Unirun per segon cop

Segona vegada que he fet la Unirun, la cursa de les Universitats catalanes. Té una gran tirada. Entre 3.500 i 4.000 corredors hi van prendre part. Tenint en compte com està el pati de les curses en els últims temps, amb la immensa majoria baixant de participació, aquestes són xifres notables. I està molt bé, també, perquè molts participants són universitaris, o sigui, joves. El relleu dels que sóm més grans són ells.

A la baixada final, uns 500 metres abans d'arribar a la meta

 La Unirun es corre pel Parc del Fòrum. Ja l'havia feta al 2015 i recordo que no vaig quedar gaire satisfet amb el meu crono. En l'edició del 2018 s'ha canviat el sentit de la marxa, de manera que la cursa acaba amb una notable baixada abans de la recta final. És cert que per arribar a la baixada cal fer primer fer una pujada notable: la de pont del Port del Fòrum. Al 2015 vaig trigar 31m i 05s. Diumenge vaig fer 40 segons més, 31,45. Vaig començar tranquil pensant que en una setmana m'espera la marató de Barcelona. No volia arriscar gens ni mica. Em vaig trobar bastant bé i vaig anar de menys a més, cosa que sempre està bé. Ara ja estic concentrat per a la meva tercera marató del 2018. Buscaré baixar de 3h 50m. I no faré Galloway. Aviam.

10 mil post marató

  Aquest diumenge no he volgut fer la Mitja de Gavà. M'ha semblat que després d'haver fet, les últimes 4 setmanes, Marató-Mitja-Mitja-Marató, ara fer una nova mitja marató podria ser excessiu. Però tenia dubtes, ja que l'11 de març faré la Marató de Barcelona, també sense Galloway, i no m'hauria anat malament, potser, fer més quilòmetres. En fi. Al final em vaig decidir per a fer els 10 Km que també es podien fer a Gavà. Cada cop són més les curses que ofereixen la possibilitat de córrer distàncies diferents. Està clar que és per mirar d'atraure el màxim de corredors.
  No tenia cap objectiu especial de marca. Simplement volia veure què donaven de sí les meves cames. Com és habitual, les noies que tenia al davant eren l'objectiu. Totes les que vaig anar veient les vaig anar atrapant, especialment en la segona part de la cursa, quan ja tornàvem cap a la Bòvila, on hi havia la meta.

Abans de començar la cursa (Foto: selfie)

  Vaig intentar apretar a estones, però em vaig quedar en uns modests 47m 05s. Pensava que podria almenys fer 46m, però no va poder ser. Tampoc em vaig quedar tant lluny, tot sigui dit. L'important és que últimament em recupero molt ràpidament de cames. Com si m'hagués endurit més, no sé... Avui he fet 1h 15 minuts sense forçar gens i estic perfecte. Dimecres, si tot va bé, faré una sessió llargueta, 2h i 30m, pensant en la marató de Barcelona. Diumenge 4 correré la Unirun, la cursa de les Universitats, al Fòrum. Seran una mica menys de 7 quilòmetres. Aviam què tal va. 

Solidaritat i 2n cop a la Marató de les Vies Verdes de Girona

Als 5Km de Vic, amb l'Arcadi, la Fiona, la Cris i els pares de la Cris (Foto: Cándido Ferreiro)

    Cap de setmana complet amb la cursa de 5km de Vic pels Drets Humans i Solidaritat amb els presos polítics, dissabte, i la marató de les Vies Verdes de Girona, diumenge. Dissabte era qüestió d'anar molt tranquil i així ho vaig fer amb l'Arcadi i el Roger, el meu cunyat. A més ens vam escapar de la pluja que hi estava mig anunciada. Tot perfecte.

A 2,5 km de la meta de Platja d'Aro (Foto: MVV)

        La primera vegada que havia fet, al 2014, la Marató de les Vies Verdes, anava de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Vaig fer 3h i 37m. Aquell dia aspirava a les 3,30 i no vaig quedar del tot satisfet. Diumenge passat hi vaig tornar. Acabava a Platja d'Aro, però el recorregut era, bàsicament, el mateix. Ho vaig passar malament els primers 10 quilòmetres, donat que tenia l'estòmac amb cremor. Alguna cosa del sopar del dia abans no em devia sentar del tot bé. No vaig esmorzar res. Tenia por que la cosa empitjorés. A més a més no tenia gana. Vaig sopesar la possibilitat de no prendre la sortida, però al final em vaig decidir. A partir del km 10 em vaig començar a trobar una mica millor. Això em va permetre augmentar una miqueta la velocitat, que havia estat molt lenta fins aleshores. Vaig passar el 10.000 en 59,46. Per tant tenia molt complicat baixar de les 4 hores. La mitja la baix passar en 2h 2m. Anava prou bé físicament --que era un altre dels meus dubtes-- i no em feia mal res en especial. No vaig fer el Galloway i al final vaig completar la prova en 4h i 5m. Segona mitja en 2h 3m. Almenys mantenint al regularitat i, sobretot, acabant físicament molt bé. Sense dolors i recuperant-me molt ràpidament.

Al camí de l'antic carrilet (Foto: MVV)

Segurament això és degut al fet que la major part del recorregut és sobre terra. Ja tinc, doncs, 53 maratons completades. La pròxima cita, la de Barcelona, l'11 de març. Objectiu, baixar de 3h 50m. No faré Galloway. Serà la 3a marató en 3 mesos.

Entrant a meta (Foto: Sandra Majoral)

Mitja de Barcelona cap a les Vies Verdes

A la recta de meta (Foto: David Patán)

En el meu camí cap a la segona marató del 2018, la de les Vies Verdes Girona-Platja d'Aro del 18 de febrer, diumenge vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona. No la feia des del 2015. Aleshores vaig fer 1h 41m que em va semblar un temps molt dolent, ja que era la primera vegada que superava els 100 minuts en una mitja d'asfalt. Aquest diumenge le scoses eren ben diferents. Després de la Marató de Tarragona (28 de gener) i la Mitja de Granollers (4 de febrer) aquest era el tercer cap de setmana amb una bona quilometrada. De fet, la base de l'entrenament --per dir-ho així-- per a la Marató de Les Vies Verdes. Es tractava de fer quilòmetres, però sense passar-me, per a no cremar-me, ja que entre una marató i l'altre només hi ha tres setmanes. Una mena de manteniment era el que pretenia. Vaig sortir a la mitja de Barcelona amb tranquilitat, amb l'Arcadi. Al ser absolutament plana, vam posar-nos ràpidament entre 5 i 5,05. Anàvem molt còmodes. Jo tenia la intenció de anar un pèl més ràpid a partir del Km 10 o de l'11. L'Arcadi preferia seguir al mateix ritme. Vam passar el Km 10 en 50m i 40 segons, a ritme de 5,04; per tant, perfecte. A partir de l'11 vaig prémer una mica l'accelerador. Em vaig posar entre 4,45 i 4,50. El cert és que en els últims 2-3 quilòmetres vaig tenir la sensació de no poder anar més ràpid encara que hagués volgut. Total que vaig entrar en 1h 43m i 16s, clarament millor que a Granollers, cosa esperable. Encara molt lluny de l'1h 38m del desembre a Vilanova, però allà vaig donar-ho tot. A Barcelona, com explicava, vaig ser conservador els primers 11 Km. Vaig donar per bo el crono.
   Diumenge, arriba la Marató de les Vies Verdes de Girona  a Platja d'Aro. Segona marató de l'any, i segon cop que faré aquesta marató. La primera va ser al 2014, però aleshores acabava a Sant Feliu de Guíxols. No faré Galloway. No tinc cap dubte que els últims quilòmetres em costaran Déu i ajuda. Estic curt de quilometratge, però espero sortir-me'n, com en tantes altres ocasions. També tinc clar que dilluns estaré ben tocat de cames. El Galloway sí que em permet una molt millor recuperació. Comprovadíssim.

