Emocions a Puigcerdà

Diumenge 5 d'octubre vaig córrer els 5 Km de Puigcerdà, una de les curses emmarcades en la Mitja Marató de la vila que enguany arribava a l'edició número 27. L'objectiu era intentar millorar, ni que fos un quants segons, el registre de la setmana anterior a La Llagosta. I ho vaig aconseguir. En bona part va ser gràcies a un jove atleta de tan sols 10 anys, en Sasha, que va exigir-me durant tota la cursa. Vam anar plegats intentant desempellagar-nos l'un de l'altre, sense èxit. I vam arribar junts a la recta de meta. Els dos vam donar tot el què teniem per guanyar el "rival". El vencedor vaig ser jo per escassament unes dècimes. Si alguna vegada tornem a coincidir en alguna cursa, no tinc cap dubte que en Sasha em superarà sobradament. Llei de vida. Segur que sense ell no hauria acabat en 24:39 que és un ritme de 5:06, ritme clarament millor que el de La Llagosta (5:22). El 5K de Puigcerdà, però, em va donar 4,81Km segons el GPS. O sigui, una mica curta. Però a mí se'm va fer llarga perquè vaig anar al límit tota l'estona obligat pel Sasha. L'important per a mi és la progressió del meu menisc. De moment tot va molt bé. La resposta és bona. Encara no goso córrer sense la genollera, però. Pas a pas. Diumenge que vé faré el meu primer 10K des de l'artroscòpia del 12 de maig. Aviam com anirà.

En Sasha, com una rosa; jo, fos (Foto: M.Majoral)

Però si per una cosa serà recordada la Mitja de Puigcerdà del 2025 serà per la gran gesta del Josep Mascaró. Es va convertir, als seus 17 anys, en el primer atleta català i de tot l'estat espanyol, amb un autisme sever en grau màxim, que completava la distància de 21 quilòmetres i 97 metres. 

En Ferran va anar a estones en bici perquè està lesionat del menisc
La Jana, sempre de la mà del seu germà. La Gemma, cobrint les esquenes

Va ser molt emocionant veure'l arribar a la meta acompanyat de tota la seva família: els pares, la Gemma i en Ferran, i les seves germanes, la Jana i la Nora. Tots ells són corredors. De fet, tret del Ferran, que ja corria abans, la mare i les dues germanes van començar a córrer quan van saber que això els acostava molt més al Josep. La comunicació amb una persona autista del grau del Josep no és fàcil, precisament. La família Mascaró ho porta de manera exemplar, modèlica, diria. 

Una arribada de "gallina de piel"

Bé, el pròxim repte atlètic d'en Josep serà córrer una marató. No hi ha pressa. És jove i té molt de temps. El somni no amagat per la seva família es repetir la gesta de Puigcerdà, però a la Marató de Nova York. Amb el suport incondicional del més propers, res no és impossible pel Josep.

Amb la Gemma, la Nora, en Josep i la Jana. La foto és del Ferran

Millor marca dels dos últims anys!!

Braços amunt, pel Martí (Foto: Xavier Ballart)

     Sovint explico a les entrades d'aquest blog que les marques que hom fa indefectiblement van empitjorant a mesura que passen els anys. I és així, sens dubte. Per això estic tant content d'haver aconseguit a La Llagosta  --on hi havia corregut per primera i única vegada al 2008-- un gran registre per a mi en la cursa de 10Km. Vaig acabar en 48 minuts i 24s, i això suposa la millor marca que he fet en un 10.000 des del gener del 2020. He corregut 11 vegades una cursa de 10K des que a la de Sant Antoni del 2020 vaig fer 47m i 42s  Com dic, una gran satisfacció. A més a més vaig ser molt regular. Primer 5.000, 24,22; segon 5000, 24,02. O sigui fins i tot un pelet més ràpid. Els parcials de cada km; 5,02-4,52-4,52-4,48-4,55-4,49-4,49-4,49,4,49,4,38. El primer va ser el més lent donat que prefereixo sortir al darrera per no començar espitat --i pagar-ho després-- a l'haver de passar corredors més lents que jo. I l'últim va ser el més ràpid ja que vaig prèmer l'accelerador per passar primer i evitar que em passés després, l'Anna Belén Miguel.
   En definitiva, bona cursa i bon entrenament de cara a la Marató de Lleida del 30 d'octubre. 

