dilluns, 29 de gener de 2018

No sempre pots acabar content

Cap el km 14. Bon ambient ! (Foto: Blanca de la Sotilla)
És el què hi ha. A la Marató de Tarragona buscava com a molt estar per sota de 3h 45m, amb el desig soterrat de baixar de 3h 40m. No va poder ser. A final 3h 50m 17s. Vaig decidir-me, finalment per tornar a usar el mètode Galloway. En altres ocasions m'havia anat força bé, però ahir, no. No és culpa del bo d'en Jeff, en Jeff Galloway, sinó meva. Està clar que, com diu la màxima, vals el què entrenes. Ja fa temps que amb prou feines arribo als 60 km a la setmana, això les setmanes que entreno força. Normalment em moc entre els 45 i els 55 km. I amb aquest escàs bagatge quilomètric poca cosa es pot fer. Ahir, fins el km 34 vaig anar raonablement bé, però a partir d'allà se'm va acabar la gasolina. També vaig cometre un error de creure'm que seria capaç de baixar de 3,45. Tot i les caminades cada 2 Km del Galloway, el grup amb les llebres que anaven a ritme de 3,45 les tenia lluny, darrera meu. Lentament, però inexorablement, se m'anaven acostant. A l'alçada del quilòmetre 28, on vaig fer la meva última caminada Galloway de 50 segons, em van superar, just mentre jo caminava. Vaig pensar, ja els atraparé perquè ara ja no faig cap caminada més fins a la meta. Vaig comprovar que em costava molt apropar-m'hi. Finalment, però, els vaig caçar en el quilòmetre 31. I aquí va arribar el gran error. Com que la meva idea era baixar de 3,45 vaig decidir superar-los i anar sol, pràcticament, quan arribava la part més dura de la cursa. Físicament, a l'encarar els últims quilòmetres, i psicològicament perquè tornavem a Tarragona centre, des del Camp Clar, on estava la meta, repetint quilòmetres per la carretera. Se'm va fer una muntanya, la veritat. Al km 34 el grup de llebres de 3,45 em va superar irremeiablement. Allí vaig ser conscient que no podria seguir-les de cap de les maneres. Estava clar que havia jugat les meves cartes malament, quan no vaig optar per anar arropat amb el grup després de l'esforç que havia fet per enllaçar en el km 31. Just se'm van escapar en una rotonda en pujada on m'havia passat el mateix al 2014. Aleshores, però, era el grup de 3h 30m. i era el Km 39.
La nova equipació de Joma, molt "xula" (Foto: Blanca de la Sotilla)
    Els minuts en marató, s'acumulen ràpidament. Ahir vaig intentar almenys baixar de 3,50. Creia que ho podria aconseguir, però un aturada inevitable en el 35,5 per posar-me bé l'alça que portava a la sabatilla dreta --per preservar el taló que tinc malmès-- m'ho va impedir. Almenys vaig perdre 1 minutet, ja que vaig haver de seure a terra, descalçar-me i posar bé l'alça.
   Va fer un dia de calor, però tampoc va ser excessiu. La conclusió que trec és que, evidentment, haig de fer més quilòmetres. Els 32 de Sitges, del 14 de gener, em van semblar que em donaven garanties. Autoengany. El què s'entrena en marató és per realment rendir en els últims 10. Fins els 32, qualsevol corredor de fons pot fer-los amb un entrenament mínim. Per marató, l'entrenament ha de ser màxim.
 Braços amunt pel Martí (Foto: Mònica Majoral)
  Pel que fa al Galloway, el fet de fer les caminades cada 2 km fa que quan corro els intervals entre caminades vagi més ràpid del què tocaria, crec. És com una cosa inconscient. Com si volgués recuperar el què perdo caminant. Potser és un error, també.
  En fi, com deia, 3h 50m 17s. Marató número 52. Al final és amb el què m'haig de quedar, bàscament. El 18 de febrer, la previsió és fer la Marató de les Vies Verdes, de Girona a Platja d'Aro. No faré Galloway, i miraré de controlar el ritme des del començament. La gràcia que té aquest món de les maratons és que si sóc capaç de fer 3h 49m seré el tipus més feliç de la terra. Bàsicament la prepararé corrent dues mitges: Granollers, aquest diumenge, 4 de febrer i Barcelona, el dia 11. Pocs rodatges faré. Aviam com respondré a les Vies Verdes..

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ànims Xavi!

Queda't amb la part positiva: una marató més al sac i sense cap lesió!

Una abraçada

Xavi