Content a Granollers

Passant per La Garriga (Foto: Carles Boix)

La mitja de Granollers, per molts és la més clàssica de les que es fan a Catalunya, tot i que no és la que ha celebrat més edicions. És una cursa en la qual tradicionalment faig força més minuts que els que  habitualment faig en una mitja. El perfil és complicat. Puges fins a La Garriga els primers 10 quilòmetres i després baixes bastant fins a Granollers. Dic "bastant", perquè a la tornada també et trobes rampes. Si no has regulat bé al pujar, aquestes rampes de tornada es fan dures. Una setmana després de la Marató de Tarragona no volia arriscar. Em notava recuperat, però encara que els últims tres dies --dijous, divendres i dissabte-- havia descansat del tot, no volia prémer l'accelerador, per si de cas. L'Arcadi estava en la mateixa situació que jo, ja que venia de la Marató de Marràqueix de la setmana passada. Hem anat plegats entre 5,15 i 5,19 fins a La Garriga. Els 10Km els hem passat en 53 minuts. L'objectiu que ens hem fixat era, almenys, baixar de 1h 50m. Com que l'Arcadi és una calcul·ladora, ràpidament m'ha dit que si anàvem a 5m/km fins a la meta, acabariem amb 1h 49m. De seguida ens hem posat, gairebé sense voler, a 4,50. Per tant anàvem perfectament. Cap el km 17 he premut una miqueta més aviam què era capaç de fer. M'he començat a notar els isquios carregadets, però ni rastre del dolor al calcani del taló dret. Plantilles i sabatilles noves sembla que estan acabant amb els dolors. Tant de bó... De seguida m'he posat a competir amb el corredors que tenia aprop. És que sóc incorregible... He anat accelerant i he acabat fent un parell de quilòmetres a 4,29 i 4'26. Total que he arribat a meta en 1h 46m 12s. L'Arcadi ha entrat 51segons darrera meu. Aquest registre d'avui m'indica que a lamitja de Barcelona, la setmana que ve, hauria d'estar per sota de 1h 40m. Però no apretaré tant, ja que el diumenge següent faré la Marató de Les Vies Verdes, de Girona a Platja d'Aro, i no voldria lesionar-me. Amb baixar de 1h 45m ja serà suficient. Ritme de 5m/km, anar fent i al final mirar de superar la llebre per baixar de l'hora i 45 minuts.

A pocs minuts de començar. Darrera meu, l'Arcadi i el gran Domingo Catalán (Foto: JL Blanco)

Amb l'Arcadi, en Lluís Puig i en Jordi Sanuy. En Jordi, és company a TV3

No sempre pots acabar content

Cap el km 14. Bon ambient ! (Foto: Blanca de la Sotilla)

És el què hi ha. A la Marató de Tarragona buscava com a molt estar per sota de 3h 45m, amb el desig soterrat de baixar de 3h 40m. No va poder ser. A final 3h 50m 17s. Vaig decidir-me, finalment per tornar a usar el mètode Galloway. En altres ocasions m'havia anat força bé, però ahir, no. No és culpa del bo d'en Jeff, en Jeff Galloway, sinó meva. Està clar que, com diu la màxima, vals el què entrenes. Ja fa temps que amb prou feines arribo als 60 km a la setmana, això les setmanes que entreno força. Normalment em moc entre els 45 i els 55 km. I amb aquest escàs bagatge quilomètric poca cosa es pot fer. Ahir, fins el km 34 vaig anar raonablement bé, però a partir d'allà se'm va acabar la gasolina. També vaig cometre un error de creure'm que seria capaç de baixar de 3,45. Tot i les caminades cada 2 Km del Galloway, el grup amb les llebres que anaven a ritme de 3,45 les tenia lluny, darrera meu. Lentament, però inexorablement, se m'anaven acostant. A l'alçada del quilòmetre 28, on vaig fer la meva última caminada Galloway de 50 segons, em van superar, just mentre jo caminava. Vaig pensar, ja els atraparé perquè ara ja no faig cap caminada més fins a la meta. Vaig comprovar que em costava molt apropar-m'hi. Finalment, però, els vaig caçar en el quilòmetre 31. I aquí va arribar el gran error. Com que la meva idea era baixar de 3,45 vaig decidir superar-los i anar sol, pràcticament, quan arribava la part més dura de la cursa. Físicament, a l'encarar els últims quilòmetres, i psicològicament perquè tornavem a Tarragona centre, des del Camp Clar, on estava la meta, repetint quilòmetres per la carretera. Se'm va fer una muntanya, la veritat. Al km 34 el grup de llebres de 3,45 em va superar irremeiablement. Allí vaig ser conscient que no podria seguir-les de cap de les maneres. Estava clar que havia jugat les meves cartes malament, quan no vaig optar per anar arropat amb el grup després de l'esforç que havia fet per enllaçar en el km 31. Just se'm van escapar en una rotonda en pujada on m'havia passat el mateix al 2014. Aleshores, però, era el grup de 3h 30m. i era el Km 39.

La nova equipació de Joma, molt "xula" (Foto: Blanca de la Sotilla)

    Els minuts en marató, s'acumulen ràpidament. Ahir vaig intentar almenys baixar de 3,50. Creia que ho podria aconseguir, però un aturada inevitable en el 35,5 per posar-me bé l'alça que portava a la sabatilla dreta --per preservar el taló que tinc malmès-- m'ho va impedir. Almenys vaig perdre 1 minutet, ja que vaig haver de seure a terra, descalçar-me i posar bé l'alça.
   Va fer un dia de calor, però tampoc va ser excessiu. La conclusió que trec és que, evidentment, haig de fer més quilòmetres. Els 32 de Sitges, del 14 de gener, em van semblar que em donaven garanties. Autoengany. El què s'entrena en marató és per realment rendir en els últims 10. Fins els 32, qualsevol corredor de fons pot fer-los amb un entrenament mínim. Per marató, l'entrenament ha de ser màxim.

 Braços amunt pel Martí (Foto: Mònica Majoral)

  Pel que fa al Galloway, el fet de fer les caminades cada 2 km fa que quan corro els intervals entre caminades vagi més ràpid del què tocaria, crec. És com una cosa inconscient. Com si volgués recuperar el què perdo caminant. Potser és un error, també.
  En fi, com deia, 3h 50m 17s. Marató número 52. Al final és amb el què m'haig de quedar. El 18 de febrer, la previsió és fer la Marató de les Vies Verdes, de Girona a Platja d'Aro. No faré Galloway, i miraré de controlar el ritme des del començament. La gràcia que té aquest món de les maratons és que si sóc capaç de fer 3h 49m seré el tipus més feliç de la terra. Bàsicament la prepararé corrent dues mitges: Granollers, aquest diumenge, 4 de febrer i Barcelona, el dia 11. Pocs rodatges faré. Aviam com respondré a les Vies Verdes..

