divendres, 23 de setembre de 2016

17 anys, 5 mesos, 12 dies

  Avui l'entrada no va del córrer. O sí. Del córrer en busca dels anhels. D'aquella pressa que té la joventut per aconseguir els seus objectius i metes. Una pressa jovenil que, els que som més grans normalment observem amb una certa distància i també amb un somriure perquè ens hi veiem reflectits quan erem joves.
   Dijous, 15 de setembre del 2016. 8 del matí. Ja fa estona que sento la Mònica, la meva dona, que parla molt alt. Estic molt adormit. Sóc d'aquells que, si puc, vaig a dormir tard. No entenc perquè crida, ni amb qui parla....   De cop i volta entra al dormitori xisclant, amb el telèfon a l'orella. "El Martí Bolló ha mort...!!" M'aixeco d'un salt. "Cooom...?" només encerto a dir. "El nostre Martí ha mort, Xavi...!" diu sanglotant sense parar.....  Incredulitat. En Martí ja estava recuperat del tot del greu accident de motocicleta que va tenir al mes de febrer. Li van haver de posar una petita pròtesi a la aorta, però no era cap impediment per a què fes vida normal. I la va fer. Durant aquesta mena de pròrroga de vida que va tenir de 7 mesos va aprovar el 1r de batxillerat de manera brillant, tot i que es va perdre 3 mesos de classes. És que el Martí era brillant. En tot. I es feia estimar. Per tothom. Fill únic del Josep Miquel i l'Anna Maria. Ella és cosina germana de la meva dona. Erem, doncs, el què a casa en dèiem tiets valencians. El vam tenir a l'estiu una setmana amb nosaltres de vacances al càmping on fa 17 anys que hi anem. Fins aquest estiu, no haviem trobat el moment. El Martí, el meu fill Biel, també de 17 anys, el cosí de tots dos, l'Aleix, de 18 i el germà de l'Aleix, l'Adrià, de 15 anys, tenien una química especial. N'estic segur. Ha estat duríssim per a tots tres saber que mai més podran compartir la seva creixença, els seus anhels, la seva vida, amb el seu més que cosí, amic, Martí. Al càmping se'ls veia tant feliços. Al 2017 volien repetir la trobada, com no, entre d'altres coses perquè el Marti va estar tres dies al llit amb angines. I així la setmaneta plegats encara es va fer més curta...
   "Li feien mal les cames quan va acabar l'entrenament de futbol..." Van cridar una ambulància i cap a Bellvitge... Pràcticament no va arribar viu al quiròfan... En un tres i no res havia passat de jugar a futbol, ple de vida, de ganes de fer coses, de pensar en el futur, fins i tot ja començava a tenir clar que volia tornar a anar en moto per recuperar la independència que li donava... a morir per culpa d'una trombosi. Així. Tal qual. Tant senzill. Duríssim. Especialment pels pares, està clar. El trasbalsament ha estat, és i serà etern. Només es podrà arribar a suportar sabent que el Martí ens observa des d'allà on sigui. On amb el pas del temps tots ens hi anirem trobant. Aleshores, Martí tú ens guiaràs, perquè ja et coneixeràs la casa. El que també és segur és que, en només una setmana, allà on siguis, tothom ja et deu estimar. Si al càmping en una setmana (amb tres dies al llit) vas deixar petja, allà on siguis --que intueixo que la gent és llesta-- ja se n'hauran adonat de qui és en Martí Bolló Bordas, un noi de 17 anys, 5 mesos i 12 dies. Depèn de gent com tú la sort del món. D'aquest món i de l'altre. Mai no t'oblidarem, Martí. Com tothom que t'ha conegut i fins i tot, com molta gent que no va tenir aquesta sort. La vida era el què venia just després.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Una clàssica: el Cross de l'Ametlla de Merola

