Vaja atrocitat !!

Amb l'Oriol Busto, de la Burriac Atac, i el meu company de feina, Rafel Bagot

Una cosa és fer un doblet, i una altra ben diferent és fer el què he fet aquest cap de setmana. Anem a pams. Dissabte a la nit vaig prendre part en la Burriac Atac, una cursa de muntanya nocturna que arribava  a la 10a edició i que té com a particularitat que comença i acaba a la platja. No crec que hi hagi moltes curses de muntanya al món que puguin dir el mateix. La cursa començava a Vilassar de Mar i finalitzava a Cabrera de Mar, la població just del costat. Entremig, calia pujar al castell del Burriac, de nit, per tant era imprescindible portar un bon frontal. El meu no és cap meravella, però il·lumina suficientment. Gran ambient a la sortida, a l'ajuntament de Vilassar, amb uns 700 corredors. Anàvem a afrontar 21,6 Km (segons el meu GPS). Ja sabiem que la cursa era dura, però el cert és que la vaig trobar duríssima. Els primer quilòmetres, uns 3 més o menys, ens van portar pels carreres de Vilassar amunt, fins començar els corriols de la muntanya. Molta gent al carrer, moltíssima. Un cop a la muntanya, a l'haver corriols estrets, de seguida es van fer embussos en les parts més costerudes. S'agraïen, però, pensant en el què ens trobaríem després. La sensació que vaig tenir és que vam estar més estona de la cursa pujant caminant --a estones, grimpant-- que no pas corrent. La xafogor va ser molt notable, i suàvem com a cavalls. Al voltant del Km 12 i escaig vaig caure i em vaig rascar un genoll. Res greu, sortosament. És el que més por em fa a les curses de muntanya: la possibilitat de caure i fer-me mal. Vaig caure en una part ben plana, mentre trotava. La cursa té parts de dificultat crec que molt notable, moltes parts "tècniques". Jo en dic parts molt difícils i perilloses. Normalment descensos amb moltes pedres de tot tipus, troncs, branques, etcétera, que posen a prova la resistència dels corredors i la seva capacitat de saltar com a cabres. A mí em fa molta por, com deia, i baixo sempre molt lent. Indefectiblement, molts dels que supero a les pujades, em superen clarament a les baixades.

Amb altres participants. A l'esquerra, el net del Salva Carbonell !

Un cop vam arribar al castell del Burriac després d'haver donat mil voltes per la muntanya, vam enfilar el descens final cap a Cabrera de Mar. Uns 5 Km amb els últims 3 o 4 per asfalt, on encara em vaig defensar força bé. Vaig passar alguns corredors i a mí em va superar una noia, a falta d'1 Km per la meta, aproximadament. La meta, per cert, preciosa, amb la recta final il·luminada  amb espelmes a la platja. Però, és clar, quan veus que has de córrer per la sorra de la platja uns 200 metres abans d'acabar la cursa, dius...ufff...! I a més se'm va ocórrer esprintar perquè el corredor que tenia al darrera em volia superar. Crec que vaig poder evitar-ho, si bé em sembla que ell va marcar abans que jo en el control de meta. Una cursa molt dura, en definitiva. Jo diria que la més dura de les 559 que porto completades fins ara. Voldria destacar l'organització, perquè aconsegueixen el que realment no podia imaginar-me. Mai no et sents sol. Cada dos per tres hi ha voluntaris que t'indiquen el camí, que, a més, està perfectament marcat amb llums grogues i vermelles per les zones de més dificultat. Avituallaments, i sobretot, molta gent, cosa sorprenent, tenint en compte que era de nit i ben tard, ja que la cursa va començar a les 21,30h,. Hi havia 4 hores per completar-la.

A poc de començar la Cursa Barça

A final vaig acabar en 3h 22m i 9s, o sigui que no vaig quedar gaire lluny de quedar fora de control. Em van sobrar 38 minuts, només. Com dic, cursa ben dura, però que als amants de les curses de muntanya segur que els agradarà. Me la vaig prendre com a part de la preparació per a la Marató del Priorat del 4 d'octubre.
  Després de la cursa, cap a casa. Vaig arribar gairebé a les 3. Tenia gana, em vaig fer una mica de pasta i vaig anar a dormir a les 4. I a 3 quarts de 7, diana per anar a Barcelona a la Cursa del Barça,

El gran Ignasi Paredes em va fer aquesta foto

que celebrava la primera edició. La cursa començava a les 9, per tant descans entre una cursa i l'altra, més aviat gens. D'aquí el títol d'aquesta entrada.

A poc de la sortida (Foto Wai Shan Serradell)

A poc de l'arribada, ja al Camp Nou (Foto: W. Sh. Serradell)

 Era una cursa de 10 quilòmetres que es va caracteritzar per la calor insuportable que va fer i perquè era un pèl llarga. Almenys 200 metres de més. Gràcies a les cremes de Weapon to Win, que em van de fàbula, vaig poder "recomposar-me" una miqueta i fer la cursa. Ja de bon començament vaig veure
que la meva aspiració de fer 45-46 minuts era inabastable en les condicions en les que em trobava. Si baixava de 50 minuts ja podria estar més que content. Vaig anar tirant com vaig poder. Els carrers que pujaven una mica, com ara Entença. eren com una mena de Tourmalet per a mí. Perdia molta velocitat. Al final vaig entrar a meta en 51m i 15s, però com que el GPS em va marcar 10,33Km, el promig va ser de 4,57 el Km. Un ritme per baixar de 50m. Per a fer 49m 30s, exactament. Jo, encantat !!
   A la tarda estava ben baldat, amb dificultats per baixar les escales, com si hagués fet una marató ! Una atrocitat, en definitiva, que hauré d'evitar repetir en el futur perquè... ja no tinc edat.
Diumenge que vé toca el Cross de l'Ametlla de Merola. Una altra cursa dura, però almenys són només 10 Km. Serà l'11a vegada que la faré. És la cursa de l'Arcadi. En qualsevol cas, molt recomanable ! Ah!! De la lesió costal, com veieu, gairebé ni me'n recordo, gràcies a Novaelite !