Ls Santes de Mataró

He pogut superar el drac; però m'ha costat força (Foto: Blogmaldito)

Tercer cop que faig la cursa de Les Santes de Mataró. Ja tinc clar que la pròxima vegada que la faci no seré capaç de baixar dels 30 minuts. Enguany he fet 29:54. Pels pèls. Pensava que igual faria un minutet menys, però no ha estat possible. 3.000 corredors en una sortida que ja es queda petita, però sobretot els dos primers quilòmetres passa per carrers que són massa estrets. És un recorregut favorable en la primera part però no ho he pogut aprofitar a l'haver-me de frenar constantment per a no xocar amb ningú. I és que he sortit molt endarrerit. Potser un pèl massa. Els parcials: 5,46 el primer Km i 5,21 al segon. A l'haver baixada, eren per anar més ràpid. La pujadota del 4, quan ja venies de la del 3, han rematat un registre discret. És una cursa de la qual no pots esperar fer un bon registre. Fa 3 anys la vaig fer i al 2008, també. Aleshores vaig fer 22 minuts. Al 2023 vaig trigar-ne 27.

Encarant la meta (Foto: Salva Carbonell)

Descans actiu

La meta al Parc de la Marina de Viladecans (Foto: Carlos Sánchez)

 Com que aques dies fa una calor de nassos estic fent el descans actiu de temporada. Des del 20 de juny tan sols he corregut  5 dies i mai superant la mitja hora, tret de la Cursa Dani del 4 de juliol, que eren 10 km. Aquesta setmana vaig córrer dilluns 6, 29 minuts i dissabte 11 he fet la Sansi de Viladecans. 5 km. Ha fet una xafogor terrible. Des de la sortida m'he enganxat a la llebre de 5m/km. Podia aguantar el ritme prou bé. Fins i tot una mica abans del km 2, l'he deixada una mica enrera. No m'he pogut anar del tot i he arribat a la meta just per davant de la llebre. En total, 24 minuts i 52 segons. No estava per anar més ràpid. Fins i tot en l'últim quilòmetre se m'ha passat pel cap plegar. El pensar que després m'enfadaria amb mi mateix si ho feia, m'ha fet tirar fins el final. En definitiva, una altra cursa al sarró.

Amb en Josep Lluiís Blanco, l'organitzador, i la Carme Ballesteros, guanyadora de la categoria F55

Canícula

Pels carrers de Vilassar. Amb la cara, pagava (Foto: organització)

La calor que estar fent aquest estiu és espectacular. Ara un dia que estem a 35 graus és un dia de poca calor! Bé, el cas és que amb aquestes calorades, molt millor no córrer. L'aturada estiuenca en part la faig, també, per això. 

10 dies després de l'última cursa, o sigui el 30 de juny, vaig decidir sortir a córrer una mica. Tenia el cuquet, i també algun quilet afegit. Només van ser 20 minutets, cap al tard. Moltíssima calor. Un parell de dies després vaig fer el mateix: cap al tard i en aquest cas, 25 minuts. Em vaig trobar molt a gust. Més que suficient per fer la cursa Dani, a Vilassar de Mar; 10 Km començant a un quart de 10 de la nit. Evidentment, sense cap pressió. Era la primera vegada que la feia, aquesta cursa

El cert, però, és que em vaig trobar molt bé els primers quilòmetres, segurament pels descans actiu dels últims 14 dies. Vaig passar els primers 4 Km per sota de 5:06 de promig. Vaig pensar que això em podia permetre baixar dels 52 minuts, cosa que hauria estat una gran marca per a mi. 

El poc entrenament em va acabar passant factura. Els darrers 6 km vaig anar considerablement més lent i vaig acabar en 53:28, que vaig donar, però,  per bó. Penso que un 10K a l'hivern, amb entrenaments normals i un recorregut planer, podré acostar-me als 50 minuts. Ja ho veurem.

Seguiré aquest juliol fent descans actiu. Aquesta setmana només he corregut un dia. 29 minuts. I dissabte faré el 5K de Viladecans, de la Sansi. Amb tranquilitat. 

Bon resultat abans de l'aturada

Entrada a la meta al RCD Stadium (Foto: Pakobeer)

Dissabte 20 de juny vaig fer per tercera vegada la cursa de l'RCD Espanyol. Era un 5K. La primera vegada que la vaig fer, al 2022, era un 10K. A partir del 2023 es va convertir ja en una de 5Km. 

És una cursa nocturna que, al començar a quarts de 10, t'evites la gran calorada, tot i que la temperatura és alta. Com a anècdota, em vaig apuntar, també, a la "Yayo Run", cursa de 400 metres reservada a les persones majors de 65 anys. I com que fa ja 3 mesos que els vaig complir, m'hi vaig inscriure. Vaig pensar que seria un magnífic escalfament amb dorsal. A l'hora de la veritat, però, no la vaig córrer. La veritat és que em va fer mandra haver d'anar molt abans per a fer-la. A casa hi estava molt bé...! Quan vaig arribar a l'RCD Stadium vaig poder veure com entraven a meta els participants de la "Yayo Run". Em va fer enveja...;-).

