The champion !!!!

Ben content, al podi

  Bé. Mai no havia pujat a un podi com a vencedor. No pas vencedor d'una cursa --això difícilment passarà mai-- sinó com a vencedor de la meva categoria, que actualment és la de majors de 50 anys, ja que en tinc 52. I avui ha passat. Ha estat a la cursa de Vallparadís, a Terrassa, de 8,32 quilòmetres, segons el meu GPS. Tot just és la segona edició de la cursa que comença i acaba en un lloc ben emblemàtic per a mi: la pista d'atletisme de Can Jofresa. I és que en aquesta pista vaig còrrer dues vegades la prova de 100 Km  que s'hi fa a la tardor. És la cursa de la que estic més orgullós de totes les 483 que he fet a dia d'avui. Entenc que poca gent és capaç de còrrer 100 Km seguits en pista en menys de 9 hores (8h 57m 13s, exactament). Una cosa per explicar-ho als meus nets.

Una pista de grans records per a mi

  Bé, deixem-nos de batalletes. Avui es tractava de passar-ho bé, sense cap objectiu definit. Abans de començar m'han dit que hi havia uns 500 corredors. Deu n'hi do. Ja sabia que la cursa era pràcticament tot pujada fins a la meitat, a dalt de tot de la plaça Andalusia de Terrassa, i després pràcticament tot baixada fins a la meta. De seguida he notat que pujava a bon ritme pel Parc de Vallparadís, el Central Park de Terrassa. Durant els primers quilòmetres he estat corrent amb el Josep Folch, bon amic corredor terrassenc a qui feia molt que no veia. He vist que m'aguantava el ritme en primera instància, més del que em pensava, però al final ha cedit. Josep, t'he vist fort, però...! El meu isquiotibial de la cama dreta no s'ha queixat en tota la cursa. De fet, tota aquesta setmana s'ha portat molt bé. Igual estic superant la lesió i tot...!

M'han donat el trofeu femení...!

   Pel que fa a la cursa, la veritat és que no he tingut massa alicients durant els 36 minuts i 24 segons que ha durat per a mi, en el sentit que no tenia objectius a curt termini, d'aquells que et vas creant tú mateix a la cursa. Per exemple, no he vist noies davant meu, si bé com a mínim una ha entrat abans que jo, però tant abans que ni l'he vista. Només a la baixada, he intentat atrapar un altre corredor... M'hi acostava, però no suficientment. Un cop ja a la pista, -els últims 350 metres s'hi feien al tartà-- he intentat atrapar-lo, però no ho he aconseguit. En el moment de creuar la línia de meta no n'era conscient que havia estat una cursa excepcional per a mi. Ser el primer de la categoria ha estat una sorpresa ben agradable i absolutament inesperada. He vist que li he tret 2 segons tot just al segon major de 50 anys. Crec que en el meu intent d'atrapar l'atleta que deia abans, he acabat passant al meu rival d'edat sense jo saber-ho.

Una classificació històrica

  No cal dir que estic molt content d'haver pujat al podi a dalt de tot. Mai no ho havia fet. Mai. I he passat vergonya. De veritat. Estava jo sol, ja que només hi havia premi pel primer de cada categoria. Tant se val. Serà un record inesborrable de la meva vida atlètica. Segur que n'hi hauran més. Aquesta temporada ja he fet 2 podis: a la cursa del Reial Club de Polo i també a la Milla de Sallent. 

  El cap de setmana que ve, un altre repte: 3 deu mils. Dissabte a la tarda, els 10 Km de Granollers i diumenge al matí la Cursa DIR de la Guàrdia Urbana de Barcelona i quan acabi, pitant cap als 10Km de Mollet per a fer la tercera cursa del cap de setmana. Serà un hat-trick de curses de 10 Km, com ha batejat el repte l'Arcadi Alibés. Ja ho explicaré, per suposat.

