dilluns, 13 de maig de 2013

M'agrada fer muntanya. Jo estimo TV3

Sortida de la cursa de 26 Km
Diumenge vaig fer la Dolmen Race de Sant Andreu de Llavaneres. Una cursa nova amb tres modalitats de 14,76 Km; 26 Km o una marató. Vaig escullir fer la més curta perquè no sóc cap especialista en muntanya i prefereixo no arriscar més enllà del que és recomenable. Ja ho he dit en altres ocasions: la muntanya està bé, però és perillosa per les baixades, especialment les anomenades tècniques. Vaig descobrint que darrera d'aquesta paraula en realitat s'està dient que es tracta de baixades que si no vas amb molt de compte te la fots de lloros. Per tant, molt de compte. Abans de la sortida l'organitzador ens va fer una petita explicació de com era el circuit. Segons el perfil, la primera meitat de la cursa tendia a pujar i la segona part a baixar, amb una punt àlgid al cim del Montalt de 500 i escaig metres. Érem uns 130 corredors per a fer la cursa més curta, anomenada, justament, Montalt Race. Sabent que hi havia uns 7 quilòmetres de pujada, m'ho vaig prendre amb molta calma. Els dos primers quilòmetres eren per una pista prou ample on es podia còrrer molt bé. Després venien els trams de corriols bastant amples, tot sigui dit, però ja més costeruts en alguns trams. M'agrada trotar sempre en les pujades. Sempre que puc, és clar... Vaig passar força corredors. Als 50 minuts de cursa vaig arribar al cim del Montalt. Control de pas. Ens avisen "Compte que la baixada és tècnica". En el primer tram de baixada això es tradueix en un descens força vertical on calia sortejar una mena d'escala amb esglaons naturals molt irregulars. Part complicada per a mi, i que em vaig prendre amb molta calma. El descens després es convertia en "corriols amb regata", que dic jo. Són aquells que pels costats són força verticals i per tant és difícil aguantar l'equilibri si no vas ràpid. Hi has de passar només recolzant-te i saltant de banda a banda, més o menys. O bé passar per la regata que sovint és estreta i no pots còrrer gaire bé. Almenys jo. Aquest tipus de corriol te la variant de tenir pedres de diferents mides, troncs, esglaons... És la zona on sempre pateixo més i on més em passen corredors. Tots ells em semblen aleshores uns Kilians Jornets en potència. Però tot s'acaba. Més endavant ja es podia tornar a còrrer més o menys còmodament gràcies a pistes més amples. A uns tres quilòmetres de l'arribada hi havia un descens en pista força llarg on es va poder còrrer molt. Em va agradar. En l'últim avituallament vaig sentir que per darrera meu li deien a una noia  --a la qual jo passava en les pujades i ella a mi en les baixades-- que anava segona. A falta d'un quilòmetre i escaig per a la meta vaig divisar una altra noia que anava davant meu. En bona lògica era la que anava primera classificada. Esforç i l'atrapo. Em va preguntar si havia vist a la segona classificada. Li vaig explicar que l'havia deixat darrera. Però al cap encara no d'un minut inesperadament ens atrapa !!! Amb tot això la meta deu estar a menys d'un quilòmetre. En som conscients tots tres. Em prenc la llicència de dir-los que per un moment m'agradaria ser dona per disputar-me amb elles dues la victòria, he, he...! Elles ni em contesten !! Prou feina tenien !!! La meva idea era superar-les a totes dues però em va  resultar impossible en part perquè la que havia anat primera tota la cursa va fer un canvi de ritme bestial al que no vaig poder respondre adequadament i se'n va anar com un llamp cap a la meta. Va guanyar i em va treure 7 segons en els últims 400 metres. Vaig aconseguir batre l'altre noia treient-li també uns quants segons. Va ser un bon final. Completats els 14,76 quilòmetres en 1h 30m i 58s.
 
Amb el Salva Maldonado, l'entrenador de la Penya !
  Bona cursa, en definitiva, a la que li vaig trobar un defecte fàcilment corregible: hi havia trencalls difícils, de veure. Per exemple, si portes una estona corrent per una pista, en descens, i de cop i volta has de deixar-la per agafar un corriol, cal indicar molt clarament que s'ha de deixar la pista. No n'hi ha prou amb marcar l'entrada del corriol. Cal marcar molt clarament, normalment amb una X ben grossa a terra o amb una cinta que travessi la pista, que cal fixar-se que per allà no has d'anar. En dues ocasions vaig haver de rectificar la trajectòria per aquest motiu. Altres no van tenir tant sort i segons em van dir, 4 corredors es van perdre, si bé els van trobar i la cosa no va anar a més. Ja entenc que és complicat marcar una cursa de muntanya però és vital fer-ho molt acuradament. Insisteixo que de manera especial els trencalls. Les marques te les has de trobar, no pas que les hagis de buscar.

Van venir a la festa 20.000 persones !
    Diumenge a la tarda, activitat ben diferent. Vaig estar al Moll de la Fusta a la festa que vam muntar els treballadors de TV3 en suport de TV3 i Catalunya Ràdio, ara que van tan mal dades. Volem una tele de qualitat i si continuen les retallades, la Televisió Nacional de Catalunya que hem conegut els últims 30 anys s'haurà acabat. Més detalls de la festa, aquí.

Jo estimo TV3
     

4 comentaris:

Sebas Guim ha dit...

Xavi!!! Ets l'home dels finals interessants!!! ;-)

Xavi ha dit...

Sí, oi ? ;-))

Raúl Muñoz ha dit...

Vaig estar a punt d'anar-hi, però m'havia fet mal al genoll i no n'estava segur de com respondria. Al final, no em feia mal i com que visc a prop, em vaig creuar amb la cursa en un entrenament de trail running de 25km. Per ser la primera edició, crec que se'n van sortir prou bé.
Enhorabona!!!

Anònim ha dit...

L'enhorabona, Xavi.

Ah. Jo no hi treballo. Però tambè estimo TV3.

Pucurull