 |
| Del "bracetrunning" amb en Josep Valent, al Paral·lel (Foto: Ferran Mascaró) |
El meu genoll no està al 100x100 i ho noto quan entreno, però quan competeixo no noto pas res. Diria que a l'anar sensiblement més ràpid en les curses, la cosa va infinitament millor. I la cursa de la Mercè va seguir en aquesta línia. Després d'haver fet 52:35 com a millor marca en un 10K aquest 2026, a Olesa de Montserrat, al juny, el meu objectiu era mirar de superar aquest registre. El cert és que em vaig trobar molt bé des del primer metre. En bona part gràcies al Josep Lluís Blanco, l'organitzador de la cursa, que molt amablement em va concedir un dorsal extremadament baix --el 49--, cosa que em va permetre sortir al davant de tot. Amb l'elit. Òbviament, em vaig col·locar a la dreta de tot per no molestar al moltíssims corredors i corredores molt més ràpids que jo. Ben bé fins el km 2,5 no van parar d'avançar-me atletes. Anava veient que corria una mica per sota dels 5m/Km, i per tant, anava acumulant uns quants segons de marge cada 1.000 metres. Marge per baixar fins i tot dels 50 minuts!. Sabia que al Paral·lel, la cosa es complicaria una mica pel pendent. Però aleshores... sorpresa! Sento una veu familiar, em giro i em trobo en Ferran Mascaró i el seu fill Josep --en JosepValent, a les xarxes socials-- que té trastorn de l'espectre autista greu, o sigui, autisme sever en grau màxim. És un magnífic corredor, com ja va demostrar abastament a la mitja de Puigcerdà de fa un any. En Ferran, que sempre documenta les gestes atlètiques d'en Josep, va immortalitzar el moment amb el mòbil. Ells van seguir el seu ritme, clarament superior al meu, però em va anar molt bé, perquè vaig intentar que triguessin el màxim possible en allunyar-se i això em va permetre superar el tram del Paral·lel a un millor ritme que si no els hagués trobat. Gràcies a això vaig entrar a meta en 50 minuts i 31 segons, un registre boníssim per a mí, que em dona esperances de poder encara baixar dels 50 minuts aquesta temporada, a l'hivern. En Ferran i en Josep van completar la cursa en 47 minuts.
 |
En Josep, un exemple de superació
|
 |
| La Gemma, la mare d'en Josep |
El què no sabia és que el gran Domingo Catalán també va córrer la cursa. Va ser un gran homenatge a la seva estimada "hijeta", la Rosa, que malauradament ens va deixar el passat 11 de setembre. El Josep Lluis Blanco li va fer lliurament d'una samarreta amb el dorsal de la Rosa. Un gran detall!  |
| La samarreta més emotiva |
 |
| El Mingu, en ple esforç |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada