|
L'arribada, sempre emocionant |
Doncs sí. A l'acabar l'edició de l'any passat vaig tenir molt clar que no repetiria a la Marató del Priorat. Ho vaig explicar a
l'entrada corresponent en aquest blog. Però els maratonians devem ser una éssers extranys. Fa uns mesos vaig pensar que faria la mitja marató del Priorat, que es fa conjuntament amb la marató. Però fa unes poques setmanes ja vaig veure clar que tornaria a fer-la sencera. I així va ser. Les pluges de l'última setmana em van espantar una mica. Una marató de muntanya amb pluja se'm feia molt coll amunt. La veritat és que vaig estar dubtant fins un parell de dies abans si hi anava o no. I encara el mateix dia de la cursa, si faria la mitja o la marató... Dubtes maratonians... Li vaig demanar consell a la meva companya de feina, la
Bea Garcia --experta corredora d'ultres per qualsevol terreny--, sobre com encarar la cursa, què portar, etcétera. I em va anar molt bé. Em vaig comprar una petita motxilleta per a l'esquena, tant petita que només m'hi van caber un impermeable, una manta tèrmica i uns guants. A les petites butxaquetes de les malles portava el mòbil i la clau del cotxe. Tot plegat --menys la clau del cotxe--, per si tenia algun problema que m'obligués a aturar-me i esperar que em rescatéssin. Digueu-me exagerat, però més val prevenir, estant a la muntanya. De fet, la Marató del Priorat és de mitja muntanya. Hi ha molta més pista que corriols, cosa que jo agraeixo profundament. Els corriols en baixada em maten. Els tinc molta por. Jo diria que no hi ha corredor-a que li tingui tanta o més por que jo. Els baixo molt lent. I encara m'agobio més perquè sé que estic molestant els corredors més ràpids que puguin estar darrera meu. Això em crea un estat de patiment que fa que encara tingui més por de caure. Cap al km 6,5 hi havia el primer corriol. Com que encara era d'hora, anàvem molts en grup. Per tant tenia corredors darrera meu. Jo, baixant molt lent, i pressionant-me per no molestar. Resultat... trepitjo una pedra i.... a terra. Exactament el què la Bea m'havia dit que evités: trepitjar pedres, que rellisquen. El problema és quan només hi ha pedres... La mà dreta em va salvar, a costa de fer-me un trau que va començar a sagnar copiosament... Tot el braç ple de sang... No em feia mal, sortosament. Al primer avituallament em vaig mullar bé la ferida amb aigua i ja no m'en vaig recordar més... fins que en un altre corriol, molts més quilòmetres enllà, una nova relliscada, ara per cansament, em va obligar a recolzar-me amb la mà esquerra. Aquest cop la ferida va ser molt minsa i sense sang. Cap problema !!
L'any passat va fer molta calor. Aquest any, en canvi, el temps va acompanyar del tot. Temperatura agradabilíssima per córrer. Com que no em vaig oblidar del crono, com fa 1 any, vaig poder controlar millor les meves previsions. La mitja la vaig passar en 2h 19m. Com que la segona mitja és molt més dura, havent de pujar i baixar diversos turons, estava clar que doblar era impossible. Però vaja.. Afegin-t'hi una hora més al doblatge (2h,19m x 2 = 4h 38m + 1h = 5h 38m) millorava clarament el registre de l'any passat (5h 57m) Per això anava molt tranquil, a la meva, fent aturades cada cop més llargues en els avituallaments. En l'últim, al km 37, ja vaig veure clar que si no passava res estrany superava la marca abastament. A més la rampa mortal de l'últim quilòmetre de l'any passat l'havien suprimit. Per cert, en l'últim avituallament vaig veure que al meu GPS marcava 36,45 Km i no pas 37 km. No li vaig donar importància.
|
Un arròs del tros perfecte per recuperar forces ! |
Arribat a Falset, on hi havia la sortida i la meta, gran emoció perquè veia que el meu temps seria efectivament sensiblement millor que al 2014. Vaig creuar la línia de meta en 5h 11m 30s, 46 minuts menys que l'any anterior !! Bestial millora !! Després d'uns quants segons de respirar miro el crono i la distància recorreguda segons el GPS: 40,5 Km !!! Tot té una explicació, penso. Una millora tant espectacular era excessiva. La meteorologia, com he explicat, havia ajudat molt; no em vaig aturar com l'any passat en una ocasió a treure'm pedretes de les sabatilles... però era massa millora. Ràpidament, consulta amb altres corredors. El guanyador de les dues edicions, el cerverí
Hugo Figueras, havia millorat de 3h 54m a 3h 13m. També li van sortir 40,5 Km al seu GPS. A altres els havia sortit menys de 40 km, fins i tot, si bé és cert que a altres els va sortir 42 km... En fi. Tant se val. Per a mí ha estat una marató de muntanya i com a tal la compto. És la meva marató número 46. La idea és fer la 50 aquesta mateixa temporada. Possiblement la 47 a Girona, al desembre (Marató TV3); la 48 a Tarragona, al gener; la 49, la de les Vies Verdes, a Girona; i la 50 m'agradaria poder-la fer a Barcelona al mes de març, ja que allà vaig fer la primera al 1999.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada