10 Km Vilafranca, una cursa molt especial

Avui he tornat als 10 Km de Vilafranca del Penedès després que hi vaig córrer l'any passat, i ho he fet convidat per l'ajuntament de la ciutat. A més m'han fet l'honor de donar-me el pitrall 1.714 que he compartit amb els grans Domingo Catalán i Miquel Pucurull, ja que la cursa està adherida als actes del tricentenari. Ens han tractat de meravella. Dia espectacular, sol lluent, gairebé semblava estiu !! Ideal per córrer.

Magnífic córrer pel centre de Vilafranca (Foto: Noni o Mingu?)

Avui, en comptes de la samarreta o bé d'Asics de Running o bé la del Domingo Catalán Fondistes Club, he lluït el polo del Pàdel Center Penedès dels bons amics Noni i Mingu. Si us agrada el pàdel i sou de Vilafranca o dels voltant, feu-vos socis. Us tractaran magníficament bé. Tenen unes sensacionals instal·lacions i es pot jugar sempre encara que plogui perquè estan sota cobert, però amb grans obertures, de manera que no hi ha la sensació de tancat en cap cas.

M'ha entrevistat TV de Vilafranca

Amb en Mingu i en Pucu (Foto: Noni Oliveras)

Pel que fa a la meva cursa només puc dir que estic encantat. Igual que l'any passat, venia d'una marató (Tarragona, diumenge passat) I igual que aleshores m'ha sortit una gran marca. I tan bona ! 41m 50s !! Per mi, bestial. D'una banda perquè milloro en 15 segons la marca de l'any passat. Però és que, a més, feia gairebé 2 anys que no corria un 10.000 tant ràpid. Per trobar-ne un de més ràpid m'haig de remuntar al 19 de febrer del 2012 quan a Badalona vaig fer 41m 37s 

  En la cursa d'avui a Vilafranca --dues voltes de 5 Km-- he sortit molt ràpid a davant del tot, gairebé. he marcat els dos primers Km en 3,51 i 3,50. Massa ràpid per a mi, però he pensat: "ja perdràs pistonada, tranquil". M'he estat barallant atlèticament amb algunes noies, i estic satisfet perquè he acabat superant a totes les que més o menys corrien al meu nivell. Els meus parcials de la resta de quilòmetres, del 3 al 10, han estat:

Amb la Noni (Foto: Mingu Via)

4,13
4,09
4,18
4,12
4,08
4,18
4,16
4,02.

Una mica irregulars, si es vol, però la cursa, tot i ser molt plana, té alguns petits desnivells que fan que sigui difícil --almenys per a mí-- ser més constant en el ritme. El 4,02 de l'últim s'explica amb què he esprintat el què he pogut per què no pugés el 42 al meu crono.

Diumenge que ve arriba una nova clàssica: la Mitja Marató de Granollers. L'any passat no vaig fer un bon registre
Aviam si enguany el milloro.

Bona experiència novament a Tarragona en la Marató de la Costa Daurada. Ja n'he fet 37

Al Km 39. Les GEL DS Skyspeed3 d'Asics, de fàbula ! (foto: Vane Moncayo)

            Per segon any consecutiu he corregut la marató de la Costa Daurada, a Tarragona. A diferència de l'any passat, el dia ens ha acompanyat moltíssim. Gens de fred, gens de vent, gens de pluja... Condicions ideals per a fer un bon registre. La meva experiència m'indicava que probablement estaria al voltant de les 3h i 35-37 minuts. La idea era sortit amb les llebres de 3h 30m, aguantar tot el que pogués i després acabar el més dignament possible. Dit i fet. Bé, dit sí... però fet...  Igual que l'any passat he sortit endarrerit. El resultat és que les llebres em portaven, d'entrada, 43 segons d'avantatge, que és el temps que he trigat jo en passar per l'arc de sortida. Igual que l'any passat, no ha estat problema atrapar el grup de 3,30, que era molt nombrós. Ho he aconseguit en el Km 4,5 més o menys. Des d'aleshores he fet la cursa amb el grup. Especialment m'interessava anar amb ells del 12 al 18 que és on hi ha les rampes més pronunciades de la cursa. Cap problema. Tot discorria sense entrebancs. En pujar la Rambla, cap el Km 24-25, ja he vist que a les pujadetes em  costava seguir el ritme, però sempre recuperava i tornava a estar ben arrasarat. Cap el Km 29-30, es puja cap el barri de Campclar. Allà ja he hagut de mossegar els llavis per a no despenjar-me. Ves per on, on menys m'ho esperava la cosa s'ha complicat. A l'entrar a la pista d'atletisme de Campclar hi havia un avituallament. Era el Km 31. Hi havia taronges, que sempre agraeixo moltíssim a aquestes alçades d'una marató. No sé què ha passat que no n'he pogut agafar cap, m'he frenat per retrocedir un parell de metres i agafar-ne alguna i el resultat ha estat que he perdut uns metres preciosos que han fet que el meu grup se m'escapés uns 100-120 metres. Aleshores li he vist les orelles al llop. He tingut claríssim que si no els atrapava i havia d'acabar sol, el meu ritme minvaria notablement. Encara tenia un minut de marge, és a dir, podia acabar en 3,29 si mantenia el ritme. He passat el Km 32 en 2h 38m. Quedaven 10 Km i tenia 51 minuts per acabar en 3,29. M'he llançat a la caça del grup. Em portaven menys de 10 segons. He vist que he fet algun Km per sota de 4,50 per a mi molt notable, donada la situació. Però no acabava d'acostar-me.

Les llebres. Impagables !

Amb en Jaume Leyva. He corregut amb la samerreta del seu club

 Ells també anaven ràpid en el descens de Campclar. Ja a la carretera he vist que poc a poc m'hi acostava. Anava pensant en els Km 36-37 on sabia que faríem una mena de polígon amb una llarga recta d'anar i també de tornar. Em deia a mi mateix que si no els atrapava abans d'aquesta zona, faria salat. Doncs els he atrapat. La broma m'ha costat 5 Km !!! Un esforç a aquestes alçades de la marató es paga. I l'he pagat. Poc abans d'arribar al Km 39 el grup se m'ha escapat, ara sí, irremeiablement. El resultat ha estat que he fet els últims Km, sol del tot. Sabia que tenia encara alguns segons de marge per baixar de 3,30. Encara he passat el Km 40 en 4,56, però quan he vist que el parcial del Km 41 l'he fet en 5,30 !! ja he vist que gairebé segur que se m'escapava el sub 3h 30m. El Km 42 encara l'he passat en 5,03, però m'han sobrat els últims 195 metres, diguem-ne. Finalment he entrat en 3h 30m 20s. Una marca 57 segons més lenta que l'any passsat (3h 29m 23s). Però he acabat molt satisfet. El registre és molt bó per a mi. I m'he demostrat, com m'ha fet veure en Jaume Leyva, que tinc capacitat de fer un canvi --molt modest, això sí, però canvi al capdevall --ja molt avançada una marató, i que això és bó !!

