Millor marca de l'any en 10 quilòmetres !!!

Com sempre, dedicada al Martí (Foto: Laia Lis)

  Diguem-ne que ara és relativament senzill fer marca de l'any. A cada cursa que faig ho aconsegueixo. Vinc de molt avall, i això facilita les coses en quant a registres. Avui, però a Badalona, a la cursa "Ponle freno" de 10 Km, he fet un salt quantitatiu de minuts important. He passat d'haver fet 56 min 18s, a la marca d'avui de 51 min i 42s. Això vol dir que m'he "menjat" de cop 4 minuts i 36 segons. No està gens malament. L'objectiu de tornar a almenys baixar dels 50 minuts ara no el veig tant lluny com fa unes setmanes. De fet és que no està tant lluny... ;-) Avui he corregut a un ritme global de 5,10m/km. No és res de l'altre món, ho sé, però certament és sensiblement millor que els 5,30 que feia fins fa ben poc. Insisteixo que entenc que és el normal tenint en compte d'on vinc.

Estava content, a l'entrar a meta (Foto: Laia Lis)

 La cursa m'ha agradat força. El dia ha estat magnífic, gens de fred i no excessiva calor, almenys és com jo he percebut la temperatura, que s'ha enfilat a migdia fins els 24 graus. I no ha fet vent, gairebé, cosa que ha ajudat a fer bons registres, n'estic segur. Circuit molt pla, amb alguna pujadeta al passar per sota de la via i un pont per creuar-la per dalt, al començament de la cursa. Poca cosa. El 24 de març, quan faci la Badalona Running, amb un recorregut similar, espero mossegar uns quants segons més, almenys fins baixar dels 51 minuts. Veurem... De moment, la pròxima cita, el 16 de març la Cursa Científica de l'Hospital de Sant Pau.

Avituallant-me (Foto: Josep Lluís Blanco)

Poquet a poquet, anem millorant

Al Km 20 (Foto: Mònica Majoral)

 Sé que no m'acostaré a les marques que tenia fa temps. El que no sé és si m'acostaré a les marques que tenia fa menys d'un any. El sotrac que he tingut aquesta tardor ha fet que a hores d'ara estigui molt lluny dels registres de fa escassament 365 dies. De moment, poc a poc vaig millorant. Avui he corregut per 5a vegada la mitja de Cambrils que tan magníficament porta el Juanan Fernández, l'ànima d'això del córrer a les comarques tarragonines. Abans vaig córrer al 2012, al 2013, al 2014 i al 2015. Sempre fen-t'ho pitjor que l'any anterior. Llei de vida... Avui ha estat de llarg el pitjor registre que mai no hagi fet en aquesta cursa: 1h 56m 20s. És el què hi ha. Però la part positiva és que de promig he anat a 5,30, un ritme que no havia aconseguit en cap dels dos 10K que he corregut des que he tornat de l'hospital. Per tant, no em puc queixar. Veurem fins a on arriba la millora. De fet, avui he passat pel Km 10, amb millor marca de l'any, és a dir, sensiblement més ràpid, quasi 3 minuts, que en els dos 10.000 fets a Sant Antoni (20 de gener) i a Tarragona (27 de gener). Avui aspirava a baixar de 1h 55m, però potser he pagat el passar el 10.000 massa ràpid. En qualsevol cas, estic satisfet, perquè no m'he ressentit de res i a més he corregut amb sabatilles lleugeres. Ha fet un dia esplèndid, ni gota de vent. Tot ha estat magnífic. Ara ja només em queda millorar, com dic, poquet a poquet. Pròxima cita, Cursa de Badalona de 10Km el dia 3 de març. El dia abans, 2 de març, estaré a la fira del corredor, al Centre Comercial Montigalà, carrer Olof Palme, 28-36 de Badalona, per firmar el meu llibre "100 històries del córrer" d'editorial Cossetània, a tothom que el compri. És un llibre que val molt la pena. Us ho diu un que el coneix prou

bé.. ;-)).

La meva marató

      Enguany no correré el 10 de març la Marató de Barcelona. No és per falta de ganes, tot i que avui a la Maratest, he vist que els 42,195 Km em queden encara una mica lluny. No la correré bàsicament perquè la transmetré. A TV3 recuperem la transmissió de la Marató de Barcelona i com que l'últim cop que ho vam fer jo la vaig córrer i l'Arcadi la va locutar, ara, al 2019, intercanviarem els papers. 

En ple esforç (Foto: Manolo Jiménez)

      Avui es tractava de veure com estava. El cert és que gairebé no he pensat ni amb la bursa del peu dret ni en l'isquio de la mateixa cama. He sortit amb les llebres que marcaven el ritme per acabar una marató en 4h (ritme 5,41m/km) Volia veure si era capaç de seguir-les. Doncs no només això. Les he deixades endarrera, a l'alçada del km 10-11. Em trobava força bé, tret de molèsties al budell perquè tot i haver "buidat" força abans de sortir de casa, just abans de començar la cursa he notat que encara tenia restes que demandaven sortir. No hi ha hagut possibilitat de buidar novament i he sortit amb aquesta sensació de recargolament sempre molesta. Sabia que tard o d'hora haria de prendre una determinació. He passat el km 15, la meitat de la cursa, en 1h 23 min. llargs. Per tant si era capaç de doblar acabaria amb unes interessants 2h 47 minuts, que m'haurien deixat molt satisfet. Cap al km 19  les llebres se m'acostaven molt. El meu ritme, fins aleshores, havia estat clarament superior al seu (5,32 per 5,41) Al quilòmetre 20 he vist un lloc ideal per a convertir-lo en un WC improvisat i no m'ho he pensat 2 cops. Deu n'hi do el que ha sortit... perdoneu l'escatologia. Diria que he perdut 2 o 3 minuts. Quan he tornat a reprendre la marxa, res no ha estat igual. Per molt que ho intentava, era incapaç de tornar al ritme que duia abans de l'aturada. Les llebres ja no les veia. Només les he vist en un tram d'anada i tornada i ja les tenia massa lluny. El cert és que els últims 10 quilòmetres se m'han fet llargs. Estic satisfet de no haver-me aturat a caminar i haver vençut aquests pensaments "negatius". Perdia pistonada i per un moment he pensat que arribaria a perdre tot l'avantatge que tenia acumulat per baixar tranquil·lament de les 3 hores, que era l'objectiu prefixat. En l'últim 5.000 he fet un parell de quilòmetres clarament per sobre de 7m/km. Un petit desastre. O gran desastre. Veia que molta gent em superava, però no m'ha preocupat gens ni mica. Tenia marge de sobres per fer menys de 3 hores i així ha estat: 2h 58min. 13s, curiosament 8 segons més lent que quan vaig fer la meva millor marca... de Marató !! És el què hi ha. Certament tinc dubtes de si seré capaç de tornar a córrer a 5m/km --no demano més-- amb certa comoditat. Veurem si evoluciono o m'hauré d'anar acostumant a aquests ritmes força més lents.... Els temps ho dirà.

Objectiu complert (Foto:selfie)

   Pròxima cita, el 24 de febrer, diumenge que ve, la Mitja de Cambrils, on el dia abans, presentaré el meu llibre "100 històries del córrer". I divendres 22 de febrer faré la primera presentació del llibre a la fira del corredor de la Mitja de Granollers, al Palau Olímpic de la capital vallesana. Tant a Granollers com a Cambrils podreu comprar el llibre i us el dedicaré si així ho desitgeu. 

11 mesos després, torno a fer una mitja marató !

      L'última vegada que havia corregut una mitja marató va ser a Igualada el 8 d'abril del 2018. Just el dia abans que fes l'oclusió intestinal que, a la llarga, m'ha fet passar pel quiròfan 3 cops en 6 mesos. Ja ha quedat prou explicat unes quantes entrades --no gaires-- més enrera.

Amb la Maria Galofré, un encant de persona, després de la mitja

El cas és que avui he completat la Mitja de Barcelona, per dotzena vegada. Ho he fet amb el pitjor registre que mai no he fet en una mitja marató d'asfalt, però ja hi comptava. Avui es tractava de buscar sensacions. I les he trobades: he vist amb certa claredat que puc anar més ràpid que els 6,05 m/km d'avui. Temps total, 2h 8min 34s. Avui, però, la millor sensació ha estat fer tota la cursa al costat d'una persona molt especial: la Maria Galofré, una de les cirurgianes que em van atendre i em van salvar la vida a la Mútua de Terrassa, tant a l'abril com al setembre de l'any passat, amb la perforació intestinal que vaig fer. Un cop superat aquest important entrebanc físic, torno a estar a l'asfalt, que és el que volia. Ja milloraré registres, almenys una mica... espero !
      La Maria no estava en el seu millor moment físic per falta d'entrenament, bàsicament, però ha estat capaç de completar la distància --que no la regalen-- malgrat que a partir del km 14 tenia notables problemes a les cames. És una campiona !! Queda pendent una cursa que hem de fer plegats la Maria, la Judith Camps, una altra de les cirurgianes que tinc com àngel de la guarda, i jo. Ara la Jud està lesionada. Quan es recuperi, la farem.
      La setmana vinent és important per a mi. Atlèticament perquè diumenge tinc previst córrer, a El Prat de Llobregat, la Maratest. 30 Km. L'últim cop que la vaig córrer va ser a Badalona, al 2015. Amb algun que altre entrebanc, la vaig acabar-la en 2h 33min. Ara l'objectiu serà, simplement, baixar de les 3 hores. Crec que està al meu abast. Veurem... També serà una setmana important perquè, abans, dimecres 13 de febrer, sortirà a la venda el meu llibre "100 històries del córrer". Si teniu moltes ganes de comprar-lo, ja es pot fer a través de la web d'Edicions Cossetània. Estic segur que us agradarà. A més us el podré dedicar i firmar quan ens trobem a les curses, o en alguna de les múltiples presentacions que faré per Catalunya en els pròxims mesos. A les presentacions també podreu comprar el llibre, evidentment. Us passo el calendari:

Feu-me cas i compreu-lo. Us agradarà !

22 de febrer: Fira del corredor de la Mitja de Granollers. Palau Olímpic.  19h
23 de febrer: Fira del corredor de la Mitja de Cambrils. Palau dels Esports 19h
6 de març: Casa del Llibre. Rambla Catalunya, 37. Barcelona  19h
30 de març: Fira del corredor de la Mitja de l'Estany. Banyoles. (Hora a confirmar)

Hi ha previstes presentacions també a Sant Cugat del Vallès, Rubí i Sant Boi de Llobregat

I s'estan mirant de concretar també altres a Vilafranca del Penedès, Badalona i l'Hospitalet de Llobregat.

Si esteu interessats que us vingui a presentar el llibre al vostre club o entitat, contacteu amb mí a bonastrexavier@gmail.com i estaré encantat d'anar-hi.

Ah... que no se m'oblidi! Aquest pròxim dimecres dia 14 de febrer estaré a Ràdio-4 amb la Marga Lluch per parlar, al seu programa "Més que esport" del meu llibre, també. A partir de les 7 de la tarda. Si el voleu escoltar, AQUÍ teniu les freqüències on podreu trobar l'emissora.
 

Últim test abans de la Mitja de Barcelona

De dreta a esquerra, l'Olivia, la Maria, el David, l'Empar i un servidor. (Foto: selfie del David)

         Feia 10 mesos que no feia un entrenament tant llarg com el d'aquest diumenge. He anat a la carretera de les Aigües acompanyat de l'Empar Moliner, l'Olívia, la Maria i el David i hem fet 17,5 quilòmetres. De moment continuo a un ritme molt lent. Veurem si el milloraré, ja que fa anys que no faig sèries. Tant lent ha estat el ritme que he dut avui, que en alguns moments he tingut dificultats per seguir els meus companys d'entrenament. De fet, l'Empar està fortíssima i un parell de cops s'ha escapat --una vegada amb el David i després amb la Maria-- i ni fart de vi els hauria pogut seguir. És el què hi ha, venint d'on vinc. Puc estar molt content de poder aguantar 17 km i mig i no ressentir-me absolutament de res. De fet, m'ha servit l'entrenament d'avui per calibrar si estic en condicions d'acabar la mitja de Barcelona. I veig que sí. Acabar-la, amb un segon objectiu: intentar fer menys de dues hores. Ja em donaria per satisfet. Avui he corregut a 5,52 de promig. Per baixar de 2 hores, haig d'anar sensiblement més ràpid; a 5,40, concretament. Espero ser capaç de fer-ho, al tractar-se de competició. I si no ho aconsegueixo, doncs cap problema. Correré amb una bona amiga: la Maria Galofré, cirurgiana de la Mútua de Terrassa.

 La meva intenció és fer aquest calendari:

-10 febrer: Mitja de Barcelona
-17 febrer: Maratest (30Km)
-24 febrer: Mitja Cambrils
-3 març: 10 Km Badalona
-10 març: ???????

         Ja us podeu imaginar què puc intentar el 10 de març. Si físicament surto bé de les mitges i de la maratest, igual goso... Veurem.

Anar millorant

L'arribada (Foto: M. Majoral)

  Aquesta ha estat una setmana atípica perquè no he pogut córrer el què hauria desitjat. La reaparició a Sant Antoni la setmana passada va comportar unes tiretes importants als dos bessons, però sobretot, un agreujament de les meves molèsties habituals a la inserció del tendó d'Aquil·les al calcani del peu dret. Tota la tarda de diumenge passat i dilluns anava coix. Dimarts, en Jim Serrano em va fer un bon massatge i la cosa va millorar ostensiblement; i dimecres vaig anar a Resport on el Dr. Ferran Abat em va fer una punció seca a la zona afectada i la cosa va millorar força. Tant, que em vaig decidir a fer els 10 quilòmetres de Tarragona, emmarcats en una jornada atlètica que incloïa, també, un 5K, un 30K i la marató. Enguany era obvi que no podia fer-la.  L'objectiu era, simplement, millorar el registre de Sant Antoni (56min 54s) Crea que podria fer uns 54 minuts, però a l'hora de la veritat he notat la falta d'entrenaments i el vent que ens ha bufat, al marge de la tornada a la zona de meta, que té molts metres en pujada. Amb tot he pogut millorar el registre. Han estat uns escassos 36 segons, però ningú va dir que seria fàcil. He acabat, doncs, en 56min i 18s. Per tant, el pròxim objectiu en un 10K serà baixar dels 56 minuts. Ara mateix me'n faig creus del què era capaç de córrer abans de les operacions del setembre de l'any passat. És normal, després del què vaig passar, que ara estigui tan allunyat dels meus registres de fa uns mesos. Poc a poc i bona lletra. Sense pressa, pero sense pausa. Seguim !

Amb en Jordi Gil, de TV3 (Foto: MM)

Entrevistat al final (Foto: Mònica Majoral)

Abans de començar (Foto: MM) 

Passats per aigua

Entrant a meta amb l'Arcadi a Sant Antoni (Foto: Organització)

  El retorn a les curses ha estat emocionant, però sobretot, ben passat per aigua. La cursa escullida per tornar ha estat la de Sant Antoni. Molt clàssica per a mi. Era la 15 vegada que la feia. Vaig poder fer-la acompanyat de dos grans companys: la Imma Casares i l'Arcadi Alibés. Tots dos companys de feina a TV3. Tenia en el cap córrer al voltant dels 55 minuts. Sense cap pressa i gaudint al màxim del moment. Des del novembre que vaig començar a trotar augmentant progressivament el minutatge, estic ara ja en els 45 minuts. Per tant, la cursa de Sant Antoni suposava el salt definitiu per començar a entrenar normalment, diguem-ne, al fer almenys 10 minuts més de cop. Sabia que no tindria com dificultat per a fer-ho, com així va ser. Llàstima, com dic, de la intensa pluja que ens va deixar ben mullats. Va deslluïr una mica la meva tornada a l'asfalt, però el cert és que em vaig trobar molt recolzat per tothom que em va venir a saludar i alegrar-se de la meva reaparició. Finalment vam acabar amb l'Arcadi en 56 minuts i 54 segons. El registre era absolutament el de menys. A partir d'ara només faré que millorar aquest registre, he, he... La Imma Casares va tirar una mica més a partir del km 8 i ens va treure uns 45 segons d'avantatge, a la meta. L'única cosa no tant positiva és que les meves molèsties a la inserció del tendó al turmell es van convertir en notables i ara vaig molt coix, però almenys una mica menys que ahir a la tarda. Fisio i trauma aquesta setmana i a veure si ho solucionem. L'isquio de la cama dreta, en canvi, sense notícies. Perfecte !

Al lliurament de trofeus, a Polinyà

  Diumenge que vé tinc previst córrer els 10 km de la Marató de Tarragona. Impensable fer enguany els 42,195 km... Aviam com anirà. Objectiu: baixar de la marca de Sant Antoni.
   Dissabte 19 de gener, el dia abans de Sant Antoni, vaig fer una altra clàssica, en aquest cas, clàssica d'speaker, per a mi: els 10 Km de la cursa Popular de Polinyà. Ja fa uns quants anyets que dinamitzo la jornada atlètica que fa 32 anys que fan. Una autèntica festa de l'esport popular.

Reaparició 5 mesos després !!

  Em fa molta il·lusió anunciar que després de la meva convalescència tornaré a cremar asfalt en una cursa el pròxim 20 de gener. Dos dies abans tindré l'alta mèdica. Serà a la cursa de 10 quilòmetres del Barri de Sant Antoni de Barcelona, una de les més clàssiques i que he fet més cops. L'any passat vaig córrer-la per 14a vegada amb un registre de 44m i 30s.  Com que ara mateix estic corrent una mitja horeta, la cursa serà  --espero-- un salt quantitatiu important. Passaré a fer un grapat de minuts més de cop. Penso, però, que estic preparat per a fer-ho sense problemes. La cursa és molt plana i m'ajudarà. La idea que tinc és anar molt tranquil i gaudir de la tornada a les curses. L'objectiu és estar una mica per sota dels 55 minuts i gaudir al màxim. L'Arcadi Alibés segur que m'acompanyarà. Espero que no sigui l'únic. Tothom que vulgui venir amb nosaltres durant la cursa serà molt benvingut. Quants més siguem, més riurem. Moltíssimes gràcies a tots per les mostres de suport que he rebut durant tots aquests mesos. Ens veiem el dia 20 !!

Per la Gran Via, a l'edició del 2018 de la cursa de Sant Antoni (Foto: Cristina Fábregas)

He tornat a la vida...!

Poc després de sortir de la UCI

    Jo mateix em vaig donar per acabat. Per mort. Literal. Però no era la meva hora i he tornat. Anem a pams. El 5 de setembre vaig tornar a anar a urgències amb dolor abdominal i mal a l'espatlla. Per mi estava clar. Després de l'experiència de l'abril amb l'oclusió intestinal, tenia força números que la cosa s'hagués repetit. Doncs bé, va resultar que sí que tenia novament problemes al budell, però ara pitjor: havia fet una perforació, que havia començat amb una suboclusió que es va complicar. Em van operar d'urgència la matinada del 5 al 6 de setembre. La cosa no va acabar d'anar del tot bé, perquè en les hores posteriors a la intervenció, no millorava, ans al contrari. En aquest punt el paper del meu germà Manuel, metge, va ser decisiu per a salvar-me la vida. Vaig fer un xoc sèptic i no va haver més opció que tornar a intervenir --tornar-me a obrir, vaja-- per solucionar la situació. 3 dies, dues operacions. La cosa va estar tant justa, que li van dir a la meva dona, la Mònica, que es preparés perquè podria anar-me'n a l'altre barri. Sortosament la segona operació va anar molt bé, Vaig ingressar a la UCI on vaig estar intubat i dormit 7 dies. Finalment, el 14 de setembre em vaig despertar. La quantitat de medicaments que m'havien administrat, juntament amb adrenalina, morfina i tota mena de drogues per a què els meus òrgans tornéssin a funcionar a ple rendiment, tenen dos efectes colaterals habituals. Un, que tens alucinacions i veus la realitat distorsionada. I el segon, que t'infles de manera espectacular. Jo, que peso al voltant del 72-73 kilos, vaig passar a pesar-ne 90 !! Les cames eren com potes d'elefant; el dits dels peus, autèntics botifarrons; no podia ni aixecar els braços. Havia de recuperar-me a base de desinflar-me amb diurètics. Em vaig passar una setmana orinant gairebé de manera constant, especialment a la nit. El cert, malgrat tot, és que cada dia estava clarament millor que el dia anterior. Tots els metges i personal sanitari concidien a dir-me que el fet que fos esportista habitual m'estava ajudant a recuperar-me molt ràpidament. Vaig haver de reaprendre a caminar. Quan ja em podia valer per mí mateix en un 70%, més o menys, em van enviar a casa.

L'Arcadi, en una de les visites que em va fer a l'hospital

Era el 28 de setembre. La Mònica ha estat el puntal bàsic per a la meva recuperació. Ella i el meu germà Manuel. La Mònica ha estat sempre pendent de mi, a tothora. Sense ella, igual encara estaria a l'hospital, a hores d'ara.
       Ara m'haig d'anar recuperant, especialment a l'hora de guanyar massa muscular. Ara peso escassament 67 kilos. Vaig arribar fa una setmana a pesar-ne 65. Massa poc. Des d'aquí també vull agraïr molt especialment tot el personal sanitari que em va atendre a la Mútua de Terrassa. Sense ells, òbviament, ja estaria acompanyant el meu nebot Martí, el meu àngel al cel. Són més d'un centenar les persones, des de cirurgians fins a personal de la neteja, passant per lliterers, infermers i infermeres, els que van tenir cura de mi en un moment o altre. Els estaré eternament agraït a tots i cadascun d'ells. També vull agraïr a la meva família i a tants i tants amics i companys de feina que han estat en tot moment pendents de la meva evolució. Moltes gràcies a tots. Com diu "El Foraster", sou molt bona gent !!!

Primer "rodatget" després de 2 mesos aturat

      Ahir em van treure l'últim drenatge que portava i ho vaig celebrar començant a córrer. 1m i 30s. 200 metres. Poquet a poquet m'aniré recuperant. Espero !
      Aquest és el llistat que vaig poder fer del personal de la Mútua de Terrassa. Segur que m'he deixat algun nom. Espero que em disculpin els que m'hagi pogut descuidar. Infinites gràcies a totes i tots !!
     

Àlex Sánchez, auxiliar

Ainara Muñoz, raigs X

Alba Ramírez, auxiliar

Alba Rivera, auxiliar

Alba Tomàs, enfermera

Albert Sánchez, metge

Alícia Jiménez, infermera

Amanda Regueiro, infermera

Ana Osorio, infermera

Andrea Arús, auxiliar

Andrea Navarro, raigs X

Àngela Abril, auxiliar

Anna Bartolí, infermera

Anna García, fisioterapeuta

Anna, auxiliar

Ares, radiòloga

Ariadna Til, Clínica del dolor

Beatriz Montes, auxiliar

Belén Villén, auxiliar

Cabeza, Cristina, cirurgiana

Carmen Pérez, auxiliar

Cèlia Benaiges, banc de sang

Christian Castillo, infermer

Christian González, auxiliar

Cristina Cabezas, estudiant en pràctiques

Cristina Fernández, infermera

Cristina Lluch, metge UCI

Cristina Plata, auxiliar

Cristina, UCSI

Daniel Costa, cirurgià

Desiré Martínez, auxiliar

Doctora San José

Elisabeth Bellart, auxiliar

Elvira Alibama, Infermera

Emilio Muñoz, cirurgià

Encarna Fenoy, auxiliar

Encarni Alcaide, neteja

Ester Medina, neteja

Fina, infermera UCI

Glòria Ramírez, infermera

Goreti, metge  resident

Isabel Xerta, metge UCI

Javier González, metge

Javier Osorio, cirurgià

Jessica Yañez, auxiliar

Joan, lliterer

Jorge González, cirurgià TAC

Jose Fernández, infermer

Josep Andrada, auxiliar

Joseph El Maddahi, lliterer

Juanma Fernández Alcaide, infermer

Júlia Montoya, auxiliar

Julián Moreno, radiòleg

Karina Miranda, auxiliar

Karina Quintero, auxiliar

Lali Ros, auxiliar

Laura Maestro, auxiliar

Laura Rocamora, cirurgiana

Laura Sobreroca, metge resident

Laura Triguero, infermera

Laura Vergara, auxiliar

Laura, radiòloga

Lia Cristina, infermera

Lidia Moreno, estudiant en pràctiques d’auxiliar

Lilia Martínez, cirurgiana

Lourdes Bru, infermera

Manuel Juliàn, radiòleg

Mar Lozano, infermera

Marcos López, infermer

Mari Carmen Pereña, auxiliar

Maria Gallofré, cirurgiana

Marian Pasos, Infermera

Mariano Carreño, lliterer

Marina Carós, infermera

Marina Molina, auxiliar

Marta Vilalta, infermera

Mateo Pérez, lliterer

Mina Ezaeme, auxiliar

Mireia Murcia, infermera

Mònica Gómez, auxiliar

Mònica Pérez, anestesista

Mònica, Infermera

Montse Giró, neteja

Montse Padrós, auxiliar

Montse Parra, auxiliar

Nil Camañes, infermer

Noèlia Pérez, cirurgiana

Nuri, auxiliar

Ono Morales, auxiliar

Pedro Cuadrado, lliterer

Pepi Avilés, neteja

Pol Martínez, infermer

Pol, lliterer

Queralt, Infermera UCI

Rafaela López, neteja

Rosa Cortadellas, banc de sang

Sandra Castillo, infermera

Sandra Oliveres, infermera

Saray Cabacas

Silvia Àlvarez, infermera

Sònia Castillo, infermera

Sònia Espinar, neteja

Sònia Navarro, infermera

Tomás, infermer

Toni Granado, auxiliar

Vanessa Alcarraz, infermera

William Alcántara, becari

Yolanda Membrilla, neteja

Yolanda, auxiliar

Previsible

Al Km 5 (Foto: Teresa Recuero)