Quan vaig anar a recullir el pitrall, la noia que em va atendre es va quedar encantada de veure'm. Em va reconèixer de la tele i es va voler fer una foto amb mí. Es diu Eli Garrido i em va explicar que s'està enganxant al córrer i que arribarà el dia que farà alguna marató. Magnífic, li vaig dir!!

Amb l'Eli Garrido; un encant de persona

La veritat és que a mesura que passa el temps, menys persones em reconeixen, cosa absolutament normal. És llei de vida. Els meus últims anys de feina a TV3 --ara ja estic jubilat des del març d'enguany--, les meves aparicions en pantalla eren força esporàdiques. Reconec que em va fer il·lusió que l'Eli em reconegués. 

I quan minuts després vaig anar a deixar la bossa al guardaroba, una de les noies que atenia els corredors, també em va reconèixer! Doble sorpresa, la veritat!!

Pel què fa a la cursa, em va sortir molt millor del què m'hauria esperat, després del pobre registre de 15 dies abans a Sant Adrà de Besòs en la cursa per l'ELA. 

A Cornellà, els dos primers quilòmetres em van sortir en 4,44 i 4,41. Era un magnífic ritme per a mi, però tenia dubtes de si l'aguantaria tota la cursa. 4,47 i 4,49 van ser els passos pel Km 3 i el Km 4, respectivament, i l'últim en 4,45. Total, 23m i 25 segons. Millor marca de la temporada i fen-t'ho quasi 4 minuts i mig millor que a Sant Adrià. La millora tant gran només me l'explico --al marge de la diferència de temperatura--, pel canvi de sabatilles. Les Joma-R-1000 que vaig usar tant a Olesa la setmana passada, com a la cursa de l'Espanyol, em fan volar!!

Ara descans durant dues o tres setmanes sense córrer. Faré una mica de natació i els exercicis de manteniment que m'estan anant diria que perfecte, ara que ja fa 1 any i 1 mes de l'artroscòpia al menisc esquerre.

Sembla que per fi està oblidat l'"episodi menisc" 

Això ja està millor!

A Olesa. (Foto: Jaume Termes)

 Després del fiasco de la setmana passada a Sant Adrià, a la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat, 10Km, ho havia de fer una mica millor. I així va ser!. Em vaig calçar les Joma R-1000 i la millora va ser espectacular. Un recorregut de dues voltes de 5 Km, molt pla, amb força ombra en moltes estones. Un gran cursa, en definitiva. Vaig passar el primer 5.000 en 26:38. Si doblava feia 53:14. Vaig prèmer l'accelerador i vaig acabar en un temps de 52:35, fent el segon parcial en 25:57, amb l'últim Km a 4:51 m/Km. Per mi, tot plegat un grandíssim registre. Aquest últim km per sota de 5 em fa pensar que igual en algun 10K a l'hivern, puc intentar baixar dels 50 minuts. Veurem!

Regressió

Escalfant, amb en Xavi Sanz (Foto:Blogmaldito)

Que el títol d'aquesta entrada no espanti ningú. La regressió no és per haver recaigut en la lesió al menisc esquerre, sortosament per a mí. És per anar enrera en els temps que faig a les curses. Vaig augmentant el volum quilomètric que faig, setmana rera setmana, però això no es tradueix en millors registres. Just al contrari. D'aquí el títol de l'entrada. El 7 de juny vaig córrer per segona vegada la cursa de 5 Km contra l'ELA de Sant Adrià de Besòs. L'havia feta al 2019, per reaparèixer a les curses després de les meves operacions per les oclusions intestinals, que vaig passar al 2018.

Al Km 1. Ja feia mala cara...(Foto: Blogmaldito)

Enguany aspirava a fer com a màxim 26 minuts curt. Què equivocat estava! Vaig acabar amb uns decebedors 27 minuts i 51 segons. Una marca pèssima es miri per on es miri. No hi ha excuses. La calor l'aguanto bé. En va fer, però tampoc no era un forn. I la cursa és plana al 90 per cent. En fi, és el què hi ha. Aviam si a la pròxima cursa --la del Foc, a Olesa de Montserrat, el 14 de juny-- ho faig un pelet millor. Serà un 10K, però.

Cursa nova

A totes les curses, dorsals exhaurits. La febre del córrer

No havia corregut mai la Cursa de la Vall d'Hebron. És jove. Era la tercera edició. De 5 Km, si bé el GPS m'ha marcat 4,86. O sigui, curta, segur. Quasi que millor perquè es recorregut és dur, amb moltes pujades --algunes amb pendents importants-- i amb baixades on almenys et pots refer una mica. He acabat amb uns discrets 29 minuts 9 segons. Ja ho faré millor. Del menisc ja pràcticament ni me'n recordo. Pròxima cita, diumenge que ve, la Cursa contra l'ELA de Sant Adrià de Besòs. 5Km. Segur que aniré més ràpid ja que és pràcticament plana del tot.  