M'agrada fer muntanya. Jo estimo TV3

Sortida de la cursa de 26 Km

Diumenge vaig fer la Dolmen Race de Sant Andreu de Llavaneres. Una cursa nova amb tres modalitats de 14,76 Km; 26 Km o una marató. Vaig escullir fer la més curta perquè no sóc cap especialista en muntanya i prefereixo no arriscar més enllà del que és recomenable. Ja ho he dit en altres ocasions: la muntanya està bé, però és perillosa per les baixades, especialment les anomenades tècniques. Vaig descobrint que darrera d'aquesta paraula en realitat s'està dient que es tracta de baixades que si no vas amb molt de compte te la fots de lloros. Per tant, molt de compte. Abans de la sortida l'organitzador ens va fer una petita explicació de com era el circuit. Segons el perfil, la primera meitat de la cursa tendia a pujar i la segona part a baixar, amb una punt àlgid al cim del Montalt de 500 i escaig metres. Érem uns 130 corredors per a fer la cursa més curta, anomenada, justament, Montalt Race. Sabent que hi havia uns 7 quilòmetres de pujada, m'ho vaig prendre amb molta calma. Els dos primers quilòmetres eren per una pista prou ample on es podia còrrer molt bé. Després venien els trams de corriols bastant amples, tot sigui dit, però ja més costeruts en alguns trams. M'agrada trotar sempre en les pujades. Sempre que puc, és clar... Vaig passar força corredors. Als 50 minuts de cursa vaig arribar al cim del Montalt. Control de pas. Ens avisen "Compte que la baixada és tècnica". En el primer tram de baixada això es tradueix en un descens força vertical on calia sortejar una mena d'escala amb esglaons naturals molt irregulars. Part complicada per a mi, i que em vaig prendre amb molta calma. El descens després es convertia en "corriols amb regata", que dic jo. Són aquells que pels costats són força verticals i per tant és difícil aguantar l'equilibri si no vas ràpid. Hi has de passar només recolzant-te i saltant de banda a banda, més o menys. O bé passar per la regata que sovint és estreta i no pots còrrer gaire bé. Almenys jo. Aquest tipus de corriol te la variant de tenir pedres de diferents mides, troncs, esglaons... És la zona on sempre pateixo més i on més em passen corredors. Tots ells em semblen aleshores uns Kilians Jornets en potència. Però tot s'acaba. Més endavant ja es podia tornar a còrrer més o menys còmodament gràcies a pistes més amples. A uns tres quilòmetres de l'arribada hi havia un descens en pista força llarg on es va poder còrrer molt. Em va agradar. En l'últim avituallament vaig sentir que per darrera meu li deien a una noia  --a la qual jo passava en les pujades i ella a mi en les baixades-- que anava segona. A falta d'un quilòmetre i escaig per a la meta vaig divisar una altra noia que anava davant meu. En bona lògica era la que anava primera classificada. Esforç i l'atrapo. Em va preguntar si havia vist a la segona classificada. Li vaig explicar que l'havia deixat darrera. Però al cap encara no d'un minut inesperadament ens atrapa !!! Amb tot això la meta deu estar a menys d'un quilòmetre. En som conscients tots tres. Em prenc la llicència de dir-los que per un moment m'agradaria ser dona per disputar-me amb elles dues la victòria, he, he...! Elles ni em contesten !! Prou feina tenien !!! La meva idea era superar-les a totes dues però em va  resultar impossible en part perquè la que havia anat primera tota la cursa va fer un canvi de ritme bestial al que no vaig poder respondre adequadament i se'n va anar com un llamp cap a la meta. Va guanyar i em va treure 7 segons en els últims 400 metres. Vaig aconseguir batre l'altre noia treient-li també uns quants segons. Va ser un bon final. Completats els 14,76 quilòmetres en 1h 30m i 58s.

 

Amb el Salva Maldonado, l'entrenador de la Penya !

  Bona cursa, en definitiva, a la que li vaig trobar un defecte fàcilment corregible: hi havia trencalls difícils, de veure. Per exemple, si portes una estona corrent per una pista, en descens, i de cop i volta has de deixar-la per agafar un corriol, cal indicar molt clarament que s'ha de deixar la pista. No n'hi ha prou amb marcar l'entrada del corriol. Cal marcar molt clarament, normalment amb una X ben grossa a terra o amb una cinta que travessi la pista, que cal fixar-se que per allà no has d'anar. En dues ocasions vaig haver de rectificar la trajectòria per aquest motiu. Altres no van tenir tant sort i segons em van dir, 4 corredors es van perdre, si bé els van trobar i la cosa no va anar a més. Ja entenc que és complicat marcar una cursa de muntanya però és vital fer-ho molt acuradament. Insisteixo que de manera especial els trencalls. Les marques te les has de trobar, no pas que les hagis de buscar.

Van venir a la festa 20.000 persones !

    Diumenge a la tarda, activitat ben diferent. Vaig estar al Moll de la Fusta a la festa que vam muntar els treballadors de TV3 en suport de TV3 i Catalunya Ràdio, ara que van tan mal dades. Volem una tele de qualitat i si continuen les retallades, la Televisió Nacional de Catalunya que hem conegut els últims 30 anys s'haurà acabat. Més detalls de la festa, aquí.

Jo estimo TV3

     

Els doblets compensen

Després d'una setmana sense còrrer cap cursa, aquest hi he tornat i, com acostumo, ho he fet amb dues curses per compensar el cap de setmana que no vaig poder posar-me cap pitrall, per motius laborals. Dissabte vaig estar a la Fenexyrace de Calella, una cursa en suport de la investigació pel guariment de les lesions medul.lars. Eren 10 Km en un circuit de 5 Km amb dues voltes. El circuit, íntegrament en el passeig marítim de Calella, majoritàriament de terra. El cel amenaçava pluja i per això vaig còrrer amb gorra, per si de cas. Em molesta la pluja als ulls i la visera l'evita. Al final, però, va ploure quan jo ja havia acabat. Vaig completar-la en 43m 4s fent la segona volta 2 segons més ràpid que la primera. O sigui que vaig ser molt regular. Amb fer menys de 44m ja em donava per satisfet, per tant, molt content. La cursa em va semblar molt ben organitzada. Realment el lloc per còrrer-la és curiós. Hi van inquibir 1.000 corredors i tret dels primers metres, es va poder còrrer amb molta comoditat.

Arribada de la Fenexyrace

  I avui diumenge he conegut Llorenç del Penedès. S'hi feia la cursa de maig, també de 10 Km. La major part del recorregut era per asfalt, un 65-70%, calculo. A l'haver més pujades que no pas a Calella, que era completament plana, estava clar que faria un temps més discret. Al final, però, també he acabat molt content perquè l'he feta en 43m i 18s. Realment quan et poses un pitrall ets capaç de rendir molt més que en un entrenament (només faltaria, d'altra banda...) He corregut amb parcials per Km de 3,56-4,15-4,25-4,21-4,33-4,28-4,22-4,26-4,26 i 4,03. Molt regular. El primer km més ràpid perquè hi havia una bona baixada i el temps de l'últim s'explica  perquè he acabat esprintant amb un company del Runners El Vendrell que m'ha superat, per cert. Tenia 8 anys menys que jo...

 La rambla Marinada, amb "La Cumprativa" al fons

  La cursa és molt, molt familiar. N'hi havia una de 3 Km, també. La cursa de 10 Km l'hem completat 133 corredors i els de 3 Km eren una quarentena. He acabat el 30 de la general. Dóna gust trobar curses com aquesta. Tancaven a 200 corredors perquè, com m'explicava l'organitzadora, l'Ada, volen donar un bon servei als corredors i consideren que més enllà d'aquesta xifra se'ls desbordaria. I a fe que el servei és molt bó. Cronometratge, megafonia, avituallament a mitja cursa, tota ella perfectament ben marcada, gran avituallament a l'arribada, camiseta tècnica...  Tot plegat un luxe, amb sortida i arribada a la rambla Marinada, un espai, per cert, magnífic, amplíssim, que ja voldrien tenir moltes poblacions molt més grans.

Poc després d'acabar la cursa de Llorenç del Penedès

En totes dues curses he calçat les Gel Hypper Speed d'Asics, que encara no havia estrenat en cursa. Només una paraula: magnífiques !!.

Què bé que van !

                         

Cross Can Caralleu: és divertida, la muntanya !

Ha fet molt bon dia

Poder còrrer per la muntanya a Barcelona mateix és un autèntic luxe. El Parc de Collserola permet aquesta rara avis en el calendari de curses de la ciutat. Com que que fa dues setmanes vaig fer la mitja marató de la Ruta dels Íbers (muntanya) i dissabte passat Medijocs (muntanya) vés per on que avui hi he tornat. El Cross de Can Caralleu, que ja fa uns quants anys que es fa, és una cursa compensada. Té tot el que crec que busca un corredor de muntanya, amb corriols, bones pujades i baixades més o menys tècniques. Pel que fa a mí, estic confirmant que el fet d'entrenar a la urbanització on visc --amb pujades i baixades continuades-- encara que sempre faig asfalt, em dona una capacitat de pujar trotant el que faci falta força notable, crec. Prefereixo trotar, per lent que sigui, que posar-me a caminar, sempre que sigui possible, evidentment. Si a mitja pujada em posés a caminar, després em costaria molt tornar a trotar més endavant. Ja he comprovat que si la pujada és llarga, avanço a molts corredors. Alguns d'ells després em passen a les baixades, però sempre en són menys, especialment si hi ha corriols, perquè hi ha poc espai per avançar. Evidentment si la pujada és estreta, difícilment puc avançar ningú, però si és una pista, per exemple, la cosa canvia.

