Descans actiu: capítol 1

  Aquesta ha estat la primera setmana de descans actiu. O sigui, des de diumenge passat no he corregut ni un metre fins avui, que he corregut a Terrassa els 5 Km del Critèrium del Jim Serrano. La cursa era a dos quarts de 6 de la tarda, amb una calor important. Abans de començar m'he acabat 750ml de beguda isotònica. No ho havia fet mai, abans d'una cursa, però estava mort de set. Si el cos m'ho demanava, he pensat que no em podria fer mal.   

Abans de començar la cursa

  El recorregut eren dues voltes de 2,5 Km, amb pujada per una banda i per tant baixada per l'altre costat. Sortida a l'Avinguda de Francesc Macià, pujada per la carretera de Matadepera, Avinguda Béjar, baixada per l'Avinguda del Vallès per tornar a agafar Francesc Macià. He sortit força endavant. De seguida he agafat a les dues dones que tenia davant meu. Nivell femení, doncs, no massa alt. M'han passat uns quants corredors, menys dels que m'imaginava i he anat tirant com bonament podia. La calor era molt notable. Al pas per línia de meta, primera volta, he marcat 10m 19s. Si era capaç de doblar hauria fet 20,38, que hauria estat un gran temps. M'he quedat en terreny de ningú, sense objectius, sense atletes per davant per intentar atrapar. Vull dir que els tenia massa lluny. Al darrera tenia atletes també llunyans. Al girar per la carretera de Matadepera per segon cop --la part més dura del circuit-- he vist que hi havia un parell de corredors que els costava pujar. Estaven lluny, però m'he dit que podia intentar atrapar-los. Poquet a poquet els he anat remuntant metres. Els he agafat a l'Avinguda Béjar.

Un cop acabada...Uffff!

 M'he tornat a quedar sol. Aleshores he començat a sentir com un atleta venia per darrera. L'he sentit perquè respirava sorollosament, cosa que denotava l'esforç que estava fent, he entès, per atrapar-me. He pensat de seguir al meu ritme i si m'atrapava, seguir-lo fins els últims metres de la prova i intentar batre'l a l'esprint. Quan hem fet l'últim gir, no m'havia atrapat. Quedaven uns 250-300 metres per la meta i he canviat de plans: he mirat d'accelerar una mica per dificultar-li les coses. I ha estat suficient. He entrat abans que ell, sense necessitat d'esprintar, cosa que he agraït, en 21m i 12s. La segona volta l'he fet sensiblement més lenta, en 10m i 52s, que no pas la primera. Tenint en compte la calor i el descans de tota la setmana, ja m'ha semblat correcte.

  El cap de setmana que vé faré les 2 Milles de la Festa Major de Mirasol i diumenge, els 5 Km del Poble Sec, a Barcelona.  Igual que aquesta setmana, no correré ni un metre fins dissabte. Estic de descans !

5 curses en un cap de setmana: rècord !!

A la pista de Granollers

 La "festa" va començar divendres 28 al vespre. En Jaume Aragonès m'havia "enredat" per participar en el Critèrium 1.000 metres en pista de Granollers. Mentre anava cap allà tenia clar que l'objectiu seria no quedar últim. Després vaig baixar el llistó: no quedar massa allunyat del penúltim. Ja tenia pensat fins i tot com encarar aquesta crònica si finalment quedava l'últim. Bé. A l'hora de la veritat, érem 13 participants en la prova, que es fa per invitació. Vaig veure que un dels atletes era un nen de màxim 11-12 anys, em va semblar. Tret de sortida. Els atletes més ràpids s'escapen però veig que em mantinc a cua del grupet de 4 o 5 atletes del club A 4 el Km. No sé quants atletes tinc davant, però me  n'adono que al darrera meu no n'hi ha d'haver gaires. Al pas pel primer 200, ja veig que no podré seguir els atletes de A 4 el Km i aleshores veig que el nen estava davant meu. Va acompanyat del seu entrenador, m'imagino, que intenta animar-lo i marcar-li el ritme. Passo al nen i em poso a l'alçada del seu entrenador. Em dic que jo sí que el puc seguir, però redueix el seu ritme per esperar el jove atleta i aleshores decideixo seguir endavant. Penso: almenys tinc dos corredors darrera i ja no seré l'últim ! Amb tot això ja estic gairebé a la meitat de cursa. Els últims 500 metres veig que és molt difícil que atrapi a l'atleta que tinc al davant. Ho intento, però en tot cas només aconsegueixo acostar-me uns pocs metres, crec. Entro en meta en 3 minuts, 32 segons i 5 dècimes. La meva millor marca en 1.000 en pista és un 3,26 fet en un entrenament de 3 sèries d'1Km  fa 14 anys. En la classificació final comprovo que no he estat l'onzè, sinó el desè perquè encara hi havia un altra atleta més endarrerit. El seu temps 3,37. 5 segons darrera meu, tan sols. Satisfet de tot plegat perquè pensava que amb prou feines baixaria de 3,40.

Després de les escales (Foto: Wai-Shan)

Amb l'Eva Fontecha i l'olímpic Andreu Ballbé

Dissabte al matí, segona prova del repòquer. És el cros de la Diversitat: 6 Km per Montjuic. Penso que m'ho passaré bé sense cap objectiu especial de marca. Sortim. Tal com havia imaginat, el recorregut té pujades i baixades gairebé constantment. Al pas pel Km 2 miro el crono: 6m i pocs segons. No puc evitar un somriure. Ja m'agradaria anar a aquest ritme...!!! Està clar que no estan ben mesurats. La cursa discorre amb tranquil·litat. Cap el Km 4,5 baixem pel costat de l'entrada del Poble Espanyol. Com que la meta estava situada amunt de les escales de la Font Màgica dedueixo que haurem de remuntar en la part final pel carrer Lleida o el de la Guàrdia Urbana. I em mentalitzo pel què m'imagino que serà l'última ascensió. I si hi ha última ascensió, però resulta que no és per cap camí , ni corriol ni carrer. És directament escales amunt !!! Des de la Font Màgica !! Duríssim !! Començo l'ascens pujant els graons de 2 en 2, però ràpidament decideixo fer amb una cama 2 graons i 1 amb l'altra. Finalment, en arribar a dalt, sense esma, sort que ja entrem en meta. En total, 21m 30s. Dels 6 Km, res de res. El meu Fore em marca 4,91Km. Ja em quadra més. Cap problema. Fa calor i després de les escales s'agreix acabar. Resulta que els meus companys del Domingo Catalán Fondistes Club, Benito Ojeda i  Andrés Acuña, que van guanyar la cursa, per aquest ordre, es van equivocar i van acabar tirant pel dret al no trobar la indicació exacte per on havien d'anar. 

  Cap problema. Una anècdota més...   