Coses que passen...

La veritat és que tenia força coll avall que faria el 10K de la cursa DIR per sota dels 53 minuts. Al ser un recorregut amb tendència a baixar, confiava en aconseguir-ho. I no. Després dels dos últims 10K (53:21 a Montgat i 53:27 al Delta Prat) no era descabellat buscar els 52 minuts.

Amb en Josep Maria Morera. No coincidiem des de Doha 2025. M'ha guanyat de 17 segons (Foto: Teresa) 

Però les coses no surten com un voldria. I avui ha estat així. De seguida he vist que no ho aconseguiria. A 5:20 el Km feia 53:20; molt justet, només 1 segon de marge, per millorar el registre de Montgat i gràcies. Fins el km 4 he aconseguit esgarrapar uns segons (5:19-17-15-11). Però al Km 5 ho he perdut tot: 5:37. Ni idea de perquè ha sortit tant lent.

El segon 5 mil ha sortit més lent (5:24-27-28-26-19) He acabat amb un decebedor 54:05. Curiosament cada 10K que faig ara vaig més lent que l'anterior. Aviam si al 2027 la Cursa del DIR la faig millor. Al 2022 vaig fer-la en 50:24, que em va decebre, també, perquè estava per baixar dels 50 minuts. A l'any següent vaig fer 48.07, un gran registre per a mi. Tant de bó ara es repetís la història de baixar 2 minuts a l'any següent. 

Esperava una mica a més...

   Pensava que a la Cursa Delta Prat --que no corria des de fa 15 anys-- ho faria una miqueta millor que a Montgat. Però no. A la vila maresmenca vaig acabar en 53,12. Com a el Prat el recorregut era totalment pla, aspirava a, almenys, fer un millor registre. Però no. Em vaig haver de conformar amb 53,27, o sigui 15 segons més lent. És el què hi ha. Hi ha dies que les coses no surten com esperes, i aquest cop va ser un dia d'aquests. Què hi farem...!

A meta (Foto: PakoBeer)

    Em vaig trobar molt bé tota la cursa, si bé no vaig aconseguir baixar de 5,15/Km en cap quilòmetre. I a fe que ho vaig intentar.

   Cursa número 911. El pròxim cap de setmana no faré cap cursa. Reapareixeré el 24 de maig a la cursa del DIR. 10Km.

Ja ho tindriem

Entrant a meta, a Montgat (Foto: Abel Teixidó)

Això espero. Però vull anar amb peus de plom, després de les dues recaigudes. Però no puc evitar ser optimista. Avui he fet el 10K de Montgat. L'havia corregut al 2019. M'he l'he près com un test. Gairebé 6 mesos i mig després de l'últim 10K i la veritat és que he quedat satisfet. No pel crono, que no ha estat res de l'altre món, com esperava, sinó perquè no he tingut la més mínima molèstia al menisc. Cada cursa que faig sembla certificar que ja estic recuperat del tot. Caldrà esperar a la tardor, quan començaré a fer alguna mitja, aviam què tal anirà. L'objectiu és fer la Marató de Barcelona al 2027. 

  A Montgat aspirava a fer 55 minuts. I a fe de deu que la cursa m'ha sortit molt bé. Era dureta --no la recordava així-- però he vist que podia baixar de 54m i fins i tot gairebé dels 53m. La primera volta l'he fet per sota dels 27 minuts, per tant he pensat que el sub55 estava pràcticament garantit. I així ha estat. La segona volta he anat un pèl més ràpid. Dos segons, tot just (26:37, la primera volta; 26:35m, la segona) O sigui que he estat molt regular per acabar en 53:12. 

Pròxima cita, el 10K de la cursa Delta-Prat, al Prat de Llobregat. La vaig fer al 2011, en 42 minuts. Ara, ni fart de vi faria aquest crono. Ja m'agradaria...!

 El gran Abel Teixidó. Ha acabat 4t en la nostra categoria de +65. 46 minuts, ha fet

Una passa més

A Medijocs 2026 (Foto: Carlos Sánchez)

Estic ben convençut. Cada dia que passa, faig una passa més en la plena recuperació del menisc. Aquest cap de setmana he provat un doblet. Dues curses de 7Km. Dissabte, Medijocs, i diumenge la del Riu, a Cornellà. Sensacions molt bones. I cap problema.

La clàssica de Medijocs, que feia per 10a vegada --l'última l'havia fet fa 9 anys-- ha hagut d'adaptar-se a la pesta porcina. Al no poder-se córrer per Collcerola, la van traslladar al Parc de Can Mates, de Sant Cugat, també. Bon recorregut, un parell de pujades, una forta i una altra llarga. Em va agradar molt la cursa. 

