Temporada acabada a La Floresta

  Normalment a La Floresta és on començo la temporada, però enguany he decidit acabar-la en aquesta vila del Vallès Occidental. Ara faré tres setmanes de descans de córrer per recarregar les piles. La Cursa de La Floresta ha passat a convertir-se en un Trail de muntanya i ha passat de dissabte a la tarda a diumenge al matí. Abans eren poc més  de 7 quilòmetres i ara en són 10,4. Erem poquets. A la meta vam entrar, segons la classificació, 143 persones. Vaig quedar el 77 i el 12 de la meva categoria. La veritat és que pensava que de la meva edat quedaria una miqueta millor, almenys "top ten". Però no. Deu ser que entre els que fan muntanya hi ha personal granadet...

  Amb la por d'una gran calorada em vaig prendre la cursa amb molta calma. Cap el Km 3 em va atrapar l'Empar Moliner, que entrena per la zona. En un tram de baixada havia de fer esforços per a què no se m'escapés. A la primera gran pujada la vaig deixar una mica enrera. En qualsevol cas, està clar que aviat em superarà sense dificultats. A la segona gran pujada, per llarga, vaig superar diversos corredors. Les pujades em van bé. La meva creu són les baixades tècniques. N'hi havia una, que sortosament no era gaire llarga, que va servir perquè alguns corredors que havia superat en la pujada anterior m'avancessin. Ja hi estic acostumat, però és clar, no m'agrada que m'avancin... :-(
  Vaig acabar amb un temps de 1h 0 minuts i 53s. si bé oficialment em van posar un temps de 59m 51s. Sincerament no entenc tanta diferència perquè, al ser poquets, no vaig trigar tant a trepitjar la catifa, segur...
   A final satisfet. Li vaig treure quasi un minut a l'Empar. Ella va guanyar la seva categoria d'edat. Felicitats, Empar !!

La penúltima de la temporada

Esprintant (Foto Sergi)

Esprintant (Foto: Albert Oviedo)

Ahir vaig córrer novament, i ja en van 10, la cursa de la Vila Olímpica. Una clàssica de l'estiu, si bé no sempre s'ha fet en aquesta època de l'any. S'havia anunciat una calor molt important i certament en va fer. En aquests casos mai no vaig al màxim perquè no vull ensurts. La cursa, però, en bona part, va per carrers amb molta ombra i això ajuda a fer-la més suportable des del punt de vista de la temperatura. No tenia cap objectiu de marca en especial. Només tenia clar que no aniria a buscar el sub 45, per no patir. 1.700 corredors vam completar la cursa que va guanyar el Juanma Álvarez. Em vaig posar sense problemes entre 4,30 i 4,45. Em va semblar un bon ritme que no em faria patir, més cap al 4,40 que cap el 4,30, que ara mateix és el meu màxim en deu mils, més o menys. Abans del km 1, però, vaig haver de parar per a fer una micció. Coses que passen...  Això va fer que passés el primer km en 5,20. La mitja cursa va caure en 24m i 6s. Un ritme per a fer 48,12 que ja em semblava bé. Però per aquelles coses de les curses i perquè, en definitiva, anem a competir, em vaig proposar fer el segon 5.000 més ràpid que el primer. No era difícil. No es tractava de fer cap bogeria. Amb seguir al mateix ritme i no tenir cap aturada tècnica més, estava clar que ho aconseguiria. Em vaig trobar molt bé i vaig anar avançant corredors. Vaig entrar a meta en 47m i 46s, o sigui 26s més ràpid que al ritme de la primera part de la cursa. Perfecte ! Era la penúltima cursa que feia aquesta temporada, abans del descans estiuenc. La cursa de la Vila Olímpica es va convertir ahir en l'11a del meu palmarès que almenys he corregut 10 cops. El rànquing està així:

1. Marató Barcelona (14 vegades)
2. 10km Sant Antoni (13)
3. 10km Ametlla de Merola (12)
4. Cursa de la Mercè (10)
    1/2 Sitges (10)
    1/2 Barcelona (10)
    10km Sant Muç (10)
    Jean Bouin (10)
    1/2 Granollers (10)
    1/2 Gavà (10)
    10km Vila Olímpica (10).

Abans de començar (foto: Gabriel Miquel)

  Totes elles espero fer-les moltes vegades més ! Pel què fa a l'organització de la cursa de la Vila Olímpica, hi havia molts ulls fixant-s'hi un cop aquest any ha canviat d'organitzadors. Jo no vaig veure canvis significatius. Només alguns detalls. A falta de 15 minuts per l'inici de la cursa, la cúa del guardarroba era llarguíssima. No sé com s'ho devien fer per a què tothom arribés a temps. Potser hi havia poques cabines d'WC. També hi havia cúes importants. Em van dir que et cobraven 2€ per dutxar-te. En un dia calurós, la dutxa hauria d'estar inclosa en la inscripció. Els organitzadors van assegurar que ho estudiarien per l'any que ve. La bossa del corredor em va semblar molt completa, Llàstima que l'Aquarius que ens van lliurar a la meta estava calent... Molt positiu que hi hagués dos avituallaments durant la cursa, al km 5 i al 7,5. A la segona part és quan més falta fa l'aigua, que n'hi ha d'haver per tothom. No sé si els corredors més lents en van tenir també. Espero que sí. És el més important, sobretot quan fa calor. Molt bé que hi haguéssin arcs que espolvorejaven l'aigua per refrescar. A mitja cursa vaig veure passar una ambulància. Espero que ningú no prengués mal...
  Diumenge que ve, 17 de juliol, acabaré la meva temporada amb els 14km de la cursa de La Floresta.

Tot com estava previst, a Pallejà

Al costat de la llebre dels 50 minuts. Va fer una feina excel.lent (Foto Cursa Pallejà)

Els 10 Km de Pallejà és una clàssica del començament de juliol. 37 edicions, ja. Deu n'hi do. Són dues voltes a un circuit majoritàriament pla. Com que hi acostuma a fer força calor, mai no busco marca. Normalment faig la primera volta molt tranquila i a la segona m'esforço una miqueta més, però sense exagerar. Per a aquesta edició vaig decidir fer la primera volta a 5m/km i a la segona mirar de guanyar un parell de minutets i fer-la en 23m. Poc després de donar-se la sortida em vaig deixar agafar pel grup que anava a ritme de 5m/km (llebre de 50m) per anar ben arropat al ritme còmode que tenia previst. Va ser una primera volta molt agradable per a mí. Gaudint de la cursa, sense cap estrès. A falta d'uns 200 metres per fer el primer 5.000 --que vaig fer en 24,44-- ja em vaig trobar uns metres per davant del grup. I vaig començar a prèmer una miqueta l'accelerador. En comptes d'anar a 5, vaig posar-me entre 4,40 i 4,50 de promig. Suficient per acabar la segona volta en 23,21 per a un total de 48m 05s. Just dos minutets menys dels 50m. El què tenia pensat abans de començar. O sigui que perfecte. A més em van quedar ànims per esprintar amb un altre corredor, al qual finalment no vaig poder superar. En l'últim quilòmetre em va voler acompanyar la Jackeline Gómez, gran corredora que havia guanyat la cursa de 5km. Felicitats, campiona ! Com deia, cursa molt agradable. I si a més dissenyes una estratègia per aconseguir un objectiu i surt tot com tenies planejat, oli en un llum ! Va fer caloreta, però res insuperable. A l'acabar, el millor la síndria ben fresqueta ! Al 2017 hi tornaré, a Pallejà.