Molt original la medalla de "finisher"

 Sebas Guim, TV3, Madrid, m'ha lliurat la medalla. (foto:Judith)

     


 



Organització de Runningsolutions, amb el Juanan, la Mònica i el Joan Carles com a caps visibles. Com sempre en totes les curses que organitzen, senzillament impecable. Els mals de caps que tenen perquè tot rutlli bé és de traca. A tall d'exemple us diré que avui els avituallaments, que no és responsabilitat directe de
l'organització, han arribat tant justos de temps que s'anaven muntant amb només 5 Km d'avantatge sobre el cap de cursa !!! Imagineu si han patit...!
  En definitiva, gran cursa i gran ambient. La MCD té molta vida per endavant i amb els Jocs del Mediterrani del 2017 a Tarragona a l'horitzó, la marató està absolutament a l'alçada, sense cap mena de dubte.
 Diumenge que ve correré els 10 Km de Vilafranca del Penedès. Duré el pitrall 1714. La cursa s'ha adherit als actes del tricentenari i m'han fet l'honor de dur aquest emblemàtic número.

30 anys a TV3 !!

El pròxim 16 d'abril farà 30 anys que vaig firmar el meu contracte amb TV3. De fet ja havia començat a treballar-hi un mes i mig abans, aproximadament. Les emissions regulars havien començat el 16 de gener del 1984. El company Jordi Muixí ha fet un magnífic treball per a recullir pinzellades dels 30 anys dels informatius de TV3 i ha tingut a bé incloure una imatge meva. Correspon al 1992, quan el Barça va guanyar la primera copa d'Europa de futbol, amb el mític gol de Ronald Koeman a la Sampdòria, a l'estadi de Wembley,a Londres. Va ser el 20 de maig. Al dia següent, en vaig parlar, lògicament, al TN Migdia. Estava una mica més jove, però vaja, tampoc no he canviat tant. Tenia 31 anys. No corria. Encara faltaven 5 anys perquè m'agafés la dèria de menjar quilòmetres...

Superats els 50.000 Km en una clàssica: Mar i Murtra

El Passeig de Mar de Blanes, a 50 minuts de l'inici de la cursa

Avui ha estat un dia important per a mi. He completat els primers 50.000 Km des que vaig començar a córrer al setembre del 1997. Una fita important, sens dubte, que he completat en una cursa que no havia fet encara: la Mar i Murtra de Blanes. Al coincidir amb la mitja de Sitges, mai no hi havia anat, però feia temps que la tenia entre cella i cella. I per fi ha arribat el dia. Ja tenia entès que era dura, però resulta que enguany els organitzadors han decidit posar una sorpresa final que ens ha deixat a la majoria ben servits. Passat el Km 19, és a dir, molt a prop del final de la cursa, que és de 20 Km i 600 metres aproximadament, havíem d'anar a buscar els jardins de Mar i Murtra. Té un sentit perquè donen nom a la cursa però després de passar-hi es comprèn que en el seu dia decidissin obviar-lo. És com la traca final. Una rampot impressionant per arribar-hi, més un altre de més discret, i...a pujar escales pel dret. A més és difícil trotar, ja que s'hi fa un embús de corredors. Duríssim. Un pèl excessiu, potser. Els corredors que estaven al meu costat tots es queixaven. Com que és a la part final de la cursa que acaba al passeig de mar, lògicament la baixada és de vertigen. Un dels membres de l'organització, crec que era en Pere Boada, m'ha dit que possiblement suprimiran aquesta part perquè han rebut queixes... Que consti que jo no em queixo. Només tracto de descriure el què he vist. Organitzar una cursa és molt complicat i només pel fet de fer-ho, els corredors ja hem d'estar agraïts als que treballen durant molt de temps per a què tot funcioni a la perfecció i ens facilitin una matinal magnífica com la d'avui.

Una fita històrica: avui he completat 50.000 Km al passar pel Km 17,083

Ja sabia que era una cursa amb dues parts ben diferenciades. Els primers 11-12 Km molt plans en els que convé guardar forces per la segona part. La meva intenció era no forçar gens pensant en la Marató de la Costa Daurada de diumenge que ve a Tarragona. M'he posat a 5m/Km que és el ritme a què vull anar a la marató. Per tant, molt tranquil. Ho he clavat perquè he passat el Km 12 en 1h. Fins el Km 10 fins i tot anava una mica per sota (4,55-4,57). A partir d'aquí comença una altra cursa. Es converteix en una cursa de muntanya preciosa --de fet com tota la cursa-- en la que et trobes pistes que pugen notablement. Com que havia reservat forces, m'he adonat que pujava molt bé i que anava passant altres corredors. Després un descens amb parts tècniques, molt notable, el meu taló d'Aquil·les, a les curses de muntanya. Avui he baixat amb més cura que mai. D'una banda perquè no volia arriscar gens ni mica amb la marató a tocar i de l'altra perquè al Km 17,083 havia d'aturar-me per a fer una foto i immortalitzar el moment en què aconseguia completar els meus primers 50.000 Km comptant entrenaments i curses. Com que saber exactament on estaven els 17,083 Km de la cursa era complicat, he decidit fer-me la foto on es veiés el rètol del Km 17. Tampoc no vindrà de 83 metres...
 A partir d'allà la feina ja estava feta. He arribat a la meta en 1h 49m i 9s. Si hagués pogut anar a 5m/Km tota la cursa hauria acabat 6 minuts abans, més o menys. Però per a fer-ho hauria calgut anar molt ràpid els primers 11-12 Km i fer les baixades a sac. No era el què em tocava avui. En qualsevol cas, el temps final demostra que la cursa és dura.

Voldria esmentar els amics de Fondistes de Blanes especialment els que en el Km 8, si no recordo malament, m'han sorprès amb un rètol que m'animava tot dient, crec: "Xavier, felicitats pels 50.000 Km." M'ha fet molta il·lusió. Ha estat tot un detall. Al cap de 200 o 300 metres d'això, he caigut en la conta que m'hauria d'haver aturat i fer-me una foto amb ells i amb el rètol. Seré burro !!! He estat a punt de girar cua i anar a buscar-los, però estava ja massa lluny... Disculpeu-me, amics ! Si teniu encara el rètol, feu-li una foto i feu-me-la arribar,. si us plau....!!

 I a l'acabar la cursa, una nova sorpresa. A la meta m'estaven esperant l'Anna i la Laura, les filles d'una bona amiga blanenca, la Rosa Maria. He anat a fer-li una visita. També han vingut el Jaume, germà de la Rosa Maria, i la Nuri, la seva dona. La Rosa Maria m'ha fet un suc de taronja que m'ha sentat de meravella !! Gràcies, Rosa Maria !!!