A la platja (Foto: Ferran Cardona)

Dissabte a la tarda, cap a Premià a fer la tercera prova del repòquer. Els 10 Km de la cursa d'estiu. Com l'any anterior, calor, bon ambient, bona gent. Se surt del pavelló esportiu i es baixa fins a la platja per remuntar després fins a la sortida. Surto una mica endarrerit i tinc problemes en els primers 500 metres per a fer-me una mica d'espai. Sempre penso que això és bo per evitar sortir massa ràpid, tendència que crec que molts corredors tenim. Amb tot, aconsegueixo uns parcials força bons. 4,04-3,59-4,01 en els tres primers quilòmetres. La part de la platja és maca amb els banyistes amb cara de sorpresos. Els últims tres quilòmetres saps que et tocarà pujar, inevitablement. El cert, però, és que la cursa està molt ben compensada i mai no hi ha cap pujada eterna. De seguida es gira per algun carrer paral·lel al mar, diguem-ne, que permet recuperar-te una mica. Aquestes curses amb finals amb tendència a pujar m'agraden perquè en els últims quilòmetres, quan la gent ja va més justeta, crec que és quan rendeixo més. En l'últim quilòmetre i mig mantinc un interessant duel amb un corredor. Com que l'any passat ja vaig fer la cursa, sabia el què em quedava. Els últims 350 metres abans de la recta de meta són en pujada. I allí decideixo fer el meu atac final per intentar deixar-lo enrera. No és un "hatxassu", perquè tampoc hauria pogut, però sí que és un increment de ritme constant. Al veure que no m'aguanta m'animo més i encara accelero una miqueta. Al final marco 43m 21s. 

A Premià vaig coincidir amb el Kike i el seu cunyat

Més lent que al 2012, que vaig fer 42,55. Comento la jugada amb el meu rival i resulta que és el Marc Esteban, jugador de futbol del Club Esportiu Europa, que està de vacances. Té 24 anys. Li dic que si es dediqués a còrrer, seria molt més ràpid que jo, evidentment. Quan es retiri del futbol, si fa atletisme, serà un crack !! 

A laVila Olimpica (Foto: Rosa Catalán)

   Arriba el diumenge amb dues proves per davant. A les 9 del matí, sortida dels 10 Km de la Vila Olímpica. La nit anterior vaig veure per la tele el Concert per la Llibertat fins el final. Total que vaig anar a dormir a les 3 de la matinada i em vaig llevar a les 6 per anar a la cursa. Un recorregut molt pla, ja conegut per a mi d'altres edicions d'aquesta clàssica que ara organitza La Sansi amb Josep Lluis Blanco al capdevant. Surto molt endavant i un pèl ràpid, especialment el segon Km, que passo en 3,53. Però sóc conscient que l'esforç de Premià i l'haver dormit poc no em permetrà fer un bon temps. Veig que em passen alguns corredors que habitualment queden darrera meu. No em preocupa gens ni mica. Mirant el crono calculo que amb una mica de sort igual puc millorar el registre del dia anterior a Premià. És el que hauria de ser, al ser una cursa completament plana, però cal comptar amb el cansament acumulat. Finalment no ho aconsegueixo. Acabo en 43m 58s que, donades les circumstàncies, dono per bons. 

Amb el mític arquer de B-92, Antonio Rebollo i Siscu Larruy

Rebollo va donar la sortida tirant una fletxa. Espectacular

   Encabat me'n vaig directe cap el cotxe perquè en 90 minuts es dona la sortida de l'última prova del repòker: la Milla de Rubí. Em canvio de pantaló i samarreta i cap a l'autopista falta gent. Arribo a Rubí i encara em queden 30 minuts per escalfar el millor possible. No estic per escalfar gaire, la veritat,  perquè fa calor i estic una mica baldadet, tot sigui dit. Som una cinquantena de corredors per a fer la Milla. Correm homes i dones plegats. La milla de Rubí és dura perquè són tres voltes i mitja a un circuit que puja i baixa constantment. Però me la conec perquè és la tercera vegada que la faig. A la sortida un magrebí s'escapa ràpidament de tothom. Ja es veu que és molt superior. Jo quedo en terreny de ningú, buscant un objectiu. El trobo ràpidament. Tinc tres fèmines davant meu. La que va tercera perd gas a l'acabar la primera volta i acabo atrapant-la. Aleshores veig que la que va primera serà inabastable i em concentro en atacar a la que va segona. Li vaig retallant metres i al final la supero. Arribo a meta en 5m i 59s. La millor marca en tres participacions en aquesta prova. Havia fet 6,01 fa 3 anys. La noia que acaba segona em diu que igual és curta, cosa que el meu Forerunner em confirma: almenys li faltaven 150m. Vaja...! Aleshores recordo que un dels girs tenia la tanca posada massa aviat. Calculo que aquells són els metres que faltaven. Si hagués estat a lloc, hauria fet sobre els 6,20. L'any passat vaig fer 6,27. Era massa una millora tan notable i a més, amb 4 curses a les cames ! Però en qualsevol cas, crec que hauria fet millor registre que l'any passat. Per tant, molt satisfet.

La prova del repòquer !!

      Ara m'arriba el descans anual. Al juliol no corro, tret d'un parell o tres de curses. Serà un descans actiu, diria. No entrenaré en tota la setmana i, en tot cas, una carrereta el cap de setmana.

Moltes gràcies per haver llegit fins aquí !!.

  

                                           

Última hora: Repòker completat !!!

Només un apunt per dir-vos que finalment he completat el meu modest repte de 5 curses en un cap de setmana. Demà faré les cròniques corresponents. En concret he fet:

  Divendres 28: 1.000m en pista (Granollers)                                3m 32s
  Dissabte 29:   Cross per la Diversitat  4,91Km (BCN)             21m 30s
  Dissabte 29:   10 Km Premià                                                   43m 21s
  Diumenge 30: 10Km Vila Olímpica (BCN)                              43m 58s
  Diumenge 30:  Milla de Rubí                                                     5m 59s


  Estic de vacances atlètiques
  Salut a tothom !

Cap de setmana tranquil, per preparar el repòker !!

Ahir divendres vaig córrer la Desigual Night Race de Barcelona. 5 Milles nocturnes que, per la distància i la foscor, em van recordar les mítiques 5 milles de Cerdanyola. Però les similituds s'acaben aquí. A Cerdanyola la cursa és molt trencacames. La d'ahir, al recórrer la façana litoral de Barcelona --des de l'Hotel Vela fins la Marbella, i tornar-- era completament plana. Prop de 4.500 corredors vam prendre la sortida. Gairebé la meitat, dones !! Vaig sortir molt endavant i això em va permetre córrer a bon ritme des del començament. Vaig donar tot el que vaig poder, però em vaig quedar en uns discrets 34m 14s. El millor, la classificació. El 156 de 4.353 arribats. No està malament. Em van superar 13 dones. A Cerdanyola vaig fer, al 2001, 30m 44s. I al 2008, 33,46. Per això dic que la marca d'ahir és discreta. Discretíssima, per no dir molt fluixa. Els anys no perdonen, però la cursa va estar molt bé. A partir del Km 4, és a dir, quan ja tornàvem cap a la meta, em va passar una atleta --crec que es diu Joanne Wee-- que portava un ritme molt constant que em va semblar molt bo per a seguir-la. Però no li vaig poder aguantar. Poc a poc se'm va anar escapant. Diria que ella anava a escassos segons per sobre de 4m/km. Al final ella va fer 33,58 o sigui que em va treure 16 segons a l'arribada.

