A Can Pep Guardiola

Km 9'5, les pedretes em van fer la guitza (Foto: Nat Teresa)

Feia anys que volia còrrer a Santpedor, però per una cosa o altre no havia pogut fer-ho. Per fi, dissabte vaig poder-hi anar. Després de treballar de 5 a 14,30h vaig fer cap a la vila de naixement de Josep Guardiola, per a fer la cursa de 10 quilòmetres que organitza des de fa més de 20 anys la Penya Blaugrana de la localitat. Me n'havien parlat molt bé i certament la cursa està molt i molt bé. Almenys a mi em va agradar molt. M'havien advertit que no era fàcil, que hi havia pujades notables. Com sol passar en aquests casos, a l'hora de la veritat no em va semblar tant dura ni les pujades insuperables. Ni molt menys...! Després d'escalfar suaument una miqueta em vaig col.locar cap a la meitat del grup d'uns 700 corredors per a no sortir massa ràpid i pagar-ho després. Em vaig trobar aleshores l'Anna Cos, una bona amiga, gran corredora incansable. D'aquelles persones que gaudeixen corrent de veritat. Es manté a un gran nivell com ho demostra que va guanyar, per enèsima vegada, la seva categoria d'edat. Li vaig explicar el meu objectiu d'acabar el 2013 havent fet 52 curses, una per setmana de promig, i em va fer veure que, a més, coincidiria amb la meva edat, 52 anys. No hi havia pensat en això. Gràcies, Anna!!

Moment de la sortida de 700 corredors (Foto:Antoni Puiggros)

  Tret de sortida i a còrrer. Els primers 2 Km i mig es fan pel casc urbà de Santpedor. Després ja se surt a fora. La tarda era assolellada i els colors del sol amb la natura eren certament preciosos. Ja sabia que la dificultat de la cursa estava en la segona meitat. Certament els primers 5 Km els vaig passar molt bé en 21m i 23s. Ja sabia que no doblaria de cap de les maneres. Tenia la idea de baixar de 46m. A la segona part de la cursa sovintejaven les rampes però eren curtes i sempre seguides de pla o baixada, ideal per a recuperar-se. Un pendent llarg cap el Km 7,5 d'aproximadament 1.000 metres tampoc no em va semblar una cosa excessiva. L'última part era una baixada pronunciada fins arribar a Santpedor i encara la llarga recta de meta. L'única pega que vaig tenir és que vaig equivocar-me en l'elecció de les sabatilles. Les Asics Hypper Speed, que són lleugeres, però d'asfalt, amb forats a la sola. Vaig haver d'aturar-me fins a tres cops per a treure'm algunes pedretes que s'hi havien quedat enganxades.

Esprint poderós ! (foto: Cristina Fábregas)

   Vaig estar tota la cursa motivat, com normalment estic sempre, per intentar atrapar els corredors que tenia al davant. Vaig aconseguir molts d'aquests "micro-objectius". En la recta final vaig coincidir amb un corredor que portava un bon ritme. Vaig planejar un final. Acostar-m'hi amb paciència i a pocs metres de la meta atacar-lo. Dit i fet. No va respondre el meu atac i ben content vaig entrar en 44m i 44s. Com em va fer veure un tuitaire, córrer a can Guardiola, el mític 4 del Barça, i fer 44,44, té la seva gràcia.  

Compartint pàgina al Regio7 amb la Txell Calduch (Foto: Antoni Puiggros)

   Em va semblar molt encertat que hi haguessin dos avituallaments en comptes d'un de sol com és habitual en la majoria de curses de 10 Km. Només hi vaig trobar a faltar un servei de guardarroba per poder deixar la bossa. Molt content també de poder retrobar la Txell Calduch, ja recuperada de la seva llarga lesió. Va guanyar la cursa femenina, com no podia ser d'una altra manera.  Un agraïment a la Cristina Fábregas. Va ser una grata sorpresa trobar-me-la, amb la seva filla Fiona, és clar. Cada cop que la veig, la veig més gran, aquesta nena. Ja és això. Les criatures solen crèixer, he, he... Sorpresa, deia, perquè el seu home, l'Arcadi Alibés, estava treballant en el mateix lloc que havia deixat jo a quarts de tres !!                              

Doblet de muntanya

Aquest cap de setmana he fet un doblet de muntanya, cosa que no recordo haver fet mai abans. Dissabte vaig anar fins Les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, a tocar d'Olot, per a còrrer els 10 Km nocturns que s'hi feien a partir de les 9 de la nit. També hi havia una versió de 21 km, però vaig optar per la cursa més curta. La muntanya no és el meu fort, evidentment, i menys de nit. A l'arribar-m'hi, vaig passar per Sant Feliu de Pallerols i vaig recordar la meva participació, juntament amb el meu germà Manuel, l'Arcadi Alibés i el Sebas Guim, en la Trailwalker del 2012. Sant Feliu de Pallerols és el poble on viu la mítica maratoniana Quima Casas. Més de 166 maratons a les seves esquenes. Tot un referent !
  La cursa de Les Planes d'Hostoles, al ser nocturna, fa que el frontal sigui imprescindible, evidentment. A la primera part es podia còrrer força. No sabria dir més o menys en quin quilòmetre, hi havia una pujada que obligava a anar de quatre grapes. A més el terra era molt relliscós al ser de sorra, pràcticament. Una pujada, no sé si tècnica, però sí complicada per a mí. Hauria estat bé que l'organització hi hagués col.locat una corda. Hauria fet l'ascens més còmode i ràpid. Vaig pensar que, malgrat tot, era molt millor pujar-la que no pas baixar-la. Hauria estat perillosíssima, trobo. Vaig sentir després, a la meta, que algú deia que anava bé aquella pujada perquè "permetia descansar". Doncs jo va ser on més vaig suar !! A part feia caloreta, també...

Un cop acabada la cursa de Les Planes d'Hostoles

  A les curses de muntanya on més pateixo és en els descensos. I ahir no va ser l'excepció. Algunes baixades amb esglaons, branques, pedres, pendent... Vaig haver de deixar passar diversos corredors per no provocar algun tap. A les pujades anteriors els havia superat. Una vegada més, confirmat que a les curses de muntanya saber gestionar les baixades tècniques és un què molt important. Crec que la tècnica té, en aquest cas, un component important: no tenir por a les baixades. I jo en tinc. A la part final del recorregut hi havia almenys un parell de quilòmetres que passaven per la via verda. Nou record per a la Trailwalker, evidentment. Allà vaig poder atrapar a un dels corredors que m'havia superat en una de les baixades. Vaig arribar a la meta en 1h 2m i 32s. El Fore va indicar que havia fet 9 Km. El ritme, doncs, lentíssim: 6,43m/km. En muntanya això no compta gaire. Els primers van fer uns 43 minuts, em van dir.
   En resum, bona experiència, la cursa de Les Planes d'Hostoles.

