollet, saludant l'autora de la imatge (Foto: Wai-shan Tang Serradell)
     I diumenge vaig córrer a Ripollet, els 10 Km que s'hi fan cada any, també per festa major, l'últim diumenge d'agost. Dues voltes de 5 quilòmetres. Una cursa que he fet 7 cops en els últims 11 anys. El millor registre el vaig aconseguir al 2009, amb 43m i 31s. Generalment, però, me la prenia com una cursa amb la qual feia la reentréé de la temporada i sempre he fet registres sensiblement pitjors a la meva millor marca de l'any corresponent. Així, per exemple, al 2009, que com dic vaig fer 43,31, vaig acabar l'any amb una MMA de 40,34 O sigui 3 minuts més a Ripollet. Altres anys, com al 2012, per exemple, 45,36 a Ripollet i 41,34 de MMA, o sigui 4 minuts més. L'última vegada que havia corregut a Ripollet havia estat el 2013, amb un registre de 45,08. Tenint en compte la calor que normalment hi fa i la duresa del circuit, enguany no esperava cap marca excepcional. Com que ara uns 44m en un 10.000 és per a mí una gran marca --ara mateix tinc 44,11 de MM del 2017-- la meva aspiració era fer a Ripollet uns 47 minuts. Com sempre dic, cal saber on ets en cada moment de la teva vida atlètica per a no emportar-te grans decepcions. La primera gran pujada del circuit l'han canviat de carrer, intueixo que amb la intenció de fer-la una miqueta menys dura, cosa que s'agraeix. Al poc de la sortida em trobo a la Núria Salvat. Em diu que farà la primera volta lenta i que mirarà de fer la segona més ràpid. Jo em trobo bé i no dubto en mirar de fer una bona primera volta, però acabo fent-la en 23 minuts i 24 segons, justet per fer els 47 minuts que deia si doblava. No veia gaire clar aconseguir doblar, la veritat. A la segona volta, pensant en el què m'havia dit la Núria, que miraria de fer-la més ràpid el meu objectiu era que no m'atrapés. De tant en tant mirava furtivament endarrera a veure on era. No la vaig veure. Pensava que estava llunyet. Però poc abans de la pujada per arribar a la Rambla de Ripollet, on hi ha l'últim quilòmetre i mig de la cursa, la veig que m'està trepitjant els talons. Això em crea una mena de curtcircuit atlètic. Tant, que decideixo aturar-me en sec...! Lògicament, la Núria es sorprèn. Em diu "Què fas ?" I em sobrepassa. Reprenc la marxa corrent després d'escassament 3 o 4 segons aturat. La Núria m'agafa uns 70-80 metres. La Rambla, com deia, és un final de cursa llarg i dur amb algunes parts del carrer amb lleugera pujada. Intento motivar-me per acabar el més ràpid possible. Quina millor motivació que intentar atrapar-la ? Intento ser molt calculador. Penso en acostar-m'hi al màxim a ella i en els últims 70 metres jugar-me-la amb un esprint. Sé que serà molt difícil perquè acostar-me a la Núria requerirà un gran esforç extra que després podria pagar a l'esprint --si arribava a produïr-se, és clar !-- tenint en compte, a més, que la Núria té una bona força terminal. Començo l'estratègia. En els trams on la Rambla puja una miqueta és on crec que puc acostar-m'hi. Els metres, però, se m'acaben, i els que li retallo són poquets. Segurament no podré atrapar-la de cap manera, penso, però no tinc la intenció de renunciar a intentar-ho. Quan falten uns 100-120 metres pel final, però, apareix un element distorsionador que tira per terra tota la meva estratègia ... ;-)) l'Andreu Ballbé, que havia fet la prova de 5 Qm, s'apropa a la Núria i li diu cridant: "Compte que el Bonastre et vol atrapar...!" I es posa a córrer al seu costat. La Núria canvia la marxa espectacularment i amb una llebre de luxe com l'Andreu, arriba a meta clarament per davant meu. Em treu al final 13 segons. La intromissió de l'Andreu va acabar impedint l'esprint que jo pretenia disputar amb la Núria. Instants després, tots tres comentàvem la jugada tot rient... Vaig acabar en 47 minuts i 32 segons, el pitjor registre fet mai a Ripollet, cosa que ja sabia que seria així. Només em va quedar una espineta clavada de la meva actuació: haver-me aturat.
  El cap de setmana que vé faré dues curses que no he fet mai. Dissabte, els 5 Qm de Santa Perpètua de Mogoda, i diumenge, els 10 Qm de Sant Llorenç d'Hortons. Cursa de muntanya, aquesta última, entre vinyes, que em servirà de preparació per a la Marató del Priorat del 15 d'octubre











  
  

dilluns, 21 d’agost del 2017

Per fi milloro a Castellbisbal !!!!