La zona de sortida i meta

   Cap de setmana tranquil, aquest, perquè dissabte i diumenge no faré cap cursa. Però acabaré el mes amb un repte notable: 5 curses !!! Repòker !! El pla és el següent:

     Divendres 28: 1.000 metres en pista, a Granollers. Dissabte 29: 6 Km Cross per la diversitat a Montjuic, al matí, i 10 Km de Premià, a la tarda. I diumenge 30 de juny: 10 Km de la Vila Olímpica, al matí, i Milla de Festa Major de Rubí a migdia. Uff...!!! Vaja final de mes, oi ? Ja us ho explicaré. Com sempre.

El Marc estava somrient. Normal !!

 No voldria estar-me de dir-vos, també, que dijous vaig tenir l'honor de presentar un gran llibre d'un bon amic, el Marc Cornet. Va ser becari d'esports a TV3 ja fa uns quants anyets. Ha escrit un gran llibre "Corrent cap a Bikila", una novel·la que no deixarà ningú indiferent. Us la recomano encaridament. L'ha publicat Deu i Onze edicions

Còrrer a Port Aventura sempre és una magnífica experiència

Avui he corregut els 10 Km de la Fundació Port Aventura, al famós parc temàtic de Salou. I també he fet d'speaker. Fins el punt que he deixat el micro quan ha sortit l'últim corredor. Per tant he sortit... l'últim ! I tal com preveia, l'experiència m'ha agradat donat que he estat passant corredors ben bé fins el km 8. Era la segona vegada que es feia la cursa. La primera edició no va ser fa un any sinó al novembre passat, coincidint amb la festa de Halloween, unes dates molt importants per a Port Aventura. Però aleshores, al novembre, fa més fred i a més vam tenir la mala sort que aquell dia va ploure. Amb tot, l'èxit de la prova va portar la Fundació Port Aventura a tirar endavant la segona edició en una data més favorable meteorològicament parlant. I s'ha fet avui.

Amb en Jaume Leiva, vencedor dels 10 Km de Port Aventura

  Com deia, he sortit al final de tot, però l'he gaudida molt, la cursa. Molts pujades i baixades, amb possibilitat, doncs, de recuperar-te de l'esforç. Al portar el micro fins l'últim instant,  no he escalfat ni un metre, però m'he trobat perfectament des del primer moment. Per cert, les meves molèsties a l'isquio de la cama dreta sembla que han desaparegut del tot. He corregut en 46m i 3s. No és un temps per llançar coets, però estic més que satisfet. He acabat el 7è de la meva categoria de majors de 50 anys en la que han participat 45 corredors, i el 170 de la general de 684 acabats. No em queixo gens.

  La cursa d'avui era solidària amb la Fundació Estela de Tarragona que ajuda els discapacitats psíquics.

L'atracció de còrrer

      S'han corregut 4 curses de nens de 0 a 12 anys. En la cursa dels més petits hi ha hagut uns moments de nervis d'una mare que no trobava el seu petit. Tot ha quedat, finalment, en una anècdota ja que l'equip de Running Solutions, amb el Juanan Fernández al capdevant, ha pogut resoldre. El problema havia sorgit perquè molts pares no han fet cas dels avisos de l'organització de no còrrer amb els menuts. Això ha provocat un embús a l'arribada i el petitó s'ha extraviat durant uns minuts.

Vaig fer d'speaker abans i després de la cursa

  A destacar també que el Jaume Leiva, campió d'Espanya de Mitja Marató al 2012 i 3r classificat al 2013, ha estat el vencedor de la cursa dels 10 Km. El Jaume té un do especial pels nens. A més de fer la seva cursa, ha corregut amb els petits 3 de les 4 curses que disputaven. Un crack, el Jaume. No és habitual que un atleta d'élite faci el que ell ha fet avui amb els petits.

  En resum, una gran jornada atlètica, sens dubte per a grans i menuts.

 I dissabte que vé, tornem-hi. Faré la 1a edició de la Cursa Nocturna del Port de Barcelona. Comença a les 23,45h !! Però allí estaré. Us hi espero ! Ah, i per d'aquí a dues setmanes tinc un repte que ja us explicaré. Estigueu atents al bloc, al tweeter i al facebook.

Un diumenge al pàdel

Amb les campiones

Aquest cap de setmana no he fet cap cursa. No estic lesionat. Avui diumenge he treballat i he retransmès les dues finals dels XV Internacionals de pàdel de Catalunya, al Reial Club de Polo de Barcelona, amb el gran Xavi Casadesús, l'home que més sap de pàdel de Catalunya i Espanya, no tinc cap dubte. Ha estat un plaer fer-ho amb ell. N'aprenc moltíssim. Era la segona vegada que coincidíem transmetent pàdel. La primera vegada va ser fa una mica més d'un any, amb motiu del campionat del món per parelles, que també es va fer a Barcelona.

  En la categoria femenina s'han imposat les germanes bessones de Saragossa, Maria José i Maria Pilar Sánchez Alayeto que han superat en 2 sets (6-2, 7-5) a les argentines Catalina Tenorio i Valeria Pavón. Les bessones aragoneses han fet un torneig sensacional al derrotar les millors parelles mundials, incloen-t'hi les números 1, en el seu camí cap el títol a Barcelona. 

Amb el gran Xavi Casadesús

  En la categoria masculina, victòria de l'argentí Fernando Belasteguín i l'espanyol d'origen argentí Juan Martín Díaz -els números 1 del món des de fa 12 anys-- que han derrotat en 4 sets l'espanyol també d'origen argentí, Juan José "Juani" Mieres i el brasiler Pablo Lima per 6-1, 6-4, 4-6 i 6-3. Mieres i Lima són la segona parella del rànquing mundial. El partit s'ha hagut d'interrompre per la pluja durant una hora. Just quan ha acabat el tercer set, Juan Martín Díaz, segons sembla, ha insultat greument Juani Mieres i hi ha hagut una picabaralla que ha estat molt a prop d'acabar molt malament. Ha calgut la intervenció de la seguretat del torneig per evitar mals majors. Al final tot s'ha calmat però la tensió s'ha mantingut fins el final del partit. Un cop acabat, Juan Martín Díaz no parava de demanar disculpes a tothom, --especialment a Juani Mieres-- perquè ell és un home que mai no té cap problema amb ningú. Avui, incomprensiblement, se li ha anat l'olla i estava molt decebut amb el què ha fet. Diria que ni tan sols haver guanyat el torneig li haurà tret el mal gust de boca.

