dilluns, 22 d’agost de 2016

Començada la temporada a Castellbisbal

L'arribada a Castellbisbal (Foto: Wai Shan Sarradell)
Com sol ser habitual, faig la primera cursa post vacances d'estiu a Castellbisbal. És la cursa de Festa Major. Curteta. 6,2 Qm. Però és dura perquè és un constant trencacames. No les tenia totes avui perquè fa uns quants dies que arrossego unes molèsties a l'esquena que m'han obligat a entrenar molt lentament. Castellbisbal és una població costeruda. No sé perquè, sempre que faiog aquesat cursa, el meu crono es força més dolent que en l'última participació.

1999: 24,14
2005: 26,37    (+2,23)
2006: 27,03    (+0,45)
2009: 27,41    (+38)
2010: 28,03    (+22)
2015: 29,32    (+1,29)
  Veient els antecedents, el meu objectiu era intentar no superar la barrera dels 30 minuts. Ho veia complicat, per les molèsties esmentades, especialment. Però el què són les coses. Després de posar-me la crema escalfadora Weapon to Win m'he trobat força bé. Només tenia molèsties a la natja esquerra, però això estic segur que és degut a una injecció que m'he hagut de posar aquesta setmana. Ja passarà.
He superat els 56.000 Qm. !

  He sortit força endarrerit i he anat remuntant posicions tota la cursa. Especialment a les pujades. La idea de no superar la mitja hora de cursa la veia factible, però justet, justet. A les baixades he intentat prémer al màxim l'accelerador i  a les pujades buscava pujar a ritme intentant mantenir-lo. Me n'he sortit força bé. He acabat en 29m 39s, o sigui tan sols 7 segons més lent que l'any passat. Mirant les meves marques en aquesta cursa, observo que és l'increment més petit quan he repetit dos anys seguits. (2005-06: +45s; 2009-10: +22s; 2015-16: +7s) Vist així, vaig millorant !! Realment als números, xifres i estadístiques, els pots fer dir el què vulguis, he, he... 

   He coincidit a la cursa amb l'Arcadi i també amb el meu cunyat Roger. Els he superat a tots dos. No m'ho esperava pas, abans de començar, la veritat. Ah!! Abans de començar hem vist la Wai-Shan Sarradell. Ha perdut 50 quilos. Bestial ! Està molt millor. Felicitats i a seguir, Wai !

dimecres, 20 de juliol de 2016

Temporada acabada a La Floresta

  Normalment a La Floresta és on començo la temporada, però enguany he decidit acabar-la en aquesta vila del Vallès Occidental. Ara faré tres setmanes de descans de córrer per recarregar les piles. La Cursa de La Floresta ha passat a convertir-se en un Trail de muntanya i ha passat de dissabte a la tarda a diumenge al matí. Abans eren poc més  de 7 quilòmetres i ara en són 10,4. Erem poquets. A la meta vam entrar, segons la classificació, 143 persones. Vaig quedar el 77 i el 12 de la meva categoria. La veritat és que pensava que de la meva edat quedaria una miqueta millor, almenys "top ten". Però no. Deu ser que entre els que fan muntanya hi ha personal granadet...
  Amb la por d'una gran calorada em vaig prendre la cursa amb molta calma. Cap el Km 3 em va atrapar l'Empar Moliner, que entrena per la zona. En un tram de baixada havia de fer esforços per a què no se m'escapés. A la primera gran pujada la vaig deixar una mica enrera. En qualsevol cas, està clar que aviat em superarà sense dificultats. A la segona gran pujada, per llarga, vaig superar diversos corredors. Les pujades em van bé. La meva creu són les baixades tècniques. N'hi havia una, que sortosament no era gaire llarga, que va servir perquè alguns corredors que havia superat en la pujada anterior m'avancessin. Ja hi estic acostumat, però és clar, no m'agrada que m'avancin... :-(
  Vaig acabar amb un temps de 1h 0 minuts i 53s. si bé oficialment em van posar un temps de 59m 51s. Sincerament no entenc tanta diferència perquè, al ser poquets, no vaig trigar tant a trepitjar la catifa, segur...
   A final satisfet. Li vaig treure quasi un minut a l'Empar. Ella va guanyar la seva categoria d'edat. Felicitats, Empar !!

