diumenge, 19 d’agost de 2018

Previsible

Al Km 5 (Foto: Teresa Recuero)
  Ha estat un dels pitjors registres --sinó el pitjor-- en relació a l'any anterior, que mai no he fet en una cursa. Ha estat a la Cursa de Festa Major de Castellbisbal. 6,2 Km. Avui l'he fet per 9a vegada. Cursa dura amb pujades llargues que, juntament amb la calor, la fan especialment complicada. Sabia que avui no seria capaç de córrer per sota dels 30 minuts, com en les 8 edicions anteriors. Estic en una fase de la meva activitat atlètica complicada. Principalment perquè arrossego un dolor notable a l'isquiotibial de la cama dreta des de fa molt de temps. El problema és que ara s'ha agreujat i només puc córrer --per anomenar-ho d'alguna manera-- després de fer grans sessions d'estiraments. I encara, perquè la molèstia és notable i no desaparaiex a l'escalfar. Tinc ganes d'intentar resoldre el problema, si hi ha alguna manera, definitivament. Fins i tot sembla no descartable passar pel quiròfan. Però això depèn del què diguin els metges... El cas és que ara mateix no puc córrer gens ràpid perquè em fa mal la cama dreta, a l'intentar allargar la passa. A les baixades vaig lent, a les pujades vaig lent, al pla vaig lent... Vaig lent a tot arreu i és clar, el crono es dispara. L'any passat, a Castellbisbal vaig acabar molt content donat que vaig fer un registre molt bo per mi: 28m 19s. Portava anys empitjorant els temps, edició rera edició, i al 2017 vaig trencar, per fi, la ratxa. Però avui, com deia, ja sabia que ni en broma aconseguiria un temps similar. He anat veient com companys als que normalment guanyo en qualsevol distància, avui em superaven i jo era incapaç ni d'intentar seguir-los. Mirava de conformar-me dient-me a mi mateix que almenys podia participar a la cursa. Però m'autoenganyava. El que m'agrada és competir. I amb l'isquio o el què sigui que tinc a la cama dreta no hi ha manera de competir. I això m'entristeix... m'afecta. Quan ha acabat la cursa me n'he anat al cotxe i he estat una bona estona pensant. Fins i tot se m'ha passat pel cap deixar de córrer... Ufff...! En fi, perdoneu els pensaments negatius, però són els que tenia en aquell moment... Per cert, que no se'm descuidi. Avui ha acabat en 32 minuts i 31 segons, 4m i 22s més lent que l'any passat. Molt decebedor. Ja sabia que després de l'oclusió intestinal de l'abril, els meus registres es ressentirien. Però no pensava que tant. Se li ha afegit l'isquio i tot plegat és un gran desastre atlètic per a mi.

Però seguirem !     

4 comentaris:

Miquel Pucurull ha dit...

Ni se't passi pel cap pensar en deixar de córrer com dius. Pobre de tu!!! Segur que el que necessites és descans i res més.

Xavi ha dit...

Tant de bo tinguéssis raó, mestre !!! Divendres em fan una ecografia. Aviam si en treiem res en clar...

Antoni Arrufat Barberan ha dit...

Xavi, l'important no és la caiguda sinó aixecar-se. Córrer ens fa feliços sempre, fer-ho en perfectes condicions és nomès temporal.
Salut i força

Miquel Solanellas ha dit...

Ànim Xavier, no hi ha mal que cent anys duri, i menys les molèsties musculars...Al final sempre se’n van...ja veuràs. Ni parlar-ne de deixar-ho, tú has superat coses pitjors. Salut!