El final del túnel

 Espero que, efectivament, ja estigui al final del túnel. Al desembre del 2024 vaig haver de parar de córrer perquè les molèsties al menisc dret m'impedien fer-ho. Diagnòstic al gener: menisc mig trencat. Recuperació conservadora ja que al gener del 2025 tenia programada la Marató de Doha. Amb infiltració de corticoides vaig gosar prendre la sortida. El menisc va aguantar fins el km 33. Era la primera vegada que em retirava en una marató.

 Decideixo passar pel quiròfan el 12 de maig del 2025, quan ja portava 4 mesos d'anar al gimnàs a fer reforçament de les cames. Al cap d'un mes de la intervenció començo a trotar molt suaument. Inicio magnetoteràpia. Durant l'estiu, la sessió més llarga que faig és de 3 quilòmetres. Com que no acabo de millorar, m'infiltren àcid haliurònic. La cosa va raonablement bé, però a mitjans d'agost, l'efecte de l'àcid s'acaba i torno cap enrera en la recuperació. 

 Em compro una genollera que m'ajuda i, poc a poc, a tornar a córrer. A mitjans de setembre ja sóc capaç de fer algunes sessions de més de 10 i 11 quilòmetres. Amb petites molèsties, això sí.

A l'última pujada a la Cursa de la Sanitat Catalana (Foto: Carlos Sánchez) 

  

Això m'anima i el 28 de setembre del 2025 torno a fer una cursa. A La Llagosta. 5 Km. Em va molt bé i la setmana següent corro els 5 Km, el 5 d'octubre, de Puigcerdà. Premo massa l'accelerador, però no passa res. Una setmana més tard, m'atreveixo ja a provar un 10K a Santa Maria de Palautordera. Corro tot el què puc, com si no estés en fase de recuperació. I ho pago. No estava preparat per a fer tres curses en tres caps de setmana seguits. Segona infiltració d'àcid haliurònic. No milloro. Amb el Dr. Raul Torres, que m'havia operat al maig, decidim fer una nova infiltració de corticoides. La millora és espectacular, però no deixa de ser un enmascarador. 

 El 18 de novembre del 2025, 6 mesos després de la intervenció, noto una fiblada molt forta al menisc i haig de parar immediatament de córrer. Camino coix. Em poso a plorar de ràbia i desesperació. Decideixo parar del tot de córrer durant 2 mesos i tornar a fer la recuperació. Començar de zero, vaja. Vaig al gimnàs pràcticament cada dia.

El 19 de gener del 2026 torno a provar de córrer. M'autodissenyo un pla de recuperació molt progressiu. Començo corrent 1 minut, augmentat 30 segons cada 2 dies. Al febrer, com que no tinc molèsties, decideixo augmentar 1 minut cada 2 dies, i a finals de febrer ja augmento 2 minuts cada dos dies. 

Amb aquest sistema, el 31 de març ja sóc capaç de córrer 1 hora sense molèsties. Ja fa unes setmanes que corro amb una genollera ajustable que em manté el genoll ben subjectat. La sensació que tinc és que em va molt bé.

Decideixo aleshores tornar a la competició. Ho vaig fer el 17 d'abril a la cursa de la Sanitat Catalana. 5,45 Km pels voltants de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Cursa amb bastant de muntanya amb pujades i baixades notables. Em prenc un voltaren mitja hora abans de començar. Corro tota la cursa sense cap molèstia. Entre la genollera i el voltarén, tot va perfecte. Acabo en 33 minuts i 1 segon, a una mitjana de 6,01 el km. En tot aquests mesos de recuperació, el més ràpid que havia anat era a 6,22 m/Km. O sigui, encantat de la vida.

Crec que sí que estic al final del túnel. 

Pròxima cita: el 25 d'abril, la Cursa de Medijocs, a Sant Cugat,  i, al dia següent, la cursa del Riu, a Cornellà. Totes dues són de 7 Km. Aviam com respondré.  