  Ha estat un final agredolç per un magnífic torneig de pàdel.

 

Això dels doblets ja és com una rutina, gairebé

Fer més d'una cursa en un sol cap de setmana ja comença a ser habitual en mi. Dissabte vaig còrrer els 10 Km Nocturns d'Igualada, que enguany feia la segona edició. L'any passat ja la vaig fer i tenia ganes de repetir. Han canviat el recorregut i crec que s'ha sortit guanyant. La sortida és més àmplia i l'arribada més lluïda. L'any passat tant una cosa com l'altra quedaven com més amagades. L'única nota negativa és que la cursa va començar pràcticament amb 20 minuts de retard. Crec que va ser degut a què abans s'hi feia una cursa de 5 Km que tenia la seva sortida tan sols 30 minuts abans de la de 10 Km. Una cursa es devia muntar sobre l'altra i ens va tocar esperar. Això a l'hivern hauria estat molt més problemàtic perquè hauriem agafat fred. 

Lluitant perquè no m'atrapessin a poc de la meta a Igualada

  El primer Km i mig és completament en baixada, però no ho vaig aprofitar gaire ja que vaig sortir endarrerit i el passeig no podia absorbir l'allau de corredors en primera instància,. Els dos primers quilòmetres els vaig passar en 4,19 i 4,16, respectivament. Força lents. Com que era de nit, no veia els parcials. Millor. M'hauria desanimat. El tercer ja el vaig fer en 4,02 i el quart i el 5è en 4,23 i 4,25. Total 21,34 el pas per la meitat de la prova. Feia ja una bona estona que m'havia posat com a objectiu atrapar a una noia que tenia a uns 100 metres per davant meu. Poc abans d'arribar al 5 vaig sentir que li deien: "Vas tercera !". Just al passar el Km 6 (el meu parcial, 4,25) la vaig atrapar. Poc després diviso una altra noia que, lògicament, era la segona. A per ella. Amb una certa facilitat veig que l'atrapo. No està malament que només em guanyi una noia, em dic. Passo el Km 7 una mica més ràpid (4,20). Em noto força bé. Com que la cursa són dues voltes al mateix circuit, a la segona volta sé on atacar. Observo que diversos corredors que en la primera volta se m'escapaven, ara els vaig atrapant i superant. Això m'anima. Per acabar de donar-me ales, veig que la primera classificada la tinc a tir !! Falta una miqueta més d'un quilòmetre per a la meta però em dic que si m'hi esforço ho podré aconseguir. I,efectivament, acaba caient. El Km 8 l'havia passat en 4,00 i el 9 en 4,22, més ràpid que en la primera volta. Estava fent una cursa clarament en progressió. Ens els últims 500 metres vaig amb un grupet de 3 o 4 corredors i com que estic exultant faig un canvi de ritme a falta de 400 metres i a per a la meva satisfacció veig que cap d'ells m'aguanta el ritme. Olé !! Marco 3,27 en l'últim Km. Devia ser curt perquè és exageradament ràpid per a mí, tot i que hi havia baixada. Entro en 42m i 4s. Molt satisfet perquè la segona volta l'he fet 1m i 4s més ràpid que la primera (21,34 i 20,30). És la millor marca de la temporada després dels 10 Km de Vilafranca del 27 de gener... per un segon !! La setmana passada vaig fer 41,15 a la cursa DIR Guàrdia Urbana per la Diagonal de Barcelona, però no la puc comptar, perquè era en baixada.

Gran ambient a la Cursa AFNE

  En definitiva, una cursa molt recomanable. Gran ambient amb la ciutat al carrer ja que fan una jornada de comerços oberts a la nit, amb la cursa atlètica que s'afegeix a la festa. Només a solucionar el tema de l'espera a la sortida, i.... potser canviar-li el nom a la cursa. Es diu Igualada Urban Running Night Show. Perquè en anglès i no en català ?  Estic molt d'acord amb en Miquel Pucurull al respecte d'aquest tema. El Jaume Aragonès també n'ha parlat, d'això.

Amb la Yolanda Puentes i l'Estrella Ribó, al mig, la guanyadora femenina

I avui he fet la cursa AFNE, la cursa solidària amb Etiòpia. Era per Collserola, amb una part del recorregut per la carretera de les Aigües, amb sortida i arribada a la plaça Mireia de Sant Just Desvern. Bona part del recorregut de 5,6 Km era el mateix que ja havia fet el 20 d'abril al cros de Can Caralleu, amb algunes pujades que déu n'hi do. Me n'he sortit força bé. He acabat el 25 de la general amb un temps de 27m i 36s. Totes les noies han entrat darrera meu. A la vencedora li he tret  un minut. Potser alguns pensareu que estic com obsessionat amb les dones a les curses. No és això. Simplement són rivals i em motiva superar-les. No us ho prengueu com un tic masclista ni res per l'estil. Em barallo amb elles perquè corro a uns ritmes similars als seus. Per cert, quan jo corria els 10 mils en 38 o 39 minuts sempre tenia 4 o 5 noies davant meu com a mínim.Ahir vaig fer 42m a Igualada i les vaig guanyar a totes. Està clar que el nivell ha baixat considerablement, però ha augmentat la participació, que de fet és del què es tracta perquè, en definitiva, estem parlant d'atletisme popular.

Segon "Hat Trick" al meu palmarès

       Els que sou seguidors habituals del blog ja sabeu que relativament sovint faig "doblets" (dues curses en un cap de setmana). Però "triplets", no pas tants. Avui he completat el segon. El primer el vaig fer l'any passat en l'últim cap de setmana de juny. Aleshores van ser 2 deumils i 1 milla. Ara ho he endurit una mica: 3 deumils.

A l'alçada del Km 9 dels 10 Km de Granollers

  Els primers 10 Km del repte van ser els de Granollers. Una bona cursa que segueix el riu cap avall i després remuntes el que has baixat i una mica més, per l'altra banda. Sabia que no podia prémer l'accelerador al màxim perquè em quedaven les dues curses de diumenge al matí. Havia de ser prudent. Aprofitant la lleugera baixada vaig agafar un ritme que fos còmode per a mi. Entre 4,20 i 4,30. Em vaig enganxar a un grup de dos nois i una noia que just anaven a aquesta velocitat. La primera part de la cursa va ser molt agradable, certament. Cap el Km 4,5 es creuava el riu per un pont i començàvem a enfilar el riu en direcció contrària. Just al creuar el pont em vaig adonar que les meves llebres improvisades es quedaven darrera meu. Vaig pensar que ja havien fet la seva funció per a mi, és a dir, que jo pogués arribar bé a mitja cursa, i vaig deixar-los. Remuntar el riu no em va suposar un esforç especial. La prova està en què el primer 5.000 el vaig fer en 22m 12s i el segon 5.000 en tan sols un segon més (22,13) Total que vaig completar la cursa, amb un petit esprint i tot, en 44m 30s i amb molt bones sensacions.