dilluns, 11 de juliol de 2016

La penúltima de la temporada

Esprintant (Foto Sergi)
Esprintant (Foto: Albert Oviedo)

Ahir vaig córrer novament, i ja en van 10, la cursa de la Vila Olímpica. Una clàssica de l'estiu, si bé no sempre s'ha fet en aquesta època de l'any. S'havia anunciat una calor molt important i certament en va fer. En aquests casos mai no vaig al màxim perquè no vull ensurts. La cursa, però, en bona part, va per carrers amb molta ombra i això ajuda a fer-la més suportable des del punt de vista de la temperatura. No tenia cap objectiu de marca en especial. Només tenia clar que no aniria a buscar el sub 45, per no patir. 1.700 corredors vam completar la cursa que va guanyar el Juanma Álvarez. Em vaig posar sense problemes entre 4,30 i 4,45. Em va semblar un bon ritme que no em faria patir, més cap al 4,40 que cap el 4,30, que ara mateix és el meu màxim en deu mils, més o menys. Abans del km 1, però, vaig haver de parar per a fer una micció. Coses que passen...  Això va fer que passés el primer km en 5,20. La mitja cursa va caure en 24m i 6s. Un ritme per a fer 48,12 que ja em semblava bé. Però per aquelles coses de les curses i perquè, en definitiva, anem a competir, em vaig proposar fer el segon 5.000 més ràpid que el primer. No era difícil. No es tractava de fer cap bogeria. Amb seguir al mateix ritme i no tenir cap aturada tècnica més, estava clar que ho aconseguiria. Em vaig trobar molt bé i vaig anar avançant corredors. Vaig entrar a meta en 47m i 46s, o sigui 26s més ràpid que al ritme de la primera part de la cursa. Perfecte ! Era la penúltima cursa que feia aquesta temporada, abans del descans estiuenc. La cursa de la Vila Olímpica es va convertir ahir en l'11a del meu palmarès que almenys he corregut 10 cops. El rànquing està així:

1. Marató Barcelona (14 vegades)
2. 10km Sant Antoni (13)
3. 10km Ametlla de Merola (12)
4. Cursa de la Mercè (10)
    1/2 Sitges (10)
    1/2 Barcelona (10)
    10km Sant Muç (10)
    Jean Bouin (10)
    1/2 Granollers (10)
    1/2 Gavà (10)
    10km Vila Olímpica (10).

Abans de començar (foto: Gabriel Miquel)
  Totes elles espero fer-les moltes vegades més ! Pel què fa a l'organització de la cursa de la Vila Olímpica, hi havia molts ulls fixant-s'hi un cop aquest any ha canviat d'organitzadors. Jo no vaig veure canvis significatius. Només alguns detalls. A falta de 15 minuts per l'inici de la cursa, la cúa del guardarroba era llarguíssima. No sé com s'ho devien fer per a què tothom arribés a temps. Potser hi havia poques cabines d'WC. També hi havia cúes importants. Em van dir que et cobraven 2€ per dutxar-te. En un dia calurós, la dutxa hauria d'estar inclosa en la inscripció. Els organitzadors van assegurar que ho estudiarien per l'any que ve. La bossa del corredor em va semblar molt completa, Llàstima que l'Aquarius que ens van lliurar a la meta estava calent... Molt positiu que hi hagués dos avituallaments durant la cursa, al km 5 i al 7,5. A la segona part és quan més falta fa l'aigua, que n'hi ha d'haver per tothom. No sé si els corredors més lents en van tenir també. Espero que sí. És el més important, sobretot quan fa calor. Molt bé que hi haguéssin arcs que espolvorejaven l'aigua per refrescar. A mitja cursa vaig veure passar una ambulància. Espero que ningú no prengués mal...
  Diumenge que ve, 17 de juliol, acabaré la meva temporada amb els 14km de la cursa de La Floresta.