Entrant a meta  (foto: Cristina Fábregas)
  Ja són 13 cops que he corregut a l'Ametlla de Merola, al Bergadà. Un magnífic cross que ja fa 28 anys que es fa. És la cursa de l'Arcadi. El vaig córrer per primer cop al 1998. L'Ametlla de Merola és una antiga colònia tèxtil on l'Arcadi va viure els primers anys de la seva vida. I la cursa té un encant especial. L'Arcadi hi està molt a sobre. I es nota. Les meves molèsties al sacre sortosament no m'impedeixen córrer, però va quedar clar que en un cross dur --perquè ho és-- la meva velocitat queda minvada. A la sortida em vaig posar massa endavant i això em va obligar --a més, en ser els primers metres en baixada-- a anar molt més ràpid del què ara mateix puc. Bé, no vaig poder. El sacre em feia veure les estrelles. Com vaig poder vaig anar mig saltant apartant-me cap a la dreta per a no molestar. Sortosament les molèsties són només els primers metres. Després la cosa s'escalfa i puc anar tirant.  El primer 5.000 el vaig passar en 24,50. Justet per baixar dels 50 minuts. Normalment, a l'Ametlla faig el segon 5.000 més ràpid que el primer. Però ja sabia que faria el pitjor registre de sempre. I no em vaig equivocar. Vaig acabar el 49m i 46s. gairebé un minut més lent que al 2014 (48,59) i 2,29 més lent que l'any passat...! En fi... almenys vaig baixar dels 50 minuts. 19è de la categoria. Vaig avançar 9 posicions en el segon 5.000. Correcte.  Després de la cursa vam anar amb la Cris, l'Arcadi, la Fiona, els pares de la Cris, la meva dona i el meu fill petit, a la manifestació de la Diada a Berga, que era la què teniem més a prop. Gran experiència. Gran dia.
   Diumenge que vé, toca la cursa de la Mercè, i el 25 de setembre, l'última cursa abans de la Marató del Priorat: la Trail Senders Penedès de 12,5 km.  


Amb l'Arcadi, a la tarda a la Diada a Berga

dilluns, 5 de setembre de 2016

M'he retrassat...

Entrant a meta a la Cocollona
El títol d'aquesta entrada fa referència a què la setmana passada no vaig fer la crònica de la Cocollona, a Girona, que vaig córrer dissabte 27 d'agost. I avui diumenge he corregut els 10 Km del Poble Nou, a Barcelona. Demano disculpes pel retard. Parlaré de les dues curses. A la Cocollona normalment faig l'última cursa de l'estiu, ja que és l'últim dissabte d'agost. Era la quarta edició d'aquesta cursa nocturna que té com atractiu principal que passa la primera part pel casc antic gironí i la segona pel parc de la Devesa. Com que la cursa comença  ales 10 de la nit, has d'anar amb frontal perquè hi ha llocs on no hi ha la més mínima llum. Ja fa temps que arrossego molèsties al sacre, però mentre no les supero vaig tirant amb la crema escalfadora W2W que m'ajuda a enganyar el dolor. Ara ja tinc les plantilles noves i, a mesura que m'hi vagi adaptant, confio en oblidar aquestes molèsties. 
Esperant la sortida al Poble Nou (Foto: A. Oviedo)
   La cursa va ser com sempre. He corregut les 4 edicions que s'han fet fins ara. Surto endarrerit i així vaig passant corredors. Al 2015 vaig fer 45m 46s. Objectiu: millorar. No ho vaig aconseguir: 46m 21s. El consol és que el registre va ser millor que el de fa 2 anys (46m 45s). Qui no es consola és perquè no vol...
   I avui diumenge he estrenat cursa. Els 10 Km del Poble Nou. Pensava que l'havia fet alguna vegada anys endarrera, però no. Crema escalfadora i a córrer, si bé abans ha calgut esperar 45 minuts perquè, segons que ha explicat l'organització, les ambulàncies s'han presentat tard i sense el metge preceptiu. Ha calgut esperar-lo. El retard ens ha fet córrer amb més calor. A poc de la sortida m'he pogut enganxar a les llebres de 45m. M'ha sorprès que les seguia sense excessius problemes. Al voltant del km 2, però, les llebres se m'han començat a escapar. Pensava que la podria atrapar, però m'ha estat impossible. S'han posat a córrer crec que un pelet massa ràpid. Havien anat massa lentres al començament i estaven recuperant el terreny perdut.  Després he vist per la xarxa que havien acabat en 44,32, per tant sí, han anat rapidet. Bé. Com que se m'escapaven i cada cop les tenia més lluny, m'he centrat en un nou objectiu: mirar de baixar dels 46m. No era fàcil. La calor apretava. He serrat els dents, però ni així. Avui no era el dia, estava clar. Finalment he acabat en 46m 54s, justet per sota dels 47 minuts. No és per tirar coets, però després he vist que el GPS em marcava 10,21Km i si li faig cas, la cosa millora una miqueta...
   Molt bé l'avituallament al final de la cursa amb botifarra, gelat, iogur, i aigua. Perfecte ! Aviam si l'any que ve hi torno.