He tornat a la cursa de Sant Antoni

Segon pas per la Gran Via (Foto Cristina Fábregas)

Feia 6 anys que no corria a Sant Antoni. Bàsicament perquè coincidia el mateix diumenge de la Marató de Tarragona. Enguany, com que la marató tarragonina és una setmana després, he pogut tornar a fer el 10.000 que més vegades he corregut. Amb l'edició del 2018 ja són 14 vegades. El primer cop va ser al 1999. I hi tinc bons registres: 4 cops vaig córrer en 38 minuts i 2 més en 39 minuts. Està clar que és una cursa molt ràpida. Normalment, al ser al gener, fa molta fresqueta. Aquest any, però, no. De tota manera vaig anar força abrigadet, per si de cas hi havia alguna ratxa de vent que em pogués afectar el coll, per exemple. La del 2018 era un edició especial donat que s'arribava a l'edició número 40. Poques curses poden presumir d'haver-se mantingut tants anys. I la de Sant Antoni té una salut de ferro. Gairebé 4.000 acabats és un autèntic luxe, ara que hi ha tanta oferta de curses populars.

Acabava de superar la llebre dels 45m (Foto: Carlos Sánchez)

   Vaig sortir en el calaix que em tocava, el tercer, i això va fer que creués la línia de sortida uns 45 segons més tard del tret oficial. Cap problema. Ja a l'escalfament m'havia trobat molt bé. Havia descansat completament de córrer divendres i dissabte i ho vaig notar de seguida. Portava bon ritme. Vaig passar el 5.000 en 22m i 14s. Si doblava, baixava dels 45minuts. La llebre d'aquest ritme la vaig acabar superant cap el km 6 i escaig. No tenia clar si després notaria l'esforç i la llebre em passaria. El cert, però, és que vaig seguir anant molt bé. Prèviament, al km 2, havia atrapat el meu germà Manuel sense cap dificultat. Doblar el temps no seria senzill perquè al segon 5.000 hi ha un Km al Paral·lel, fins gairebé arribar a la Plaça d'Espanya. I la part final fins a la plaça, puja. Va resultar, però que a l'iniciar el pas pel Paral·lel vaig veure que tenia possibilitats d'atrapar la Linda Arnott. Això em va motivar perquè poques vegades la puc superar, com vaig poder fer a la Cursa Contra el Càncer, al Fòrum. I encara més, un cop superada la Linda --no va tenir el seu dia, està clar, perquè ella val 42 minuts a Sant Antoni, com a mínim-- vaig divisar que el Vicenç Solé també podia caure. Nova dosi de motivació. Dit i fet. El vaig atrapar a l'acabar el Paral·lel. Atrapar la llebre de 45m, la Linda i el Vicenç, van ser motivacions extra que em van permetre fer el segon 5.000 gairebé calcat al primer: 22m 16s. Per tant vaig acabar en 44m 30s. Tenint en compte que al 2017 el meu millor 10.000 va ser a Sant Joan Despí amb 44,11, no em puc queixar. Vaig acabar molt content. Com sabeu, fer menys de 45m en un 10.000 per a mí ara està molt bé. Vaig coincidir, a més del meu germà Manel, amb la meva germana Núria, el seu marit, el Jordi i el seu fill, l'Arnau. Només va córrer la Núria. Ja està molt a prop de baixar de l'hora. Va fer 1h 0m 41s. Ho aconseguirà segur. Des de Nassos fins a Sant Antoni, ha baixat quasi 2 minuts la seva marca.

Amb el Jordi, el Manuel, la Núria i l'Arnau

   Ara toca descansar fins la Marató de Tarragona. Aquest cop no faré el mètode Galloway. Aviam què surt.  

Sitges: una altra novetat

  Està clar que cal buscar-se noves motivacions a les curses i més encara quan les repetim. És el cas del què he fet avui a la Mitja de Sitges, una clàssica que ja he corregut 12 vegades. Com que d'aquí a dues setmanes (28 de gener) tinc previst córrer la Marató de Tarragona, avui era un bon dia per a fer una tirada llarga. 32 quilòmetres. Sitges és ideal perquè abans de la mitja es fa, 1 hora abans, un quart de Marató (10.549 metres). Es tracta de fer les dues curses seguides: el Quart, a les 9, i la Mitja, a les 10. L'Arcadi ja ho havia fet algun any, i com que ell també corre marató el dia 28 de gener (Marràqueix), li anava perfecte fer les dues curses, com, de fet, ja ha fet en anys anteriors. Jo, en canvi, m'estrenava en la novetat.

Molt somrients amb l'Arcadi (Foto: Silvero)

  L'únic requisit era fer el Quart en menys d'1 hora per tal de tenir temps d'incorporar-nos a la sortida de la Mitja. Dit i fet. Hem sortit molt tranquils, a 5,30, ja que no haviem escalfat gens. No ens calia, ja que anàvem a fer 32 quilòmetres. L'Arcadi arrossega és seus eterns problemes al tendó d'Aquil·les i jo ara tinc inflamat el calcani del turmell dret. Els dos correm amb alça. Ell, als dos peus. Jo, només al dret.
  Mol tranquilament hem acabat el Quart de Marató en 57 minuts i 38 segons. Un ritme de 5,28. Sense notar les nostres respectives molèsties, pràcticament. Aleshores, com si fos una triatló, ha arribat la "transició". Haviem de canviar-nos el xip i el pitrall i anar fins a la sortida de la Mitja, que estava a uns 300 metres de distància. El pitrall el portàvem assota del del Quart i, per tant, ha estat fàcil posar-se el que tocava. Pel que fa al xip, calia treure's el blanc i posar-se el groc personal. Tot plegat, escassament un parell de minuts. Però quan hem arribat a la sortida de la Mitja, ja feia 5 minuts que havia començat !! Ha sortit puntualíssima, o millor dit, segurament abans d'hora. Potser la sortida del Quart s'ha retrassat una mica i tot s'ha anat acumulant... Hem seguit al mateix ritme de 5,25-5,30. Hem trigat un quilòmetre i mig en atrapar el cotxe escombra amb l'últim corredor. Aleshores m'he posat a comptar quants corredors anàvem passant. Un entreteniment com un altre. La segona volta al circuit l'hem fet una mica més ràpida que la primera, al voltant d'1 minut i escaig més depressa. Aleshores jo he accelerat una mica la marxa per fer una tercera volta una mica més alegre. L'Arcadi ha seguit al mateix ritme i ha completat les tres voltes mantenint-se a 5,30, just el què volia fer i sense molèsties. Jo he acabat la mitja en 1h 52m i 30s, a un ritme de 5,19, sensiblement més ràpid que el Quart, i també sense molèsties al calcani. Per tant, prova-test molt satisfactòria ! Ah... he comptat corredors superats fins el final. N'he passat 289 segons la classificació oficial. A mí me n'havien sortit uns 320. M'hauré descomptat... Diumenge que vé toca el 10.000 que més cops he fet: el de Sant Antoni, a Barcelona. Serà l'edició número 40 de la prova, la cursa del Conesa.