Vaig coincidir, per primera vegada des del 2018, en una mateixa competició, amb el meu germà Manuel i la meva germana Núria. Feia 8 anys que això no passava. Des de la cursa de Sant Antoni del gener del 2018.

Amb en Manuel i la Núria. Vaja triplet!!

Em va sortir una bona cursa, a Medijocs. No tenia clar ser capaç baixar dels 40 minuts, i ho vaig fer amb escreix: 37:18, a 5,20/Km. Encantat de la vida, com gairebé sempre, d'altra banda...-;). I el menisc sense queixar-se, que és el més important

I 24 hores després tornava a fer la Cursa del Riu, a Cornellà, per tercera vegada. Al 2021, en plena post pandèmia, i encara amb mascareta a la sortida, la vaig fer amb l'Arcadi. Després vaig repetir al 2024, i ara al 2026. He tornat a coincidir amb l'Arcadi i el Xavi Sanz. Amb l'Arcadi no coincidiem en una cursa des de la Marató de Doha del 2025, on em va petar definitivament el menisc.

Amb en Xavi Sanz i l'Arcadi, a la cursa del Riu

El Xavi ha acabat en 29 minuts, mentre que l'Arcadi i jo ens ho hem près amb molta calma. Ell, perquè fa tot just una setmana que va córrer la Marató de Belgrad i va patir molt als últims 10 quilòmetres; i jo perquè no volia forçar gens ni mica, després de l'esforç del dia anterior.

Corrent, xerrant i somrient, a la cursa del Riu (Foto: PakoBeer)

Total que hem acabat en 44 minuts i 34 segons, a un ritme de 6,22/Km, i xerrant tota la cursa i somrient.

La pròxima cita, una altra prova pel menisc. Divendres 1 de maig, els 10Km de Montgat.

El final del túnel

 Espero que, efectivament, ja estigui al final del túnel. Al desembre del 2024 vaig haver de parar de córrer perquè les molèsties al menisc dret m'impedien fer-ho. Diagnòstic al gener: menisc mig trencat. Recuperació conservadora ja que al gener del 2025 tenia programada la Marató de Doha. Amb infiltració de corticoides vaig gosar prendre la sortida. El menisc va aguantar fins el km 33. Era la primera vegada que em retirava en una marató.

 Decideixo passar pel quiròfan el 12 de maig del 2025, quan ja portava 4 mesos d'anar al gimnàs a fer reforçament de les cames. Al cap d'un mes de la intervenció començo a trotar molt suaument. Inicio magnetoteràpia. Durant l'estiu, la sessió més llarga que faig és de 3 quilòmetres. Com que no acabo de millorar, m'infiltren àcid haliurònic. La cosa va raonablement bé, però a mitjans d'agost, l'efecte de l'àcid s'acaba i torno cap enrera en la recuperació. 

 Em compro una genollera que m'ajuda i, poc a poc, a tornar a córrer. A mitjans de setembre ja sóc capaç de fer algunes sessions de més de 10 i 11 quilòmetres. Amb petites molèsties, això sí.

A l'última pujada a la Cursa de la Sanitat Catalana (Foto: Carlos Sánchez) 

  

Això m'anima i el 28 de setembre del 2025 torno a fer una cursa. A La Llagosta. 5 Km. Em va molt bé i la setmana següent corro els 5 Km, el 5 d'octubre, de Puigcerdà. Premo massa l'accelerador, però no passa res. Una setmana més tard, m'atreveixo ja a provar un 10K a Santa Maria de Palautordera. Corro tot el què puc, com si no estés en fase de recuperació. I ho pago. No estava preparat per a fer tres curses en tres caps de setmana seguits. Segona infiltració d'àcid haliurònic. No milloro. Amb el Dr. Raul Torres, que m'havia operat al maig, decidim fer una nova infiltració de corticoides. La millora és espectacular, però no deixa de ser un enmascarador. 

 El 18 de novembre del 2025, 6 mesos després de la intervenció, noto una fiblada molt forta al menisc i haig de parar immediatament de córrer. Camino coix. Em poso a plorar de ràbia i desesperació. Decideixo parar del tot de córrer durant 2 mesos i tornar a fer la recuperació. Començar de zero, vaja. Vaig al gimnàs pràcticament cada dia.

El 19 de gener del 2026 torno a provar de córrer. M'autodissenyo un pla de recuperació molt progressiu. Començo corrent 1 minut, augmentat 30 segons cada 2 dies. Al febrer, com que no tinc molèsties, decideixo augmentar 1 minut cada 2 dies, i a finals de febrer ja augmento 2 minuts cada dos dies. 

Amb aquest sistema, el 31 de març ja sóc capaç de córrer 1 hora sense molèsties. Ja fa unes setmanes que corro amb una genollera ajustable que em manté el genoll ben subjectat. La sensació que tinc és que em va molt bé.

