Aniversari a Sant Muç

En els últims metres (Foto: organització)

Aniversari perquè diumenge vaig cumplir la meva desena participació a la cursa de Sant Muç, a Rubí. Ésa la cursa de casa. Són 10 Km complicats perquè constantment s'està pujant i baixant. Una de les que en diem trencacames. L'any passat la vaig fer amb l'Arcadi i recordo que els 3 primers quilòmetres vam anar xerrant, distesament. És la part de la cursa més plana, abans de la gran pujada llarga de gairebé 2 quilòmetres, fins a l'urbanització de Sant Muç. Vaig fer, ara fa 1 any, finalment més de 48m 27s. L'objectiu d'enguany era superar aquest registre. Gairebé 400 corredors, dia esplèndid, temperatura ideal, tot perfectament organitzat per l'Esther Peiroten, com sempre. Després dels primers 3 km inicials pel casc urbà, s'arriba a la gran pujada que deia. Allí el ritme s'alenteix. Tant el Vicenç Solé com el Francisco Díaz Plata, habituals rivals a moltes curses, em van deixar endarrera clarament. Vaig pensar que el venir de la Marató del Priorat feia 8 dies explicava que em guanyessin amb facilitat. Cap problema. Jo a la meva. A l'arribar al km 5, amb gairebé tota la pujada llarga completada, anava uns quants segons per sota del 5m/km. Vaig passar en 24m i 40 i i escaig segons. Perfecte. Al 2014 havia superat els 25m en aquest punt. Després, la gran baixada fins a l'ermita de Sant Muç. Les posicions estaven ja molt definides. Ni aconseguia avançar ningú ni tampoc m'avançaven a mí. Nova gran baixada fins a la riera per encarar els 2 últims quilòmetres ja al casc urbà de Rubí. Un corredor se'm situa al costat i encara que intento deixar-lo intueixo que no em serà possible. En els últims 500-600 metres abans de la meta, amb una última pujada, em supera clarament. Observo que amb bon ritme se'n va cap a la meta; atrapa i supera al Francisco Díaz Plata. Un bon final. També em supera un corredor amb la samarreta del I run with Leiva, que em saluda al passar-me. Al final completo els 10 Km en 47 minuts i 26 segons O sigui 1 minut i 1 segon més ràpid que l'any passat. Encantat ! Repassant els resultats anteriors veig que és un registre de tant sols 6 segons més que fa 6 anys ! És clar que aleshores no vaig apretar com ahir. Però el registre és el què és.

Somrient per la càmera ! (Foto: Cándido Ferreiro)

  Al mirar les classificacions veig que el Vicenç Solé em va treure gairebé un minut --53 segons, exactament-- i el Francisco Díaz Plata, tan sols 6 segons. Penso que no és tant i m'animo, també. Gran avituallament a l'acabar, com sempre, un dels trets diferencials de la cursa de Sant Muç. I a més molt original i molt ben presentat. Gran feina al darrera. Tots aquests detalls es valoren molt. Moltes felicitats !

Finalment, he repetit a la Marató del Priorat

L'arribada, sempre emocionant

Doncs sí. A l'acabar l'edició de l'any passat vaig tenir molt clar que no repetiria a la Marató del Priorat. Ho vaig explicar a l'entrada corresponent en aquest blog. Però els maratonians devem ser una éssers extranys. Fa uns mesos vaig pensar que faria la mitja marató del Priorat, que es fa conjuntament amb la marató. Però fa unes poques setmanes ja vaig veure clar que tornaria a fer-la sencera. I així va ser. Les pluges de l'última setmana em van espantar una mica. Una marató de muntanya amb pluja se'm feia molt coll amunt. La veritat és que vaig estar dubtant fins un parell de dies abans si hi anava o no. I encara el mateix dia de la cursa, si faria la mitja o la marató... Dubtes maratonians...  Li vaig demanar consell a la meva companya de feina, la Bea Garcia --experta corredora d'ultres per qualsevol terreny--, sobre com encarar la cursa, què portar, etcétera. I em va anar molt bé. Em vaig comprar una petita motxilleta per a l'esquena, tant petita que només m'hi van caber un impermeable, una manta tèrmica i uns guants. A les petites butxaquetes de les malles portava el mòbil i la clau del cotxe. Tot plegat --menys la clau del cotxe--, per si tenia algun problema que m'obligués a aturar-me i esperar que em rescatéssin. Digueu-me exagerat, però més val prevenir, estant a la muntanya. De fet, la Marató del Priorat és de mitja muntanya. Hi ha molta més pista que corriols, cosa que jo agraeixo profundament. Els corriols en baixada em maten. Els tinc molta por. Jo diria que no hi ha corredor-a que li tingui tanta o més por que jo. Els baixo molt lent. I encara m'agobio més perquè sé que estic molestant els corredors més ràpids que puguin estar darrera meu. Això em crea un estat de patiment que fa que encara tingui més por de caure. Cap al km 6,5 hi havia el primer corriol. Com que encara era d'hora, anàvem molts en grup. Per tant tenia corredors darrera meu. Jo, baixant molt lent, i pressionant-me per no molestar. Resultat... trepitjo una pedra i.... a terra. Exactament el què la Bea m'havia dit que evités: trepitjar pedres, que rellisquen. El problema és quan només hi ha pedres... La mà dreta em va salvar, a costa de fer-me un trau que va començar a sagnar copiosament... Tot el braç ple de sang... No em feia mal, sortosament. Al primer avituallament em vaig mullar bé la ferida amb aigua i ja no m'en vaig recordar més... fins que en un altre corriol, molts més quilòmetres enllà, una nova relliscada, ara per cansament, em va obligar a recolzar-me amb la mà esquerra. Aquest cop la ferida va ser molt minsa i sense sang. Cap problema !!

     L'any passat va fer molta calor. Aquest any, en canvi, el temps va acompanyar del tot. Temperatura agradabilíssima per córrer. Com que no em vaig oblidar del crono, com fa 1 any, vaig poder controlar millor les meves previsions. La mitja la vaig passar en 2h 19m. Com que la segona mitja és molt més dura, havent de pujar i baixar diversos turons, estava clar que doblar era impossible. Però vaja.. Afegin-t'hi una hora més al doblatge (2h,19m x 2 = 4h 38m + 1h = 5h 38m) millorava clarament el registre de l'any passat (5h 57m) Per això anava molt tranquil, a la meva, fent aturades cada cop més llargues en els avituallaments. En l'últim, al km 37, ja vaig veure clar que si no passava res estrany superava la marca abastament. A més la rampa mortal de  l'últim quilòmetre de l'any passat l'havien suprimit. Per cert, en l'últim avituallament vaig veure que al meu GPS marcava 36,45 Km i no pas 37 km. No li vaig donar importància.

Un arròs del tros perfecte per recuperar forces !