 Ara em toca una setmana de gairebé relax perquè diumenge... Marató de Tarragona !!! 3h 29m l'any passat. Serà difícil repetir. Aniré a aquest ritme fins on pugui. De fet l'objectiu és baixar de 3,40, que és el mateix que vull fer en els altres 4 maratons que vull fer fins el maig: Vies Verdes (Girona-Sant Feliu de Guíxols) el 16 de febrer; Barcelona, el 16 de març; Empúries el 4 de maig i Tortosa el 18 de maig. És un repte, en tant poc temps tantes maratons, ho sé, però cal posar-se metes, oi ?

  Salut i Bon Any a tothom !!!

Punt final al 2013 atlètic

Tenia previst acabar l'any atlètic amb la Sant Silvestre de Terrassa avui dia de Sant Esteve, però no ha estat possible. Ahir, dia de Nadal, vaig fer la meva última cursa del 2013, tot corrent la Cursa del Gall d'Indi de Capellades. Quan vaig acabar i vaig marxar cap a casa per dinar, em vaig començar a trobar malament. El resultat va ser que em vaig dutxar i em vaig ficar al llit. Em vaig aixecar una estoneta per menjar una mica de sopa de Nadal i me'n vaig tornar al llit i no m'he llevat fins avui a les 12 del migdia !! No sé exactament què he tingut; de fet encara no estic recuperat del tot. He tingut febre, però tampoc res de l'altre món, fins a 38,5 de màxima. Alguna cosa del sopar de la nit del 24 potser no em va sentar bé perquè he anat de líquids tot el dia... En fi, espero anar-ho superant perquè ara començo una setmana seguida de treballar, del 27 de desembre al 2 de gener i cal estar en bones condicions...

Amb l'Arcadi, minuts abans de començar a la cursa de Capellades (Foto: Elisabet Valero)

 La cursa de Capellades fa més de 30 anys  que es fa --crec que era l'edició número 31-- i no n'havia sentit a parlar mai. Hi vam anar l'Arcadi i jo. És una cursa de uns 4,5 Km, tota per asfalt, en la que es pot córrer força. L'Arcadi arrossega unes importants molèsties a les costelles intercostals i ha de córrer amb faixa i és per això que em va estranyar que seguís el meu ritme amb facilitat. Però no només això; en els trams que hi havia pujada no el podia seguir jo a ell. Vaig pensar que potser els meus entrenaments per la Marató de la Costa Daurada a Tarragona del 19 de gener m'estaven alentint i no li vaig donar més importància. Potser l'explicació, com va apuntar el mateix Arcadi, és que estava incubant alguna cosa, ves a saber...
Total, vaig acabar en 19m i 43s a un ritme de 4m 22s el Km, no pas per tirar coets, evidentment. És el què hi ha. L'any que ve vull tornar-hi. Aviam si seré capaç de córrer una miqueta més ràpid...! La cursa em va agradar molt. Si el dia de Nadal voleu fer espai pels àpats nadalencs, apunteu-vos-la. Val la pena !

La pròxima cita atlètica serà el 12 de gener. Per primera vegada correré la cursa Mar i Murtra de Blanes. 20 Km durets, però que per a mí no ho seran tant --espero !-- ja que me la prendre amb calma a l'estar només a una setmana de la Marató de la Costa Daurada a Tarragona.

Bon any 2014 a tothom !!!

A voltes amb la pregunta del 9N

 Avui he fet un rodatge suau de 45 minuts per recuperar-me de la tirada d'ahir de 30 Km. I vet aquí que de cop m'ha vingut al cap la pregunta del referèndum del 9N. I aleshores he pensat: com és que no s'ha fet a l'inrevés ? M'explico.

 La pregunta és:

1- Vol que Catalunya esdevingui un estat ?
2.- En cas afirmatiu, vol que sigui un estat independent ?

Crec que la formulació hauria d'haver estat::

1- Vol que Catalunya sigui un estat independent ?
2- En cas negatiu, vol que esdevingui un estat ?

El cert és que s'ha arribat al punt que som ara bàsicament perquè hi ha hagut una gran manifestació al 2012 i la Via Catalana al 2013, que han reclamat la independència sense embuts. Per tant, relegar a la segona part de la pregunta la qüestió central, la independència, no em sembla lògic. És més. Em sorprèn que ERC i la CUP hagin acabat acceptant-la.
En aquesta segona formulació els independentistes votarien Sí a la primera pregunta i no haurien de fer res més. La segona pregunta seria la referida al federalisme, o a l'anomenada tercera via. Com a opcions que han sorgit com a resposta a l'auge de l'independentisme, entenc que hi han d'anar al darrera. Un votant federalista votaria possiblement No i Sí; i un que volgués mantenir la situació actual votaria No i No.

En definitiva, la pregunta del 9N obliga als independentistes a expressar-se dues vegades (Sí-Si) En canvi els unionistes amb un NO a la primera qüestió en tenen prou.

   

De Sallent a Salou, per segon any consecutiu

A poc de l'arribada a Sallent (Foto: Cristina Fàbregas)

Igual que al 2012, he dedicat el cap de setmana a córrer la Milla Nadalenca de Sallent, dissabte, i la Mitja de Salou, diumenge. A Sallent es feia la segona edició de la Milla que organitza l'Associació de Pares i Mares de l'Escola Vedruna, on l'Arcadi i la Cris porten la Fiona. La cursa ha estat gairebé calcada a la de l'any passat. Un cop donada la sortida no he pogut aguantar més de 300 o 400 metres el que finalment ha estat el vencedor, que ha estat el mateix de l'any passat. M'he quedat sol en la segona posició i ha quedat molt clar de seguida que els de darrera meu no m'atraparien. He intentat mantenir el ritme el màxim possible. Finalment he entrat en 6m i 15s, un parell de segons més ràpid que l'any passat i en la mateixa posició: segon. La cursa era una de les moltes activitats que aquest cap de setmana es feien per recaptar fons per la Marató de TV3.

Entrada a la meta a Sallent (Foto: Cristina Fábregas)

Amb l'Arcadi, la Cris i la Fiona

I diumenge, la mitja de Salou. Ha fet un dia espectacular. Un sol increïble, que ha fet més "suportable" la segona part de al cursa, que és força dura. He acabat en 1h 35m i 9s que és 3m i 36s més lent que l'any passat (1h 31m 33s). Aquesta diferència notable la justifico --amb raó o sense-- per la quantitat de curses que he fet enguany. La fatiga muscular acumulada entenc que s'ha de notar. En qualsevol cas he millorat notablement --de 3 minuts--, el registre fet a la mitja de Mataró de fa dues setmanes. Per tant, satisfet. M'he sentit, com sempre, com a casa gràcies al Juanan Fernández, a la Mònica Martin i el Joan Carles Gramun i tot l'equip de Running Solutions. Segueixo la preparació per a la Marató de Tarragona, del 19 de gener. Serà difícil repetir el sub 3,30 de l'any passat, però ho intentaré, probablement, sabent que baixar de 3,40 serà l'objectiu real. 