Cap problema als peus

  Fent aquest tàctica he acabat els 14 km en 1h 28m 16s. El guanyador ha fet 1h pelada i  la primera noia 1h 24m. M'han superat 4 fèmines, i la que ha quedat cinquena, Maria Martínez Pérez, l'he passada just a la línia d'arribada. Tampoc ho hauré fet tant malament, dic jo... he, he !. Un cop acabada la cursa he trotat una miqueta pel camp de futbol artificial de Can Caralleu i m'ha anat perfecte !! He corregut amb les Gel Nimbus 14 d'Asics, que encara que no són de muntanya m'han anat molt bé.
    Diumenge vinent no crec que faci cap cursa ja que tinc la final del BOBS, el Barcelona Open Banc de Sabadell, el torneig compte de Godó de tenis. Reapareixeré dissabte 4 de maig a la cursa Fenexy Race de Calella i diumenge 5, la Cursa de maig de Llorenç del Penedès, totes dues de 10 Km.

He tornat a fer un doblet

Una gran representacio del club a Medijocs

La doctora Puentes, darrera meu

 Feia temps que no en feia cap.

Els doblets m'agraden, perquè són exigents, sobretot pel que fa a la segona cursa, normalment, diumenge. Dissabte vaig fer la cursa de Medijocs, a Sant Cugat. Una cursa molt familiar, que té com a ànima organitzativa a la doctora Yolanda Puentes. Un encant. Ella i la cursa. És una prova en la que els participants són personal sanitari i alguns convidats, com jo mateix. Es tracta d'un cross al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat que ens porta fins a Can Borrell. En total 8,2 Km. L'he arribat a fer en 34m. Dissabte, però, no vaig estar del tot fi i vaig acabar en 37 minuts. Segurament,  el fet de pensar que al dia següent tenia la Mitja de Calella Costa Maresme em va fer reservar-me, ni que fos inconscientment. En qualsevol cas, Medijocs és una cursa molt agradable que faig sempre que puc.

En els últims quilòmetres de la mitja de Calella (Foto: Grau Garcia)

  I diumenge vaig fer cap a Calella per a participar per quarta vegada a la mitja. És una prova on sempre bufa una miqueta el vent, especialment de tornada cap a Calella, en els últims quilòmetres. Tenia por que la calor em perjudiqués, i per això em vaig hidratar més de l'habitual. Total que abans de completar el primer quilòmetre vaig haver d'aturar-me per treure el líquid que em sobrava. Vaig haver de pixar, vaja.... Vaig perdre uns 20 segons. La cursa té grans rectes molt llargues que fa que tingui poca variació i et porta fins a Pineda, Santa Sussana i Malgrat, per tornar després pel mateix recorregut fins a Calella. Vaig estar-me tota la cursa fent càlculs. Un cop vist el ritme que portava en els primers Km, vaig veure que no em seria fàcil baixar de 1h 40m. A partir del Km 11, que vaig passar en 50m,  vaig veure que sí que podria baixar sense massa problemes. Això em va animar i vaig augmentar el ritme tot el que vaig poder. De 4,30 a què anava, em vaig posar a estones a 4,10 fins i tot per sota. Si algun atleta em passava, m'enganxava a ell com una paparra per intentar fer-lo servir de llebre improvisada el màxim de temps possible. Gràcies a això vaig acabar els últims quilòmetres a bon ritme, però a canvi, em vaig quedar sense esma per esprintar, i tres o quatre atletes em van passar en els últims metres. Al final, 1h 36m 25s. Satisfet. De fet vaig anar una miqueta més ràpid que a Medijocs de promig per Km ! Aquesta tarda, a l'Esport3, reportatge de la mitja a les 18,48h. Passaré llista ! ;-))

L'entrada a la meta (Foto:Àngel Badallo)

El camí dels Íbers: una cursa amb un gran futur

Després d'una setmana sense fer cap cursa, diumenge vaig tornar-hi. Els que em seguiu ja sabeu que no sóc precisament un gran amant de les curses de muntanya. No hi tinc res en contra d'elles. És només que em fan molt de respecte i sobretot, al no ser un habitual, sempre que en faig alguna vaig amb por de no torçar-me un turmell, si més no. 