He entrat amb la guanyadora femenina a la cursa de la Diagonal

   Per a fer el segon 10.000 del repte calia matinar. A tres quarts de 6 estava esmorzant perquè la cursa DIR Guàrdia Urbana per la Diagonal de Barcelona començava a dos quarts de 9. Cursa nova i atractiva perquè ens permetia recórrer la Diagonal des del Palau Reial fins el Fòrum. Per un dia, o per unes hores, millor dit, el carrer més llarg de la ciutat estava reservat als corredors ! Feia molt goig veure la munió de corredors que envaïen l'asfalt en els minuts previs a la sortida de la cursa. Una imatge única. L'Arcadi Alibés i jo hem quedat a les 7 del matí al metro de Selva de Mar per anar amb el suburbà fins a Palau Reial. Com era previsible, hem coincidit amb molts corredors que han tingut la mateixa pensada: deixar el cotxe a la meta i anar en metro a la sortida. Amb tant d'espai la sortida ha estat magnífica. Hi havia lloc per a tothom !  La cursa, estava clar, seria molt ràpida pel lleuger descens que té. Segons l'Arcadi, un 0,6%. Però quasi m'espanto quan he vist el pas del primer quilòmetre. 3,43!!! Si ara amb prou feines m'acosto a 4,10 de mitjana en un 10.000 !!! Mentre estic en aquestes cabòries, veig que un altre company d'esports de TV3, l'Enric López Vilalta, estava uns metres per davant meu. Em poso a la seva alçada i crec que tenia el mateix sentiment que jo: "He fet 3,43", em diu. "Massa ràpid !" afegeix. Poc a poc el deixo i passo el Km 2 en 4,14. Però torno a accelerar-me. El Km 3 el  passo en 4,02 i el 4 en 4,08. Penso, "ja petaré". Però de moment, no peto ! Al contrari ! Passo el Km 5 en 4,00 i el 6 en 3,58!! Estic anant per sota de 4 !!! Està clar que el descens era més pronunciat del que semblava, sinó, no m'ho explico. Però allà s'ha acabat la festa. En els últims 4 Km he perdut el que havia aconseguit. Lògic. He marcat, en els últims 4 quilòmetres, 4,12 - 4,15 - 4,20 i 4,18. Total 41m 15s. Millor marca dels últims 3 anys ! Tenia del gener 42,05 fets a Vilafranca del Penedès. Feia més d'un any que no baixava del 42m. Va ser a Badalona, al febrer del 2012. Està clar que avui hi havia baixada, però m'ha fet il·lusió tornar a veure el 41 en el meu crono i a només 16 segons de veure el 40 !!  

Amb els pitralls de les dues curses d'avui

   Tan bon punt ha acabat la cursa m'he n'he anat directe a buscar el cotxe i enfilar cap a Mollet a completar el repte amb el tercer 10 mil del cap de setmana: els 10 Km de Mollet-Els Gallecs. He arribat molt bé, mitja horeta abans de l'inici de la cursa. He pogut escalfar tranquil·lament. Sabia que la cursa era la més dura de les tres. El perfil no enganyava. De fet la cursa és una mena de cros amb força tobogans. M'ha costat trobar-me bé perquè notava el meu isquiotibial preferit (la cama dreta) ben carregadet. He vist que tenia unes quantes noies davant meu. Poc a poc les he anat atrapant a totes. Em trobava cada cop millor, però estava clar que no podia anar massa ràpid. Pels desnivells i pel cansament acumulat. Els meus parcials han estat 4,37-4,41-4,59-4,45-4,28-4,24-5,40-5,27-4,31-4,12. Els parcials del 7 i el 8 corresponen a la zona més dura del recorregut, evidentment. Finalment hem acabat on haviem començat: la pista d'atletisme de Mollet. Temps final: 47m 48s. I tercer de la meva categoria de majors de 50 anys. Molt satisfet. Repte superat. "Hat trick" al sarró.

     No voldria deixar de dir, d'altra banda, que la cursa m'ha semblat molt ben organitzada. Tots els quilòmetres estaven perfectament indicats, cosa que en una cursa que majoritàriament va per pistes de terra no és habitual. Un 10 per als organitzadors, Runparty. Fa unes setmanes se'ls va criticar --crec que injustament-- perquè la cursa de Matadepera finalment no feia els 10 Km previstos. Van haver d'escurçar-la perquè la pluja havia deixat impracticable una zona del circuit. La seguretat ha de ser prioritària. Vénen del món del golf i destaquen per l'espectacular avituallament que ofereixen quan la cursa acaba.
    El meu repte, doncs, es pot resumir així:  44,30 - 41,15 - 47,48. Molt satisfet. I, sobretot, d'haver corregut crec que amb seny, donant gas allà on es podia, reservant en la primera cursa, i fent un paper digne en la tercera,

   El cap de setmana que ve, més. Si tot va com està previst, faré un doblet. Dissabte correré la Igualada Urban Night Race, de 10Km, que ja vaig fer l'any passat i, diumenge al matí, la Cursa AFNE solidària amb els nens d'Etiòpia, en la que per cert, com a vui a la cursa DIR Guàrdia Urbana també em van donar el pitrall número 1. Tot un honor.

Última Hora: "hat trick" aconseguit !!!

He fet el "hat trick" i estic molt content ! Ahir, els 10 Km de Granollers, 44m 30s. Reservant. Avui, 10 Km del DIR-Guàrdia Urbana, 41m 15s. Millor marca de l'any ! He entrat amb la primera dona, Yolanda Riera. I, finalment, els 10Km de Mollet-Els Gallecs, 47m 48s. Era la més dura, de llarg, de les tres curses. De fet, era un cross amb força tobogans.

 Seguirà crònica. Segurament la faré demà a la tarda. Estic a l'espera de rebre fotos. Gràcies a tots els que m'heu animat en el repte !

Un cop acabades les dues curses d'avui

The champion !!!!

Ben content, al podi

  Bé. Mai no havia pujat a un podi com a vencedor. No pas vencedor d'una cursa --això difícilment passarà mai-- sinó com a vencedor de la meva categoria, que actualment és la de majors de 50 anys, ja que en tinc 52. I avui ha passat. Ha estat a la cursa de Vallparadís, a Terrassa, de 8,32 quilòmetres, segons el meu GPS. Tot just és la segona edició de la cursa que comença i acaba en un lloc ben emblemàtic per a mi: la pista d'atletisme de Can Jofresa. I és que en aquesta pista vaig còrrer dues vegades la prova de 100 Km  que s'hi fa a la tardor. És la cursa de la que estic més orgullós de totes les 483 que he fet a dia d'avui. Entenc que poca gent és capaç de còrrer 100 Km seguits en pista en menys de 9 hores (8h 57m 13s, exactament). Una cosa per explicar-ho als meus nets.

