dimarts, 14 de juliol de 2015

La calor i la humitat apreten...!


Ha estat un cap de setmana de molta calor, com està sent habitual aquest juliol. Dissabte a la nit vaig córrer els 10 Km de la Gavà Night Run que organitza Diversport. Uns 400 corredors. Terreny absolutament plà. Vaig sortir bé de ritme per sota de 4,30. Últimament surto així en la majoria de 10 mils i després punxo. El tema es tracta en quanta estona trigo a punxar. A Gavà va ser cap el quilòmetre 5'5. Aleshores em vaig posar a 4,40.4,45. Cap el quilòmetre 7,5 un corredor jove de Gavà, a jutjar per la camiseta que portava, es va posar al meu costat en l'única pujadeta que hi havia en tot el recorregut. Una pujadeta d'escassament 30 metres, però suficients perquè jo baixés el meu ritme. Ell ho va notar i em va animar a seguir-lo. Vaig pensar que de què el podria seguir... Però va resultar que em va dir això perquè tenia la intenció d'ajudar-me a arribar a la meta. Em va comentar que abans de fer la cursa, havia donat una volta més al circuit de 5 Km, per tant anava ben sobrat de forces. El cert és que va aconseguir perfectament el fet de portar-me a la meta, fins el punt que en els dos últims quilòmetres vaig tornar a posar-me per sota dels 4,30, amb un últim quilòmetre fet a 4,17 ! Vaig arribar fos a la meta, això sí. Vaig voler agraïr-li a aquesta llebre inesperada el seu ajut, però el vaig perdre de vista immediatament. Llàstima....! Si llegeix això, moltes gràcies ! Vaig parar el crono en 46 minuts i 48 segons. Tenint en compte el què entreno en aquesta època --poc-- i la humitat que hi havia, ja em puc donar per satisfet. Al ser la cursa a les 10 de la nit, no em vaig ficar al llit ben bé fins les dues de la matinada. I el despertador va sonar a les 5,30, tres hores i mitja després...


Amb el gran Carles Castillejo, el millor maratonià català
Diumenge la cita era a la Vila Olímpica, a Barcelona. Un altre 10.000. Per intentar evitar al màxim els efectes de la calor, la cursa començava a dos quarts de 9 del matí. Amb tot fins a tres participants va haver de ser hospitalitzats per cops de calor. En el moment d'escriure això, l'últim que sé és que un d'ells va quedar ingressat per tal de tenir-lo en observació. Espero que a hores d'ara ja estigui absolutament recuperat...

Cara de patiment a la meta de la Vila Olímpica

Vaig sortir del primer calaix al ser convidat de l'organització i això em va permetre córrer còmodament des del principi. Hi havia uns 2.000 corredors. Per la meva sorpresa em vaig trobar anant a 4,20-4,25 sense dificultats. Sens dubte, la crema escalfadora Weapon to Win que m'havia posat als dos isquios, havia fet perfectament la seva funció, com sempre que la necessito. Em vaig trobar ficat en un grupet en el que anaven tres noies dels Lluisos de Mataró i que portaven una llebre del seu club. Els vaig preguntar quin crono volien fer. Em van dir que 45 minuts. Era el què jo buscava. Amb tot, crec que anaven una mica ràpid. 45 minuts és 4m 30s/Km i anaven a estones a 4,20 i també a 4,15. Però com em trobava bé, vaig decidir seguir-les. Cap el quilòmetre 3'5-4, vaig començar a pagar l'esforç. Les noies de Mataró es van anar allunyant irremisiblement. Començava aleshores una altra cursa per a mí. Vaig passar el 5 per sota dels 23 minuts. Vaig pensar que si amb el què havia corregut en la primera part de la cursa amb prou feines havia baixat de 23 minuts, tindria molt difícil baixar dels 47 minuts. La calor apretava. La llebre dels 45 minuts em va atrapar en el quilòmetre 7. Fins aquell moment encara somniava amb ser capaç de baixar dels 45m. Quan em van superar, en comptes de pensar positivament ("m'ha atrapat en el Km 7 i no pas en el 3 com en curses anteriors"), vaig pensar negativament ("cada vegada vaig més lent, estic pagant l'esforç d'ahir, encara em queden 3 quilòmetres, quina calor, quin calvari..."). Tant és així que cap el km 8 vaig sentir la necessitat irrefrenable d'aturar-me. Bé, irrefrenable no ho va ser perquè en l'últim instant vaig decidir no aturar-me. Vaig continuar més amb el cor que amb les cames. Aleshores vaig divisar el què seria la meva salvació: faltaven 1.500 metres per la meta i vaig veure que el meu company a TV3, l'Alex Castells, anava per davant meu a uns 200 metres. Jo pensava que el tenia al darrera. Veure'l em va motivar a intentar atrapar-lo. Poc a poc m'hi vaig acostar i finalment, a uns 500 metres de la meta el vaig atrapar. El vaig deixar enrera i vaig creuar la línia de meta en 46 minuts i 55 segons. Només 7 segons més lent que el dia anterior. Per tot el què he explicat em va semblar un temps correctíssim. Com dic sovint, qui no es conforma és perquè no vol...!


Amb l'Àlex, al "Mulla't..."

Després de la cursa de la Vila Olímpica, l'Àlex i jo vam anar al DIR Diagonal a donar suport a la campanya "Mulla't per l'Esclerosi Múltiple" per ajudar a millorar les condicions de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.  

Amb el VIPS del Mulla't.  Em veieu... ?

El cap de setmana que vé m'espera la Cursa de La Floresta. Serà dissabte a la tarda, a les 18,30h. Calor segur. 8 quilòmetres. Serà la meva cursa número 600. La 500 també la vaig fer a La Floresta. Casualitats de la vida. !!