  Ha estat un dels pitjors registres --sinó el pitjor-- en relació a l'any anterior, que mai no he fet en una cursa. Ha estat a la Cursa de Festa Major de Castellbisbal. 6,2 Km. Avui l'he fet per 9a vegada. Cursa dura amb pujades llargues que, juntament amb la calor, la fan especialment complicada. Sabia que avui no seria capaç de córrer per sota dels 30 minuts, com en les 8 edicions anteriors. Estic en una fase de la meva activitat atlètica complicada. Principalment perquè arrossego un dolor notable a l'isquiotibial de la cama dreta des de fa molt de temps. El problema és que ara s'ha agreujat i només puc córrer --per anomenar-ho d'alguna manera-- després de fer grans sessions d'estiraments. I encara, perquè la molèstia és notable i no desaparaiex a l'escalfar. Tinc ganes d'intentar resoldre el problema, si hi ha alguna manera, definitivament. Fins i tot sembla no descartable passar pel quiròfan. Però això depèn del què diguin els metges... El cas és que ara mateix no puc córrer gens ràpid perquè em fa mal la cama dreta, a l'intentar allargar la passa. A les baixades vaig lent, a les pujades vaig lent, al pla vaig lent... Vaig lent a tot arreu i és clar, el crono es dispara. L'any passat, a Castellbisbal vaig acabar molt content donat que vaig fer un registre molt bo per mi: 28m 19s. Portava anys empitjorant els temps, edició rera edició, i al 2017 vaig trencar, per fi, la ratxa. Però avui, com deia, ja sabia que ni en broma aconseguiria un temps similar. He anat veient com companys als que normalment guanyo en qualsevol distància, avui em superaven i jo era incapaç ni d'intentar seguir-los. Mirava de conformar-me dient-me a mi mateix que almenys podia participar a la cursa. Però m'autoenganyava. El que m'agrada és competir. I amb l'isquio o el què sigui que tinc a la cama dreta no hi ha manera de competir. I això m'entristeix... m'afecta. Quan ha acabat la cursa me n'he anat al cotxe i he estat una bona estona pensant. Fins i tot se m'ha passat pel cap deixar de córrer... Ufff...! En fi, perdoneu els pensaments negatius, però són els que tenia en aquell moment... Per cert, que no se'm descuidi. Avui ha acabat en 32 minuts i 31 segons, 4m i 22s més lent que l'any passat. Molt decebedor. Ja sabia que després de l'oclusió intestinal de l'abril, els meus registres es ressentirien. Però no pensava que tant. Se li ha afegit l'isquio i tot plegat és un gran desastre atlètic per a mi.

Però seguirem !     

Feia molt de temps que no feia un doblet

Primers quilòmetres a l'Espluga (Foto: M. Majoral)

       Aquest últim cap de setmana he tornat a fer un doblet. Amb la calor que fa, no està malament. Divendres 27 vaig córrer al Circuit de Catalunya, l'Allianze Night Run, 10 km, en els que participaven també els germans Márquez, el Marc i l'Alex, els dos pilots de motos.Van ser capaços de córrer tots dos en 39m i 27 segons. No hi ha res com ser jove...
L'any passat vaig fer aquesta cursa en 47,54. Sabia que, enguany, si era capaç de baixar dels 50 minuts em podia donar per més que satisfet. Va fer molta calor, cosa que també ja sabiem tots els corredors. Al final vaig acabar en 50 minuts i 7 segons, per tant, no tant lluny de l'objectiu prefixat. Ho vaig donar per bo.

Esgotat a l'acabar al Circuit (Foto: M. Majoral)

       I al dia següent, dissabte 28 de juliol, vaig tornar a córrer a l'Espluga de Francolí. 15 km a partir de les 7 de la tarda. Calor inhumana sempre que l'he feta. Carretera amunt fins el Monestir de Poblet, i tirar més amunt per arribar al km 8 i mig i després tot de baixada fins a l'Espluga. Vaig ser massa optimista al pensar que podria intentar baixar d'1h i 15m, ritme de 5m/km. Si no ho havia aconseguit el dia anterior al circuit, era evident que a l'Espluga no aniria a 5 de promig. Ja ho vaig veure de seguida que el meu ritme era sensiblement més lent, però confiava en recuperar a la baixada. Quan vaig enfilar el retorn cap a la meta, el temps acumulat era tant alt que em vaig posar com a meta mirar de no superar de gaire 1h 21m. També es va revelar com a agoserat aquest objectiu. Al final vaig fer 1h 23m 49s. Un petit desastre, tot sigui dit. A l'Espluga hi tinc la meva millor marca de 15km de sempre (1h 0m 26s, fets al 2001) També vaig fer-hi 1h 3m, 1h 8m i 1h 9m, aquest últim registre fet al 2011.

Abans de començar, a l'Espluga (Foto: M. Majoral)

       És el què hi ha. Han passat molts anys des que vaig començar a córrer i les marques són, desde de fa temps, sensiblement pitjors. Ja fa molt de temps que entreno menys i l'única qualitat que faig és a les curses. Les sèries, per exemple, fa molt de temps que no en faig. Això i els anys que van passant expliquen la devallada. 1h 23m em semblarà una gran marca quan no baixi de l'hora i mitja, que, veient com van les coses, serà aviat... Els meus problemes a l'isquiotibial ara ja són una murga. No és descartable la intervenció quirúrgica. El problema és que podria suposar 6 mesos de recuperació sense córrer... Al setembre m'hi poso seriosament. De moment, anar tirant...   

Ara toca calor

          Aquest és un estiu atlèticament diferent per a mi. Com que vaig estar aturat un mes a l'abril per l'oclusió intestinal que vaig tenir, entenc que ara no haig de fer l'aturada estival habitual. Haig d'entrenar perquè el 7 d'octubre tinc previst tornar a fer la Marató del Priorat; i una setmana més tard, la mitja o el 10 mil de Tossa de Mar, ja veurem... El cas és que ara fa molta calor i les sessions són curtes quan per nassos haig de córrer a migdia per qüestions d'horaris laborals. Quan tinc festa, corro cap a quarts de 8 de la tarda i puc fer sessions més llargues. Ja n'he fet un parell de 75 minuts.

A mitja pujada, amb cara d'esforç (Foto Pako Beer)

           Diumenge vaig córrer els 5km del Poble Sec, tot estrenant una nova camiseta Joma, comodíssima, per cert...  Era la segona vegada que feia aquesta cursa. La primera vegada va ser fa 5 anys, al 2013.Un circuit de 2km i mig al qual es fan dues voltes. Hi ha una pujada no molt dura però sí llarga que endureix notablement la cursa. Sortosament els edificis i els arbres deixen una bona part del circuit protegit del sol, cosa que s'agraeix. Però la temperatura és alta. Vaig completar la primera volta en 11m i 54s i la segona en 12m i 19s, per a un total de 24m i 14s. No és pas un temps per llançar coets, evidentment, però ateses les circumstàncies i d'on vinc, el dono per bó. La incògnita ara mateix és si d'aquí a uns mesos seré capaç de fer un 5.000 per sota dels 23 minuts, com abans de l'oclusió, i acostant-me als 21m en cas d'estar bé...
 
          En el moment d'escriure aquestes ratlles no sé quina serà la pròxima cursa. És possible que el 27 de juliol corri al circuit de Catalunya els 10Km
amb els germans Marc i Àlex Márquez i al dia següent m'animi a córrer els 15km de l'Espluga de Francolí. Veurem.

Reaparició per fi !

Entrada a la meta. Mans enlaire. Pel Martí (Foto JJ Vico)

         2 mesos i 2 dies després de l'última cursa, la Mitja d'Igualada, el 8 d'abril, ahir vaig reaparèixer en una cursa després de l'oclusió intestinal que vaig tenir i que em va obligar a passar pel quiròfan. Des del 9 de maig que paulatinament vaig augmentant els minuts de córrer i ara ja estic en 26 minuts. Poc més d'aquest temps era el que esparava fer a la cursa de 5Km de Sant Adrià de Besòs contra l'ELA. M'hi va acompanyar l'Arcadi Alibés, en un gest que li vaig agraïr molt, perquè em feia il·lusió que corrés amb mi en un dia important, al meu costat.
        Molt d'ambient a la sortida. A l'haver perdut massa muscular a les cames, tenia dubtes sobre si em farien mal o no. Ens vam posar a seguir la llebre de 5m/Km --que era en Xavi Crespo-- si bé la idea que tenia era anar una mica per sobre de 5. Cap el Km 2,5 es bifurcava la cursa. La llebre va seguir la ruta de la versió 10Km. Vam remuntar el riu i aviat ja enfilàvem cap a la meta. Vam veure amb l'Arcadi que podriem baixar dels 26 minuts. Perfecte! No pensava baixar dels 27, per tant molt bé. Cap el 4,5 vaig notar les cames cansadetes, com si portes 14-15km en una mitja, més o menys. Però cap problema. Vam entrar en 25m i 30s, a 5,06 de promig el quilòmetre. Fantàstic! I sense forçar ni una mica. L'Arcadi,

Amb un gran amic (Foto JJ Vico)

perquè no volia que se li compliqués el tendó d'Aquil·les i jo perquè reapareixia. Bones sensacions ! L'any vinent vull repetir. Suposu que aleshores faré el 10K.
        La pròxima cursa no sé quina serà. Segurament al juliol, tret que en trobi una el dia de Sant Joan.

Recuperant la normalitat

Al lliurament de premis a Martorell (foto: Manuel Jiménez)

  Avui he tornat a estar present en una cursa. No l'he correguda però hi he participat activament. He fet d'speaker a la 6a cursa i Marxa Solidària de Martorell. És el 5è any consecutiu que ho faig. Enguany, no hi volia faltar. La cursa, com sempre , ha estat un autèntic èxit. 700 incrits amb més de 500 acabats. Tal com estan últimament les curses, amb una gran oferta per la demanda que hi ha, es tracta de xifres respectables per a un 10K, allunyat de Barcelona capital.

Canvi de piles de la bateria del micro (Foto: Manuel Jiménez)

 Diumenge que ve sí que m'estrenaré corrent si tot va bé. Correré els 5Km de la Cursa per l'ELA a San Adrià de Besòs.
  Si podeu, veniu. La causa s'ho mereix.

Amb en Manuel Jiménez (Foto: ell mateix)

De l'asfalt al quiròfan

Entrant a la meta a la mitja d'Igualada (foto: organització)

   El 8 d'abril vaig córrer la Mitja Marató d'Igualada. Va ser un dia plujós. L'aigua no ens va abandonar en tota la cursa. Sortosament no va fer fred. Erem poquets corredors, en la linia del què es porta últimament a l'haver tant oferta de curses. Sense més incidències vaig acabar la cursa --que és bastant dura, amb constants pujades i baixades--, en una 1h 45m i 56s, un temps que em va semblar correcte tenint en compte el perfil de la cursa i la pluja. Al cap de 5 minuts d'acabar, m'en vaig anar cap el cotxe que tenia en un pàrquing molt a prop de la meta. Hi vaig arribar tremolant de fred. Vaig pensar que un cop em posés roba seca i engegués la calefacció del cotxe, ja em recuperaria. I, efectivament, així va ser. Però a la poca estona de sortir d'Igualada, vaig començar a sentir un mal de panxa notable. A l'alçada de Collbató em vaig aturar. Vaig tirar el seient cap enrera per mirar de descansar una mica, però el dolor abdominal no remetia. Vaig continuar. Abans d'arribar a casa vaig haver de fer una segona aturada, però tampoc no va servir per calmar el dolor. Un cop a casa, no podia ni sortir del cotxe del mal que tenia. Vaig estar tota la tarda recargolant-me pel terra, literalment. Tota mena de calmants no acabaven de fer-me efecte. Se'm va fer una muntanya anar a urgències i vaig fer nit a casa. Va ser una nit infernal de dolor. A les 8 del matí del dilluns 9 d'abril vam anar a urgències. A les 5 de la tarda m'operaven d'una oclusió intestinal. La doctora Judith Camps, la cirurgiana, em va salvar la vida. Ho explico AQUÍ. Ara estic en recuperació. Fins el 9 de maig no correré ni un metre, seguint instruccions de la Dra. Camps. A fe que li faré cas. Calculo que a principis d'estiu reapareixeré en alguna cursa.

