dimarts, 21 de novembre de 2017

Dóna gust córrer a Les Franqueses !

  Porten 6 edicions i n'he fetes quatre. La Cursa Solidària De Les Franqueses de 10 quilòmetres és d'aquelles curses que es nota que al darrera hi ha un equip humà format per corredors. Els amics d'A 4 el Km mimen la cursa, mimen els participants, bossa del corredor ben farcideta, vestuaris, dutxes, guardarroba ben ampli, entrepà de butifarra, circuit perfectament marcat,... ho tenen tot molt ben pensat i controlat i, al final, s'aconsegueixen els resultats. Altres curses més o menys similars en quan a població que les acull, resulta que no arriben al número de corredors de Les Franqueses. Ara estem en crisi de participació perquè com que hi ha tanta oferta, no hi ha tants corredors com per omplir totes les curses. Algunes ho noten de manera dramàtica. Comença a ser habitual veure curses on amb prou feines tenen un centenar d'atletes arribats a meta. I així no surten els números, segur. No és el cas de Les Franqueses. I ja porten donats 28.000€ per ajudar a lluitar contra el càncer de ronyó. Amb el bon saber i fer del bon amic Jaume Aragonès van arribar a meta 450 corredors, una xifra que, insisteixo, tal com està el pati, està molt i molt bé. Els corredors saben apreciar on hi ha una cursa amb cara i ulls i és allà on van a córrer.
   L'any passat no hi vaig participar. Va ser quan es va canviar el circuit, que és de 5 quilòmetres i al qual se li fan dues voltes. No hi ha cursa de 5 quilòmetres, però. Bàsicament el què s'ha canviat és un parell de carrers costeruts i el fet de baixar i pujar, a cada volta, el carrer que porta fins a l'ajuntament de Les Franqueses. El resultat és que hi ha menys pujades. La part més dura és a l'inici de cada volta i això s'agraeix ja que tens temps de recuperar-te.
Just quan vaig atrapar la Montse Cote (Foto: organització)
  Vaig coincidir amb el meu company d'esports al 324 Jordi Sanuy. Està fet un crack ! Li ha agafat fort, això del córrer ;-) Per cert, té un blog de cinema que està... de cine...! ;-)) Vam sortir plegats, però com que encara vaig una miqueta més ràpid que ell --aviat em superarà-- el vaig deixar de seguida. Vaig veure que la llebre de 45 minuts estava per davant meu, però encara que em va semblar que podria acostar-m'hi, el cert és que se m'anava escapant poc a poc. La meva intenció era baixar dels 47 minuts per tant, tenir la llebre de 45m per davant ja m'estava bé. Vaig passar el 5.000 en 22,44. Estava claríssim que ni en broma podria acostar-me als registres que havia fet al 2014: 44,11; i al 2015: 44,03. En tot cas, aspirar a superar els 46,38 que havia fet al 2013, en la meva primera participació. És clar que aquell any venia de les 5 Milles de Cerdanyola del dia anterior.
  Al començar la segona volta vaig observar que dos rivals habituals meus, en Jaume Termes i la Montserrat Cote, tampoc no podien seguir la llebre dels 45 minuts. I els tenia suficientment a prop com per intentar atrapar-los. Estaven uns 10-12 segons per davant. En 5 quilòmetres igual ho aconseguiria. Poc a poc m'hi vaig anar acostant, però a l'alçada del quilòmetre 9 encara em portaven 4-5 segons. El repte d'intentar atrapar-los era notable, però m'hi vaig posar. La Montse portava llebre i en Jaume anava just darrera d'ells. En l'última baixada abans de la recta de meta vaig prémer l'accelerador tot el què vaig poder. Això em va donar l'opció d'enllaçar. El Jaume va canviar de ritme i se'n va anar directe a la meta. A la Montse la vaig atrapar a falta de 100-120m per a la meta. Pensava que ja la guanyava. Però aleshores la seva llebre la va agafar de la mà i la va arrossegar, literalment, cap a la meta. I van entrar un parell de segons davant meu. Jo ja no tenia cap canvi més. Ja els havia esgotat per agafar-los...
Amb en Jordi Sanuy, company al 324. Va fer 48,43
    Al final 45 minuts i 23 segons vaig fer. I mirant la classificació, vaig comprovar que, en temps real, vaig superar tant en Jaume Termes (45,34) com a la Montse Cote (45,37). O sigui que, com dic sovint: encantat de la vida !!
    Diumenge que ve arriba la clàssica Jean Bouin. Cita inel·ludible !