Inaugurat el 2018 atlètic

A la rotonda de la Carretera d'Esplugues, Km 4 (Foto: David Patan)

  El 2018 l'he començat corrent els 5 km de la cursa de Reis de Cornellà. Vaig estar-me els dos dies anteriors, divendres i dissabte, sense córrer per tal de recuperar-me el millor possible de la bursitis que tinc al calcani del turmell dret i que ja fa temps que em fa la guitza. Pensava, aleshores, que estaria més descansat i que podria fer una bona cursa. Ens va ploure. Sortosament no va fer gaire fred. Vaig escalfar molt poquet, escassament 5 minuts si arribava. La sortida, en pujada. De seguida vaig adonar-me que no seria el meu dia. Anava massa lent. La Núria Salvat em va donar la impressió que sortia com una moto, i així va ser perquè de seguida la vaig perdre de vista. Cap el Km 1 i escaig em va passar el Vicenç Solé. Té 64 anys i és incombustible. També el vaig gairebé perdre de vista en poca estona. Jo, a la meva. Mirant de fer-ho el millor posible. Patint per no relliscar en algun pas de vianants amb la pintura blanca. Vaig acabar amb uns discrets 22m 41s. El meu germà Manuel també em va guanyar. Em va treure 18 segons. Hi ha alguns pendents en el recorregut, però penso que puc fer-ho una mica millor. Almenys baixar dels 22 minuts o gairebé. La Núria i el Vicenç també em van superar. Espectaculars els 21,19 que va fer la Núria. El Vicenç va fer 22,14.

A poc d'entrar a meta (Foto: Carles Sánchez)

  Avui dilluns he anat al fisio, per mirar això del calcani i demà m'ho mirarà el traumatòleg, el Ferran Abat, de Resport. No és partidari de fer cap infiltració. El dolor que tinc no és invalidant, però, és molest. Ahir, a Cornellà, vaig estar-hi pendent. Diumenge tinc previst fer el Quart de Marató de Sitges i tot seguit, el mateix matí, la Mitja de Sitges, com a última tirada de 32 km per a la Marató de Tarragona del 28 de gener.

No sempre es pot aconseguir

      Ja hi comptava. No veia factible tornar a fer MMA a la cursa dels Nassos, tal com havia fet al 2016 i tal com havia fet al 2015, en aquell cas, a la Sant Silvestre Barcelonesa de Sant Cugat del Vallès. Al 2017 era excessiu després de la tralla en curses que m'havia empescat l'última setmana de l'any. L'objectiu era una mica més modest.: baixar dels 45 minuts. Arribar als 44,11 (MMA del 2017) em semblava una quimera. Igual que fa un any, vaig poder sortir molt endavant gràcies al dorsal VIP que em va facilitar l'organització.  No vaig trigar ni 3 segons en passar per sota de l'arc de sortida. Tot plegat, magnífic. Els 2 primers quilòmetres els vaig passar en 8m i 8 segons (4,04 de promig) Un ritme sensacional, però impossible que l'aguantés. Però vaig pensar que el què calia era intentar anar el més ràpid possible. Durant els primers 3 quilòmetres em passava força gent. Lògic. Jo havia sortit molt endavant, i darrera meu hi havia molts corredors més ràpids. Poc a poc em vaig anar trobant a la meva posició natural. I vaig poder córrer amb molta comoditat. Vaig passar el 5.000 en 22,34, per tant la MMA estava pràcticament descartada. I la marca del 2016 a Nassos, encara més (42,57). Cap problema. Com explico, ja hi comptava. Vaig donar tot el què vaig poder i el segon 5 mil em va sortir un pelet més ràpid (22,30). En total, doncs, 45m 04s, molt a prop de l'objectiu de baixar dels 45 minuts. No puc estar satisfet, però no em sembla un mal registre ateses les circumstàncies. L'important es poder continuar corrent i sumant curses.

A la dreta de tot, amb el pitrall vermell i gorra de W2W negre, i samarreta verd-groc

     L'any 2018 el començaré el 7 de gener a la cursa de Reis de Cornellà de Llobregat. El 14 de gener faré el quart de marató i la mitja de Sitges, en total, quasi 32 quilòmetres; el dia 21 no faré cap cursa i el 28 de gener, primera gran cita de l'any: la Marató de Tarragona. Seguim.

Igualaré el rècord de 55 curses en un any

         Feia 9 anys que no corria la Sant Silvestre de Canovelles. Ho vaig fer al 2008. M'ha sorprès que des d'aleshores, no l'hagués feta més. Però les dades no enganyen. Aquesta cursa es feia abans el 31 de desembre, sent una de les poques Sant Silvestres de Catalunya que es corria l'últim dia de l'any al matí. Ideal per doblar o bé si treballes a la tarda-vespre-nit del 31. Aquest any l'han canviada al dia 30, cosa que em permetrà, si tot va bé, córrer altres dues curses demà --dia 31-- i arribar a les 55 curses, tal com vaig aconseguir al 2013 i al 2014. I seran 14 curses més que les que vaig córrer al 2016. No està malament, oi?

Novament amb l'Arcadi i en Carles Boix, després de la cursa (Foto: selfie Arcadi)

          Avui no sabia massa ben be com enfocar la cursa, tenint en compte que demà en faré dues: al matí a Santa Coloma de Cervelló i, a la tarda, la dels Nassos, a Barcelona. En aquesta última voldria intentar fer la millor marca de l'any. Al 2016 ho vaig aconseguir i fa 2 anys, també, aleshores a Sant Cugat. Demà no ho tinc tan clar, però si veig que vaig be, ho intentaré. El temps a batre és 44m 11s aconseguits a Sant Joan Despí, al juny.
         Tornant a Canovelles, he tornat a coincidir amb l'Arcadi, el Carles Boix i també amb en Jordi Sanuy, amb qui ja havia coincidit a Les Franqueses. Hem sortit plegats però de seguida els he deixat tots endarrera. Tampoc no he anat gens fort. Haviem escalfat 4 km amb l'Arcadi i el Carles. I crec que m'ha anat força be. He anat de menys a més. He estat tota la cursa passant corredors i corredores. Al final he acabat amb 48m i 02s, que m'ha semblat un registre que estava prou be, tenint en compte que, com deia, no he apretat gaire, execepte en l'últim quilòmetre, en el qual he aconseguit atrapar i superar dues noies.
          Aviam demà al matí què tal, a Santa Coloma de Cervelló. M'ho vull prendre amb calma per intentar fer-ho el màxim de bé a la Cursa dels Nassos, a la tarda.

Tercera cursa en 4 dies

 Aquest final d'any s'està convertint en un seguit de curses en pocs dies. El 23 de desembre vaig fer la Milla de Valldoreix; el 24, la Primera Cursa de Nadal de Sant Sadurní d'Anoia i avui, dia 26, he fet la cursa pel Riu Ripoll, a Sabadell. I encara queden la Sant Silvestre de Canovelles --el dia 30-- i la Cursa dels Nassos, el 31. O sigui, 5 curses en 8 dies. No està malament.

Amb l'Arcadi i el Carles (Foto: selfie Arcadi Alibés)

  Avui, la tradicional cursa del Riu Ripoll l'he feta amb l'Arcadi i el Carles Boix. 8,8 Km, en els que sempre em costa córrer. És un terreny molt de cross, trobo, amb moltes irregularitats, que t'obliguen a anar amb molt de compte. Com que la sortida és estreta i el primer quilòmetre i mig també, es fa difícil poder córrer amb comoditat en aquest primer tram. L'Arcadi i el Carles m'han deixat enrera. Quan el recorregut s'ha aclarit una mica, he pogut enllaçar amb ells. Al tenir espai m'he trobat molt més còmode i he anat accelerant el ritme. Els he deixat i m'he posat en el mode atrapar. Consisteix en mirar d'atrapar els corredors i corredores que tinc uns metres per davant. Aquest sistema, a part de motivar-me, fa que cada cop vagi més ràpid. Lògicament, els corredors que tinc més allunyats de mi són els que van més ràpid. He arribat a posar-me alguns segons per sota de 4m/km. Total, que he acabat els 8,92 Km del meu GPS en 44m i 40s. Un promig de 5m/km. En el global, molt lent, però satisfet perquè, com deia, per moments he anat ràpid.
  Pròxima cita, dissabte al matí, a la Sant Silvestre de Canovelles.