Amb la Mònica Martín a Salou. Un encant de noia

  Amb la d'avui porto ja 54 curses al 2013. La intenció és acabar l'any amb dues més, tot corrent a Capellades el dia de Nadal i a Terrassa o al Riu Ripoll el dia de Sant Esteve. No faré cap Sant  Silvestre el dia 31.

 

52 curses: objectiu complert !!!!

Amb la Wai-Shan, a Vilanova

A Mataró (Foto W.S-Serradell)

Aquest era un cap de setmana especial perquè era el que havia de servir-me per acabar les 52 curses en un any. Fins ara el meu rècord eren 47. I han caigut. Dissabte vaig anar a la Fenexy Race de Vilanova i la Geltrú. 10 Km a dos quarts de 8 de la tarda. Temia fred i em vaig abrigar força, però després, a l'estar el cel tapat, gairebé em va sobrar roba. Eren dues voltes de 5 Km pels volts del passeig marítim. Tot absolutament pla, tret d'un petit pont, No més de 10 metres. Vaig acabar amb uns estratosfèrics 41m 43s impensables. I tant impensables. A la cursa li faltaven almenys uns 250 sinó 300 metres, reconeguts pels organitzadors. Res a dir perquè ja avisaven que la cursa no estava homologada. L'important era ajudar a aconseguir fons per lluitar contra les lesions medul·lars. Amb tot, em van dir que l'any vinent miraran d'afegir aquests metres que faltaven. La cursa és ideal per fer bons cronos. Era la meva cursa 51 del 2013. Vaig acabar 5è de la categoria de més de 50 anys. Satisfet.

A Mataró (Foto W.S-Serradell)

  I avui he anat a rematar l'objectiu de les 52 a laMitja de Mataró, primera mitja que he fet aquesta temporada, i cinquena de l'any. El meu objectiu era mirar de baixar de 1h 36m. Massa agoserat, tenint en compte la cursa d'ahir. A més, els meus entrenaments no em permeten aspirar a tant. La idea era passar el 10.000 per sota dels 45m. Fiasco; 45,31. Fins el Km 16 i escaig he anat a ritme d'entre 4,30 i 4,37, que justet, justet, em permetia almenys fer 1h 36m. Ja sabia què l'últim 1.500 és dur a Mataró perquè puges del mar a la meta que està ben amunt. Pujada notable. El ritme baixa considerablement. L'últim Km l'he fet a ritme de 5,21. Costava. Total que he completat la cursa en 1h 38m 6s, el meu pitjor crono de sempre a Mataró. Els parcials, cada 5 Km han estat 22,40;  22,51; 22,53 i 24,22. La clau ha estat que he començat a defallir en el ritme abans d'arribar l'inici de la pujada final.  Dia perfecte per córrer, ha arribat a fer caloreta. He acabat traient-me els buffs que portava. Hi ha havia 223 corredors de la meva categoria i he quedat el 56. I el 762 de la general de gairebé 2.200 acabats. M'ha agradat molt poder-me fer una foto amb el gran Salva Carbonell, l'anima del club Maimakansu de Mataró, organitzadors d'aquesta magnífica cursa que arribava avui a la 16a edició.

Amb en Salva Carbonell. Mai no es cansa

  Aquest mes de desembre segurament només faré una o dues curses nadalenques, a banda de la Mitja de Salou, el 15 de desembre, donat que treballo els altres tres caps de setmana.

50 curses en un any !

Un grapat d'arcs a la zona de meta

  El millor de la cursa d'avui, la 90a edició de la Jean Bouin, és que amb ella ja sumo 50 curses completades al 2013, de les quals 20 han estat deu mils. Una bonica xifra, oi ? Pel que fa a les meves prestacions atlètiques, avui estic decebut. He acabat amb uns molt mediocres per a mi 44m 23s. Cal tenir en compte que l'any passat vaig fer 41m 56s, és a dir, 2m 27s més ràpid. Un sotrac important. Puc trobar les excuses que vulgui; que si el circuit era un pel llarguet, que si feia fred, que si anava massa abrigat i m'ha sobrat roba, que si tantes curses desgasten molt i al final de l'any no es pot rendir tant... Res. El cas és que la màxima aquella de "tant entrenes, tan corres" és ben certa. Ara entreno menys quilometratge i això s'ha d'acabar notant. Al gener d'aquest any vaig fer els 10 Km de Vilafranca en 42m 5s, una marca que ara mateix em sembla estratosfèrica. Si al 2014 repeteixo a Vilafranca, no em veig capaç d'acostar-me a aquest registre. És el que hi ha... Convindrà, ja que no faig sèries, almenys augmentar el quilometratge. Avui no he sortit especialment al davant, però bona part de la cursa he estat avançat per molts corredors i corredores. No era capaç de seguir el ritme de ningú. Un fiasco, vaja..

Gairebé m'escapo de pla (Foto: Wai-Shan Serradell)

   En fi. No em fustigo més que no cal. Pel que fa a la cursa, trobo que el petit canvi de recorregut a la part final és interessant. D'una banda deixar el Paral·lel tot girant a la dreta a la Ronda de Sant Antoni i després, un cop arribats al Palau dels Esports, girar pel carrer de la Guàrdia Urbana en comptes de voltar les columnes de Puig i Cadafalch, em sembla un encert que s'agraeix. Es fa menys feixuga la part final. Per a mi ha estat, però, un altre motiu de decepció: amb un final més favorable he fet un temps dolent. Perdó, que he dit que no em fustigaria més...

Les orelles mes les haig d'abrigar

  El cap de setmana que ve toca nou doblet. Dissabte a la tarda correré la Fenexy Race a Vilanova i la Geltrú, 10 Km solidaris per la cura de les lesions medul·lars. I diumenge una clàssica: la Mitja Marató de Mataró. Serà la primera mitja de la temporada i 5a de l'any. Ja toca pujar distància perquè el 19 de gener tinc la Marató de Tarragona. I voldria fer-la dignament, no com avui...


                       

Superat el rècord de curses en un any !!

Va ploure abans de començar les 5 Milles

Després de no còrrer el cap de setmana passat, aquest he doblat fent dissabte les 5 Milles de Cerdanyola i diumenge els 10 Km de Les Franqueses. Dues magnífiques curses. Les 5 Milles, una clàssica de les curses de Catalunya, i els 10 de Les Franqueses tot just arribava a la segona edició, però com si l’haguessin fet tota la vida. És el que té que els organitzadors siguin corredors, com de fet sol passar en la majoria de curses, tot sigui dit...