Amb en Ramon Beltra i el mític Domingo Catalán !

dilluns, 22 d’agost de 2016

Començada la temporada a Castellbisbal

L'arribada a Castellbisbal (Foto: Wai Shan Sarradell)
Com sol ser habitual, faig la primera cursa post vacances d'estiu a Castellbisbal. És la cursa de Festa Major. Curteta. 6,2 Qm. Però és dura perquè és un constant trencacames. No les tenia totes avui perquè fa uns quants dies que arrossego unes molèsties a l'esquena que m'han obligat a entrenar molt lentament. Castellbisbal és una població costeruda. No sé perquè, sempre que faiog aquesat cursa, el meu crono es força més dolent que en l'última participació.

1999: 24,14
2005: 26,37    (+2,23)
2006: 27,03    (+0,45)
2009: 27,41    (+38)
2010: 28,03    (+22)
2015: 29,32    (+1,29)
  Veient els antecedents, el meu objectiu era intentar no superar la barrera dels 30 minuts. Ho veia complicat, per les molèsties esmentades, especialment. Però el què són les coses. Després de posar-me la crema escalfadora Weapon to Win m'he trobat força bé. Només tenia molèsties a la natja esquerra, però això estic segur que és degut a una injecció que m'he hagut de posar aquesta setmana. Ja passarà.
He superat els 56.000 Qm. !

  He sortit força endarrerit i he anat remuntant posicions tota la cursa. Especialment a les pujades. La idea de no superar la mitja hora de cursa la veia factible, però justet, justet. A les baixades he intentat prémer al màxim l'accelerador i  a les pujades buscava pujar a ritme intentant mantenir-lo. Me n'he sortit força bé. He acabat en 29m 39s, o sigui tan sols 7 segons més lent que l'any passat. Mirant les meves marques en aquesta cursa, observo que és l'increment més petit quan he repetit dos anys seguits. (2005-06: +45s; 2009-10: +22s; 2015-16: +7s) Vist així, vaig millorant !! Realment als números, xifres i estadístiques, els pots fer dir el què vulguis, he, he... 

   He coincidit a la cursa amb l'Arcadi i també amb el meu cunyat Roger. Els he superat a tots dos. No m'ho esperava pas, abans de començar, la veritat. Ah!! Abans de començar hem vist la Wai-Shan Sarradell. Ha perdut 50 quilos. Bestial ! Està molt millor. Felicitats i a seguir, Wai !