dilluns, 4 de juliol de 2016

Tot com estava previst, a Pallejà

Al costat de la llebre dels 50 minuts. Va fer una feina excel.lent (Foto Cursa Pallejà)
Els 10 Km de Pallejà és una clàssica del començament de juliol. 37 edicions, ja. Deu n'hi do. Són dues voltes a un circuit majoritàriament pla. Com que hi acostuma a fer força calor, mai no busco marca. Normalment faig la primera volta molt tranquila i a la segona m'esforço una miqueta més, però sense exagerar. Per a aquesta edició vaig decidir fer la primera volta a 5m/km i a la segona mirar de guanyar un parell de minutets i fer-la en 23m. Poc després de donar-se la sortida em vaig deixar agafar pel grup que anava a ritme de 5m/km (llebre de 50m) per anar ben arropat al ritme còmode que tenia previst. Va ser una primera volta molt agradable per a mí. Gaudint de la cursa, sense cap estrès. A falta d'uns 200 metres per fer el primer 5.000 --que vaig fer en 24,44-- ja em vaig trobar uns metres per davant del grup. I vaig començar a prèmer una miqueta l'accelerador. En comptes d'anar a 5, vaig posar-me entre 4,40 i 4,50 de promig. Suficient per acabr la segona volta en 23,21 per a un total de 48m 05s. Just dos minutets menys dels 50m. El què tenia pensat abans de començar. O sigui que perfecte. A més em van quedar ànims per esprintar amb un altre corredor, al qual finalment no vaig poder superar. En l'últim quilòmetre em va voler acompanyar la Jackeline Gómez, gran corredora que havia guanyat la cursa de 5km. Felicitats, campiona ! Com deia, cursa molt agradable. I si a més dissenyes una estratègia per aconseguir un objectiu i surt tot com tenies planejat, oli en un llum ! Va fer caloreta, però res insuperable. A l'acabar, el millor la síndria ben fresqueta ! Al 2017 hi tornaré, a Pallejà.
Amb la petita gran Jackeline Gómez (Foto: Francisco. Polonio)
  Em queden dues curses per acabar la temporada. Diumenge 10, la Vila Olímpica i diumenge 17, La Floresta. Després faré una aturada d'almenys 3 setmanes i... sant tornem-hi !

dilluns, 27 de juny de 2016

No ens vam cremar a la Cursa del Foc

Entrant a meta a la Cursa del Foc (Foto: Esther Peiroten)
      Per segon any consecutiu vaig fer la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. Al 2015 me la vaig prendre amb calma, conscient que la calor podria ser un factor a tenir molt en compte. I vaig acabar-la una mica per sobre dels 48 minuts, sense patir gens, lògicament. La sorpresa aquest any va ser que un parell d'hores abans de la cursa va caure un xàfec d'estiu, d'aquells intensos però molt curts de durada. La veritat es que va anar molt bé perquè va refrescar una mica l'ambient. No tenia cap intenció de marca especial, simplement anar una mica més ràpid que l'any passat. Després del tret de sortida vaig veure'm força endarrerit, cosa que ja m'agrada, com he comentat en diverses ocasions. Els meus parcials en el primer 5.000 van ser 4,11-34-45-41-39. Tenint en comptes les pujades que hi havia i que no forçava, ja estava prou bé. El pas pel km 5, 22m 51s. Una mica més lent que al ritme de 45m. La llebre d'aquest temps em va atrapar una mica abans del km 4 i se'm va escapar. Però no definitivament. Vaig veure que tenia opcions de reenganxar-m'hi i així ho vaig fer. Cap el Km 7,5 vaig tornar a enllaçar. Em trobava bé i veia que tenia forces. Tant és així que vaig decidir deixar-la endarrera... en un tram on hi havia pujada ! Fa un temps això no ho hauria aconseguit ni fart de vi, però com he vingut comentant les últimes setmanes, darrerament em trobo molt bé en els 10 mils. Dit i fet. Els meus parcials van millorar en el segon 5.000. (4,27-20-34-34-20) El vaig completar en 22m i 18 segons, 33segons més ràpid que els primers 5km ! Fantàstic ! A meta el temps final 45m 9s, una molt bona marca en la línia de les últimes curses. Tenint en compte les pujades que té la Cursa del Foc, el crono em va deixar molt content ! 3 minuts més ràpid que l'any passat. Perfecte ! Un bon tall de síndria que refresca espectacularment i un altre 10.000 a la butxaca. Diumenge que ve toca Pallejà; el 10 de juliol, la Vila Olímpica; i per acabar la temporada, la cursa de La Floresta, el dia 17 de juliol. Després vindran 3 setmanes de descans i reprendre l'activitat atlètica a principis d'agost pensant ja en la Marató de Tortosa del 30 d'octubre.