Una pista de grans records per a mi

  Bé, deixem-nos de batalletes. Avui es tractava de passar-ho bé, sense cap objectiu definit. Abans de començar m'han dit que hi havia uns 500 corredors. Deu n'hi do. Ja sabia que la cursa era pràcticament tot pujada fins a la meitat, a dalt de tot de la plaça Andalusia de Terrassa, i després pràcticament tot baixada fins a la meta. De seguida he notat que pujava a bon ritme pel Parc de Vallparadís, el Central Park de Terrassa. Durant els primers quilòmetres he estat corrent amb el Josep Folch, bon amic corredor terrassenc a qui feia molt que no veia. He vist que m'aguantava el ritme en primera instància, més del que em pensava, però al final ha cedit. Josep, t'he vist fort, però...! El meu isquiotibial de la cama dreta no s'ha queixat en tota la cursa. De fet, tota aquesta setmana s'ha portat molt bé. Igual estic superant la lesió i tot...!

M'han donat el trofeu femení...!

   Pel que fa a la cursa, la veritat és que no he tingut massa alicients durant els 36 minuts i 24 segons que ha durat per a mi, en el sentit que no tenia objectius a curt termini, d'aquells que et vas creant tú mateix a la cursa. Per exemple, no he vist noies davant meu, si bé com a mínim una ha entrat abans que jo, però tant abans que ni l'he vista. Només a la baixada, he intentat atrapar un altre corredor... M'hi acostava, però no suficientment. Un cop ja a la pista, -els últims 350 metres s'hi feien al tartà-- he intentat atrapar-lo, però no ho he aconseguit. En el moment de creuar la línia de meta no n'era conscient que havia estat una cursa excepcional per a mi. Ser el primer de la categoria ha estat una sorpresa ben agradable i absolutament inesperada. He vist que li he tret 2 segons tot just al segon major de 50 anys. Crec que en el meu intent d'atrapar l'atleta que deia abans, he acabat passant al meu rival d'edat sense jo saber-ho.

Una classificació històrica

  No cal dir que estic molt content d'haver pujat al podi a dalt de tot. Mai no ho havia fet. Mai. I he passat vergonya. De veritat. Estava jo sol, ja que només hi havia premi pel primer de cada categoria. Tant se val. Serà un record inesborrable de la meva vida atlètica. Segur que n'hi hauran més. Aquesta temporada ja he fet 2 podis: a la cursa del Reial Club de Polo i també a la Milla de Sallent. 

  El cap de setmana que ve, un altre repte: 3 deu mils. Dissabte a la tarda, els 10 Km de Granollers i diumenge al matí la Cursa DIR de la Guàrdia Urbana de Barcelona i quan acabi, pitant cap als 10Km de Mollet per a fer la tercera cursa del cap de setmana. Serà un hat-trick de curses de 10 Km, com ha batejat el repte l'Arcadi Alibés. Ja ho explicaré, per suposat.

M'agrada fer muntanya. Jo estimo TV3

Sortida de la cursa de 26 Km

Diumenge vaig fer la Dolmen Race de Sant Andreu de Llavaneres. Una cursa nova amb tres modalitats de 14,76 Km; 26 Km o una marató. Vaig escullir fer la més curta perquè no sóc cap especialista en muntanya i prefereixo no arriscar més enllà del que és recomenable. Ja ho he dit en altres ocasions: la muntanya està bé, però és perillosa per les baixades, especialment les anomenades tècniques. Vaig descobrint que darrera d'aquesta paraula en realitat s'està dient que es tracta de baixades que si no vas amb molt de compte te la fots de lloros. Per tant, molt de compte. Abans de la sortida l'organitzador ens va fer una petita explicació de com era el circuit. Segons el perfil, la primera meitat de la cursa tendia a pujar i la segona part a baixar, amb una punt àlgid al cim del Montalt de 500 i escaig metres. Érem uns 130 corredors per a fer la cursa més curta, anomenada, justament, Montalt Race. Sabent que hi havia uns 7 quilòmetres de pujada, m'ho vaig prendre amb molta calma. Els dos primers quilòmetres eren per una pista prou ample on es podia còrrer molt bé. Després venien els trams de corriols bastant amples, tot sigui dit, però ja més costeruts en alguns trams. M'agrada trotar sempre en les pujades. Sempre que puc, és clar... Vaig passar força corredors. Als 50 minuts de cursa vaig arribar al cim del Montalt. Control de pas. Ens avisen "Compte que la baixada és tècnica". En el primer tram de baixada això es tradueix en un descens força vertical on calia sortejar una mena d'escala amb esglaons naturals molt irregulars. Part complicada per a mi, i que em vaig prendre amb molta calma. El descens després es convertia en "corriols amb regata", que dic jo. Són aquells que pels costats són força verticals i per tant és difícil aguantar l'equilibri si no vas ràpid. Hi has de passar només recolzant-te i saltant de banda a banda, més o menys. O bé passar per la regata que sovint és estreta i no pots còrrer gaire bé. Almenys jo. Aquest tipus de corriol te la variant de tenir pedres de diferents mides, troncs, esglaons... És la zona on sempre pateixo més i on més em passen corredors. Tots ells em semblen aleshores uns Kilians Jornets en potència. Però tot s'acaba. Més endavant ja es podia tornar a còrrer més o menys còmodament gràcies a pistes més amples. A uns tres quilòmetres de l'arribada hi havia un descens en pista força llarg on es va poder còrrer molt. Em va agradar. En l'últim avituallament vaig sentir que per darrera meu li deien a una noia  --a la qual jo passava en les pujades i ella a mi en les baixades-- que anava segona. A falta d'un quilòmetre i escaig per a la meta vaig divisar una altra noia que anava davant meu. En bona lògica era la que anava primera classificada. Esforç i l'atrapo. Em va preguntar si havia vist a la segona classificada. Li vaig explicar que l'havia deixat darrera. Però al cap encara no d'un minut inesperadament ens atrapa !!! Amb tot això la meta deu estar a menys d'un quilòmetre. En som conscients tots tres. Em prenc la llicència de dir-los que per un moment m'agradaria ser dona per disputar-me amb elles dues la victòria, he, he...! Elles ni em contesten !! Prou feina tenien !!! La meva idea era superar-les a totes dues però em va  resultar impossible en part perquè la que havia anat primera tota la cursa va fer un canvi de ritme bestial al que no vaig poder respondre adequadament i se'n va anar com un llamp cap a la meta. Va guanyar i em va treure 7 segons en els últims 400 metres. Vaig aconseguir batre l'altre noia treient-li també uns quants segons. Va ser un bon final. Completats els 14,76 quilòmetres en 1h 30m i 58s.

 

Amb el Salva Maldonado, l'entrenador de la Penya !