Córrer per Nadal

    Moltes vegades --14, exactament-- he sortit a córrer el 24 de desembre. Però mai no havia fet una cursa el dia abans de Nadal. Avui ha estat la primera vegada. Ha esta a Sant Sadurní d'Anoia, on hi feien la primera edició de la Cursa de Nadal. Ha estat una cursa magnífica. El dia ha acompanyat, ha fet un bon solet  i hem corregut entre les vinyes de manera molt agradable. I ha estat així perquè amb l'Arcadi --hem tornat a coincidir-- no voliem arriscar gens ni mica, ja que el 28 de gener ell té la marató de Marràqueix i jo la de Tarragona. I no voliem tenir algun ensurt en forma de rebrincada de turmell, per exemple, ja que la cursa passa per diversos pedregars, on fàcilment et pots fer mal si no vas amb compte. En total eren 10,64 Km que hem cobert en 1 hora i 2 minuts i 3 segons. A l'haver diverses pujades, tampoc no hem anat gaire ràpid. 5,49/Km és una velocitat de riure, gairebé...  Els organitzadors, l'alcalde, en Josep Maria Ribas, que també ha fet la cursa; la regidora d'Esports, la Laura Salvador, que no ha corregut, tothom ens ha tractat de meravella. Els hem felicitat per la cursa. Molt maca. Si la mantenen cada 24 de de desembre, crec que tindran molt d'èxit. Avui ja es veia molt plena la plaça de l'Ajuntament on hi havia la sortida i la meta.
    Ahir també vaig córrer. Una distància força més curta: una milla. A Valldoreix. Hi feien la 2a edició de la Milla Solidària, cap nen sense joguina. La idea que tenia era acostar-me als 6m 20s, però els desnivells que té el circuit m'hi van fer impossible. Vaig acabar en 6m 45s, en la primera milla que feia en 3 anys. Si puc també repetiré cada any. Em va agradar.

Amb l'Arcadi, arribant a Sant Sadurní (Foto: Cándido Ferreiro)

Bon Nadal a tothom !!!

Com ha millorat la mitja marató de Vilanova !

         No és que abans no fos una bona cursa, ni molt menys. Simplement que crec que ara els organitzadors han aconseguit un circuit molt planer, molt ràpid, en el qual es poden fer bons registres. Feia temps que no corria la Mitja Marató de Vilanova i la Geltrú. Des del 2008, concretament. La primera vegada va ser l'any 2.000 i hi vaig fer la meva tercera millor marca de sempre en mitja: 1h 23m 21s. Ha plogut molt, des d'aleshores. Com 17 anys... Avui es tractava d'intentar rebaixar la meva millor marca de l'any d'1h 40m 26s de Granollers, al febrer. De fet ha estat tot just la tercera mitja que he corregut al 2017. Al gener havia fet la de Sitges, amb uns tranquils 1h 44m 31s.

Amb la Jackeline Gómez. Ha fet 2a al Quart de Marató que s'hi feia, també (Foto: J. Gómez)

He escalfat amb l'Arcadi, però molt poquet, ni hem arribat als 6-7 minuts. Ens hem abrigat perquè feia frescota. Molt bóna idea de l'organització de donar manguitos a més d'una camiseta tècnica de qualitat. M'he fixat que molts han aproftat els escalfabraços per apaivagar el fred. Vista comercial del patrocinador, sí senyor !

Amb l'Arcadi i el gran Manolo de Sant Boi. Ben abrigadet, jo...

         La sortida és potser una miqueta estreta, però el recorregut és molt bó. El dia ha acompanyat, amb un bon solet, i no ha fet el temut vent que sovint et trobes a les curses costeneres. El recorregut era un molt bon circuit, gens avorrit, que tenia la part final pels carrers més cèntrics i de vianants de Vilanova. Magnífic ! Quilòmetres ben senyalitzats. Tret del Km 10, que no l'hauré vist, tots els altres els he divisat fàcilment. He sortit endarrerit; darrera de la llebre de 1h 55m. Ràpidament l'he superat i al poc també la llebre de 1h 50m. Estava clar l'objectiu: atrapar i superar la llebre de 1h 40m, per assegurar-me baixar d'aquest temps. Els anys d'experiència fan que hagi après a tenir paciència. Al voltant del km 5 he atrapat a les llebres de 1h 45m i m'he encarat a buscar les de 1h 40m. L'objectiu. No recordo exactament quan les he atrapades. Crec que ha estat cap el quilòmetre 13 o 14. De fet ha estat normal que la progressió fos bona perquè els primers 10 Km els he fet en 47,46 (ritme de 4,46) i en la segona volta anava veient que sumava la majoria de quilòmetres per sota de 4,40 (4,32-36-36, el 13, 14 i 15). Convençut que baixava sense problemes de 1h 40m, he mirat de rebaixar aquesta barrera el màxim possible. He donat tot el què tenia i he acabat en 1h 38m 27s. Per a mi una marca més que bona. Baixar d'1h 40 en mitja, ja sabeu, em costa molt. Per tant, molt content. Ha estat la meva mitja marató número 119 i la cursa número 710. Si no hi ha sorpreses, acabaré l'any amb 53 curses. El meu calendari ara és:

24 desembre: Cursa de Sant Sadurní d'Anoia
26 desembre: Cursa Riu Ripoll, a Sabadell       
30 desembre: Sant Silvestre de Canovelles
31 desembre: Cursa dels Nassos, a Barcelona.

4 curses l'última setmana de l'any. Bon comiat atlètic del 2017 !

Acabaré el 2017 superant els 10.000 Km en curses

He tornat a Tona

       Per segona vegada he corregut la Cursa Atlètica de Tona. Una cursa que sempre es disputa el dia 8 de desembre. L'havia fet al 2009, i hi tenia una espineta clavada perquè aquella vegada em vaig lesionar. Ara, 8 anys després, no hi he tingut cap problema, més enllà de les molèsties més o menys cròniques que arrossego, però que no m'impedeixen córrer. De moment. Toco fusta...

El recorregut m'ha semblat bastant similar al que havia fet al 2009, amb dos canvis importants. El primer, que es puja fins a la pista d'atletisme, i el segon és que no acaba en pujada. De fet, quan arribes a la pista d'atletisme, ja tot és baixada fins a la meta, ben bé els 2 últims quilòmetres. Com que l'inici de la cursa és també en baixada, la sortida és en estampida. Quan s'acaba la baixada inicial, la cosa es comença a regularitzar. La pujada fins a la pista d'atletisme és llarga. Com que en les pujades em defenso bastant bé, crec, poc a poc vaig anar superant les noies que tenia a la vista. I vaig arribar a la pista d'atletisme abans que elles. A la baixada cap d'elles no em va superar. Vaig arribar a la meta en 25m i 42s. 1m i 7s més lent que fa 8 anys. És clar que aleshores el recorregut era un pèl més dur, amb el final en pujada esmentat i, com deia, vaig acabar lesionat.
 Resumint. Em vaig treure una espineta que tenia clavada.
Diumenge correré la Mitja de Vilanova. Ja toca fer una mitja, --no en faig cap des de Granollers, al febrer-- i més encara perquè el 28 de gener tinc previst fer la Marató de Tarragona. 