Vaig estrenar els "manguitus" de Medilast

 La pluja va fer que pensés que les 5 Milles de Cerdanyola seria més dura del que de fet ja és. Encara que s’anunciï com a “gairebé plana”, el cert és que té algunes pujadetes que Deu ni do. Però la veritat és que durant la cursa miraculosament no va ploure i la temperatura era molt agradable. Vaig portar un bon ritme durant la cursa, intentant, com sempre, atrapar els corredors que tenia davant meu. Quan vaig arribar a la meta i vaig veure el temps que hi havia invertit, haig de reconèixer que vaig quedar decebut. 36m 7s. El pitjor registre, de llarg, que mai no he fet a les 5 Milles. L'últim cop que l'havia fet, al 2008, havia trigat 34m. No cal dir que la de dissabte va ser una marca molt mediocre, si la comparo amb les tres vegades que vaig còrrer en 30 minuts al 2000, 2001 i 2002. Aleshores era més jove... i entrenava més ! Tot compta, evidentment. És el que hi ha. Si l’any vinent hi torno i faig 35 minuts i escaig, estaré molt content.

Amb el més gran, en tots dos sentits. Miquel Pucurull

  I diumenge m’en vaig anar cap a Les Franqueses. El meu bon amic Jaume Aragonès de club A 4 el Km, n'és l'organitzador. Cursa familiar, molt ben muntada, amb un recorregut en franca pujada fins el Km 5 i escaig, gairebé 6 i la resta pràcticament tot en baixada. La pluja del dia abans va deixar les parts de la cursa que passaven per camins, ben enfangades, però no tan com esperava. A més  a més, va arribar a lluir el sol a estones i fins i tot em va sobrar roba. Per tant de fred res de res, cosa que sempre agraeixo perquè sóc un xic fredulic.

 

Amb el Jaume Aragonès, organitzador a Les Franqueses

  El primer 5.000 el vaig passar en 25m 7s, cosa que em va fer pensar en una marca força fluixa i que suaria de valent per baixar dels 50 minuts. Suar, vaig suar, això sí, especialment per atrapar dues noies, que crec que anaven quarta i cinquena. En la baixada a partir del Km 6 anaven força ràpid, però poc a poc m'hi vaig anar acostant. Una pujada passat el Km 7,5 va jugar a favor meu, perquè totes dues s'hi van quedar i vaig poder superar-les. Al final vaig creuar la línia de meta en 46m i 38s. Això vol dir que en la segona part de la cursa vaig fer els 5 Km en 21m 31s, molt més ràpid que els 5 Km primers.

   Amb aquestes dues curses he batut el meu rècord de curses fetes en un any. Fins ara la marca era de 47 i ara ja en porto 49. Diumenge que ve, a la Jean Bouin, faré doncs, si no hi ha cap impediment d'última hora, la cursa número 50 del 2013. 

No coneixia Lavern Subirats. Ara no l'oblidaré !

No coneixia Lavern Subirats. Avui hi he estat per a participar en la cursa de les Caves de 10 Km que s'hi feia per tercer any. Cada cop queden menys curses amb l'encant d'aquesta. Organitzada per tot el poble, amb afecte per la pròpia cursa, pels corredors, pels forasters... Obsequis per a gairebé tothom, molt bon ambient, tot somriures, facilitats, amabilitat... En una paraula: magnífic tot plegat ! Són tres paraules, no una, ja ho sé...

El Pere Giménez m'ha guanyat l'esprint amb gran facilitat (Foto: Sergib)

En aquestes curses al cor de Catalunya és on més veig quin és el paper de TV3 a casa nostra. Ens tracten als corredors que a l'hora som treballadors de TV3, de meravella. La gent aprecia i s'estima TV3. Nosaltres personifiquem, d'alguna manera, "la tele", la nostra. I la gent la sent "seva". Com ha de ser, és clar que sí. I nosaltres som com "de casa". I la gent ens ho demostra constantment. Només podem tenir paraules d'agraïment. Parlo en plural no pas per deliris majestàtics --Deu m'en guardi-- sino perquè sovint amb l'Arcadi Alibés hem parlat d'aquest tema. Quan coincidim en alguna cursa per qualsevol contrada, sempre som tractats amb gran estimació. Això es nota i s'agraeix. Som com dipositaris d'aquest sentiment i la responsabilitat i alhora el privilegi, és molt gran. De veritat, moltes gràcies a tots. La "nostra" --perquè és de tots-- la feu gran vosaltres que ens feu confiança als que hi treballem. Les audiències així ho indiquen. Portem 16 mesos consecutius sent líders. I això és únicament i exclusivament mèrit dels espectadors, està clar.

Amb els organitzadors. Uns cracks !

  Però parlem una mica de la cursa. Hi ha l'opció de fer també una de 5Km ja que el circuit té aquesta distància. Els del 10.000 hem fet dues voltes. Hem sortit puntuals. Comença en baixada i això ha fet que hagi sortit més ràpid del què acostumo. La veritat és que la cursa, està molt bé... si realment t'han explicat ben bé que hi ha diverses rampes llargues que es fan "duretes" i que convé reservar-se una miqueta en la primera volta. Jo no sabia que hi havia "tobogans". I he pagat la novatada. Després d'un parell de pujades ja he vist que la cosa seria complicadeta. Normalment a la part final de les curses, i més si són dures, acostumo a passar a diversos corredors. Avui ha estat al contrari: el que era sobrepassat era jo, especialment en la segona volta. Amb tot, he passat el 5.000 en 22m i uns quants segons, que m'han sorprès perquè pensava que fàcilment faria 23m. almenys. Això m'ha animat una mica i he intentar mantenir el ritme per buscar sub 45m. Tenint en compte els desnivells, era un bon registre per a mí. Finalment he creuat la meta en 45m i 6s i 9è de la categoria. O sigui que no he quedat gaire lluny de l'objectiu. Per tant més que satisfet i més tenint en compte que estic amb molèsties a la planta del peu dret que avui, sortosament, han remès força. Per cert, al respecte de la categoria, no pensava que hi hauria 8 corredors de 52 o més anys per davant meu. Quin nivell !! Confirmat també en les fèmines. Fins a 4 han arribat a la meta abans que jo. Felicitats a totes elles !! Pel que fa al recorregut, un detall de qualitat que tots els quilòmetres estessin marcats.

Ambient magnífic durant tota la matinal atlètica

  Un cop acabada la cursa, els organitzadors m'han obsequiat amb unes ampolles de vi de la comarca, coca deliciosa i dues copes de cristall precioses. No tinc paraules. Moltíssimes gràcies. M'he sentit com a casa, de veritat. L'any que vé, per poc que pugui, repetiré.  

La de l'Amistat és una cursa única

El Jordi ha fet 1h 16m 30s. Vaja fiera ! (Foto: M. Bonastre)

Dos anys després d'haver-la corregut per última vegada avui he tornat a fer la Cursa de l'Amistat. En podriem dir "la mare de totes les curses" perquè és diferent a totes les altres. Sobretot perquè conserva aquell encant que devien tenir les curses que corrien els pioners a casa nostra, com el mateix Francesc Mates, un dels grans referents de l'atletisme popular a casa nostra. La seva filla, la Myrna Mates, any rera any, treu la cursa endavant i ja van 33 edicions, amb moltes dificultats i problemes. Però cada any ho torna a aconseguir. A la cursa de l'Amistat d'enguany, els mateixos participants hem donat coses per a l'avituallament final a la meta. Era el preu del pitrall. I no hi ha faltat de res. Això són valors.

