dilluns, 22 de setembre del 2014

Solidaritat hepàtica

Diumenge vaig córrer per segona vegada la cursa Nick Horta de 5 Km que recapta fons per lluitar contra el càncer hepàtic. Sota els auspicis de l'atleta Maria José Moscoso --transplantada de fetge-- aquesta cursa, que ja ha arribat a la 5a edició, es consolida com una de les més interessants del panorama català, pel que fa a curses de 5 Km, que cada cop proliferen més. Amb prop de 1.000 inscrits, la cursa discorre pel barri d'Horta, que no és precisament pla, tot sigui dit... De tota manera, la cursa és molt agradable i es poden aconseguir bons temps perquè les pujades, tret d'una rampa notable, són assequibles. I quan es baixa es pot córrer bastant. Victòries d'Otmane Btaime amb poc més de 15 minuts i de Txell Calduch, amb poc més de 18 minuts. Atletes de renom per donar suport a la cursa i a la causa solidària.
Arribant a la meta; no és cap coreografia
  Pel que fa a mí, vaig completar-la en 22m 15s, exactament 1 minut més que fa 2 anys. Vaig sortir força endarrerit. Igual si m'hagués situat millor hauria guanyat alguns segons. Tan se val. Tenia certs dubtes perquè la tirada llarg de 30 Km que vaig fer dijous per la Marató del Priorat em va deixar un peu una mica tocat. Una vegada més la crema escalfadora Weapon to Win em va anar de fàbula. No vaig tenir cap problema. Després em vaig aplicar la recuperadora i a la nit la regeneradora. Com nou. Com sempre. I els escalfadors de Bussetus van ajudar-me també a córrer sense cap dificultat.
  Pròxima cita --i última abans de la Marató del Priorat-- La cursa del Mosquit, al parc de l'Agulla de Manresa, 10 Km, dissabte 27 a la tarda.
 

dilluns, 15 de setembre del 2014

11è cop a L'Ametlla de Merola

Esprint final a l'Ametlla de Merola (Foto: Wai Shan Serradell)

Sens dubte és de les curses que més vegades he fet. L'Ametlla de Merola, la colònia bergadana on el meu company de feina, l'Arcadi Alibés, hi té molts vincles, s'hi feia diumenge l'edició número 26 del Cross. Una cursa que qualsevol corredor de casa nostra que se'n preciï de ser-ho ha d'haver fet almenys un cop. L'any passat, en l'edició número 25, hi vaig celebrar la meva desena participació, cosa que l'organització premia amb un magnífic record que tinc penjat a casa. L'any passat, per celebrar el quart de segle de la cursa, van decidir canviar el circuit i fer que el sentit de la marxa fos exactament a l'inrevés. Em va semblar que aleshores el recorregut s'enduria notablement. El cas és que vaig acabar amb el pitjor registre de sempre: 47m 44s. Els participants van respondre via enquesta que els havia agradat el canvi de sentit i és per això que enguany s'ha decidit repetir-lo. Ja m'imaginava que no m'aniria del tot bé, fins el punt que el registre de l'any passat em semblava complicat de repetir-lo. I així va ser. Però anem a pams. Al treballar la nit anterior, escassament vaig dormir 4 hores i mitja. La primera volta em va sortir en 24m 47s, per tant ja vaig veure que seria complicat baixar dels 50 minuts, si no espavilava. La segona volta, ja amb més espai per córrer, em va sortir una mica millor i la vaig fer en 24m 12s, Per tant vaig acabar en 48m i 59s. O sigui molt pitjor que l'any passat (1m i 15s més lent). És el què hi ha. Causes ? Les que es vulguin: tinc un any més, he estat lesionat a l'estiu i he pogut entrenar molt poc; el cansament acumulat per les maratons de la temporada passada;  m'he engreixat 3,5 kilos.. i bla, bla, bla... Excuses de mal pagador... o de mal corredor, en aquest cas. Tot suma. Haig de pensar, però, en positiu i buscar nous reptes, com per exemple, en aquesta cursa a veure fins quan puc mantenir-me per sota del 50 minuts, per exemple... El més ràpid que l'he feta mai ha estat en 44m i 7s, marca aconseguida fa 10 anys.
Vaig ser batut a l'esprint (Foto: Wai Shan Serradell)

Diumenge vinent correré els 5 Km de la cursa d'Horta per ajudar a lluitar contra el càncer hepàtic. Us hi espero a tots !!      

Amb el Quique, l'Ivan, l'Arcadi i en Blanco

Ara ja en van 11 a l'Ametlla

dilluns, 8 de setembre del 2014

Vaja atrocitat !!