Esprintant a Les Cabanyes del Penedès  (Foto: Anna Sadurní)

  I avui diumenge he anat a Les Cabanyes del Penedès per a prendre part en la cursa de 12,7 Km que passava entre les vinyes i camins de la zona. No era una cursa estrictament de muntanya. De fet, la major part del recorregut es feia per camins prou amples. No hi havia grans pendents. El més costerut era un tram que es feia per asfalt. He sortit molt conservador, força endarrera, per evitar que no em passés factura l'esforç de la nit anterior. Això ha fet que fins el km 2, pràcticament, no pogués córrer amb certa comoditat d'espai. La cursa era prou concorreguda, amb uns 700 atletes. Cap el Km 7,5 he estat a punt de caure en un revolt peraltat a l'inrevés. Pels pèls he pogut evitar una caiguda que segur que hauria estat dolorosa. L'objectiu que m'he marcat era fer millor temps que ahir a Les Planes d'Hostoles. Ho he aconseguit a l'acabar en 1h 0m i 1s. He esprintat per mirar de baixar del 60 minuts sense premi, per ben poc. Si no hagués sortit tant endarrera, segur que ho hauria aconseguit. El meu temps oficial han estat 49 segons més, que és el que he trigat en passar per l'arc de sortida. Bona cursa, bon ambient, bon recorregut, bona temperatura. A mí m'agrada més la calor que el fred, si bé a la Mitja de l'Espirall, al desembre, em defenso força bé.                      
   Al mes d'octubre treballaré els caps de setmana al matí, així que només podré córrer curses de dissabte a la tarda. Faré la dels 10 Km de la Penya Blaugrana de Santpedor, la vila natal del Pep Guardiola, dissabte 5 d'octubre. Dissabte 12 no tinc res previst. Si en coneixeu alguna que es faci a la tarda, m'ho dieu, si us plau... El 19 no en faré cap segur perquè aquell cap de setmana el reservo completament perquè la meva dona fa 50 anys i s'ha de celebrar com cal ! I el 26 d'octubre no en tinc cap de prevista. El mateix que pel 12 d'octubre, si en sabeu d'alguna, aviseu-me !

Del neoprè a Andorra

Sóc el de l'esquerra de tot (Foto Victòria Gràcia)

Aquest ha estat un cap de setmana atípic, per a mi. Tot va començar divendres amb les lliçons magistrals del triatleta professional, Cesc Godoy, que ens va explicar els secrets de la natació, o almenys alguns d'aquests secrets en la triatló. Vam nedar amb neoprè. Ens va explicar com posar-nos-lo, com treure-nos-lo... Conec força triatletes i tots m'havien comentat com és de fàcil rebre cops i puntades en el sector de natació, especialment al començament. Per tant jo vaig decidir sortir molt endarrerit, esperant que els primers sortissin. Erem uns 40. S'havia d'arribar a la boia, que estava a uns 150 metres. Per tant, 300 metres perquè s'havia de tornar...! Socors....! Per a mi, una distància estratosfèrica, si ja em canso en una piscina de 25m !! Per acabar-ho d'adobar, el mar estava lleugerament picadet, i com que vas a contra ones, la sensació de no avançar res de res, era molt elevada per a mi. No vaig ser capaç de fer els 150m seguits. Ni en broma. Vaig aturar-me almenys un parell de cops per reposar i fer una mica de braça. Al veure que encara avançava menys, vaig decidir seguir amb l'estil (?) crawl. El meu crawl, vull dir. A l'arribar a la boia, instruccions del Cesc Godoy. Molt interessants i segur que seran molt útils als que participin a la Garmin de Barcelona del 6 d'octubre. No serà el meu cas. Al marge que estaré treballant aquell dia tot el matí, no m'apuntaria a cap triatló sense haver entrenat mínimament especialment la natació.

Amb el Cesc Godoy (Foto: V. Gràcia)

Caldrà treballar... el fotoshop !! (Foto:Pablo Bosch)

   Després de les instruccions, tornada cap a la platja. Certament el neoprè dóna una flotabilitat espectacular. Però una cosa és flotar i l'altra avançar nedant. Vaig pensar que al nadar a favor de les onades, la cosa seria més senzilla. Doncs no !. Igual que a l'anada a la boia, no avançava. Després d'una bona estona vaig veure que la majoria dels companys ja estaven a la platja. Esperant. No era l'últim, jo, però gairebé. Finalment arribo. Per a la meva sorpresa, resulta que ... hem de tornar a la boia perquè ara practicarem com envoltar-la. No podria haver una boia més a prop ?, pensava jo... Doncs sant torne-m'hi. Aconsegueixo arribar. Dels últims lògicament,  i el Cesc Godoy ens explica i ens ensenya la tècnica de nedar com a waterpolistes, amb el cap a munt per no perdre de vista la boia. Ens diu que és bó combinar aquest manera de nedar amb l'habitual de respirar per un costat per a no desviar-nos. Envoltem la boia dos cops i tornem cap a la platja. Començo a estar cansat, però menys del què pensava. Jo respiro cap a l'esquerra i noto que el meu braç dret pràcticament no surt de l'aigua. Finalment arribo a la platja. Quan em poso dret noto que no puc mantenir l'equilibri. No estic marejat, em trobo bé, però no puc estar-me dret. Em deixo caure a la sorra. Em recupero. M'aixeco i el Cesc Godoy diu que ens ensenyarà a treure'ns el neoprè. Al.leluia, penso. Això vol dir que la sessió s'acaba. No per res, però ja em veia tornant a la boia per tercera vegada...
  Ens canviem i fem una sessió de còrrer. Aquí estic molt més tranquil. Corro al costat del Cesc Godoy tota la sessió. Fem 4,7 Km a ritme de 5m 10s/Km. Cap problema. Almenys aquí no desentono...

És preciós còrrer a Andorra ! (Foto: Championchip)

   Resumint: he provat el neoprè. La veritat, però, és que veig difícil que un dia m'aventuri a fer una triatló, si bé és cert que mai no se sap. Per a fer-ho hauria d'invertir en material, com per exemple una bicicleta mínimament correcta. I l'economia no està per gaires alegries. A més, com ja he dit, hauria d'entrenar la natació. I si ja em costa trobar temps per còrrer, haver de nedar i anar amb bici... ufff, se'm fa una muntanya !! Realment un dels motius pels quals admiro als triatletes és per precisament aquesta capacitat de sacrifici d'entrenar tres disciplines. Jo amb una ja faig, la veritat... En qualsevol cas, moltes gràcies al Cesc Godoy, als amics de Garmin, i a la Victòria Gràcia d'Asics per convidar-me a viure una experiència inèdita per a mi.