     Arribat a Falset, on hi havia la sortida i la meta, gran emoció perquè veia que el meu temps seria efectivament sensiblement millor que al 2014. Vaig creuar la línia de meta en 5h 11m 30s, 46 minuts menys que l'any anterior !! Bestial millora !! Després d'uns quants segons de respirar miro el crono i la distància recorreguda segons el GPS: 40,5 Km !!! Tot té una explicació, penso. Una millora tant espectacular era excessiva. La meteorologia, com he explicat, havia ajudat molt; no em vaig aturar com l'any passat en una ocasió a treure'm pedretes de les sabatilles... però era massa millora. Ràpidament, consulta amb altres corredors. El guanyador de les dues edicions, el cerverí Hugo Figueras, havia  millorat de 3h 54m a 3h 13m. També li van sortir 40,5 Km al seu GPS. A altres els havia sortit menys de 40 km, fins i tot, si bé és cert que a altres els va sortir 42 km... En fi. Tant se val. Per a mí ha estat una marató de muntanya i com a tal la compto. És la meva marató número 46. La idea és fer la 50 aquesta mateixa temporada. Possiblement la 47 a Girona, al desembre (Marató TV3); la 48 a Tarragona, al gener; la 49, la de les Vies Verdes, a Girona; i la 50 m'agradaria poder-la fer a Barcelona al mes de març, ja que allà vaig fer la primera al 1999.

Quin cap de setmana més intens !!!

A la Via Catalana 2015, amb el punter

Arribada dels 5 Km de Bellaterra

Molt intens el cap de setmana, certament. Dues curses,( o tres), petanca  i la Diada, ni més ni menys !! Divendres 11 de setembre vaig repetir en els 5 Km de Bellaterra que organitza La Sansi amb en Josep Lluís Blanco. Era la quarta edició. Havia corregut la primera al 2012. Ja sabia que ni m'acostaria al temps que vaig fer aleshores, per sota dels 22 minuts. I això que ara el circuit s'ha endolcit una mica... Vaig sortir endarrerit i encara que haviem fet un bon escalfament amb l'Arcadi --gairebé 20 minuts rodant-- només vaig poder fer 23 minuts i 17 segons. Un temps discretíssim. Cap problema. A la tarda, nova cursa, però en aquest cas ben diferent. 5,2 Km acompanyant el punter de la Via Catalana 2015 per l'Avinguda de la Meridiana. Una experiència única, irrepetible, emocionant. Pell de gallina tota l'estona. Vam trigar 43 minuts en completar el recorregut, que hauriem desitjat que no s'acabés mai. Com a bon corredor, em vaig apuntar la distància com a un entrenament...;-) Molt diferent, sense cap mena de dubte !

Rebent instruccions del Juanele, a la Petanca Solidària (Viladecans TV)

 Dissabte tocava cita solidària amb els amics de Petanca Solidària, Porten ja 5 anys organitzant un torneig de Petanca amb fins solidaris. Reuneixen un grapat de jugadors i jugadores impressionant i també conviden a personatges diversos a què juguin. Quan hi vaig anar per primer cop, al 2011, vaig jugar una partida reservada als personatges convidats. Després vaig repetir al 2013, i enguany, al ser la meva tercera participació, em van oferir jugar en el torneig complet formant part d'una tripleta de luxe amb en José Luis Delgado ("Juanele") exmundialista, i en Lucas, un jugador també molt experimentat. Jo només havia jugat a botxes de petit fa molts anys, i poqueta cosa més. Vaig intentar no desentonar gaire seguint les seves instruccions i meravellant-me veient com juguen de bé. Amb companys de viatge d'aquest nivell, vam anar passant rondes fins a les semifinals. Allà l'equip rival eren, ni més ni menys, que els campions d'Espanya. El forat que suposava la meva aportació ja no el van poder tapar els meus companys, donat el nivell dels contrincants. Un d'ells, però, em va alegrar el dia al dir-me que havia col.locat dues boles magnífiques; "dos bolones" va dir textualment. Ell, un autèntic crack, va refusar tots dos "bolones" amb tirs mil.limètrics espectaculars, com qui no fa res. Impressionant. En un d'ells va enviar la meva bola ben lluny i exactament en el lloc on estava la meva va quedar la seva, just al costat del bolitx. Més precisió impossible. El què feia el mateix paper que jo en l'equip contrari, en Jaime Sáiz, em va felicitar per com ho havia fet, tenint en compte la meva gairebé nul.la experiència en petanca. Aviam si encara m'animaré a provar-ho més sovint...

Eusebio Sacristán va fer costat el petanquistes

 I per avui diumenge quedava la cursa de l'Ametlla de Merola, la clàssica de final d'estiu al poble de l'Arcadi. Cross, 10Km amb dues voltes al circuit. L'any passat em van sortir uns tristos 48m 59s, per tant no tenia gens clar ser capaç enguany de baixar dels 50 minuts. El cert, però, és que m'he trobat força bé. Com que era la 12a vegada que hi participava, el circuit me'l sé de memòria. Això permet visualitzar-lo i tenir clar on es pot prèmer l'accelerador, on s'ha de patir, on s'ha de recuperar. I a fe que m'ha sortit molt bé. El primer 5.000 l'he passat en 23 minuts i 27 segons. Un temps que augurava un registre sensiblement millor que el de fa 1 any. I així ha estat. La segona volta he trigat 23,50, només 23 segons més que la primera. Tenint en compte el cansament acumulat em sembla un molt registre. Al final, doncs, 47 minuts i 17 segons, clarament millor que l'any passat en 1 minut i 42 segons. Encantat de la vida !!!!

Pels carrers de l'Ametlla de Merola

  

Amb en Reyes Estévez, a l'Ametlla

 

 Una dada per acabar. Amb els 10 Km d'avui a l'Ametlla de Merola, ja porto 8.700 Km en curses des que al 1997 vaig fer la primera, que va ser la cursa de la Mercè.

Una bona cursa Barça

Minuts abans de la sortida

Molt satisfet del meu rendiment a la 2a edició de la cursa Barça. Com que l'any passat la vaig fer després d'haver corregut el dia abans la duríssima per a mí Burriac Atac,  vaig patir molt a la cursa blaugrana. De fet --a més, va fer una calor inusual-- vaig estat temptat de retirar-me i tot. Tenia clar, doncs, que a l'arribar en millor condicions tant físiques com meteorològiques, correria sensiblement més ràpid que al 2014. Aleshores vaig necessitar 51 minuts per fer els 10'33 Km que tenia la prova.  Enguany, com a convidat VIP del club, vaig sortir pràticament davant de tot. És curiós sortir tant endavant perquè veus com surten els que lluitaran per la victòria. Surten esperitats, com si els perseguís el diable de com van de ràpid. Fins a l'inici de la pujada del primer quilòmetre, a uns 300-400 metres de la sortida, jo anava a 3,30-3,35, una velocitat absolutament suicida per a mi. Els cracks anaven per sota de 3 en aquest tram. Per a mi, bestial. La pujada fins a la Diagonal calma els ànims de tothom. Un cop al lateral de la Diagonal, ja superat el Km 1, vaig regular força bé una mica per sota de 4m 30s/km. El meu objectiu era acabar per sota dels 45 minuts, és a dir, ritme de 4,30. A l'haver sortit al davant de tot, gairebé, vaig poder córrer molt còmode des del començament. I no em passaven tants corredors com esperava. El tram pel lateral de la Diagonal és llarg perquè no el vam deixar fins aribar a l'avinguda Josep Tarradellas, a la Plaça Francesc Macià. 

