Seny

  En aquests mesos que porto presentant el meu llibre de "100 històries del córrer" arreu de Catalunya, una de les coses que dic és que és important córrer amb seny, especialment quan arribem a edats avançades, com és el meu cas. En tinc 58, que no és el mateix que tenir-ne 40, per exemple. Una obvietat, però cal no oblidar-ho. Aquest cap de setmana ho he posat en pràctica. Però anem a pams.

A poc d'acabar la cursa de Sant Muç (Foto: Mònica Majoral)

  Dijous vaig presentar el llibre al gimnàs Ekke de Lleida. Va ser una presentació magnífica amb una gran participació dels assistents. Jo, com sempre, m'ho vaig passar molt bé. Ja tocava anar a les comarques lleidetanes!

Presentant el llibre a Lleida (Foto: Mònica Majoral)

   Dissabte, Festa Major de Rubí i Cursa de Sant Muç. Ha passat de ser una cursa de 10Km que es feia a l'octubre, a ser la cursa de al Festa Major. I reduïda a 5,62 km. Però l'essència és la mateixa: passar per l'ermita de Sant Muç, a la qual s'hi arriba baixant. Es puja força més a munt de l'ermita i després es baixa per un pendent de vertigen fins a la petita església. Tot seguit, fals pla en clara pujadeta --una part dura de la cursa, encara que pugui no semblar-ho-- i finalment, dues baixades més per tornar a arribar al centre de Rubí on hi havia la sortida. Vaig acabar en 28 minuts i 59 segons. Ritme de 5,09m/k. Imagineu els pendents de pujada si en baixada em vaig arribar a posar a 3,24/km !! Vaig acabar prou content, entre altres coses, perquè al final vaig poder superar una jove atleta de la UAR (Unió Atlètica de Rubí) a la qual vaig estar acostant-m'hi bona part de la cursa. A la foto dels últims metres de la cursa, se la veu al fons, darrera meu, acompanyada de les seves dues llebres. En definitiva, bona cursa. Vam començar passades les 8 de la tarda.

Poc abans d'iniciar la cursa a Hostalric (Foto: selfie)

 I diumenge, escassament 13 hores després, a les 9 del matí, corria a Hostalric. La cursa contra El Castell. 12 quilòmetres, amb la particularitat que es feia en dues sèries de 6 km, amb una pausa entre elles de ben bé mitja hora. Una pausa per recuperar-se de l'esforç. Per a què us en feu una idea: he completat la primera sèrie en 42 minuts i 58 segons. Un ritme de 6,49/km ! Un ritme tan lent perquè la part final del recorregut, la que dóna accés al castell, té un pendent que mai no havia vist en cap cursa. L'he hagut de fer tot caminant; ben bé un quilòmetre. Pujada duríssima, amb escales a la part més propera al castell, per acabar-ho d'adobar. Quan he arribat a la meta -- que no és a dalt del castell, sinó després d'una última baixada, el primer que he pensat era que no em veia capaç de tornar a fer el recorregut per segona vegada. I a més amb una calor que, ja cap a les 11 del matí que començaria la segona volta, seria bestial. M'he refrescat, m'he avituallat, m'hi he repensat... molta estona. Però finalment he aplicat el que apuntava a l'inici d'aquesta entrada: el seny. No sóc jove, feia molta calor, venia de la cursa, també dura, del dia anterior. No volia passar-ho realment malament a la segona volta. Crec que he fet el correcte. No valia la pena arriscar-se a res. Això de fer dues sèries està molt bé per original, està clar, però penso que, en el meu cas, si haguéssim fet els 12 quilòmetres sense aturar-nos, els hauria acabat. El fet de parar tanta estona ha acabat per decidir-me a no fer la segona volta. Igual he estat l'únic en retirar-me. De les 763 curses que he fet --aquesta la compto com a cursa-- només he plegat en dues anteriorment. I una va ser perquè em vaig lesionar. Que no s'interpreti, si us plau, que critico aquesta cursa d'Hostalric. Res més lluny de la meva intenció. Els organitzadors es nota que la fan amb tota la dedicació i estimació pel córrer. I això sempre s'agraeix. I a la bossa del corredor hi havia unes ulleres de sol magnífiques. Tenint un castell tan imponent a la vila, és evident que qualsevol cursa que s'hi faci, ha de tenir-lo en compte. Vaja, que s'hi ha de passar, sí o sí. Només he volgut explicar la meva circumstància concreta, el dia d'avui.
   Un cop he marxat d'Hostalric --sensació estranya quan sentia com es donaven les sortides esglaonades de la segona mànega i jo marxava cap a la feina-- he anat a TV3 per transmetre les dues final de l'Open TRAM Barcelona de tenis en cadira de rodes. Espectacle pur. Si us agrada el tenis, mireu-vos un dia un partit de tenis en cadira de rodes. Flipareu. He comentat els partits amb el gran José Coronado, el director del torneig i tenista en cadira.

Amb en Jose Coronado, a la transmissió (Foto: selfie J. Coronado)

    La setmana que ve, dissabte 6 de juliol, al vespre, correré a Polinyà. 5Km urbans. Aviam què tal.