Arribada. Un pèl perjudicat (Foto: Yair B)

  I avui diumenge he corregut els 10 Km d'Anyòs Park, a Andorra. Hem estat amb la família des de dissabte al migdia. 24 hores intenses. Els amics d'Anyós ens han tractat com a autèntics reis. Moltes gràcies  a l'Albert Salvador i tot el seu equip. Són uns grans professionals. Pel que fa a la cursa, la part més dura eren els últims 300-400 metres fins a la meta amb una curta rampa final duríssima. La resta de la cursa, sensacional. Força troç de pla per començar, uns 2 quilòmetres, lleugera pujada fins el 2,5 i girar cúa. Allà he vist que anava més o menys el 36. He anat treballant-me les posicions i he passat un parell d'atletes. Fins a la rampa final que comentava, crec que anava el 34 o el 35. En l'últim revolt abans d'entrar a la meta, 3 o 4 corredors m'han esprintat inopinadament, pel pendent que hi havia, davant de la meva impotència. No sé si hauré entrat entres els 40 primers, finalment. Tant se val. No esperava fer el temps que he fet. He acabat en 44m i 7s, quan pensava que amb fer 45 llargs ja seria un bon temps. Al sortir davant de tot he anat els 2 primers Km a molt bon ritme, fins i tot baixant de 4 (3,55), el primer. Content, doncs, finalment per aquest cap de setmana aquàtico-atlètic.
  El cap de setmana que vé dues curses faré. Dissabte, 10 Km nocturns de muntanya (ai, mare...!) a Les Planes d'Hostoles. I diumenge, 12,7 Km de muntanya també, però de dia, a Les Cabanyes del 

Penedès. Aviam què tal tot plegat...!              

Ja he corregut 10 cops a l'Ametlla de Merola

La d'avui era una cursa especial. De fet sempre ho és perquè és la cursa del meu company i bon amic Arcadi Alibés. Però enguany, era més especial perquè, a més a més, complia la meva desena participació. I m'han regalat un preciós recordatori en forma de quadre amb els logos de cada una de les edicions en les que he participat. Un detallàs per part dels organitzadors, en una cursa on es mima l'atleta popular de manera exhaustiva. Està clar que malgrat la duresa del recorregut i la dura competència de la cursa de la Mercè, aquest és un dels motius pels quals mai no hi falten corredors, a l'Ametlla.

Amb la camiseta dels 25 anys i el record dels meus 10

Per celebrar que aquest any la cursa arribava a la seva 25a edició, als organitzadors se'ls va ocórrer que el sentit de la marxa fos a la inversa que en les 24 edicions anteriors. Interessant. El cert, però, és que la cursa s'ha endurit notablement. Hem pogut comprovar que hi havia una quantitat important de rampes que fins ara no teniem "controlades" perquè, lògicament, sempre eren en baixada. I a més es fan dues vegades perquè el circuit és de 5 Km i es fan dues voltes. Quan he passat pel Km 5 en una mica menys de 24m (23,46) ja he entès que el temps seria molt superior al d'altres anys. El més ràpid que he corregut mai a l'Ametlla ho vaig fer en 44,07 al 2004. Avui he acabat en 47,35. Diferència notable. El meu pitjor registre era, fins avui, 46,47.O sigui, 48 segons menys !! Està clar que la cursa era molt més dura. En Pol Guillén, que ha guanyat la cursa un munt de cops, ha fet crec que, més o menys, un minut més del que acostuma.
 Tant se val. La cursa és magnífica i l'ambient inigualable. Molt, molt recomanable.
 Diumenge que ve correré a Andorra. La cursa de 10 Km d'Anyós Park. Serà la meva 42a cursa de l'any. L'objectiu de fer-ne 52 al 2013 crec que no serà possible perquè a l'octubre i al desembre em tocarà treballar els caps de setmana de matins. Calculo que amb una mica de sort igual puc superar el rècord anual de curses. Fins ara l'any que n'he corregudes més n'he fet 47.

Detall de l'obsequi; 100 Km a l'Ametlla !!

             

Novament la Petanca solidària

Per segona vegada en 3 anys he pogut assistir al Torneig de petanca solidària que es fa cada any a mitjans de setembre. Ja hi havia pres part al 2011. Bon ambient, molts amics, molt de sol, també. S'ha fet a Barcelona, als Jardins de Joan Brossa, que estan a Montjuic. He fet el millor que he pogut. Ens han deixat tirar un parell de boles. M'he quedat amb ganes de tirar-ne més, però érem molts i tampoc teniem tot el dia. L'important era fer acte de presència i donar suport a la iniciativa. Amics petanquistes, ja sabeu que podeu comptar amb mí. Segons les fotos que m'ha fet el Joan Manuel Parisi, no sembla que tingui tan mal estil, oi ?

Amb el gran Pep Plaza

Amb la mítica Núria Feliu

  Demà correré el cross de l'Ametlla de Merola. 10 Km. La cursa del poble de l'Arcadi. Enguany em fa especial il.lusió perquè serà la meva desena participació. I ahir vaig concretar la meva participació a la cursa de 10 Km de Santpedor de dissabte 5 d'octubre. Fa molts anys que hi volia anar i sembla que, per fi, ha arribat el dia ! Gràcies als amics de la Penya Blaugrana de Santpedor, que són els organitzadors.

10 Km de Cervera: bon ambient, bona temperatura, bona cursa !

El pas per meta al Km 1 i escaig (Foto: F. Cervera)

Els 10 Km de Cervera, que organitzen els Fondistes de Cervera, és la cursa amb la que m'acomiadava de les vacances, ja que avui dilluns he tornat a la feina. No l'havia feta mai i la veritat és que em va agradar. Bona part de la cursa tendeix a pujar, però és tracta d'una pujada molt suportable, de les que m'agraden, ja que són rampes llargues que em permeten agafar un bon ritme de creuer. Vaig anar-hi amb el meu company de feina Arcadi Alibés i el cert és que ens vam sentir molt ben tractats i acompanyats per tots els corredors i els organitzadors. No recordo cap cursa en la que hi hagués més persones que volguessin fer-se fotos amb nosaltres. I encantats de la vida ! El problema seria que ningú no ens ho demanés...! Queda clar que TV3 és estimada arreu de Catalunya i els amics i companys corredors ens ho demostren cursa rera cursa cada setmana. Però insisteixo que com a Cervera, enlloc !!

Vaig estrenar els Medilast personalitzats

Quan es va donar el tret de sortida vaig notar immediatament que tenia ganes de fer un riu. Com és costum en mi, havia buidat uns minuts abans de la cursa, però es veu que la temperatura més baixa --ideal per còrrer això sí-- no ho va ser tant per a la meva bufeta. Aproximadament al Km 1,5 vaig trobar un lloc per deixar pes: el cementiri. Que em perdonin els que hi reposen, però havia d'alleujar-me. Vaig perdre uns 30 segons. L'aturada tècnica va fer que l'Arcadi em superés. Com del Km 2 al 4, aproximadament. el circuit tendeix a baixar,  no va ser fins l'inici de la pujada, al 4,5 aproximadament, que no el vaig poder atrapar. D'allà fins el pont de la via del tren, amb la rampa més dura del tot el recorregut, em vaig trobar molt bé. Després entrada a Cervera, i recorregut preciós pel casc antic de la ciutat; pas al costat de la reconeguda Universitat de Cervera i ja enfilar la part final amb un últim quilòmetre en baixada. Allí amb vaig trobar amb la corredora que va ser quarta classificada. Em vaig posar a la seva alçada. Vaig augmentar una mica el ritme per intentar deixar-la enrera, però va respondre al repte. Li vaig dir que fariem un final maco. Quedaven uns 800 metres per a la meta i anàvem clarament per sota de 4m/km, més o menys a 3,50. Li vaig dir que era d'hora per atacar, encara. Just vaig dir això i vaig dir-me doncs ara provaré jo a atacar-la. Dit i fet. El meu canvi de ritme no va tenir resposta en la meva rival. Vaig apurar els últims metres fins a la meta tot entrant en 44m i 36 segons. Sense l'aturada obligatòria del Km 1,5, gairebé hauria baixat dels 44m, per tant molt content amb el meu rendiment. Divendres havia fet un entrenament llarg de 21,5 Km. Felicitats als amics de Cervera perquè tenen una cursa que està molt bé. Em va sorprendre, això sí, que no fos puntuable per a la Lliga Championchip. Diumenge vinent, uns altres 10 Km, els del Cross de l'Ametlla de Merola, el poble de l'Arcadi, que arriba a l'edició número 25. Serà la meva desena participació, ja. Com passa el temps....!                              
 