Millorant a Sant Andreu

Km 2, aproximadament (Foto: David Patán)

  No sóc molt donat a córrer curses curtes. De les 708 que porto a dia d'avui, només n'he fet 38 de 5 quilòmetres. En 20 anys corrent, no és gaire. És clar també que fins fa relativament poc temps, les curses d'aquesta distància no proliferaven tant com ara. Un dels 5.000 popular més veterans és el del barri de Sant Andreu, que sempre es fa el 6 de desembre. El vaig fer per primer cop al 2007 amb uns 19m 21s i, per una cosa o altre, no hi vaig tornar fins l'any passat. Aleshores vaig fer 21m 42s. Per tant, l'objectiu d'enguany era veure si seria capaç de millorar aquell registre. Sortida una mica estreta, però de seguida es gira a la dreta deixant la Rambla de Fabra i Puig i hi ha una mica més d'espai. Vaig sortir molt endavant i això em va permetre fer els dos primers quilòmetres molt ràpid. No vaig veure el primer punt quilomètric, però sí el segon, i vaig marcar 8m 12s (promig de 4,06) Ràpid per a mí. Una mica després del km 1 la Linda Arnott em va passar. Em vaig enganxar a ella, però era massa ràpida per a mi. Això ja em semblava més normal, que no pas el què va passar diumenge a la cursa contra el càncer, quan la vaig superar.
    Em vaig oblidar d'ella i jo a la meva. El tercer quilòmetre el vaig passar en 4,22. Una mica lent, però veia que no em passava ningú i jo anava atrapant corredors; per tant, bones sensacions. I això que el pas pel km 4 vaig marcar 4,31. Mal registre. En l'últim mil, vaig intentar compensar-ho. Ni que fos una mica: 4,23. Total, sumant-li les dècimes, 21m 30s. 12 segons millor que fa un any. Encantat ! Per cert, la Linda Arnott va fer 20,57.
   Demà dia 8 de desembre, torno a córrer a Tona, on sempre es corre el 8 de desembre. Serà el segon cop. La vaig fer al 2009.

Per fi surto satisfet del Fòrum

Diumenge vaig córrer la 1a edició de la cursa Barcelona, en marxa contra el càncer. 10 Km, però en realitat era sensiblement més curta. El GPS em va marcar 9,58 Km. Tan se val perquè vaig quedar satisfet. És curiós que només començar a fer l'escalfament ja vaig notar de manera immediata que em trobava bé. Ja havia tingut aquesta sensació al juny, a la cursa de Sant Joan Despí. I vaig acabar fent la millor marca de l'any en 10Km. Poc abans del Km 1 vaig veure que la Núria Salvat m'atrapava. Em va sorprendre veure-la només amb camiseta de tirants i pantalons; és a dir, com si no fos hivern. I feia fresqueta. Jo anava amb buff al coll i a les orelles, escalfabraços i escalfabessons a més de camiseta de màniga curta i guants i res no em va sobrar.

Sortida (Foto: organització)

Vaig decidir mirar de seguir el ritme de la Núria. Veia que l'aguantava bé. Cap al km 2,5 vaig decidir augmentar una mica el ritme i vaig deixar-la. Vaig pensar que ja m'atraparia més tard. Em trobava a gust. Fins i tot vaig veure que tenia opcions d'acostar-me a la Linda Arnott, una corredora que és la líder de la categoria F45 de la Lliga Championchip i que normalment veig com se m'escapa irremeiablement a totes les curses... perquè corre més que jo. Em va sorprendre veure-la a poca distància. El cas és que la vaig atrapar a l'alçada del Km 4 i escaig. Vam començar aleshores una cursa tàctica. Vaig comprovar que en les baixades i les pujades se m'escapava uns metres, però en el pla li recuperava terreny. Això em va fer pensar que a la segona volta tindria opcions de superar-la si jo aguantava el ritme. A la Jean Bouin, fa una setmana, va entrar 3 minuts abans que jo ! Era esperable, doncs, que en un moment donat ella canviés de ritme i no la pogués seguir. Però els quilòmetres anaven passant i aquest moment no arribava. En la segona volta, aprofitant els trams de pla, que eren la majoria, vaig mantenir-la uns metres darrera meu. Estava clar des de feia estona que el meu objectiu era guanyar-la. En passar el km 9, però, va enllaçar. Ens ho jugariem tot en els últims 1.000 metres. Tàctica a tope. M'agraden els finals així. En l'últim descens abans de la recta de meta ella va prémer l'accelerador, però vaig aguantar al seu costat. Últim gir a l'esquerra i recta de meta. Llarga. Potser 250 metres ben bons. Temps suficient per pensar què fer. Atacar des de lluny o esperar als últims 50-60 metres i fer un esprint explosiu ? Vaig optar per la primera opció. Vaig incrementar paulatinament el ritme... i la Linda no em va seguir ! Això em va animar a accelerar encara més. Al final, 42m i 19s La Linda Arnott va entrar 4 segons darrera meu. Objectu complert. La Núria Salvat va entrar 59s després que jo. Em va dir que al començament de la cursa, ni es sentia les cames pel fred. Ho va pagar amb una derrota...;-)) Quan fa fred, cal abrigar-se, almenys una mica...
  Content d'haver corregut bé al Fòrum. Les altres curses que hi havia fet fins ara, no havia sortit satisfet de les meves prestacions. En concret a la Transplant Run del 2014 i del 2017 i a la UniRun del 2015.

 

Una altra Jean Bouin al sarró

Ja van 12 edicions de la Jean Bouin que he corregut. La primera la vaig córrer al 1997. Després vaig estar 10 anys sense fer-la. Des que vaig reaparèixer al 2007, no he faltat a cap edició. I només puc dir que estic satisfet del resultat obtingut aquest any. El temps, 44m 47s. suposa el millor registre a la Jean Bouin dels últims 4 anys ! No em puc queixar. Diria que la clau del crono aconseguit van ser els primers 5 Km. Són més favorables que la segona part on hi ha la pujada final pel carrer Lleida, que és dura al ser en l'ultim quilòmetre, havent passat pel Paral·lel que també desgasta notablement.

Braços amunt. Li dedico al Martí (Foto: Gabriel Miquel)

En el primer 5.000 vaig divisar que tenia la Núria Salvat a poca distància. Poc a poc m'hi vaig anar acostant i poc abans del pas del 5 Km la vaig atrapar. A l'alçada de l'Arc de Triomf, en concret. La vaig superar, però abans del quilòmetre 6 ja es va posar a la meva alçada. Aleshores ella em va superar. A l'alçada de Colon ja em treia 10 segons. Vaig pensar que igual al Paral·lel tindria una oportunitat per acostar-m'hi, però està forta i res de res. Fins i tot la vaig perdre de vista. Va entrar a meta en 44,16. Em va treure 31 segons en 5 quilòmetres ! Quina jabata !! Ara valoro més haver-la superat a l'agost a Castellbisbal...
  Resumint. Una clàssica, la Jean Bouin, a la qual procuro no faltar.
 Aquest pròxim diumenge correré els 10Km contra el Càncer al Fòrum de Barcelona. Si esteu buscant un bon recorregut no hi falteu. Es pot fer cursa de 5 Km, també, al ser dues voltes a un circuit de 5.000 metres.  Animeu-vos !

Dóna gust córrer a Les Franqueses !