Poc després de la sortida

 El cas és que ahir vaig estar amb els companys de feina Arcadi Alibés, Artur Peguera i Josep Maria Puig, a la primera edició del Camí dels Íbers, a la Roca del Vallès. Una cursa de 21,5 Km de muntanya. Ens hi va convidar la Maria Fernández, la presentadora d'esports del TN Migdia, que és de la Roca. Ella i el seu marit, corredor de muntanya, estaven involucrats en l'organització. La veritat és que vam quedar encantats. El paratge és magnífic --de fet, com  tants i tants indrets del nostre país-- i els organitzadors s'hi van esmerçar per a què no hi faltés cap detall. Ja dic que no sóc corredor de muntanya, però em va semblar que, per exemple, tots els corriols per on vam passar estaven perfectament indicats per evitar que ningú es pogués perdre.

La pujadeta del començament

  Pel que fa a la cursa en sí, em va semblar dura, com totes les de muntanya, però en tot cas molt ben compensada. Les pujades no eren especialment llargues i la immensa majoria tenien algun troç més o menys llarg de pla o de baixada per a recuperar, ni que fos pocs metres. És clar que altres dirien que era un trencacames, però és que la muntanya ja és això...

   Erem uns 300 corredors. Després de la sortida i uns primers metres pels carrers del poble, vam arribar a un mur impressionant, encara d'asfalt, que pràcticament tothom va pujar trotant. Potser perquè tant d'hora posar-se a caminar no hauria quedat bé. Un cop superat aquest primer escull, ja s'entrava al bosc. Corriols tendint a pujar, però recordo la sensació de pensar que ja portàvem 2 o 3 quilòmetres i que les pujades no acabaven d'arribar. Cap el Km 4 o 5 segon escull important. Un talla focs que va obligar-nos a tots no només a caminar, sinó a posar-nos a estones de 4 grapes per arribar fins a dalt de tot. Sortosament ja no hi va haver cap parany més com aquell en tota la cursa... uf !!

L'arribada

   Cap el Km 10, veig que tinc ben aprop, una mica per davant, en Josep Maria Puig al qual no havia vist des de la sortida. Finalment l'atrapo i em poso al darrera d'ell. Coincidint amb una pujada notable, on fins i tot s'havia col.locat una corda per ajudar-nos a pujar, en Josep Maria em treu uns metres que augmenten en número quan comencem a baixar. Tant és així que el perdo de vista. Les baixades són el meu punt feble en les curses de muntanya: com ja he dit, sempre em fa por caure i prendre mal. El resultat és que els corredors que passo a les pujades, ja que apuro trotar el màxim d'estona possible, després irremisiblement em superen en els descensos. És una tècnica baixar ràpid. La tècnica que jo vaig usar va ser una altra: aprofitar els avituallaments per passar a molts corredors que s'hi estaven aturats alimentant-se o refrescant-se. Jo, amb un glop d'aigua ja vaig fer. Així en vaig passar almenys una vintena. Ens els descensos em van passar, com deia, força corredors, però mai tants. Cadascú usa les seves armes...

  Els últims quilòmetres, ja amb les cames trinxadetes, la cosa es va fer llarga. Al tornar a entrar a La Roca, vam haver de desfer la pujada que haviem fet a l'inici i ,és clar, ara era una baixada de vertígen, per a mí. D'aquelles que penses: "si em deixo anar, la freqüència de la meva gambada no em permetrà anar tant ràpid i acabaré rodolant". Per tant, l'acabes fent frenan-te.

   Al final, el 21,5 Km els vaig completar en 2h 37m i 57s. El Josep Maria Puig va entrar un parell de minuts abans, i 11 minuts després van entrar l'Artur i l'Arcadi.

Amb l'Artur, la Cristina, la Fiona, l'Arcadi, el Josep Maria, el Toni i la Maria

    L'any passat vaig fer una altra de muntanya, la de la Roca Negra, que em va semblar més dura. De fet, més o menys la mateixa distància, la vaig cobrir en 2h 50m.