Nou objectiu: 52 curses

 Aquest cap de setmana he sumat dues curses més. Dissabte m'en vaig anar a Girona a córrer la primera edició de la Cocollona. 10 Km passant pel casc antic gironí i pel parc de la Devesa. La particularitat és que la cursa es fa de nit, amb sortida a les 22h. El frontal és imprescindible. Hi ha parts del recorregut que no tenen cap mena d'il.luminació i seria impossible fer la cursa sense enllumenat propi. Tot i això, hi havia corredors que no en portaven. Un risc molt alt, sincerament. Potser seria interessant plantejar-se no deixar prendre part a la cursa a qui no anés ben equipat amb llum pròpia per evitar possibles accidents.

Gran ambient a la Cocollona , a la Devesa de Girona

  La cursa va tenir 401 atletes acabats. Vaig completar els 10 Km en 43m i 26 segons. Un registre sensiblement millor que el de la setmana anterior a Ripollet. Per tan, satisfet. Em vaig trobar molt bé tota la cursa i vaig rendir satisfactòriament. Vaig quedar el quart de la meva categoria --majors de 50 anys--en la que tan sols érem 18 atletes. La cursa em va agradar molt. Al no fer gens de calor, es corria molt agradablement. Un cop acabada la prova, avituallament molt complet, com és habitual en les curses que organitza Diversport. Tan complet que vaig poder sopar i tot...!

Moment de patiment a Sant Quirze (Foto: Eva Pitarch)

 
Vaig arribar a casa a  una mica més enllà de la 1 de la matinada. A les 2 dormia i a les 7, diana perquè a les 10 tenia la segona cita del cap de setmana: la Cursa de Festa Major de Sant Quirze del Vallès. 5 Km. Recorregut ràpid al començament, amb tendència  a baixar. Després començaven les pujadetes... Ja el coneixia, a l'haver fet la prova l'any passat. Vaig còrrer amb un grapat de corredors residents a Sant Quirze: el meu germà Manuel, el meu cunyat Pere i els meus companys de feina Narcís Nogueres i Imma Casares. Un bon amic nostre, el Victor Garanto, va acabar segon absolut amb 16m i 30s.  Em va treure 5 minuts, al fer jo 21m 30s. Un registre més que bo per a mi, tenint en compte l'orografia i també la cursa del dia anterior a Girona. Per tant un cap de setmana en el que he completat la meva 39a cursa del 2013. Intentaré acabar l'any fent-ne 52, tantes com setmanes. Ara mateix ja en tinc programades fins a 46. Aviam si arribaré a la fita.
  De moment, la cursa número 40 del 2013 seran els 10 Km de Cervera el pròxim diumenge 8 de setembre, just el dia abans d'incorporar-me a la feina. Serà el meu últim dia de vacances                                                

Els 10 Km de Ripollet: la clàssica de la fi de les vacances

El pas pel Km. 5 (Foto:  Wai-Shan)

Ja tornem a ser a lloc ! Com és habitual després d'uns dies fora de vacances, he reaparegut als 10 Km de Ripollet, encara que de fet, enguany no es podria parlar de reaparició perquè aquest mes d'agost ja porto 3 curses i dissabte que ve en tinc prevista encara una quarta. La cursa de Ripollet és força dura perquè normalment fa molta calor. Avui, però, no ha estat així. Escassament estàvem a 20 graus, una temperatura de luxe per còrrer. Són dues voltes a un circuit de 5 Km que és exigent, amb pujades que deu n'hi do, especialment la del començament  que es torna a fer, lògicament, a meitat de cursa. He sortit força al darrera perquè volia anar remuntant posicions. Com acostumo a fer, he anat creant-me petits objectius per mirar de rendir al màxim. El cert és que porto tota la setmana dormint molt poc ja que tinc el coll ben irritat i em passo les nits, especialment, tossint. Aquesta nit passada, no he aconseguit adormir-me fins més enllà de les 3 i m'he llevat a dos quarts de 7. A més he dormit al sofà, per a no molestar la meva dona, que, de retruc tampoc no podia descansar per culpa de la meva molesta i sonora tos.

Davant del pavelló que duu el nom de l'esportista ripolletenc més conegut: Joan "Txitxi" Creus 

  Amb tot, pensava que podria baixar dels 45m. M'he quedat força a prop: 45m 8s. Tenint en compte les circumstàncies, no em puc queixar. I més encara a l'observar les marques que he fet altres anys. He corregut 6 vegades a Ripollet i al 2009 vaig fer el millor registre (43,31). De les altres 5 participacions, només en una  ho vaig fer millor que avui (44,50 al 2010). O sigui que, com dic gairebé sempre, qui no es conforma és ben bé perquè no vol.

 

Feia temps que no coincidia en una cursa amb el meu germà Manuel i l'Arcadi

La pròxima cita seran els 10 Km de la Cocollona de Girona, dissabte 31 d'agost, a les 10 de la nit. Una més de les curses nocturnes que s'han posat de moda enguany

8 Km Nocturns de Figueres

Les vacances tenen com a característica que tot es relaxi, ni que sigui una mica. És per això que ahir no vaig fer el meu habitual post del cap de setmana. Espero que ho sapigueu entendre i em disculpeu. El cas és que dissabte vaig còrrer la 3a edició de la cursa nocturna de Figueres, Iris Night Run, organitzada per Diversport, en suport de la lluita contra el càncer de mama. Començava a les 10 de la nit i calia còrrer amb un frontal perquè una part del recorregut es feia per un lloc sense cap mena d'enllumenat. 250 corredors vam sortir de la Rambla de Figueres. Les llambordes que hi ha a molts carrers de la ciutat molts intentàvem evitar-les passant, quan podiem, per les voreres. Immediatament després de la sortida veig que pocs metres davant meu hi ha la triatleta Aida Pintó. Porta un bon ritme que penso que em pot anar bé. Cap el quilòmetre 1,5 em poso a la seva alçada. Anem clarament per sota de 4m/km. Per a mi és molt ràpid. Massa. Però el món està fet pels agosarats. Em trobo bé i fins i tot m'atreveixo a deixar-la darrera. Amb dos... !  Una mica més endavant, potser cap el Km 3, més o menys, m'avança com una moto l'atleta crec que francesa, Florence Fetrier. Té un còrrer econòmic però efectiu. Com que ja vaig llançat, m'hi enganxo.