Amb la petita gran Jackeline Gómez (Foto: Francisco. Polonio)

  Em queden dues curses per acabar la temporada. Diumenge 10, la Vila Olímpica i diumenge 17, La Floresta. Després faré una aturada d'almenys 3 setmanes i... sant tornem-hi !

No ens vam cremar a la Cursa del Foc

Entrant a meta a la Cursa del Foc (Foto: Esther Peiroten)

      Per segon any consecutiu vaig fer la cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. Al 2015 me la vaig prendre amb calma, conscient que la calor podria ser un factor a tenir molt en compte. I vaig acabar-la una mica per sobre dels 48 minuts, sense patir gens, lògicament. La sorpresa aquest any va ser que un parell d'hores abans de la cursa va caure un xàfec d'estiu, d'aquells intensos però molt curts de durada. La veritat es que va anar molt bé perquè va refrescar una mica l'ambient. No tenia cap intenció de marca especial, simplement anar una mica més ràpid que l'any passat. Després del tret de sortida vaig veure'm força endarrerit, cosa que ja m'agrada, com he comentat en diverses ocasions. Els meus parcials en el primer 5.000 van ser 4,11-34-45-41-39. Tenint en comptes les pujades que hi havia i que no forçava, ja estava prou bé. El pas pel km 5, 22m 51s. Una mica més lent que al ritme de 45m. La llebre d'aquest temps em va atrapar una mica abans del km 4 i se'm va escapar. Però no definitivament. Vaig veure que tenia opcions de reenganxar-m'hi i així ho vaig fer. Cap el Km 7,5 vaig tornar a enllaçar. Em trobava bé i veia que tenia forces. Tant és així que vaig decidir deixar-la endarrera... en un tram on hi havia pujada ! Fa un temps això no ho hauria aconseguit ni fart de vi, però com he vingut comentant les últimes setmanes, darrerament em trobo molt bé en els 10 mils. Dit i fet. Els meus parcials van millorar en el segon 5.000. (4,27-20-34-34-20) El vaig completar en 22m i 18 segons, 33segons més ràpid que els primers 5km ! Fantàstic ! A meta el temps final 45m 9s, una molt bona marca en la línia de les últimes curses. Tenint en compte les pujades que té la Cursa del Foc, el crono em va deixar molt content ! 3 minuts més ràpid que l'any passat. Perfecte ! Un bon tall de síndria que refresca espectacularment i un altre 10.000 a la butxaca. Diumenge que ve toca Pallejà; el 10 de juliol, la Vila Olímpica; i per acabar la temporada, la cursa de La Floresta, el dia 17 de juliol. Després vindran 3 setmanes de descans i reprendre l'activitat atlètica a principis d'agost pensant ja en la Marató de Tortosa del 30 d'octubre.

Estic millor que l'any passat

  Per aquestes dates, al 2015, no era capaç de baixar del 45m en un 10.000 pla. No hi havia manera. Aquest any estic fregant la barrera de baixar dels 44 minuts. Com ja he apuntat en altres entrades, estic convençut que es deu a dos factors. D'una banda, a què ara peso un parell de quilos menys que aleshores. I de l'altra, que per fí sembla que he solucionat les meves molèsties als isquiotibials. Resport i el Dr. Ferran Abat i el seu equip han estat vitals en aquest aspecte. Per fi corro sense cap mena de dolor en els isquios.

A les primeres rampes (foto: Jaume Aragonès)

  Diumenge vaig repetir l'experiència de córrer els 10km de Bellavista, una barri de Les Franqueses del Vallès. Enguany arribaven a la 30a edició i l'organitzador, en Ramon Berruezo, havia contactat amb mí al gener, crec recordar, per demanar-me que hi participés. Es tracta d'una cursa amb moltes pujades i baixades --tobogans-- però que em va agradar. Entenc que per baixar dels 50 minuts t'hi has d'esforçar força. Fa un any vaig acabar en 49m i 42s. És una cursa que comença en baixada i per això és fàcil sortir massa ràpid. I cal tenir molt clar que després les pujades passaran factura. A la tornada cap a la meta hi ha molta baixada i es pot recuperar bastant, si no t'has cremat pujant. Així m'ho vaig prendre. Vaig sortir força endarrerit per a no embalar-me en excés en el primer km. I la cosa va anar molt bé. Sortosament no va fer una calor asfixiant --tot i que tolero prou bé les altes temperatures-- i vaig anar pujant amb bon ritme. Un 60% aproximadament de la cursa és en pistes de terra. Quan vaig arribar al punt més allunyat de la meta vaig comptar que anava el 120. Una posició molt discreta, ja que van acabar la cursa 262 corredors. En la tornada, però, estava amb prou forces per anar recuperant posicions. I així va ser. Al final, després d'haver-fet algun km en 3,39 i haver arribat en alguna baixada a posar-me a 3,09, vaig arribar a la meta en el lloc 88 de la general. Una bona remuntada. Sempre dic que començar endarrerit i passar altres corredors durant tota la cursa anima molt. Però el millor va ser el crono. Vaig acabar en 47m i 52s. Gairebé 2 minuts menys que l'any passat !! Contentíssim !

En un dels descensos vertiginosos, en el Km 9. Sóc el pitrall 43 (Foto: Cursa Bellavista)

   Aquest proper diumenge correré la Cursa del Foc, a Olesa de Montserrat. 10 Km. L'any passat me la vaig prendre amb molta calma. Per poc que apreti una miqueta, ho faré millor que fa 365 dies. Veurem.

Anem millorant

 Diumenge vaig córrer una cursa molt jove. Tot just arribava a la segona edició. La Cursa Besòs-Maresme, que enguany afegia la possibilitat de córrer 5 o 10 km. Circuit de dues voltes a la zona de Diagonal Mar, a Barcelona. Un recorregut absolutament pla. El dia va acompanyar molt. Bona temperatura, poca calor, humitat la justa, cel tapadet, carrers amplis, llebres des dels 40 als 60 minuts... Tot plegat molt complet. Ah..! I amb la presència del maratonià olímpic Nacho Cáceres com a figura destacada, que va córrer i guanyar la cursa dels 10 Km, com no...!