Amb l'Empar Moliner, sempre riallera. Va fer 50 minuts.

Més de 2 Km. Per tant ja enfilàvem el Km 4. Jo seguia al voltant de 4,30 el Km. E Km 5 el vaig passar en 22m i 22s. En cas de doblar, acabaria en 44m 44s, Vaig pensar que seria difícil, però que valia la pena intentar-ho. La llebre dels 45 minuts no em va atrapar fins el Km 7. La idea ara era que no se m'escapés, com m'ha passat en altres curses, i, després, en el 9, intentar deixar-la endarrera per acabar per sota dels 45 minuts. A la Travessera de Les Corts hi havia l'última pujada, no gaire llarga ni dura, però que pica perquè està al km 8 i ja vas justet. La llebre se'm va començar a escapar. Anava a 4,18 !! Li vaig fer veure que anava massa ràpid. Sortosament, a l'encarar la darrera pujada, va frenar una amica la seva marxa i em vaig poder reenganxar a un grup que amb prou feines era de 3 o 4 corredors. A l'arribar al 9, a profitant un lleuger descens, vaig atacar per, tal com tenia pensat, deixar-la endarrera i acabar sub45. Vaig suar per aconseguir-ho... només de 3 segons del meu crono (44,57) i només d'1 segon (44,59), segons va marcar el xip. Ajustadíssim !! Des del gener a Vilafranca del Penedès (43,54) que no corria tan ràpid. Consulta al GPS i veig que m'havia donat 10,23 Km. No vaig ser l'únic. A tots els corredors consultats els va donar de 200 a 300 metres més llarga, igual que al 2014. El recorregut era exactament el mateix. Per tant, encara més satisfacció, ja que això vol dir que hauria fet un sub45 clarament més folgat i fregant, potser, el sub44. Cal tenir en compte que aquesta setmana he fet la tirada més llarga --30 Km-- en la preparació per a la Marató del Priorat, i he acabat amb un total de 82 quilòmeres. Feia 3 anys que no corria tants quilòmetres en una setmana!!

Amb l'Arcadi donem suport a la cursa Nick Horta

  La setmana vinent correré molt probablement el Cross de l'Ametlla de Merola i el 20 de setembre no podré fer cap cursa ja que treballaré diumenge al matí. Però s'hi disputarà la cursa Nick Horta de 5 Km, que ajuda a la recerca mèdica. Feu-la. Us agradarà. I fareu una bona obra.

He millorat !

Vaig ajudar a donar els trofeus de la Cocollonaa

El títol d'aquesta entrada està motivat pel fet que porto una ratxa molt llarga en la que quasi mai aconsegueixo millorar els registres de l'any anterior en cap cursa. Dissabte, a Girona, la cursa de La Cocollona, per fi es va trancar aquest malefici. Vaig córrer per tercer any consecutiu els 10 Km pel parc de la Devesa i el centre històric de la capital gironina i vaig aconseguir millorar en 59 segons la marca del 2014 !! Magnífic !! Al 2013 vaig fer 43m i 26s i l'any passat, 46m i 45s. Al 2015 he trigat 45m i 46s. Encantat de la vida. He tingut un estiu amb menys quilometratge del què hauria volgut, per la lesió a l'isquio de la cama esquerra de mitjans de juliol, i també per la forta calor què hem passat. Recordo que l'any passat a La Cocollona va ploure molt, abans de la cursa, i el terreny va quedar força empantanegat, i, per tant, més lent. Però el què compta és que enguany he anat més ràpid. Com dic, estic encantat !

Molt content amb el meu trofeu de Gavà !!

La cursa és molt plana i es pot córrer bastant. El fet de començar a les 10 de la nit, ajuda a passar la calor, tot i que la humitat notable no la pots evitar. Els amics de Diversport són els organitzadors. Per a mí, un 10. L'avituallament que donen a l'acabar, amb pasta inclosa, és magnífic. Em va entrar de conya ! Ah ! I es van recordar de donar-me el trofeu de primer classificat de més de 50 anys que havia guanyat a la nocturna de Gavà, i que no vaig recullir perquè ni se'm va passar pel cap que hagués estat el primer de la categoria. A la Cocollona vaig ser el 5è dels iaius.

 Continuo preparant-me per a la Marató del Priorat del 3 d'octubre. Avui he fet la tirada més llarga  que faré. 30Km. M'he mullat com un pollet, però he evitat la calorada. Hauria evitat sagnar si m'hagués posat la vaselina Weapon to Win. És que sóc tontet...

Després de la tirada, amb sang per no haver usat W2W

30 Km són molts quilòmetres...!

5 anys després, torno a Castellbisbal

A poc d'arribar a meta (Foto: F. Polonio)

No corria la cursa de Festa Major de Castellbisbal des del 2010. És una cursa veterana, més de 30 anys disputant-se i sempre que l'he correguda tenia exctaament el mateix circuit, cosa que s'agraeix. La meva relació amb la cursa és d'amor-odi, podriem dir. L'he correguda, amb la d'avui, 6 vegades i sempre he anat a pitjor. Ho explico en les cròniques que vaig fer al 2009 i al 2010.  L'experiència és un grau. Com que al 2010 la vaig fer en 28 minuts i 3 segons, m'he posat com a objectiu --donada l'experiència anterior-- baixar dels 30 minuts. Un objectiu que he cregut assequible. I així ha estat. He acabat en 29 minuts i 32 segons. Tenint en compte el meu curriculum en aquesta cursa, l'any vinent, si hi torno, probablement ja no baixaré dels 30 minuts. En tot cas lluitaré per mantenir-me per sota d'aquesta barrera. Serà una motivació.

Ha fet calor (Foto: Wai-Shan)

Amb en Jaume Leiva, que ha guanyat la cursa, la Wai, l'Arcadi i la Cris

  La cursa és d'un constant pujar i baixar, amb pujades i baixades llargues. La calor i la xafogor l'endureixen encara més. Una cursa exigent, que per sort és curteta. He sortit bé, però com que la primera pujada és gairebé immediatament després de la sortida, de seguida et frenes. He anat fent i comprovant que a les pujades la meva velocitat ha minvat notablement. Sense dubte per culpa del meu pes. Estic en 74 kg i hauria d'estar, com a molt, en 72. Què hi farem...! M'agrada menjar...
 He anat passant noies que havien sortit molt ràpides i poc a poc anaven afluixant. En l'última pujada abans de meta, la noia que anava segona, Núria Morillas, ha parat fins i tot perquè no podia més. L'he avançada però en els últims 150 metres, ja en pla, s'ha refet i m'ha passat com una bala. L'he volgut seguir, però m'ha estat impossible.
  La setmana que vé, possiblement correré a Ripollet. Ja veurem...

600 curses al sac....!!!!