    Aquest cap de setmana la previsió són dues curses: dissabte Medijocs, a Sant Cugat, 8 Km de muntanya molt més suau que el Camí dels Íbers, i diumenge, a Callela, la mitja marató Costa-Maresme.

   

Còrrer per ajudar

Amb Xavier Amador, Marta Ferrussola, i Ramon Canela

Avui he corregut la 25a edició de la Cursa Científica de l'Hospital de Sant Pau. Es fa per ajudar els pacients que tenen patologies cardíaques. S'estudien els beneficis que els aporta l'esport i s'estudia r com reaccionen a l'esforç físic. El Dr. Ricard Serra és qui porta l'estudi des de fa molts anys. Un centenar de corredors de tots els nivells són convidats a còrrer mentre els pacients caminen. Bé, alguns, perquè altres també corren. Entre els corredors hi havia per exemple, el marroquí Mohamed Bembharka, en diverses ocasions guanyador de la cursa de El Corte Inglés, i que té 1h 04m en mitja marató. O sigui, un atleta de grandíssim nivell. També ha corregut la ucraïnesa Inna Lebedieva, una atleta de 36 minuts en 10 Km i que per tant també és de molt bon nivell. De fet la cursa no es planteja com a tal, més aviat com a un entrenament més o menys llarg, a gust del consumidor.

El Club DIR patrocina la cursa

Quan es cumpleixen 2 hores des del tret de sortida, es dona per finalitzada. Es donen voltes per l'interior del recinte de l'Hospital d'un total de 800 metres. Normalment la cursa es celebra unes setmanes abans de la Marató de Barcelona i habitualment la feia servir com a tirada llargueta abans de la gran cita del fons català, però aquest any el canvi de dates de la marató ha fet que la cursa Científica fos just una setmana després. Jo, com molts dels participants, me l'he près com un entrenament recuperatiu. A diferència d'altres anys en què completava les dues hores i feia uns 23-24 Km, avui només podia estar-m'hi una hora. He fet 11,37 Km a ritme de 5,16 el Km. Cal tenir en compte que el recorregut es força atoboganat , amb pujades i baixades contínues. He portat les ASICS Nimbus 14 a tots dos peus, a diferència de la setmana passada a la marató, i no he tingut cap problema.
  Demà no faré cap cursa --cosa estranya-- i faré un bon entrenament. Aviat atacaré segona fase post marató: plantilles noves per mirar de solucionar el problema de l'isquio. Pròxima cursa, el 7 d'abril, la del Camí dels Ibers, 21,5 Km a la Roca del Vallès. Serà la primera edició. Cursa de muntanya.

Marató de Barcelona, amb experiment i tot !

L'experiment

Experiment ? Quin experiment ? Si tots els cànons maratonians aconsellen no fer coses extranyes el dia de la marató, com per exemple no estrenar res !. Doncs ves per on avui m'he saltat aquest manament sagrat. I més encara després d'haver escoltat d'un atleta de primeríssim nivell mundial com el rubinenc Carles Castillejo, que ell molts cops estrena sabatilles el mateix dia d'una cursa.  En l'actualitat les sabatilles de còrrer són com un guà. S'adapten perfectament als peus. I les Asics no són cap excepció, evidentment. El que ja no es pot controlar tant és com són els peus de cada persona, i jo he comprovat que tinc un peu dret que deu tenir l'empenya més alta de l'habitual. El cas és que ja feia 3 o 4 dies que em provava les sabatilles amb les que volia còrrer la marató: unes Asics Gel Nimbus 14.
Una sabatilla amb garanties per a no tenir cap problema als peus. Però vet aquí que notava una petitíssima molèstia a l'empenya dreta. No m'acabava de decidir a què fer: vaig còrrer amb elles divendres i dissabte i a estones pensava: cap problema, corre amb elles. I en altres moments em deia: I si aquesta molèstia acaba convertint-se en una ferida i m'aixafa la marató ? Total, que no sabia que fer. Finalment se m'ha encès una llumeta a 15 minuts de l'inici de la cursa. Si al peu dret tenia dubtes, el millor era no posar-me la sabatilla... almenys en aquest peu. Dit i fet. M'he calçat el peu dret amb la sabatilla corresponent del parell que he usat els últims 2 anys per a les competicions. I he vist la llum...! Encara he tingut temps de fer una última prova fent una recta al pàrquing, i he sortit a buscar el meu calaix de sortida, que era el verd.

