La més clàssica de totes

 

Arribant a meta

  Amb aquest títol només em puc referir a una cursa: la Jean Bouin. 99 edicions la contemplen. Espero poder-la córrer l'any que ve, que serà l'any del centenari. La meva aspiració era modesta: amb fer menys de 51 minuts en tenia prou. Divendres havia corregut 1h 45m i, dissabte, 1 hora. Per tant. estava clar que no podria fer un bon registre, ja que, a més a més, abans de la cursa vaig fer, el mateix diumenge, mitja horeta.

    Vaig sortir veient que la llebre dels 50 minuts estava una mica per davant meu. Em vaig posar com a  objectiu atrapar-la, però no ho aconseguia. Segons el meu crono, jo circulava per sota dels 5m/km --uns quants segons per sota-- però no m'acostava. 

A la recta de meta

     Quan va arribar la part més complicada del recorregut, o sigui, els 2 últims quilòmetres, no havia aconseguit atrapar la llebre. Estava a punt de deixar-ho per impossible quan vaig veure que la llebre reduïa el ritme. Potser --vaig pensar-- es va adonar que havia anat massa ràpid. I ho vaig aprofitar. La vaig atrapar i la vaig deixar enrera. Com que l'últim quilòmetre ha estat suavitzat i veia en el meu crono que podia acostar-me als 48 minuts, vaig prèmer l'accelerador per mirar d'aconseguir-ho. No em vaig quedar lluny. Al final 49 minuts 16 segons, 5 segons més que en l'últim 10.000 a Sants.

     O sigui, donades les circumstàncies, vaig quedar prou satisfet.