1a marató de muntanya de la meva vida

Acabada la marató número 42 !!

  Has estat la meva marató número 42. Xifra màgica. La 1a edició de la marató del Priorat, a Falset. Recorregut preciós que vaig gaudir especialment en la primera mitja. Vam passar per pobles preciosos, com Bellmunt, Torroja, Gratallops, Porrera... Erem uns 400 corredors comptant la mitja i la marató. Primer vam sortir els maratonians i més tard els de la mitja. El dia ens va acompanyar, si bé en algunes estones el sol va picar fort. Vist el perfil de la cursa, vaig pensar que posar-me com a objectiu intentar baixar de les 5 hores no era descabellat. Quan faltaven uns 10 minuts per començar em vaig adonar que m'havia oblidat el rellotge ! Al ser una cursa de muntanya vaig pensar que no era greu, ja que no es tracta de mantenir cap ritme. Però sí és cert que vaig trobar a faltar el crono. Més que res per saber quants quilòmetres i quan estona portava de cursa. Ho vaig suplir preguntant a altres corredors. En els primers 15 quilòmetres de cursa vaig tenir la mala sort, igual que un bon grapat de corredors, d'equivocar-nos de recorregut dos cops !! Quan ens vam adonar que no anàvem bé, vam haver de retrocedir. En total vaig calcular que com a mínim, vam fer ben bé un parell de quilòmetres de més. Tenint en compte que la marató sempre és una prova dura, el cert és que em van preocupar aquests quilòmetres "regalats".

Entrant a Torroja. Km 18, aproximadament

   La mitja marató la vaig passar, segons els meus càlculs, en pràcticament 2 hores i 30 minuts. Vaig veure clar, aleshores, que intentar baixar de 5 hores era una quimera. Nou objectiu: 5h 30m. A mesura que passaven els quilòmetres cada cop em costava més encarar les baixades, no només perquè baixo fatal i tinc por de caure, com ja he comentat altres vegades, sinó perquè notava molèsties als dits dels peus. No m'havia retallat les ungles com caldria i ho estava pagant. Sortosament, la cosa no va anar a més. Em vaig aturar una vegada a treure'm pedretes dels peus. A partir del Km 30 i poc, vaig rendir-me a l'evidència que les pujades les havia de caminar i oblidar-me del trot. Amb tot, els últims 3 quilòmetres, en pujada, eren per asfalt. Em vaig trobar còmode en el meu element "natural" i vaig trotar molta estona superant els altres corredors que tenia a prop. A aquestes alçades, per cert, l'objectiu de temps ja feia estona que l'havia fixat en les 6h. A la muntanya, està clar que millor oblidar-se del crono, però l'esperit competitiu que crec que tots portem a dins, --en definitiva és una cursa-- ens fa posar objectius. Almenys és el meu cas.

Avituallament a Porrera. Km 33

Amb l'Arcadi, abans de començar

  Ja entrant novament a Falset, després d'un gir a l'esquerra, una rampa d'escassament 200-300 metres em va superar. No vaig veure'm amb cor de trotar-la. I la vaig caminar. Ja havia comprovat al llarg de la cursa, en les parts més costerudes, que el meu caminar és més lent que el de la majoria de corredors que tenia al meu voltant. Per tant, sabia que al caminar aquella rampa perdria el què havia estat intentant durant els últims 2 quilòmetres: entrar a meta abans que un noi i una noia amb els que ens havíem estat passant diverses vegades al llarg de la cursa. Al caminar-la, --ells també ho van fer--em van superar, tal com preveia. Al final van entrar a meta uns 15 segons abans que jo. El meu temps final 5h 57m 5s, 4art de la meva categoria, 75è de la general. Vaig ser l'últim corredor en baixar de les 6 hores.
  Ha estat la primera marató de muntanya de la meva vida. I crec que serà l'última. No pas perquè no m'agradés, --ben al contrari-- sinó perquè estar 6 hores per completar una cursa, crec que és exagerat per a la meva edat. Com deia, tinc esperit competitiu, i aquest esperit el gaudeixo més en curses d'asfalt. Lluitar contra el crono m'agrada, i en la muntanya això passa a un segon pla. A més no sóc especialista en muntanya i pateixo.
  Pel que fa a la marató del Priorat, vull felicitar els organitzadors, els Dracrunners. Organitzar una marató és complicat, però més encara si és de muntanya. L'ambient que van crear abans i després de la cursa va ser magnífic. Ah...! i l'arròs del tros per recuperar forces estava boníssim !!!! Bé. Cal afegir també que una de les gràcies d'aquesta marató és que en els avituallaments es podia fer una magnífica degustació de vins del Priorat. Jo no en vaig prendre cap perquè sóc abstemi i perquè l'alcohol deshidrata. Sens dubte, però, això fa de la Marató del Priorat una marató ben diferent. Entenc que si es beu un petit tast a cada avituallament, tampoc no ha de passar res. I menys encara amb vins de gran qualitat !
  Pròxima cita, diumenge que vé, 12 d'octubre. Correré a casa. La cursa de 10 Km de Sant Muç, a Rubí. És dura perquè té pendents importants.