dilluns, 8 de novembre del 2021

Marató de Barcelona-2021: ambulància

Pocs abans d'aturar-me pel bessó  (Foto:Cristina Fàbregas)

 Sembla estrany que a la Marató de Barcelona, que ja he completat 17 vegades, em pugui passar alguna cosa nova. Doncs aquesta vegada m'ha passat. Vaig ser evaquat en ambulància... Tranquils, estic perfectament, i a més vaig acabar la cursa, la meva 58a marató. Però anem a pams...

La idea era intentar fer 3h 59m, si bé tenia dubtes perquè la preparació que havia fet era molt justeta de quilòmetres. Segurament vaig ser massa agoserat. Em vaig col·locar just al darrera de les llebres de sub 4h. L'Arcadi, molt més intel·ligent, va preferir sortir més enrera a un ritme de 6m/km buscant les 4h 13m.

Evidentment, al començament vaig anar molt còmode al ritme de 5m/40s el Km. En el km 12 el bessó de la cama dreta em va començar a molestar, però no era un impediment per seguir corrent uns segons més lent. També feia estona que el pantaló em segava l'engonal. M'havia descuidat de posar-me vaselina... Quin desastre!! El cas és que a l'arribar a la mitja marató, 9 quilòmetres després, el bessó em va fer aturar. Em molestava massa. Vaig caminar uns 200 metres per a veure si li donava una mica de descans i vaig tornar a posar-me a trotar. Evidentment les llebres de les 4h ja eren absolutament inabastables per a mi. Canvi d'objectiu: aviam si seria capaç de fer un millor crono que les 4h 15m de l'última marató que havia fet  De fet, vaig aspirar a 4,05 i a 4,10, però va acabar sent impossible. Vaig seguir trotant fins el 35 a ritmes entre 5,55 i 6,10 intentant preservar el bessó el màxim possible. 

Poc després de passar el Km 35 l'Arcadi i el Xavi Sanz em van atrapar. El Xavi es va voler quedar amb mí, per ajudar-me, però aleshores em vaig adonar, al parlar unes frases amb ells, que estava molt cansat. Al parlar em cansava. Es vaig dir que tiréssin que ja arribaria a meta, que no es preocupéssin per mí, i em vaig posar a caminar novament. Sabia perfectament, però, que podia acabar la cursa, ni que fos caminant i trotant a estonetes. Poc abans de passar per sota de l'Arc de Triomf, una mica abans d'arribar al km 36, vaig posar-me a trotar novament. I així ho vaig fer fins el Km 38, a la Via Laietana. Allà vaig tornar a caminar uns 100 metres. I d'allà fins el Km 39, trotant novament. Nova aturada per caminar uns segons i d'allí fins al final --els últims 3 quilòmetres-- ja els vaig fer trotant tots ells. El cas és que vaig acabar en 4h 17 minuts i 57 segons. L'Arcadi va fer 4h 16m.

Fins aquí, diriem que tot més o menys "normal", si bé vaig haver de caminar molt més del que mai hauria volgut...

Quan vaig creuar la línia d'arribada vaig sentir-me una mica "out", diguem-ne. De fet molts cops em passa a l'acabar alguna cursa, però al caminar uns metres de seguida ho supero, em recupero gairebé de manera immediata i no passa absolutament res. El cas és que ahir, al veure'm aturat, els de la Creu Roja em van oferir una cadira. La temptació va ser massa gran, potser... i m'hi vaig asseure. Crec que va ser pitjor, perquè aleshores sí que em vaig començar a marejar. Em van portar a la seva carpa i em van estirar en una llitera. Vaig agafar fred. Em van donar aigua i un líquid molt dolent de color taronja. Crec que m'aportava sals, però no podia amb ell... Van donar-me un plàtan, pel potasi, però tampoc no podia quasi menjar-lo.... Amb tot això em va agafar més i més fred i vaig començar a tremolar. Com que estava tovet, fins i tot vaig posar-me a plorar perquè pensava que mai més faria una marató. Les mantes que em posaven no m'evitaven les tremolors. En un moment de "calma" vaig poder parlar amb la Mònica, la meva dona, per telèfon i li vaig dir que vingués. Com que seguia tremolant, em van treure a fora de la carpa i em van asseure en una cadira perquè em toqués el sol, aviam si així em refeia... però tampoc. Només tenia ganes d'estirar-me. Un altra cop a la camilla... jo diria que la gent de la Creu Roja va preferir no córrer cap risc i van decidir enviar-me amb ambulància a l'Hospital Clínic. Just quan m'entraven a l'ambulància va arribar la Mònica, que es va espantar, lògicament, perquè com que haviem parlat per telèfon una estona abans, ella tenia la percepció que estava prou bé... Un cop a l'ambulància, amb bona temperatura, ja em vaig començar a refer. A més a més em van posar suero. En el box d'urgències em van fer un electrocardiograma. Tot normal. Van veure que estava perfectament i em van deixar anar a casa. Em van fer una prova del sucre i van comprovar que el tenia una mica alt. Em faré les proves per saber si tinc diabetis o no. De fet tinc familiars molt propers que en tenen. Total, havia fet una lipotímia i una hipotèrmia. La lipotímia, però, en cap moment em va fer perdre la consciència. La causa de la lipotímia sembla prou clara: d'un temps ençà faig la dieta de 16h sense menjar. Bàsicament em salto l'esmorzar. Per tant, vaig córrer la marató en dejú. Mal fet, evidentment. En tot cas, els dies de marató sí que haig d'esmorzar. Però he estat més radical. Deixo la dieta i passo a fer la de les 5 ingestes diàries. Segur que m'anirà millor. 