L'entrada a meta (Foto: Run Magazine)

Pel que fa a mí, la nit anterior només vaig dormir 4 hores. És el què té treballar fins tard els caps de setmana. Però ja m'hi vaig acostumant. Després d'escalfar una miqueta amb el meu meu germà Manel i els meus companys de TV3, Imma Casares i Quim Robert (quin crack, el Quim, baixant com sempre dels 40 minuts...!) ja estava llest per començar. Davant meu, a pocs metres estava la llebre dels 50 minuts. A poc del tret de sortida la vaig superar sense dificultats. Abans del km 1 vaig divisar el grupet on anaven les llebres del 45 minuts. Em vaig proposar enganxar-m'hi, però sense cremar-me amb l'esforç suplementari. Poc abans del Km 2 ja estava amb ells. Vaig anar molt còmode amb el grup. Les dues llebres de Corresolidaris ho van fer magníficament bé. Clavaven tots els km al ritme de 4,30. A mí ja m'anava bé perquè tenia un coixinet d'uns 30s, perquè havia sortit per darrera d'ells. La meva idea era mirar de deixar-los endarrera en el km 8 per baixar clarament dels 45 minuts. No vaig notar cap esforç especial per seguir el ritme que marcaven. Fins i tot tenia esma per conversar amb ells. De tant en tant, això sí. A l'arribar al 8 vaig dubtar d'anar-me'n o no. Vaig pensar que 2 km més ràpids se'm podien fer molt llargs. Al cap d'uns centenars de metres, però, em vaig decidir. En alguns moments vaig ser capaç de posar-me per sota de 4m/km. Total que em vaig plantar a la meta en 44m i 4s, millor marca de l'any. Si m'hagués decidit al km 8 a deixar el grupet, potser hauria baixat fins i tot dels 44m, una gran fita per a mí. Vaig acabar molt content, com és lògic. Fa relativament poc els 45m eren una barrera infranquejable i ara corro en 44m amb assiduitat. No entreno més que abans. Simplement, estic controlant el meu pes. Abans estava en 73-74 kg i ara estic en 71-72. Per a mí que és això. La motxil·la pesa menys...
     Diumenge que ve correré els 10km de Bellavista, que arriba a la 30a edició, ja. Una cursa per pista de muntanya, però no tècnica. L'any passat vaig aconseguir per poquet baixar dels 50m. Aviam.

Com ha canviat la cursa de Nou Barris !

Arribant a la meta, a la pista de Can Dragó (Foto: web cursa Nou Barris)

  Feia 5 anys que no la feia. I hi he trobat molts canvis. D'entrada cal dir que la cursa no és ni de bon tros tan costeruda com abans. D'aquesta manera els registres poden ser més bons, evidentment. De tota manera, diumenge, en la que era la meva 7a participació a la cursa de Nou Barris, hi vaig fer el meu pitjor registre. Però això no és culpa del recorregut --insisteixo, més favorable-- sinó, almenys en el meu cas, perquè els anys passen i, simplement, corro menys que abans. També entreno menys que abans, tot s'ha de dir.
   La infraestructura de la cursa em va semblar magnífica: pàrquing gratuït al centre comercial Heron City, amb tot allà mateix: el lliurament de pitralls, el guardaroba, i la sortida al Passeig Andreu Nin, un carrer ben ample, a tocar de la pista d'atletisme de Can Dragó, on estava la meta. Acabar una cursa en una pista d'atletisme m'agrada molt. Em sento una mica més atleta...
   Com que la setmana anterior havia baixat dels 45 minuts a La Maquinista amb l'ajuda de la gran feina de la llebre, a Nou Barris tenia d'entrada la intenció de més o menys fer el mateix. Al posar-me al calaix que em tocava vaig veure que uns metres per davant meu estava la llebre de 40m (seria l'únic moment que la veuria, lògicament), i uns 30 metres per darrera meu, estava la llebre dels 45 minuts. Vaig pensar que ja m'agafaria i que aleshores aniria amb el grupet i, com la setmana passada, ja intentaria apretar en l'últim quilòmetre.
   Ràpidament vaig veure que em trobava còmode corrent. No sabia que el recorregut havia canviat tant i que ens estalviariem la pujada llarguíssima del passeig de Valldaura. Vam pujar la Via Júlia, això sí,

S'ha de patir (Foto: web cursa Nou Barris)

però no és el mateix. El cas és que vaig passar els 3 primers km per sota de 4,30 (ritme de 45m) En concret vaig marcar 4,21-4,16 i 4,29. Aquest parcial i no veure la llebre dels 45 minuts trepitjant-me els talons, com m'ha passat a altres curses en què m'ha acabat superant, em va animar. Al veure que anaven passant els quilòmetres i els desnivells els anava superant sense massa dificultats i sense perdre massa ritme, vaig pensar en mirar de superar la marca de la setmana anterior (44,48). El pas pel 5.000 va ser de 22m 18s. Un marge tan sols de 12 segons perquè el 4 i el 5 els vaig fer en 4,37 i 4,34, respectivament. La part més dura del circuit, però, ja estava feta. Efectivament, el segon 5.000 en va sortir rodó: 4,34-11-15-35-23 per un parcial de 21m 58s !! Ostensiblement millor que en els primers 5 Km. Total, 44m 20s. I fet sense llebre. Encantat de la vida !! El GPS em va marcar 10km i 100 metres, per tant dóno la cursa per ben mesurada. Encabat, una mica d'aigua, cap al cotxe i... fins la propera cursa de Nou Barris. Com deia al principi em va encantar la cursa, no només per haver millorat el registre de la setmana anterior, sinó per tota la infraestructura. Felicitats als organitzadors !  Ah! i un gran encert, també, el polo tècnic en comptes de les habituals samarretes. Per variar ! ;-)

Un doblet inhabitual

Normalment els doblets acostumen a ser una cursa dissabte i una altra diumenge. Almenys en el meu cas. Però aquest últim cap de setmana va ser diferent. Al ser festiu dilluns 16 de maig, resulta que la Cursa de la Maquinista s'havia canviat de data. Fins ara era a finals de juny o bé ja al juliol. Un canvi de data que s'agraeix perquè la temperatura no era la mateixa, ni de lluny. Un amable whatsapp de l'organitzador, Jaume Grau, de Zona Vip Events, em va alertar del canvi. Al no treballar dilluns, m'anava de perles per fer el doblet. Però anem a pams.

Amb la Montse Aranda,  a La Maquinista (Foto: Daniel Garcia Bello) 

 El dia abans, diumenge 15, vaig córrer la Cursa del Casal Familiar de Viladecavalls. La presidenta del Casal, una bona amiga, l'Àngels Fàbregues, em recordava orgullosa que és la cursa més antiga de Catalunya. La primera edició es va fer al 1981. 36 edicions, ja ! Deu n'hi do. Jo feia 14 anys que no la corria. La vaig córrer al 2001 i al 2002. Em van dir que el recorregut havia variat. El cert és que no vaig saber trobar-hi cap canvi rellevant en relació a quan hi vaig córrer per últim cop. Aleshores vaig fer 47 minuts. Aquest diumenge, 53m 6s. Els anys no perdonen. Mirant la classificació d'enguany, hauria quedat 6è, si hagués fet 47 minuts, com fa 14 anys. 
   Vaig sortir bastant endarrerit. Anàvem junts els que feien una cursa de 3,5 km i els que fèiem la llarga: 11,5 km anunciats, però el GPS em va marcar 11km. Vaig sortir endarrerit, conscient que d'aquesta manera no em desbocaria al començament, com em passa sovint. Al pas per meta, comença la part dura del recorregut. Especialment la pujada al Castell. La part final de la pujada és terrorífica, però si no t'has cremat en excés en els primers 3 km i mig, es pot aguantar bé, si estàs mínimament acostumat a fer pujades. Jo ho estic. Pujant vaig deixar endarrera diversos corredors. A l'arribar a dalt era el 25. A la baixada vaig passar 4 corredors. O sigui vaig acabar el 21, curiosament el mateix número que portava en el pitrall. Quin ull, aquests de Viladecavalls...;-) Vaig quedar prou content.