Finalment vaig decidir anar a la cursa de la Floresta, dissabte 18 de juliol, ja que allà completaria la cursa número 600 del meu palmarès. Sempre m'han tractat molt bé allà, exquisidament, millor dit i no podia fallar. Les meves molèsties a l'isquio de la cama esquerra no em van impedir córrer, gràcies a la mà miraculosa del Jim Serrano. El dia anterior em va descarregar completament la zona, que d'altra banda, ja tocava...

Un número que fa patxoca !

Amb l'Empar, a La Floresta

A la Floresta cal córrer amb seny perquè tot i ser curta, 7,2 Km, és completament trencacames. La calor a dos quarts de 7 de la tarda era molt notable. Estàvem inscrits 135 corredors. Al final, però, vam ser 97 els què vam acabar la prova. Vaig fer pràcticament tota la cursa acompanyat del meu company a TV3, Francesc Sòria. Un molt bon corredor i triatleta que va optar per acompanyar-me tota la cursa. Ell anava gairebé xiulant i jo al límit. És el què té ser jove, he, he... Sort d'ell, perquè si no el meu temps hauria estat més dolent, sens dubte. Bona part de la cursa vaig estar barellant-me amb l'Àlvar Fernández, de corredors.cat. A les pujades se m'escapava i a les baixades m'hi acostava. A les acaballes de la cursa, el vaig passar en un descens el més ràpid que vaig poder per intentar que pensés que ja no em podria superar. L'estratègia no em va servir de res perquè encara quedava una última pujadota que no m'esperava i que em va fer la guitza. L'Àlvar em va atrapar i en l'últim descens, ara sí, va ser ell qui em va fer l'hatxassu final per entrar a meta 3 segons abans que jo. Al final vaig fer 34m i 49s. Va ser una lluita maca d'estratègia en la que ell va sortir guanyador. Felicitats, company !!
També vam coincidir amb l'Empar Moliner, periodista, escriptora, articulista, analista... i també corredora. Va fer una gran cursa, com ho demostra el fet que va guanyar la seva categoria ! Gran, Empar !!
  Dimarts vaig anar a què em miressin les molèsties a l'isquio. Confirmat trencament d'1,5 cm x 3mm. Ho recuperaré ràpid gràcies a ReSport amb el Dr. Ferran Abat i el seu equip. Estan al Club Natació Sant Andreu, a Barcelona. Així que, aviat a cremar asfalt novament...!

La calor i la humitat apreten...!

Ha estat un cap de setmana de molta calor, com està sent habitual aquest juliol. Dissabte a la nit vaig córrer els 10 Km de la Gavà Night Run que organitza Diversport. Uns 400 corredors. Terreny absolutament plà. Vaig sortir bé de ritme per sota de 4,30. Últimament surto així en la majoria de 10 mils i després punxo. El tema es tracta en quanta estona trigo a punxar. A Gavà va ser cap el quilòmetre 5'5. Aleshores em vaig posar a 4,40.4,45. Cap el quilòmetre 7,5 un corredor jove de Gavà, a jutjar per la camiseta que portava, es va posar al meu costat en l'única pujadeta que hi havia en tot el recorregut. Una pujadeta d'escassament 30 metres, però suficients perquè jo baixés el meu ritme. Ell ho va notar i em va animar a seguir-lo. Vaig pensar que de què el podria seguir... Però va resultar que em va dir això perquè tenia la intenció d'ajudar-me a arribar a la meta. Em va comentar que abans de fer la cursa, havia donat una volta més al circuit de 5 Km, per tant anava ben sobrat de forces. El cert és que va aconseguir perfectament el fet de portar-me a la meta, fins el punt que en els dos últims quilòmetres vaig tornar a posar-me per sota dels 4,30, amb un últim quilòmetre fet a 4,17 ! Vaig arribar fos a la meta, això sí. Vaig voler agraïr-li a aquesta llebre inesperada el seu ajut, però el vaig perdre de vista immediatament. Llàstima....! Si llegeix això, moltes gràcies ! Vaig parar el crono en 46 minuts i 48 segons. Tenint en compte el què entreno en aquesta època --poc-- i la humitat que hi havia, ja em puc donar per satisfet. Al ser la cursa a les 10 de la nit, no em vaig ficar al llit ben bé fins les dues de la matinada. I el despertador va sonar a les 5,30, tres hores i mitja després...

Amb el gran Carles Castillejo, el millor maratonià català

Diumenge la cita era a la Vila Olímpica, a Barcelona. Un altre 10.000. Per intentar evitar al màxim els efectes de la calor, la cursa començava a dos quarts de 9 del matí. Amb tot fins a tres participants va haver de ser hospitalitzats per cops de calor. En el moment d'escriure això, l'últim que sé és que un d'ells va quedar ingressat per tal de tenir-lo en observació. Espero que a hores d'ara ja estigui absolutament recuperat...

Cara de patiment a la meta de la Vila Olímpica

Vaig sortir del primer calaix al ser convidat de l'organització i això em va permetre córrer còmodament des del principi. Hi havia uns 2.000 corredors. Per la meva sorpresa em vaig trobar anant a 4,20-4,25 sense dificultats. Sens dubte, la crema escalfadora Weapon to Win que m'havia posat als dos isquios, havia fet perfectament la seva funció, com sempre que la necessito. Em vaig trobar ficat en un grupet en el que anaven tres noies dels Lluisos de Mataró i que portaven una llebre del seu club. Els vaig preguntar quin crono volien fer. Em van dir que 45 minuts. Era el què jo buscava. Amb tot, crec que anaven una mica ràpid. 45 minuts és 4m 30s/Km i anaven a estones a 4,20 i també a 4,15. Però com em trobava bé, vaig decidir seguir-les. Cap el quilòmetre 3'5-4, vaig començar a pagar l'esforç. Les noies de Mataró es van anar allunyant irremisiblement. Començava aleshores una altra cursa per a mí. Vaig passar el 5 per sota dels 23 minuts. Vaig pensar que si amb el què havia corregut en la primera part de la cursa amb prou feines havia baixat de 23 minuts, tindria molt difícil baixar dels 47 minuts. La calor apretava. La llebre dels 45 minuts em va atrapar en el quilòmetre 7. Fins aquell moment encara somniava amb ser capaç de baixar dels 45m. Quan em van superar, en comptes de pensar positivament ("m'ha atrapat en el Km 7 i no pas en el 3 com en curses anteriors"), vaig pensar negativament ("cada vegada vaig més lent, estic pagant l'esforç d'ahir, encara em queden 3 quilòmetres, quina calor, quin calvari..."). Tant és així que cap el km 8 vaig sentir la necessitat irrefrenable d'aturar-me. Bé, irrefrenable no ho va ser perquè en l'últim instant vaig decidir no aturar-me. Vaig continuar més amb el cor que amb les cames. Aleshores vaig divisar el què seria la meva salvació: faltaven 1.500 metres per la meta i vaig veure que el meu company a TV3, l'Alex Castells, anava per davant meu a uns 200 metres. Jo pensava que el tenia al darrera. Veure'l em va motivar a intentar atrapar-lo. Poc a poc m'hi vaig acostar i finalment, a uns 500 metres de la meta el vaig atrapar. El vaig deixar enrera i vaig creuar la línia de meta en 46 minuts i 55 segons. Només 7 segons més lent que el dia anterior. Per tot el què he explicat em va semblar un temps correctíssim. Com dic sovint, qui no es conforma és perquè no vol...!