Quan els explicava als metges i als de la Creu Roja que estava en dejú des del sopar del dia anterior,  arrufaven el nas. El meu germà Manel, lògicament, ha estat més contundent... És la confiança... ;-)) 

 

13 comentaris:

Xavi Sanz ha dit...

Benvolgut Xavi,

Me n’alegro de saber que estàs molt millor i ben recuperat. Ara ja tens una altra anècdota pels néts!

Uns abraçada
Xavi S.

Vicenç ha dit...

Quin ensurt!, sort que ets fort com un roure, tornaràs a baixar de les quatre hores, de les tres ja ho vas fer en el seu moment 😊.

RunnerSantBoi ha dit...

Me alegro que estés bien,ahora toca recuperar y hombre xfa desayuna y ponte fuerte,yo de esto también me ha pasado pero en mitja marató,glucosa baja y te quedas como un pajarito,pero todo salió bien.un abrazo

Xavi ha dit...

Moltes gràcies. Sí, a partir d'ara esmorzaré. Avui ja ho he fet...!

RunnerSantBoi ha dit...

Hola Xavi psiquiatric runners soy RunnerSantBoi,Manolo, ánimo y adelante campeón

Unknown ha dit...

Bones Xavi,
Un dejà vu, per mi.
Només referent als nivells de sucre, quan tremolem, atac ansietat, senyal d'alerta, el cos puja nivells de sucre, per sortir corrents del perill. A veure els anàlisis.
Has demostrat tantes coses, que no et cal demostrar res a ningú.
Una abraçada, company

Ramon_B ha dit...

Me'n alegro, un ensurt que es pot explicar bé. Ànims. Jo soc els d'esmorzarvabans i bé 😉

Antoine Fernie ha dit...

Xavier, en la marató del 2000 em va passar exactament el mateix. Era el meu any sub 3 i vaig arribar en 3:15, amb hipotèrmia i quasi sense coneixement. Directe a urgències. Se el que has viscut i em sento identificat. Ànims

Olga Planas ha dit...

Hola Xavi a qui se li acut anar a fer una marató sense esmorzar. Jo ja no puc fer maratons ni mitges perquè tinc hipotèrmies i m'hi podria quedar, es passa molt malament. Cuida't molt i no facis bestieses. Ànims

Manuel ha dit...

Ja t'ho vaig el dia abans. No som maratonians, som corredors. Quan es pateix molt a les maratons i ja en portes moltes, una de dos: o deixes de córrer maratons, o passas de les 4 hores i vas directament a 4:30 o 5:00 i sempre acabant com un senyor. De fet a partir de certa edat molta gent deixa les maratons. En el 5 i 10 km hi ha molta vidilla. Una abraçada germà petit

Pep ha dit...

He patit amb la teva crònica. Tan sols, espero que sigui això de tantes hores sense aportar al teu cos tots els aliments necessaris i que no et torni a passar. Estic amb en Manuel i penso que de tot s'aprèn. Abraçada!!

Unknown ha dit...

Moltes gràcies per compartir Xavi, això ens ajuda als que fem dejú...
Anims!

Tranks ha dit...

Xavi jo vaig córrer en dejú la marato, no es cap problema ai estàs entrenat. Fa any que no prenc gels ni barretes en cap cursa, 4,5,6 hores cremant greix. Cal veure si vas perdre gels o no? Jo també vaig fer la marato y en el km 40 vaig caminar 2km fins a meta i malgrat portava tèrmica em faig enfriar molt, va fer molt fred aquell dia. Cuidat i a pel pròxim repte