dimarts, 8 de maig de 2012

Una experiència solidària, esportiva, vital.

Tot va començar a l'octubre passat quan l'Arcadi i jo vam ser convidats per Intermón Oxfam a apadrinar la Trailwalker, juntament amb l'escriptora Asha Miró, l'atleta Maria Vasco i el gimnasta Gervasi Deferr. A la presentació, mig en broma, mig seriosament, vaig proposar-li a l'Arcadi de formar un equip i participar-hi. Amb els mesos la cosa va anar prenent cos i vet aquí que dissabte 5 de maig en trobem a la línia de sortida a Olot disposats a fer 100 Km per arribar a Sant Feliu de Guíxols, seguint l'anomenada Via Verda, l'antiga ruta del carrilet. L'equip es va configurar amb el Sebas Guim, l'home d'esports de TV3 a Madrid, i el meu germà Manuel, que és metge a l'Hospital de Sabadell.

Una de les grans diferències d'aquesta prova amb altres de similars és que es tracta que cada un dels equips participants aconsegueixi recaptar almenys 1.500 euros per ajudar a tirar endavant els projectes solidaris d'Intermón, especialment a l'Àfrica. En aquest cas, construir pous d'aigua a Etiòpia per evitar que els seus habitants hagin de fer grans caminates de més de 6 hores per aconseguir-ne. Entre els 287 equips que van prendre la sortida es van recaptar més de 640.000 euros. Impressionant. Som un pais on la solidaritat és un valor important. Penseu en el programa La Marató de TV3, per exemple, que any rera any, supera la seva recaptació. A Catalunya, la solidaritat no en sap de crisis.

L'equip de TV3 teniem un doble repte: a més de fer els 100 quilòmetres, ens vam comprometre a gravar un reportatge sobre la nostra experiència a la cursa. Un reportatge que s'emetrà en el programa Temps d'Aventura, dijous 10 de maig, a les 10 de la nit, a l' Esport3. Per a fer-lo vam carregar dues càmeres: una handycam i una go-pro. Són petites i pesen poc, però en una prova tan llarga s'ha d'evitar al màxim carregar pes de més.
Tots quatre membres de l'equip som maratonians amb un grapat de maratons en els nostres currículums, però només el Manuel i el Sebas tenien experiència en proves ultres. Especialment el Sebas, que va ser capaç d'acabar el 49è en la Marató des Sables del 2011 i 6è en la Isostar Desert Marathon, una prova de 112 Km, en solitari, pels Monegros. Quasi res !!! L'Arcadi i jo som gairebé corredors d'asfalt en exclusiva i casualitat o no, vam ser els que vam tenir problemes físics en algun moment de la prova.

La Trailwalker estava dividida en 8 etapes que finalitzaven cadascuna d'elles amb un avituallament. Cada equip havia de tenir un equip de suport propi. El nostre estava conformat per la Mònica, la meva dona; el Biel, el meu fill de 13 anys i la Marga, la dona del Manuel. Sense ells no hauriem pogut acabar, sense cap mena de dubte.

Per començar vam quedar amb el nostre "dream team" de suport que ens trobariem al segon avituallament, situat a Sant Feliu de Pallerols, al quilòmetre 18. Tot anava sobre rodes. Anàvem devorant quilòmetres, xerrant, rient, fent bromes constants, gravant imatges pel reportatge. Quan ens estàvem acostant a Anglès, en el quilòmetre 39, vaig notar que tenia problemes per seguir els meus companys de viatge. En principi no li vaig donar més importància, però a l'arribar a l'avituallament vaig tenir una baixada de tensió notable que em va deixar groggi. No entenia res. Amb 33 maratons que he fet i dues curses de 100 Km, què m'estava passant ? La calor em va afectar molt més del que m'imaginava, però sobretot, pel fet de no haver-me hidratat com era necessari.

El Biel em va canviar l'aigua del Camelback i em va dir: "Papa, però si no has begut quasi res !" I tenia tota la raó. Amb una mica de gel que la Mònica em vam posar pel coll poc a poc em vaig anar recuperant. Intentava menjar alguna cosa però no em venia de gust gairebé res. Una mica de fruïta i poc més. El cas és que l'aturada a Anglès va ser més llarga del previst. Almenys va durar uns 25 minuts per culpa meva.

D'alguna manera aquest "incident" devia despertar en tots nosaltres l'esperit d'equip. A partir d'aquest moment el Sebas es va convertir, segons feliç expressió del Manuel, en"el nostre Guardiola particular". Al ser el més expert en proves ultra va estar pendent de mí constantment. Em deia cada dos per tres que begués aigua, em donava trocets de barretes energètiques --que m'entraven molt bé, per cert-- i no em treia ull de sobre per a què no afluixés. Però sempre amb una amabilitat i un saber fer exquisit que ens va fer concloure a la resta de l'equip que sense ell molt possiblement no hauriem aconseguit completar els 100 quilòmetres.

Poc abans de la meitat de la prova, l'Arcadi ens va donar l'ensurt més gran. Feia estona que anava trotant mig encongit, sense dir res, sense fer bromes... De cop i volta va tenir rampes a una cama. Com a expert corredor que és de fa més de 30 anys, sabia què li passava: estava deshidratat. Els braços i les cames els tenia plens de sal, símptoma inequívoc de deshidratació. A més, 4 hores abans de l'inici de la cursa, havia tingut una rampa al llit i se li havia pujat el bessó, com una mena d'avís al que potser no va fer prou cas. A més a més, a l'Arcadi no li prova bé còrrer amb el pap ple i havia menjat massa i havia fet barreges estranyes en l'últim avituallament. La digestió era més complicada que mai i el cos es queixava. El sol seguia apretant; vam arribar als 36 graus, el tram era el més llarg de tot el recorregut i no hi havia res d'ombra. El Sebas va pensar, segons explica en el seu blog, que allà vam estar aprop de l'abandonament. Jo, en canvi estava convençut que l'Arcadi es recuperaria i ni se'm va passar pel cap aquesta possibilitat. Vam posar-nos a caminar perquè anés més còmode. Es va començar a hidratar bé i es va anar refent. Un Reflex salvador que ens va deixar un altre equip va ajudar a la recuperació del bessó.

I vam arribar a Girona. Quilòmetre 56. A l'entrar al Pavelló de Fontajau on hi havia el control de pas, l'aire condicionat que hi havia em va afectar novament. Necessitava seure, beure i abrigar-me. Un altre cop no em venia de gust menjar res i em forçava a ingerir almenys fruita. Un altre cop l'aturada va ser més llarga del que hauriem volgut, però em vaig recuperar i vam seguir endavant pensant que ja anàvem descomptant quilòmetres i que l'objectiu era més aprop.

El sol començava a baixar i per tant la temperatura també, cosa que vam agraïr tots. Fins a Cassà de la Selva, al quilòmetre 71, vam anar prou bé. Era ja negra nit des de feia estona. Jo tenia clar que a l'arribar a l'avituallament, seuria. El Sebas em deia que no ho fes, perquè temia que tingués una nova baixada de tensió. Sortosament no va passar res d'especial.

L'Arcadi ens va distreure explicant-nos com anava el Barça-Espanyol i el comiat de Guardiola, ja que estava escoltant la ràdio mitjançant el mòbil. Això ens va permetre passar molts quilòmetres en la més negra foscor, només trencada pels nostres frontals... i la narració de l'Arcadi, és clar !

Penúltim control a Llagostera, al quilòmetre 81. Vaig sortir-ne amb fred, tremolant. Cap problema. Em vaig abrigar bé, fins i tot amb guants, fins que vaig entrar en calor.

Últim control a Santa Cristina d'Aro. Tots estem bé, donades les circumstàncies. Els marejos meus i les rampes de l'Arcadi estan oblidats. Portem 91 quilòmetres. Tenim moltes ganes d'acabar. El penúltim entrebanc, una pedreta a la meva sabatilla. No sé quantes pedretes em van entrar al llarg del recorregut. Almenys vaig aturar-me 4 o 5 vegades per aquest motiu.

Però res no podria aturar-nos, ni tan sols les ensopegades que el Manuel i l'Arcadi van tenir en creuar un carrer ja a Sant Feliu de Guíxols.
A 400 metres de la meta vam superar un equip de Corredors.cat que no van poder competir-nos el lloc perquè estaven ben baldats. I l'entrada a la meta va ser apoteòsica. Almenys per nosaltres. Quina alegria, quina felicitat, però sobretot, quin alleujament !!! Ho haviem aconseguit en 15h 6m i 38s . A més vam entrar en la 10a posició. Top-10

!! Estàvem exultants !! Per acabar la festa em van agafar nàusees, ganes de vomitar i em va baixar la tensió, però no va passar d'aqui. La Creu Roja em va prendre la pressió i com que el Manuel i la Marga tots dos són metges, vaig estar més ben tractat que un rei ! Un cop mig recuperat gràcies també a la magnífica truita de patates que em van oferir l'equip al que haviem pres el 10è lloc --això és companyonia, sí senyor !!-- vam enfilar cap a l'hotel a descansar. Ja tocava !!

10 hores més tard, a les 12 del migdia, tornàvem a estar a la zona de meta veient arribar els equips que portaven ja més de 24 hores lluitant per arribar i tenir la mateixa satisfacció que haviem tingut nosaltres. I les seus rostres ho reflectien ben bé. No era per menys. En definitiva, una gran festa, una gran experiència que algun dia m'agradaria repetir.

9 comentaris:

Sebas Guim ha dit...

Perspectives diferents però la mateixa satisfacció. I ja penses a repetir? Malalt!!!!!! (De fet potser tots plegatrs estem una mica malalts, no?)

Anònim ha dit...

Jo també vaig ser-hi..però caminant!! I amb sa calma vam arribar els 4 membres del l'equip.
Per mi una gran experiència humana i sobretot un gran repte personal.
Felicitats a tots els Trailwalkers!!!!

Raúl Muñoz ha dit...

Gran experiència, sens dubte.
Precisament fa una estona ho parlava amb un company de feina, que també va fer de càmera a la Trail Walker, per tal de preparar-nos per a l'any vinent. Després de llegir-te tinc clar que podria ser molt i molt dura, però també molt gratificant.

Gran resultat el vostre. Com es nota que hi ha qualitat.

Ramon ha dit...

Moltes felicitats. Sou uns craks !

Jordi ha dit...

Felicitats a tos 4 per la cursa. I també a l'equip de suport que, pel que expliques, va fer una feina formidable.

Miquel Pucurull ha dit...

El que heu fet és magnífic. Ja no es pot dir que córrer per altruisme només es fa a l'estranger.
L'enhorabona!

Aguilera ha dit...

Enhorabona! Sou unes màquines!! La pròxima vegada que em faci mandra anar a peu a algun lloc aprop de casa i estigui temptat d'agafar el cotxe, ja no ho farè!!!

Ricard Masferrer ha dit...

També hi vaig ser amb un equip format a l'escola, tota una experiència tant la preparació com la prova amb si. Mai havia fet 100 kms. Ens va costar però al final dos vam arribar al final. Arribar l'equip al complert té que ser sensacional.

Xavi ha dit...

Certament, Ricard. Arribar tots 4 és magnífic. Felicitat igualment per acabar. Fer-ho quan 2 companys s'hi hanq uedat tampoc deu ser senzill...