Amb l'Oriol Busto, de la Burriac Atac, i el meu company de feina, Rafel Bagot
Una cosa és fer un doblet, i una altra ben diferent és fer el què he fet aquest cap de setmana. Anem a pams. Dissabte a la nit vaig prendre part en la Burriac Atac, una cursa de muntanya nocturna que arribava  a la 10a edició i que té com a particularitat que comença i acaba a la platja. No crec que hi hagi moltes curses de muntanya al món que puguin dir el mateix. La cursa començava a Vilassar de Mar i finalitzava a Cabrera de Mar, la població just del costat. Entremig, calia pujar al castell del Burriac, de nit, per tant era imprescindible portar un bon frontal. El meu no és cap meravella, però il·lumina suficientment. Gran ambient a la sortida, a l'ajuntament de Vilassar, amb uns 700 corredors. Anàvem a afrontar 21,6 Km (segons el meu GPS). Ja sabiem que la cursa era dura, però el cert és que la vaig trobar duríssima. Els primer quilòmetres, uns 3 més o menys, ens van portar pels carreres de Vilassar amunt, fins començar els corriols de la muntanya. Molta gent al carrer, moltíssima. Un cop a la muntanya, a l'haver corriols estrets, de seguida es van fer embussos en les parts més costerudes. S'agraïen, però, pensant en el què ens trobaríem després. La sensació que vaig tenir és que vam estar més estona de la cursa pujant caminant --a estones, grimpant-- que no pas corrent. La xafogor va ser molt notable, i suàvem com a cavalls. Al voltant del Km 12 i escaig vaig caure i em vaig rascar un genoll. Res greu, sortosament. És el que més por em fa a les curses de muntanya: la possibilitat de caure i fer-me mal. Vaig caure en una part ben plana, mentre trotava. La cursa té parts de dificultat crec que molt notable, moltes parts "tècniques". Jo en dic parts molt difícils i perilloses. Normalment descensos amb moltes pedres de tot tipus, troncs, branques, etcétera, que posen a prova la resistència dels corredors i la seva capacitat de saltar com a cabres. A mí em fa molta por, com deia, i baixo sempre molt lent. Indefectiblement, molts dels que supero a les pujades, em superen clarament a les baixades.
Amb altres participants. A l'esquerra, el net del Salva Carbonell !
Un cop vam arribar al castell del Burriac després d'haver donat mil voltes per la muntanya, vam enfilar el descens final cap a Cabrera de Mar. Uns 5 Km amb els últims 3 o 4 per asfalt, on encara em vaig defensar força bé. Vaig passar alguns corredors i a mí em va superar una noia, a falta d'1 Km per la meta, aproximadament. La meta, per cert, preciosa, amb la recta final il·luminada  amb espelmes a la platja. Però, és clar, quan veus que has de córrer per la sorra de la platja uns 200 metres abans d'acabar la cursa, dius...ufff...! I a més se'm va ocórrer esprintar perquè el corredor que tenia al darrera em volia superar. Crec que vaig poder evitar-ho, si bé em sembla que ell va marcar abans que jo en el control de meta. Una cursa molt dura, en definitiva. Jo diria que la més dura de les 559 que porto completades fins ara. Voldria destacar l'organització, perquè aconsegueixen el que realment no podia imaginar-me. Mai no et sents sol. Cada dos per tres hi ha voluntaris que t'indiquen el camí, que, a més, està perfectament marcat amb llums grogues i vermelles per les zones de més dificultat. Avituallaments, i sobretot, molta gent, cosa sorprenent, tenint en compte que era de nit i ben tard, ja que la cursa va començar a les 21,30h,. Hi havia 4 hores per completar-la.
A poc de començar la Cursa Barça
A final vaig acabar en 3h 22m i 9s, o sigui que no vaig quedar gaire lluny de quedar fora de control. Em van sobrar 38 minuts, només. Com dic, cursa ben dura, però que als amants de les curses de muntanya segur que els agradarà. Me la vaig prendre com a part de la preparació per a la Marató del Priorat del 4 d'octubre.
  Després de la cursa, cap a casa. Vaig arribar gairebé a les 3. Tenia gana, em vaig fer una mica de pasta i vaig anar a dormir a les 4. I a 3 quarts de 7, diana per anar a Barcelona a la Cursa del Barça,