Somrient abans de començar
La Cursa de Festa Major de Castellbisbal és una de les que tenia travessada des de sempre. No pas perquè no sigui una bona cursa, magnífica, diria, sinó perquè sempre que l'havia feta, mai no havia aconseguit millorar el crono. Sempre empitjorant-lo. I me'n feia creus. Els seguidors d'aquest blog igual ja coneixeu la història. Des que la vaig fer per primera vegada al 1999 (24m 15s) fins l'any passat (29m 39s) l'havia fet 7 cops. I, com dic, sempre empitjorant els registres. És una cursa curta --6,2 Qm-- però dura per la calor, però, sobretot, pel perfil, amb pujades llargues i costerudes, dues d'elles especialment. La més suau de les tres pujades que té, és al final. Tot plegat fa que sigui un autèntic repte, especialment en una època de l'any en què la majoria de corredors estem amb poc entrenament a les cames. Aquest any he coincidit amb la meva rival últimament, la Nuria Salvat. Vam escalfar plegats. A la sortida ella va sortir espiritada. Estava convençut que la perdria de vista i que em tornaria a batre. Però en aquesta ocasió vaig observar que no m'agafava més de 10 segons d'avantatge. Poquet a poquet m'hi vaig anar acostant i al descens de la segona pujada, cap el quilòmetre 5, més o menys, la vaig atrapar. Pensava que seria definitiu per superar-la aquesta vegada, però en una penúltima pujada --just on s'havia donat la sortida, en direcció oposada-- em va tornar a enganxar. Segurament l'esforç li va passar factura, donat que en l'última pujada ja no em va poder seguir. En aquell últim ascens vaig motivar-me intentant superar la que seria segona classificada femenina, Sandra Sancho. La vaig superar a meta per un segon ! Va ser una bona lluita per acabar la cursa. La Núria Salvat va entrar tercera, 21 segons darrera meu. El millor, però, per a mí, va ser el crono: 28m i 19s !!! Per fi millorava a Castellbisbal. Un minut i 20 segons millor que fa un any !! Espectacular ! Acostant-me al registre de fa 7 anys (28,03). Aviam si serà un bon presagi per aquesta temporada !
Una mica darrera meu, la Sandra Sancho (Foto: Francesc Polonio)
  A la tarda vaig acostar-me a les Rambles. Els altars de flors, espelmes, missatges i records per a les víctimes de l'atemptat de Barcelona del 17 d'agost, impressionen. Et deixen sense paraules i el cor encongit. Un dels morts, en Xavier, era un nen de 3 anys de Rubí.

Les Rambles. Impressionant



dimarts, 15 d’agost del 2017

Ja tocava córrer a Manlleu !!

A la Plaça de Fra Bernadí de Manlleu, on hi havia la sortida i la meta
La cursa de Festa Major de Manlleu ha complert enguany 40 edicions. En són moltíssimes. Feia anys que la tenia entre cella i cella. Al ser sempre el 15 d'agost, sovint estava fora de vacances i no hi podia anar. Aquest any sí que ha estat possible. Em vaig inscriure amb prou antel·lació. Tanta que quan la vaig formalitzar era tot just el 5è de la llista d'inscrits. I m'han donat el dorsal número 5. M'imagino, doncs, que s'assignaven per ordre estricte d'inscripció. Després d'escalfar una miqueta i de les curses infantils, hem sortit 231 corredors a fer un circuit molt planer amb un parell de pujades, tan sols. Hem anat cap el parc del riu Ter, on segurament hi havia la part més lenta del circuit, després de les dues pujades (la mateixa, que es fa dos cops). Dic part lenta perquè al ser la superfície d'una mena de grava petita, inevitablement rellisques una mica a cada passa, i això t'alenteix. A la part final d'aquesta zona, cap el Km 3, m'ha atrapat en Vicenç Solé. És incombustible. No l'he pogut seguir. De cap de les maneres. Poc abans d'arribar a la magnífica plaça de Fra Bernadí, he caçat l'atleta local Laura Soler. Feia estona que estava intentant atrapar-la. Quan pensava que la feina ja estava feta, ha fet un canvi espectacular, ja dins de la plaça, que m'ha deixat clavat. Quin esprint, mare meva !!  Al final he entrat en 22 minuts i 47 segons. El registre no és res de l'altre món --aspirava a baixar dels 22 minuts-- però el dóno per bo pel poc entrenament que porto, la calor, la grava petita i les dues pujades que hem fet. El Vicenç m'ha tret entre 5 i 10 segons, aproximadament. La cursa m'ha agradat. Cursa de la vella escola, diria. Gratuïta, amb una aigua per refrescar-se a l'acabar, i res més. De fet, als corredors no ens fa falta res més per fer el què ens agrada, que és córrer. Al 2008 vaig córrer la cursa de Policies que es feia entre Manlleu i Vic. Eren 10 Km. Va ser el 25 de maig, un dia que va ploure moltíssim. Va guanyar la cursa el gran Carles Castillejo. Aquest pròxim diumenge, segurament correré la cursa de Festa Major de Castellbisbal. Aviam què tal se'm dona...