Més que un corredor semblo un miner...

Bé, ho intento. En pocs centenars de metres inexorablement se'm va escapant. Alhora observo que no para de mirar al darrera. Està clar el que fa. Intenta controlar l'Aida que, per tant, dedueixo que està molt a prop darrera meu. Tornem a passar per la zona de sortida i arribada a la Rambla. Instants abans l'Aida ja m'havia passat. Comentem breument la duresa del circuit fins el moment i enfilem un carrer de notable pendent. Aquí no la puc seguir de cap de les maneres i en pocs minuts la perdo de vista. Comença una nova cursa per a mi. Es tracta, com sempre, de fer-ho el millor possible amb petits objectius parcials. La zona fosca la vaig passar raonablement bé, sense poder passar cap corredor, això sí. I a mi me'n van passar 2. Zona d'avituallament. Em diuen que és la meitat del recorregut. Miro el crono i veig que portem 24 minuts. Em dic que no pot ser, no vaig tant lent. Impossible. M'aniria als 48 minuts mínim, quan jo comptava fer 33-34m. Finalment arribo a meta en 34m i 10s, el 40è de la general, 4t de la meva categoria -hi havia 15 atletes masculins de més de 50 anys- a un ritme de 4,17 el Km. Tenint en compte els desnivells, la part sense enllumenat i les llambordes, no m'és un mal registre, diria. L'Aida Pintó finalment va superar la Florence Fetrier per 5 segons i per tant va guanyar la prova en la categoria femenina, amb un temps de 32m i 36s. Em va treure 1m 35s. Segons em va dir l'Aida, la seva rival va enfonsar-se notablement en la part final de la cursa. També va còrrer l'alcaldessa de Figueres, Marta Felip, que va baixar clarament dels 60 minuts, (56m 57s) que era el seu objectiu, i estava molt satisfeta. Una alcaldessa esportista, bon exemple ! El vencedor absolut va ser l'Enric Roura amb un registre de 26m 17s, treient-li 2m i 4s al segon classificat.
  Pròxima cita, els 10 Km de Ripollet, el 25 d'agost.  

Vielha, una altra cursa nocturna

En ple esforç

He estat al cap de setmana a Vielha per còrrer dissabte la 1era cursa nocturna de la Vall d'Aran, 10 quilòmetres pels carrers de Vielha, bàsicament, amb sortida a les 9 de la nit. Un encert, aquesta cursa, perquè la data fa que la capital aranesa estigui ben plena d'estiuejants. El centre estava ben ple d'aficionats, seguidors, amics, familiars dels corredors, i el cert és que feia goig còrrer-hi. Uns 400 participants. Sortida molt ràpida, en baixada, amb una certa perillositat. Per sort no va passar res, però si la cursa augmenta de participants, potser caldrà buscar una altra ubicació per a la sortida, almenys. Per evitar possibles caigudes. La cursa és força trencacames, però ja és normal. A la Vall d'Aran, què menys...! Bàsicament hi havia 5 pujades que es convertien en 10, al ser un circuit de 5 Km al qual se li feien dues voltes. En la primera pujada --llarga i no massa empinada-- ja vaig superar a totes les noies, excepte a la primera. La veia, però massa lluny. A mesura que avançava la cursa veia que potser podria intentar atrapar-la, però el cert és que a les baixades se m'escapava una mica. Al pas pel Km 5 vaig veure que difícilment baixaria dels 45 minuts. Em va estranyar, perquè em veia en un bon ritme, inferior als 44 minuts... El cas és que a la segona volta, al tornar a passar per la primera pujada llarga i constant vaig aconseguir posar-me a només tres segons de la Raquel, que així és deia la meva rival. Vaig pensar que la feina ja estava feta. Error ! A la segona pujada es va tornar a distanciar. La tornava a tenir a 7-8 segons per davant. Però estàvem al km 5,5-6 i encara hi havia temps per a tornar a intentar-ho. Ho vaig aconseguir ben poc després, en una zona amb un corriolet, just després del pas pel pàrquing gran que hi ha al costat del riu Garona. A partir d'aquell moment es tractava de no deixar que m'atrapés, i, per tant, augmentar el ritme per distanciar-la. Objectiu complert. vaig arribar a la meta en 45m i 5s i la Raquel va entrar uns segons darrera meu. El meu temps, dolent, però quan vaig veure que el forerunner em marcava 10,4 Km, com a altres corredors, ho vaig entendre. Per tant un promig de 4,20 el Km, no està malament, pensant en el nombre de pujades que hi havia. El triomf final va ser pel Jaume Leiva, que va fer 34m.

La Dra Puentes és de la Vall d'Aran. Amb el seu home i el seu nebot

Una volteta per Montagarri

   La cursa, perfectament organitzada, només es pot dir que va ser un èxit complet. No només per la gent que va reunir, sinó també per l'ambient que s'hi va crear. Una felicitació pel Xavi i el Marc, els dos membres de l'equip de l'organització amb els quals vaig estar en contacte. Em van tractar de meravella i ens ho vam passar genial !.
   Com que sembla que estan de moda les curses nocturnes, dissabte que ve, 10 d'agost,  faré la 3a edició de la Iris Nocturna de Figueres, de 8m Km i solidària contra el càncer de mama. Si esteu per la zona, no us la perdeu !!

Ara sí !! Les 500 curses al sarró !!!

Una xifra que fa patxoca !

Ja les tinc ! Totes i cada una de les 500 curses completades !!! Un dia d'aquests faré un exercici de memòria: intentaré recordar almenys una cosa de cada una d'elles. Evidentment, no valdrà consultar les cròniques que vaig fent des de fa prop de 5 anys en aquest blog.

Amb la Dra. Yolanda Puentes, al meu costat, i els seus amics

Un cop acabada la cursa

Tal com ja havia avançat, la cinquena centena de curses l'he feta a La Floresta. Cada any tenen el detall de convidar-me... i de fer-me un entrepà vegetarià, tot i que aquest any no ha pogut ser perquè s'han descuidat. Una de les senyores que fa els entrepans ha vingut a disculpar-se així que m'ha vist. Mare de Déu ! Quanta amabilitat ! Ja els vaig dir fa uns anys que no calia. En qualsevol cas, és una anècdota més de com tracten al corredor popular: amb tot l'afecte del món. I s'agraeix moltíssim. Aquest any arribaven a l'edició número 30. Des del 1983 organitzant-la any rera any. Té un gran mèrit. Des d'aquí les meves felicitacions més sinceres. Amb motiu de l'aniversari, la cursa ha recuperat el seu recorregut tradicional de 5 Km, absolutament trencacames. A mi, però, m'agrada. Era la meva sisena participació i ha anat força bé. He acabat en 21m i 29s (7è de la meva categoria i 54è de la general, amb poc més de 200 corredors) si bé en el Forerunner m'ha marcat 4,61 metres. Els organitzadors m'han assegurat que feia 4,8. És possible. He consultat els temps d'anys anteriors i el cert és que sóc molt regular. Sempre he corregut entre els 21,25 i  els 21,55. Per tant, estic satisfet. He pogut superar  fins a la segona dona. La primera ha fet 19,59, inabastable per a mi. He corregut de menys a més, com és habitual, i per tant he acabat molt satisfet. Una bona cursa per completar la meva 500 !!