Decideixo aleshores tornar a la competició. Ho vaig fer el 17 d'abril a la cursa de la Sanitat Catalana. 5,45 Km pels voltants de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Cursa amb bastant de muntanya amb pujades i baixades notables. Em prenc un voltaren mitja hora abans de començar. Corro tota la cursa sense cap molèstia. Entre la genollera i el voltarén, tot va perfecte. Acabo en 33 minuts i 1 segon, a una mitjana de 6,01 el km. En tot aquests mesos de recuperació, el més ràpid que havia anat era a 6,22 m/Km. O sigui, encantat de la vida.

Crec que sí que estic al final del túnel. 

Pròxima cita: el 25 d'abril, la Cursa de Medijocs, a Sant Cugat,  i, al dia següent, la cursa del Riu, a Cornellà. Totes dues són de 7 Km. Aviam com respondré.  

Massa ràpid

La cursa tenia l'epicentre al Parc Pau Casals de Santa Maria de Palautordera (Foto: Jordi Novell)

Diumenge 12 d'octubre vaig córrer una cursa que mai no havia fet: la de Festa Major de Santa Maria de Palautordera, la cursa del Remei. Escassament erem una trentena de corredors, la majoria del club local, el Club d'Atletisme del Baix Montseny. Es tractava de completar 10 voltes a un circuit d'1 quilòmetre, però la realitat és que era curt i amb pou feines superava els 900 metres.

De seguida vaig veure que el meu objectiu havia de ser assegurar-me de no quedar últim. Ho vaig aconseguir. Estava clar que els primers classificats em doblarien i alguns ho van fer fins a dues vegades. Ja hi comptava, com així va ser. La meva guerra era una altra. Per mí es tractava d'un test pel meu genoll. Després d'haver fet dos 5.000 els dos diumenges anteriors (La Llagosta i Puigcerdà) volia provar en una cursa més llarga. I no em puc queixar. Vaig aconseguir completar el 9,29Km en 49 minuts i 17 segons, que és un ritme de 5,18. El Km 9 el vaig fer en 4,42, que per a mí és un ritme estratosfèric. El meu gen competitiu va fer que intentés atrapar l'atleta que tenia al davant, amb l'ajuda de la gran Jackeline Gómez, que va quedar segona, per cert. Però no ho vaig aconseguir.

Amb els amics del CA Baix Montseny abans de començar. La Jackeline, a la dreta de tot (Foto: Jordi Novell)

Fins aqui, tot perfecte. El problema ha vingut la setmana següent. En el moment d'escriure això han passat 4 dies de la cursa i el meu genoll no em deixa córrer. Sens dubte es queixa de l'esforç al qual el vaig sotmetre, de distància i velocitat. He tornat a posar-me gel. Espero que només sigui això --que es queixa-- i que no hi hagi res malmès. En principi, fins la setmana vinent no intentaré tornar a córrer. No puc negar que aquesta aturada obligada m'ha desilusionat perquè pensava que ja començava a veure el final del túnel. És veu que el túnel s'ha tornat a tancar. Almenys momentàniament. Fa 5 mesos de l'artroscòpia al menisc. He anat massa ràpid, segurament. No sóc un jovenet, precisament, i la recuperació d'una intervenció com aquesta requereix més temps. Paciència. Seguim!

    

Emocions a Puigcerdà

Diumenge 5 d'octubre vaig córrer els 5 Km de Puigcerdà, una de les curses emmarcades en la Mitja Marató de la vila que enguany arribava a l'edició número 27. L'objectiu era intentar millorar, ni que fos un quants segons, el registre de la setmana anterior a La Llagosta. I ho vaig aconseguir. En bona part va ser gràcies a un jove atleta de tan sols 10 anys, en Sasha, que va exigir-me durant tota la cursa. Vam anar plegats intentant desempellagar-nos l'un de l'altre, sense èxit. I vam arribar junts a la recta de meta. Els dos vam donar tot el què teniem per guanyar el "rival". El vencedor vaig ser jo per escassament unes dècimes. Si alguna vegada tornem a coincidir en alguna cursa, no tinc cap dubte que en Sasha em superarà sobradament. Llei de vida. Segur que sense ell no hauria acabat en 24:39 que és un ritme de 5:06, ritme clarament millor que el de La Llagosta (5:22). El 5K de Puigcerdà, però, em va donar 4,81Km segons el GPS. O sigui, una mica curta. Però a mí se'm va fer llarga perquè vaig anar al límit tota l'estona obligat pel Sasha. L'important per a mi és la progressió del meu menisc. De moment tot va molt bé. La resposta és bona. Encara no goso córrer sense la genollera, però. Pas a pas. Diumenge que vé faré el meu primer 10K des de l'artroscòpia del 12 de maig. Aviam com anirà.

En Sasha, com una rosa; jo, fos (Foto: M.Majoral)

Però si per una cosa serà recordada la Mitja de Puigcerdà del 2025 serà per la gran gesta del Josep Mascaró. Es va convertir, als seus 17 anys, en el primer atleta català i de tot l'estat espanyol, amb un autisme sever en grau màxim, que completava la distància de 21 quilòmetres i 97 metres. 

