 |
| Saludant al Carlos Sánchez, el fotògraf |
Sembla que el bessó de la cama esquerra ja està
curat. Ja tocava! Cap molèstia a la
Cursa Nick Horta de 5Km que he fet aquest diumenge 1 d'octubre. És una cursa dura perquè bona part d'ella, ben bé fins el km 3,5, és en pujada. L'últim km i mig la baixada és notable. Però es fa difícil recuperar el què has perdut pujant ja que fins que no recuperes l'alè ja queda ben poc per la meta. Era la quarta vegada que la feia. Al
2012, 21m 15s; al
2014, 22m 15s i al
2017, 22m 24s. Òbviament ja sabia que ara, 6 anys després, faria un temps molt més discret. La idea era si seria capaç d'acostar-me als
25 minuts. Vaig anar tota la cursa amb l'
Arcadi, que precisament complia
64 anys diumenge. En alguns trams ell em treia uns metres, en altres li treia jo. Al final vam entrar en el mateix segon, jo per davant d'ell perquè el vaig esprintar en els últims 20 metres. Què
dolent que sóc.. he, he, he... Vam fer
25 minuts i 34 segons.
 |
| Amb l'Arcadi, poc abans de començar la cursa (Foto Pako Beer) |
Com deia, el més important és que la lesió al bessó sembla que ja està completament recuperada. La broma m'ha costat perdre'm la Marató de Lleida a l'haver estat tot el mes de setembre sense poder pràcticament entrenar. Ara l'objectiu maratonià és la Marató de Barcelona del 10 de març.
3 comentaris:
Aquesta lletja costum d'esprintar a un company quan fas tota la cursa amb ell i quan passes dels 60. O quan un pitrall treu el pitjor de cada un
A mi també m’ho han fet en força ocasions. No li trobo res de dolent, la veritat. A més, ja explico que vam fer la cursa competint, d’alguna manera, entre nosaltres, ja que a estones ell em superava i a estones, jo. Al final va ser divertit, i vam riure del desenllaç.
És el què té competir. Almenys jo, vull fer-ho el millor possible
Publica un comentari a l'entrada