  Bona cursa, en definitiva, a la que li vaig trobar un defecte fàcilment corregible: hi havia trencalls difícils, de veure. Per exemple, si portes una estona corrent per una pista, en descens, i de cop i volta has de deixar-la per agafar un corriol, cal indicar molt clarament que s'ha de deixar la pista. No n'hi ha prou amb marcar l'entrada del corriol. Cal marcar molt clarament, normalment amb una X ben grossa a terra o amb una cinta que travessi la pista, que cal fixar-se que per allà no has d'anar. En dues ocasions vaig haver de rectificar la trajectòria per aquest motiu. Altres no van tenir tant sort i segons em van dir, 4 corredors es van perdre, si bé els van trobar i la cosa no va anar a més. Ja entenc que és complicat marcar una cursa de muntanya però és vital fer-ho molt acuradament. Insisteixo que de manera especial els trencalls. Les marques te les has de trobar, no pas que les hagis de buscar.

Van venir a la festa 20.000 persones !

    Diumenge a la tarda, activitat ben diferent. Vaig estar al Moll de la Fusta a la festa que vam muntar els treballadors de TV3 en suport de TV3 i Catalunya Ràdio, ara que van tan mal dades. Volem una tele de qualitat i si continuen les retallades, la Televisió Nacional de Catalunya que hem conegut els últims 30 anys s'haurà acabat. Més detalls de la festa, aquí.

Jo estimo TV3

     

Els doblets compensen

Després d'una setmana sense còrrer cap cursa, aquest hi he tornat i, com acostumo, ho he fet amb dues curses per compensar el cap de setmana que no vaig poder posar-me cap pitrall, per motius laborals. Dissabte vaig estar a la Fenexyrace de Calella, una cursa en suport de la investigació pel guariment de les lesions medul.lars. Eren 10 Km en un circuit de 5 Km amb dues voltes. El circuit, íntegrament en el passeig marítim de Calella, majoritàriament de terra. El cel amenaçava pluja i per això vaig còrrer amb gorra, per si de cas. Em molesta la pluja als ulls i la visera l'evita. Al final, però, va ploure quan jo ja havia acabat. Vaig completar-la en 43m 4s fent la segona volta 2 segons més ràpid que la primera. O sigui que vaig ser molt regular. Amb fer menys de 44m ja em donava per satisfet, per tant, molt content. La cursa em va semblar molt ben organitzada. Realment el lloc per còrrer-la és curiós. Hi van inquibir 1.000 corredors i tret dels primers metres, es va poder còrrer amb molta comoditat.

Arribada de la Fenexyrace

  I avui diumenge he conegut Llorenç del Penedès. S'hi feia la cursa de maig, també de 10 Km. La major part del recorregut era per asfalt, un 65-70%, calculo. A l'haver més pujades que no pas a Calella, que era completament plana, estava clar que faria un temps més discret. Al final, però, també he acabat molt content perquè l'he feta en 43m i 18s. Realment quan et poses un pitrall ets capaç de rendir molt més que en un entrenament (només faltaria, d'altra banda...) He corregut amb parcials per Km de 3,56-4,15-4,25-4,21-4,33-4,28-4,22-4,26-4,26 i 4,03. Molt regular. El primer km més ràpid perquè hi havia una bona baixada i el temps de l'últim s'explica  perquè he acabat esprintant amb un company del Runners El Vendrell que m'ha superat, per cert. Tenia 8 anys menys que jo...

 La rambla Marinada, amb "La Cumprativa" al fons

  La cursa és molt, molt familiar. N'hi havia una de 3 Km, també. La cursa de 10 Km l'hem completat 133 corredors i els de 3 Km eren una quarentena. He acabat el 30 de la general. Dóna gust trobar curses com aquesta. Tancaven a 200 corredors perquè, com m'explicava l'organitzadora, l'Ada, volen donar un bon servei als corredors i consideren que més enllà d'aquesta xifra se'ls desbordaria. I a fe que el servei és molt bó. Cronometratge, megafonia, avituallament a mitja cursa, tota ella perfectament ben marcada, gran avituallament a l'arribada, camiseta tècnica...  Tot plegat un luxe, amb sortida i arribada a la rambla Marinada, un espai, per cert, magnífic, amplíssim, que ja voldrien tenir moltes poblacions molt més grans.

Poc després d'acabar la cursa de Llorenç del Penedès

En totes dues curses he calçat les Gel Hypper Speed d'Asics, que encara no havia estrenat en cursa. Només una paraula: magnífiques !!.

Què bé que van !

                         

Cross Can Caralleu: és divertida, la muntanya !

Ha fet molt bon dia

Poder còrrer per la muntanya a Barcelona mateix és un autèntic luxe. El Parc de Collserola permet aquesta rara avis en el calendari de curses de la ciutat. Com que que fa dues setmanes vaig fer la mitja marató de la Ruta dels Íbers (muntanya) i dissabte passat Medijocs (muntanya) vés per on que avui hi he tornat. El Cross de Can Caralleu, que ja fa uns quants anys que es fa, és una cursa compensada. Té tot el que crec que busca un corredor de muntanya, amb corriols, bones pujades i baixades més o menys tècniques. Pel que fa a mí, estic confirmant que el fet d'entrenar a la urbanització on visc --amb pujades i baixades continuades-- encara que sempre faig asfalt, em dona una capacitat de pujar trotant el que faci falta força notable, crec. Prefereixo trotar, per lent que sigui, que posar-me a caminar, sempre que sigui possible, evidentment. Si a mitja pujada em posés a caminar, després em costaria molt tornar a trotar més endavant. Ja he comprovat que si la pujada és llarga, avanço a molts corredors. Alguns d'ells després em passen a les baixades, però sempre en són menys, especialment si hi ha corriols, perquè hi ha poc espai per avançar. Evidentment si la pujada és estreta, difícilment puc avançar ningú, però si és una pista, per exemple, la cosa canvia.

Cap problema als peus

  Fent aquest tàctica he acabat els 14 km en 1h 28m 16s. El guanyador ha fet 1h pelada i  la primera noia 1h 24m. M'han superat 4 fèmines, i la que ha quedat cinquena, Maria Martínez Pérez, l'he passada just a la línia d'arribada. Tampoc ho hauré fet tant malament, dic jo... he, he !. Un cop acabada la cursa he trotat una miqueta pel camp de futbol artificial de Can Caralleu i m'ha anat perfecte !! He corregut amb les Gel Nimbus 14 d'Asics, que encara que no són de muntanya m'han anat molt bé.
    Diumenge vinent no crec que faci cap cursa ja que tinc la final del BOBS, el Barcelona Open Banc de Sabadell, el torneig compte de Godó de tenis. Reapareixeré dissabte 4 de maig a la cursa Fenexy Race de Calella i diumenge 5, la Cursa de maig de Llorenç del Penedès, totes dues de 10 Km.

He tornat a fer un doblet

Una gran representacio del club a Medijocs

La doctora Puentes, darrera meu

 Feia temps que no en feia cap.