En Ferran va anar a estones en bici perquè està lesionat del menisc
La Jana, sempre de la mà del seu germà. La Gemma, cobrint les esquenes

Va ser molt emocionant veure'l arribar a la meta acompanyat de tota la seva família: els pares, la Gemma i en Ferran, i les seves germanes, la Jana i la Nora. Tots ells són corredors. De fet, tret del Ferran, que ja corria abans, la mare i les dues germanes van començar a córrer quan van saber que això els acostava molt més al Josep. La comunicació amb una persona autista del grau del Josep no és fàcil, precisament. La família Mascaró ho porta de manera exemplar, modèlica, diria. 

Una arribada de "gallina de piel"

Bé, el pròxim repte atlètic d'en Josep serà córrer una marató. No hi ha pressa. És jove i té molt de temps. El somni no amagat per la seva família es repetir la gesta de Puigcerdà, però a la Marató de Nova York. Amb el suport incondicional del més propers, res no és impossible pel Josep.

Amb la Gemma, la Nora, en Josep i la Jana. La foto és del Ferran

Reaparició

 Feia, exactament, 9 mesos i 6 dies que no corria cap cursa, si no compto la marató de Doha del 17 de gener, en què vaig plegar al quilòmetre 33. Els que em seguiu ja sabeu el motiu d'aquesta llarga absència: el menisc de la cama esquerra. El 23 de desembre del 2024 va dir prou. 

El 12 de maig, finalment, vaig passar pel quiròfan. I avui, 28 de setembre, ha tornat a posar-me un pitrall. Ha estat a La Llagosta, de la mà de La Sansi d'en Josep Lluís Blanco. He provat aviam què tal els 5 km. I la veritat és que he quedat molt content. 

Molt content, a l'arribada (Foto: JL Blanco)

D'una banda perquè no he notat molèsties, pràcticament, i de l'altra perquè he acabat en un temps per a mí, ara estratosfèric: 26m i 48 segons. Pensava que amb prou feines aconseguiria baixar dels 30 minuts. Per tant, encantat de la vida! 

Sembla que la cosa rutlla i que la recuperació total del menisc està més aprop. La feina que fa mesos que estic fent al gimnàs segur que hi té un paper important, també.

La setmana que vé, el 5 d'octubre, faré els 6km emmarcats en la mitja de Puigcerdà. Aviam quines sensacions tinc.

Retirada a la marató de Doha

Arribant a meta un cop ja havia abandonat feia estona

         Feia més d'un mes que no escrivia cap entrada. El motiu? Que apenes he corregut. El 22 de desembre vaig fer la meva última cursa del 2024: la del Pare Noel, de 5Km. La meva previsió de fer unes quantes Sant Silvestres i curses de Nadal, com cada any, va saltar pels aires al dia següent. Amb prou feines portava un quilòmetre quan vaig veure clar que la molèstia que feia temps que arrossegava al menisc interior esquerra ja no era una molèstia, només. S'havia convertit en una lesió. Visita al trauma, ressonància per confirmar la primera impressió: menisc trencat. Aturada en sec. Amb la Marató de Doha del 17 de gener a l'horitzó, només tenia dues opcions: renunciar-hi o intentar fer-la com pogués i aguantar fins a on arribés. Em vaig posar a les mans del Dr. Ferran Abat, de Resport, que sempre m'arregla quan estic lesionat. 

       

Mentre el menisc va aguantar, m'ho vaig passar pipa!

            Però una cosa són lesions musculars i una altra ben diferent, el menisc, que és pell i os, bàsicament. Des del 23 de desembre fins el dia de la marató de Doha no vaig córrer ni un metre i em vaig limitar a fer exercicis de reforçament de la musculatura de la cama esquerra, en la que hi tinc el menisc afectat. Una setmana abans de la marató, el dia 10 de gener, el Dr. Abat em va fer una infiltració. Resultats òptims. El dolor va desaparèixer completament. Tant és així que vaig prendre la sortida de la Marató, amb tots els dubtes del món, això sí. Tenia clar que si el menisc em feia mal plegaria. I així va ser. Vaig poder, però, tirar fins el km 33. Un gran què, trobo. Fer els últims 9 km caminant i mal corrent em va semblar un excés afegit a l'excés que ja suposava haver arribat fins allí en les condicions en les que estava el meu menisc. Per cert, la marató força bé, però on estigui Championchip, que es treguin els altres, la veritat. Em vaig retirar i a la web apareix un certificat on s'especifica que vaig completar la cursa...! Tal qual. Inversemblant... El què va passar és que el dorsal portava el xip incorporat i com que no me'l vaig treure, el control de meta me'l va detectar quan hi vaig estar ben aprop. En qualsevol cas, al comprovar que no havia passat pels dos últims controls de pas --cosa que també es pot veure a la seva pròpia web--, m'havien d'haver desqüal·lificat directament, penso. En fi... una anècdota més. 