Entrada a meta a La Maquinista (Foto: Run Magazin)

    I dilluns, com deia, vaig córrer a La Maquinista. 10 Km. Dubtes sobre si acusaria l'esforç del dia anterior. L'anècdota va ser que vaig estar apunt de perdre'm la cursa. Pensava que començava a les 10 i resultava que la sortida era a les 9 !! Jo tan tranquil pel recinte comercial, quan em trobo el Gustau Marín que em pregunta si faig la cursa. Li dic que sí, i em diu que està a punt de començar. Em vaig treure el xandall immediatament, em vaig posar el xip, li vaig donar la bossa i a córrer. Sense pitrall. No hi havia temps per a recullir-lo. Gràcies, Gustau ! Si no t'arribo a trobar, no hauria pogut córrer.   Just al meu costat estava la llebre dels 45m (ritme 4,30) Era la Montse Aranda. 

Amb l'Àngels Fàbregues a Viladecavalls (Foto: selfie)

 Vaig pensar que era ideal tenir-la al costat. L'objectiu estava clar: aguantar amb ella el màxim possible per mirar de no anar-me'n gaire més enllà dels 45 minuts. Dit i fet. La Montse portava el ritme clavat. Com un rellotge. En el Km 2 se'm va escapar una mica, just en el moment quan el gran Reyes Estévez, que devia estar passejant, perquè el vam passar, em va dir: "Que se t'escapa la llebre !"  Doncs no se'm va escapar, cosa de la qual estic molt content. Arribat al km 9, vaig prèmer l'accelerador i vaig aconseguir acabar en 45,02 oficial, per 44,48 real, que és el temps de veritat. Vaig quedar molt satisfet per no haver defallit, quan la cursa té les seves pujadetes, no pas costerudes, però si llargues. El paper de la Montse va ser vital per aconseguir la marca --la meva millor del 2016-- perquè baixava el ritme a les pujades i l'augmentava un pelet a les baixades. Exactament el què crec que ha de fer una llebre. Moltes altres no ho fan, la veritat. I moltes acaben les curses pràcticament en solitari.

Amb la Rosa Sánchez i la Montse Aranda (Foto: Gustau Marín)

     Aquest diumenge 22 de maig correré a la cursa de Nou Barris. 10 Km. També té desnivells. Més notables que a La Maquinista. Aviam com surt.

Enfangat al Parc de la Ciutadella

La Magdala trepitjant-me els talons (Foto: A. Navarro)

     Diumenge vaig córrer on no ho havia fet mai: el Parc de la Ciutadella de Barcelona. És un lloc que molts corredors usen per entrenar. No pas jo, al viure fora de Barcelona. Però m'atreia l'oportunitat de fer-ho i gràcies al Correblau ho vaig poder fer realitat. El Correblau és més que una cursa solidària. Pretén ser el referent a Barcelona en difondre la inclusió de l'alumnat amb TEA (trastorn de l'espectre autista) i contribuir a la defensa dels seus drets. Per tot plegat, em va semblar una bona oportunitat i aportar-hi el meu granet de sorra a la causa.

     Era la segona edició de la cursa. El dia no va acompanyar gaire, amb pluja i el terreny ben moll amb tolls i fang, que feia que alguns girs de 180 graus fóssin una mica perillosos. En un vaig estar a punt de caure. Això vol dir que devia anar prou ràpid... ;-)

Ben enfangat !

     Entre corredors i caminadors érem uns 300 participants. El nivell atlètic de la majoria de nosaltres no era per tirar coets, però això era el de menys. Vaig estar lluitant les dues voltes del recorregut amb una noia, Magdala Navarro, pitrall número 1, que anava en la tercera posició de la classificació femenina. La tenia enganxada a mí. Vaig intentar desempellegar-me d'ella en diverses ocasions, però no ho aconseguia. Vaig optar per mirar de mantenir el ritme i jugar-me-la en l'esprint final, arribat el cas. Quan vam encarar la llarga recta de meta, la Magdala em va avançar uns pocs metres. Vaig reaccionar bé i vaig recuperar la meva posició. Aleshores vaig augmentar una mica el ritme --poc, perquè les forces ja eren justetes-- i vaig tenir suficient per deixar-la endarrera i entrar a meta un parell de segons abans que ella en 21m i 12s i 15è de la general. Realment es podria dir que la Magdala em va fer de llebre per darrera durant tota la cursa, ja que em va fer mantenir un ritme alt perquè sinó m'hauria superat. Gràcies, Magdala, i felicitats per fer podi !

     Un cop acabada la cursa, va posar-se a ploure novament. Vaig haver de marxar ràpid per a no constipar-me, després de parlar una estona amb en Jaume Garcia, el vencedor absolut (17m 43s). Després, cap a la feina.    

       Per poc que pugui, l'any que ve repetiré.

Galloway i la tramuntana

Doncs em vaig quedar amb les ganes. Amb les ganes de provar el mètode Galloway a la marató d'Empúries. La tramuntana va aconsellar als organitzadors suspendre la marató. Amb bon criteri, tot s'ha de dir, perquè el vent era exagerat. En canvi sí que es va mantenir la mitja marató --que era Campionat de Catalunya-- i la cursa de 10 quilòmetres.

 Vaig decidir a última hora adaptar a la mitja marató el què tenia pensat per a la marató, que era fer 2km corrent + 1 minut caminant, fins el km 28 i després tot corrent fins a la meta. Vaig mantenir l'intèrval de 2 Km, però el caminar ho vaig reduir a 30s, al ser la meitat de la distància, fins el km 14 i després fer l'últim terç de la prova (7,097 km) corrent sense caminar més. 

  Puc dir que el resultat ha estat una experiència curiosa però que no sé si acabo d'interpretar correctament. D'entrada cal dir que no sabia quin ritme havia d'intentar. De fet estava més preocupat per la tramuntana que per altra cosa..

 Com un rellotge vaig fer les meves caminates als km 2, 4, 6, 8, 10, 12 i 14, per la sorpresa d'altres corredors que em preguntaven si em passava alguna cosa al veure'm caminar, especialment en els primers quilòmetres. Lògic...

Dissabte va fer un dia esplèndid, a l'Escala.

La degustació d'anxoves no hi va faltar !

  Vaig pensar que seria interessant anar una miqueta per sota de 5m/km per compensar la velocitat perduda en els trams de caminar. Cada vegada que caminava veia que m'acostava més a l'objectiu de 5m/km. Per tant tot, sobre rodes. Quan vaig arribar al km 14 anava clavat. 1h 10m (5m/km) Per tant vaig pensar que com que ja no caminaria més, tenia a l'abast d'acabar la cursa per sota d'1h 45m. Quedaven trams amb pujades notables, on a més a més, la tramuntana era més forta encara que no pas al començament de la cursa. Els últims 7,097 km em van sortir al final en 35m 16s (5,02) és a dir, una mica més lent que els 14 primers amb les caminades incloses. Se suposava que havia de fer els últims 7 més ràpids. La tramuntana ho va alterar tot. En qualsevol cas vaig quedar content de poder fer del 19 al 20 en 4,37 i d'allà a la meta (1,097 Km) en 4,50. Val a dir que vaig anar bona part d'aquests 2 quilòmetres amb un grup de corredors d'Atletisme Girona que intueixo que buscaven baixar d'1h 45m perquè van apretar de valent i em van fer córrer a mí també. Al final se'm van escapar. Ara com ara, fer del 19 al 20 en una mitja marató a 4,37 és molt bon registre per a mí. A aquests alçades d'una mitja no sóc capaç d'anar tant ràpid. Entenc que les caminates fins el km 14 em van permetre no desgastar-me tant i poder anar ràpid al final. De fet, aquesta és la filosofia del mètode Galloway. Així que vaig quedar content. 

   Ara només em quedarà comprovar si el mètode em surt bé a una marató. Serà, en principi, el 30 d'octubre a Tortosa. Abans hi haurà moltes altres curses, si Deu vol. Com per exemple, aquest diumenge, 8 de maig, a Barcelona. La cursa Correblau, 5 Km al Parc de la Ciutadella, en defensa dels drets de l'alumant amb TEA (trastorn de l'espectre autista). Apunteu-vos-hi. 

    

Setmana completa !

A Llac de Sant Maurici, glaçat !

        Titulo així l'entrada perquè la setmana passada va ser ben aprofitada. Dimarts, dimecres i dijous, vaig fer una escapadeta a Sort. El temps ens va acompanyar. I vaig poder entrenar en alçada ;-). El Pirineu lleidetà és preciós ! Dissabte vaig estar a la festa per celebrar el 30è aniversari de la final del Campionat d'Espanya infantil masculí de tenis que van jugar, al 1986,  l'Àlex Corretja i l'Àlex Bragado, contra el Moisès Pozo i el Carles Labrador. Amb victòria dels Àlex, que tenien aleshores 12 anys i els seus rivals, 14! Els Àlex van tornar a guanyar, 30 anys després ! Tot plegat es va fer al Club Tenis i Natació Sant Cugat, i el partit estava emmarcat en els actes del 50 aniversari del club. Va ser molt entretingut !

Amb l'Àlex Corretja, al CTN Sant Cugat

  I al dia següent, diumenge 10 d'abril, vaig fer la Cursa de El Corte Inglés. No la corria des del 2007. Aleshores vaig completar-la en 49 minuts. Tenia clar, doncs, que no baixaria dels 50 minuts. De fet esperava fer-la, en almenys 51 o 52 minuts. Però em vaig trobar molt bé, no sé si pels entrenamnts que vaig fer a Sort o què, però el cas és que tot va anar sobre rodes. Primer de tot, vaig poder sortir molt endavant gràcies a córrer amb xip groc. En concret, des del primer calaix després de l'élite. O sigui, que millor impossible. Durant tota la cursa vaig estar picant-me amb tres noies amb les que ens anàvem avançant mútuament. Especialment, amb una. Això va fer que imprimís més velocitat a la meva cursa, sens dubte. Total, que em vaig plantar a la meta en 50m i 49s, un registre del qual estic molt content, perquè, com deia, esperava fer almenys un o dos minuts més.

La sempre espectacular sortida de la Cursa de El Corte Inglés

  Aquest diumenge 17 d'abril no correré. Estaré al matí al Reial Club de Tenis Barcelona i a la tarda prepararé les transmissions del Barcelona Open Banc Sabadell, que comencen just l'endemà, dia 18. La final serà el dia 24, un altre diumenge, doncs, on no correré cap cursa. Això vol dir que ja no reapareixeré, atlèticament parlant, fins el dia 1 de maig amb la marató d'Empúries, on l'objectiu serà baixar de 3h 45m. L'any passat vaig fer 3h 47m. Veurem.

Un doblet de nou

Amb l'Arcadi, el Toni i la Dra. Puentes, a la cursa de Medijocs

A Medijocs (Foto: A. Oviedo)

Esprintant (Foto: JM Blanes)

Ara feia molt de temps que no feia més d'una cursa en un mateix cap de setmana. Un doblet, vaja. Des de l'octubre, que és quan vaig començar a treballar els caps de setmana, prefereixo només fer-ne una, per tal de no anar massa cansat a la feina. Aquest cap de setmana tenia dues cites inel.ludibles. Dissabte, la cursa de Medijocs, sota els auspicis de l'incansable doctora Yolanda Puentes, i diumenge, la Cursa per la Justícia Social, a Terrassa. Al ser curses curtes, de 8 i 5 km respectivament, les vaig poder fer sense problemes i sense quedar esgotat.

A Medijocs, de 8,2 Km, es tracta de no cremar-se molt ràpid perquè té alguna pujada notable que pica força. De fet és un cross que ens porta fins a Can Borrell i torna a la zona de sortida, al Parc de la Pollancreda, de Sant Cugat. Vaig acabar amb un temps de 38m i 43s, 4 minuts llargs més del primer cop que hi vaig córrer, ara ja fa 10 anys. Llei de vida... Bon ambient i res de fang, que era el què temia després de la pluja del dia anterior.

Solidaritat a la Cursa  de la Justícia Social

          I diumenge, la Cursa per la Justícia Social, en la que els participants portem 5 kilos de menjar cadascun per què es faci arribar als més desfavorits de Terrassa. També és una cursa inclusiva ja que s'hi fa una cursa prèvia perquè participin aquelles persones que per les seves minusvalies no podrien fer-ho. La imatge de desenes de corredors empenyent cadires de rodes és una de les senyes d'identitat de la cursa, sens dubte.

Recullides 4 tones d'aliments

         Pel què fa a la meva cursa, estava convençut que no seria capaç de baixar dels 21m 54s que vaig fer al 2015, i així va ser. Vaig acabar amb uns fluixos 23m 12s, 1 minut i 18 segons més lent que fa un any. De tota manera vaig acabar prou fort com per esprintar en els últims metres. 

  La pròxima cursa serà la de El Corte Inglés, el dia 10 d'abril. Fa 9 anys que no la faig, Ja toca ! 

  

Falta un mes per Empúries

Poc després de la sortida (Foto: Javier de la Maza)

      Sempre que tinc una marató a la vista, els nervis hi són. Entenc que és com ha de ser. La marató és la prova reina de l'esport que practico i, per tant, sempre se li ha de tenir un gran respecte. Seguint el meu pla de preparació per Empúries, 1 de maig, dilluns de Pàsqua vaig córrer la clàssica de Canovelles de 15 km. Una de les poques oportunitats que hi ha de córrer aquesta distància en el calendari atlètic català. M'agradaria que n'hi haguessin més. Només conec Canovelles i l'Espluga de Francolí, que es fa al juliol, com a curses de 15 quilòmetres. Trobo que passar de 10 Km a la mitja marató hi ha un salt gran; més del doble del quilometratge... En fi, pensaments...

Cap el Km 4-5 (Foto: Javier de la Maza)

       A Canovelles hi vaig sempre que puc. En total hi he corregut 8 cops. El millor crono, al 2005, amb 1h 2m i 22s. Al 2007 vaig fer el pitjor resultat: 1h 11m 17s. L'any passat vaig fer 1h 10m 27s, per tant el meu objectiu era baixar de l'1h 10m. No les tenia totes perquè em veig lent als entrenaments, ja que he suprimit  qualsevol cosa que no sigui rodar. Estic enfadat amb els plans d'entrenament perquè no em va funcionar a la Marató de Tarragona, si bé és cert que vaig fallar en el plantejament el dia de la cursa. Explico què va passar, AQUÍ.
     A Canovelles vaig fer com l'any passat: lluitar per fer la primera part el més ràpid possible, però mirant d'arribar a les pujades fortes amb una mínim de reserves que em permetessin encarar-les dignament i després, arribar als últims 3 quilòmetres i mig amb suficient energia com per poder anar rapidet. Dit i fet. El cert és que tot va anar com més o menys tenia planejat. Vaig ser capaç, en alguns moments dels últims quilòmetres, de posar-me per sota de 4,15, que per a mí està més que bé en una cursa de 15Km. Vaig fer meta en 1h 9m i 36s, un temps més que digne, si bé val a dir que el GPS em va marcar menys distància, 14,89 km, exactament, o sigui que, presumiblement la cursa no arribava als 15 km. Però tant se val. Vaig donar per bona la marca. 11è de la meva categoria d'edat (+55). La gent corre molt, tú... ;-)

Patint en els últims 2 quilòmetres (Foto: Javier de la Maza)

    Aquest cap de setmana 2 i 3 d'abril, doblet de curses curtes. Dissabte la clàssica Medijocs, a Sant Cugat, uns 8,4 km. I diumenge, la Cursa per la Justícia Social a Terrassa. Seran 5Km. Aviam què tal surten.

 

Preparant la Marató d'Empúries de l'1 de maig

Van acabar la cursa a Badalona 1.900 corredors

Ja estic centrat en la preparació de la Marató d'Empúries. L'objectiu serà fer-la millor que l'any passat (3h 47m) Baixar de 3,45h ja em semblaria bé, si bé aspiraré a fer-ho més ràpid, acostant-me a les 3h 40m. Veurem... Diumenge vaig córrer la BDN Running, 10km a Badalona. Una cursa que ja havia fet al 2012 i al 2013, amb cronos de 41 i 42m respectivament. Ara aquests temps són inabastables per a mí. Em conformava amb baixar de 45m. La pluja va ser un element distorsionador important. Especialment perquè va fer que la sortida es donés amb un retard d'uns 20 minuts sobre l'horari previst. Vam estar doncs, més de 20 minuts esperant a la sortida. Sortosament, havia deixat de ploure, però em vaig refredar (en quant a l'escalfament, no em vaig constipar, sortosament...) Quan es va donar la sortida em vaig adonar immediatament que tenia unes ganes horroroses de fer un riu. Total que als 200 metres em vaig aturar per a fer-lo. Vaig fixar-me en el meu crono. Vaig perdre 20 segons. Vaig enganxar-me al grup de la llebre dels 45 minuts, que era prou nombrós, per tal de no desgastar-me. El pas pel km 5 en 22m i 20s. Pràcticament clavat. Amb l'avituallament del km 5 i una pujada després de passar per sota de la via del tren, vaig perdre contacte amb el grup. No em va preocupar. Jo a la meva. En els últims 2 quilòmetres vaig veure que tenia el bon amic Vicenç Soler a "tiru", i cap a ell vaig anar. Vaig aconseguir passar-lo a 250 metres de la meta. Al final vaig entrar en 45m 12s. Em van sobrar els 20 segons de l'aturada tècnica per fer el riu del començament, o sigui que puc considerar l'objectiu complert.
  Els entrenaments per a la Marató d'Empúries són simplement augmentar el quilometratge, però sense passar-se. Entre 60 i 70 km a la setmana. La setmana anterior a la Marató, poc podré entrenar ja que faré el Barcelona Open Banc Sabadell, amb transmissions de tenis cada dia d'un grapat d'hores. Veurem com anirà. Tant el tenis com la Marató...  Pròxima cursa, dilluns de Pasqua, els 15km de Canovelles.

Gavà per desena vegada

L'entrada a meta a la mitja de Gavà (Foto: JJ Vico)

Ahir vaig córrer la Mitja Marató de Gavà per 10a vegada. És una mitja molt especial per a mí perquè en ella vaig debutar en la distància al 1998. Vaig fer aleshores 1h 42m i 18s. Vaig córrer, recordo, poc després d'haver-me lesionat. No feia ni 6 mesos que havia començat amb aquesta dèria de cremar l'asfalt. Al llarg dels anys hi he fet bons registres. El millor, 1h 24m i 47s al 2004. Tres vegades més vaig fer la cursa en 1h 26m. Vist amb la perspectiva d'ara, són marques molt bones per a mí, ja que ara estic molt lluny. Llei de vida que no hi ha més remei que acceptar, evidentment.  L'objectiu ahir era baixar amb una certa claredat de 1h 40m, després del fiasco de Granollers, del passat 7 de febrer. Tot i que vaig sortit molt endarrera, de seguida vaig poder córrer amb una certa comoditat. Vaig veure que anava molt bé de ritme, entre 4,30 i 4,35 com a molt. La llebre que anava a ritme de 4,30 la tenia força davant pel meu endarreriment de la sortida, però no em va preocupar gens ni mica. El meu ritme ja m'anava bé. Tant és així que vaig veure que estava en disposició de superar, al pas pel 10.000, els 45,06 que havia fet al gener en els 10km de Vilafranca del Penedès. Ja anava acompanyat, aleshores, pel Josep Saumell, atleta de Vilafranca, precisament, que està preparant la marató de Barcelona. El meu ritme ja li anava bé. Vam passar els 10km en 45m i 19 segons. Em va animar molt veure que, pràcticament a mitja cursa ja, aguantava un ritme prou bó per a mí. Però aleshores les coses van canviar.

Amb en Josep Saumell (Foto: JJ Vico)

Al girar cúa per enfilar la tornada a la meta, vaig descubrir el perquè del bon ritme que portava: el vent. És curiós perquè quan el tenia de cúa no el notava, però quan el tens en contra... i tant que es nota ! Impepinablement el ritme va decaure. Aconseguir baixar de 4,40 era un esforç notable. Fins el km 13 encara ho vaig aconseguir gràcies a la magnífica feina del Josep que em tallava l'aire i m'esperava si jo afluixava. El km14 i el km15 ja van caure en 4,46 i 4,42 i el 16, amb el pont de l'autopista, en 4,50. Quedava l'últim 5.000 amb una recta de 3,5 km i l'últim quilòmetre i mig amb tendència a pujar. Finalment vaig acabar en 1h 38m i 19s. i molt content per l'objectiu complert. És la meva millor marca a en una mitja dels últims 14 mesos. Sense en Josep no ho hauria aconseguit, n'estic convençut. El vent m'hauria matat...

Avui poso unes quantes fotos de les meves participacions a Gavà per celebrar els 10 anys que l'he correguda.

2004: la millor marca

2005: bon registre

2006: vaig guanyar el Luis Enrique ! Ell anava passejant, però...

2009: de passeig amb l'Arcadi

2010:  entrant a l'estadi de la Bòbila

2012: 1h 33m. Qui pillés ara aquesta marca...

A Sallent es corre molt bé

En el moment de la sortida. Anàvem massa abrigats. Vam tenir calor

Diumenge passat vaig fer la cursa Serrassanç Trail, a Sallent. Cursa curiosa perquè cada any canvia de nom i de recorregut. Enguany eren una mica menys de 12 km. Per la muntanya, com sempre. No tenia la intenció de córrer molt. Es tractava de gaudir-la i de no patir-la. Els seguidors del blog ja sabeu que a mi la muntanya em fa molt de respecte i molta por quan toca baixar. Sortosament la cursa no tenia parts especialment complicades. Un parell de pujades notables en les que havies de caminar sí o sí, i després molt de pla i les baixades corresponents. Tant és així que la Carme Tort, experta corredora de muntanya, la va qual.lificar de "cross", més que no pas de cursa de muntanya. Com en moltes altres ocasions, vaig coincidir amb l'Arcadi. En aquest cas, hi havia un motiu de pes: després anàvem a celebrar amb un bon dinar els 40 anys de la Cristina, la seva dona. Amb l'Arcadi vam anar plegats fins el km 3,5 més o menys. A les pujades li costava perquè i feia mal el genoll, seqüela de la marató de Los Angeles que havia corregut el diumenge anterior. Poc a poc em vaig anar distanciant d'ell. La cursa em va agradar perquè la major part anava per corriolets no massa complicats. Al final vaig acabar en 1h 10m i 19s per un total d'11,68 km, segons el meu GPS. Ritme de 6m/km. Quan fas muntanya el ritme és el de menys, perquè quan has de caminar en pujades fortes, els promitjos se'n van en orris.

Moltes felicitats, Cristina !!

  Després d'una dutxa reparadora vam anar a rematar el dia. Un dinar magnífic a Rajadell amb la família de la Cris i de l'Arcadi i els seus amics. Una gran festa per celebrar els 40 anys de la Cris. Moltes felicitats !!!
  Aquest diumenge toca la mitja de Gavà. Aviam com surt després del fiasco de Granollers...

 

Decepció, sí

      Diumenge passat vaig córrer la Mitja Marató de Granollers per desena vegada. I vaig fer el pitjor registre de totes les meves participacions, si exceptuem la del 2008, en què em vaig lesionar en el km 13 i vaig acabar-la mig coix. Titulo així aquesta entrada perquè m'esperava fer-ho una mica millor que en 1h 41m 36s. Aspirava a 1h 37m. L'objectiu era arribar a dalt a La Garriga (km.11) en uns 53 minuts, i després encarar els últims 10 km intentant estar entre els 44 i 45 minuts. Doncs vaig passar el km.11 en 54m 34s., escassament 26 segons per sota del ritme de 5m/km, per tant 1h 45m en cas de seguir a aquesta velocitat. Amb la baixada de la tornada a Granollers ja sabia que que milloraria i que per tant baixaria clarament d'1h 45m, però 1h 37m quedava massa lluny. Hauria de fer els últims 10km en 42 minuts. Massa ràpid per a mí. A més també hi ha pujades notables a la tornada. La pujada fins a La Garriga havia estat massa lenta. Havia de pujar a 4,45 com a molt. I no vaig ser capaç. Pràcticament vaig anar escassament  uns quants segons per sota de 5m/km. Vaig apretar tot el què vaig poder a la tornada cap a la meta, però vaig veure que em seria molt difícil ni tan sols baixar d'1h 40m. I efectivament, com deia, vaig fer 1h 41m 36s. La decepció vé donada perquè pensava que els entrenaments que vaig fer per a la marató de Tarragona de fa 3 setmanes, els notaria positivament a Granollers. Doncs no. Ni de lluny. És cert que va ploure i va fer una mica de vent, però suposant que això m'hagués alentit, no crec que anés més enllà d'1 minut. Per tant, també allunyat de l'1h 37m. que pretenia.

  Com deia, era la 10a vegada que corria a Granollers. Repassant els cronos que he fet, comprovo que mai no he aconseguit un gran resultat en relació a la millor marca de l'any. Sempre he fet entre 3 i 5 minuts més que la millor marca de l'any corresponent. És l'únic consol... Si això és així també al 2016, entenc que faré alguna mitja en 1h 38m. De fet aquest és el millor temps que vaig fer al 2015, concretament a la mitja de Blancafort. Veurem...

  Aquest diumenge no faré cap cursa: motius familiars. L'últim diumenge de febrer tinc la intenció de córrer la mitja de Gavà. Allí vaig fer la primera mitja de la meva vida. Vaig acabar-la en 1h 42 minuts i estan una mica lesionat. Ha plogut força. Va ser el 15 de febrer del 1998. Intentaré baixar de 1h 40m. El terreny és molt planer i propici a un bon registre, sempre i quan no faci vent.   

Tornar a córrer

En ple esforç (Foto: Sílvia Cánovas)

  Superada la grip que em va tenir tota la setmana passada pràcticament KO, aquest diumenge he tornat a l'asfalt. He reaparegut en els 10 Km de Vilafranca del Penedès, un 10.000 molt ràpid en un circuit al qual se li donen dues voltes. L'any passat vaig fer 43,53, que va ser la meva millor marca de l'any fins la San Silvestre de Sant Cugat, el 31 de desembre. Pensava, doncs, que podria fer un bon registre en la primera prova de 10km que afrontava al 2016. De fet, altres anys havia fet marques molt bones, a Vilafranca. Però res de res. És cert que fa dues setmanes vaig fer la Marató de Tarragona, però també és cert que altres anys arribava a Vilafranca tot just una setmana després de la Marató de Tarragona i, com deia, els meus temps van ser sensiblement millors.
  Em van donar un pitrall molt alt i això em va fer sortir molt endarrerit. Tant que vaig trigar un minut en passar per l'arc de sortida. Durant el primer km vaig estar fent ziga-zagues contínuament per no ensopegar amb corredors més lents que estaven a davant meu. El fet de sortir endarrera, però, no és dolent. D'una banda, inevitablement has de frenar-te per a no xocar, cosa que et fa anar més lent. Per a mí és bó, ja que sinó corro el risc de sortir massa ràpid. De tota manera prefereixo sortir més endavant, evidentment. L'altra avantatge de sortir endarrera és de caràcter psicològic: durant bona part de la cursa vas superant corredors i això et dóna moral !

L'entrada a meta

  Els parcials en el primer 5.000 van ser de 4,32-37-35-34-29. Molt regular per un total de 22m 47s Estava justet per baixar de 45 minuts, però vaig decidir intentar-ho ja que a la segona volta no em trobaria l'embús de la sortida. El km 6, però, vaig fer 4,27, només 5 segons més ràpid que el km 1. Mala peça al teler. O millorava immediatament o baixar dels 45 minuts seria impossible. Els km 7 i 8 els vaig fer en 4,35 i 4,31. Baixar dels 45m era quasi impensable. Però a una cursa es va a competir i per tant vaig decidir intentar-ho. Els dos últims quilòmetres, parcials de 4,26 i de 4,19. Aquest últim el més ràpid de tota la cursa. 22m 18 segons el segon 5.000, 29 segons més ràpid que el primer. Interessant millora però vaig entrar a meta en 45m i 5 segons. De poquet. Almenys em queda la satisfacció d'haver-ho intentat !
  Ara començaré a fer mitges. Granollers, el 7 de febrer i Barcelona, el 14. Potser faré Gavà el 28 de febrer.
   

