Arribant a meta, saludant al Martí, com sempre (Foto: Carlos Sánchez)
Tant com 7 anys. L'havia disputat per últim cop al 2018, 10 dies abans de la segona oclusió intestinal d'aquell any, que em va portar a la UCI i em va tenir a prop d'anar-me'n a l'altre barri. Castellbisbal és una cursa molt dura que vaig fer per primera vegada al 1999. La vaig completar en 24 minuts i 15 segons. Avui, 27 anys després, amb 65 anys d'edat, hi he invertit, exactament, 11 minuts més: 35m 15s. Són 6,3 Km.
Avui no tenia bones sensacions, i així ha estat. Esperava baixar dels 35 minuts i, com deia, no ho he aconseguit. He vist que l'Elena Segura també hi era. A Viladecans la vaig superar, però avui amb prou feines l'he vista al començament i de seguida se m'ha escapat. També he vist que un company de tantes i tantes curses --que em disculpi, no sé el seu nom-- al que sempre guanyo, m'ha agafat un avantatge notable, de 30 segons ben bons, gairebé de seguida. Però Castellbisbal és dura, amb pujadotes llargues. En les dues últimes he vist que en alguns metres, aquest company caminava. Lògicament això m'ha permès acostar-m'hi i a falta de de 300-400 metres per a la meta, en l'últim fals pla que hi havia, l'he atrapat quan caminava novament. Al superar-lo l'he motivat i hem iniciat un frec a frec per veure qui dels dos imposava la seva llei. He pensat que ell punxaria en l'última pujadeta abans de la meta, però no ha estat així. Qui ha punxat he estat jo. Ho havia donat tot i no me n'havia pogut desempallegar. Ha entrat a meta uns quants segons abans que jo.
 |
| Instants després de la sortida (Foto: Carlos Sánchez) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada