17 anys, 5 mesos, 12 dies

  Avui l'entrada no va del córrer. O sí. Del córrer en busca dels anhels. D'aquella pressa que té la joventut per aconseguir els seus objectius i metes. Una pressa jovenil que, els que som més grans normalment observem amb una certa distància i també amb un somriure perquè ens hi veiem reflectits quan erem joves.

   Dijous, 15 de setembre del 2016. 8 del matí. Ja fa estona que sento la Mònica, la meva dona, que parla molt alt. Estic molt adormit. Sóc d'aquells que, si puc, vaig a dormir tard. No entenc perquè crida, ni amb qui parla....   De cop i volta entra al dormitori xisclant, amb el telèfon a l'orella. "El Martí Bolló ha mort...!!" M'aixeco d'un salt. "Cooom...?" només encerto a dir. "El nostre Martí ha mort, Xavi...!" diu sanglotant sense parar.....  Incredulitat. En Martí ja estava recuperat del tot del greu accident de motocicleta que va tenir al mes de febrer. Li van haver de posar una petita pròtesi a la aorta, però no era cap impediment per a què fes vida normal. I la va fer. Durant aquesta mena de pròrroga de vida que va tenir de 7 mesos va aprovar el 1r de batxillerat de manera brillant, tot i que es va perdre 3 mesos de classes. És que el Martí era brillant. En tot. I es feia estimar. Per tothom. Fill únic del Josep Miquel i l'Anna Maria. Ella és cosina germana de la meva dona. Erem, doncs, el què a casa en dèiem tiets valencians. El vam tenir a l'estiu una setmana amb nosaltres de vacances al càmping on fa 17 anys que hi anem. Fins aquest estiu, no haviem trobat el moment. El Martí, el meu fill Biel, també de 17 anys, el cosí de tots dos, l'Aleix, de 18 i el germà de l'Aleix, l'Adrià, de 15 anys, tenien una química especial. N'estic segur. Ha estat duríssim per a tots tres saber que mai més podran compartir la seva creixença, els seus anhels, la seva vida, amb el seu més que cosí, amic, Martí. Al càmping se'ls veia tant feliços. Al 2017 volien repetir la trobada, com no, entre d'altres coses perquè el Marti va estar tres dies al llit amb angines. I així la setmaneta plegats encara es va fer més curta...

   "Li feien mal les cames quan va acabar l'entrenament de futbol..." Van cridar una ambulància i cap a Bellvitge... Pràcticament no va arribar viu al quiròfan... En un tres i no res havia passat de jugar a futbol, ple de vida, de ganes de fer coses, de pensar en el futur, fins i tot ja començava a tenir clar que volia tornar a anar en moto per recuperar la independència que li donava... a morir per culpa d'una trombosi. Així. Tal qual. Tant senzill. Duríssim. Especialment pels pares, està clar. El trasbalsament ha estat, és i serà etern. Només es podrà arribar a suportar sabent que el Martí ens observa des d'allà on sigui. On amb el pas del temps tots ens hi anirem trobant. Aleshores, Martí tú ens guiaràs, perquè ja et coneixeràs la casa. El que també és segur és que, en només una setmana, allà on siguis, tothom ja et deu estimar. Si al càmping en una setmana (amb tres dies al llit) vas deixar petja, allà on siguis --que intueixo que la gent és llesta-- ja se n'hauran adonat de qui és en Martí Bolló Bordas, un noi de 17 anys, 5 mesos i 12 dies. Depèn de gent com tú la sort del món. D'aquest món i de l'altre. Mai no t'oblidarem, Martí. Com tothom que t'ha conegut i fins i tot, com molta gent que no va tenir aquesta sort. La vida era el què venia just després.