   

Retirar-se a una marató i que et donin un certificat conforme l'has acabat... Déu meu!

            En fi... la marató 64 haurà d'esperar ves a saber quan de temps. Si és que algun dia la puc fer. No seria el primer que ha de deixar de fer maratons per culpa del menisc. Confio molt en el Dr. Abat. Sé que farà l'impossible per a què pugui tornar-ne a fer. Ara només em centraré en la recuperació. Ja correré quan sigui possible. Espero que algun dia pugui tornar-hi...  

El gran Arcadi no va fallar i la va acabar

Doblet especial

Aquest últim cap de setmana he fet un doblet que no havia fet mai abans. Dues curses, sí, però gairebé seguides, i amb nocturnitat. Aquesta era la gran novetat. La nit de dissabte a diumenge vaig participar a les 24h d'Ultrafons en pista de Barcelona, que es feien a l'estadi Joan Serrahima. Vaig estar en un dels equips de Kms x l'ELA que coordina en Xavi Crespo. Vaig fer el relleu de 2 a 3 de la matinada. Com que l'Arcadi estava en l'equip de Corredors.cat i, en el seu cas, corria de 2 a 4 de la matinada, quan vaig acabar el relleu, que vam fer plegats, em vaig quedar mitja horeta més, per acompanyar-lo i per fer una tiradeta un pèl més llarga. Al final vaig córrer 1h i 27 minuts i vaig completar 15,3 km.

Corrent al Serrahima amb l'Arcadi (Foto: Mariona Soler)

Un cop acabada la meva aportació a les 24h, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar a Vilanova i la Geltrú. Hi vaig arribar a les 5 del matí. Em vaig acomodar en el cotxe el millor que vaig poder, amb manteta i tot, i em vaig posar a dormir fins a dos quarts de 9, ja que a dos quarts de 10 començava la Mitja Marató de Vilanova. La vaig completar en 1h 53m i 37s. Tenint en compte d'on venia, l'horari, i haver dormit poc o gens i no pas en un llit, encara em va sortir bastant millor del què pensava. Tot just dos minuts més del què havia fet fa 2 anys, l'última vegada que havia corregut aquesta mitja.

Championchip em va donar uns segons menys

Vaig decidir fer aquest doblet sui generis per acumular quilòmetres de cara a la Marató de Doha, del 17 de gener. Diguem-ne que vaig fer una mena de tirada llarga partida. En total 36 quilòmetres. Seguim! 

Ja he fet 900 curses!!!

Un detall de La Sansi de Josep Lluís Blanco, preparar-me aquest rètol. Moltes gràcies!

   No me'n sé avenir. Em sembla increïble que ja hagi corregut 900 curses. Doncs els excel no enganyen! Ha estat a La Sansi de Viladecans, 5 Km, on he completat aquesta xifra rodona. Està clar que l'objectiu, ara és arribar a les 1000. Calculo almenys 3 anys més per arribar-hi, si no hi ha cap lesió pel mig. Veurem. Es tractava avui de fer un paper més o menys digne.

Al final no ha fet tant de fred com em pensava, a Viladecans. L'Arcadi, l'únic només amb tirants!

No ha estat massa com jo volia --baixar dels 24 minuts-- i m'he hagut de conformar amb un crono de 24,18, un segon menys que fa 2 dies a Sant Andreu, una de els clàssiques que també procuro no perdre'm mai. 

A Sant Andreu (Foto: Carlos Sánchez)

   

La setmana passada es va disputar la més clàssica de totes, la Jean Bouin en la seva edició número 101. Vaig fer el 10K i després em vaig quedar per a preparar el reportatge de 55 minuts que emetiem per Esport3 aquella mateixa nit, a un quart de 10. En total, més de 13 hores en dança entre córrer i fer el reportatge. Tot sigui a fi de bé. Si voleu veure el reportatge el trobareu AQUÍ

   El cert és que vaig quedar molt satisfet de les meves prestacions a la Jean Bouin. Com sabeu els que em seguiu al blog, cada cop em costa més baixar dels 50 minuts en els 10K. Doncs bé, enguany em vaig trobar molt bé a la Bouin i vaig poder completar-la en 48m i 47s. baixant fins i tot de 49m. Millor marca dels últims 2 anys en un 10K. Mooolt content, vaig quedar.

Celebrant la marca a la Jean Bouin. Gran foto de Pakobeer 

  El cap de setmana del 14 i 15 de desembre tinc previst fer un relleu d'1h -- de 2 a 3 de la matinada!-- a l'estadi Joan Serrahima, emmarcat en un dels equips de Córrer contra l'ELA, una iniciativa de Xavi Crespo per ajudar a un colectiu molt deixat de la mà de deu, malgrat que s'hagi aprovat la llei ELA, que ara mateix és un paper i poc o res més. Animeu-vos a venir  --no cal que vingueu a veure'm a mí ;-)-- i a fer un donatiu. Per això correm! Els relleus són de les 12 del migdia de dissabte 14 a les 12 del migdia de diumenge 15.