  Porten 6 edicions i n'he fetes quatre. La Cursa Solidària De Les Franqueses de 10 quilòmetres és d'aquelles curses que es nota que al darrera hi ha un equip humà format per corredors. Els amics d'A 4 el Km mimen la cursa, mimen els participants, bossa del corredor ben farcideta, vestuaris, dutxes, guardarroba ben ampli, entrepà de butifarra, circuit perfectament marcat,... ho tenen tot molt ben pensat i controlat i, al final, s'aconsegueixen els resultats. Altres curses més o menys similars en quan a població que les acull, resulta que no arriben al número de corredors de Les Franqueses. Ara estem en crisi de participació perquè com que hi ha tanta oferta, no hi ha tants corredors com per omplir totes les curses. Algunes ho noten de manera dramàtica. Comença a ser habitual veure curses on amb prou feines tenen un centenar d'atletes arribats a meta. I així no surten els números, segur. No és el cas de Les Franqueses. I ja porten donats 28.000€ per ajudar a lluitar contra el càncer de ronyó. Amb el bon saber i fer del bon amic Jaume Aragonès van arribar a meta 450 corredors, una xifra que, insisteixo, tal com està el pati, està molt i molt bé. Els corredors saben apreciar on hi ha una cursa amb cara i ulls i és allà on van a córrer.
   L'any passat no hi vaig participar. Va ser quan es va canviar el circuit, que és de 5 quilòmetres i al qual se li fan dues voltes. No hi ha cursa de 5 quilòmetres, però. Bàsicament el què s'ha canviat és un parell de carrers costeruts i el fet de baixar i pujar, a cada volta, el carrer que porta fins a l'ajuntament de Les Franqueses. El resultat és que hi ha menys pujades. La part més dura és a l'inici de cada volta i això s'agraeix ja que tens temps de recuperar-te.

Just quan vaig atrapar la Montse Cote (Foto: organització)

  Vaig coincidir amb el meu company d'esports al 324 Jordi Sanuy. Està fet un crack ! Li ha agafat fort, això del córrer ;-) Per cert, té un blog de cinema que està... de cine...! ;-)) Vam sortir plegats, però com que encara vaig una miqueta més ràpid que ell --aviat em superarà-- el vaig deixar de seguida. Vaig veure que la llebre de 45 minuts estava per davant meu, però encara que em va semblar que podria acostar-m'hi, el cert és que se m'anava escapant poc a poc. La meva intenció era baixar dels 47 minuts per tant, tenir la llebre de 45m per davant ja m'estava bé. Vaig passar el 5.000 en 22,44. Estava claríssim que ni en broma podria acostar-me als registres que havia fet al 2014: 44,11; i al 2015: 44,03. En tot cas, aspirar a superar els 46,38 que havia fet al 2013, en la meva primera participació. És clar que aquell any venia de les 5 Milles de Cerdanyola del dia anterior.
  Al començar la segona volta vaig observar que dos rivals habituals meus, en Jaume Termes i la Montserrat Cote, tampoc no podien seguir la llebre dels 45 minuts. I els tenia suficientment a prop com per intentar atrapar-los. Estaven uns 10-12 segons per davant. En 5 quilòmetres igual ho aconseguiria. Poc a poc m'hi vaig anar acostant, però a l'alçada del quilòmetre 9 encara em portaven 4-5 segons. El repte d'intentar atrapar-los era notable, però m'hi vaig posar. La Montse portava llebre i en Jaume anava just darrera d'ells. En l'última baixada abans de la recta de meta vaig prémer l'accelerador tot el què vaig poder. Això em va donar l'opció d'enllaçar. El Jaume va canviar de ritme i se'n va anar directe a la meta. A la Montse la vaig atrapar a falta de 100-120m per a la meta. Pensava que ja la guanyava. Però aleshores la seva llebre la va agafar de la mà i la va arrossegar, literalment, cap a la meta. I van entrar un parell de segons davant meu. Jo ja no tenia cap canvi més. Ja els havia esgotat per agafar-los...

Amb en Jordi Sanuy, company al 324. Va fer 48,43

    Al final 45 minuts i 23 segons vaig fer. I mirant la classificació, vaig comprovar que, en temps real, vaig superar tant en Jaume Termes (45,34) com a la Montse Cote (45,37). O sigui que, com dic sovint: encantat de la vida !!
    Diumenge que ve arriba la clàssica Jean Bouin. Cita inel·ludible ! 

Estrena de cursa a Mataró

Entrant a meta amb en Ruben Esteba (Foto: organització)

      Ho he comentat en diverses ocasions aquí; m'agrada estrenar curses. Penso que és una manera de donar suport a qui s'arrisca a posar-ne en marxa una de nova. I ara que n'hi ha tantes i tanta competència que fa que el número de participants baixi, és molt lloable que hi hagi qui tiri endavant una experiència com la de posar en marxa una cursa popular.

Poc després de la sortida, mig "amagat" (Foto: organització)

       Diumenge vaig córrer la cursa que el Col·legi d'Advocats de Mataró ha creat per celebrar els 150 anys del col·legi d'advocats mataroní. Una cursa de 10 quilòmetres. El recorregut, magnífic. Pràcticament pla al 100%. Hi havia tres llebres:  40, 45 i 50 minuts. Vaig optar per seguir la dels 45 minuts, que és el què crec que podia fer en un recorregut pla si el vent ens respectava. De seguida em vaig adonar que corria molt còmode a una mica menys de 4,30, que és el ritme de 45 minuts. Fins i tot tenia esma per comentar coses amb la llebre. Per exemple, que els quilòmetres anaven sortint una mica curts. L apart mé scomplicada per a mi va ser l'escullera, perquè és on més va bufar el vent. Vaig haver de fer un bon esforç per tal de no quedar-me endarrera. En les curses en què vaig en el grup de 45m., sempre intento aguantar el màxim de temps possible per acabar superant del mínim possible la franja dels 45m. Pensava que passaria el mateix tard o d'hora. Al sortir de l'escullera, ja enfilant el quilòmetre 5, la llebre se'm va escapar entre 5 i 10 metres. Poca distància, però anant jo al meu límit de velocitat, veia que em quedaria sol si em despenjava. Vaig aguantar com vaig poder i vaiog aconseguir enllaçar novament bans del quilòmetre 6. I això va ser clau. Després de donar una volta pel Tecnocampus, vaig veure que podrtioa aconseguir un bon registre. Seguia amb el grup sense dificultats i ja haviem superat el quilòmetre 8. En superar el 9, ja es divisava l'arc de meta. I no m'ho vaig pensar més. Vaig deixar el grup per mirar d'aconseguir baixar el màxim de temps possible dels 45 minuts. Se'm va enganxar en Ruben Esteba. Li vaig dir, a falta de 400-500 metres per a la meta, que l'objectiu era atrapar la noia que teniem una mica per davant.