dimecres, 22 de juny de 2016

Estic millor que l'any passat

  Per aquestes dates, al 2015, no era capaç de baixar del 45m en un 10.000 pla. No hi havia manera. Aquest any estic fregant la barrera de baixar dels 44 minuts. Com ja he apuntat en altres entrades, estic convençut que es deu a dos factors. D'una banda, a què ara peso un parell de quilos menys que aleshores. I de l'altra, que per fí sembla que he solucionat les meves molèsties als isquiotibials. Resport i el Dr. Ferran Abat i el seu equip han estat vitals en aquest aspecte. Per fi corro sense cap mena de dolor en els isquios.
A les primeres rampes (foto: Jaume Aragonès)
  Diumenge vaig repetir l'experiència de córrer els 10km de Bellavista, una barri de Les Franqueses del Vallès. Enguany arribaven a la 30a edició i l'organitzador, en Ramon Berruezo, havia contactat amb mí al gener, crec recordar, per demanar-me que hi participés. Es tracta d'una cursa amb moltes pujades i baixades --tobogans-- però que em va agradar. Entenc que per baixar dels 50 minuts t'hi has d'esforçar força. Fa un any vaig acabar en 49m i 42s. És una cursa que comença en baixada i per això és fàcil sortir massa ràpid. I cal tenir molt clar que després les pujades passaran factura. A la tornada cap a la meta hi ha molta baixada i es pot recuperar bastant, si no t'has cremat pujant. Així m'ho vaig prendre. Vaig sortir força endarrerit per a no embalar-me en excés en el primer km. I la cosa va anar molt bé. Sortosament no va fer una calor asfixiant --tot i que tolero prou bé les altes temperatures-- i vaig anar pujant amb bon ritme. Un 60% aproximadament de la cursa és en pistes de terra. Quan vaig arribar al punt més allunyat de la meta vaig comptar que anava el 120. Una posició molt discreta, ja que van acabar la cursa 262 corredors. En la tornada, però, estava amb prou forces per anar recuperant posicions. I així va ser. Al final, després d'haver-fet algun km en 3,39 i haver arribat en alguna baixada a posar-me a 3,09, vaig arribar a la meta en el lloc 88 de la general. Una bona remuntada. Sempre dic que començar endarrerit i passar altres corredors durant tota la cursa anima molt. Però el millor va ser el crono. Vaig acabar en 47m i 52s. Gairebé 2 minuts menys que l'any passat !! Contentíssim !


En un dels descensos vertiginosos, en el Km 9. Sóc el pitrall 43 (Foto: Cursa Bellavista)

   Aquest proper diumenge correré la Cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. 10 Km. L'any passat me la vaig prendre amb molta calma. Per poc que apreti una miqueta, ho faré millor que fa 365 dies. Veurem.

dilluns, 13 de juny de 2016

Anem millorant

 Diumenge vaig córrer una cursa molt jove. Tot just arribava a la segona edició. La Cursa Besòs-Maresme, que enguany afegia la possibilitat de córrer 5 o 10 km. Circuit de dues voltes a la zona de Diagonal Mar, a Barcelona. Un recorregut absolutament pla. El dia va acompanyar molt. Bona temperatura, poca calor, humitat la justa, cel tapadet, carrers amplis, llebres des dels 40 als 60 minuts... Tot plegat molt complet. Ah..! I amb la presència del maratonià olímpic Nacho Cáceres com a figura destacada, que va córrer i guanyar la cursa dels 10 Km, com no...!