  Quan acabi de fer el meu relleu de matinada, m'aniré a Vilanova i la Geltrú i em quedaré dormint al cotxe fins l'inici de la Mitja Marató de Vilanova. Una mica bestiesa, si voleu, però haig de fer quilòmetres, que la Marató de Doha s'acosta! 

Aguanta la banderola

Un cop acabats els 10Km de Lleida (Foto M. Majoral)

El títol d'aquesta entrada és un joc de paraules. Dissabte 23 de novembre vaig córrer per segona vegada la Pujada i baixada de Guanta, a Sentmenat. I al dia següent, diumenge 24, vaig fer de llebre -- amb banderola-- als 10 Km Internacionals de Lleida, que celebraven la primera edició.

A Guanta havia corregut al 2021, amb un fred notable, a estones amb força vent, i vag acabar en 1h 7m 2s. Enguany, amb un temps meteorològic molt més favorable, només he pogut fer-la en 1h 12m i 9s, o sigui 5 minuts més en tan sols 3 anys de diferència. L'edat té això, que no només cada vegada vas més lent, sinó que vas més lent més ràpidament. Encara que sembli una contradicció, en el meu cas, almenys, és ben cert. Em vaig trobar molt bé tota la cursa i em quedo amb això.

I al dia següent la cita era a Lleida. 10Km Internacionals. Primera edició. Una cursa de molt nivell, no només per la qualitat dels atletes d'elit --com ara la Meritxell Soler o l'Esther Guerrero-- sinó pels serveis de la cursa, i els obsequis, amb una inscripció de tan sols 10€. A última hora em van demanar si podria fer de llebre de 55m. Com que el dia anterior havia corregut a Guanta, em va semblar bé. Era la segona vegada que ho faria. M'havia estrenat com a llebre a la Mercè del 2019. A Lleida he ajudat una noia a baixar de 55. Veure-li la cara de satisfacció quan ha arribat a la meta, ha estat impagable, la veritat. Ha sabut patir els últims quilòmetres. Ho ha fet molt bé. He acabat en 55,11, o sigui que he anat 11 segons lent. Al 2019, vaig fer 12 segons menys dels 55 minuts. O sigui que a la tercera que ho faci, haig de clavar el temps! ;-)

Amb aquest doblet ja porto 897 curses en total. Si no hi ha cap sorpresa, aquest desembre correré la meva cursa 900. No està malament, oi?

   

Lleida... Per fí!!!

   

La imatge de la satisfacció (Foto: Mònica Majoral)

 Ha costat 3 anys poder fer la Marató de Lleida. Al 2022, en la primera edició, vaig agafar Covid la setmana de la cursa i no la vaig poder fer. Al 2023 em vaig lesionar i només em vaig atrevir a fer el 10.000. Enguany, ha arribat la vençuda! Era conscient que sobre el paper arribava a la cursa amb una preparació que no estava malament. Havia fet tirades de 2h, 2h 15m, 2h 30m, 2h 45m i 3h, sense arribar cap setmana als 70Km. I amb aquesta preparació ha estat suficient per aconseguir l'objectiu que m'havia fixat: fer-ho millor que a la Marató de Barcelona, al març, on vaig fer unes decebedores 4h 25m. I, efectivament, ho vaig aconseguir. La idea era sortir a 6m/km per tal d'intentar assegurar pel cap baix, baixar de 4h 20m (6m/Km són 4h 13m en total).

     No em costava gens ni mica córrer uns mica per sota fins i tot. Em movia entre 5,50 i 6. I en algun quilòmetre fins i tot baixava de 5,50. Quan això passava, mirava de posar una mica el frè. El cas és que anava superant quilòmetres i em trobava molt bé. Anava atrapant corredors que tenia per davant, en una marató força solitària. Només la vam acabar 177 maratonians. Hi ha una part de la cursa que et porta per una carretera, que tendeix a pujar, fins a Benavent de Segrià. Són ben bé uns 12km de pujada, però els vaig suportar molt bé. Pensava que en girar cúa ja es tractava d'arribar novament a Lleida per "rematar" la marató.

     El cas és que em vaig plantar a la meta en 4h 7 m i 14s. Una marca boníssima per a mí. En els últims 6 anys, no havia baixat de les 4h 14m en cap de les 9 maratons que he fet. I en l'última, com he explicat --Barcelona 2024-- el crono va ser 4h 25m. O sigui que ja us podeu imaginar la meva satisfacció. Completades les maratons de les 4 capitals catalanes i 63a del meu palmarès als 63 anys. 

     Ara ja pensant en la Marató de Doha del 17 de gener. El dubte serà si gosaré intentar les 4h? Ritme de 5m 41s/km. Veurem. Aviam com arribo...