Amb el meu germà Manuel, que també l'ha correguda

  Uns 800 corredors hem sortit a les 8 en punt, com sempre, del Castell de Montjuic per anar a buscar el Parc d'Atraccions del Tibidabo. 16,5 Km aproximadament creuant tota Barcelona. Preciós. Cal còrrer amb seny perquè més de la meitat de la cursa és en pujada i les rampes més dures estan en els últims 3-4 quilòmetres. Dia radiant, temperatura ideal, res de fred... Jo tenia els dubtes del meu peu dret, que fa una setmana que m'està donant problemes. Espero que amb el canvi de plantilles --que ja tocava-- la cosa no vagi a més. He sortit amb en Jordi Gil, company de TV3, presentador de l'informatiu infantil i juvenil Info-K. No només és periodista sinó que és un gran triatleta. Ha completat el seu primer Iron Man, --no us perdeu la seva crònica de la gesta que va fer-- a més de ser un gran jugador de bàsquet. Una d'aquelles persones que faci l'esport que faci, el fa molt bé. Un crack, vaja.

Entrant al Parc del Tibidabo (Foto: Wai-Shan Serradell)

Ell anava comodíssim i jo, entre que m'escoltava el peu dret i tenia ganes de fer un riu, ja començava a patir. He preferit aleshores aturar-me a buidar i anar més tranquil. El seu ritme era massa ràpid per a mí. M'he passat bona part de la cursa avançant corredors. Sempre pensant en la carretera de Vallvidrera, la part final i més dura de la cursa, he mirat de reservar-me una mica. No tant com fa 2 anys, quan amb l'Arcadi vam anar passejant i vaig acabar en 1h 32m i 34s. Avui he anant una miqueta més ràpid i he completat els 16,64 Km en 1h 25m 14s. Per tant, molt content. L'arribada al parc d'atraccions sempre és molt agradable. Comentant amb altres corredors com ha anat la cursa. Quan em perdo aquesta cursa, per motius laborals gairebé sempre, em sap molt de greu. Sento com si perdés una amistat. Sortosament sempre és recuperable gràcies a l'empenta i l'esforç de la Myrna Mates i el seu equip de col.laboradors i voluntaris. No us canseu mai, si us plau !
  La d'avui ha estat la 46a cursa que he fet al 2013. Espero poder completar les 52 que pretenc fer, una per setmana, de promig, i tantes com anys tinc.Tot dependrà del meu peu dret, en el que espero no tenir el neurinoma de Morton, per cert. Diumenge correré els 10 Km de la cursa de les Caves, a Lavern (Subirats)

Cap de setmana ben especial

Com ja sabeu la majoria de seguidors d'aquest blog, normalment hi explico les meves aventures a les curses populars que faig. De tant en tant toco altres temes. Però molt de tant en tant. I avui és un d'aquests dies. El motiu s'ho val. La meva dona, la Mònica, va cumplir 50 anys divendres i em vaig reservar tot el cap de setmana per poder celebrar amb ella l'esdeveniment com es mereix.

Més que una limousine, sembla un tren !!

Sopar divendres a la nit amb la família i els amics més íntims, prèvia passejada amb limousine per Barcelona. Els 12 comensals, tots dins del vehícle!!  Però vam sopar en un molt bon restaurant. La Pomarada, del Passeig de Gràcia. Un sopar magnífic !!
Dissabte al matí vam sortir la Mònica i jo cap a Cambrils per dinar. Seguint la recomanació d'un company de feina, en Josep Coch, ho vam fer en un dels llocs més recomenables de la vila: Xavier Macarrilla Impecable.Vam menjar de meravella i ens van tractar com a reis. Si aneu a Cambrils, no podeu deixar d'anar-hi. Què bé s'hi menja !! I al davant del mar !!

Amb el xef, en Xavier Martí

Encabat el dinar, vam enfilar cap a Botarell,  a uns 12 Km de Cambrils, per a allotjar-nos a l'Hotel Cal Barber Senzillament perfecte, per relaxar-se, descansar, estar tranquil. Tot els detalls immillorables. A més disposa d'un spa amb dues piscines, una per nedar amb contracorrent, i una altra que és un jacuzzzi. Incorpora també un bany turc, una dutxa de xorros calents i freds, una zona de relax, i una terrasseta exterior per a prendre el sol o la fresca. La gràcia de tot plegat és que tot això ho pots gaudir de manera exclusiva durant 90 minuts. Perfecte !!

Què gran l'Spa !!

A l'entrada de Cal Barber

  Després el sopar, al restaurant de l'hotel, que està sortint al carrer a uns 80 metres carrer avall. El restaurant es diu "Blanc i Negre". Menjar a la brasa i altres especialitats. Tot magnífic.

Un esmorzar espectacular !!

  I al matí següent, un esmorzar d'allò més cuidat i presentat de manera exquisida. Tant com les viandes. En definitiva: un cap de setmana ben especial, sense curses, això sí.
  L'objectiu complert. Amb la meva cunyada Sandra, la germana de la Mònica, vam dissenyar tot el cap de setmana per a què fos inoblidable per a ella. I la Mònica m'ha assegurat que no ho oblidarà mai, que tot ha estat perfecte. Era l'objectiu ! Gràcies, especialment a la Sandra perquè s'hi ha posat en cos i ànima. I ha sortit tot rodó gràcies a la seva dedicació a la causa !!

A Can Pep Guardiola

Km 9'5, les pedretes em van fer la guitza (Foto: Nat Teresa)

Feia anys que volia còrrer a Santpedor, però per una cosa o altre no havia pogut fer-ho. Per fi, dissabte vaig poder-hi anar. Després de treballar de 5 a 14,30h vaig fer cap a la vila de naixement de Josep Guardiola, per a fer la cursa de 10 quilòmetres que organitza des de fa més de 20 anys la Penya Blaugrana de la localitat. Me n'havien parlat molt bé i certament la cursa està molt i molt bé. Almenys a mi em va agradar molt. M'havien advertit que no era fàcil, que hi havia pujades notables. Com sol passar en aquests casos, a l'hora de la veritat no em va semblar tant dura ni les pujades insuperables. Ni molt menys...! Després d'escalfar suaument una miqueta em vaig col.locar cap a la meitat del grup d'uns 700 corredors per a no sortir massa ràpid i pagar-ho després. Em vaig trobar aleshores l'Anna Cos, una bona amiga, gran corredora incansable. D'aquelles persones que gaudeixen corrent de veritat. Es manté a un gran nivell com ho demostra que va guanyar, per enèsima vegada, la seva categoria d'edat. Li vaig explicar el meu objectiu d'acabar el 2013 havent fet 52 curses, una per setmana de promig, i em va fer veure que, a més, coincidiria amb la meva edat, 52 anys. No hi havia pensat en això. Gràcies, Anna!!