Ensopegar a la mateixa pedra

Diuen que l'experiència és un grau, però en això de les maratons, els errors, com en qualsevol altre àmbit de la vida, es repeteixen. D'alguna manera puc dir que crec que és el què em va passar a Tarragona aquest diumenge. Aspirava a fer 3h i 28m i vaig acabar en gairebé 11 minuts més: 3h 38m 55s. 

Arribant a la meta (Foto: M. Majoral)

Havia preparat la prova crec que amb bon criteri. Havia fet força qualitat, potser estant una mica escàs de quilometratge, però pensava que no seria una mancança per a mí. Potser sí, potser no... en una marató mai no se sap. La meva idea era anar a 5m/km (ritme de 3h 30m) i al final, si podia, mirar de baixar de 3,30h per acostar-me a l'objectiu prefixat de 3,28. Estava clara l'estratègia, oi ? Doncs no ho vaig fer. Perquè ? Bona pregunta. No ho sé...
Vaig sortir pràcicament davant de tot a un ritme que ràpidament vaig estabilitzar entre 4,50 i 5m/km. Vaig pensar que era el correcte per l'objectiu de 3h 28m que tenia pensat. Però després es va revelar com un error. El grup de les 3h 30m el tenia molt aprop, Darrera meu. Pensava que al ritme que anava els aniria distanciant, però no va ser així. Del km 13 al 20 hi ha la part amb més tobogans de la cursa. Els tenia trepitjant-me els talons. Vaig haver de fer un esforç --que no hauria calgut-- per evitar que m'atrapessin. En el km 28 em van atrapar. Se'm van escapar uns metres, menys de 100, però en el km 29 vaig aconseguir enllaçar. Per poca estona. En el 30 se'm van escapar definitivament. I van començar a florar els pensaments negatius: em comencen a fer mal les cames, encara queden 12 km i els hauré de fer tot sol, el meu ritme ha decaigut, al final hi ha els 8 últims quilòmetres amb 6 dels quals a l'escullera... étcetera. Vaig començar a fer càlculs, aviam si seria capaç d'acabar almenys en 3h 35m... A l'arribar al km 36, en plena escullera, em vaig aturar a fer un riu... Els segons s'anaven acumulant a cada quilòmetre. Baixar de 5,30/km era una autèntica heroicitat, en aquell moment. La motivació va ser atrapar el corredor que tenia davant. Ho vaig aconseguir. Petita satisfacció. L'objectiu s'havia convertit en no superar les 3h 40m. Almenys això sí que ho vaig aconseguir. Com deia, temps final: 3h 38m 55s. Tenint en compte que les dues maratons d'asfalt que vaig fer l'any passat  vaig acabar-les en 3,47 (Empúries) i 3,52 (Tortosa), el cert és que la marca d'ahir no estaria tant malament. Tot depèn de amb què la compares, és clar. Però tant a Empúries com a Tortosa no havia entrenat el que havia entrenat per Tarragona, feia molta més calor al ser totes dues al maig --sobretot a Tortosa-- i entre l'una i l'altre només hi va haver 15 dies de diferència.

  Crec que el principal error ahir va ser no anar amb el grup de 3h 30m des del començament, tal com vaig fer fa 3 anys i que aleshores em va servir per fer 3,29. El títol d'aquesta entrada fa referència a la Marató del Mediterrani del 2008. Allà vaig cometre el mateix error: anar per davant del grupet de 3,30, en comptes d'anar-hi protegit a dins. Segons els meus càlculs, l'any vinent a Tarragona celebraré la meva 50a marató. Espero fer-ho un amica millor que no pas ahir. Segurament la prepararé amb més quilometratge i menys qualitat. Aviam com surt. Però, això sí: aniré amb el grupet de 3,30 des del primer metre...!

Gran Sant Silvestre i Feliç 2016 !

A la Sant Silvestre de Sant Cugat (Foto  JJ Vico)

       Abans que res, disculpes als seguidors del blog perquè amb les festes nadalenques l'he tingut una mica abandonat. Vaig acabar el 2015  de la millor manera possible: millor marca de l'any a la Sant Silvestre Barcelonesa de Sant Cugat del Vallès. Cursa amb força desnivells que la fa exigent. Els meus entrenaments per a la Marató de la Costa Daurada de Tarragona del 17 de gener van donar fruits. Vaig sortir força bé, i aleshores va ser quan em vaig adonar que m'havia deixat el rellotge, per tant no tindria referències de ritmes durant la cursa. Al passar pel Km 2 li vai preguntar al corredor del costat quant portàvem: "8,18" em va dir. O sigui que anava a 4,09 de promig. Confirmava les meves sensacions. Anava rapidet i bé. Ja sabia que aquest ritme no l'aguantaria i menys en les pujades, però vaig decidir aviam què sortia. Em va sorprendre passar alguns corredors que normalment no guanyo mai. Em vaig animar encara més. Notava que anava a bon ritme. I efectivament, a l'encarar la recta de meta ja vaig ser conscient que faria la millor marca de l'any. Tenia 43,53 des dels 10 Km de Vilafranca, fets al gener. Vaig creuar la línia de meta a Sant Cugat en 43,26, 27 segons més ràpid que a Vilafranca. I tenint en compte els desnivells de Sant Cugat, la marca em va fer molt content. Vilafranca és molt més plana. Una manera sensacional d'acabar l'any, sens dubte. A més, sense comptar el registre de Vilafranca 2015, suposava el millor 10.000 dels últims 2 anys.

Amb en Vicenç Solé, a Cornellà (Foto: EP)

Diumenge 17 ha de ser meva !

    Per rebre el 2016 què millor que fer-ho corrent ? Dit i fet. Al 2015 no vaig poder fer la primera edició de la Cavalcada de Reyes, la cursa que organitza el gran Reyes Estévez, al seu Cornellà natal. Aquest any no me la vaig perdre. Són 5 Km. Es va fer el 3 de gener. A dues setmanes aleshores de la Marató de la Costa Daurada, vaig decidir prendre-me-la amb molta tranquilitat. Vaig coincidir amb el Vicenç Solé --incombustible maratonià-- que també tenia la intenció de fer-la tranquil. Total, que vam anar plegats tota la cursa, xerrant i gaudint-la, sense cap mena de pressió. Vam acabar en 23'18. Va ser un passeig molt agradable ! La cursa em va semblar molt bé i així li vaig dir al Reyes Estévez. A destacar que en una cruïlla, fent de voluntari, em vaig trobar un altre crack: el Miquel Quesada, atleta olímpic de 800 metres a Atenes 2004. Em va semblar increïble. Això és amor per l'esport, vaig pensar, sí senyor !

   I aquest diumenge 10 de gener, no volia fer cap cursa per no arriscar de cara a la Marató de Tarragona. Al final, però, he acabat fent una tiradeta de 20 quilòmetres, suaus acompanyat de l'Empar Moliner i l'Olívia, una amiga seva, per la carretera de Les Aigües. Feia anys que no hi anava. Ha estat un bon entrenament.

Amb l'Olívia i l'Empar Moliner, a Les Aigües

 Ara ja encaro l'última setmana abans de la Marató de la Costa Daurada. Faré dimarts les últimes
 sèries de 1.000 metres i crec que estaré a punt pel dia 17. Objectiu: 3h 28m. Ho intentarem !