Llum al final del túnel

El pas per la primera volta, al costat de la llebre de 5:30 (55m)

El 3 de setembre vaig decidir aturar-me una setmana. El bessó de la cama esquerra em crucificava. Des d'aquell dia fins avui, 27 de setembre, han passat 24 dies. He corregut en 6 d'ells. 4 sessions de 20 minuts, una cursa de 10Km --de la que en parlaré en aquesta entrada-- i una sessió de 40 minuts. En altres paraules: he prioritzat el descans per mirar de recuperar-me

Aquesta última sessió de 40 minuts l'he feta avui. Per primera vegada en aquests 24 dies m'he trobat raonablement bé. Sembla que el problema al bessó està superat. Creuo els dits...

El mes de setembre sense poder entrenar m'ha fet desistir de córrer la Marató de Lleida del 15 d'octubre. L'any passat tampoc la vaig poder fer, perquè vaig agafar covid la mateixa setmana de la marató. És el més assenyat i més encara quan aquest últim diumenge vaig provar aviam què tal rendia i, sobretot, com estava el bessó, als 10Km de La Llagosta. L'any passat em va anar prou bé: vaig fer 48m i 24s. 

Com poden canviar les coses d'un any a l'altre... Ja sabia que no m'aproparia al registre del 2022 ni en broma. Amb baixar dels 55m ja em conformava, donat el meu estat físic.

Eren dues voltes de 5Km. Em vaig enganxar a la llebre de 5m 30s (55m) amb la idea de deixar-la en arribar al km 8 o 9, per fer sub55. La primera volta la vaig fer raonablement bé. El bessó aguantava, si bé notava carregat l'isquiotibial.

A l'iniciar la segona volta, la llebre es va quedar un pèl endarrerida ja que va ajudar altres corredors en l'avituallament que hi havia. Aleshores em vaig trobar sol i, fent-me l'homenet, vaig decidir prémer una mica l'accelerador, en comptes d'esperar la llebre, segons el què havia pensat com a estratègia de cursa.

De 5 al 7,5 vaig atrapar a un parell o tres de corredors, però mirant el crono, vaig poder comprovar que no anava més ràpid que a la primera volta. Anava igual, a 5,30-35. I per comprovar-ho em vaig girar i vaig veure que la llebre estava tot just uns pocs metres darrera meu.

Vaig pensar que era una tonteria desgastar-se i vaig frenar per a què m'atrapés i anar amb la llebre i reprendre l'estratègia inicial. Però aleshores, la sorpresa...

El meu germà Manuel em va passar per la pedra. Va fer 48m 57s

No vaig ser capaç de seguir-la! Em vaig anar quedant endarrerit. Fins i tot em va passar pel cap de plegar en vista del desastre que s'estava coent. I efectivament. Els últim 2 quilòmetres els vaig fer lentíssims. Total, uns tristos 56 minuts 12 segons. 

Arribant a la meta. Amb cara de circumstàncies... Braços amunt pel Martí, això sí!

Bé, és el què hi ha. Una lesió no curada del tot i sense poder entrenar comporta un resultat així. Són faves comptades...!

Seguim, però!!  

 

10 Km Clot: 2a millor marca de l'any !!!

Estic molt content de la marca d'avui: 40m 56s. Com que no hi havia catifa de sortida, he perdut uns segons en relació al temps oficial, que ha estat 41,02 Ara com ara, baixar de 41m és un gran registre per a mí. De fet, l'any passat en aquest mateixa cursa vaig fer 42,02. Per tant he baixat 1m i 6 segons ! No està gens malament!! De fet és la segona millor marca del 2008 després del 10Km de la Llagosta, on vaig fer 40,39. Avui he pogut guanyar la Meritxell Portillo i venjar-me de l'any passat, perquè aleshores em va guanyar clarament, ja que em va treure més de mig minut. Avui hem anat gairebé plegats fins el Km 5. A partir d'allà m'ha deixat endarrera però en l'última pujada del carrer Independència he observat que tenia opcions d'atrapar-la i ho he aconseguit poc abans del Km 9.

10 Km Manresa, tercera millor marca del 2008!

No em puc queixar. Just una setmana després de la Marató del Mediterrani he fet els 10 Km de Manresa en 41m i 23s en el lloc 147 de 599 arribats, i el 30è de 124 de la meva categoria. Feia molt de temps que no corria tant !!! Aquest any 2008 només he corregut més a la Llagosta (40,39) i a Bombers (41,10). En total porto 14 curses de 10.000 aquest any. Avui he tingut una llebre de luxe, ni més ni menys que el Pepe Ríos, que ha participat en 3 Jocs Olímpics.

Quines grans fotos que fa la Cris!!!!

Me l'he trobat rodant en el Km 1,5. M'ha dit que aniria a 4m/Km i m'he llançat a seguir-lo. Quan en la pujada del 2,5 no podia seguir-lo, m'ha esperat i a partir del 3 hem anat plegats. Ell parlava, jo quasi no !! Al final he acabat en 4,08 m/Km de promig. Per a mí un gran registre, també perquè el recorregut té pujadetes que deu n'hi do. Però el cert és que hi ha més estona de baixada. He fet el primer 5.000 en 20,52 i el segon en 20,33.
En definitiva, estic molt satisfet. El meu germà Manel ha baixat de 50m que era el que s'havia proposat per a no desgastar-se massa després de la Marató del Mediterrani. El Xavi Llobet no ha tingut el seu dia, segons m'ha dit. Ha acabat el 13 de la general en 33 minuts i escaig. Com sempre l'Olga ha fet alguna foto, igual que la Cris.

Salut!!!

Reaparició

 Feia, exactament, 9 mesos i 6 dies que no corria cap cursa, si no compto la marató de Doha del 17 de gener, en què vaig plegar al quilòmetre 33. Els que em seguiu ja sabeu el motiu d'aquesta llarga absència: el menisc de la cama esquerra. El 23 de desembre del 2024 va dir prou. 

El 12 de maig, finalment, vaig passar pel quiròfan. I avui, 28 de setembre, ha tornat a posar-me un pitrall. Ha estat a La Llagosta, de la mà de La Sansi d'en Josep Lluís Blanco. He provat aviam què tal els 5 km. I la veritat és que he quedat molt content. 

Molt content, a l'arribada (Foto: JL Blanco)

D'una banda perquè no he notat molèsties, pràcticament, i de l'altra perquè he acabat en un temps per a mí, ara estratosfèric: 26m i 48 segons. Pensava que amb prou feines aconseguiria baixar dels 30 minuts. Per tant, encantat de la vida! 

Sembla que la cosa rutlla i que la recuperació total del menisc està més aprop. La feina que fa mesos que estic fent al gimnàs segur que hi té un paper important, també.

La setmana que vé, el 5 d'octubre, faré els 6km emmarcats en la mitja de Puigcerdà. Aviam quines sensacions tinc.

Massa ràpid

La cursa tenia l'epicentre al Parc Pau Casals de Santa Maria de Palautordera (Foto: Jordi Novell)

Diumenge 12 d'octubre vaig córrer una cursa que mai no havia fet: la de Festa Major de Santa Maria de Palautordera, la cursa del Remei. Escassament erem una trentena de corredors, la majoria del club local, el Club d'Atletisme del Baix Montseny. Es tractava de completar 10 voltes a un circuit d'1 quilòmetre, però la realitat és que era curt i amb pou feines superava els 900 metres.

De seguida vaig veure que el meu objectiu havia de ser assegurar-me de no quedar últim. Ho vaig aconseguir. Estava clar que els primers classificats em doblarien i alguns ho van fer fins a dues vegades. Ja hi comptava, com així va ser. La meva guerra era una altra. Per mí es tractava d'un test pel meu genoll. Després d'haver fet dos 5.000 els dos diumenges anteriors (La Llagosta i Puigcerdà) volia provar en una cursa més llarga. I no em puc queixar. Vaig aconseguir completar el 9,29Km en 49 minuts i 17 segons, que és un ritme de 5,18. El Km 9 el vaig fer en 4,42, que per a mí és un ritme estratosfèric. El meu gen competitiu va fer que intentés atrapar l'atleta que tenia al davant, amb l'ajuda de la gran Jackeline Gómez, que va quedar segona, per cert. Però no ho vaig aconseguir.