Moment de la sortida de 700 corredors (Foto:Antoni Puiggros)

  Tret de sortida i a còrrer. Els primers 2 Km i mig es fan pel casc urbà de Santpedor. Després ja se surt a fora. La tarda era assolellada i els colors del sol amb la natura eren certament preciosos. Ja sabia que la dificultat de la cursa estava en la segona meitat. Certament els primers 5 Km els vaig passar molt bé en 21m i 23s. Ja sabia que no doblaria de cap de les maneres. Tenia la idea de baixar de 46m. A la segona part de la cursa sovintejaven les rampes però eren curtes i sempre seguides de pla o baixada, ideal per a recuperar-se. Un pendent llarg cap el Km 7,5 d'aproximadament 1.000 metres tampoc no em va semblar una cosa excessiva. L'última part era una baixada pronunciada fins arribar a Santpedor i encara la llarga recta de meta. L'única pega que vaig tenir és que vaig equivocar-me en l'elecció de les sabatilles. Les Asics Hypper Speed, que són lleugeres, però d'asfalt, amb forats a la sola. Vaig haver d'aturar-me fins a tres cops per a treure'm algunes pedretes que s'hi havien quedat enganxades.

Esprint poderós ! (foto: Cristina Fábregas)

   Vaig estar tota la cursa motivat, com normalment estic sempre, per intentar atrapar els corredors que tenia al davant. Vaig aconseguir molts d'aquests "micro-objectius". En la recta final vaig coincidir amb un corredor que portava un bon ritme. Vaig planejar un final. Acostar-m'hi amb paciència i a pocs metres de la meta atacar-lo. Dit i fet. No va respondre el meu atac i ben content vaig entrar en 44m i 44s. Com em va fer veure un tuitaire, córrer a can Guardiola, el mític 4 del Barça, i fer 44,44, té la seva gràcia.  

Compartint pàgina al Regio7 amb la Txell Calduch (Foto: Antoni Puiggros)

   Em va semblar molt encertat que hi haguessin dos avituallaments en comptes d'un de sol com és habitual en la majoria de curses de 10 Km. Només hi vaig trobar a faltar un servei de guardarroba per poder deixar la bossa. Molt content també de poder retrobar la Txell Calduch, ja recuperada de la seva llarga lesió. Va guanyar la cursa femenina, com no podia ser d'una altra manera.  Un agraïment a la Cristina Fábregas. Va ser una grata sorpresa trobar-me-la, amb la seva filla Fiona, és clar. Cada cop que la veig, la veig més gran, aquesta nena. Ja és això. Les criatures solen crèixer, he, he... Sorpresa, deia, perquè el seu home, l'Arcadi Alibés, estava treballant en el mateix lloc que havia deixat jo a quarts de tres !!                              

Doblet de muntanya

Aquest cap de setmana he fet un doblet de muntanya, cosa que no recordo haver fet mai abans. Dissabte vaig anar fins Les Planes d'Hostoles, a la Garrotxa, a tocar d'Olot, per a còrrer els 10 Km nocturns que s'hi feien a partir de les 9 de la nit. També hi havia una versió de 21 km, però vaig optar per la cursa més curta. La muntanya no és el meu fort, evidentment, i menys de nit. A l'arribar-m'hi, vaig passar per Sant Feliu de Pallerols i vaig recordar la meva participació, juntament amb el meu germà Manuel, l'Arcadi Alibés i el Sebas Guim, en la Trailwalker del 2012. Sant Feliu de Pallerols és el poble on viu la mítica maratoniana Quima Casas. Més de 166 maratons a les seves esquenes. Tot un referent !
  La cursa de Les Planes d'Hostoles, al ser nocturna, fa que el frontal sigui imprescindible, evidentment. A la primera part es podia còrrer força. No sabria dir més o menys en quin quilòmetre, hi havia una pujada que obligava a anar de quatre grapes. A més el terra era molt relliscós al ser de sorra, pràcticament. Una pujada, no sé si tècnica, però sí complicada per a mí. Hauria estat bé que l'organització hi hagués col.locat una corda. Hauria fet l'ascens més còmode i ràpid. Vaig pensar que, malgrat tot, era molt millor pujar-la que no pas baixar-la. Hauria estat perillosíssima, trobo. Vaig sentir després, a la meta, que algú deia que anava bé aquella pujada perquè "permetia descansar". Doncs jo va ser on més vaig suar !! A part feia caloreta, també...

Un cop acabada la cursa de Les Planes d'Hostoles

  A les curses de muntanya on més pateixo és en els descensos. I ahir no va ser l'excepció. Algunes baixades amb esglaons, branques, pedres, pendent... Vaig haver de deixar passar diversos corredors per no provocar algun tap. A les pujades anteriors els havia superat. Una vegada més, confirmat que a les curses de muntanya saber gestionar les baixades tècniques és un què molt important. Crec que la tècnica té, en aquest cas, un component important: no tenir por a les baixades. I jo en tinc. A la part final del recorregut hi havia almenys un parell de quilòmetres que passaven per la via verda. Nou record per a la Trailwalker, evidentment. Allà vaig poder atrapar a un dels corredors que m'havia superat en una de les baixades. Vaig arribar a la meta en 1h 2m i 32s. El Fore va indicar que havia fet 9 Km. El ritme, doncs, lentíssim: 6,43m/km. En muntanya això no compta gaire. Els primers van fer uns 43 minuts, em van dir.
   En resum, bona experiència, la cursa de Les Planes d'Hostoles.

Esprintant a Les Cabanyes del Penedès  (Foto: Anna Sadurní)

  I avui diumenge he anat a Les Cabanyes del Penedès per a prendre part en la cursa de 12,7 Km que passava entre les vinyes i camins de la zona. No era una cursa estrictament de muntanya. De fet, la major part del recorregut es feia per camins prou amples. No hi havia grans pendents. El més costerut era un tram que es feia per asfalt. He sortit molt conservador, força endarrera, per evitar que no em passés factura l'esforç de la nit anterior. Això ha fet que fins el km 2, pràcticament, no pogués córrer amb certa comoditat d'espai. La cursa era prou concorreguda, amb uns 700 atletes. Cap el Km 7,5 he estat a punt de caure en un revolt peraltat a l'inrevés. Pels pèls he pogut evitar una caiguda que segur que hauria estat dolorosa. L'objectiu que m'he marcat era fer millor temps que ahir a Les Planes d'Hostoles. Ho he aconseguit a l'acabar en 1h 0m i 1s. He esprintat per mirar de baixar del 60 minuts sense premi, per ben poc. Si no hagués sortit tant endarrera, segur que ho hauria aconseguit. El meu temps oficial han estat 49 segons més, que és el que he trigat en passar per l'arc de sortida. Bona cursa, bon ambient, bon recorregut, bona temperatura. A mí m'agrada més la calor que el fred, si bé a la Mitja de l'Espirall, al desembre, em defenso força bé.                      
   Al mes d'octubre treballaré els caps de setmana al matí, així que només podré córrer curses de dissabte a la tarda. Faré la dels 10 Km de la Penya Blaugrana de Santpedor, la vila natal del Pep Guardiola, dissabte 5 d'octubre. Dissabte 12 no tinc res previst. Si en coneixeu alguna que es faci a la tarda, m'ho dieu, si us plau... El 19 no en faré cap segur perquè aquell cap de setmana el reservo completament perquè la meva dona fa 50 anys i s'ha de celebrar com cal ! I el 26 d'octubre no en tinc cap de prevista. El mateix que pel 12 d'octubre, si en sabeu d'alguna, aviseu-me !