      Hem sortit uns 6 minuts i mig més tard que l'èlite. Volia anar amb el grup de 3h 30m, però de seguida he vist que anaven massa ràpid: han fet el primer Km en poc més de 4,30. El ritme que tocava era de 5m/Km. Me n'he desentès i he anat a la meva. Unas metres abans del Km 5 he hagut de fer una aturada tècnica per a fer un riuet i calculo que he perdut uns 20 segons. Això m'ha fet passar el 5.000 en 25,16. He trigat 5 Km en atrapar una de les llebres que semblava tenir clar que els seus companys anaven massa ràpid. A partir d'aleshores he anat una bona estona amb aquesta llebre més tranquila, però també ha acabat accelerant. A l'entrar a l'avinguda de la Meridiana (Km 18) amb lleugera pujada, he anat recuperant metres al grupet de llebres i al Km 20 quasi els atrapo. Aquest tram té una pujada suau però continuada que segur que els ha alentit. Però al girar cúa per a desfer el tram (del 20 al 22) han tornat a accelerar. Jo, a la meva. Durant aquesta part de la cursa he arribat a tenir gairebé 3 minuts de marge sobre l'objectiu. És a dir, de mantenir-lo fins al final, hauria acabat en 3h 27m.

Entrant al Km 42 (Foto: Raúl Llimós)

Quan hem arribat al Km 27, un espectacular Àlex Castells, company meu a TV3 i que avui debutava, m'ha passat amb una gran solvència. Seguir-lo hauria estat un suicidi. El cert, però, és que durant 3 Km el veia perfectament un centenar de metres per davant meu, per tant anàvem a la mateixa velocitat; entre 4,58 i 5,02. A l'arribar al Km 30, ha estat l'Arcadi Alibés qui m'ha atrapat. Portava un bon ritme i ràpidament m'ha tret uns metres. He intentat no perdre'l. Ell intentava recuperar 1 minut i 10 segons per aconseguir baixar de 3,30. Jo encara mantenia un coixí de 2 minuts i escaig ben bons. M'ha preguntat quin temps duia i he vist que jo havia començat la cursa tres minuts més tard que ell. Al voltant del Km 34, l'Arcadi ha vist que no baixaria de 3h 30m i ha afluixat el ritme. Això m'ha permès passar-lo. Aleshores m'he centrat en l'objectiu de baixar de les 3h 30m. Encara tenia un marge, però s'anava reduïnt, lenta però inexorablement. L'esforç començava a passar factura i cada Km entre 5,02-5,10 era un petit èxit. La clau era arribar al Paral.lel (Kms 40-42) amb un marge suficient perquè segur que allà perdria temps per culpa de la pujada que hi ha. Veient els parcials que he fet, al final la clau, potser, no ha estat tant els dos últims Km sinó el 38 i el 39, fets en 5,23 i 5,21, respectivament. El 40 a 5,19 i el 41 a 5,09, ja no ha estat suficient per a la remuntada. Quan he passat el 42 he vist com el meu crono marcava 3h i 30m. Al final he acabat en 3h 31m i 24s. 

L'Arcadi ha entrat 4 minuts darrera meu (Foto: Maria Guixà)

  Amb tot, considero que és un bon registre, ja que fa dos mesos vaig fer la Marató de la Costa Daurada en 3h 29m. Tampoc m'he quedat tant lluny.... A més arrossego l'isquio tocat. Cap problema. Era la meva marató número 36 i la 13a a Barcelona, on vaig amb l'any. Vaig fer la primera al 1999. En aquests 15 anys s'han fet 14 maratons per la suspensió de la del 2005 i jo vaig faltar a la del 2007 a l'estar convalescent de les meves operacions.
  Per cert. Si tot va com ha d'anar, aquest any superaré les 500 curses.

Ja tinc la roba per la Marató de Barcelona

  Avui he estrenat la roba Asics que duré a la Marató de Barcelona. He corregut una hora i l'he trobada molt còmoda, com m'esperava. El tacte de la camiseta és molt suau. Ara em falta que m'arribin les sabatilles per tal que tingui temps de provar-les abans de la cursa.

Quina bona temperatura que feia avui !!