Amb l'Àlex, al "Mulla't..."

Després de la cursa de la Vila Olímpica, l'Àlex i jo vam anar al DIR Diagonal a donar suport a la campanya "Mulla't per l'Esclerosi Múltiple" per ajudar a millorar les condicions de vida de les persones que pateixen aquesta malaltia.  

Amb el VIPS del Mulla't.  Em veieu... ?

El cap de setmana que vé m'espera la Cursa de La Floresta. Serà dissabte a la tarda, a les 18,30h. Calor segur. 8 quilòmetres. Serà la meva cursa número 600. La 500 també la vaig fer a La Floresta. Casualitats de la vida. !!    

El "caloret"

Aprofitant una baixadeta (Foto: Francesc Polonio)

Diumenge vaig córrer per segona vegada la cursa de 10 Km de Pallejà. La primera havia estat l'any passat. És tracta d'una cursa força plana, que consisteix en donar dues voltes a un circuit de 5 quilòmetres. Per l'època de l'any en què es celebra, el principal enemic és la calor, lògicament. Després de la calorada de la setmana passada a La Maquinista, tenia clar que no pensava prèmer l'accelerador a Pallejà. Després d'una cursa on vaig forçar, ara tocava una de més tranquileta. És el què cal fer quan fa tanta calor. La idea era anar amb la llebre de 50m i als últims 2 quilòmetres deixar-la per acabar en 49 minuts. Així ho vam planejar amb l'Arcadi, ja que, com passa sovint, vam tornar a coincidir. I és que ens agraden les mateixes curses, més o menys.

Amb la llebre de 50m ja al darrera (Foto: Wai Shan)

  Només donar-se el tret de sortida ja vam veure que la llebre de 50 minuts anava més ràpid del què li tocava. Vam decidir que nosaltres seguiriem el pla previst. Anàvem com un rellotge. La llebre ens portava uns 20 segons d'avantatge en el Km 3. Nosaltres clavàvem els quilòmetres a 5 minuts cada un. La llebre, potser adonant-se que anava un pelet ràpid, va frenar el seu ritme. Poc a poc ens hi vam anar acostant. Vam passar el km 4 en 20 minuts exactes i al pas del 5 en 24'50 i amb la llebre ja darrera nostre. Ja haviem escalfat i això va fer que sense gairebé adonar-nos ens poséssim a 4,50. Aleshores vam divisar que la Mayte Martín estava al nostre abast. La vam atrapar cap el km 7. Ella corria a batzegades, ara més ràpida, ara més lenta, i ens passava uns metres i després la tornàvem a atrapar. Així fins el km 8 i escaig, més o menys. Com que sóc competitiu de mena vaig posar-me aleshores dos objectius: superar la Mayte i baixar dels 49 minuts. L'Arcadi no va voler forçar i es va quedar un pelet endarrera. En l'últim quilòmetre em vaig posar a 4,30 i fins i tot menys, a estones, i en vaig tenir suficient per aconseguir els dos objectius. Al final, 48m 55s. I molt content. Els corredors sabem que començar tranquilet una cursa i acabar-la amb una miqueta de vivesa és molt agradable. En canvi, estar patint tota la cursa... és dur.

  Aquesta setmana, doblet. Dissabte a la nit, Gava Night Run i diumenge al matí, la cursa de la Vila Olimpica. Totes dues de 10 quilòmetres. Amb elles completaré 599 curses. La 600 la tinc prevista a La Floresta el dia 18 de juliol. Curiosament a la Floresta vaig córrer la cursa número 500 del meu palmarès.

Ja tocava córrer a La Maquinista

.

Amb en David Clupés,  la Rosa Sánchez, l'Arcadi i l'Àlex Castells

Ja porten unes quantes dicions, però mai no havia corregut la cursa La Maquinista de Barcelona, 10 quilòmetres amb alguna que altra lleugera pujada, que s'ha fet especialment dura per la calor sufocant. De tota manera val a dir que bona part del recorregut té ombra i en alguns casos, ombra espectacular gràcies als arbres. No tenia cap idea del ritme que em proposaria seguir. Amb la calor que feia, la cursa ja ens col.locaria a cadascú en el seu lloc. Només començar m'he enganxat a la llebre de 45m (ritme 4,30) He pensat, aniré amb ell fins on pugui aguantar i després acabaré amb la intenció d'acostar-me el màxim possible als 45m. Doncs ha resultat que la llebre de 45m ha sortit com un coet, per moments, pràcticament a 4,10. Però al passar pel Km 1 he marcat 4,51. No entenia res. Si anàvem molt més ràpid ! I el Km no era llarg, gairebé perfecte segons el GPS. La llebre se m'ha escapat entre el Km 1 i el 2. Jo la seguia veient ràpid. Fins el Km 5 més o menys veia la llebre a uns 200 metres davant meu. Segurament perquè haurà regularitzat el seu ritme. He passat el 2, 3 i 4 en ritmes de 4,32-4,28-4,29. Segurament per això no se m'allunyava perquè anàvem a la mateixa velocitat. El Km 5 l'he fet en 4,34, però el 6 m'ha matat. Devia ser el del carrer Portugal, que picava cap a munt. He marcat un altre 4,51, que m'ha descartat per a qualsevol intent d'agafar la llebre de 45m i més encara si anava a més velocitat de l'estipulada segons jo estava convençut. Després de fer 4,29 en el 7, cosa que m'ha alegrat molt, en el 8 he tornat a fallar (4,46). El 9 l'he passat en 4,35. Ja feia estona que veia que baixaria dels 47minuts. En la llarga recta de meta, en David Clupés, de Catalunya Ràdio, m'ha avançat. Uns quilòmetres abans, l'havia atrapat jo. He vist que encara em quedaven forces per seguir el seu ritme fins a la meta. A falta d'uns 60-70 metres per a l'arribada l'he esprintat per superar-lo, però el David tenia una bala a la recàmera i m'ha contraesprintat. Ha acabat entrant a meta un parell de segons abans que jo. El crono que he aconseguit, 45m 55s, segons el meu GPS. Oficialment, però, he fet 45,59, quatre segons més. De tota manera, molt content, perquè baixar de 46 no m'ho pensava pas. Ha estat possible gràcies a l'últim quilòmetre que he fet en 4,17. Que en Clupés em marqués el ritme ha estat decisiu, en aquest sentit. A l'arribar a la meta m'han dit que la llebre de 45m havia entrat en 44m.
 Diumenge que vé faré els 10 km de Pallejà, que aquest any arriba a l'edició 36. Deu n'hi do !!!