Amb en Josep Miquel Riera, un gran atleta. Va acabar el 16è en 37m 52s (Foto: Salva Carbonell)

Finalment, però, no va ser possible. Va resultar que la noia en qüestió va ser la guanyadora de la prova femenina, Txell Avilés, que va entrar en 43m i 28s. Vaig entrar amb en Ruben 4 segons després, o sigui en 43m i 32s.  Seria una marca extraordinària per a mi. Millor marca de l'any en 10 Qm superant de 39 segons l'anterior, que era del juny, a Sant Joan Despí. Però al mirar el rellotge vaig veure que el recorregut em marcava 9,81 quilòmetres, o sigui almenys 200 metres curta, o fins i tot una mica més per allò que cal deixar uns 100-150 metres de marge per considerar que la cursa està ben mesurada. Els organitzadors van explicar que, efectivament, li faltaven almenys uns 200 metres. No vaig estar decebut perquè ja n'era conscient, com havia apuntat la llebre dels 45 minuts, que la cursa tenia pinta de ser curta. Cap problema. Vaig fer els meus càlculs. Havia  fet 9,81 quilòmetres a ritme de 4,26/Qm. Tal com em vaig trobar tota la cursa i vaig demostrar-me en l'últim quilòmetre, crec que hauria estat capaç de fer els 10 quilòmetres a 4,26. Això hauria suposat una marca de 44m i 20s. A només 9 segons de la millor marca del 2017. O sigui que encantat de la vida !!!  Vaig quedar el 42è de 159 arribats a meta.
      Diumenge que ve, 19 de novembre, toquen els 10 Qm de Les Franqueses.

Lavern-Subirats, com sempre: magnífica cursa !

A la baixada de meta (Foto: Ferran Cardona)

  Ja és una clàssica del meu calendari, la cursa de 10 Qm de Lavern-Subirats. Cursa familiar, amb molts regals per a tothom --fins i tot sorteigen una tele !--, tots els serveis necessaris --sempre em fan l'entrepà vegetarià, tot un detall-- molt bé de preu --10€--. Per tot plegat crec que van augmentant en número de corredors. També fan cursa de 5 quilòmetres, una caminada i una cursa per la serralada, de 17 Qm.

Amb en Ferran i la Maria Dolors

O sigui que hi ha opcions per a tot tipus de corredors. La cursa de 10 quilòmetres són dues voltes a un circuit mixt terra-asfalt, on predomina l'asfalt. Les tres vegades que havia corregut anteriorment vaig fer 45,06 (2013); 45,57(2014); i 47;19(2015). Vista la progressió, tenia clar que, enguany, si baixava dels 50 minuts, podria estar content. La primera volta, amb un tram amb força fangueix per la pluja del dia anterior, l'he passat en 25,02. Ho he sabut després, mirant les classificacions, perquè m'he deixat el cronòmetre-GPS a casa. Si arribo a portar-lo, dubto que hagués aconseguit baixar de 50m. La segona volta l'he feta millor: en 24m 14s. Per tant he acabat en 49m i 16s. No em puc queixar. És el què hi ha. El recorregut té les seves pujadetes, especialment dura l'última, per entrar a Lavern. Però en el seu conjunt és un traçat que m'agrada. Sempre que pugui, hi aniré.

No m'hi he pogut resistir !! (Foto Ferran Cardona)

   Com és habitual he coincidit amb en Ferran Cardona i la seva mare, la Maria Dolors Senz. Increïble dona. Té 92 anys i 4-5 cops a la setmana fa 30 piscines !! I un dia juga a la canasta. "Per mantenir el cap clar", m'ha dit. Imparable !! Un exemple.

Caloreta a Sant Vicenç dels Horts

  Avui he corregut els 10 Km de Sant Vicenç dels Horts. Una cursa jove, la primera edició de la qual es va fer al 2009. Jo la vaig córrer per primera vegada just l'any següent, al 2010. El cert és que no ho recordava. Sort que ho tinc tot ben ordenadet i puc evitar que se'm passin curses que he disputat abans. Mirant la crònica d'aquella primera participació a Sant Vicenç dels Horts, va fer força fred i vaig tenir un problema que em va fer perdre temps. I el meu germà Manuel em va guanyar per primera vegada en un 10.000. Jo estava a una setmana de fer la marató de la Costa Daurada a Salou. Ell va correr molt bé. Jo no tant.
  Avui he sortit força avançat. Només 4 segons de decalatge amb el temps oficial. La cursa està molt bé. Té una part de pujada al principi, però després és molt plana. Ha fet força calor per l'època de l'any que estem. M'he trobat bé corrent, i he pensat que estava anant força ràpid. Però el crono em deia que no anava tant ràpid com creia. El cas és que he anat fent el què faig habitualment: posar-me petits objectius que consisteixen en mirar d'atrapar els atletes que tinc per davant. N'he passat uns quants; ha estat prou bé. El final en pujada pica una mica, però he fet finals en pujada molt més durs que no pas el d'avui. Cap problema. Al final uns discrets 47m 36s. No és per tirar coets, però almenys és millor que la setmana passada a Santa Margarida i els Monjos. És clar que era un cross.

Ha fet una matinal ben assolellada a Sant Vicenç dels Horts, avui

Ara aviam si augmento una mica el quilometratge perque estic molt manta, últimament. Haig d'arribar almenys als 60 quilòmetres setmanals perquè ara no arribo ni als 50. I això no pot ser... Al gener tinc la Marató de Tarragona i cal posar-s'hi ja que queda poc més de 2 mesos.
  Diumenge que vé, toca el 10 mil de Lavern Subirats. Cursa dura, maca, i en al qual em tracten molt bé. Sempre que puc, hi vaig. Estaré cansadet perquè el dia abans hauré dormit poc ja que transmetré a  partirt de tres quarts de 9 per l'Esport3 el partit de la Superlliga de Voleibol masculí entre el Sant Pere i Sant Pau de Tarragona i el FC Barcelona. Arribaré a casa tard, segur. Ja explicaré com va tot plegat !

Santa Margarida i els Monjos: un bon cross

A punt de completar la segona volta (Foto: Raimon Gatell)

           Una vegada més he corregut a Santa Margarida i els Monjos. En aquest cas sense la companyia de l'Arcadi, donat que ell corria aquest cap de setmana la marató de Venècia. Ja és la quarta vegada que hi prenc i sempre m'ha semblat una cursa molt recomenable. És un cross en un circuit de 5 quilòmetres al qual se li donen dues voltes. La primera vegada que hi vaig córrer, al 2014, vaig fer 47,28; al 2015: 49,28 i l'any passat: 51,30. Ens la vam prendre amb molta calma, amb l'Arcadi, al 2016. A la segona volta vam voler remuntar per mirar de baixar dels 50 minuts, però haviem perdut massa temps a la primera volta. Aquest diumenge tenia entre cella i cella mirar de baixar dels 50 minuts. Tenis dubtes, donat que 6 dies abans havia corregut la Marató del Priorat. Com em passa algunes vegades, em vaig deixar el GPS. Tocaria córrer a cegues. Sempre prefereixo tenir referències temporals per saber com vaig. Ho vaig suplir preguntant als corredors del voltant. Al pas pel Qm 2, 10m i uns pocs segons. Calia prémer una mica per poder baixar dels 50 minuts. El pas pel 5, una mica menys de 25 minuts, per tant, mooolt justet. El repte estava clar: baixar dels 50m, just el què m'havia fixat en començar. I aleshores vaig posar en pràctica la meva tàctica preferida: caçar noies. Això em va anar motivant i en la segona volta en vaig atrapar i superar 3 o 4. Total, que em vaig plantar a la meta en 49m i 31s. Objectiu complert ! Si més no, pràcticament el mateix temps que fa 2 anys. I aleshores no venia de marató. O sigui que prou bé.

         Aquest proper diumenge correré els 10 Qm de Sant Vicenç dels Horts. M'hi han convidat. Aviam si us animeu a venir. Serà la primera vegada que hi correré. Ja us explicaré com hagi anat. Com sempre !