Se'm dona be córrer el 31 de desembre

  Feia força anys que no corria la Sant Silvestre de Barcelona. La Cursa dels Nassos, vaja. Concretament, des del 2009. O sigui, fa 7 anys. Recordo que vaig passar un fred bestial perquè vaig deixar la roba al cotxe, que estava aparcat una mica allunyat de la meta. Em vaig quedar mig glaçat en el trajecte fins arribar-hi. I se'm van treure les ganes de tornar-hi. Va ser un error meu, ja que a l'acabar la cursa vaig comentar la jugada amb altres corredors i em va agafar fred. Coses que passen... Però aquest any vaig decidir tornar-hi. És una cursa molt ràpida. De fet, la meva millor marca de sempre en un 10K és de la Sant Silvestre de Barcelona del 2002 (37m 45s)  Han passat ja 14 anys !! Deixem-nos de batalletes i anem al tema.

Poc abans de començar. Al fons, de groc, en Josep Lluís Blanco (Foto: selfie)

  Al matí del 31 de desembre vaig anar a córrer a quarts de 8 del matí amb els amics del Domingo Catalán, amb l'Arcadi Alibés. Des de la botiga del Mingu fins a l'ajuntament de Barcelona i tornar. Un total de 6,83 quilòmetres en poc més de 40 minuts. Ritme molt suau que ja m'anava bé de cara a la cursa de la tarda. Després, esmorzar de ca l'ample. Tant ample que ja ni vaig dinar. I a primera hora de la tarda, cap a la Cursa dels Nassos. Com que l'organitzador, en José Luís Blanco, va tenir la gentilesa de donar-me un pitrall com si fos jo d'elit --em va donar el número 49-- vaig poder deixar la meva bossa al costat de la meta i vigilada. Fred no en passaria, com al 2009, estava clar. Vaig poder escalfar còmodament, parlar una miqueta amb el gran Carles Castillejo, que guanyaria la cursa per sisena vegada, i situar-me en el primer calaix de sortida, just darrera dels grans favorits,. Em vaig posar a un costat per intentar destorbar el mínim en la sortida. Amb 12 corredors que van acabar la cursa per sota dels 30 minuts, ja us podeu imaginar com era la sortida des d'allà al davant...
En els primers metres em vaig arribar a posar a 2,52!!! Un autèntic esprint per a mi. Tot i això hi havia un grapat de corredors que em passaven. Bestial !! L'avantatge de sortir tant endavant és que de seguida tens espai per córrer. El problema és que en els primers quilòmetres et passa molta gent. Es tracta de no desanimar-se, evidentment, fins que la cosa es regularitza. Vaig passar el primer quilòmetre en 4,05, un ritme inusitat per a mi. Però notava que anava força be; sense anar ofegat, diguem-ne, per a la meva sorpresa. El pas pel 5.000 va ser de 21m i 29s. En cas de doblar baixaria dels 43 minuts per 2 segons. Un objectiu certament complicat. Em va motivar veure que, almenys, la millor marca de l'any estava a l'abast, igual que vaig aconseguir just un any abans a la Sant Silvestre de Sant Cugat del Vallès. A la Cursa dels Nassos estava en disposició, si no defallia notablement, en superar el registre de La Sansi de Viladecans de l'11 de desembre. La part de la Diagonal, des de la Torre Agbar fins el carrer Selva de Mar, on hi havia la meta, es fa molt llarga. Són 1.800 metres que són eterns. Em va sorprendre que a pocs metres de la meta, la llebre dels 45 minuts em va avançar mirant d'esperonar la seva gent. Estava sol. Lògic. Si jo lluitava per baixar dels 43 minuts i ell marcava els 45 minuts, ningú no el va poder seguir... Finalment vaig entrar en 42 minuts i 57 segons. Feia 2 anys i mig que no baixava dels 43 minuts, per tant, encantat de la vida. 56 segons millor que la segona millor marca del 2016 !!. Està clar que a la Cursa dels Nassos es pot córrer moltíssim.
  Bon Any 2017 a tothom !!!