dimecres, 20 de juliol de 2016

Temporada acabada a La Floresta

  Normalment a La Floresta és on començo la temporada, però enguany he decidit acabar-la en aquesta vila del Vallès Occidental. Ara faré tres setmanes de descans de córrer per recarregar les piles. La Cursa de La Floresta ha passat a convertir-se en un Trail de muntanya i ha passat de dissabte a la tarda a diumenge al matí. Abans eren poc més  de 7 quilòmetres i ara en són 10,4. Erem poquets. A la meta vam entrar, segons la classificació, 143 persones. Vaig quedar el 77 i el 12 de la meva categoria. La veritat és que pensava que de la meva edat quedaria una miqueta millor, almenys "top ten". Però no. Deu ser que entre els que fan muntanya hi ha personal granadet...
  Amb la por d'una gran calorada em vaig prendre la cursa amb molta calma. Cap el Km 3 em va atrapar l'Empar Moliner, que entrena per la zona. En un tram de baixada havia de fer esforços per a què no se m'escapés. A la primera gran pujada la vaig deixar una mica enrera. En qualsevol cas, està clar que aviat em superarà sense dificultats. A la segona gran pujada, per llarga, vaig superar diversos corredors. Les pujades em van bé. La meva creu són les baixades tècniques. N'hi havia una, que sortosament no era gaire llarga, que va servir perquè alguns corredors que havia superat en la pujada anterior m'avancessin. Ja hi estic acostumat, però és clar, no m'agrada que m'avancin... :-(
  Vaig acabar amb un temps de 1h 0 minuts i 53s. si bé oficialment em van posar un temps de 59m 51s. Sincerament no entenc tanta diferència perquè, al ser poquets, no vaig trigar tant a trepitjar la catifa, segur...
   A final satisfet. Li vaig treure quasi un minut a l'Empar. Ella va guanyar la seva categoria d'edat. Felicitats, Empar !!

dilluns, 11 de juliol de 2016

La penúltima de la temporada

Esprintant (Foto Sergi)
Esprintant (Foto: Albert Oviedo)

Ahir vaig córrer novament, i ja en van 10, la cursa de la Vila Olímpica. Una clàssica de l'estiu, si bé no sempre s'ha fet en aquesta època de l'any. S'havia anunciat una calor molt important i certament en va fer. En aquests casos mai no vaig al màxim perquè no vull ensurts. La cursa, però, en bona part, va per carrers amb molta ombra i això ajuda a fer-la més suportable des del punt de vista de la temperatura. No tenia cap objectiu de marca en especial. Només tenia clar que no aniria a buscar el sub 45, per no patir. 1.700 corredors vam completar la cursa que va guanyar el Juanma Álvarez. Em vaig posar sense problemes entre 4,30 i 4,45. Em va semblar un bon ritme que no em faria patir, més cap al 4,40 que cap el 4,30, que ara mateix és el meu màxim en deu mils, més o menys. Abans del km 1, però, vaig haver de parar per a fer una micció. Coses que passen...  Això va fer que passés el primer km en 5,20. La mitja cursa va caure en 24m i 6s. Un ritme per a fer 48,12 que ja em semblava bé. Però per aquelles coses de les curses i perquè, en definitiva, anem a competir, em vaig proposar fer el segon 5.000 més ràpid que el primer. No era difícil. No es tractava de fer cap bogeria. Amb seguir al mateix ritme i no tenir cap aturada tècnica més, estava clar que ho aconseguiria. Em vaig trobar molt bé i vaig anar avançant corredors. Vaig entrar a meta en 47m i 46s, o sigui 26s més ràpid que al ritme de la primera part de la cursa. Perfecte ! Era la penúltima cursa que feia aquesta temporada, abans del descans estiuenc. La cursa de la Vila Olímpica es va convertir ahir en l'11a del meu palmarès que almenys he corregut 10 cops. El rànquing està així:

1. Marató Barcelona (14 vegades)
2. 10km Sant Antoni (13)
3. 10km Ametlla de Merola (12)
4. Cursa de la Mercè (10)
    1/2 Sitges (10)
    1/2 Barcelona (10)
    10km Sant Muç (10)
    Jean Bouin (10)
    1/2 Granollers (10)
    1/2 Gavà (10)
    10km Vila Olímpica (10).