Doblet a Canovelles

Sortida del 10Km. Erem poc més de 200 corredors (Foto: Carles Sánchez)

      Dilluns de Pàsqua i córrer a Canovelles són gairebé sinònims. Tota la vida s'hi havia fet una cursa de 15 quilòmetres. Enguany, però, la cosa ha canviat. Ara es fan dues curses seguides: una de 5 quilòmetres i una de 10 quilòmetres. Per horaris es poden fer les dues. No és el mateix que fer la de 15km, però com a sucedani no està malament. La llàstima és que la participació ha caigut en picat. A la cursa de 5 km hi hem près part poc més de 50 corredors. A poc de començar, hi havia una pujada que déu n'hi do. He trigat, finalment, 23m 28s i he acabat en la 13a posició, 5è de la meva categoria que començava als 40 anys. Una llàstima tant poca gent, ja que el recorregut és bo. Tant una cursa com l'altra passen en bona part pel recorregut que tenia la de 15 quilòmetres. Entre el 5.000 i el 10.000 he tingut temps per estirar, tornar a trotar, canviar-me còmodament el pitrall --no pas com ens va passar a l'Arcadi i a mí a la Mitja de Sitges d'aquest any-- i he pogut preparar-me sense cap problema.

Sortida del 5.000. Erem 52 corredors. Sembla com si anés el primer, oi? (Foto Carles Sánchez)

 Les dues curses han estat perfectament puntuals i totes dues m'han donat la distància exacte en el GPS. La bossa del corredor, molt completa i l'avituallament final, també. En definitiva, tot m'ha semblat molt bé. La llàstima, com dic, és que érem poquets. La crisi en la que està el món del córrer popular, amb pèrdua de participants a totes les curses o gairebé totes, s'ha vist avui amb tota la seva cruesa. El 10.000 l'he acabat en 48m 40s. Hi havia dues pujadotes molt notables. Per tot plegat, no estic decebut. He anat atrapant tots els corredors que m'he anat marcant com a objectiu, menys un, en l'últim quilòmetre. Espero que la cursa es mantingui i que l'any que ve tingui més participació. Seria una pena que una clàssica com Canovelles, encara que els 15km ja no es facin, acabés desapareixent...    

Arribada del 10Km (Foto: Carles Sánchez)

Avui he estrenat les sabatilles Joma Marathon. Senzillament perfectes !!
Diumenge que ve, 8 d'abril, tinc previst córrer la Mitja Marató de l'Anoia, a Igualada.

Mitja de Montornès, millor marca de l'any

Quan la vam fer amb l'Arcadi, al 1999

  No em puc queixar. Feia 8 anys que no corria la mitja de Montornès, una de les clàssiques de Catalunya. Avui arribava a les 25 edicions. És una de les primeres mitges que vaig còrrer. Amb la d'avui l'he feta 9 cops. La primera vegada que la vaig córrer va ser al 1999. Va ser, aleshores, la meva setena mitja. La vaig córrer amb l'Arcadi Alibés, provant el ritme de marató que posaria en pràctica  a la meva primera marató, que va ser a Barcelona, unes setmanes després. Voliem fer 1h 45m (ritme de 5m/Km) i sense voler vam fer 1h 41m. Ha plogut des d'aleshores; com una mica avui. Però durant la cursa no he notat que plogués, la veritat.

Amb en Jordi Sanuy (TV3) i en Salvador Grau, avui, abans de començar

  He sortit amb la idea de fer-ho millor que a la Mitja de Barcelona (1h 43m) M'he deixat portar i cap el km 1 m'ha atrapat el grup que, liderat pel Manolo Mora, buscava completar al cursa en 1h 40m. Com que era un grup nombrós, m'ha semblat bé quedar-me amb ells. A l'alçada del km 4,5 hi havia una pujada que m'ha endarrerit. He pensat que perdia el grup irremeiablement, però no. Cap el km 5 i escaig hi havia un carrer en baixada i sorprenentment per mi, he aconseguit tornar a enllaçar.  He pensat que m'aniria molt bé anar amb ells, especialment per a fer la pujada que hi havia per sortir del casc urbà de Montornès i agafar la carretera de La Roca. En el grup hi havia el gran "Suso" Garcia Bragado, que anava marxant. M'ha impressionat veure amb quina facilitat era capaç d'anar marxant quan nosaltres corriem. M'ha semblat que anava molt concentrat en el què feia i he pensat que devia ser un bon entrenament per a ell. Quan hem passat el Km 10, m'he espantat. L'he passat 9 segons més ràpid que la setmana passada el 10.000 de Badalona ! Tenint en compte que ja haviem fet algunes pujades, més aviat llargues i sostingudes, he tingut clar que no seria capaç de mantenir aquell ritme massa estona més. De fet, ja li havia dit feia estona al Manolo Mora que aniria en el grup tot el qué pogués, fins que reventés, i que després ja acabaria la cursa com bonament pogués. Poc abans d'arribar a la Roca, on es gira cúa, km 13 i escaig, el grup de 1h 40m ja el tenia una cinquantena de metres per davant i ja era conscient que no tornaria a enllaçar. Aleshores m'he centrat en mirar de sostenir un ritme constant el més alt possible. En la tornada cap a Montornès, m'han passat uns quants atletes. I jo he passat a una noia, que també havia quedat despenjada del grup de 1h 40m. Cap el km 17 m'he adonat que portava el cronòmetre aturat. Havia pitjat algun botó equivocat, segur. He preguntat quan portàvem al corredor que tenia al costat i m'ha dit "1h 28m". Jo tenia 1h 23m, per tant feia 5 minuts que el tenia aturat. Del Km 19 al 20 hi havia l'últim fals pla, amb clara tendència a pujar. L'últim km és tot en baixada. Al final he entrat en 1h 40m 49s, una marca més que bona per a mi perquè suposa la millor de l'any, després de Granollers (1h 46m) i Barcelona (1h 43m). És clar que aquestes dues mitges les vaig fer entre maratons. Granollers, just una setmana després de la Marató de Tarragona, i Barcelona, just la setmana següent de Granollers i una setmana abans de la Marató de Les Vies Verdes. Dit d'una altra manera, era impossible que corrés rapidet ni una ni l'altra. Avui la situació era ben diferent; i s'ha notat en el temps final, que està més aprop de 1h 38m 27s que vaig fer a Vilanova i la Geltrú al desembre. Vilanova és molt més plana que Montornès.
Pròxima cita, dilluns 2 d'abril, dilluns de Pasqua, la Cursa de la Mona, a Canovelles.10km.