 

500 curses són un grapadet, oi ?

Tal com us vaig avançar, diumenge faré, a La Floresta, la meva cursa número 500. Estarà bé perquè és el 30è aniversari d'aquesta cursa vallenca. Crec, paral·lelament, que és un bon moment per mirar enrera i observar algunes coses al respecte d'aquestes 499 curses que he completat fins ara.
Per exemple, que vaig fer la primera el 21 de setembre del 1997. Va ser una cursa de la Mercè. Eren 9 Km i vaig trigar 52 minuts i 27 segons !! Recordo que tenia molta por de no poder acabar-la i vaig anar molt lent. De fet, corria des de feia escassament un mes.
   La meva cursa número 100 va ser una fita molt important en la meva vida de corredor. Va coincidir amb els 100 quilòmetres de Terrassa en pista. Va ser el 20 d'octubre del 2001. Tenia 40 anys i provava per primera vegada la ultradistància. I vaig aconseguir tots els objectius: Acabar-la, fer-la tota corrent i en menys de 10 hores (9h 36m 59s) A un ritme més ràpid que al meu debut a la Mercè del 97 !! (5,52 per 5,46) Espectacular per a mi. Una dada que he descobert ara a l'escriure aquest post.
  La cursa número 200 va arribar al 2005. I va ser a l'Ametlla de la Merola, la cursa de setembre del poble del meu company de feina i amic Arcadi Alibés. Enguany, per cert, hi faré la meva 10a participació i em donaran un quadre commemoratiu de record. Em fa especial il·lusió.
  La cursa número 300 la vaig fer a Lloret de Mar. Va ser el 28 de desembre del 2008. Era la Sansi, que aleshores es feia a Lloret, organitzada per l'atleta Josep Lluís Blanco i el seu equip.
  La cursa número 400 va ser una altra clàssica del calendari català: la cursa Delta Prat de 10 Km. Va ser el 29 de maig del 2011.
   He observat que a mesura que faig curses, cada vegada en faig més en menys temps. No és que millori les marques, evidentment. Ho detallo:

  De la cursa 1 a la 100 vaig trigar 4 anys i 1 mes
  De la 101 a la 200:                     3 anys i 11 mesos
  De la 201 a la 300:                     3 anys i 3 mesos        
  De la 301 a la 400:                     2 anys i 5 mesos
  De la 401 a la 500:                     2 anys i 2 mesos

  De les 499 curses fetes fins ara veig que la que he fet més cops és la Marató de Barcelona. Com a maratonià que em considero, es un orgull que la prova que he fet més vegades sigui la marató de la meva ciutat. També els 10 Km de Sant Antoni, de l'amic Josep Maria Conesa l'he completat 13 vegades. És un honor per a mi perquè també és una de les grans clàssiques de l'atletisme popular català.
El detall de les curses que he fet més cops és el següent:

13 cops  Marató de Barcelona, 10 Km Sant Antoni      
10           Mercè, Mitja de Sitges
9            Ametlla Merola, Mitja de Gavà, Mitja de Barcelona
8            Sant Muç (Rubí), Mitja de Montornès, 10Km Vila Olímpica
7            Jean Bouin, 10Km Matadepera, 10 Km C.N. Sabadell, Bombers

No voldria acabar aquesta entrada sense tenir un record per a dues persones. Un per en Tito Vilanova. No el conec personalment, però al ser periodista esportiu és com si fos de casa. O millor dit, com si fos un company de feina. Ara li toca lluitar més que mai. I l'altre sí que és per un company de feina de veritat. L'Àlex Verdú, un càmera dels de tota la vida. Sempre somrient. El recordaré sempre així: somrient. Ens ha deixat sobtadament.

Fins sempre, Àlex

#animstito (Foto Mundo Deportivo)

   

                           

499 curses completades !!

S.Guim de Freixenet, un poble molt acullidor

Cuiden molt la mainada. Ben fet. Són el futur

Sóc de vacances atlètiques. Els primers 15 dies de juliol he fet un descans actiu en el que no he entrenat ni un dia i m'he limitat a fer algunes curses el cap de setmana, com aquest, en que n'he fet 3. Ahir al matí vaig fer les 2 Milles de Festa Major de Mira-sol. La crònica està aquí. A la tarda vaig fer cap a Sant Guim de Freixenet,  a la comarca de la  Segarra, on s'hi feia una prova de 5 milles. Gran ambient de cursa com les d'abans. Tot el poble ajudant en una gran festa atlètica, centrada en el jovent. La cursa dels adults érem escassament uns  70 o 80 corredors. I el més curiós és que no teniem pitralls. Ens van demanar que a l'arribar a la meta diguéssim el nostre nom i el temps que havíem fet. Cap problema, un bon sistema de cronometratge: fiable i a cost zero. La cursa té baixada fins ben bé el Km 4,5. o sigui una mica més de la meitat. Vaig baixar-los per sota de 4m/Km, per a la meva sorpresa, perquè al migdia, agafant un sac de pedres a casa, vaig notar una punxada a les lumbars que em van fer rondar pel cap la idea de renunciar a la cursa. Un cop es va escalfar la zona afectada, tot va anar raonablement bé. Vaig estar des del començament de la cursa fins el Km 6,5 amb el Robert, un atleta de Badalona, crec que em va dir, que anava al mateix ritme que jo. Vam passar a totes les noies que teniem davant. La que anava primera l'acompanyava un noi que li devia fer de llebre. No ens en podíem desfer-nos. Sempre estaven a escassos metres darrera nostre. En les rampes del Km 7, el Robert va perdre una mica de pistonada, però no així la noia. La sentia esbufegar darrera meu, ben a prop. Vaig pensar que una bona tàctica per guanyar-la seria primer posar-li ben car que m'atrapés i després seguir-la i esprintar-la perquè hauria fet un gran desgast. En la recta de meta, llarga, finalment em va atrapar. Com suposava, estava cansada per l'esforç que havia fet per atrapar-me a la pujada. Em vaig esperar a arribar al Km 8, a 45 metres de meta. Allà vaig canviar el ritme i vaig poder entrar còmodament a meta abans que ella. En total, 35m i 57s. Pensar que a les 5 Milles de Cerdanyola tinc un registre de 30m... Els anys no passen endebades. Ens van donar com a obsequi uns quants iogurts de la zona. Molts bons !!

Els iogurts que fan a Sant Guim són boníssims !

 I avui he corregut una clàssica de Barcelona que encara no tenia al meu palmarès: els 5 Km del Poble Sec, el barri on va nèixer en Joan Manuel Serrat. Uns 450 corredors hem pres la sortida. De seguida he vist que no faria un bon registre. M'he notat lent. Però cap problema. Com ahir, un cop les lumbars s'han escalfat, m'he trobat molt millor. He fet la segona volta un minut més ràpid que la primera i he acabat en 22m i 26s. Un temps discret. És el que hi ha. Ha estat la meva cursa número 499. La 500 la faré, en principi, a La Floresta, el 28 de juliol. Celebren els 30 anys de cursa i jo la 500, doncs.