Amb els amics del CA Baix Montseny abans de començar. La Jackeline, a la dreta de tot (Foto: Jordi Novell)

Fins aqui, tot perfecte. El problema ha vingut la setmana següent. En el moment d'escriure això han passat 4 dies de la cursa i el meu genoll no em deixa córrer. Sens dubte es queixa de l'esforç al qual el vaig sotmetre, de distància i velocitat. He tornat a posar-me gel. Espero que només sigui això --que es queixa-- i que no hi hagi res malmès. En principi, fins la setmana vinent no intentaré tornar a córrer. No puc negar que aquesta aturada obligada m'ha desilusionat perquè pensava que ja començava a veure el final del túnel. És veu que el túnel s'ha tornat a tancar. Almenys momentàniament. Fa 5 mesos de l'artroscòpia al menisc. He anat massa ràpid, segurament. No sóc un jovenet, precisament, i la recuperació d'una intervenció com aquesta requereix més temps. Paciència. Seguim!

    

Arriben els Bombers!!!

Diumenge faré la cursa de Bombers, per una vegada, sense presses a l'acabar. I és que no faré el reportatge habitual. El farà el meu company, Lluis Cervelló. Un cop acabi la cursa, podré fer les coses amb calma i no hauré de continuar corrent per fer entrevistes, etcétera...
Avui he anat a recullir el pitrall. Bé, la samarreta pitrall. Les instruccions de la cursa deixen ben clar que si no te la poses no et deixen participar. Abans et donaven un pitrall si el demanaves. Aquest any no ho sé. Jo almenys no els he vitst, si bé és cert que tampoc no ho he preguntat...
M'han demanat el comprovant de marca. Els he ensenyat la classificació de la cursa de Llagosta (10Km) de fa gairebé un any, on hi figuro amb una marca de 40m i 40s. la millor de l'últim any en la distància. I m'han donat un braçalet de sub40! Me l'haurien d'haver donat de sub42, lògicament. Milllor per a mí, perquè, amb 17.500 corredors, sortir una miqueta més endavant s'agraïrà, i, efectivament intentaré baixar dels 40 minuts. Seria un exitàs aconseguir-ho, ja que fa 33 curses de 10 Km que no corro en aquest temps ! L'última vegada va ser a la cursa de la Mercè del 2006!! Es tracta de buscar reptes, oi? Doncs a veure què tal...!! He corregut la prova 5 vegades i el millor registre és 39m 14s fets al 2005. Aviam què faig diumenge.

Prou bé a Lleida

Molt somrient en el primer quilòmetre

Com ja vaig explicar en entrades anteriors, vaig haver de descartar la meva participació a la Marató de Lleida, ja que la lesió al bessó em va impedir entrenar mínimament per ser a la línia de sortida. Bé, vaig ser-hi, però per fer el 10.000. Després dels 56 minuts 12 segons de La Llagosta el passat 24 de setembre, estava clar que ara ho faria sensiblement millor, a la capital del Segrià. I així va ser. Durant els tres primers quilòmetres vaig tenir en Jordi Sanuy, company d'Esports de TV3, darrera meu. A partir d'aquell moment, però, va fer un canvi de ritme que no vaig ser capaç de seguir. La meva lluita, vist que anava força bé, era si seria capaç de baixar dels 50 minuts. M'hi vaig quedar a prop. Les pujades que hi havia en el km 8 i en el 9, m'ho van impedir. 50m 16s i ben content. En Sanuy va aconseguir baixar dels 50m. Va fer 49 minuts i escaig.

Tots els que vam córrer. L'Arcadi no hi és perquè la marató va començar abans (Foto: Mònica Majoral)

 Va ser un bon cap de setmana amb l'Arcadi, la Cris, la Fiona, la Mònica, l'Agustí, la Mercè, en Jordi i la Maribel. Vam fer una interessant visita a La Seu Vella i vam menjar molt bé; massa i tot...! Pròxima cita, els 10K de Santa Margarida i els Monjos, dissabte 21 d'octubre. És un cros. Si aconsegueixo baixar dels 53 minuts, crec que estarà prou bé.