Quina cursa més dura...!

Avui he fet la Cursa de la Roca Negra, a Sant Boi de Llobregat. Una mitja marató de muntanya --igual una miqueta més, hi ha qui assegura que són 22 Km-- que m'ha servit per provar què tal em moc en una cursa d'aquestes característiques. Diria que és una cursa d'alta muntanya, donades les constants pujades i baixades que t'obliguen a un esforç notable, i a més a estar molt atent en alguns descensos, especialment, per a no caure i prendre mal.

Perfil de la cursa, amb 8 pujades que deu n'hi do

Me l'he volgut prendre amb calma al ser novell en aquest tipus de curses tant dures. El cas és que he sortit força enderrarit i de seguida ja no es podia còrrer, donat que hi havia alguns passos complicats i es feien embussos. Per altra banda pensava que aquestes aturades m'anirien bé per a no cremar-me massa d'hora perquè, com veieu en el perfil, la cursa no te la regalen, precisament. Penseu que l'any passat, en la primera edició, l'Agustí Roc, gran especialista en muntanya, va trigar 1h i 47m, per tant jo tenia clar que baixar de les 3 hores ja seria un èxit per a mí.

Al començament, alguns embussos

Quan a partir del Km 7-8 més o menys, ja s'ha pogut còrrer amb certa assiduitat, he intentat anar trotant el màxim que he pogut a les pujades. Això m'ha valgut l'admiració d'un corredor que ha flipat quan ha vist com el passava quan ell feia estona que caminava en una de les moltíssimes pujades que té la cursa. Val a dir, però, que en moltes d'aquestes pujades era impensable, per a mí i per a molts, intentar fer-les corrent pel notable pendent que tenen. També en aquesta circumstància, però, he acabat prou content perquè en un d'aquests trams he aconseguit avançar 4 o 5 corredors. Quan puges molt i camines, diria que hi ha dues opcions: seguir el corredor que tens al davant i anar fent o intentar passar-lo. Jo he optat per això segon intentant imitar el què he vist que fan els corredors de muntanya: ajudar-me amb les mans tot recolzant-les en els genolls per poder pujar millor. Sortosament, el Manuel Jiménez --incansable fent el reportatge amb la seva càmera de fotos-- estava una mica més endarrera i no ha pogut immortalitzar el meu gran estil pujant.... Això de gran estil  ho dic amb segones, per si no havia quedat clar...

Puja que pujaràs...

A mesura que els quilòmetres anaven passant costava més i més pujar. Finalment hem arribat al peu de l'última gran pujada, la de l'Ermita de San Ramon. Km 18. Ha estat una pujada que en cas d'estar abans, potser hauria intentat fer-la majoritàriament trotant, però les cames es queixaven a aquestes alçades de la cursa i un cop a l'ermita, quedaven 2 Km de descens vertiginós fins a la meta. Calia reservar una miqueta per no tenir un ensurt al final en forma de caiguda. Aquesta última pujada l'he feta parlant amb un corredor que en la baixada final ha volat !! Està clar que en muntanya els que saben baixar i no tenen por --que aquesta és una altra-- tenen molt de guanyat. En els 2 darrers Km m'ha tret almenys 2 o 3 minuts ben bons.

...i seguim pujant

El Forerunner se m'ha quedat sense bateria quan portava 2h 25m de cursa, per tant no sé el temps que hauré trigat exactament. Quan he creuat la línia de meta m'he girat per veure el següent corredor. Portava crono i m'ha dit que ell ha fet 2h 50m. Calculo que potser hauré fet, doncs, 2h 49m. Ja ho confirmaré amb la classificació oficial. En qualsevol cas, he baixat segur de les 3 hores i per tant estic molt satisfet de l'experiència.

Un descens

  El meu agraïment al Manolo Jiménez que ha estat pendent de mí a tothora i m'ha donat uns consells molt valuosos per encarar la cursa, a més de fer-me un grapat de fotos. Les que veieu en aquesta crònica són totes fetes per ell. I també ha estat capaç de baixar de les 3h. Ha fet 2h 57m. Un crack !!

La cursa està molt bé. Ben organitzada, ben marcada, tret d'un parell de punts. Jo he tingut sort de no perdre'm, però el Ricard Verge, no. S'ha perdut quan anava 5è i al final ha acabat en 2h 44m molt lluny del que seria el seu registre lògic. L'any passat crec que va baixar de les 2 hores, o sigui que imagineu-vos la seva decepció. Una llàstima  perquè la cursa es fa en memòria del seu pare, precisament. Però no ha passat de l'anècdota. Insisteixo que la cursa està ben organitzada, bons avituallaments, no ha faltat líquid, cosa primordial en un dia tan calurós.

Amb el Manolo Jiménez, pitrall 301

Llàstima que el meu company de feina l'Arcadi Alibés no ha pogut venir. Es va torçar el turmell tot just ahir i hauria estat una temeritat afrontar una cursa com la d'avui. Però el conec i encara que l'he aconsellat que demà no faci el 10.000 al barri de Gràcia de Barcelona, crec que acabarà anan-t'hi.