Abans de començar (foto: Gabriel Miquel)
  Totes elles espero fer-les moltes vegades més ! Pel què fa a l'organització de la cursa de la Vila Olímpica, hi havia molts ulls fixant-s'hi un cop aquest any ha canviat d'organitzadors. Jo no vaig veure canvis significatius. Només alguns detalls. A falta de 15 minuts per l'inici de la cursa, la cúa del guardarroba era llarguíssima. No sé com s'ho devien fer per a què tothom arribés a temps. Potser hi havia poques cabines d'WC. També hi havia cúes importants. Em van dir que et cobraven 2€ per dutxar-te. En un dia calurós, la dutxa hauria d'estar inclosa en la inscripció. Els organitzadors van assegurar que ho estudiarien per l'any que ve. La bossa del corredor em va semblar molt completa, Llàstima que l'Aquarius que ens van lliurar a la meta estava calent... Molt positiu que hi hagués dos avituallaments durant la cursa, al km 5 i al 7,5. A la segona part és quan més falta fa l'aigua, que n'hi ha d'haver per tothom. No sé si els corredors més lents en van tenir també. Espero que sí. És el més important, sobretot quan fa calor. Molt bé que hi haguéssin arcs que espolvorejaven l'aigua per refrescar. A mitja cursa vaig veure passar una ambulància. Espero que ningú no prengués mal...
  Diumenge que ve, 17 de juliol, acabaré la meva temporada amb els 14km de la cursa de La Floresta.

dilluns, 4 de juliol de 2016

Tot com estava previst, a Pallejà

Al costat de la llebre dels 50 minuts. Va fer una feina excel.lent (Foto Cursa Pallejà)
Els 10 Km de Pallejà és una clàssica del començament de juliol. 37 edicions, ja. Deu n'hi do. Són dues voltes a un circuit majoritàriament pla. Com que hi acostuma a fer força calor, mai no busco marca. Normalment faig la primera volta molt tranquila i a la segona m'esforço una miqueta més, però sense exagerar. Per a aquesta edició vaig decidir fer la primera volta a 5m/km i a la segona mirar de guanyar un parell de minutets i fer-la en 23m. Poc després de donar-se la sortida em vaig deixar agafar pel grup que anava a ritme de 5m/km (llebre de 50m) per anar ben arropat al ritme còmode que tenia previst. Va ser una primera volta molt agradable per a mí. Gaudint de la cursa, sense cap estrès. A falta d'uns 200 metres per fer el primer 5.000 --que vaig fer en 24,44-- ja em vaig trobar uns metres per davant del grup. I vaig començar a prèmer una miqueta l'accelerador. En comptes d'anar a 5, vaig posar-me entre 4,40 i 4,50 de promig. Suficient per acabr la segona volta en 23,21 per a un total de 48m 05s. Just dos minutets menys dels 50m. El què tenia pensat abans de començar. O sigui que perfecte. A més em van quedar ànims per esprintar amb un altre corredor, al qual finalment no vaig poder superar. En l'últim quilòmetre em va voler acompanyar la Jackeline Gómez, gran corredora que havia guanyat la cursa de 5km. Felicitats, campiona ! Com deia, cursa molt agradable. I si a més dissenyes una estratègia per aconseguir un objectiu i surt tot com tenies planejat, oli en un llum ! Va fer caloreta, però res insuperable. A l'acabar, el millor la síndria ben fresqueta ! Al 2017 hi tornaré, a Pallejà.
Amb la petita gran Jackeline Gómez (Foto: Francisco. Polonio)
  Em queden dues curses per acabar la temporada. Diumenge 10, la Vila Olímpica i diumenge 17, La Floresta. Després faré una aturada d'almenys 3 setmanes i... sant tornem-hi !