Avui al Poble Sec, amb la doctora Yolanda Puentes i el Rafa Estrella

2 Milles de Mirasol. Tant aprop de casa i no les havia fet mai

Al fons està la meta de les 2 Milles de Mira-sol

Avui he corregut les 2 Milles de la Festa Major de Mira-sol, a Sant Cugat del Vallès. Em vaig assabentar aquesta setmana que existien i vaig pensar que m'anirien molt bé pel meu descans actiu del mes de juliol. Dit i fet. La cursa és una mica més de 2 Milles; m'han sortit 3,4 Km en el Forerunner. Cursa molt familiar, escassament érem un centenar de corredors, si és que arribàvem. Sortida ràpida, en baixada. Rectes llargues. He vist que anava entre els 25-30 primers. Una atleta anava força endavant. L'he vist massa lluny, impossible d'atrapar. Alguna pujada llarga, tipus "fals pla" es fa complicada, però com que la cursa s'acaba ràpid (3,4 Km, de fet, una mica més llarga que les dues milles anunciades) tampoc és tant. He estat "barallant-me" amb un atleta molt jove; de fet era un nen de no més d'11-12 anys, que anava davant meu. L'he atrapat, però s'ha recuperat i m'ha tornat a passar. Fins i tot s'ha aturat un parell de cops, però quan veia que arribava a la seva alçada, tornava a còrrer i em tornava a passar. Al final creia que l'havia deixat darrera, però no. A falta de 250-300 metres per a l'arribada m'ha tornat a passar, i encara que he intentat seguir el seu ritme, m'ha estat impossible. He acabat en 14m  41s, un ritme de 4,19 m/Km a 13,89 Km/h.

  Aquesta tarda tinc previst anar a córrer les 5 Milles Sant Guim de Freixenet i demà, el 5 Km del Poble Sec, a Barcelona.

   Com sempre, ho explicaré aquí.

Descans actiu: capítol 1

  Aquesta ha estat la primera setmana de descans actiu. O sigui, des de diumenge passat no he corregut ni un metre fins avui, que he corregut a Terrassa els 5 Km del Critèrium del Jim Serrano. La cursa era a dos quarts de 6 de la tarda, amb una calor important. Abans de començar m'he acabat 750ml de beguda isotònica. No ho havia fet mai, abans d'una cursa, però estava mort de set. Si el cos m'ho demanava, he pensat que no em podria fer mal.   

Abans de començar la cursa

  El recorregut eren dues voltes de 2,5 Km, amb pujada per una banda i per tant baixada per l'altre costat. Sortida a l'Avinguda de Francesc Macià, pujada per la carretera de Matadepera, Avinguda Béjar, baixada per l'Avinguda del Vallès per tornar a agafar Francesc Macià. He sortit força endavant. De seguida he agafat a les dues dones que tenia davant meu. Nivell femení, doncs, no massa alt. M'han passat uns quants corredors, menys dels que m'imaginava i he anat tirant com bonament podia. La calor era molt notable. Al pas per línia de meta, primera volta, he marcat 10m 19s. Si era capaç de doblar hauria fet 20,38, que hauria estat un gran temps. M'he quedat en terreny de ningú, sense objectius, sense atletes per davant per intentar atrapar. Vull dir que els tenia massa lluny. Al darrera tenia atletes també llunyans. Al girar per la carretera de Matadepera per segon cop --la part més dura del circuit-- he vist que hi havia un parell de corredors que els costava pujar. Estaven lluny, però m'he dit que podia intentar atrapar-los. Poquet a poquet els he anat remuntant metres. Els he agafat a l'Avinguda Béjar.

Un cop acabada...Uffff!

 M'he tornat a quedar sol. Aleshores he començat a sentir com un atleta venia per darrera. L'he sentit perquè respirava sorollosament, cosa que denotava l'esforç que estava fent, he entès, per atrapar-me. He pensat de seguir al meu ritme i si m'atrapava, seguir-lo fins els últims metres de la prova i intentar batre'l a l'esprint. Quan hem fet l'últim gir, no m'havia atrapat. Quedaven uns 250-300 metres per la meta i he canviat de plans: he mirat d'accelerar una mica per dificultar-li les coses. I ha estat suficient. He entrat abans que ell, sense necessitat d'esprintar, cosa que he agraït, en 21m i 12s. La segona volta l'he fet sensiblement més lenta, en 10m i 52s, que no pas la primera. Tenint en compte la calor i el descans de tota la setmana, ja m'ha semblat correcte.

  El cap de setmana que vé faré les 2 Milles de la Festa Major de Mirasol i diumenge, els 5 Km del Poble Sec, a Barcelona.  Igual que aquesta setmana, no correré ni un metre fins dissabte. Estic de descans !

5 curses en un cap de setmana: rècord !!

A la pista de Granollers

 La "festa" va començar divendres 28 al vespre. En Jaume Aragonès m'havia "enredat" per participar en el Critèrium 1.000 metres en pista de Granollers. Mentre anava cap allà tenia clar que l'objectiu seria no quedar últim. Després vaig baixar el llistó: no quedar massa allunyat del penúltim. Ja tenia pensat fins i tot com encarar aquesta crònica si finalment quedava l'últim. Bé. A l'hora de la veritat, érem 13 participants en la prova, que es fa per invitació. Vaig veure que un dels atletes era un nen de màxim 11-12 anys, em va semblar. Tret de sortida. Els atletes més ràpids s'escapen però veig que em mantinc a cua del grupet de 4 o 5 atletes del club A 4 el Km. No sé quants atletes tinc davant, però me  n'adono que al darrera meu no n'hi ha d'haver gaires. Al pas pel primer 200, ja veig que no podré seguir els atletes de A 4 el Km i aleshores veig que el nen estava davant meu. Va acompanyat del seu entrenador, m'imagino, que intenta animar-lo i marcar-li el ritme. Passo al nen i em poso a l'alçada del seu entrenador. Em dic que jo sí que el puc seguir, però redueix el seu ritme per esperar el jove atleta i aleshores decideixo seguir endavant. Penso: almenys tinc dos corredors darrera i ja no seré l'últim ! Amb tot això ja estic gairebé a la meitat de cursa. Els últims 500 metres veig que és molt difícil que atrapi a l'atleta que tinc al davant. Ho intento, però en tot cas només aconsegueixo acostar-me uns pocs metres, crec. Entro en meta en 3 minuts, 32 segons i 5 dècimes. La meva millor marca en 1.000 en pista és un 3,26 fet en un entrenament de 3 sèries d'1Km  fa 14 anys. En la classificació final comprovo que no he estat l'onzè, sinó el desè perquè encara hi havia un altra atleta més endarrerit. El seu temps 3,37. 5 segons darrera meu, tan sols. Satisfet de tot plegat perquè pensava que amb prou feines baixaria de 3,40.

