Poc a poc, en tots els sentits

    La sortida. Amb el gran Àngel Vinyeta, del CN. Sabadell, al darrera. Vam sortir els últims                                 

 Ara, amb la situació de pandèmia, les curses que faig són esporàdiques. La motivació se m'ha reduït en un percentatge molt important. Entreno menys quilòmetres setmanalment i, com dic, participo en moltes menys competicions. També és cert que n'hi ha moltes menys. Tant és així que en tres mesos exactes he corregut dues curses: La Milla de l'Hospital de Sant Pau i aquest diumenge el Lloret Trail. O sigui, que he passat de sumar pràcticament almenys una cursa cada cap de setmana, a fer-ne dues en 90 dies ! És la "nova normalitat". I caldrà acostumar-s'hi perquè ves a saber quan tornarem a veure curses multitudinàries. Digue-me pessimista, però igual no les tornarem a veure mai més...

                  Tots molt disciplinats a la sortida, guardant la distància de seguretat

  Bé, el cas és que aquest diumenge, com deia, he corregut la Lloret Trail. Hi havia dues versions, 5 i 12 quilòmetres. Donats els meus entrenaments justets, ni vaig gosar pensar en fer la prova llarga. A més, no sóc gens bó anant per la muntanya. Per l'asfalt tampoc sóc bó, evidentment, però hi estic més acostumat. Sabia que la cursa --de la mà de La Sansi d'en Josep Lluís Blanco-- era dura. Quan t'expliquen que una cursa és dura, em passa que hi tinc molta prevenció, i després penso que no n'hi havia per tant. I a Lloret em va passar una mica això. Penso que en una propera edició, trotaré més estona i caminaré menys. Vaig acabar en 32 minuts i 49 segons, que significa un ritme de 6,39 m/km, ja que la distància que em va marcar el GPS van ser 4,92 Km. A la muntanya el ritme és impossible. El guanyador va fer 19 minuts, i la primera noia, 23. Penso que amb un pèl més d'entrenament hauria pogut acostar-me als 30 minuts o fins i tot fer-ne 29. En fi, ja ho veurem quan la torni a fer. 

 

                                                                  El moment de l'arribada

   La cursa es va fer amb totes les mesures de prevenció sanitàries possibles, amb sortides esglaonades, com es va fer a la cursa de la Mercè, a Barcelona --també organitzada per La Sansi-- una setmana abans. És veritat que un cop en cursa, és bastant inevitable que en algun moment sigui impossible respectar la distància de seguretat, com quan avances o t'avancen. El risc zero no existeix, però es minimitza notablement amb tot el protocol sanitari que es va posar en pràctica.

  Ara no sé quan faré la propera cursa, potser a Sant Vicenç dels Horts el 18 d'octubre, 10 Km. Ara vaig sumant curses poc a poc. I, com que entreno menys, també corro més a poc a poc.