L'entrada a meta (Foto: Run Magazine)
Pel que fa a mí, la nit anterior només vaig dormir 4 hores. És el què té treballar fins tard els caps de setmana. Però ja m'hi vaig acostumant. Després d'escalfar una miqueta amb el meu meu germà Manel i els meus companys de TV3, Imma Casares i Quim Robert (quin crack, el Quim, baixant com sempre dels 40 minuts...!) ja estava llest per començar. Davant meu, a pocs metres estava la llebre dels 50 minuts. A poc del tret de sortida la vaig superar sense dificultats. Abans del km 1 vaig divisar el grupet on anaven les llebres del 45 minuts. Em vaig proposar enganxar-m'hi, però sense cremar-me amb l'esforç suplementari. Poc abans del Km 2 ja estava amb ells. Vaig anar molt còmode amb el grup. Les dues llebres de Corresolidaris ho van fer magníficament bé. Clavaven tots els km al ritme de 4,30. A mí ja m'anava bé perquè tenia un coixinet d'uns 30s, perquè havia sortit per darrera d'ells. La meva idea era mirar de deixar-los endarrera en el km 8 per baixar clarament dels 45 minuts. No vaig notar cap esforç especial per seguir el ritme que marcaven. Fins i tot tenia esma per conversar amb ells. De tant en tant, això sí. A l'arribar al 8 vaig dubtar d'anar-me'n o no. Vaig pensar que 2 km més ràpids se'm podien fer molt llargs. Al cap d'uns centenars de metres, però, em vaig decidir. En alguns moments vaig ser capaç de posar-me per sota de 4m/km. Total que em vaig plantar a la meta en 44m i 4s, millor marca de l'any. Si m'hagués decidit al km 8 a deixar el grupet, potser hauria baixat fins i tot dels 44m, una gran fita per a mí. Vaig acabar molt content, com és lògic. Fa relativament poc els 45m eren una barrera infranquejable i ara corro en 44m amb assiduitat. No entreno més que abans. Simplement, estic controlant el meu pes. Abans estava en 73-74 kg i ara estic en 71-72. Per a mí que és això. La motxil·la pesa menys...
     Diumenge que ve correré els 10km de Bellavista, que arriba a la 30a edició, ja. Una cursa per pista de muntanya, però no tècnica. L'any passat vaig aconseguir per poquet baixar dels 50m. Aviam.

dimecres, 25 de maig de 2016

Com ha canviat la cursa de Nou Barris !

Arribant a la meta, a la pista de Can Dragó (Foto: web cursa Nou Barris)
  Feia 5 anys que no la feia. I hi he trobat molts canvis. D'entrada cal dir que la cursa no és ni de bon tros tan costeruda com abans. D'aquesta manera els registres poden ser més bons, evidentment. De tota manera, diumenge, en la que era la meva 7a participació a la cursa de Nou Barris, hi vaig fer el meu pitjor registre. Però això no és culpa del recorregut --insisteixo, més favorable-- sinó, almenys en el meu cas, perquè els anys passen i, simplement, corro menys que abans. També entreno menys que abans, tot s'ha de dir.
   La infraestructura de la cursa em va semblar magnífica: pàrquing gratuït al centre comercial Heron City, amb tot allà mateix: el lliurament de pitralls, el guardaroba, i la sortida al Passeig Andreu Nin, un carrer ben ample, a tocar de la pista d'atletisme de Can Dragó, on estava la meta. Acabar una cursa en una pista d'atletisme m'agrada molt. Em sento una mica més atleta...
   Com que la setmana anterior havia baixat dels 45 minuts a La Maquinista amb l'ajuda de la gran feina de la llebre, a Nou Barris tenia d'entrada la intenció de més o menys fer el mateix. Al posar-me al calaix que em tocava vaig veure que uns metres per davant meu estava la llebre de 40m (seria l'únic moment que la veuria, lògicament), i uns 30 metres per darrera meu, estava la llebre dels 45 minuts. Vaig pensar que ja m'agafaria i que aleshores aniria amb el grupet i, com la setmana passada, ja intentaria apretar en l'últim quilòmetre.
   Ràpidament vaig veure que em trobava còmode corrent. No sabia que el recorregut havia canviat tant i que ens estalviariem la pujada llarguíssima del passeig de Valldaura. Vam pujar la Via Júlia, això sí,
S'ha de patir (Foto: web cursa Nou Barris)
però no és el mateix. El cas és que vaig passar els 3 primers km per sota de 4,30 (ritme de 45m) En concret vaig marcar 4,21-4,16 i 4,29. Aquest parcial i no veure la llebre dels 45 minuts trepitjant-me els talons, com m'ha passat a altres curses en què m'ha acabat superant, em va animar. Al veure que anaven passant els quilòmetres i els desnivells els anava superant sense massa dificultats i sense perdre massa ritme, vaig pensar en mirar de superar la marca de la setmana anterior (44,48). El pas pel 5.000 va ser de 22m 18s. Un marge tan sols de 12 segons perquè el 4 i el 5 els vaig fer en 4,37 i 4,34, respectivament. La part més dura del circuit, però, ja estava feta. Efectivament, el segon 5.000 en va sortir rodó: 4,34-11-15-35-23 per un parcial de 21m 58s !! Ostensiblement millor que en els primers 5 Km. Total, 44m 20s. I fet sense llebre. Encantat de la vida !! El GPS em va marcar 10km i 100 metres, per tant dóno la cursa per ben mesurada. Encabat, una mica d'aigua, cap al cotxe i... fins la propera cursa de Nou Barris. Com deia al principi em va encantar la cursa, no només per haver millorat el registre de la setmana anterior, sinó per tota la infraestructura. Felicitats als organitzadors !  Ah! i un gran encert, també, el polo tècnic en comptes de les habituals samarretes. Per variar ! ;-)