Després de les escales (Foto: Wai-Shan)

Amb l'Eva Fontecha i l'olímpic Andreu Ballbé

Dissabte al matí, segona prova del repòquer. És el cros de la Diversitat: 6 Km per Montjuic. Penso que m'ho passaré bé sense cap objectiu especial de marca. Sortim. Tal com havia imaginat, el recorregut té pujades i baixades gairebé constantment. Al pas pel Km 2 miro el crono: 6m i pocs segons. No puc evitar un somriure. Ja m'agradaria anar a aquest ritme...!!! Està clar que no estan ben mesurats. La cursa discorre amb tranquil·litat. Cap el Km 4,5 baixem pel costat de l'entrada del Poble Espanyol. Com que la meta estava situada amunt de les escales de la Font Màgica dedueixo que haurem de remuntar en la part final pel carrer Lleida o el de la Guàrdia Urbana. I em mentalitzo pel què m'imagino que serà l'última ascensió. I si hi ha última ascensió, però resulta que no és per cap camí , ni corriol ni carrer. És directament escales amunt !!! Des de la Font Màgica !! Duríssim !! Començo l'ascens pujant els graons de 2 en 2, però ràpidament decideixo fer amb una cama 2 graons i 1 amb l'altra. Finalment, en arribar a dalt, sense esma, sort que ja entrem en meta. En total, 21m 30s. Dels 6 Km, res de res. El meu Fore em marca 4,91Km. Ja em quadra més. Cap problema. Fa calor i després de les escales s'agreix acabar. Resulta que els meus companys del Domingo Catalán Fondistes Club, Benito Ojeda i  Andrés Acuña, que van guanyar la cursa, per aquest ordre, es van equivocar i van acabar tirant pel dret al no trobar la indicació exacte per on havien d'anar. 

  Cap problema. Una anècdota més...   

A la platja (Foto: Ferran Cardona)

Dissabte a la tarda, cap a Premià a fer la tercera prova del repòquer. Els 10 Km de la cursa d'estiu. Com l'any anterior, calor, bon ambient, bona gent. Se surt del pavelló esportiu i es baixa fins a la platja per remuntar després fins a la sortida. Surto una mica endarrerit i tinc problemes en els primers 500 metres per a fer-me una mica d'espai. Sempre penso que això és bo per evitar sortir massa ràpid, tendència que crec que molts corredors tenim. Amb tot, aconsegueixo uns parcials força bons. 4,04-3,59-4,01 en els tres primers quilòmetres. La part de la platja és maca amb els banyistes amb cara de sorpresos. Els últims tres quilòmetres saps que et tocarà pujar, inevitablement. El cert, però, és que la cursa està molt ben compensada i mai no hi ha cap pujada eterna. De seguida es gira per algun carrer paral·lel al mar, diguem-ne, que permet recuperar-te una mica. Aquestes curses amb finals amb tendència a pujar m'agraden perquè en els últims quilòmetres, quan la gent ja va més justeta, crec que és quan rendeixo més. En l'últim quilòmetre i mig mantinc un interessant duel amb un corredor. Com que l'any passat ja vaig fer la cursa, sabia el què em quedava. Els últims 350 metres abans de la recta de meta són en pujada. I allí decideixo fer el meu atac final per intentar deixar-lo enrera. No és un "hatxassu", perquè tampoc hauria pogut, però sí que és un increment de ritme constant. Al veure que no m'aguanta m'animo més i encara accelero una miqueta. Al final marco 43m 21s. 

A Premià vaig coincidir amb el Kike i el seu cunyat

Més lent que al 2012, que vaig fer 42,55. Comento la jugada amb el meu rival i resulta que és el Marc Esteban, jugador de futbol del Club Esportiu Europa, que està de vacances. Té 24 anys. Li dic que si es dediqués a còrrer, seria molt més ràpid que jo, evidentment. Quan es retiri del futbol, si fa atletisme, serà un crack !! 

A laVila Olimpica (Foto: Rosa Catalán)

   Arriba el diumenge amb dues proves per davant. A les 9 del matí, sortida dels 10 Km de la Vila Olímpica. La nit anterior vaig veure per la tele el Concert per la Llibertat fins el final. Total que vaig anar a dormir a les 3 de la matinada i em vaig llevar a les 6 per anar a la cursa. Un recorregut molt pla, ja conegut per a mi d'altres edicions d'aquesta clàssica que ara organitza La Sansi amb Josep Lluis Blanco al capdevant. Surto molt endavant i un pèl ràpid, especialment el segon Km, que passo en 3,53. Però sóc conscient que l'esforç de Premià i l'haver dormit poc no em permetrà fer un bon temps. Veig que em passen alguns corredors que habitualment queden darrera meu. No em preocupa gens ni mica. Mirant el crono calculo que amb una mica de sort igual puc millorar el registre del dia anterior a Premià. És el que hauria de ser, al ser una cursa completament plana, però cal comptar amb el cansament acumulat. Finalment no ho aconsegueixo. Acabo en 43m 58s que, donades les circumstàncies, dono per bons. 

Amb el mític arquer de B-92, Antonio Rebollo i Siscu Larruy

Rebollo va donar la sortida tirant una fletxa. Espectacular

   Encabat me'n vaig directe cap el cotxe perquè en 90 minuts es dona la sortida de l'última prova del repòker: la Milla de Rubí. Em canvio de pantaló i samarreta i cap a l'autopista falta gent. Arribo a Rubí i encara em queden 30 minuts per escalfar el millor possible. No estic per escalfar gaire, la veritat,  perquè fa calor i estic una mica baldadet, tot sigui dit. Som una cinquantena de corredors per a fer la Milla. Correm homes i dones plegats. La milla de Rubí és dura perquè són tres voltes i mitja a un circuit que puja i baixa constantment. Però me la conec perquè és la tercera vegada que la faig. A la sortida un magrebí s'escapa ràpidament de tothom. Ja es veu que és molt superior. Jo quedo en terreny de ningú, buscant un objectiu. El trobo ràpidament. Tinc tres fèmines davant meu. La que va tercera perd gas a l'acabar la primera volta i acabo atrapant-la. Aleshores veig que la que va primera serà inabastable i em concentro en atacar a la que va segona. Li vaig retallant metres i al final la supero. Arribo a meta en 5m i 59s. La millor marca en tres participacions en aquesta prova. Havia fet 6,01 fa 3 anys. La noia que acaba segona em diu que igual és curta, cosa que el meu Forerunner em confirma: almenys li faltaven 150m. Vaja...! Aleshores recordo que un dels girs tenia la tanca posada massa aviat. Calculo que aquells són els metres que faltaven. Si hagués estat a lloc, hauria fet sobre els 6,20. L'any passat vaig fer 6,27. Era massa una millora tan notable i a més, amb 4 curses a les cames ! Però en qualsevol cas, crec que hauria fet millor registre que l'any passat. Per tant, molt satisfet.

La prova del repòquer !!

      Ara m'arriba el descans anual. Al juliol no corro, tret d'un parell o tres de curses. Serà un descans actiu, diria. No entrenaré en tota la setmana i, en tot cas, una carrereta el cap de setmana.

Moltes gràcies per haver llegit fins aquí !!.