Del neoprè a Andorra

Sóc el de l'esquerra de tot (Foto Victòria Gràcia)

Aquest ha estat un cap de setmana atípic, per a mi. Tot va començar divendres amb les lliçons magistrals del triatleta professional, Cesc Godoy, que ens va explicar els secrets de la natació, o almenys alguns d'aquests secrets en la triatló. Vam nedar amb neoprè. Ens va explicar com posar-nos-lo, com treure-nos-lo... Conec força triatletes i tots m'havien comentat com és de fàcil rebre cops i puntades en el sector de natació, especialment al començament. Per tant jo vaig decidir sortir molt endarrerit, esperant que els primers sortissin. Erem uns 40. S'havia d'arribar a la boia, que estava a uns 150 metres. Per tant, 300 metres perquè s'havia de tornar...! Socors....! Per a mi, una distància estratosfèrica, si ja em canso en una piscina de 25m !! Per acabar-ho d'adobar, el mar estava lleugerament picadet, i com que vas a contra ones, la sensació de no avançar res de res, era molt elevada per a mi. No vaig ser capaç de fer els 150m seguits. Ni en broma. Vaig aturar-me almenys un parell de cops per reposar i fer una mica de braça. Al veure que encara avançava menys, vaig decidir seguir amb l'estil (?) crawl. El meu crawl, vull dir. A l'arribar a la boia, instruccions del Cesc Godoy. Molt interessants i segur que seran molt útils als que participin a la Garmin de Barcelona del 6 d'octubre. No serà el meu cas. Al marge que estaré treballant aquell dia tot el matí, no m'apuntaria a cap triatló sense haver entrenat mínimament especialment la natació.

Amb el Cesc Godoy (Foto: V. Gràcia)

Caldrà treballar... el fotoshop !! (Foto:Pablo Bosch)

   Després de les instruccions, tornada cap a la platja. Certament el neoprè dóna una flotabilitat espectacular. Però una cosa és flotar i l'altra avançar nedant. Vaig pensar que al nadar a favor de les onades, la cosa seria més senzilla. Doncs no !. Igual que a l'anada a la boia, no avançava. Després d'una bona estona vaig veure que la majoria dels companys ja estaven a la platja. Esperant. No era l'últim, jo, però gairebé. Finalment arribo. Per a la meva sorpresa, resulta que ... hem de tornar a la boia perquè ara practicarem com envoltar-la. No podria haver una boia més a prop ?, pensava jo... Doncs sant torne-m'hi. Aconsegueixo arribar. Dels últims lògicament,  i el Cesc Godoy ens explica i ens ensenya la tècnica de nedar com a waterpolistes, amb el cap a munt per no perdre de vista la boia. Ens diu que és bó combinar aquest manera de nedar amb l'habitual de respirar per un costat per a no desviar-nos. Envoltem la boia dos cops i tornem cap a la platja. Començo a estar cansat, però menys del què pensava. Jo respiro cap a l'esquerra i noto que el meu braç dret pràcticament no surt de l'aigua. Finalment arribo a la platja. Quan em poso dret noto que no puc mantenir l'equilibri. No estic marejat, em trobo bé, però no puc estar-me dret. Em deixo caure a la sorra. Em recupero. M'aixeco i el Cesc Godoy diu que ens ensenyarà a treure'ns el neoprè. Al.leluia, penso. Això vol dir que la sessió s'acaba. No per res, però ja em veia tornant a la boia per tercera vegada...
  Ens canviem i fem una sessió de còrrer. Aquí estic molt més tranquil. Corro al costat del Cesc Godoy tota la sessió. Fem 4,7 Km a ritme de 5m 10s/Km. Cap problema. Almenys aquí no desentono...

És preciós còrrer a Andorra ! (Foto: Championchip)

   Resumint: he provat el neoprè. La veritat, però, és que veig difícil que un dia m'aventuri a fer una triatló, si bé és cert que mai no se sap. Per a fer-ho hauria d'invertir en material, com per exemple una bicicleta mínimament correcta. I l'economia no està per gaires alegries. A més, com ja he dit, hauria d'entrenar la natació. I si ja em costa trobar temps per còrrer, haver de nedar i anar amb bici... ufff, se'm fa una muntanya !! Realment un dels motius pels quals admiro als triatletes és per precisament aquesta capacitat de sacrifici d'entrenar tres disciplines. Jo amb una ja faig, la veritat... En qualsevol cas, moltes gràcies al Cesc Godoy, als amics de Garmin, i a la Victòria Gràcia d'Asics per convidar-me a viure una experiència inèdita per a mi.

Arribada. Un pèl perjudicat (Foto: Yair B)

  I avui diumenge he corregut els 10 Km d'Anyòs Park, a Andorra. Hem estat amb la família des de dissabte al migdia. 24 hores intenses. Els amics d'Anyós ens han tractat com a autèntics reis. Moltes gràcies  a l'Albert Salvador i tot el seu equip. Són uns grans professionals. Pel que fa a la cursa, la part més dura eren els últims 300-400 metres fins a la meta amb una curta rampa final duríssima. La resta de la cursa, sensacional. Força troç de pla per començar, uns 2 quilòmetres, lleugera pujada fins el 2,5 i girar cúa. Allà he vist que anava més o menys el 36. He anat treballant-me les posicions i he passat un parell d'atletes. Fins a la rampa final que comentava, crec que anava el 34 o el 35. En l'últim revolt abans d'entrar a la meta, 3 o 4 corredors m'han esprintat inopinadament, pel pendent que hi havia, davant de la meva impotència. No sé si hauré entrat entres els 40 primers, finalment. Tant se val. No esperava fer el temps que he fet. He acabat en 44m i 7s, quan pensava que amb fer 45 llargs ja seria un bon temps. Al sortir davant de tot he anat els 2 primers Km a molt bon ritme, fins i tot baixant de 4 (3,55), el primer. Content, doncs, finalment per aquest cap de setmana aquàtico-atlètic.
  El cap de setmana que vé dues curses faré. Dissabte, 10 Km nocturns de muntanya (ai, mare...!) a Les Planes d'Hostoles. I diumenge, 12,7 Km de muntanya també, però de dia, a Les Cabanyes del 

Penedès. Aviam què tal tot plegat...!