dimarts, 1 d’agost del 2017

Bagà: gran debut familiar

En Jordi, l'Arnau, la Núria, la Mònica i un servidor, després de la cursa de Bagà
Diumenge vaig córrer per primera vegada la Cursa Popular de Festa Major de Bagà. Cursa exigent per la pujada de la primera part, però agraïda per la baixada que té a la tornada cap a Bagà per la Via del Nicolau. En total, 8 quilòmetres. Just la setmana anterior havia reprès els meus entrenaments. Per tant, era evident que molt no podia demanar-me, en quant a registre. Pocs corredors a la sortida. Mirant la classificació, només van acabar la cursa 34 corredors; o sigui, la cursa amb menys participació que recordo, tret d'una a Can Mir, on visc, feta al 1998, on crec que amb prou feines erem una quinzena de corredors.

Suant la cansalada a la pujada

La Núria, també suant... Quina jabata !! 

L'Arnau a meta; com si no hagués fet cap esforç !

Cunyaaaaaaao...! Gran, Jordi !!

Amb el gest i la cara de felicitat, paga, la Núria ! Proud of you, sister !!
I aquí, què me'n dieu ? Amb la seva copa !!!
 
Cursa agradable i que serà recordada en els anals de món del córrer perquè va significar el debut de la meva germana Núria, del seu marit, Jordi i del fill d'ambdós, l'Arnau.Vam passar un cap de setmana plegats molt agradable. El dia abans de la cursa vam fer tot el recorregut caminant. Va ser perfecte, perquè al dia següent, en cursa, al fer-la corrent, va ser tot molt més ràpid. La Núria va trigar 1h i 4 minuts. Al ser tan poquets els participants, fins i tot li va tocar una copa ! Estava exultant. Arribar i moldre ! En Jordi va fer uns més que magnífics 51 minuts, superant unes molèsties a la part baixa d'un bessó. L'Arnau va córrer la cursa de 3 Km i va baixar dels 20 minuts (19,58). Té futur com a corredor, segur, si s'hi dedica. Jo vaig acabar en 43m 17s, en el lloc 18 de la general i el 3r de la meva categoria. Només hi havia trofeu pels dos primers de cada categoria, així que res de res en quant a copa per a mi.
Medalles per a tothom !
  La cursa, tenint en compte que era molt petita en quant a participació, tenia tots els detalls. Avituallaments, ben marcada perquè ningú no es perdés, gran avituallament final, lliurament de trofeus a una sala d'actes on tothom estava perfectament assegut còmodament, i on vam poder veure el vídeo de la cursa amb les nostres arribades respectives, curses de nens, medalles per a tots els participants, nens i adults, fotos de totes les arribades i de tots els participants en cursa... Magnífic, vaja, tot plegat. L'any que ve espero tornar-hi. Ja li he dit a la Núria que millorarà ostensiblement el seu registre. No tinc cap dubte. I en Jordi i l'Arnau, segur que també milloren ! I que no se m'oblidi: a la tarda vam anar tots a caminar fins a Guardiola de Bergadà, per a completar la Via del Nicolau i vam tornar a Bagà pel camí Ral. Uns 6 km més. Estan forts aquests parents meus !