   He arribat a un acord amb Asics per dur la seva roba en les curses que patrocinen. Això no vol dir pas que deixaré de portar la del Domingo Catalán Fondistes Club. El que passarà a partir d'ara és que faré unes curses amb una roba i unes altres amb l'altra. Aquest acord, que podria semblar "sui generis", és possible gràcies a la bona voluntat de les dues parts. Quan Asics em va proposar vestir-me jo els vaig comentar aquesta opció. No vull deixar el Domingo Catalán F.C. perquè el "Mingu" i la seva filla Rosa sempre m'han tractat de meravella. Va ser l'única condició que li vaig posar a Asics i la van acceptar. Tant el Domingo Catalán Fondistes Club com Asics, doncs, estan d'acord en "compartir-me", diguem-ne, cosa que agraeixo molt a tots dos.

100 mitges maratons completades !!!

Havia de ser a la mitja marató de Barcelona, el passat 17 de febrer, on hauria fet la meva mitja marató número 100. L'isquiotibial de la cama dreta no m'ho va permetre. Finalment el dia de completar les 100 mitges maratons ha arribat avui a la Mitja de Cambrils. I me n'alegro perquè l'organitzen uns bons amics i que estimen molt i molt això del còrrer. Són el Juanan, la Mònica i el Joan Carles, el nucli dur de Runningsolutions. Estan dinamitzant --i de quina manera !-- el running a  les comarques tarragonines i ho fan bé de veritat. I ofereixen qualitat. La prefereixen abans que la quantitat. I és molt d'agraïr. Bona feina, companys !!

Amb el 100...i el Jaume Leiva: 29,15 en els 10Km d'avui

  Pel que fa a la meva cursa avui, la incògnita era com respondria el meu isquio després de la Maratest de diumenge passat i després de la Marató de la Costa Daurada (organitzada per Runningsolutions, com no !) del passat 20 de gener. La mitja de Cambrils ja l'anomenen la més plana de Catalunya. Possiblement és així. Consisteix en dues voltes de 10 Km la primera, i d'11 Km la segona, si bé el recorregut és gairebé calcat en els dues voltes. L'any passat em va sortir la millor marca de l'any precisament a Cambrils (1h 29m 31s).
 Avui, mitja hora abans de començar, el Jim Serrano m'ha tocat els isquios, sobretot el de la cama dreta, per deixar-me el millor possible. Merci, Jim ! Ets un crack, ja ho saps !
  Com l'any passat, he sortit massa ràpid. 3,53 el primer mil. Molt per sobre de les meves possibilitats, ja que havia d'anar a 4,15. De seguida m'he regularitzat i he m'he posat a ritme de creuer uns quants segons per sota de 4,20 (entre 4,15 i 4,19) Anava veient que estava just, just per baixar del 90m. Poc abans de completar la primera volta m'ha atrapat el grup amb les llebres de 1h 30m amb el Robert Mayoral, dirigint la nau, com l'any passat. Al 2012 em van atrapar al Km 6. Aquest any, de seguida he vist que em seria molt difícil aguantar amb ells fins el final, si bé m'he proposat intentar-ho. Els parcials han estat molt regulars del Km 11 al 16 ( 4,17-09-16-13-15-19) Just en el 16 se m'han començat a escapar. De fet ja feia uns quants quilòmetres que anava amb el ganxo posat i per tant no he pogut evitar perdre'ls inexorablement. Començava aleshores una nova cursa de 5.000 metres per mirar de fer el millor registre possible. El sub 90 era quasi impossible però ho he seguit intentant fins l'últim suspir. Al final he entrat en meta en 1h 30m 49s. Tot just 1m i 18s més lent que l'any passat. No he quedat decebut, ans al contrari. Com deia, haver fet una marató fa un mes i mig; la Maratest la setmana passada i els problemes dels isquios, només m'han costat 78 segons, en relació a fa un any. Em sembla raonable.
 L'únic dubte que em queda és si hagués anat amb el grup de 1h 30m tota la cursa hauria aguantat amb ells i hauria baixat dels 90m ? El Robert Mayoral opina que sí. Hauria anat més protegit durant la primera volta i no m'hauria desgastat tant. És possible, però vés a saber. Aquest esport mai no són faves comptades. Jo mateix a la Mitja de Granollers, just avui fa un mes, vaig fer una marca discretíssima (1h 38m) quan aspirava a, almenys, fer 6 minuts menys...
  Diumenge que vé no correré cap cursa. Cal concentrar-se per la Marató de Barcelona !!!