Doble competència

La setmana post marató de Barcelona la vaig completar amb dues curses: dissabte 17 de març, les 5 Milles de Valldoreix i dumenge 18, els 10 Km de la Badalona Running. A Valldoreix em vaig trobar amb l'Empar Moliner. Cada dia corre més ràpid, aquesta dona! El circuit era molt sinuós; trencacames, vaja; de fet tal com m'esperava si bé tot era asfaltat. Al 98 i al 99 hi havia anat a córrer, però aleshores era més curta --no arribava als 6 Km-- i era per pista, si bé la recordo com força dura, també. Enguany, 19 anys després doncs, vaig sortir rapidet i vaig passar l'Empar. Pensava que ja no m'atraparia, però una mica abans de la meitat de la cursa em va agafar. Era una part més aviat plana. Vaig poder deixar-la endarrera uns quants metres que al final em van ser suficients per superar-la d'uns 10-12 segons a la meta. Vaig acabar en 39m i 18s, un registre que em va deixar satisfet perquè aspirava a baixar dels 40 minuts. Segur que la competència amb l'Empar em va servir per córrer més ràpid.

L'Empar és la que va de taronja, al fons. (Foto: Oriol Gracia) 

  I al dia següent, cap a Badalona. De seguida vaig notar, al començar la cursa de 10Km, que molt ràpid no podria anar. La duresa de la cursa del dia anterior em passaria factura segur, i així va ser. Vaig sortir amb el Xavi Sanz a un ritme de 4,45-4,50. Abans del quilòmetre 2 se'ns va enganxar el meu germà Manuel. Tenia ganes de córrer i això em va esperonar, per allò de l'esperit competitiu fraternal. Vam passar el 5.000 per sota dels 24 minuts i al voltant del km 6, el Manuel se'm va escapar en un terreny en pujada per un parc. Pensava que ja se'n aniria irremeiablement, però no va ser així. A les baixades no podia forçar gaire perquè té els meniscs malmesos i això em va permetre enllaçar. Vam seguir els tres plegats, fins el km 8,2, aproximadament. Allà, aprofitant una petita baixada, vaig fer un atac per mirar de deixar-lo clavat. Em pensava que haviem passat el Km 9 i no el 8. Gran error. Poc després de passar, ara sí, el Km 9, el Manuel em va atrapar. Vaig anar a roda d'ell fins els últims 100 metres. Allà ho vaig donar tot a l'esprint.... però em va superar de menys de mig segon, diria. Va ser una cursa molt divertida ! Vaig acabar en 47m 43s.

Amb en Xavi i en Manuel, a Badalona

Entenc que en condicions normals, o sigui, sense haver fet una cursa el dia abans i no venint de marató del diumenge anterior, podria haver fet un parell de minuts menys, ben bé. 

Just després de l'esprint final (Foto: Albert Oviedo)

No hi ha res com córrer la Marató de casa

Al principi, Km 2 (Foto: Marató Barcelona)

            La Marató de Barcelona ja fa anys que està consolidada en el panorama internacional. Enguany ha baixat el número de participants, però tan se val. Continua sent una magnífica marató que no té res a envejar a les grans maratons mundials. Avui tenia clar que no faria un Galloway. La meva aspiració era millorar les 3h 52m de l'any passat i, si era possible, baixar de les 3h 50m de Tarragona del gener. He sortit a ritme de 5,15-5,20 i m'ha anat prou bé. He passat la mitja en 1h 52m 35s. Tenia un marge prou ampli per intentar baixar de les 3h 50m. La MMA pràcticament la tenia a la butxaca si no defallia espectacularment, cosa que sempre pot passar... Pensava que em farien mal les cames en arribar més o menys al km 35-36. Però no. La feina del Jim Serrano a massatge, dimecres, ha estat magnífica ! 3h 48m i 43s, millor marca de l'any i superant en 17 minuts el crono de la Marató de les Vies Verdes de fa tres setmanes. Que la tercera marató en un mes i mig acabi sent la que he fet el millor temps, és un motiu de satisfacció. No confondre amb un motivo de profundo orgullo y honda satisfacción, si us plau...  Tots els objectius complerts: millor que l'any passat i millor que a Tarragona, al gener. Què més puc demanar ? Ha estat la meva marató numero 54 i la 16a vegada que corro la de Barcelona. És la cursa, comptant totes les distàncies, que més cops he fet.

Km 17, crec, amb la regatista olímpica Natàlia Viadufresne, de lila, per davant meu. (Foto: Cristina Fábregas)

Segurament també hauran tingut a veure els tres gels que m'he près a partir del Km 24-25, més o menys. M'he pres un cada 5 quilòmetres. Diria que m'han donat l'energia necessària per a no defallir. Poc abans del km 36 m'han atrapat les llebres de 3h i 45m. Les he seguit tota l'estona que he pogut, pero era un mal lloc, ja que hi havia la pujada de l'Arc de Triomf i tot seguit la de la Ronda de Sant Pere fins a la plaça Catalunya. Les he aguantat fins a l'Arc de Triomf. Més ja no he pogut. Almenys m'han servit per pujar pel passeig de Lluís Companys a ritme. No m'ha preocupat perquè calculava que podia baixar amb un cert marge de les 3h 50. La clau eren els 2 últims fatídics quilòmetres del Paral·lel. Els he negociat prou be i he acabat en 3h 48m 43s. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar-me en Josep Llauradó, company d'escola des de pàrvuls fins el batxillerat. Ha corregut com un desesperat per fer-me una gran foto !

Km 35,5 (Foto: Josep Llauradó)

   Ara tocarà descansar una mica aquesta setmana perquè dissabte17 tinc previst fer les 5 milles de Valldoreix, i diumenge 18, els 10km de la BDN Running. Seguim !!

Cursa de la Mona a Canovelles, el 2 d'abril

 La tradicional Cursa de Fons de Canovelles del dilluns de Pàsqua --enguany és el 2 d'abril-- passa dels 15 quilòmetres habituals a dues curses de 5 i 10 km. I la cursa canvia també de nom. Es diu Cursa de la Mona. Nom escaient, ja que es correrà just el dia de les Mones. Els que voldrieu fer els 15 km igual que abans, de fet ho podreu fer, ja que entre la sortida d'una i altra cursa hi ha 1 hora i 15 minuts de diferència. Aquesta és la meva intenció. M'he inscrit a totes dues curses per a fer una bona sessió doble: dues curses en un sol matí. No hi ha moltes curses on això es pugui fer i val la pena aprofitar-ho. Us animeu a fer una cursa o l'altra o totes dues ? Valdrà la pena, segur. No sé exactament si el recorregut ha variat en relació a la tradicional cursa de 15 quilòmetres. Al ser les
curses més curtes, entenc que sí. De tota manera, imagino que part dels circuits seran igual. En fi. El 2 d'abril, en tot cas, sortirem de dubtes.
  Per informació i inscripcions, aneu AQUÍ. Ens veiem a Canovelles !