L'adéu a una gran persona i un gran tenista

Avui he estat en el comiat de l'Òscar Hernández. Potser molts us preguntareu... qui és ?. Jo també m'ho hauria preguntat fa escassament 4 anys. El vaig conèixer pràcticament al Godó del 2007. Va fer probablement un dels millors torneijos de la seva vida. Va arribar als quarts de final després d'un memorable partit a la pista 1 en què va derrotar el finlandès Jarko Nieminen. Enmig de la gran quantitat de grans tenistes que tenim, els noms dels quals no cal repetir, s'ha criat tenísticament l'Òscar. Mai no va aconseguir jugar ni tan sols una final de l'ATP, i va arribar a ser tot just el 48è millor del món. Pensareu que és poca cosa. Potser sí. Però l'important és la persona, més que el jugador. Un obrer del tenis. Quan el vaig entrevistar per primera vegada després d'aquell partit que explicava contra Nieminen, la veritat és que vaig veure que connectava de seguida amb ell. Aleshores tenia 29 anys. Avui s'ha retirat amb 33 per culpa d'una lesió a l'espatlla que no ha pogut superar i que l'impedia servir. En el seu comiat --molt emotiu-- no hi han faltat els metges que van intentar guarir-lo. L'Òscar ha tingut paraules d'agraïment per a ells. Un altre no voldria saber res dels metges que no van aconseguir que allargués la seva carrera.

Sempre m'ha semblat un xaval increïble, i m'hauria agradat haver-lo conegut abans. Dóno fe que l'Òscar deixa emprempta. Tenint en compte com és de competitiu el circuit tenístic professional, avui no han faltat al seu comiat el Tommy Robredo, el Marc López, l'Albert Montañès, el Marcel Granollers, el Pere Riba --tots ells tenistes professionals en actiu-- i el "Beto" Martín i l'Albert Costa, ja retirats. I molts altres amics que no s'han volgut perdre aquest moment tant important en la vida de l'Òscar.

Des d'aquestes modestes ratlles li vull enviar una forta abraçada. Sempre té un somriure espontani i contagiós. En definitiva, una gran persona. Endavant, Òscar !!!