No havia corregut mai a Olesa de Montserrat

     Fa 18 anys que corro i ja porto 595 curses fetes. Moltes d'elles, repetides. I és que els corredors populars --almenys jo sí-- sovint preferim repetir aquelles curses que ens agraden, per tal de veure com evolucionem any rera any. Ara, com que hi ha un boom tant gran d'això del córrer, el cert és que cada setmana hi ha també un grapat de curses noves. En aquest apartat n'hi ha de dos tipus: les que són noves perquè celebren la seva primera edició i les que per una raó o altre no havies fet mai abans. És a dir que són noves per a mi. És el cas de la cursa que he fet avui: la Cursa del Foc d'Olesa de Montserrat, de 10 Km, que arribava a la 9a edició. No l'havia fet mai perquè, normalment, en aquesta època de l'any estic fent el descans de la temporada. Fa uns anys deixava de córrer del tot durant un mes. L'any passat va ser el primer que no vaig fer una aturada tan llarga ja que al no fer exercici, m'engreixava. La bàscula em va fer tornar a l'asfalt després de 15 dies d'estar aturat. Faig 1m 72cm i ara mateix estic per sobre dels 73 Kg. La proporció no és l'adequada. Hauria d'estar com a molt, en 70 Kg. I m'està costant molt perdre pes. Haig de menjar millor i defugir els aliments que engreixen. I em costa. Em falta una mica de força de voluntat. Per tant, aquest any he decidit no deixar de córrer, reduïnt, això sí, notablement el volum de quilòmetres. Aquesta ha estat la primera setmana que he aplicat aquest nou sistema. He estat 4 dies aturat del tot (de dilluns a dijous), divendres vaig córrer 1 hora; dissabte, 50m i diumenge het fet la Cursa del Foc. En total, menys de 30 km tota la semana. Penso que m'ha anat bé. He tingut la sensació de descansar i alhora no deixar de fer exercici. La idea és seguir aquest sistema de descans actiu, diguem-ne, dues o tres setmanes, aviam què tal em va.

Amb l'Arcadi, minuts abans de començar la Cursa del Foc.

      Amb l'Arcadi ens hem plantejat fer la cursa d'avui amb molta calma ja que, al marge de fer una calor notable, és evident que no estic gens en forma. I ell m'ha explicat que tampoc. Hem anat fent, xerrant durant els primers 5 Km especialment, a un ritme còmode. La nostra referència era la llebre de 50m (5m/km) De tant en tant jo em girava per veure on era. Cada cop la veia més lluny. Normal perquè nosaltres anàvem clarament per sota del 5m/km la major part del temps. A les baixades ens posàvem per sota de 4,30 sense adonar-nos; al pla 4,40-4,45 i a les pujades a 5-5,10. Sempre sense forçar. Quan faltaven 2 Km per a la meta he intentat canviar una mica el ritme, aviam si era capaç de fer un bon parcial en l'últim 2.000. Una mica més endarrerit, l'Arcadi m'ha seguit sense cap problema. Quan hem entrat a la llarga recta de meta, anavem junts a bon ritme. Erem conscients que baixàvem de 50m sense cap dificultat. Fins i tot baixàvem de 49m. A 100 metres de l'arribada he esprintat. M'imaginava que em seguiria i fariem un bon esprint, però no ha estat així. De tota manera només li he tret 2 segons a la línia d'arribada (imagineu quin esprint tant espectacular que he fet...). Hem acabat en 48m 12s, jo i 48,14 l'Arcadi. Mitjana de 4,49 el Km. I tant feliços !

  La cursa m'ha agradat molt. Trobo que té molt de mèrit que la major part de la cursa es desenvolupi pel casc urbà d'Olesa. He tingut la sensació com si aprofitéssim tots els carrers de la vila ! En altres poblacions de tamany similar a Olesa, ràpidament et fan sortir a alguna carretera per a fer quilòmetres i el casc urbà el trepitges relativament poc. A mí m'agrada córrer en els cascos urbans. Em sento com més protegit. Això vol dir també que els organitzadors de la Cursa del Foc han dedicat temps a dissenyar un circuit pels carrers de la vila. I és que quan organitzes una cursa, entenc que fa il.lusió que els corredors foranis vegin com és la teva localitat. En aquest sentit, enviar-los a una carretera no seria el més adequat... En el GPS m'han sortit 10,15 Km, dins dels paràmetres de marge d'error d'aquests aparells. Per tant, entenc que la cursa estava perfectament mesurada.

    Al 2016 espero repetir a Olesa !  I la setmana que vé toquen els 10 Km de La Maquinista.

Solidaritat i doblet

Abans que eres, demano perdó als lectors habituals del blog perquè la setmana passada no vaig fer cap entrada. Avui "recupero"...

Amb els amics de "El Mur" de TV3 i amb la increïble Esther Peiroten

Diumenge passat, 7 de juny, vaig fer d'speaker a la 3a Cursa i Marxa Solidària de Martorell, a l'Hospital de les Germanes Hospitalàries. És la cursa més increïble que he vist mai. I no l'he correguda mai. Però només veient com queda de satisfeta la gent que la corre, ja està tot dit. Se'ls dona quantitat de coses, entre elles un esmorzar amb plat de fusta inclòs, amb tota mena de viandes, que més que un esmorzar, sembla un dinar... I tot es possible gràcies a l'Ester Peiroten Pinheiro, l'organitzadora, que fa una feina absolutament increïble. Tothom acaba encantat... i això que acostuma a caure un sol de justícia. Aquest any, a més, van recullir una quantitat immensa d'aliments pels més necessitats. El què dic: una passada. Digne d'elogi.

Fent de locutor (imatge: Manolo "Runnersantboi")

I aquest cap de setmana he fet dues curses. Dissabte a la nit, els 10 Km del Port de Barcelona. Com diu el seu nom, discórre pel port de la capital. L'any passat vaig fer 43,56. Enguany 45,18. Més lent, com ja em vinc acostumant. Ara normalment, en cada cursa faig pitjor temps que l'any anterior. Deu ser l'edat. Amb tot, vaig quedar 4t de la categoria. La cursa té la gràcia que comença a les 23,45h i que cal pujar dos cops el Pont d'Europa, que comunica el port amb l'espigó. La pujada al pont és exigent i, indefectiblement, t'alenteix. Vaig sortir rapidet. Fins el Km 8 vaig tenir la llebre de 45m darrera meu. De fet, ja feia estona que veia que no la podria aguantar perquè m'anava retallant distància. Just al Km 8, com deia, on començava la pujada de retorn al port d'Europa, em va atrapar. El pitjor lloc. Li vaig demanar que no pugés el pont a 4,30 (ritme de 45m), però o no em va fer cas o no em va sentir. Allà se'm va escapar definitivament. Al final la llebre va entrar a meta uns 12-15 segons abans que jo. No va quadrar els 45 minuts, però quasi. Del nombrós grup que havia començat amb ell, a la meta no n'hi havia ni un. La llebre va entrar tota sola.

