Llum al final del túnel

El pas per la primera volta, al costat de la llebre de 5:30 (55m)

El 3 de setembre vaig decidir aturar-me una setmana. El bessó de la cama esquerra em crucificava. Des d'aquell dia fins avui, 27 de setembre, han passat 24 dies. He corregut en 6 d'ells. 4 sessions de 20 minuts, una cursa de 10Km --de la que en parlaré en aquesta entrada-- i una sessió de 40 minuts. En altres paraules: he prioritzat el descans per mirar de recuperar-me

Aquesta última sessió de 40 minuts l'he feta avui. Per primera vegada en aquests 24 dies m'he trobat raonablement bé. Sembla que el problema al bessó està superat. Creuo els dits...

El mes de setembre sense poder entrenar m'ha fet desistir de córrer la Marató de Lleida del 15 d'octubre. L'any passat tampoc la vaig poder fer, perquè vaig agafar covid la mateixa setmana de la marató. És el més assenyat i més encara quan aquest últim diumenge vaig provar aviam què tal rendia i, sobretot, com estava el bessó, als 10Km de La Llagosta. L'any passat em va anar prou bé: vaig fer 48m i 24s. 

Com poden canviar les coses d'un any a l'altre... Ja sabia que no m'aproparia al registre del 2022 ni en broma. Amb baixar dels 55m ja em conformava, donat el meu estat físic.

Eren dues voltes de 5Km. Em vaig enganxar a la llebre de 5m 30s (55m) amb la idea de deixar-la en arribar al km 8 o 9, per fer sub55. La primera volta la vaig fer raonablement bé. El bessó aguantava, si bé notava carregat l'isquiotibial.

A l'iniciar la segona volta, la llebre es va quedar un pèl endarrerida ja que va ajudar altres corredors en l'avituallament que hi havia. Aleshores em vaig trobar sol i, fent-me l'homenet, vaig decidir prémer una mica l'accelerador, en comptes d'esperar la llebre, segons el què havia pensat com a estratègia de cursa.

De 5 al 7,5 vaig atrapar a un parell o tres de corredors, però mirant el crono, vaig poder comprovar que no anava més ràpid que a la primera volta. Anava igual, a 5,30-35. I per comprovar-ho em vaig girar i vaig veure que la llebre estava tot just uns pocs metres darrera meu.

Vaig pensar que era una tonteria desgastar-se i vaig frenar per a què m'atrapés i anar amb la llebre i reprendre l'estratègia inicial. Però aleshores, la sorpresa...

El meu germà Manuel em va passar per la pedra. Va fer 48m 57s

No vaig ser capaç de seguir-la! Em vaig anar quedant endarrerit. Fins i tot em va passar pel cap de plegar en vista del desastre que s'estava coent. I efectivament. Els últim 2 quilòmetres els vaig fer lentíssims. Total, uns tristos 56 minuts 12 segons. 

Arribant a la meta. Amb cara de circumstàncies... Braços amunt pel Martí, això sí!

Bé, és el què hi ha. Una lesió no curada del tot i sense poder entrenar comporta un resultat així. Són faves comptades...!

Seguim, però!!