dijous, 19 de maig de 2016

Un doblet inhabitual

Normalment els doblets acostumen a ser una cursa dissabte i una altra diumenge. Almenys en el meu cas. Però aquest últim cap de setmana va ser diferent. Al ser festiu dilluns 16 de maig, resulta que la Cursa de la Maquinista s'havia canviat de data. Fins ara era a finals de juny o bé ja al juliol. Un canvi de data que s'agraeix perquè la temperatura no era la mateixa, ni de lluny. Un amable whatsapp de l'organitzador, Jaume Grau, de Zona Vip Events, em va alertar del canvi. Al no treballar dilluns, m'anava de perles per fer el doblet. Però anem a pams.
Amb la Montse Aranda,  a La Maquinista (Foto: Daniel Garcia Bello) 
 El dia abans, diumenge 15, vaig córrer la Cursa del Casal Familiar de Viladecavalls. La presidenta del Casal, una bona amiga, l'Àngels Fàbregues, em recordava orgullosa que és la cursa més antiga de Catalunya. La primera edició es va fer al 1981. 36 edicions, ja ! Deu n'hi do. Jo feia 14 anys que no la corria. La vaig córrer al 2001 i al 2002. Em van dir que el recorregut havia variat. El cert és que no vaig saber trobar-hi cap canvi rellevant en relació a quan hi vaig córrer per últim cop. Aleshores vaig fer 47 minuts. Aquest diumenge, 53m 6s. Els anys no perdonen. Mirant la classificació d'enguany, hauria quedat 6è, si hagués fet 47 minuts, com fa 14 anys. 
   Vaig sortir bastant endarrerit. Anàvem junts els que feien una cursa de 3,5 km i els que fèiem la llarga: 11,5 km anunciats, però el GPS em va marcar 11km. Vaig sortir endarrerit, conscient que d'aquesta manera no em desbocaria al començament, com em passa sovint. Al pas per meta, comença la part dura del recorregut. Especialment la pujada al Castell. La part final de la pujada és terrorífica, però si no t'has cremat en excés en els primers 3 km i mig, es pot aguantar bé, si estàs mínimament acostumat a fer pujades. Jo ho estic. Pujant vaig deixar endarrera diversos corredors. A l'arribar a dalt era el 25. A la baixada vaig passar 4 corredors. O sigui vaig acabar el 21, curiosament el mateix número que portava en el pitrall. Quin ull, aquests de Viladecavalls...;-) Vaig quedar prou content.
Entrada a meta a La Maquinista (Foto: Run Magazin)
    I dilluns, com deia, vaig córrer a La Maquinista. 10 Km. Dubtes sobre si acusaria l'esforç del dia anterior. L'anècdota va ser que vaig estar apunt de perdre'm la cursa. Pensava que començava a les 10 i resultava que la sortida era a les 9 !! Jo tan tranquil pel recinte comercial, quan em trobo el Gustau Marín que em pregunta si faig la cursa. Li dic que sí, i em diu que està a punt de començar. Em vaig treure el xandall immediatament, em vaig posar el xip, li vaig donar la bossa i a córrer. Sense pitrall. No hi havia temps per a recullir-lo. Gràcies, Gustau ! Si no t'arribo a trobar, no hauria pogut córrer.   Just al meu costat estava la llebre dels 45m (ritme 4,30) Era la Montse Aranda. 