La plaça Major de Bellavista

Em va agradar el barret a la Cursa del Port de BCN

  I avui diumenge he fet per primer cop la cursa de Bellavista, un barri de Les Franqueses. 29 edicions ja porten. Són 10 Km i hi ha també la possibilitat de fer-ne només 5. Després del cansament d'ahir i d'haver dormit només 3 hores i mitja, pensava superar àmpliament els 50 minuts. A més a Bellavista tot són pujades i baixades i per tant la cursa és força trencacames. Doncs ves per on, que m'ha sortit una bona cursa. He acabat en 49m 42s, 6è de la categoria en la que han acabat 41 corredors, i he quedat més content que un gínjol. A més a més m'ha tocat un magnífic obsequi en el sorteig final. I ens han donat un molt bon esmorzar

 Més no es pot demanar ! Hi tornaré.

.

5 Km a Sitges per lluitar contra la PKU

Arribant a la meta als Jardins de Terramar

Diumenge vaig córrer un 5.000 a Sitges per ajudar a lluitar contra una malaltia rara, la PKU. La iniciativa va ser un èxit, ja que es van recaptar uns 13.000 euros. Vaig coincidir amb el meu company de feina Àlex Castells. Ens va animar a participar-hi, la també companya nostra a la tele, Raquel Mateos. La cursa es va fer al llarg del passeig marítim de Sitges, amb anada i tornada des dels Jardins de Terramar. Vaig sortir molt ràpid, a ritme d'entre 4 i 4,10/km, una velocitat que ja fa temps que no puc aguantar gaire estona. Però no em va importar. Vaig anar fent fins arribar a superar la que seria la segona noia classificada. El meu GPS em va marcar que el recorregut eren en realitat 5,32 Km. A l'acabar en 23m i 2s, el meu ritme global va ser de 4,19/km, que em va deixar prou satisfet. Va fer poc vent i això va ajudar a què es pogués córrer molt bé.

Amb el Xevi Eusebio i l'Àlex Castells, somrients, abans de l'esforç

  Aquest diumenge no faré cap cursa, ja que repetiré com a "speaker" a la cursa de Martorell, igual que l'any passat. Una cursa, aquesta, per cert, molt recomenable, sota la batuta d'Ester Peiroten Pinheiro. Els serveis que hi ha són magnífics i, a més, hi ha un macrosorteig a l'acabar que fa que a quasi bé tothom li toqui alguna cosa. Us hi espero !

Cap de setmana amb doblet

Poc abans de començar al cursa a Terrassa, amb La Torrebonica al fons

       Aquest cap de setmana he fet doblet en un sol dia: dissabte. Al matí hi havia el 10.000 per l'exercici físic i contra el càncer a Torrebonica, a Terrassa. La idea era fer-lo amb molta traquil·litat per reservar forces pel 10.000 del vespre a Sant Joan Despí. El del matí era de mitja muntanya, per pista, amb algunes pujades. Amb l'Arcadi vam anar tota la cursa petant la xerrada sense perdre de vista el terra perquè en alguns trams hi havia moltes pedres i no era qüestió de torçar-se un turmell trepitjant malament alguna d'elles. Especialment, ell, que dissabte que vé correrà la Marató de Luxemburg. Vam acabar els 10 Km amb uns discretíssimes 57m 44s. Fins i tot ens va semblar que vam anar massa lents i tot... El recorregut de la cursa, dissenyat pels germans Jaume i Rubèn Leiva, preciós. És per on entrenen molts terrassencs.

       A la tarda, cap a la cursa de Sant Joan Despí, a intentar fer el millor possible el 10.000. La idea era aviam si era capaç de baixar dels 43m 53s que ara mateix és la millor marca del 2015, feta al gener a Vilafranca del Penedès. Vaig situar-me al costat de la llebre de 45m. El pla que vaig dissenyar era fer 6-7 quilòmetres amb la llebre i després deixar-la per buscar el registre desitjat. Tot va anar molt bé fins el km 4. Aleshores vaig canviar de plans sense motiu aparent. Vaig decidir abandonar la llebre, avançant-la, i anar-me'n amb un grupet de corredors que fin aquell moment també havien anat a l'aixopluc de la llebre. Va ser un error. No vaig poder enganxar-me al grupet d'escapats i em vaig quedar en terra de ningú. Al km 5 la llebre em va agafar i ja no vaig poder seguir-la. Era just el moment en què s'envoltava la ciutat esportiva del F.C. Barcelona, amb alguna petita pujada que em va sumir en la frustració perquè la llebre se m'escapava irremeiablement. Vaig intentar reaccionar, però cada vegada estava més lluny de la referència. El km 5 el vaig passar en 22,35, per tant era molt complicat, per no dir impossible, no tan sols baixar de 45m. L'objectiu va convertir-se, aleshores, en què el petit desastre fos el més petit possible. Al final vaig entrar a la meta en 45m i 30s, lluny de baixar dels 44m. Potser el meu objectiu era agoserat si tenim en compte la cursa del matí,  --suau, però cursa al capdevall-- i sobretot, que fa una setmana vaig fer la marató de Tortosa. Com que em recupero ràpidament de cames després d'una marató, tendeixo a pensar que ja estic al 100x100 al cap de setmana següent, i probablement no és així. Pensant en tot això, vaig concloure que la marca potser no era tan dolenta. A Sant Joan Despí vaig coincidir amb una companya de feina, la Sònia Poll i el seu marit, en Julián. Fa molt poquet que corren i se'ls veu molt enganxats, ja. El físic de la Sònia li permetrà millorar molt ràpidament. Va fer 48 minuts i estava encantada. Aviat m'atraparà !.

Amb la Sònia i el Julián, un cop acabada la cursa de Sant Joan Despí

   Diumenge que ve correré un 5.000 a Sitges. És una cursa solidària contra la PKU, una malaltia metabòlica rara que impedeix la correcta metabolització de la fenilalanina, un aminoàcid present en els aliments amb proteïnes que provoca que aquests siguin tòxics pels afectats amb aquesta malaltia. Tot plegat m'ho va explicar una altra companya de feina, la Raquel Mateos.  

Temps decebedor, a Tortosa

El pas per la mitja, a Benifallet

 Al 2014 vaig quedar prou satisfet amb el meu registre a la Marató de les Vies Verdes de Tortosa. Feia dues setmanes que havia corregut la marató d'Empúries i a més portava acumulades 4 maratons més en 4 mesos. A Tortosa vaig fer 3h 41m, 6 minuts menys que a Empúries. En aquest 2015, em presentava a Tortosa amb només una marató feta prèviament: també Empúries on també vaig fer 3h 47m. El meu objectiu, doncs, crec que raonable, era mirar de baixar de 3h 40m. Doncs fiasco total. he acabat amb un increïble per dolent: 3h 52m. M'he quedat de pasta de boniato. Els que seguiu el blog ja sabeu que m'agrada buscar-li raons a tot. En aquest cas, tenia clar que els motius de la davallada eran bàsicament dos: He guanyat pes i tenia les cames adolorides de visitar ahir la part antiga de Tortosa. Quan he arribat a la meta, he preguntat i tothom m'ha afegit un altre factor: la calor. N'ha fet molta, cert, però jo no l'acuso especialment. De tota manera potser sí que, encara que jo no m'anadoni, m'alenteix molt la calor, a mí també. 