El gran Ignasi Paredes em va fer aquesta foto
que celebrava la primera edició. La cursa començava a les 9, per tant descans entre una cursa i l'altra, més aviat gens. D'aquí el títol d'aquesta entrada.
A poc de la sortida (Foto Wai Shan Serradell)
A poc de l'arribada, ja al Camp Nou (Foto: W. Sh. Serradell)
 Era una cursa de 10 quilòmetres que es va caracteritzar per la calor insuportable que va fer i perquè era un pèl llarga. Almenys 200 metres de més. Gràcies a les cremes de Weapon to Win, que em van de fàbula, vaig poder "recomposar-me" una miqueta i fer la cursa. Ja de bon començament vaig veure
que la meva aspiració de fer 45-46 minuts era inabastable en les condicions en les que em trobava. Si baixava de 50 minuts ja podria estar més que content. Vaig anar tirant com vaig poder. Els carrers que pujaven una mica, com ara Entença. eren com una mena de Tourmalet per a mí. Perdia molta velocitat. Al final vaig entrar a meta en 51m i 15s, però com que el GPS em va marcar 10,33Km, el promig va ser de 4,57 el Km. Un ritme per baixar de 50m. Per a fer 49m 30s, exactament. Jo, encantat !!
   A la tarda estava ben baldat, amb dificultats per baixar les escales, com si hagués fet una marató ! Una atrocitat, en definitiva, que hauré d'evitar repetir en el futur perquè... ja no tinc edat.
Diumenge que vé toca el Cross de l'Ametlla de Merola. Una altra cursa dura, però almenys són només 10 Km. Serà l'11a vegada que la faré. És la cursa de l'Arcadi. En qualsevol cas, molt recomanable ! Ah!! De la lesió costal, com veieu, gairebé ni me'n recordo, gràcies a Novaelite !

dilluns, 1 de setembre del 2014

Ja tornem a estar en dança !

Aspecte de la Devesa minuts abans de començar la Cocollona
  Sembla que la lesió costal va minvant notablement. A Novaelite estan fent una feina magnífica. Només ens queda el dubte de sí tinc o no alguna fissura a alguna costella ja que tinc una molèstia en un punt molt localitzat. El cas és que aquest mes d'agost he corregut menys quilòmetres, molt menys dels que voldria haver fet pe preparar com caldria la Marató del Priorat del 4 d'octubre. Queda escassament un mes i avui diumenge, he fet tot just la sessió més llarga des del passat 18 de maig, quan vaig completar la Marató de Tortosa. I avui he corregut 14,68 quilòmetres, només. Ja sóc conscient que arribaré molt justet de quilometratge, però és el què hi ha. La lesió costal m'ha impedit entrenar, com deia, i encara sort que ara ja està gairebé oblidada. Ahir dissabte vaig fer la meva reaparició en una cursa després d'haver corregut a Vacarisses, 5 Km, el passat 1 d'agost. Ja vaig córrer amb molèsties, aquell dia. 4 dies després, el 5 d'agost, vaig aturar el entrenaments ja que el dolor era notable. 5 dies parat; vaig provar i pitjor, encara. 6 dies més aturat. Total, que em planto al 17 d'agost sense haver corregut res en tot el mes. A poc a poc vaig anar augmentant quilometratge. el Weapon to Win fa el seu paper perfectament i poc a poc em vaig trobant millor. Tant és així que finalment, goso fer la cursa de la Cocollona, a Girona. 10 Km. Nocturna. Hores abans de la cursa cau un bon xàfec a la capital gironina i el terreny per on passem queda ben xop. Es nota força al Parc de la Devesa, per on transcorre bona part de la cursa. L'any passat, en la primera edició, vaig fer 43m i 26s. Ahir vaig fer 46m i 45s. Temps sensiblement pitjor, però tinc un bon grapat d'excuses. El recorregut és una mica diferent tot afegin-t'hi una notable pujada per accedir al peu de la Catedral gironina. Està al començament de la cursa. Preciós, però a efectes de crono es nota.. El terreny enfangat també fa que vagis una mica més lent. La falta d'entrenament s'ha de notar, també, com no, en els 3,5 kilos de més que m'he posat a sobre. Com veieu, excuses no me'n falten.

Ben suat just a l'acabar la cursa (Foto: Sònia Diveresport)
   Ara estaré 5 dies més sense córrer,de dilluns a divendres, perquè marxo de petit viatge per celebrar els 25 anys de casat. Quan torni correré dissabte dia 6 la Burriac Atac, de Vilassar de Mar, cursa de muntanya, nocturna, i al dia següent, 7 de setembre, correré la cursa del F.C. Barcelona. Tot sigui a fi de bé.