Els doblets m'agraden, perquè són exigents, sobretot pel que fa a la segona cursa, normalment, diumenge. Dissabte vaig fer la cursa de Medijocs, a Sant Cugat. Una cursa molt familiar, que té com a ànima organitzativa a la doctora Yolanda Puentes. Un encant. Ella i la cursa. És una prova en la que els participants són personal sanitari i alguns convidats, com jo mateix. Es tracta d'un cross al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat que ens porta fins a Can Borrell. En total 8,2 Km. L'he arribat a fer en 34m. Dissabte, però, no vaig estar del tot fi i vaig acabar en 37 minuts. Segurament,  el fet de pensar que al dia següent tenia la Mitja de Calella Costa Maresme em va fer reservar-me, ni que fos inconscientment. En qualsevol cas, Medijocs és una cursa molt agradable que faig sempre que puc.

En els últims quilòmetres de la mitja de Calella (Foto: Grau Garcia)

  I diumenge vaig fer cap a Calella per a participar per quarta vegada a la mitja. És una prova on sempre bufa una miqueta el vent, especialment de tornada cap a Calella, en els últims quilòmetres. Tenia por que la calor em perjudiqués, i per això em vaig hidratar més de l'habitual. Total que abans de completar el primer quilòmetre vaig haver d'aturar-me per treure el líquid que em sobrava. Vaig haver de pixar, vaja.... Vaig perdre uns 20 segons. La cursa té grans rectes molt llargues que fa que tingui poca variació i et porta fins a Pineda, Santa Sussana i Malgrat, per tornar després pel mateix recorregut fins a Calella. Vaig estar-me tota la cursa fent càlculs. Un cop vist el ritme que portava en els primers Km, vaig veure que no em seria fàcil baixar de 1h 40m. A partir del Km 11, que vaig passar en 50m,  vaig veure que sí que podria baixar sense massa problemes. Això em va animar i vaig augmentar el ritme tot el que vaig poder. De 4,30 a què anava, em vaig posar a estones a 4,10 fins i tot per sota. Si algun atleta em passava, m'enganxava a ell com una paparra per intentar fer-lo servir de llebre improvisada el màxim de temps possible. Gràcies a això vaig acabar els últims quilòmetres a bon ritme, però a canvi, em vaig quedar sense esma per esprintar, i tres o quatre atletes em van passar en els últims metres. Al final, 1h 36m 25s. Satisfet. De fet vaig anar una miqueta més ràpid que a Medijocs de promig per Km ! Aquesta tarda, a l'Esport3, reportatge de la mitja a les 18,48h. Passaré llista ! ;-))

L'entrada a la meta (Foto:Àngel Badallo)

El camí dels Íbers: una cursa amb un gran futur

Després d'una setmana sense fer cap cursa, diumenge vaig tornar-hi. Els que em seguiu ja sabeu que no sóc precisament un gran amant de les curses de muntanya. No hi tinc res en contra d'elles. És només que em fan molt de respecte i sobretot, al no ser un habitual, sempre que en faig alguna vaig amb por de no torçar-me un turmell, si més no. 

Poc després de la sortida

 El cas és que ahir vaig estar amb els companys de feina Arcadi Alibés, Artur Peguera i Josep Maria Puig, a la primera edició del Camí dels Íbers, a la Roca del Vallès. Una cursa de 21,5 Km de muntanya. Ens hi va convidar la Maria Fernández, la presentadora d'esports del TN Migdia, que és de la Roca. Ella i el seu marit, corredor de muntanya, estaven involucrats en l'organització. La veritat és que vam quedar encantats. El paratge és magnífic --de fet, com  tants i tants indrets del nostre país-- i els organitzadors s'hi van esmerçar per a què no hi faltés cap detall. Ja dic que no sóc corredor de muntanya, però em va semblar que, per exemple, tots els corriols per on vam passar estaven perfectament indicats per evitar que ningú es pogués perdre.

La pujadeta del començament

  Pel que fa a la cursa en sí, em va semblar dura, com totes les de muntanya, però en tot cas molt ben compensada. Les pujades no eren especialment llargues i la immensa majoria tenien algun troç més o menys llarg de pla o de baixada per a recuperar, ni que fos pocs metres. És clar que altres dirien que era un trencacames, però és que la muntanya ja és això...

   Erem uns 300 corredors. Després de la sortida i uns primers metres pels carrers del poble, vam arribar a un mur impressionant, encara d'asfalt, que pràcticament tothom va pujar trotant. Potser perquè tant d'hora posar-se a caminar no hauria quedat bé. Un cop superat aquest primer escull, ja s'entrava al bosc. Corriols tendint a pujar, però recordo la sensació de pensar que ja portàvem 2 o 3 quilòmetres i que les pujades no acabaven d'arribar. Cap el Km 4 o 5 segon escull important. Un talla focs que va obligar-nos a tots no només a caminar, sinó a posar-nos a estones de 4 grapes per arribar fins a dalt de tot. Sortosament ja no hi va haver cap parany més com aquell en tota la cursa... uf !!

L'arribada

   Cap el Km 10, veig que tinc ben aprop, una mica per davant, en Josep Maria Puig al qual no havia vist des de la sortida. Finalment l'atrapo i em poso al darrera d'ell. Coincidint amb una pujada notable, on fins i tot s'havia col.locat una corda per ajudar-nos a pujar, en Josep Maria em treu uns metres que augmenten en número quan comencem a baixar. Tant és així que el perdo de vista. Les baixades són el meu punt feble en les curses de muntanya: com ja he dit, sempre em fa por caure i prendre mal. El resultat és que els corredors que passo a les pujades, ja que apuro trotar el màxim d'estona possible, després irremisiblement em superen en els descensos. És una tècnica baixar ràpid. La tècnica que jo vaig usar va ser una altra: aprofitar els avituallaments per passar a molts corredors que s'hi estaven aturats alimentant-se o refrescant-se. Jo, amb un glop d'aigua ja vaig fer. Així en vaig passar almenys una vintena. Ens els descensos em van passar, com deia, força corredors, però mai tants. Cadascú usa les seves armes...

  Els últims quilòmetres, ja amb les cames trinxadetes, la cosa es va fer llarga. Al tornar a entrar a La Roca, vam haver de desfer la pujada que haviem fet a l'inici i ,és clar, ara era una baixada de vertígen, per a mí. D'aquelles que penses: "si em deixo anar, la freqüència de la meva gambada no em permetrà anar tant ràpid i acabaré rodolant". Per tant, l'acabes fent frenan-te.

   Al final, el 21,5 Km els vaig completar en 2h 33m i 57s. El Josep Maria Puig va entrar un parell de minuts abans, i 11 minuts després van entrar l'Artur i l'Arcadi.

Amb l'Artur, la Cristina, la Fiona, l'Arcadi, el Josep Maria, el Toni i la Maria

    L'any passat vaig fer una altra de muntanya, la de la Roca Negra, que em va semblar més dura. De fet, més o menys la mateixa distància, la vaig cobrir en 2h 50m.

    Aquest cap de setmana la previsió són dues curses: dissabte Medijocs, a Sant Cugat, 8 Km de muntanya molt més suau que el Camí dels Íbers, i diumenge, a Calella, la mitja marató Costa-Maresme.