Marató solitària

Gran avituallament a Xerta, Km 30

  El cas és que la idea era fer la mitja a ritme de 5m/km (pas en 1h 45m) i després a veure què passava. Doncs el què ha passat és que la mitja l'he passada en 1h 48m. O sigui, ja anava fatal. Ràpidament canvi d'objectius. 3h 39m era una quimera. L'objectiu era,  apartir d'aleshores, intentar fer la 2a mitja en menys de dues hores, per acostar-me, almenys, al registre d'Empúries (3h 47m) Doncs tampoc. A partir del Km 30, em costava fer Km per sota de 6m/km. A estones anava a 5,30-5,40, però a altres anava a 6-6,10. En els últims 6 km, els més durs ja que es fan per terra amb pedres, sota un sol de justícia, he trobat una motivació per seguir. He vist que, al davant meu, hi havia la noia que anava, crec, que tercera o potser segona. En la primera part de la cursa m'havia deixat molt endarrera, tant, que al no veure-la m'havia oblidat d'ella. Al divisar-la he pensat que estava pagant l'esforç. He començat a controlar les diferències. Em portava 1 minut a falta de 5 km per la meta. Un Km més tard eren 50s i al cap de pocs metres més, ja eren només 40s. Això m'ha motivat per intentar atrapar-la. Ja dins de Tortosa, en l'últim avituallament a menys de 2 Km de la meta, l'he atrapada. Poc després, ja en el riu Ebre, el meu fill petit m'estava esperant. Ha corregut amb mí fins a la meta. Ha estat emocionant. Quan a la recta d'arribada he vist que el crono marcava 3h 52m !! 

El meu fill Biel m'ha ajudat en els últims metres

M'he quedat de pedra. Quin registre més pobre !!

Bé. Què hi farem. !  Ara ja porto 45 maratons. La meva idea és celebrar la 50a a Atenes. Però miraré de visitar l'Acròpolis després de la cursa, no abans !!!  

Sort del massatge reparador !!

2a edició de la Sant Jaumenka: bon registre !

Amb en Ferran Cardona. Ja corria quan jo vaig començar al 1997

Avui he corregut la segona edició de la Sant Jaumenka, a Premià de Dalt. Una cursa d'aquelles que se'n poden dir trencacames perquè estàs baixant i pujant gairebé de manera constant. L'any passat la vaig fer en 47m i mig, pràcticament. Aquest any, amb el meu excés de pes actual, ja em conformava en baixar dels 50 minuts. A diferència de la 1a edició, es tractava de donar dues voltes a un circuit de 5 Km. El resultat és que he tingut la impressió de fer baixades més llargues que no pas les pujades. No hem anat tant avall --a la primera edició, arribàvem a Premià-- i segurament la sensació ha vingut per aquí. Com ja m'ha passat un parell o tres de cops, m'he deixat el GPS per oblit a casa. No m'agrada córrer sense crono perquè aleshores m'és molt difícil tenir referències. He sortit molt endavant i de seguida he vist que totes les noies, tant les de la cursa de 5Km com les de la de 10Km corrien per darrera meu. 

El fotògraf, fotografiat (Foto: Tanit Palay)

Quan he intuit que faltava poc per acabar la primera volta li he preguntat a un voluntari quanta estona portàvem de cursa. "17 minuts", m'ha dit. He calculat que podria passar el 5.000 en en 23 minuts i per tant acabar en 46-47 minuts, si no defallia en excés en la segona volta. Just abans d'iniciar la segona volta, la vencedora de la cursa de 5 Km m'ha superat. No m'ha importat. Jo havia de reservar forces per la segona volta. He anat fent i al tornar a passar pel mateix punt on era el voluntari al qual li havia demanat el temps, ho he tornat a fer; "40 minuts", m'ha dit. O sigui, havia trigat 23m en fer la volta. M'ha sorprès; pensava que portaria més temps, en aquell punt. Al final la sorpresa s'ha confirmat perquè he acabat en 45m i 51s. M'ha semblat un temps massa bó pels desnivells que té la cursa. Em fa pensar que li devien faltar metres, però a l'haver-me deixat el GPS, no puc corroborar-ho. De fet, en el pas per una rotonda, en la segona volta ens han fet fer el gir més curt que en la primera. En qualsevol cas, alegra córrer més del què un s'espera... La primera noia classificada del 10.000 ha entrat a meta just darrera meu. La setmana que vé, la Marató de Tortosa. Segona marató en dues setmanes. Per aquestes dates, l'any passat ja havia fet 4 maratons. Enguany en porto una. Aviam si això em permet millorar el registre de l'any passat i baixar de les 3h 40m. L'any passat vaig fer 3h 41m. Però tenia llebre.
Aquest any no en tindré. Veurem.

La 44a marató, a Empúries

Ja són 44 les maratons completades. 6 a Empúries (Foto: Yair Bonastre)

Diumenge vaig completar per sisena vegada la Marató d'Empúries. M'agrada la zona per on discorre la prova però és evident que és una marató molt dura, tot i ser pràcticament plana. El fet que s'hagin de completar dues voltes al circuit la fa, almenys per a mí, especialment dura. Trobo que psicològicament suposa un important desgast. Els últims 4 quilòmetres, a més, tenen algunes pujades molt notables, que la fan més complicada, encara. Però insisteixo que la faré, si puc per feina, cada any. La meva idea era sortir a ritme de 5m/km fins on pogués aguantar. El cert és que de bones a primeres, per anar relativament còmode, alguns quilòmetres em sortien a 5,05. De tota manera, després de 10km, anava a un promig de 5,02, que ja m'estava bé. Vaig anar fent fins a la mitja marató, que vaig passar en 1h 46m. 1 minutet per sobre del 5m/km, però em semblava correcte. Ràpidament, càlculs: si doblava, 3h 32m. Com que tenia clar que ni en broma seria capaç de doblar, vaig calcular 10-12 minuts més en la segona mitja. O sigui que l'expectativa era 3,42-3,44. Com que al 2014 vaig fer 3,47,45, ja em semblava correcte. Però la segona mitja va ser un calvari, per a mí. No tenia cap problema físic, però perdia pistonada. Vaig intentar atrapar la 3a noia, entre el Km 23 i el 28.

Va fer un dia de força humitat (Foto: Yair Bonastre)

No ho vaig aconseguir i devia pagar l'esforç. A partir d'aleshores el meu ritme era per sobre de 5,25 m/Km. Decepció. Bé, què hi farem. Es tractava d'acabar-la el més dignament possible. Al final 3h 47m 10s, 16m més lenta la 2a mitja que la primera !! En total, però, 35s millor que l'any passat. Però al 2014 havia fet tres maratons abans d'Empúries. Enguany era la primera. Per això pensava que aniria una mica més ràpid.C'est la vie !! Vaig notar una humitat molt alta durant tota la cursa, però no em sembla que m'afectés gaire. La prova és molt solitària --la vam acabar 224 corredors-- i això també acaba notant-se. Ara toca, el 17 de maig, la Marató de Tortosa. L'any passat la vaig fer en 3h 41m. Ara es tracta de baixar de 3h 40m. Aviam com estic el dia de la cursa !