Amb l'Àngels Fàbregues a Viladecavalls (Foto: selfie)
 Vaig pensar que era ideal tenir-la al costat. L'objectiu estava clar: aguantar amb ella el màxim possible per mirar de no anar-me'n gaire més enllà dels 45 minuts. Dit i fet. La Montse portava el ritme clavat. Com un rellotge. En el Km 2 se'm va escapar una mica, just en el moment quan el gran Reyes Estévez, que devia estar passejant, perquè el vam passar, em va dir: "Que se t'escapa la llebre !"  Doncs no se'm va escapar, cosa de la qual estic molt content. Arribat al km 9, vaig prèmer l'accelerador i vaig aconseguir acabar en 45,02 oficial, per 44,48 real, que és el temps de veritat. Vaig quedar molt satisfet per no haver defallit, quan la cursa té les seves pujadetes, no pas costerudes, però si llargues. El paper de la Montse va ser vital per aconseguir la marca --la meva millor del 2016-- perquè baixava el ritme a les pujades i l'augmentava un pelet a les baixades. Exactament el què crec que ha de fer una llebre. Moltes altres no ho fan, la veritat. I moltes acaben les curses pràcticament en solitari.

Amb la Rosa Sánchez i la Montse Aranda (Foto: Gustau Marín)
     Aquest diumenge 22 de maig correré a la cursa de Nou Barris. 10 Km. També té desnivells. Més notables que a La Maquinista. Aviam com surt.


dilluns, 9 de maig de 2016

Enfangat al Parc de la Ciutadella

La Magdala trepitjant-me els talons (Foto: A. Navarro)
     Diumenge vaig córrer on no ho havia fet mai: el Parc de la Ciutadella de Barcelona. És un lloc que molts corredors usen per entrenar. No pas jo, al viure fora de Barcelona. Però m'atreia l'oportunitat de fer-ho i gràcies al Correblau ho vaig poder fer realitat. El Correblau és més que una cursa solidària. Pretén ser el referent a Barcelona en difondre la inclusió de l'alumnat amb TEA (trastorn de l'espectre autista) i contribuir a la defensa dels seus drets. Per tot plegat, em va semblar una bona oportunitat i aportar-hi el meu granet de sorra a la causa.
     Era la segona edició de la cursa. El dia no va acompanyar gaire, amb pluja i el terreny ben moll amb tolls i fang, que feia que alguns girs de 180 graus fóssin una mica perillosos. En un vaig estar a punt de caure. Això vol dir que devia anar prou ràpid... ;-)
Ben enfangat !
     Entre corredors i caminadors érem uns 300 participants. El nivell atlètic de la majoria de nosaltres no era per tirar coets, però això era el de menys. Vaig estar lluitant les dues voltes del recorregut amb una noia, Magdala Navarro, pitrall número 1, que anava en la tercera posició de la classificació femenina. La tenia enganxada a mí. Vaig intentar desempellegar-me d'ella en diverses ocasions, però no ho aconseguia. Vaig optar per mirar de mantenir el ritme i jugar-me-la en l'esprint final, arribat el cas. Quan vam encarar la llarga recta de meta, la Magdala em va avançar uns pocs metres. Vaig reaccionar bé i vaig recuperar la meva posició. Aleshores vaig augmentar una mica el ritme --poc, perquè les forces ja eren justetes-- i vaig tenir suficient per deixar-la endarrera i entrar a meta un parell de segons abans que ella en 21m i 12s i 15è de la general. Realment es podria dir que la Magdala em va fer de llebre per darrera durant tota la cursa, ja que em va fer mantenir un ritme alt perquè sinó m'hauria superat. Gràcies, Magdala, i felicitats per fer podi !
     Un cop acabada la cursa, va posar-se a ploure novament. Vaig haver de marxar ràpid per a no constipar-me, després de parlar una estona amb en Jaume Garcia, el vencedor absolut (17m 43s). Després, cap a la feina.    
       Per poc que pugui, l'any que ve repetiré.