dilluns, 27 de juny de 2016

No ens vam cremar a la Cursa del Foc

Entrant a meta a la Cursa del Foc (Foto: Esther Peiroten)
      Per segon any consecutiu vaig fer la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. Al 2015 me la vaig prendre amb calma, conscient que la calor podria ser un factor a tenir molt en compte. I vaig acabar-la una mica per sobre dels 48 minuts, sense patir gens, lògicament. La sorpresa aquest any va ser que un parell d'hores abans de la cursa va caure un xàfec d'estiu, d'aquells intensos però molt curts de durada. La veritat es que va anar molt bé perquè va refrescar una mica l'ambient. No tenia cap intenció de marca especial, simplement anar una mica més ràpid que l'any passat. Després del tret de sortida vaig veure'm força endarrerit, cosa que ja m'agrada, com he comentat en diverses ocasions. Els meus parcials en el primer 5.000 van ser 4,11-34-45-41-39. Tenint en comptes les pujades que hi havia i que no forçava, ja estava prou bé. El pas pel km 5, 22m 51s. Una mica més lent que al ritme de 45m. La llebre d'aquest temps em va atrapar una mica abans del km 4 i se'm va escapar. Però no definitivament. Vaig veure que tenia opcions de reenganxar-m'hi i així ho vaig fer. Cap el Km 7,5 vaig tornar a enllaçar. Em trobava bé i veia que tenia forces. Tant és així que vaig decidir deixar-la endarrera... en un tram on hi havia pujada ! Fa un temps això no ho hauria aconseguit ni fart de vi, però com he vingut comentant les últimes setmanes, darrerament em trobo molt bé en els 10 mils. Dit i fet. Els meus parcials van millorar en el segon 5.000. (4,27-20-34-34-20) El vaig completar en 22m i 18 segons, 33segons més ràpid que els primers 5km ! Fantàstic ! A meta el temps final 45m 9s, una molt bona marca en la línia de les últimes curses. Tenint en compte les pujades que té la Cursa del Foc, el crono em va deixar molt content ! 3 minuts més ràpid que l'any passat. Perfecte ! Un bon tall de síndria que refresca espectacularment i un altre 10.000 a la butxaca. Diumenge que ve toca Pallejà; el 10 de juliol, la Vila Olímpica; i per acabar la temporada, la cursa de La Floresta, el dia 17 de juliol. Després vindran 3 setmanes de descans i reprendre l'activitat atlètica a principis d'agost pensant ja en la Marató de Tortosa del 30 d'octubre.

dimecres, 22 de juny de 2016

Estic millor que l'any passat

  Per aquestes dates, al 2015, no era capaç de baixar del 45m en un 10.000 pla. No hi havia manera. Aquest any estic fregant la barrera de baixar dels 44 minuts. Com ja he apuntat en altres entrades, estic convençut que es deu a dos factors. D'una banda, a què ara peso un parell de quilos menys que aleshores. I de l'altra, que per fí sembla que he solucionat les meves molèsties als isquiotibials. Resport i el Dr. Ferran Abat i el seu equip han estat vitals en aquest aspecte. Per fi corro sense cap mena de dolor en els isquios.
A les primeres rampes (foto: Jaume Aragonès)
  Diumenge vaig repetir l'experiència de córrer els 10km de Bellavista, una barri de Les Franqueses del Vallès. Enguany arribaven a la 30a edició i l'organitzador, en Ramon Berruezo, havia contactat amb mí al gener, crec recordar, per demanar-me que hi participés. Es tracta d'una cursa amb moltes pujades i baixades --tobogans-- però que em va agradar. Entenc que per baixar dels 50 minuts t'hi has d'esforçar força. Fa un any vaig acabar en 49m i 42s. És una cursa que comença en baixada i per això és fàcil sortir massa ràpid. I cal tenir molt clar que després les pujades passaran factura. A la tornada cap a la meta hi ha molta baixada i es pot recuperar bastant, si no t'has cremat pujant. Així m'ho vaig prendre. Vaig sortir força endarrerit per a no embalar-me en excés en el primer km. I la cosa va anar molt bé. Sortosament no va fer una calor asfixiant --tot i que tolero prou bé les altes temperatures-- i vaig anar pujant amb bon ritme. Un 60% aproximadament de la cursa és en pistes de terra. Quan vaig arribar al punt més allunyat de la meta vaig comptar que anava el 120. Una posició molt discreta, ja que van acabar la cursa 262 corredors. En la tornada, però, estava amb prou forces per anar recuperant posicions. I així va ser. Al final, després d'haver-fet algun km en 3,39 i haver arribat en alguna baixada a posar-me a 3,09, vaig arribar a la meta en el lloc 88 de la general. Una bona remuntada. Sempre dic que començar endarrerit i passar altres corredors durant tota la cursa anima molt. Però el millor va ser el crono. Vaig acabar en 47m i 52s. Gairebé 2 minuts menys que l'any passat !! Contentíssim !


