Alguna cosa hauré trepitjat...

Sortida de la Marató del Priorat (foto: organització)

Tema lesions. Vaig a pams. A l'agost, quan ja estava recuperat d'unes molèsties lumbars que m'havien deixat ben baldat, vaig jugar a pàdel i me les vaig tornar a matxacar. Però podia córrer a base d'escalfar la zona afectada amb crema escalfadora Weapon to Win, que em va de fàbula. Per unes o altres raons no he pogut entrenar la Marató del Priorat com hauria volgut. A més cal afegir una contractura a l'esquena de ca l'ample que em vaig fer per haver traginat runa i pesos importants a casa, fa una setmana. Aquesta contractura em va obligar a abandonar diumenge passat la cursa del Trail Senders del Penedès, que era l'últim entrenament abans de la Marató del Priorat. Aquest dimarts vaig anar a Resport i em van fer un tractament miraculós, com ja esperava, que em va descontracturar l'esquena. Tant bé va anar, que al dia següent vaig córrer 40 minuts sense molèsties a l'esquena. Vaig recuperar, diguem-ne, les molèsties als lumbars, però com ja ha quedat dit, amb la crema escalfadora, cap problema. Dijous i divendres no vaig córrer ni un metre per mirar d'estar el més descansat possible de cara a la Marató del Priorat d'avui dissabte. Tercera edició. He corregut les dues primeres, al 2014 i al 2015. Gent molt maca de Falset i del Priorat que ens tracten a tots els corredors de meravella. Doncs bé. Aquest matí, quan m'estava vestint per a la cursa, fiblada a l'esquena sense haver fet cap gest forçat. S'encenen totes les alarmes. Em poso tota la crema escalfadora que puc. Troto una mica i nova fiblada a l'esquena. Ja em veig plegant com diumenge passat a les Cabanes del Penedès, a poc de donar-se la sortida. Comencem i als 200 emtres, nova fiblada. Decideixo continuar, aviam... I vaig fent quilòmetres escoltant-me contínuament. Veig que l'esquena va aguantant. Penso que si en un moment donat el dolor es fa insuportable, plego i llestos. Però no. Passo la mitja marató en 2h 31m. És un temps correcte, tenint en compte que al Km 11 haig de parar i demanar a uns amables veïns si tenen alguna tirita. M'està sortint una butllofa a un dit del peu dret. Segurament la primera vegada en 20 anys que me'n surt una corrent. Aleshores recordo que no m'he posat vaselina als peus....! Quin desastre ! La vaselina hauria evitat la butllofa, probablement. Arribo a Torroja del Priorat, on hi ha un avituallament espectacular. Val la pena aturar-se una estoneta per reposar forces. Km 23 i escaig. M'avituallo bé. Estic aturat uns 10 minutes encara no. Als 100 metres de l'avituallament, encara dins del poble, carrers asfaltats.... Pam....! Rebrincada del turmell esquerra. Fa mal. Me'l toco ràpid. Veig que no s'inflama, però em fa anar coix. Torno a l'avituallament. Amabilíssims, improvisen un "tapping" al turmell afectat. A l'altre peu, està a punt de saltar la pell de la butllofa. Amb la segona tirita recomposo la situació. Provo de caminar, i ni això. Impossible. Si quedéssin un parell de quilòmetres per a la meta ho hauria intentat, però en queden 19. Massa distància. Abandonament. El segon en 6 dies. Fins aquesda setmana en 20 anys només havia abandonat en una sola cursa. Ah... em descuidava. Intento trucar i enviar whats. Res. El mòbil no em deixa. Quan se m'acut una solució --desconnectar-lo del tot i tornar-lo a connectar-- la meva dona ja estava patint, perquè no sabia res de mí.

   O sigui que entre lesions, recaigudes, butllofes, rebrincades de turmell (sortosament sembla que no serà res), dos abandonaments en 6 dies i mòbils que no responen, segurament hauré trepitjat... merda, sí, merda, digue-m'ho clar. En fi. És el què hi ha. La pròxima marató prevista és el 30 d'octubre a Tortosa. Aviam com estaré...