En un dels descensos vertiginosos, en el Km 9. Sóc el pitrall 43 (Foto: Cursa Bellavista)

   Aquest proper diumenge correré la Cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. 10 Km. L'any passat me la vaig prendre amb molta calma. Per poc que apreti una miqueta, ho faré millor que fa 365 dies. Veurem.

dilluns, 13 de juny de 2016

Anem millorant

 Diumenge vaig córrer una cursa molt jove. Tot just arribava a la segona edició. La Cursa Besòs-Maresme, que enguany afegia la possibilitat de córrer 5 o 10 km. Circuit de dues voltes a la zona de Diagonal Mar, a Barcelona. Un recorregut absolutament pla. El dia va acompanyar molt. Bona temperatura, poca calor, humitat la justa, cel tapadet, carrers amplis, llebres des dels 40 als 60 minuts... Tot plegat molt complet. Ah..! I amb la presència del maratonià olímpic Nacho Cáceres com a figura destacada, que va córrer i guanyar la cursa dels 10 Km, com no...!

L'entrada a meta (Foto: Run Magazine)
Pel que fa a mí, la nit anterior només vaig dormir 4 hores. És el què té treballar fins tard els caps de setmana. Però ja m'hi vaig acostumant. Després d'escalfar una miqueta amb el meu meu germà Manel i els meus companys de TV3, Imma Casares i Quim Robert (quin crack, el Quim, baixant com sempre dels 40 minuts...!) ja estava llest per començar. Davant meu, a pocs metres estava la llebre dels 50 minuts. A poc del tret de sortida la vaig superar sense dificultats. Abans del km 1 vaig divisar el grupet on anaven les llebres del 45 minuts. Em vaig proposar enganxar-m'hi, però sense cremar-me amb l'esforç suplementari. Poc abans del Km 2 ja estava amb ells. Vaig anar molt còmode amb el grup. Les dues llebres de Corresolidaris ho van fer magníficament bé. Clavaven tots els km al ritme de 4,30. A mí ja m'anava bé perquè tenia un coixinet d'uns 30s, perquè havia sortit per darrera d'ells. La meva idea era mirar de deixar-los endarrera en el km 8 per baixar clarament dels 45 minuts. No vaig notar cap esforç especial per seguir el ritme que marcaven. Fins i tot tenia esma per conversar amb ells. De tant en tant, això sí. A l'arribar al 8 vaig dubtar d'anar-me'n o no. Vaig pensar que 2 km més ràpids se'm podien fer molt llargs. Al cap d'uns centenars de metres, però, em vaig decidir. En alguns moments vaig ser capaç de posar-me per sota de 4m/km. Total que em vaig plantar a la meta en 44m i 4s, millor marca de l'any. Si m'hagués decidit al km 8 a deixar el grupet, potser hauria baixat fins i tot dels 44m, una gran fita per a mí. Vaig acabar molt content, com és lògic. Fa relativament poc els 45m eren una barrera infranquejable i ara corro en 44m amb assiduitat. No entreno més que abans. Simplement, estic controlant el meu pes. Abans estava en 73-74 kg i ara estic en 71-72. Per a mí que és això. La motxil·la pesa menys...
     Diumenge que ve correré els 10km de Bellavista, que arriba a la 30a edició, ja. Una cursa per pista de muntanya, però no tècnica. L'any passat vaig aconseguir per poquet baixar dels 50m. Aviam.